TESEU I EL MINOTAURE

El minotaurs és una criatura mitològica meitat home, meitat toro. Aquesta criatura es pot trobar en diversos mites, com per exemple, en el mite de Teseu i el Minotaure, que és un dels més coneguts i importants en el món greco-romà. I és el mite en el que ens endinsarem, en aquest cas.

Teseu i el Minotaure
Antonio Canova-1781/83

 

Tot comença quan Egeu, rei d'Atenes, mata al fill de Minos, Androgeu, desprès de guanyar les Olimpíades que feien en honor als déus. Aquest fet fa que Creta envaís a Atenes, que ràpidament es va veure assolada per la fam i les malalties. Al trobar-se en aquestes condicions, Egeu va haver d'acceptar el tracte de Minos, rei de Creta.

Minos va posar un tribut a Atenes; cada nou anys, els atenencs, havien d'oferir set nois i set noies per ser devorats per el minotaure. Teseu, en assabentar-se, decideix presentar-se, sense fer cas a les protestes del seu pare, per intentar acabar amb la bèstia. Però, abans de marxar, li deixa en clar que, si guanya, les veles del vaixell seran blanques, en canvi, si perd i mor, les veles seran negres.

Teseu es troba amb Ariadna, filla de Minos, i s'enamoren mútuament. Així que quan Ariadna s'assabenta de que Teseu es va oferir voluntàriament i s'adona del seu objectiu, l'admira tant i n'està tant perdudament enamorada, que decideix ajudar-lo. Abans que entrés, Ariadna li lliura un cabdell de fil d'or, i el que fa aquest és desenredar-lo durant el seu trajecte dins al laberint, per així saber trobar la sortida al tornar. En trobar al Minotaure, es proposa a anar voltant per cansar-lo. Un cop abatut, Teseu l'enfronta i aconsegueix la victòria. Seguidament es disposa a seguir el fil cap a la sortida.

A la sortida es troba amb Ariadna, i no tarden en embarcar i retornar a les seves terres. Però, durant el trajecte, va tenir lloc una gran tempesta que els fa aturar, i la inseguretat de Ariadna la fa baixar. A partir d'aquest fet, s'han originat diverses hipòtesis o idees sobre el què va passar; alguns diuen que Teseu la va abandonar, altres van dir que va oblidar que havia baixat, però el que si és cert és que el vaixell va marxar separant el joves. Si voleu saber més del seu romanç, us convido a llegir el seu propi mite; Ariadna i Teseu.

Ariadna abandonada per Teseu
Angelica Kauffmann-1774

Però els problemes amorosos no van ser l'única cosa negativa de la tornada.  Teseu envoltat de l'eufòria per haver vençut a la bèstia, es va oblidar de canviar el color de les veles, van deixar les negres, signe que mostrava que havia perdut. Per això quan el seu pare, Egeu, ho va veure no va dubtar en llançar-se al mar, suïcidant-se. Per Teseu va resultar una pèrdua molt dolorosa, i en homenatge al seu pare, va anomenar el mar, el mar Egeu. 

A continuació, us deixo un power point i un vídeo per acabar de complementar.

Nour el Karrouchi

4t ESO

LA CAIXA DE PANDORA

Solem utilitzar la frase "obrir la caixa de pandora" molt sovint, referint-nos a quan diem o fem alguna cosa de manera impulsiva, sense pensar-ho dues vegades, però, d'on ve aquesta expressió? Aquesta expressió ve donada pel mite de Prometeu. 

Al Tità Prometeu se li va ordenar la creació del primer home, Prometeu disgustat amb la mala sort que els havien donat als homes els déus va decidir robar el foc del cel per donar-ho als homes i fer que aquesta mala sort no fos tant dolenta , Zeus enfadat per aquest robatori va ordenar a Hefest i Atena que creessin la primera dona, Pandora, com a venjança, va ser formada i mollejada a l'aspecte mortal amb argila. Pandora va ser dotada de la bellesa més pura, d'astúcia, intel·ligència... Cada déu li va atorgar una qualitat diferent, dotant-la d'aquesta manera amb les millors virtuts, però Hermes va dotar-la també amb el do de la mentida.

