31 de març de 2021

L'ARQUITECTURA ROMANA

L'arquitectura romana es va centrar en l'arquitectura grega, afegint-li innovacions. Es va començar a desenvolupar a l'inici de la República romana 509 a.C.


Van barrejar l'arquitectura grega amb la seva original, que era l'etrusca. Fins el període hel·lenístic no es presentaran facetes pròpies de l'arquitectura romana, on es fusionen els estils jònic i corinti.


En els seus inicis l'arquitectura romana era molt rígida, es limitava a edificacions pràctiques, com els aqüeductes o els ponts. No va ser fins l'any 214 que l'apreci per les belles arts va arribar a Roma. En general, els romans feien edificacions per satisfer als seus clients i no pas per plasmar les seves capacitats artístiques.


INNOVACIONS TÈCNIQUES (segle II-III):

- Capitells compostos (formats per elements jònics i corintis)


- La construcció d'arcs i voltes per substituir a les columnes, que es van convertir en elements de decoració


-Utilització del formigó en comptes de la pedra o el maó


- Desenvolupament de l'arcada i la columnata 


Els murs dels edificis es decoraven amb pintures i mosaics. Els materials principals que utilitzaven en l'arquitectura eren la pedra, el marbre i el formigó. Es caracteritza per la seva immensitat i fermesa. 


Exemples d'edificacions romanes són:


-Els temples (temple romà de Vic)















-Els teatres (teatre romà de Mèrida)














-Els amfiteatres (Coliseu de Roma)












-Les basíliques (Basílica de Maxenci)





Aquí tenim un vídeo on ens explica l'arquitectura romana més detalladament

Paula García Balbín
4t ESO

30 de març de 2021

PROMETEU I PANDORA

En la mitologia grega, prometeu és el benefactor de la humanitat i el que va instituir el primer sacrifici com un pacte entre els homes i els déus. 

Era el fill del tità Jàpet i de l’oceànide Clímene, encara que en diferents versions del mite, no se’l presenta com a fill de sinó com a tità. Els seus germans eren Atles, Epimeteu i Meneci. Ell els superava en astúcia i engany.

El seu nom traduït significa “previsió”.

Se’l presenta com un trencador de les normes i de la legitimitat del déu Zeus. Aquests són alguns dels seus enganys:

Prometeu va matar un bou i en va repartir les restes en dos pilots. En un, la carn i les entranyes, a l'altre, els ossos i el greix coberts de la pell, perquè sembles més atractiu. Va deixar triar a Zeus quin pilot volia i va escollir el segon. D'aquesta manera va quedar pactat per sempre més el ritual del sacrifici. Els homes celebren un banquet amb la carn mentre cremen els ossos i el greix per els deus.

Zeus emprenyat per l'engany de prometeu, va llençar la seva ira contra els homes i els va privar de foc, condemnant-los així a passar fred i gana. Però Prometeu va robar el foc de la farga d'Hefest amagant-lo dins d'una canya i els hi va donar als homes.

Prometeu donant foc als homes, Heinrich Füger 

De nou, Zeus es va irritar i la seva ira va caure el damunt dels homes. va ordenar a Hefest que construís una bella figura d'imitació de les deesses. Tot seguit va encomanar als altres deus que li donessin dons: Afrodita li va donar el do de l'encís, Atena el del coneixement de les arts de casa i Hermes el de la paraula i la mentida. 

D'aquesta manera va néixer pandora, la primera dona. El seu nom compost dels mots grecs pan "tot" i dóron "regal", fa referència als dons que va rebre de tots els deus o al fet de que ella mateixa va ser un regal de tots els deus.

Zeus la va oferir en matrimoni a Epimeteu, que la va acceptar captivat, malgrat l'avís del seu germà Prometeu dient-li que es malfies dels regals de Zeus. A casa del seu marit, Pandora va trobar una capsa. Incapaç de retenir la seva curiositat, la va obrir immediatament i de la capsa en van sortir tots els mals que Prometeu hi havia tancat. Quan va córrer a tancar-la, només quedava l'esperança. Des d'aquell dia, les malalties, el dolor i les calamitats, persegueixen la humanitat sense repòs i el seu únic consol és l'esperança. 

Pandora, Dante Gabriel Rossetti

A Prometeu també li va arribar el càstig de Zeus. Va ser encadenat al mon Caucas on cada dia una àguila li rosegava el fetge, que li tornava a créixer de nit. Així eternament.

Aquest mite ens vol fer entendre que les malalties, el dolor i les calamitats encara estan presents i que el nostre refugi és l'esperança. També ens relaciona les dones amb la irresponsabilitat, cosa que és un pensament molt masclista de l'època.

Berta Godoy

4t ESO

29 de març de 2021

EL MITE D'ER I PLATÓ

El mite de Er es un mite que es troba al final del llibre 5 de la República de Plató, que es un tractat polític fet per ell on explica les idees que conformen la seva filosofia. L'obra esta composta per 10 llibres on en el 5è parla sobre les tasques de la dona a la ciutat; la comunitat de dones i nens; l'esclavatge i les lluites de la filosofia que ocupa el centre de la conversa i el mite de Er que es troba al finalitzar al llibre.












Vincenzo Grandi: Plató, s.XVI

El mite de Er es una llegenda escatològica (que tracta sobre el final de la humanitat) que va sobre la vida d'un soldat (Er) que es creu que esta mort junt amb altres soldats. Però al passar 10 dies el cos de Er no es descomposa i dos dies després reviu. Llavors parla sobre el seu viatge al mes enllà, la reencarnació i de les esferes celestes del pla astral. En el mite es diu que les persones morals són recompensades i les immorals són castigades després de la mort. 

