L'origen de la licantropia se situa a la Grècia clàssica, en el regnat del rei Licaó, rei d'Arcadi, un home savi, culte i molt religiós que fou un governant que va fer tirar endavant al seu poble i qui va erigir un altar en honor a Zeus. També, va fer sacrificis humans i, fins i tot, matava a qualsevol foraster que vingués en cerca d'hospitalitat, així doncs, violant una de les més sagrades lleis de Grècia; la de l'hospitalitat.
Quan Zeus es va assabentar d'aquests rumors, va voler comprovar per si mateix si eren certs, així que va decidir fer-se passar per un foraster i es va hostatjar a en el Palau de Licaó. Aquest va voler matar al seu visitant al primer moment, però, per sort, va adonar-se de qui realment era. Així doncs, Licaó decideix convidar a Zeus, que encara seguia amb la seva tapadora, a un banquet.
Tot va anar bé fins que el rei va decidir en gastar-li una broma de mal gust al déu de l'Olimp; va ordenar que li servissin la carn d'un nen, presumptament un dels seus fills. Zeus, òbviament, se'n va adonar i, enfurismat, va condemnar a Licaó a convertir-se en llop i, a més a més, tots els seus descendents també serien homes-llop.
Licaó transformat per Zeus
Una variant del mite diu que es convertia sempre que menjava carn humana. Per altra part, també existeix el mite que explica que, després que passés això, els 50 fills de Licaó, de diferents dones, van seguir les passes del seu pare des del principi; des dels sacrificis fins a la broma que va fer a Zeus, només que, en comptes d'un nen, li van oferir el seu germà Níctim. La reacció de Zeus davant aquesta humiliació va ser condemnar-los a convertir-se en homes-llop, va reviure al seu germà i al va instal·lar al tron, tot i que també es diu que els va fulminar amb el seu llamp o que els va exiliar.
Andròmeda significa "governant dels homes". Era la filla de Cassiopea i Cefeu, i dona de Perseu. La seva mare estava tan orgullosa de la seva bellesa i de la seva filla que va declarar que eren més belles que les Nereides, cosa que va enfurismar aquestes filles del mar i es van queixar amb el déu Posidó.
Andromeda
Aquest fet va provocar la fúria del déu grec de les aigües, Posidó. Va decidir inundar el planeta i va enviar el monstre marí Ceto a devorar tota la humanitat. Desesperat, Cefeu va buscar l'oracle per saber què fer. Va ser guiat a oferir a la seva filla Andròmeda al monstre Ceto, com una forma de salvar el món. Ceto accepta i encadena Andròmeda a una roca. L'heroi Perseu, en passar per la regió, va veure la princesa encadenada i se'n va enamorar. Va anar al rei i a la reina a demanar la mà de la princesa en matrimoni. Aquests coincidien sempre que l'heroi salvava la filla del monstre marí. Aleshores Perseu, amb el cap de Medusa a les mans, va anar a Ceto i la va derrotar. El monstre, després de ser derrotat per l'heroi grec, es va transformar en un cor. I finalment la parella es va traslladar a Argos on van ser reis i van tenir set fills que més endavant van governar Micenes.
L'escultura era una manifestació artística que formava part de l'art, activitat que apassionava als grecs. Reflectia els ideals de la civilització grega, que era la importància de l'home com a centre de l'univers i recerca d'un ideal de bellesa basat en l'equilibri i la proporció.
Cal dir que coneixem poques escultures originals i que la majoria estan, en part, mutilades. Existeixen, però, moltes còpies de l’època romana que ens proporcionen una bona base per a conèixer l’escultura grega.
TEMA DE LES ESCULTURES
El tema central i gairebé únic és la figura humana, que rep un tractament idealitzat. L’escultor grec es basa en l’observació de la forma humana i la seva màxima aspiració és aconseguir una semblança perfecta amb el cos humà, però no amb la individualitat (no hi ha pràcticament retrats) sinó amb la idea de l’home. Es busca el model de bellesa, el cànon, les proporcions perfectes.
Els materials més utilitzats son el marbre policromat (els colors s’han perdut gairebé tots), el bronze (se’n coneixen molt pocs originals perquè el bronze es fonia per a altres usos) i les criselefantines (estàtues d’or, d’ivori i d’altres matèries precioses sobre una base generalment de fusta).
Hi ha hagut una evolució estilística en forma de cicle complet que parteix dels intents de domini de la forma en un primer pas, arriba a un grau màxim d’equilibri i perfecció en el període clàssic i acaba amb un distanciament dels ideals del classicisme i amb la recerca de nous camins en el període hel·lenístic.