Estàtua de Pandora

La bella i formosa noia va ser creada per venjar-se de Prometeu, Zeus la va entregar com a esposa al germà de Prometeu, Epimeteu. Es van enamorar i es van casar. Zeus va fer un regal de noces a la parella, una caixeta, anomenada piteus, li va donar aquesta caixa a Pandora perquè l'entregués al seu espòs Epimeteu. Pandora tenia totalment prohibit obrir la caixa, ja que dins es trobaven tots els mals existents. Pandora que per sort o per desgràcia va estar dotada amb el do de la curiositat, no va poder resistir-se i va acabar obrint la caixa. En obrir-la tots el mals del món van sortir escampant-se per tot arreu. Pandora espantada i atemorida pel que havia fet va tancar la caixa tant ràpid com li va ser possible, deixant dins l'únic element positiu, l'esperança.

Aquest mite té algunes variants, una d'elles és que la caixa contenia bens de Zeus i que aquests eren un regal de noces per Epimeteu i que pandora obrís la caixa de manera imprudent va fer que els bens tornessin a l'Olimp. Aquesta versió va relacionada en el producte de joieria "pandora", aquestes joies, són uns braçalets de cadena de plata als quals se'ls van afegint petites peces de diferent mida, forma i colors, aquestes peces representen tots els béns que Pandora va deixar escapar a l'obrir la caixa. Una segona versió és que pandora, en base al mateix argument del mite redactat primer, és que Pandora al veure la catàstrofe que havia causat i adonant-se que només s'havia quedat l'esperança dins la caixa, va dedicar-se a repartir-la als homes.

   La caixa de Pandora. S.VII a.C

Laura Rovira

1r batx

ÀRTEMIS I CAL·LISTO

D'acord amb la mitologia grega, Cal·listo (o Kallisto en grec) va ser una nimfa arcàdica, el nom de la qual significa "la més bella". El seu pare era el rei Licaó, un home cruel i salvatge a qui Zeus va convertir en llop pels seus actes. Sovint se li atribueix una primera representació mitològica de l'home llop.

La nimfa Cal·listo, Edward Robert Hughes

Cal·listo va formar part del seguici de la deessa Àrtemis, un grup de dones caçadores que havien jurat mantenir-se verges per l'eternitat i viure independents del domini de l'home. Tot i que avui en dia això ho podríem considerar radical, en el món de la mitologia antiga la virginitat significava llibertat: el seu pare no la  podria obligar a casar-se amb un home que ell escollia, i podria viure sense responsabilitats domèstiques per sempre. Cal·listo també es considerava una de les seguidores més devotes, i per tant era una de les preferides de la deessa.

Diana la caçadora, Guillaume Seignac

Per desgràcia, Cal·listo era tan bella que Zeus es va enamorar d'ella en el moment que la va veure. Per acostar-s'hi, es va transformar en Àrtemis mateixa. Ovidi descriu com les dues dones (una de les quals és Zeus transformat) parlen íntimament, i que poc després Àrtemis comença a besar-la. Zeus finalment es va revelar en la seva forma veritable i la va violar.

Diana i Cal·listo, Jean-Baptiste-Marie Pierre

La noia està doblament desconsolada; no només per l'assalt, però també per l'incompliment de la seva promesa a Àrtemis. Va tornar a la companyia de la deessa, i va seguir amb normalitat sense dir-li res dels fets. Però al cap d'un temps, es va adonar de que estava embarassada, i que ho havia d'ocultar per no incórrer en la ira d'Àrtemis. Així ven passar uns dies, fins que, finalment, la deessa la va veure banyant-se en un dels rius del bosc. Evidentment, Àrtemis estava enfadada amb la seva seguidora per no complir el seu vot de castedat, no obstant que fos el seu propi pare que l'havia deixat en aquest estat, i va expulsar Cal·listo del seu seguici.