Explica com la seva ànima havia sortit del seu cos i viatjava amb altres ànimes fins arribar a un lloc meravellós on es trobaven dos abismes de la terra i dos passadissos que conduïen al cel. En el final d'aquest passadís es trobaven 3 jutges que pronunciaven les sentencies corresponents per a cada anima, els justos es dirigien a la part dreta del cel amb una inscripció al pit que representava els seus èxits. Els injustos anaven cap a la part esquerra del cel on tenien escrites les seves males accions en l'esquena.

Per un altre orifici de la terra sortien els que ja havien rebut els seus càstigs plens de pols i podridura 

Al final només diu que havia arribat a la "Plana del riu Lete" que és creuada pel riu Ameles. Er no havia begut del riu Lete i per tant desconeixia com havia tornat al món dels vius.

Plató normalment utilitza els mites quan explica alguna cosa que és difícil d'entendre, aquet es el mètode de Plató per difondre els seus conceptes sense necessitat d'expressar les seves idees.

En el mite d'Er ens ensenya el valor de la justícia en la vida i sobre l'anima i la seva supervivència després de la mort.

En el cas específic del mite d'Er, Plató exposa als seus lectors l'idea de que l'anima sobreviu a l'existència del cos, la existència d'un judici on es reben premis i càstigs segons la conducta seguida durant la vida terrenal i  l'elecció d'una nova vida i l'encarnació en un altre cos mortal.

La importància de la vida a la terra radica que les millors animes plenes de coneixement seran les que triïn apropiadament la seva vida futura.

Pel que fa la mort, Plató ens ensenya que la mort es una oportunitat i també una prova. D'una banda dels que van gaudir d'una vida justa són premiats amb els delits celestials demostrant així que la vida justa es millor que la injusta. D'altre banda es la oportunitat per contemplar la  veritat de saber que classe de persona ets.

En conclusió crec que amb aquet mite ens fa veure que es el que ens diferencia els éssers humans dels animals, que a l'hora de morir nosaltres som conscients sobre aquet fet, per tant això ens porta a fer una reflexió sobre el tema. L'experiència de veure morir una altra persona ens condueix a qüestionar sobre la justícia i la vida després de la mort.

Franny Beltre

4t ESO

26 de març de 2021

ES TROBA UN CARRO CERIMONIAL ROMÀ A POMPEIA

La ciutat de Pompeia és coneguda com "la ciutat atrapada en el temps". És sabuda popularment la raó per la que té aquest nom: el Vesuvi va deixar tota la ciutat completament sepultada sota la seva lava i les seves cendres.

Fins el dia d'avui, encara es segueixen duent a terme diversos descobriments relacionats amb Pompeia. L'últim d'aquests va ser un carro cerimonial gairebé en perfecte estat a finals del 2020. La importància d'aquesta troballa no és només per la sorprenent conservació de l'objecte, sinó també perquè mai s'havia trobat res així a la península Itàlica.

Fototgrafia del carro, departament d'arqueologia de Pompeia 2020

Aquesta peça està feta principalment de bronze i estany, amb algunes parts de ferro o fusta i algunes d'altres de materials orgànics, com la corda. S'ha trobat al nord de la ciutat, concretament a una zona anomenada Civita Giuliana.

Aquest objecte destaca pels relleus que hi té, la majoria representant escenes eròtiques o imatges de blat. Aquests detalls possibiliten la investigació per saber quin ús específic se li donava al carro, i van arribar a dues possibles conclusions, segons el director del parc arqueològic de Pompeia, Massimo Osanna.

Detall del carro cerimonial, departament d'arqueologia de Pompeia 2020

La primera era que hagués estat construït pel culte a Ceres, deessa de la terra, ja que això explicaria la aparició del blat; o a Venus, deessa de l'amor, perquè seria la raó per la que es troben escenes eròtiques. La segona possible utilitat del carro és que servís en unes núpcies que acabaven de succeir o que estaven a punt de començar e el moment que Pompeia va ser sepultada, i que el blat fos símbol de la fertilitat del matrimoni. Aquesta és la opció que més convenç ja que, juntament amb el carro van trobar-se les restes de tres cavalls, i un d'ells tenia les brides posades, el que significava que acabava de tornar a l'estable o que estava a punt de sortir d'aquest.

La zona d'on es va extreure el carro, la Civita Giuliana, ja era popular abans d'aquesta troballa, pels robatoris que hi havien tingut lloc, ja que es sabia que en aquella zona s'hi podien trobar objectes de gran valor. L'any 2017, es van fer túnels il·legalment per tal de poder trobar objectes pertanyents a l'època clàssica i vendre'ls al mercat negre. Aquests robatoris van ser la raó per la qual es va començar una nova excavació per trobar elements que podrien ser importants per la història abans que cap d'ells fos robat.

Duna Garcés
1r Batx.

ARISTÒTIL

Aristòtil, possiblement és el filòsof grec més influent de la seva època, a l'Occident. Va néixer a Macedònia, Estagira. Formava part del clan dels asclepíades i era fill de Nicòmac, metge d'Amintes, II de Macedònia. 

En els seus  primers temps, va ser deixeble del gran filòsof Plató. La mort del seu deixeble va ser la causant de que Aristòtil abandonés Atenes i passés tres anys de la seva vida a Assos, on es va unir amb Herpil·lis, i amb qui va tenir un fill, anomenat Nicòmac. Seguidament va anar a Mitilene que és on va fer gran part dels seus treballs sobre la biologia. Li van encarregar la feina d'educar al príncep L'Alexander, i en aquesta etapa de la seva vida és on va crear les seves obres polítiques. Realitzada la seva tasca, al cap de quatre o cinc anys, es va decidir a tornar a Atenes, on en aquell tems fa formar la seva pròpia escola, el Liceu. La seva docència es repartia entre ensenyaments esotèrics o acromàtics, que assolia coneixements sobre qüestions abstractes i difícils, i ensenyaments exotèrics, amb menys dificultat per tal de se accessible per tot el públic. Aquí va ser on va crear la primera biblioteca del món, també va reunir mapes i va crear un museu d'objectes naturals. Després de la mort d'Alexandria, l'any 323, va marxar a Calícida, on va morir un anys després. 