L'escultura grega es divideix en tres grans etapes:
- Arcaica ( S. VII - 499 aC): és l'època on hi ha la formació de les polis i la fundació de les colònies. Es fixen els estils arquitectònics i s'inicia l'evolució de l'escultura grega.
Escultures època Arcaica
- Clàssica (499 - 323 aC): És l'època on Alexandre es mor. Moment de màxima esplendor artística grega.
Dorífor, Policlet
- Hel·lenística (323 - 146 aC): És l'època on Grècia exporta el seu art als regnes orientals formats després de la mort d'Alexandre.
Laocoont i els seus fills
Com a conclusió cal dir que ara el concepte d'art engloba a moltes coses, ja que no tot el que és art és el que representa un ideal de alta bellesa i perfecció, hi ha moltes coses abstractes i desiguals que també son consirades art i això passa per l'evolució de la societat i la capacitat que els permet apreciar art més enllà de la bellesa però, com ja he dit, no sempre ha estat així ja que els grecs només consideraven art tot allò que els semblava bell, simètric i perfecte.
Per últim adjunto un vídeo on explica una mica mes sobre les característiques de les escultures.
En aquesta obra, titulada "Les Parques" fa una referencia a les Moires de la mitologia grega que eren divinitats que decidien el destí dels nadons. Tota vida d'un esser humà era determinada per un fil de llana que canviava de color a mesura que passaven diversos tipus d'emocions: la llana blanca o daurada significava emocions de moments d'alegria i la llana negre representava emocions o fets dolorosos.
Aquestes moires anomenades les tres com: Cloto, Làquesis i Àtropos avui en dia els hi diem parques. Normalment son representades com 3 dones que de vegades poden ser vistes com joves o com velles.
A la tradició grega, s'apareixen a l'infant tres dies després d'haver nascut per fixar el seu destí. Son inflexibles al decidir el destí d'una persona, ja que tenen una llei que ni els mateixos deus poden incomplir ja que es veuria afectat l'ordre de l'univers.
Sovint son representades com les teixidores del fil de la vida; Cloto, la germana petita, presencia els naixements i comença a teixir el fil de vida del nadó. Després, Làquesis s'encarrega de decidir la durada de vida de l'individu i teixeix el fil fins els anys que vol que visqui la persona. Finalment Àtropos talla el fil de vida amb les seves tisores d'or.
Le tre parche, Bernardo Strozzi
Aquí podem veure una pintura de les tres germanes, on Àtropos està tallant el fil de vida amb les seves tisores.
Les parques, a part d'haver estat representades en pintures, també ho han estat en pel·lícules, com per exemple la pel·lícula animada: Hèrcules.
A la mitologia grega el Tàrtar tant podia ser una deïtat com un lloc per sota l'inframon.
El Tàrtar és la primera entitat il·limitada de qui neixen el cosmos i la llum. Segons la versió clàssica ell és fill de Gea i Èter. Va tenir dos fills amb la seva pròpia mare, anomenats Tifó i Campe. El Tàrtar, un món d'eterna foscor, era la tercera de les deïtats primordials juntament amb Caos, Gea, Eros i Nix que van sorgir de l'univers.
No obstant això, el Tàrtar, com a lloc, estava ubicat a més profunditat de l'inframon on governava Hades. El Tàrtar era un lloc tan remot que equivalia la seva distància del cel amb la terra. Hesíode, afirmava que si una enclusa de bronze caigués del cel, tardaria nou dies abans d'assolir la terra i trigaria nou dies més a caure de la Terra al Tàrtar.
Aquest, estava envoltat per tres capes de nit i un mur de bronze, cosa que constituïa un pou fosc, desolat i tenebrós. Allà va ser on Zeus durant la Titanomàquia va tancar els Titans. Malgrat això, abans, quan Cronos va aconseguir el poder com a rei dels titans va empresonar els Ciclops i Hecatònquirs al Tàrtar i posar a Campe com a guardià. Més tard Zeus va matar a Campe i va alliberar els gegants que el van ajudar a lluitar contra els titans. Després de la victòria dels déus de l'Olimp els titans van ser empresonats al Tàrtar, encara que alguns com Atles, Cronos i Prometeu varen ser alliberats obtenint el perdó de Zeus.