Diana i Cal·listo, Gaetano Gandolfi

Sola al bosc Cal·listo va donar llum a un nen, a qui va anomenar Arkas. Hera també estava enfuriasmada amb la noia per haver tingut el fill del seu home, malgrat que no fos amb consentiment de part seva. Ovidi diu que Juno (Hera) va metamorfitzar Cal·listo; i quan Arcas durant la persecució de bèsties salvatges estava a punt de matar a la seva pròpia mare, Zeus els va situar els dos entre les estrelles. Aquestes constel·lacions s'anomenarien Ursa Major i Ursa Menor.

Constel·lació Ursa Major, Johannes Hevelii

Aquí adjuntat teniu una presentació online per aprofundir més sobre el personatge mitològic d'Àrtemis:

Amy Serres 

1r Batx

L'ART ROMÀ

Roma és la capital d'una de les majors civilitzacions de la història, en major o menor mesura ha tingut ha tingut influència en el desenvolupament de tots els racons d'Europa fins els nostres dies. Roma es va fundar l'any 753 a.C com una monarquia i l'Imperi Romà d'Occident va caure més de mil anys més tard al 476 d.C. El creixement cultural i territorial de Roma durant aquest període va ser notable, la qual cosa va donar lloc al desenvolupament d'un art romà (al principi semblant al grec) i amb característiques pròpies conforme va avançar la seva història.

CARACTERÍSTIQUES:

La principal influència de l'art romà és, sens dubte, l'art grec. El centre de l'art grec era la bellesa, exaltava els déus i buscava la perfecció de les seves obres. Com més s'acostava a la naturalesa, més boniques semblaven. Els temes solien ser religiosos o mitològics. Els romans es van desemmarcar d'aquesta tendència grega i van exaltar als propis homes.

As segle II d.C va ser denominat el Segle d'Or de l'Imperi Romà. L'art romà va ser més variat i modern que l'art grec i per això, va tenir una major influència en l'Art del Renaixement i de l'Edat Mitjana. Totes les obres d'art sempre es creaven per complir una funció. Degut a la funció que li donaven, els romans van desenvolupar molt l'arquitectura. L'arc i la volta sempre van jugar un paper important en els edificis romans.

A més de l'arquitectura i la cultura romana també van tenir gran importància les escultures, sobretot en forma de bustos o relleus a les columnes de les ciutats. Però, la cultura romana no acaba en el terreny artístic, el dret, la societat i la organització amb la qual es regia Roma son encara referències per la civilització occidental actual.

ARQUITECTURA ROMANA:

Les construccions complien una doble finalitat. En primer lloc, la millora del nivell de vida dels ciutadans de roma i en segon lloc, buscaven representar majestuositat i poder de l'Imperi Romà (amb grans blocs de marbre representaven amb gravats, les grans gestes en temps de guerra). Es tracta d'obres d'art visibles i que perdurin en el temps.

L'arquitectura romana consta de dos sistemes o grups diferents d'elements arquitectònics:

• Columna i llinda: prové dels grecs.
• Arc i volta: copiat dels etruscs.

L'arquitectura és la branca artística més destacada pels romans. Cada vegada s'unien més territoris al gran Imperi Romà, i s'omplien de grans construccions romanes. Les més destacades eren:

• Les termes: Eren llocs on els romans de classe alta es reunien per passar l'estona lliure. Hi havien sales amb piscines d'aigua calenta, freda i temperada on els ciutadans es relaxaven i netejaven.
• Els amfiteatres: El Coliseu o Amfiteatre Flavi és el més conegut. Els amfiteatres eren estadis on es realitzaven combats de gladiadors, lluites entre feres i esclaus i representacions de les victòries romanes en el camp de combat.

El Coliseu

• Els circs: L'esport més habitual de l'Antiga Roma eren les carreres de carros. Els ciutadans omplien les grades dels circs i a les pistes ovalades és on es realitzaven les carreres. El circ més gran està situat a roma
• Els fòrums: Centre de la vida política i social dels ciutadans. El més emblemàtic va ser el fòrum de Trajà.