Còpia romana d'Aristòtil del període imperial
(s. I-II dC)

Les obres més destacades del gran filòsof Aristòtil són: 

  • Analítics (lògica)
  • Física (filosofia natural)
  • De anima (psicologia)
  • Història dels animals (biologia)
  • De Caelo (astronomia)
  • Ètica Nicomaquea 
  • Metafísica 
  • Gran Moral
  • Política 
  • Retòrica 
  • Poètica (inacabada)


En aquest vídeo podrem entendre, de manera més clara, la vida del gran filòsof Aristòtil, i també podrem entendre els seus ideals i la seva manera de pensar, i veure el món. 

Clara Machuca 
1r Batx 

25 de març de 2021

EL CALENDARI ROMÀ

Els romans antigament van fer el calendari de Ròmul, l'any 1 que per a ells seria en el calendari cristià l'any 753 aC. El calendari romà era d'origen etrusc, és a dir que estava relacionat amb la seva religió, la lluna plena i l'agricultura.

El calendari estava format per deu mesos, 4 d'ells tenien trenta-un dies i en els altres sis mesos en tenien trenta dies, o sigui que comptaven tres-cents quatre dies a l'any. I entre December fins al principi de l'any, en les tasques agrícoles, es deixaven en guaret, es a dir, no es cultivava res, ja que no coincideix en cap mes.

  1. Martius, dedicat a Mart
  2. Aprilis, dedicat a Afrodita
  3. Maius, dedicat a la nimfa Maia
  4. Iunus, dedicat a Juno
  5. Quintilis
  6. Sextilis
  7. September
  8. October
  9. November
  10. December
Amb la reforma de Numa pompili, es van afegir dos mesos més. Ianuarius, dedicat al deu Janus i Februarius dedicat a Februo i es van determinar els dies del mes.
  1. Martius 31 dies
  2. Aprilis 29 dies
  3. Maius 31 dies
  4. Iunius 29 dies
  5. Quintilis 31 dies
  6. Sextilis 29 dies
  7. September 29 dies
  8. October 31 dies
  9. November 29 dies
  10. December  29 dies
  11. Inuarius 29 dies
  12. Februarius 28 dies
Calendari Numa Pompili
Calendari de Numa Pompili

Els mesos no acabaven en parell, perquè els romans deien que donava mala sort. Tenia 355 dies l'any. Fins que el 153 aC, Imarius i Februarius van passar a ser els primers mesos de l'any.

Al 46 aC, va ser reformat per Juli Cèsar. 
  1. Inuarius
  2. Febrarius
  3. Martius
  4. Aprilis
  5. Maius
  6. Iunius
  7. Iulius
  8. Augustus
  9. September
  10. October
  11. November
  12. December 
Es diuen així perquè eren dedicats: Martius dedicat a Mart, Aprilis dedicat a Apol·lo, Maius dedicat a Júpiter, Iunius dedicat a Juno, Iulius dedicat a Juli Cèsar, després de que moris. Augustus dedicat a Cèsar August, September, October, November i December, es deien així per la seva posició al calendari. Es a dir, September setè mes, October vuitè mes, November novè mes, December desè mes.
Calendari de Juli Cèsar

Els mesos de Inuarius, Martius, Maius, Julius, Augustus, September, November,  es van afegir trenta-un dies i els altres mesos trenta dies i per la situació solar, va ordenar que s'afegís un dia més entre el 24 i el 25, Febrarius, cada quatre anys. 

Els dies eren anomenats de la manera següent:
  • Kalendae,-arum, primer dia de cada mes.
  • Nonae,-arum, el cinquè dia de cada mes menys uns mesos que era el dia setè. 
  • Idus,-uus, el tretzè dia de tots els mesos, menys uns que eren el quinzè.
Calendari actual

Aquí teniu un vídeo per aprofundir més en el tema:


Najlae Amazian
4t ESO

24 de març de 2021

EL DRET ROMÀ

El dret romà és el que avui en dia coneixem com les normes jurídiques que regien la vida i les activitats dels ciutadans de l’antiga Roma durant el temps que va durar l’imperi (753 a.C, fins al 476 d.C), i té molta importància avui en dia.

Totes aquestes normes van seguir vigents fins l’any 1453, quan va caure l’imperi bizantí. Però els seus fonaments s’han mantingut al llarg dels últims segles a través de diferents maneres:

Per la seva aportació en els textos jurídics germànics, i també han servit de base tant com per  el desenvolupament de la legislació civil, com per desenvolupar principis de dret públic, com per exemple, la separació de poders, entre d’altres.

El símbol de la balança tenia el significat de justícia, i ja era símbol de justícia en llocs com Egipte o el judici de Osiris.

Estatua amb la balança

  • BASES DEL DRET ROMÀ:
Totes les lleis que van fer els romans van des del el primer codi de lleis que es va fer, que és la llei de les dotze taules, fins al recull jurídic que va fer l’emperador Justinià el segle VI d.C, que actualment e conegut amb el nom de Corpus Iuris Civilis, i és el recull més important en la història de dret romà.

Per a construir l’ordre jurídic, es van agafar com a bases les costums, o actes que estaven socialment acceptats, com a forma d’actuar legítimament.