En el principi, el Tàrtar es feia servir només per confinar el que fos un perill pels déus de l'Olimp, però posteriorment es va convertir en un lloc on el càstig s'adaptava al crim. Com per exemple el mite de Sísif, el d'Ixió i el de Tànat. Tanmateix, també altres déus van ser sentenciats al Tàrtar com ara Apol·lo, encara que Zeus el va alliberar.
Així que com Hades era el guardià del món dels morts, el Tàrtar era la llar dels condemnats, el qual era guardat per gegants de desenes d'enormes caps i centenars de braços forts anomenats Hecatònquirs.
Tanmateix, el Tàrtar tenia tota l'oposició, el Camps Elisis. Era un lloc d'estada dels virtuosos heroics on gaudien d'esplanades verdes i camps florits que prometien una maleïda eternitat. No obstant això, tots tant herois com pecadors en mori eren jutjats pel tribunal d'Hades, format per Radamantis, Éaco i Minos, els quals dictaminaven el destí final de tot ésser.
Jan Brueghel el Vell, Enees a l'inframón
Tizià, Sísif
Per finalitzar, us deixo un petit vídeo sobre el Tàrtar.
Salve! Som alumnes de 4t ESO i des de fa unes setmanes hem estat treballant en un projecte anomenat Art i Mitologia.
Ens hem dividit en quatre grups per fer projectes de diferents temàtiques.
El primer grup, i nosaltres, el segon, hem tractat la mitologia mitjançant la recerca de les biografies dels 12 déus més importants de l'Olimp i els seus mites. Després vam representar 5 imatges.
El 3r grup va dur a terme una presentació sobre els emperadors de l'Antiga Roma a través de la seva biografia, ideologia i dels seus èxits.
El 4t grup va realitzar un altre projecte anomenat llatinismes. Aquest consistia a trobar el significat d'unes determinades frases que utilitzem freqüentment en català, però provenen del llatí. Tanmateix, van buscar el seu significat literal i com aquest s'aplicava en la vida quotidiana utilitzant dibuixos.
Orfeu era el fill d'Apol·lo, déu de les arts, i Callíope, musa de la poesia èpica. Orfeó va desenvolupar un talent innat de la música, era tan bo que fins i tot el seu pare se'n va sorprendre. Orfeu va anar a l'expedició dels argonautes on faria ús del seu talent per encantar ell a les sirenes i no pas al revés, com seria el normal. Així doncs, gràcies a ell, van poder fer la travessia sense l'encant de les sirenes.
Un cop va tornar del viatge, va decidir quedar-se a Tràcia (Grècia), allà coneix a Eurídice, una nimfa, de la qual s'enamora i s'acaba casant.
Un dia, però, durant un passeig usual pel bosc, Eurídice es va trobar amb un pastor que estava caçant a un cèrvol; aquest li va demanar que cap a on havia anat la bèstia però ella es negà a contestar-li, aleshores, el pastor va resultar ser el déu Aristeu, el déu dels caçadors. Per calmar la seva ira, li va demanar a Eurídice un petó però aquesta es va negar i va començar a córrer per escapar-se'n. Mentre corria, una serp la va mossegar de mort. Quan Orfeu se'n va assabentar, no va parar de cantar i tocar melodies tristes, i feia que tothom estigués trist. Com que el veien tan malament, els déus li van recomanar que anés a veure a Hades, déu de l'inframón, a veure si podia tornar-li la seva esposa estimada.
Quan arriba al riu que separa el món dels vius i el món dels morts, l'espera Caront, qui l'hauria de conduir fins a l'inframón. Al principi s'hi nega, però després de que Apol·lo li toqués unes melodies, es va emocionar i el va convèncer perquè el portés a la terra dels morts. Allà es va trobar amb Persèfone, esposa d'Hades i reina de l'infern, aquesta, va acceptar que s'emportés a Eurídice al món dels vius amb una condició: no es podria girar per veure-la fins que arribessin a la seva terra.
Orfeu seguit per Eurídice, Jean-Baptiste-Camille Corot
Orfeu va acceptar. Va estar tot el camí de tornada sense girar-se, tot i ser temptat per la desconfiança. Finalment, quan ell ja ha trepitjat a la terra, es gira per comprovar que la deessa no l'havia enganyat, però quan es gira, a Eurídice encara li falta una passa per arribar i per tant, la veu esvair-se. Així doncs, Orfeu va viure esperant el dia de la seva mort, quan va arribar el dia, es va passar tota l'eternitat amb Eurídice.