Fòrum de Trajà

• Els arcs de triomf: Edificis commemoratius de victòries o triomfs en el terreny militar.
• Les basíliques: Aquests edificis eren l'allotjament de tribunals, mercats i fires. Amb la instauració del cristianisme com a religió oficial a Roma, les basíliques es can convertir en centres de reunió dels cristians.
• Els temples: Llocs de lloança als déus. Amb l'arribada del cristianisme es van convertir en esglésies. Un dels temples més coneguts és el Panteó, construït en l'època d'August i que encara perdura als nostres dies.

ESCULTURA ROMANA:

L'art etrusc i el grec van ser les principals influències de l'escultura romana. El realisme etrusc i l'idealisme grec són els terrenys entre els quals es mou l'art romà en general i l'escultura en particular. La temàtica central en tots dos estils és el retrat.

Als inicis de la República, la influència etrusca era notable i la majoria d'escultures es caracteritzaven pel seu realisme. Amb la conquesta de Grècia, l'idealisme comença a sorgir entre les escultures romanes.

Escultura d'August

Les principals característiques de l'escultura romana són:

• Utilitat. Compleix una funció narrativa, descriptiva o commemorativa.
• No és un art, és una espècie d'artesania a la qual s'encarreguen bustos i escultures per a complir una funció.
• L'escultura romana mostra energia i moviment per mostrar el poder dels generals i els emperadors.
• És una obra anònima i extremadament naturalista.
• La temàtica habitual és el retrat, tractant d'aconseguir l'excel·lència en la identificació del model.

Tot i que la majoria de treballs esculpits són estàtues i monuments, també cal esmentar els relleus que els romans treballaven en columnes i edificacions més grans en els quals es narraven històries de campanyes militars.

Bust de Marc Aureli

PINTURA ROMANA:

Es distingeixen dues corrents pictòriques o estils ben diferenciats:

• Estil Neoàtic: Preocupació per la forma humana, ressalta temàtiques mitològiques i epopeies.
• Estil Hel·lenístic: Preocupació per la pintura rural, paisatges i marines.

En certs períodes de la història, Roma va produir pintures arquitectòniques en què es representaven els grans edificis romans.

En general, les pintures romanes són imitacions o variacions de les gregues. Un element distintiu de la pintura romana és la tècnica de taques de color al temple. Amb un estil quasi impressionista ja en aquesta època. La temàtica predominant és sempre realista, paisatges, persones o escenes bèl·liques.

A continuació teniu un Slideshare on hi podeu trobar més informació sobre la pintura romana:

Neus Llovera

1r batx

EL MITE D'ORFEU I EURÍDICE

Orfeu era músic, poeta, amant i protagonista de diferents mites. Va ser el fill d'Apol·lo i de la musa Calíope. Explica les seves tendències artístiques des de la seva infància i la seva associació amb el sol, el símbol del seu pare. També es diu que va ser ell qui li va regalar la seva primera lira, composta per set cordes i ell n'hi va afegir dues perquè en tingués nou, com les muses.

Orfeu, Franz Caucig

La història en què es basa aquest mite va començar quan Orfeu es va enamorar profundament d'Eurídice; més endavant es van casar i van gaudir d'un amor únic i apassionat. Això va ser, però, fins que Eurídice va morir a causa d'una mossegada d'una serp mentre fugia del pastor Aristeu que intentava raptar-la. Altres versions diuen, però, que va morir mentre passejava amb Orfeu.

La mort d'Eurídice, Erasmus Quellinus II

Tot seguit Orfeu, que estava molt desconsolat, va decidir anar-la a buscar a Hades (la terra dels morts). Orfeu va aconseguir commoure a Caront gràcies al seu dolç cant i així va aconseguir travessar el riu Estígia, el límit entre el món dels vius i els morts. Després, va convèncer a Persèfone i Hades perquè li deixessin emportar-se a Eurídice amb la condició que no la intentés mirar fins que li toqués la llum del sol.

Orfeu i Eurídice van empendre el camí un rere l'altre però Orfeu tenia el dupte de si Eurídice el seguia o Persèfone l'havia enganyat. No va poder suportar la temptació i la va mirar i Eurídice va ser tornada a Hades. Orfeu, desesperat, va intentar tornar a buscar-la però aquesta vegada Caront no li va permetre.