Per tant, els romans regulaven la relació que tenien els ciutadans amb l’estat i també entre ells. I a l’hora de resoldre roblemes, miraven situacions similars que haguessin passat abans i s’haguessin resolt satisfactòriament per a tenir una guia de com actuar.

Algunes d’aquestes situacions s’han quedat reflectides en la nostra manera d’ordenar el codi penal i el codi civil, i entre aquestes i altres normes, es componen les bases del sistema jurídic.

Però a part de mirar casos antics per saber com actuar, el dret romà també tenia altres fonts, com per exemple les decisions que els representants del poble (el Senat) prenien, sobre quines eren les normes que els ciutadans havien de complir, entre d’altres.

Els romans també van formar un cos legal, que era l’encarregat de triar la forma de resoldre els diferents conflictes que hi havien, de posar els càstigs a tothom que incomplia les lleis i d’establir les llibertats i drets dels ciutadans.

  • INFLUÈNCIA DEL DRET ROMÀ
Encara que el dret romà sigui tan antic, té molta influència en sectors com el social, el polític o l’econòmic.

I això és perquè els romans van aconseguir elaborar un conjunt de lleis i una manera de dur-les a terme senzill i capaç de solucionar els conflictes entre els ciutadans, buscant sempre la solució més justa.

Tenia més d’una manera d’entendre el què era just i es distingia entre el dret públic i el dret privat.

Una de les diferències entre la concepció que tenien abans de dret i la que tenim ara, i la concepció de dret que tenim avui en dia és que per els romans, no tothom tenia drets, ja que veien als esclaus com a objectes.


Clàudia Dot
4t ESO

23 de març de 2021

UNA JORNADA D'UN GREC

El grec antic era un gran matiner, es despertava normalment, quasi quan el sol sortia, i normalment feia uns exercicis de gimnàstica. Posteriorment esmorzava pa amb vi, i si en aquell dia hi havia una assemblea, una festa religiosa o la jornada laboral, començaven quan el sol sortia. 

Cap al migdia, els grecs menjaven algun menjar ràpid, lleuger. Després de menjar acudien a una de les moltes barberies, on rebien les notícies de la ciutat.

Alguns també optaven per berenar alguna cosa, però l'únic menjar que no faltava ningú, i que segons ells era el més important era el sopar.

Els antics grecs eren aficionats en fer banquets, es realitzaven a l'andró i els comensals menjaven reclinats, mentre miraven les actuacions musicals i les ballarines.

Antics grecs en un banquet

Dintre de les jornades laborals, els grecs disposaven de dies de descans. Aquests dies de descans, en el seu temps lliure, el solien invertir en parlar amb altre gent, anar a caçar i pescar. També homes de totes les edats anaven al gimnàs i els nens jugaven amb la pilota.

En l'antiga Grècia, també hi havia diferents tipus de treballs:

- El treball de miner era el més dur, realitzat per esclaus que normalment morien joves, ja que era un treball que es feia amb tot el cos.

Esclaus fent el treball de miner


- També treballaven molt amb la ceràmica, i fabricaven tota mena de recipients, gràcies als coneixements que tenien d'aquestes tècniques.

- Els grecs també van desenvolupar molt el sector tèxtil.

- Finalment, en el treball agrícola, també s'utilitzaven tècniques rudimentàries.

Pel que fa l'alimentació del grecs, es basava en cereals, blat i ordi. La farina de l'ordi amasada en forma de rodona, era el seu aliment essencial. 

Les verdures escassejaven, per tant eren molt cares, també es menjava molt all, ceba i formatge.

Els grecs també preferien menjar més peix que carn. El menjar podia acabar amb un postra, que el cuinava la dona. A més com que no tenien coberts, menjaven amb les mans.

De tant en tant celebraven festes de la polis, és a dir, de la ciutat, les quals eren religioses, i incloïen jocs, competicions atlètiques i diversos concurs d'on s'estrenaven obres de teatre. Entre d'ells destacaven els jocs olímpics

Els grecs tenien els seus propis déus, que representaven l'ordre, l'equilibri i en tenien una idea sobre ells de justícia. L'atenció que devien tenir sobre els déus, requerien tres exercicis molt fàcils: la pregària, el sacrifici i la purificació. 

Logga di Pische, 1518, de Rafael

Els nens i les nenes es solien divertir amb jocs, com són les nines, io-io i el trombe. Estaven fets de fusta o de tela. Però quan arribaven a la edat dels 13 anys, es tenien que endreçar els jocs en el temple d'Apol·lo i començar la seva vida adulta.

Joguina d'un nen grec

La vestiments d'un grec constava de dues parts: 
L'inferior: el quito era una túnica, sense mànigues que arribava fina els genolls, lligada per un cinturó.
La superior: l'himation, consistia en una mena de mantell rectangular que es posava sobre l'espatlla esquerra i es recollia per la dreta.
Grec vestit amb un himatió i un quitó
Biel Font
1r Batx

22 de març de 2021

L'ADULTERI

L'ADULTERI

Tristany i Isolda, Edmund Blair Leighton

L'adulteri, més conegut com a "enganyar" o "posar les banyes", és una pràctica en què una persona casada té relacions sexuals amb un individu extramatrimonial. No acceptada socialment, però molt coneguda arreu, l'adulteri va ser practicat des dels temps dels trobadors, fins a les sèries modernes, passant per romanços i poemes com "El Romanç de Tristany i Isolda". L'adulteri ha estat una pràctica que els romans no podrien haver deixat de banda.