Aquest mite ha servit d'inspiració per molts artistes, un d'ells va ser Christoph Willibald von Gluck, un compositor alemany del classicisme (segle XVIII). Gluck va compondre una òpera anomenada Orfeo ed Euridice basant-se en aquest mite. A continuació podreu escoltar un fragment de l'obra en què Eurídice s'ha mort i Orfeu no sap què fer sense ella:
Acrisi va ser el rei d'Argos, fill d'Abant i Aglaea, i avi de Perseu.
Mites: La rivalitat dels bessons
Acrisi i Pretos eran germans bessons i sempre tenien una lluita constant en les seva vida, van començar a odiar-se des del ventre de sa mare. Quan Abant va morir, els dos germans van decidir regnar de forma alternativa. Un dia, Pretos va intentar seduir a Dànae, filla d'Acrisi, per la qual cosa va ser desterrat i se'n va anar cap a Lícia. Temps després, Acrisi va tornar a l'Argòlide, casat i amb un exèrcit, on després d'una batalla van decidir dividir el regne i governar cadascú una meitat: Argos per a Acrisi i Tirint per a Pretos.
La profecia
Acrisi estava casat amb Eurídice i tenien una bella filla, Dànae, però el rei d'Argos desitjava tenir un nen que no arribava. Impacient, va consultar l'oracle, que li deia que la seva filla tindria un fill, però aquest nen mataria al seu avi. Per evitar la profecia, Acrisi va tancar a Dànae en una torre de bronze. Zeus es va enamorar de Dànae i entra a la presó en forma de pluja d'or, on la deixa embarassada. En assabentar-se de l'existència del nen, Acrisi va agafar a la seva filla i a Perseu i els va tancar en un cofre que va llençar al mar. Zeus demana a Posidó que calmés l'aigua del mar per ajudar al seu fill i a la seva dona. El cofre és rescatat per un pescador anomenat Dictis a la illa del Serifós.
En Perseu creix i es converteix en un heroi, tallant el cap de la gorgona Medusa i salvant de la mort a Andròmeda, que després seria la seva dona. Després de casar-se amb Andròmeda, Perseu torna a Argos amb ella per conèixer al seu avi. Acrisi, en assabentar-se'n, tenia por que es complís l'oracle i va marxar cap a Larissa per evitar la profecia. A Larissa, el rei Teutàmides celebrava uns jocs fúnebres en honor al seu pare i Acrisi assisteix sense saber que Perseu hi participava.
En la prova de llançament de disc, un cop de vent desvia el llançament de Perseu i el disc cau a sobre del cap d'Acrisi, que es va morir amb el cop. Quan Perseu va veure que l'oracle s'havia cumplit, va enterrar a Acrisi a les afores de la ciutat. Perseu se sent incapaç d'acceptar la corona d'Argos degut a la mort del seu avi, i la canvia amb el seu cosí Megapentes, fill de Pretos. Perseu es convertia en el rei de Tirint i Megapentes en el rei d'Argos.
A continuació us deixo un vídeo amb informació sobre la vida d'Acrisi i Perseu:
El mite comença en què Píram i Tisbe eren 2 joves que eren veïns, i això feia més real l'enamorament d'aquells dos. El problema que hi havia era que les famílies no acceptaven aquella relació, i els 2 joves l'havien d'amagar.
Tisbe, John William Waterhause
Van trobar una manera de comunicar-se, que era a través d'una esquerda que duia un mur que els separava dels 2 habitatges. Des d'aquell lloc podien parlar.
Cada vegada augmentava l'enamorament dels dos joves i van quedar en trobar-se en l'empara d'una morera sense que els seus familiars s'assabentessin.
A la nit, Tisbe va sortir de casa d'amagades, sense que la seva família s'assabentés i va esperar al seu amat impacient al lloc acordat. Però per mala sort, gràcies a la llum de la lluna va veure una lleona arribant de caçar, ja que estava ple de sang de les restes de les seves preses. La lleona va anar a veure aigua d'un riu i Tisbe no va perdre l'oportunitat de salvar-se. Va fugir a una cova, fent que li caigués el vel que portava. La lleona va veure el vel i el va mossegar i el va embrutar de la sang que duia. De sobte, va aparèixer Píram, que en veure la situació, li va consumir la culpa pel fet que ell havia decidit aquell lloc, i per la desesperació, i amb un punyal que duia, amb l'ajuda de l'empara, es va clavar el punyal.