Arribats a aquest punt, Orfeu no tenia cap motiu per viure i va voltar pel món amb la seva lira fins a creuar-se amb les Mènades, que li van demanar que toqués alguna peça. Orfeu s'hi va negar i les Mènades el van esbocinar i van llençar el seu cap al riu on, segons la història, encara s'hi pot sentir el so de la seva veu cantant i cridant a la seva estimada.

A continuació podeu veure les diferents formes que pot ser representada la història d'Orfeu i Eurídice:

Neus Llovera

1r batx

EL DRET ROMÀ

 A l'Antiga Roma el dret era una part molt important, per tal de fer una convivència més amena a través de diferents lleis i normes i així tenir una bona vida en comú, és a dir en societat, ja que abans de la invenció del dret era molt complicat poder conviure sense que tothom complís unes normes.

El dret romà el coneixem avui en dia com les normes jurídiques, que pertanyien a la vida i es activitats dels ciutadans de l'Antiga Roma, durant el temps que va durar l'imperi (743 a.C, fins al 476 d.C).

Aquestes normes van estar en vigor fins l'any 1453, quan va caure l'imperi bizantí.

L'imperi va estar regit per diferents normes que ja començaven a desenvolupar temes com, les herències, relacions familiars, temes comercials entre d'altres.

El dret romà estava compost per una sèrie de institucions.

El símbol de balança representava la justícia, i ja tenia aquest significat de justícia en molts llocs com Egipte o el judici de Osiris. 

La dama cega de la justícia, Gustavo Mirabal Castro

 

RECULL DE NORMES

La primera norma seria la Llei de les Dotze Taules que va ser el primer i l'únic codi de lleis fins el temps de Justinià I. Aquest recull de lleis conforme passaven els anys s'anava tornant més complexa i s'hi diferenciaven dues parts:

    - L’ius publicum (dret públic): Defensava els drets i les obligacions davant les          relacions amb altres estats i d'avant del propi estat.

     - L’ius privatum (dret privat): Regulava les relacions entre persones.

La Llei de les Dotze Taules va establir la igualtat entre ciutadans davant la llei, excloent els esclaus i els pobles vençuts.

Avui en dia el dret romà ha tingut gran repercussió en lleis actuals, això si, avançant i adaptant les normes als diferents temps i societats. Té gran influència en els àmbits polítics, socials o econòmics.

Això ve de que els romans sempre buscaven la forma més justa de solucionar les coses, sense complicacions ni excepcions.

Una petita diferència que podem trobar amb el dret romà i el dret actual, es que els romans excloïen a col·lectius d'aquells drets humanitaris, però en el dret actual tot ésser humà es igual davant la llei. 

A continuació us deixo un petit Slide on podeu acabar de complementar la informació sobre el dret romà.

Laia Bardolet

1r Batx

HEFEST, EL DÉU DEL FOC I LA METAL·LÚRGIA

Hefest, era el déu grec del foc, anomenat Vulcà pels romans, un expert del metall, la farga i l'escultura. No obstant això, el seu talent per la creació d'objectes i l'art no tenia rival. 

Els déus olímpics

Hefest és un dels Dotze Olímpics, els déus grecs i les deeses gregues  de major importància i poder en la mitologia grecorromana.

Hefest, la deïtat del foc

Era el déu creador dels grecs i romans, capaç de construir desde belles estructures fins els més intrigats mecanismes i dispositius.

 Al igual que molts altres olímpics , Hefest era fill de Zeus i d'Hera. No obstant això, tenia una característica molt cridanera: era un déu lleig, de caràcter aspre i poques vegades vist com un rival o una amenaça pels altres déus.

Debem notar que en històries menys populars que Hefest no té pare, només té mare, Hera. En moltes versions té dificultats per caminar i moure's, per la qual cosa en l'art se li sol representar amb un bastó. Quan el seu imponent talent per a la creació de tot tipus d'objectes va ser revelat, Hefest va poder retornar a l'Olimp.