ORIGEN ETIMOLÒGIC

Sussanah acusada d'adulteri, Antoine Coypel

La paraula "adulteri" prové del llatí adulterium, que vol dir, en essència: trencament del vot de fidelitat conjugal. Els seus components lèxics són: ad- (a prop de), l'arrel de alter, adaptada a ulter (altre/a) més el sufixe -i (resultat). El verb derivat d'aquest mot és "adulterar" i l'adjectiu corresponent és "adultera" o "adúlter".

L'ADULTERI A LA SOCIETAT ROMANA

Tot i que les dones de la societat romana tenien més llibertats que les dones de l'època medieval o moderna, seguien tenint grans desigualtats causades pel gènere. Una de les desigualtats més remarcables és el càstig per l'adulteri. 

Lawrence Alma Tadema

Quan una dona era culpable de cometre adulteri es considerava que era un atemptat contra la idea de Pudicítia (personificació de la virtut i la modèstia convertida en deessa) , que arrossegava no només a la culpable, sinó a tota la seva família.

Si la dona havia engendrat un fill i havia estat infidel la situació es complicava en gran mesura perquè hi havia una incertesa i desconfiança sobra la legitimitat dels hereus, això feia que es el sentiment de por de cometre commixtio sanguinis (la barreja de sang amb una persona aliena a la família), que trencava amb la tradició familiar.

CÀSTIGS PER ADULTERI

Els càstigs considerats per a una criminal adúltera van tenir tres etapes, seguint doncs les etapes de Roma: una monàrquica, una republicana i una imperial.

Càstigs monàrquics:

A la roma monàrquica, l'adulteri podia ser motiu de la mort de la dona, especialment si aquesta era atrapada a l'acte, però el conflicte es solia solucionar amb un "tribunal domèstic", per poder tenir diferentes opinions de com es podia castigar a la ara considerada impura.

Càstigs republicans:

A la roma republicana es creia que una infidelitat era un conflicte entre home i dona, per tant es considerava privat. El càstig era pensat i executat per el marit o el pare.

Càstigs imperials:

Durant el període imperial, l'emperador August s'encarrega de per que l'adulteri sigui jutjat per l'estat. Per eradicar aquesta pràctica es van crear diverses lleis com la Lex Iulia de adulteriis, a on es criminalitzava la infidelitat i s'especificaven càstigs per a cada tipus d'adulteri comès (sigui: incest, pedofília, en orgies etc). Alguns dels càstigs establerts podien ser tant maquiavèl·lics com l'exili a una illa.

Jacint Salat 
1r Batx

19 de març de 2021

GAL·LA PLACÍDIA

Gal·la Placídia neix a Constantinoble a finals del 388 dC, ella fou reina dels visigots, amb Ataülf com a espòs, i durant dotze anys emperadriu regent de l'imperi romà, es pot dir que va arribar a ser la dona més poderosa del seu temps.

Bust de Gal·la Placídia

Aelia Gal·la Placídia és filla de l'emperador Teodosi I i la seva segona esposa, Gal·la. Teodosi és recordat per establir el cristianisme com a única religió de l'imperi

Gal·la tingué dos germanastres, fills de la primera esposa del seu pare: Arcadi i Honori. El primer, Arcadi sentia una forta antipatia per Gal·la, la seva madrastra, i l'expulsà de palau, ella irada s'endugué la seva filla amb ella. Teodosi I els assignà un palau, però la mare de Gal·la morí al cap de poc durant el part del seu tercer fill. Poc després, l'any 395, moria a Milà Teodosi I, tal com havia dictat la premonició d'un monjo.

A partir dels 7 anys, un cop òrfena, la seva educació recau en mans de Serena, una cosina de Teodosi I. Gal·la s'havia de casar amb el fill de Serena i el seu marit Estilicó.

A poc a poc els visigots d'Alaric van anar prenent territoris, saquejant, cremant i destruint-ho tot al seu pas. Tot i ser conscient del perill cada vegada més pròxim, Gal·la es quedà, però Estilicó i Serena també van morir. Serena de fet va ser acusada de traïció amb el consentiment de Gal·la, segurament per assegurar la seva vida entre els visigots, que la capturaren en un dels setges de la ciutat.

Aquí començarà la part que ha transcendit més de la seva vida: el seu romanç amb el bàrbar Ataülf una història digne dels contes comparable als grans amors dels llibres, com romeu i julieta o tristany i isolda. Una història apassionada i tràgica, un amor impossible. És la història d'una dona que no es conforma amb mantenir-se al marge i sotmetre's i acaba per esdevenir un dels personatges polítics més importants de la seva època.

Gal·la, tot i ser presonera era tractada com la princesa que era. Després de la mort d'Alaric el seu cunyat, Ataülf, el succeí com a rei dels visigots. Quan aquest va intentar negociar amb roma el patrici Constanci va exigir l'alliberament de Gal·la, probablement per casar-s'hi ell mateix. Ataülf no només s'hi va negar sinó que el 414 dC, a Narbona, es casà amb Gal·la.

Representació de les Gal·la Placcídia amb Ataülf, rei visigot.

Ataülf i Gal·la es traslladaren a Barcino fugint de Constanci. A l'actual Barcelona és on Gal·la donà a llum al seu fill Teodosi, que va morir poc després de néixer. Teodosi va ser enterrat dins un taüt de plata en un temple prop de la ciutat, a Sant Cugat del Vallès, malgrat que anys després fou exhumat i traslladat al mausoleu imperial de la basílica de Sant Pere (Roma). Sense poder gairebé plorar la mort del fill, una setmana després de la mort, Ataülf fou assassinat pel seu successor Sigeric, qui també moriria al cap d'una setmana.