La sang va caure a l'arbre i va fer canviar les arrels a un color morat. En aquell moment, Tisbe va decidir sortir del seu amagatall i va anar cap al lloc acordat. Quan va arribar, va veure al seu amat amb un punyal en el seu pit juntament amb el seu vel. Va abraçar el cos del seu estimat i es va lamentar per la seva mort.
En aquell moment Tisbe va recordar que es van prometre que ni la mort els separaria. Dit això, Tisbe va agafar el mateix punyal que s'havia apunyalat Píram, i se'l va clavar.
Van ser enterrats junts i els déus en veure tal acte d'amor, van fer que les moreres mai més creixessin de color blanc, sinó de color morat, com la sang de Píram.
En vida no van poder estar junts, però en la mort, estaran tota l'eternitat.
Pyramus and Thisbe, d'Abraham Hondius
Aquí hi ha un vídeo sobre la història de Píram i TisbeNicole Aillon
Andròmeda era una princesa d'Etiòpia i filla dels reis de Cefeu i Cassiopea, a més de la dona de Perseu i mare de set fills. El seu nom significa governant dels homes.
Mite: La llegenda d'Andròmeda
Els pares d'Andròmeda van ser castigats perquè Cassiopea creia que era la més bella de les Nereides. Això va provocar la fúria de Posidó, que va inundar Etiòpia i va enviar al monstre marí Cetus per devorar a les persones i el bestiar. Per mitjà del Oracle d'Amon, Cefeu sabia que l'única solució era lliurar a la seva filla en sacrifici al monstre. Van deixar a Andròmeda encadenada a unes roques, nua i vestida de joies.
Perseu, qui venia de decapitar Medusa, es va topar amb la noia i se'n va enamorar. Va baixar fins a la platja per demanar la mà d'Andròmeda als pares a canvi d'acabar amb Cetus. Els reis van acceptar de mala gana. Perseu va utilitzar el cap de la gorgona i el monstre es va convertir en corall.
L'heroi creia tenir assegurat el matrimoni amb la princesa, però Cassiopea l'havia promès abans amb Fineu, oncle patern d'Andròmeda, per la qual cosa Perseu va haver de lluitar contra ell i els que el recolzaven. El va derrotar fent servir el cap de Medusa una vegada més i va aconseguir casar-se amb la seva estimada. La parella es va traslladar a Tirint, on van tenir set fills.
A continuació us deixo un vídeo sobre la història d'Andròmeda:
Dintre la mitologia grega, Hèlios era fill dels dos titans Hiperió, el seu pare i Tea, la seva mare qui s'encarregava de protegir la vista i dotava l'or, la plata i les gemmes amb la seva brillantor respectiva característica. Les seves germanes eren Selene, deessa de la Lluna i Eos també deessa de l'aurora.
Els grecs van figurar a Hèlios com un bon home jove de gran bellesa, coronat per una brillant aurèola del sol i que cada dia recorria els cels amb el seu carro tirat per bous solars o quatre corsers que tiren foc amb les seves goles anomenades: Flegonte, Aetón, Pirois i Éoo. Aquest recorregut és el que marcava l'inici i final del dia.
Hèlios, el déu del Sol
La versió més coneguda sobre Hèlios ens diu que va seduir a Clímene, que aquesta era esposa de Merope, el rei d'Etiòpia. Tot i així hi han altres versions que afirmen que era esposa legítima d'Hèlios. D'aquesta unió va néixer Faetó, un noi imprudent que va provar de conduir el carro del seu pare per el cel, però no va poder controlar-ho i es va precipitar sobre la Terra, incendiant-la. Una altra versió ens explica que al carro Faetó corre tan per sobre del seu curs habitual que la Terra tremola i s'acosten tant, que els camps es cremen cosa que això va enfadar a Zeus i va matar a Faetó amb un llamp. Aquest mite està relacionat amb el calendari, que també està atribuït als hities i després als mesopotàmics, marcant la renovació de l'any al solstici d'hivern.
Salve! Som alumnes de 4t d'ESO de llatí, i hem preparat un projecte.
En aquest projecte hem hagut de fer representacions de 5 quadres i escultures diferents, dels que abans vam haver de buscar informació.
ZEUS I HERA: Zeus era el déu dels cels i dels fenòmens i el deu suprem. Hera, la deessa del matrimoni i la família.
Júpiter i Juno, Annibale Carracci
Ells estaven casats, però Zeus tenia innombrables aventures. Hèrcules, va ser fruit d'una d'aquestes aventures, per tant, Hera l'odiava. Un dia, Zeus, que no tenia límits, va enganyar a Hera per fer que alletés a Hèrcules. Quan ella s'adonà, va apartar al nadó dels seus braços, i un raig de llet va sortir volant cap al cel, i així es va crear la Via Làctia.