Una deïtat generosa i hàbil

La seva principal característica era el seu talent per crear tot tipus d'armes, construccions i mobles pels altres déus de l'Olimp. Feia objectes

que produia junt amb els seus assistents metàl·lics, els cuals eren figures fetes d'or. Curiosament tres dels objectes més importants en l'arsenal dels déus: el casc d'invisibilitat d'Hades, el trident de Posidó i el raig de Zeus, no van ser creats per Hefest.

Aquests van ser creats pels ciclops i atorgats als déus durant els esdeveniments de la Titanomaquia. Entre d'altres objectes i armes d'importància Hefest va fabricar l'arc daurat d'Artemisa. El déu de el foc no només va donar armes als altres déus, sinó que les seves creacions van protegir i van armar a infinitat d'herois i figures mitològiques.

Per exemple, l'armadura que Aquil·les va utilitzar en la Guerra de Troia va ser creada per Hefest.

El matrimoni arreglat amb Afrodita

Un dels detalls més interestants era el seu casament concertat amb Afrodita, la deessa del amor i la més bella de totes les deesses. Zeus, obliga a la deessa del amor contraure el matrimoni amb Hefest, pensant que d'aquesta manera aconseguiria calmar les rivalitats entre els déus

Veien en la unió entre Afriodita i Hefest com un equilibri. Afrodita no era feliç amb Hefest, i per això va tenir infinitat de romanços, principalment amb el déu Ares, anomenat Mart pels romans, el déu de la guerra de imponent físic i caràcter.

Els fills d'Hefest

Va tenir cinc fills: Talia, Eúclia, Filofrosine, els bessons Cabirs i Eutènia, però no va tenir cap fill/a amb Afrodita perquè l'odiava i el veia com un ser repulsiu.

Clement Amudu

4t ESO

L'HORÒSCOP

L'origen de l'horòscop prové dels sumeris. Dividien el cel en regions i així, d'aquesta manera poder catalogar els diferents estels. Una de les regions era on hi trobaríem tot el sistema solar, és a dir, el sol i els planetes. Van decidir que aquesta regió quedaria partida en dotze parts iguals, coincidint amb els dotze mesos que té l'any. A cada part li quedarà assignada una figura determinada. Finalment els grecs acabaren anomenant aquesta regió com a Zodíac, una paraula composta per τό ζῶον, ου ("figura", "animal") i per ἡ ὁδός, οῦ ("Camí").

Altres parts i cultures del món com ara els xinesos, els egipcis o els maies, també creien amb l’horòscop i en disposaven d’un però amb figueres diferents.

Els noms que reben els diferents signes del zodíac venen a través del sedàs de Roma. Podem distingir dotze signes diferents: Àries, Taure, Bessons, Cranc, Lleó, Verge, Balança, Escorpió, Sagitari, Capricorn, Aquari i Peixos.

L’astronomia i l’astrologia van llençar-se a fer prediccions del destí dels humans segons la posició del sol en respecte les constel·lacions del Zodíac. I llavors va ser gracies aquestes prediccions quan surt una nova ciència anomenada horòscop, del grec ὁ ὅρος, ου (“horitzons”), i de σκοπέω (“examinar”).

I la meteorologia, compost per l’adjectiu μετέωρος, ον (“elevat”, “a l’aire”) i per ὁ λόγος, ου (“tractat”).

Aquests signes es divideixen entre els quatre elements de la terra. En primer lloc tindríem els signes de foc que són: Àries, Lleó i Sagitari. Seguidament trobaríem els signes de terra que són: Capricorn, Taure i Verge. En tercer lloc hi hauria els signes d’aigua que són: Cranc, Escorpió i Peixos. I per últim trobem els signes d’aire que són: Balança, Bessons i Aquari.

A continuació faré una explicació breu de cada signe:

ÀRIES

Àries simbolitza un moltó amb ales (el mascle de l’ovella), és diu que té un pèl d’or brillant preciós. El seu origen ve de la llegenda els argonautes en cerca de  “Velló d’Oró”.