Vestigis Arqueològics de Barcino, MUHBA

Després de la mort d'Ataülf, tot i que en les seves últimes voluntats ell havia demanat que Gal·la retornés amb el seu germà Honori, conflictes interns entre els visigots van provocar que finalment fos intercanviada per 600.000 mesures de blat als romans. Gal·la s'instal·là Ravenna, la capital de Roma en aquell moment. Honori la casà, contra la seva voluntat, amb Constanci, amb qui tingué una filla i un fill, i després de només quatre anys de matrimoni Constanci va morir.

La que en un principi havia estat una relació d'amistat entre els germans, Honori i Gal·la, va acabar en odi, sobretot per part d'Honori que deixant-se convèncer pels rumors acusà Gal·la d'aliar-se amb els visigots per conspirar contra ell i l'expulsà.

Medalló que podria representar Gal·la Placídia i els seus fills. 

Gal·la va fugir amb els seus fills, primer a Roma, i més tard, després de la mort d'Honori a Constantinoble, on regnava Teodosi II. Valentinià, el fill de Gal·la amb Constanci, va ser reconegut amb el títol imperial de cèsar i a causa de la seva edat primerenca Gal·la fou nomenada emperadriu regent de l'Imperi Romà d'Occident, convertint-se així en la dona amb més poder de la història de Roma.

Gal·la va ser l'emperadriu d'un imperi en decadència, durant el seu regnat va intentar aliar l'Imperi amb l'Església i es mostrà intolerant amb les sectes religioses, expulsà els jueus dels oficis públics i va voler conciliar el Senat.

Moneda del 425-426, on representa Gal·la com a Augusta.

Finalment després de 12 anys de regència, la majoria d'edat de Valencià III v fer que Gal·la abandonés el seu càrrec.

Gal·la Placídia morí a Roma l'any 450, de mort natural. El següent vídeo ens parla del mausoleu que Gal·la va fer construir a Ravenna, però on mai va ser enterrada:

En realitat està enterrada a la rotonda de Santa Peronella, al Mausoleu Honorià, juntament amb Honori i el seu espòs Constanci III.

Júlia Vilaró

1r Batx

18 de març de 2021

INANNA

Inanna era la deessa més important de l’antiga Mesopotàmia. S’associava amb la ciutat d’Uruk (4000-3100 aC) en el seu període. El famós vas sagrat de Warka o d’Uruk, mostra una fila d’homes nuus portant diferents objectes, vols i cistells de productes agrícoles i portant ovelles i cabres a una figura femenina que mira al governant. Aquesta figura està engalanada per un matrimoni diví. La figura femenina sosté el símbol de dos joncs trenats a la llinda de la porta, significant que Inanna, estava darrere. Especialment en el període d’Uruk, el símbol del llindà coronat amb un anell, s’associa amb Inanna. 

Relleu del vas sagrat de Warka

Se l’associava amb els lleons (símbol de poder). Normalment era mostrada de peu entre dues lleones. 

El seu nom deriva de “Dama del Cel”. Tot i això, el seu símbol no és una lligadura dels símbols de dama i cel, el seu símbol és una roseta o una estrella de vuit puntes. 

Estrella de vuit puntes o roseta, símbol de Inanna

També se l’associava amb el planeta Venus, en aquella època es considerava dues estrelles: la “estrella de l’alba” i el “lúcer de la tarda”. 

És la deessa de l’amor. També és una de les deïtats sumèries de la guerra. La seva missió era aclarir el conflicte i la batalla. “La dansa de Inanna” és un sinònim de batalla. També s’associava amb la pluja i tempesta. 

Hi havia molts santuaris i temples dedicats a Inanna per tot el Tigris i Eifrates. El més gran de tots és el temple de La Casa del Cel. Les persones asexuals i els homes femenins s’implicaven especialment en els rituals i l’adoració dels temples. 

El descans d'Inanna i l’inframón:

En la religió sumèria, l’inframón era considerat com un lloc fosc i monòton; llar tant d’herois fallits com de gent comuna. Encara que tots patien unes males condicions, certs comportaments realitzats en vida, com crear una família per proporcionar ofrenes al difunt, podia alleugir d’alguna manera aquestes condicions. 

No estan clars els motius pel qual Inanna visita l’inframón. El motiu que dóna el guardià de la porta de l’inframón és que vol assistir als rituals funeraris del marit de Ereshkigal, que es deia que ela el Toro del Cel en La epopeya de Gilgamesh, que va ser matat per Gilgamesh Enkidu

En aquesta història, abans de marxar Inanna, ordena al seu ministre i criat, Ninshubur, que li supliqui a les deidades Enlil, Nanna i Enki que la salvin si li passes algua cosa. Les lleis de l’inframón dictaven que, amb l’excepció dels missatgers designats, aquells que entraven no podien sortir. 

Inanna es vesteix per la visita, amb un turbant, perruca, collaret de lapislàtzi, el vestit pala, màscara de maquillatge, un anell daurat a la mà, entre altres. Aquests peces eren representacions del poderós mes que posseïa. Pot ser les vestimentes d’Inanna, no adequades per un funeral, juntament amb el comportament altiu de Inanna, van fer que Ereshkigal sospités.

Seguint les instruccions d’ Ereshkigal, el guardià de la porta li diu a Inanna que pot passar la primera porta de l’inframón, però ha de deixar la vara de mesurament de lapislàtzi. Quan ella pregunta per què, li respon que són els costums de l’inframón. Ella es veu obligada i accepta. Inanna passa un total de set portes, deixant una peça de roba o joieria que portava al començament del viatge, despullant- se del seu poder.

Quan arriba davant la seva germana, està nua, per culpa dels Anna, els set jutges. Inanna es converteix en cadàver.