El neixament de la Via Làctia, Peter Paul Rubens
Després, Hera va castigar a Hèrcules amb els famosos 12 treballs. Zeus i altres déus de l'Olimp van protegir al noi en moltes de les feines, frustrant els plans de la reina de l'Olimp.
DIANA: Diana era la deessa dels boscos, la caça, la virginitat i la lluna.
Artemis sempre ha tingut una actitud venjativa
AFRODITA: Afrodita és la deessa de la bellesa, l'amor i la sexualitat.
Va haver de casar-se amb Hefest, el menys agraciat dels déu. Per això no va tardar a tenir trobades amb altres déus que fossin més atractius i joves. Ares va ser escollit per la bonica Afrodita. Les seves trobades eren a la nit, fins que un dia, Hèlios, déu del sol, el primer de llevar-se, els va veure junts.
Hèlios no va dubtar explicar-li a Hefest. Ell, enfadat, va organitzar la venjança.
Aquí us deixem la presentació!
Gina Rodrigo, Helena Rovira, Amàlia García, Raquel Larrubia
Durant el principi del tercer trimestre del 2022, hem iniciat un projecte en grup.
La nostra professora ens va oferir diverses opcions que eren: Buscar informació sobre pintures de mitologia i fer-ne una representació en la que hi apareguéssim, o endinsar-se més en la llengua llatina buscant significats d'expressions llatines utilitzades actualment degut a l'apropiació d'aquetes en la llengua catalana i, a més, fer-ne una representació lliure fent ús de diversos mètodes a la nostra elecció
Nosaltres vam optar per aquesta última opció i aquest va ser el resultat final que vam obtenir representant-les:
A més a més, us deixem l'enllaç del document amb les altres expressions llatines i el seu significat, amb un exemple, ja que n'hem representat unes poques. Teniu l'enllaç aquí.
Doae Boussatta, Fatima Kachout, Nour el Karrouchi, Arnau Giner
Oceà, va ser el tità del mar de la mitologia grega durant l'era preolímpica. Oceà, és fill d'Urà i Gea. Sol ser representat com un home barbut, de tors i braços musculós, amb banyes o pinces de cranc, i amb serps en lloc de cames. Tanmateix, hi ha altres versions que el podem trobar amb cua de peix i una serp, que simbolitzaven recompensa i profecia.
Oceà representava originalment tots els cossos d'aigua salada coneguts pels antics, incloent-hi el mar Mediterrani i l'Oceà Atlàntic. Amb el temps els grecs van anar coneixent altres terres i mars, fet que Oceà va passar a representar les aigües més desconegudes i estranyes de l'Atlàntic, i el mar Mediterrani va passar a mans de déu Posidó, Neptú pels romans.
Aquest tità es va casar amb la seva germana titànica Tetis de la qual aquesta unió van néixer les tres mil Oceànides, és a dir, nimfes marines i déus fluvials que personificaven, les fonts i els llacs.
Quan van néixer els déus olímpics i va començar l'anomenada Titanomàquia, Oceà va decidir no participar en la contesa tal com tampoc s'havia unit al seu germà Cronos en la rebel·lió contra el seu pare Urà. No obstant això, a l'Altar de Pèrgam apareix la figura d'Oceà a la Titanomàquia.
Oceà va participar en el mite d'Hèracles, qui va demanar a Hèlios, déu del sol, la seva copa daurada per poder creuar el gran oceà en el seu viatge.
Oceà va ser molt representat en ceràmiques, però a còpies d'anar passant el temps la figura d'Oceà es va assimilar molt a la de Posidó que va prendre forma antropomorfa adquirint cames. Posidó, pels romans va ser molt important i el van representar en escultures de tota mena, però les més importants van ser les fonts d'aigua pública. Un exemple d'això és la Fontana di Trevi a Roma, Itàlia.
Els filòsofs pluralistes són els filòsofs presocràtics, entre ells Empèdocles, Anaxàgores i Demòcrit els quals seguidament explicarem. Els pluralistes són aquells filòsofs que consideren que "l'arkhé" és a dir la realitat, la natura, no esdevé per un sol principi sinó que hi ha més d'un factor que fa que esdevingui.