Un vaixell anomenat Aragos, construït per Minerva on hi tripulaven: Hèrcules, Jasó, Càstor i Pòl·lux. Un dels viatgers era Àries que destacava per tenir un esperit competitiu i lluitador quan una biga li cau sobre el seu punt dèbil, el cap.

I per això que aquesta llegenda se li atribueix el nom d'Àries.

Àries va des del dia 21 de març fins al 20 d’abril. 

Jàson i el toisó d'or, Erasmus Quellinus (1636-37)

TAURE

L’obsessió de Zeus en seduir a Europa, la princesa fenícia, que acabarà donant nom al nostre continent, Zeus es transforma amb un toro blanc arran d’aquesta obsessió.

Finalment Europa s’enfila sobre el toro blanc i se l'emporta a Creta.

Taure va des del dia 20 d’abril fins al dia 20 de maig.

El rapte d'Europa, Rubens (1628-29)

BESSONS

Aquests dos bessons són Càstor i Pòl·lux o també anomenats Diòscurs. Un és fill de Zeus i l’altre fill de Tíndar, segons els grecs Leda els va fecundar el mateix dia. Al tractar-se de bessons, estaven molt units i el seu vincle era tan gran que quan Càstor va morir, Zeus va permetre que Pòl·lux anés al cel a visitar el seu germà i així fou com els dos crearen la constel·lació de bessons.

Bessons va des del dia 21 de maig, fins al 21 de juny.

Bessons Càstor i Pòl·lux

 CRANC

Aquest cranc gegantí l’envià Hera per matar Hèracles, fill de Zeus i Alcmena. Hera enfadada per la infidelitat del seu marit, li envia aquest gran crustaci, que Hèracles finalment aconsegueix derrotar. Hera en honor el seu gran ajudant (el cranc) el converteix en una constel·lació.

Cranc va des del dia 21 de junys, fins al 22 de juliol.

Constel·lació de Cranc

LLEÓ

Aquest signe, ve d’una antiga llegenda del lleó Nemea. Aquest, era un lleó abandonat i en un dels seus dies d’avorriment decideix atacar al poble més proper. El gran Hèrcules en veure les destrosses del lleó, decideix matar-lo. En honor seu decideix convertir al lleó en una constel·lació.

Lleó va del dia 23 de juliol fins al dia 22 d’agost.

Hèrcules i el Lleó de Namea, Francisco Zarburán (1634)

VERGE

Ella és l'única figura femenina de l'horòscop. Era l'encarregada de portar els raigs a Zeus. Verge juntament amb la seva mare, Temis, aconsegueixen fer de la justícia, persona. Quan finalitza l'edat d'or va acabar a la terra, Verge va a buscar en els estels la seva felicitat.

Verge va del dia 23 d'agost al 22 de setembre.

Astrea

BALANÇA

Aquest signe és l'únic de l'horòscop el qual no pertany a cap ésser viu. Aquest signe prové d'un relat mitològic de Verge. Verge la deessa de la justícia quan va tornar al firmament, duia una balança amb ella, la qual s'acaba convertint en una constel·lació.

Balança va des del dia 23 de setembre fins al dia 22 d'octubre.

Constel·lació de Balança

ESCORPIÓ

Aquest signe té com a origen la llegenda d'Orió, fill de Poseidó. Orió a l'intentar 

violar a la deessa de la caça, aquesta li envia un escorpió que fa que mori d'una picada al taló. Per aquest motiu la constel·lació d'Orió està a l'altre extrem de la de l'escorpió, ja que intenta escapar de la seva picada.

Escorpió va des del dia 23 d'octubre al 23 de novembre.

Constel·lacions relacionades amb Orió

SAGITARI

Aquest signe és representat per la silueta de meitat cavall, meitat home. Sagitari tenia una única missió. Derrotar a Escorpió com a venjança de la mort del seu gran amic Orió. Els deus el van pujar el cel perquè pogués lluitar contra Escorpió.

Sagitari va des del dia, 22 de novembre, al 20 de desembre.