Van passar tres dies i tres nits, i Ninshubur, seguint les ordres, va als temples de Enlil, Nanna i Enki perquè salvessin a Inanna. Els dos primers déus es van negar, dient que era culpa seva, però Enki estava profundament preocupat i va decidir ajudar. Va crear dues figures asexuals anomenades gala-tura i kur-jara de la terra sota els peus dels deus. Els va ordenar apaivagar a Ereshkigal; i quan els demanés el que volien, van demanar el cos de Inanna i el van esquitxar amb l’aliment i l’aigua de la vida, la van reviure. Els dimonis d’Ereshkigal van seguir-la fora de l’inframón, dient que no era lliura fins que algú no ocupés el seu lloc. Primer van anar per Ninshubur, però Inanna es va negar perquè era el seu fidel criat. Llavors van anar per Cara,  l’esteticista d’Inanna i Lulai que encara es lamentaven. Els dimonis van dir que se l’emportarien a ells, però Inanna de nou es va negar. 

El següent va ser Dumuzi, el marit de Inanna. Com que ell era l’únic que no estava de dol, sinó que estava vestit luxosament i descansant sota un arbre, Inanna es va sentir ofesa i va dir que se l’emportessin a ell a l’inframón. 


Inanna i Dumazi

En aquest mite, podem veure com hi ha cert paral·lelisme amb el mite grec de Persèfone. 
Persèfone és filla de Demèter i Zeus. Hades, déu de l’infern, s’enamora d’ella, la segresten i es casen. 
Persèfone és retornada amb la seva mare gràcies a un tracte, que fa que hagi d’estar-se mig any a l’inframón. A l’estiu i la primavera, puja a la terra, i s’està amb la seva mare. I a l’hivern i la tardor baixa a l’infern. 

Hi ha cert paral·lelisme entre els dos mites, perquè els dos protagonistes han de fer un tracte per poder sortir de l’inframón. 

Martina Segura

4t ESO

17 de març de 2021

ZEUS A LA MITOLOGIA GREGA

Zeus és el rei de déus de la tercera generació de la mitologia grega antiga, la deïtat corresponent a Zeus en la mitologia romana és Júpiter (Júpiter o jove), considerat el patró sagitari.

És el fill de Cronos i Rea. Abans de Zeus havia nascut Hestia, Demetre, Hera, Hades i Posidó. Els seus dos germans van repartir-se el mon: el mar per a Posidó i el mon subterrani per a Hades i les tres germanes van quedar-se excloses. Tenia set dones legals, i només la setena Hera va ser nomenada "Reina del Cel". Perquè Zeus va prometre compartir el seu poder i honor amb Hera quan li va proposar a Hera, i Hera, com a governant de l'Olimp, ha estat amb Zeus per ajudar Zeus a derrotar Cronos i se l'anomena el tercer El rei dels déus.

Utilitza el llamp com a arma per mantenir l'orde entre el cel i la terra, i el toro i l'àliga són el seu símbol. 

A continuació hi ha un vídeo del resum del zeus:

Jiajing Xu

4t ESO

16 de març de 2021

LA MONARQUIA I ELS REIS ROMANS

La monarquia és una forma de govern en la que la prefectura de l'Estat resideix en una persona, un rei o una reina. Aquest càrrec pot ser atorgat de manera vitalícia o com era habitual en l'antiga Roma, elegits democràticament. 

La monarquia a l'antiga Roma 

A partir de Ròmul; 753 aC. i fins l'any 509 aC., el govern de Roma va ser monàrquic. Durant l'etapa monàrquica, hi van haver set reis, els quals es poden dividir en dos grups: els llatinosabins amb els quals la monarquia no era una institució hereditària (aquests eren els quatre primers) i els etruscs, amb es quals la monarquia va ser una institució hereditària (aquests eren els tres darrers).

Excepte Ròmul, que havia estat el fundador de la ciutat, tots els reis van se escollits amb la finalitat de governar de manera vitalícia. Segons els historiadors, el rei era triat per les seves virtuts, no per la seva ascendència. També se sap que a partir del cinquè rei, Tarquini Prisc, la monarquia va ser hereditària.

En aquella època, els reis tenien l'exclusiu dret d'auspicium, es a dir, la capacitat d'interpretar els designis dels deus en nom de Roma.

Per altra banda, el rei també disposava d'un poder anomenat imperium, que li atorgava, d'una banda, poders militars i, de l'altra, la capacitat d'emetre judicis legals.

El rei era qui triava els senadors, a més d'això, el senat només es podia reunir per orde del rei, i només s'hi discutien els temes que aquest escollia. Així doncs, el Senat podia aconsella el rei en les seves decisions, però no imposar-li la seva opinió. L'única ocasió en què el rei havia de comptar amb l'aprovació del Senat era quan volia declarar la guerra a un poble estranger.

Els símbols de poder dels reis de Roma eren en un seguici de dotze persones que els portaven les insígnies o fasces, el dret d'asseure's sobre la cadira curul (el seu tron), la toga picta; una túnica porpra, un calçat vermell i una diadema de color plata sobre el cap. 

Aquí hi tenim una imatge d'un exemple de la cadira curul 

Imatge amb les parts de la toga romana

Els reis de Roma 

Ròmul: Durant el seu regnat es va produïr el rapte de les savines. Va nomenar un senat nomenat per cent senadors. Es diu que va ser arrastrat fins al cel durant una tempesta divinitzat amb e nom de Quirí. 

Durant el període en el que aquest rei va governar es van produïr episodis com el del rapte de les Sabínes, en el qual els homes de la ciutat de Roma van organitzar una festa amb el pobre veí, el dels Sabins, per tal de robar'ne les dones. En la següent imatge en tenim una representació: 

Les sabines, Jacques-Loues David 1748-1825

Numa Pompili: INspirat en la ninfa Egèria, va establir els fonaments de la religió, creant col·legis ceçardotals i elaborant el calendari de dotze mesos. 