Segons Empèdocles la realitat és formada de quatre elements, per terra, aigua, foc i aire. Aquests quatre elements formen tan el què ens envolta, com a les persones i diu que hi ha dos principis pels quals ens movem, l'amor i l'odi que fan que els elements se separin per l'odi o s'ajuntin per amor. També dirà que el coneixement humà és possible ja que els elements es distingeixen l'un de l'altre i això ho podem percebre gràcies als sentits.
Empèdocles d'Agrigent
Anaxàgores dirà que els principis que formen la realitat son eterns i infinits, s'aproxima al què són els àtoms als quals va anomenar "homeomerias". Aquests principis s'uniran o es desfaran creant i destruint els diferents cossos. Aquestes "homeomerias" s'ajunten o es desfan per una força anomenada "nous". La "nous" és la primera idea que s'acosta al cristianisme i a Déu. Diu que el coneixement és possible per diferenciació i per tant aquest és possible gràcies als sentits.
Anaxàgores
Finalment tenim a Demòcrit, que afirma que no podem dividir la matèria infinitament perquè aquesta matèria té uns principis bàsics invisibles, ell els hi diu "àtoms" que vol dir "indivisible". Tota la matèria està feta d'aquests àtoms, i ell diu que el "ser" és aquella matèria on hi ha àtoms i el "no ser" és l'espai entre àtoms, aquest espai permet que els àtoms puguin moure's entre ells i formar la realitat. Demòcrit dirà que l'atzar no és possible, diu que l'univers té una sèrie de lleis que nosaltres podem conèixer i per tant defensa que l'idea del coneixement és possible i és possible a través dels sentits. Demòcrit va ser perseguit pel seu pensament, perquè consideraven que era perillós.
A l'antiga Roma hi havia quatre tipus d'habitatges segons l'economia de qui les ocupava i, segons si es trobaven a la ciutat o al camp:
La casa típica romana era la Domus. Tot i així, aquests habitatges tan sols els podien tenir les famílies benestants, és a dir, només un nombre limitat de persones.
Aquestes cases només tenien un pis, amb la planta rectangular i tancada de l'exterior per parets uniformes i amb poques finestres.
Als inicis tenia les parts següents:
L'entrada principal constava d'un uestibulum, un espai petit abans de la porta (fores), que donava a un passadís anomenat fauces.
La primera cambra que es trobava era l'anomenada atrium, la qual era el centre de la casa. Estava coberta per un sostre excepte per una gran obertura, el compluuium, que donava claror i aire i, a més, deixava caure l'aigua de la pluja en el impluuium, una bassa que recollia l'aigua i passava a una cisterna subterrània.
Originàriament hi havia la llar (focus) on es cuinava i menjava, però a les últimes cases que s'han trobat ja no se n'hi troben. El que sí que es troba és una taula de marbre, una capelleta consagrada als lars (lararium) i l'arca dels cavalls. A cada cantó de l'atrium hi havia dues ales (alae) per ampliar l'espai.
El tablinum estava situat al darrera de l'atrium, separat per una cortina o un reixat de fusta. Era el despatx del pater familias, on rebia les visites i guardava l'arxiu familiar.
Els dormitoris s'anomenaven cubiculas, situades al costat de l'atrium. Les habitacions que rodejaven l'entrada podien estar obertes a l'interior, com a habitació, o donar a l'exterior. De l'última manera, el propietari podia llogar-les com a botigues, les anomenades tabernae.
Moltes tenien un jardí, l'hortus.
La domus dels Vetis, Pompeia
Aquí podreu veure una simulació de com seria una Domus
Al segle II aC, les domus van patir alguns canvis. La influència de la civilització hel·lenística converteix les cases senyorials, abans austeres, en mansions majestuoses:
La part de davant es queda igual, però la de darrera es desenvolupa una mica més. Anteriorment, la part central de la casa era l'atrium, després d'aquests canvis, però, passa a ser-ho el tablinum i el peristylum. A més, aparèixen espais especialitzats com el triclinium i la culina.
El triclinium, era el menjador. Es va introduir amb el costum grec de menjar ajagut. N'hi podia haver més d'un.
Ni la culina (cuina) ni la latrina (lavabo) tenien un lloc fix. A vegades la latrina estava al costat de la culina i a vegades a dins.
El peristylum era un jardí envoltat d'un porxo sostingut per columnes. Al seu voltant es distribuïen unes quantes cubiculae.