Quiró Educa Aquil·les, Jean Baptiste Regnault (1782)

CAPRICORN

És una figura, que el seu nom té un significat de "banyes de cabra". Era Ègipan, un ésser amb banyes el cap. Era un fill d'Amaltea que era la cabra que va alimentar a Zeus de petit, per tant eren germans de llet. És per això que quan Zeus va emprendre el poder va posar a capricorn com a constel·lació.

Capricorn va del dia 21 de desembre fins al 19 de gener.

Constel·lació de Capricorn

AQUARI 

Aquari era un dels nois més preciós, tant que Zeus hi estava bojament enamorat, i se'l va emportar a l'Olimp. Allà era l'encarregat de servir la beguda els deus. I es per així que Aquari sempre duia una gerra a les mans.

Aquari va des del dia 20 de gener al 20 de febrer.

El rapte de Genimedes, Correggio (1531-32)

PEIXOS

Representen Afrodita (la deessa de l'amor) i el seu fill Heros (Cupido). Un bon dia l'anomenat monstre Tifó va decidir pujar muntanya amunt de l'Olimp. En veure'l tots els deus van marxar espantats. Però el gran monstre només tenia un objectiu, Afrodita. Mare i fill es van lligar en una corda per no perdre's. És per això que es van acabar convertint en peixos.

Peixos va del dia 22 de febrer fins al 20 de març.

Constel·lació de Peixos

L'horòscop és una cosa en què molta gent avui en dia encara i creu i associa d'alguna manera, el comportament, el caràcter, i les diferents coses que passen a un signe del Zodíac, per contrapartida hi ha molta gent que no creu gens ni justifica el seu caràcter amb el seu respectiu signe. Això és totalment un tema personal i hi poden haver molts punts de vista diferents.

Laia Bardolet

1r Batx

TIRÈSIES

Tirèsies va ser el vident més important de la mitologia grega. De fet, apareix en diversos mites endevinant el futur. Per això ens hem de remuntar al principi del seu mite.

Tirèsies apareix davant d'Odisseu durant el sacrifici, J. Heinrich Füssli        

Hi ha dues versions del mite. La primera diu que Tirèsies va veure a la deessa Atenea banyant-se al mont Helicó. Aleshores, quan la deessa se'n va adonar, el va castigar privant-lo de la vista. Llavors, la mare de l'home li va pregar que li tornés el sentit. La deessa el que va fer va ser purificar-li les orelles i li va atorgar la capacitat d'entendre el llenguatge dels ocells, de la mateixa manera, també li va conferir una vida més llarga que a la resta de mortals. 

Per altra banda, la versió més coneguda del mite és la següent: Un dia, Tirèsies anava per la muntanya i es va trobar unes serps fent el coit. Aleshores va colpejar a la serp femella i aquesta el va convertir en dona com a venjança. Uns anys més tard es va trobar a la mateixa parella de serps practicant el coit altre cop i aquesta vegada en lloc de colpejar a la femella colpejà al mascle de manera que el va convertir en home tornant-li el seu sexe original. 

Tirèsies colpejant a les serps, J. U. Krauss

Al cap d'un temps, Zeus i Hera estaven discutint sobre qui sentia més plaer durant el coit, si l'home o la dona. De manera que per solucionar el problema van cridar a Tirèsies ja que ell era l'únic que havia estat en la pell dels dos. Tirèsies finalment es va decantar per l'opinió de Zeus, i era que les dones sentien més plaer. Aquesta decisió va fer enfadar molt a Hera i com a conseqüència va tornar cec a l'home. Però Zeus, satisfet amb la resposta de Tirèsies li va atorgar la clarividència, fent així que tot i no recuperar la seva vista, pogués veure el futur. 

Tot i que no podia fer ús de la seva vista, veia el futur contemplant el comportament dels ocells, però utilitzant altres sentits com l'oïda. Tot i així, alguns afirmen que gaudia de la companyia d'un pigall (noi que acompanyava al cec). 

Vídeo on aprofundeix més sobre la història de Tirèsies

Paula García Balbín

1r Batx