Tul·li Hostili: VA iniciar un període bél·lic que va arribar al punt àlgit amb la destrucció d'Alba Longa. Aquesta construcció comportà la consolidació de ROma com a ciutat més important de Laci.

Anc Marci: Va continuar les gestes del seu predecessor, expandit el poder de Roma cap a altres ciutats del Laci en direcció al mar.

Tarquini Prisc: Va dur a terme grans reformes polítiques i urbanístiques. Entre d'altres, va construir la cloaca màxima que va permetre disminuir malalties com el paludisme.

Servi Tul·li: Va fer el primer padró de la població Romana i va instaurar un sistema de divisió de la pobació segons el patrimoni de cadescú. A més, Servi Tul·li va ser l'artífex de la construcció de la primera muralla de protecció de la ciutat. 

Tarquini el Superb: Com indica el seu sobrenom, va ser un rei tirànic i cruel, va començar el seu regant assassinant a Servi Tul·li, amb l'ajuda de la filla d'aquest; Tul·lia. Durant el seu regnat es van produir tensions importants amb el senat, que finalment va aconseguir que ordenar que s'exiliés. Amb l'exili de Tarquini, s'encetà a Roma l'etapa republicana. 


Tal com hem pogut comprovar en aquesta entrada, antigament, els antics reis romans, tenien i exercien molt poder. En canvi, a dia d'avui, el monarca del nostre país, segueix sent el cap de l'Estat tot i que té un paper més aviat testimonial, és a dir comparant el poder dels antics reis amb l'actual podem veure que han perdut una quantitat de poder significant.

En el següent enllaç hi podem trobar més informació sobre els reis romans i la monarquia: 


Maria Pou 
4t ESO 

15 de març de 2021

LA PORTA DEL TÀRTAR

Tota religió té un lloc destinat tan per als benaurats i un altre per als condemnats, com una manera d'implantar justícia divina que manté l'equilibri universal. En la mitologia grega existia l'anomenat Tàrtar, un lloc tempestuós d'etern sofriment.

El Tàrtar, a més de ser un lloc, era un deïtat, fill de Èter (és el déu del cel superior i representació de la llum) i Gea (era considerada la Terra Mare, és la deessa primigènia que personifica la Terra). El Tàrtar, com un lloc, estava situat més profund encara que Hades, a les entranyes de l'Inframon. Algunes religions el consideraven com allò que va existir primer i d'on va sorgir la llum i el cosmos. Aquest món d'eterna foscor era una de les entitats primordials juntament amb el Caos, Gea i Eros, que van sorgir en l'univers.

                 Eneas i la Siblia en el Inframón, Jan Brueghel el viejo (1600)

El Tàrtar era un lloc tan remot que equivalia la seva distància a la del cel amb la terra. Estava envoltat per tres capes de nit i en mur de bronze, el que conformava un pou fosc, destemperat i tenebrós. Allà van ser tancats els Titans per Zeus durant la Titanomàquia (guerra dels Titans), encara que altres van ser castigats o desterrats, com Atlas, Cronos i Prometeu.

L'Hades era el món dels morts a què entraven tots, però el Tàrtar era la llar dels condemnats, els qui eren guardats per gegants de desenes d'enormes caps i centenars. de braços forts anomenats Hecatonquirs. A l'igual que l'Infern dantesc, en el Tàrtar el càstig s'adequava a la falta comesa en vida. Com a exemples n'hi ha prou amb citar el mite de Sísif, el d'lxió, o el de Tàntal, que gaudia dels banquets dels déus i de la confiança d'ells, fins que els va trair i va ser castigat amb la temptació sense satisfacció, submergit fins al coll en un llac, sota un arbre de branques baixes plenes de fruites que, cada vegada que intentava menjar o beure, aquests es retiren immediatament del seu abast. 

El Tàrtar tenia la seva contrapartida, els Camps Elisis, habitada pels virtuosos i heroics, els verds camps i florides prades prometien una joiosa eternitat. A el morir tots eren jutjats pel tribunal de l'Hades, compost per Radamant, Èac i Minos, que dictaminaven les destinació final de tot ésser.

L'ànima d'un difunt és traslladada per Caront, el baquer que condueix una barca que creua a través del riu Aqueront, una secció de la llacuna Estígia que es connecta amb l'infern, aquest riu flueix per l'Èpir i el seu trajecte es perd en una profunda falla. Després de creuar el riu, Caront deixa al seu viatger a la porta del Tàrtar on Cèrber ho deixa passar. El Tàrtar es caracteritza per ser un lloc que ofereix als seus visitants càstigs que perduren per tota l'eternitat. 

Els presoners que es tancaven el Tàrtar eren vigilats per gegants de 50 caps i 100 braços, anomenats Hecatonquirs, com he dit abans. Mentrestant, Cronos llança al tàrtar als ciclops, que Zeus alliberar perquè l'ajudin a combatre als titans. Després de la victòria de Zeus els titans van ser llançats al tàrtar, podent-se salvar Atlas, Crono, Epimeteu, Metis, Menecio i Prometeu.

             Persèfone supervisant Sísifo en el inframón, àmfora de figueres negres àticas (segle 530 a.C)

A continuació, veureu un vídeo que mostra diferents déus grecs (que no és del tot correcte el comparar-lo amb els mites i llibres més coneguts), però de totes maneres, menciona varies vegades sobre el Tàrtar.


Rut Lagonigro Teixidó 
1r  Batx

FILÒSOFS PLURALISTES

Els filòsofs pluralistes són els filòsofs presocràtics, entre ells Empèdocles, Anaxàgores i Demòcrit els quals seguidament explicarem. Els p...