Aquí tenim la planta de la domus
A les grans ciutats, no tothom es podia permetre les Domus així que la gent amb pocs recursos vivia amuntegada en pisos, més ben dit, en illes de pisos, en llatí insulae:
A diferència de les Domus, les insulae podien arribar a quatre pisos. A més, per construir-les, feien servir els materials més barats, de manera que hi havia molts riscos d'incendi o esfondrament.
Es feien al voltant d'un pati que permetia la ventilació i la claror als habitatges, ja que molts no donaven al carrer.
Com que tenien moltes finestres i balcons, res no impedia que entrés el soroll.
Les cambres eren poques i no estaven destinades a un ús fix: s'utilitzaven en funció de les necessitats de cada família. Els lloguers eren cars i molts llogaters sots-arrendaven alguna cambra, amb la qual cosa encara hi vivien més estrets.
Per si no fos ja prou miserable amb aquestes condicions, normalment no tenien conduccions d'aigua i per tant, havien d'anar a buscar l'aigua a la font pública més propera. A més, moltes insulae no tenien lavabos a tots els pisos i per tant, la gent havia d'anar a les comunes públiques.
Casa dels aurigues, Òstia
La Villa Rustica era el mas, l'edifici principal d'una explotació agrària. Primitivament, l'edifici era tan sols una cabana d'habitatge individual i un pati o corral amb una cisterna per recollir l'aigua de la pluja. Més endavant, es van incorporar noves dependències al voltant del pati com el menjador, dependències per a carros... Normalment, l'amo tenia una part de la uilla destinada a residència de camp.
Els amos més rics, es feien construir la "uilla urbana" enmig de bells paisatges. Aquestes tenien totes les comoditats que es podien imaginar. Les habitacions estaven separades en diferents edificis i es comunicaven per mitjà d'uns passadíssos (criptopòrtics). Tot i així, si el propietari no era prou ric, es quedava en les millors habitacions de la uilla rustica.
Maqueta d'una uilla rustica, Museu d'història de la ciutat de Girona
L'Antiga Grècia va ser l'origen de la democràcia i el naixement de la figura del polític com a representant de la democràcia tal i com coneixem actualment, que és aquella persona escollida per uns ciutadans i que té el càrrec d'encapçalar i/o representar el poble. Amb aquest encàrrec van sorgir els primers representants de la població grega, concretament la que vivia a Atenes, i van sortir els primers polítics de tota la història. De polítics, com en els nostres dies, n'hi havia de bons i de dolents. De fet, ens podem trobar amb uns polítics que van ser molt importants per Grècia i d'altres que van ser desastrosos i eren corruptes; fet que ens fa pensar que, definitivament, les coses no han canviat tant.
Philipp Foltz, Via Wikimedia Commons
GRANS POLÍTICS DE L'ÈPOCA
Durant l'antiga Grècia es va anar formulant el concepte de política i el concepte de una figura política representant.
Tot i que el polític no es veu avui en dia com una figura fonamental per la societat d'aquesta època, cal recordar que, sense ells, moviments polítics i socials com la democràcia haguessin estat, potser, impossibles. Dos dels polítics més destacats de l'època van ser Clístenes i Pèricles, que van originar i van ajudar a confeccionar el concepte democràcia tal i com l'entenem avui.
Clístenes (Segle VI aC)
Clístenes va ser un polític atenès i membre del partit aristocràtic. Va arribar al poder després de destronar el tirà (dictador) Hipias.
L'any 580 aC, va introduir unes reformes que van desembocar en el sistema polític tan famós avui en dia: la democràcia. Alhora, va introduir al poble atenès un sistema anomenat ostracisme, que consistia en desterrar durant deu anys tots aquells que poguessin ser perillosos per la societat.
Clístenes, una figura important a la democràcia
Pèricles (Segle V aC)
Estadista i general atenès, es va convertir en el polític més poderós de l'època. Era un orador molt destacat i intel·ligent, i és per això que solia aconseguir posar la opinió pública a la seva butxaca. Va perfeccionar el sistema democràtic construït per Clístenes, i va organitzar grans decisions en diferents àmbits, com ara la reconstrucció de l'Acròpolis. Tot i així, Pèricles no sempre va ser vist sempre com un home bo, ja que l'any 430 aC va ser acusat d'apropiació de fons públics i va haver de pagar una multa molt important. Per tant, sorprenentment, Pèricles no només serà una gran figura demòcrata, sinó que també figurarà com el primer polític corrupte de la història.
Pèricles, un gran corrupte
A continuació, per concloure us adjunto un vídeo que explicarà més detalladament com era la democràcia a Grècia.
.jpg)
.jpg)
