EL CALENDARI ROMÀ

Antigament el calendari de Ròmul incloïa deu mesos lunars, del març al desembre, amb un total de 304 dies. Sis d'aquests mesos tenien 30 dies i  els altres quatre 31. Entre el desembre i el començament de l'any següent quedava un temps que no corresponia a cap mes, durant el qual no es feien tasques agrícoles.

Per indicar els dies de cada mes els romans utilitzaven tres dates:

- Kalendae,-arum, les calendes eren el primer dia de cada mes.
- Nonae, -arum,  les nones eren el cinquè dia de cada mes excepte els mesos Març, Maig, Juliol i Octubre que era el dia setè.

- Idus, -uus, els idus eren el tretzè dia de tots els mesos, menys Març, Maig, Juliol i Octubre que era el quinzè.

Els mesos del calendari eren:

- Martius - dedicat a Mart, quan començava la campanya militar

- Aprilis - dedicat a Afrodita, deessa de l'amor i la bellesa

- Maius - dedicat a Maia deessa de la fecunditat i de la primavera

- Iunius - dedicat a Juno, l'esposa de Júpiter

- Quintilis - es canvià a Iulius en honor a la mort de Juli Cèsar, ja que era el mes que va néixer.

- Sextilis - va passar a ser Augustus perquè es va dedicar a l'emperador August.

- Septembris

- October

- November

- December

Els mesos romans gravats

Però al cap d'un temps Numa, segon rei de Roma successor de Rèmol, va afegir dos mesos més al final per tal que el calendari romà s'ajustés al cicle lunar. Gener i Febrer. Gener (Ianuarius) estava dedicat al déu Jano, déu de les portes, els començaments i dels finals. I Febrer (Februarius) dedicat a Februus déu de la purificació. Que després van ser posats a principi d'any.

Aquesta reforma, va fer que l'any tingués 354 dies, tot i que es va afegir un dia més, perquè els romans eren supersticiosos i creien que els nombres parells portaven mala sort.

Tot i així faltaven 11 dies respecte l'any solar, i Numa va ordenar que a partir del 432 aC, s'afegís un mes de 22 o 23 dies cada dos anys. 

Al 46 aC, Juli Cèsar afegí els onze dies que faltaven per arribar a 365, i els va distribuir entre els set mesos que tenien 29 dies. També va ordenar que cada 4 anys s'havia d'afegir un dia més. Això és perquè quedaven sis hores acumulades cada any, i que un cop juntes generaven un dia.

L'última reforma que es va fer al mes de febrer va ser perquè el mes dedicat a August tingués la mateixa importància que el mes dedicat a Juli, es va treure un dia de Febrer, i va passar a l'agost.

Èlia Vilà

1r Batx

RITUALS FUNERÀRIS

El ritual d'enterrament a l'antiga Grècia començava el mateix dia de la mort. El funeral començava a casa del difunt si era possible. Se'l cridava tres cops per assegurar-se que estava mort i per donar la seva mort per totalment confirmada, se li tancaven els ulls. Seguidament, la família del difunt, per assegurar-se de que la seva ànima no s'escaparia, li feien un últim petó. Les dones més properes a la víctima netejaven i perfumaven el cadàver, i era a la boca on hi posaven una moneda d'or, la qual representava que la víctima l'hauria de fer servir per pagar-li a Caront per arribar en el més enllà:

Les dones i el culte al mort.

Caront (personatge de la mitologia grega), fill de Nyx i i Erebus, tenia els ulls grisos. Aquests feien referència a la mort, ja que ell era el barquer encarregat de transportar les ànimes, que havien d'anar a l'Hades, mitjançant una barca la qual conduïa ell cap al més enllà. Cobrava una moneda d'or a totes aquelles ànimes que volguessin travessar el riu. Aquelles ànimes que no podien pagar-se el viatge ja que la seva família no havia col·locat la moneda d'or sobre la boca, sigués perquè la família era pobre o qualsevol motiu, deixava a les ànimes a l'altre cantó del riu durant centenars d'anys fins que un dia decidia transportar-les de franc.

Caront traient la moneda d'or per cobrar el viatge al més enllà.

Encara que la família fos d'un gran poder econòmic, estava prohibit rodejar el cadàver de les possessions més valuoses, només estava permès rodejar-lo de les corones que el difunt havia rebut en vida. A més a més, el rodejaven a base de flors com a simbolisme de l'estima de la família.

Per a anunciar que dins la casa hi presenciava un mort, es col·locaven branques d'avet o xiprer i com a senyal de dol no encenien foc fins la casa. 

Per transportar el cadàver al lloc d'enterrament, es posava dins d'una caixa de fusta oberta la qual era carregada per la pròpia família. 

Abans dels finals del segle I, el funeral se celebrava a la nit on l'única llum que il·luminava l'esdeveniment era la llum de les torxes. Les torxes eren símbol de desgràcia. Posteriorment, es comencen a fer les celebracions de dia però a aquestes no hi podien assistir nens, suïcides ni indigents.

La humatio era essencial. Consistia en llançar terra sobre el cadàver per simbolitzar una inhumació o una incineració. 

Per a les persones que havien estat a prop del cadàver, se'ls hi feia una purificació. Abans de la sepultura, es netejava la tomba i es netejava amb aigua als assistents del funeral.

Els nou dies seguits del funeral, es feien un seguit de "celebracions" les quals acabaven en dinars on es sacrificava un animal i la seva sang era oferida als avantpassats del difunt, als Déus i al difunt per a divinitzar l'ànima d'aquest últim.

A la tomba hi havia un conducte que enllaçava l'exterior amb l'interior de la tomba. Aquest conducte era utilitzat per a dipositar-hi ofrenes com: pa, vi, fruites, raïm, pastissos i diferents tipus de flors.

Helena Osset Canal

1r Batx

GRANS MARES DE LA MITOLOGIA (I): LETO

Tots ens estimem la nostra mare. Ens va tenir nou mesos a la panxa i sempre ens ha cuidat. Ara bé, les mares de la mitologia grega tenien més problemes. Un primer exemple és Leto.

UNA ALTRA AMANT DE ZEUS

Leto amb Àrtemis i Apol·lo

És conegut per tots que Zeus ha tingut infinites amants al llarg de la història. Una d'elles és Leto, filla dels titans Ceos i Febe. Quan aquesta va quedar embarassada de Zeus, Hera, dona de Zeus, com que no podia castigar-lo a ell, ja que era el rei dels déus, va decidir castigar a Leto. Va fer que no podia parir en cap lloc ancorat a la Terra. Tot i així, Leto va descobrir una illa flotant, Delfos. La titànida va convèncer a les nimfes de l'illa perquè pogués infantar allà. Així doncs, Àrtemis, deessa de la caça va néixer, i nou dies més tard va néixer Apol·lo, déu de les arts, la medicina i els arquers. 

Hi ha llegendes que ens diuen que Hera també va segrestar a Ilíata, deessa dels parts, perquè Leto no pogués tenir els nens. També hi ha llegendes que diuen que Hera va obligar a Leto a fugir a la terra dels Hiperboreals, els gegants de gel, transformada en lloba.

HISTÒRIA DE NÍOBE

Si penseu que Leto ho va passar malament, teniu tota la raó. Ja n'hi havia prou, com perquè després es riguessin d'ella. Aquesta és la història de Niobe. Níobe era filla de Tàntal, que estava condemnat a l'inframón, sense menjar ni beure. S'havia casat amb Amfíon, amb qui era reina de Tebas. Tenien set fills i set filles, tots molt bells, i en ells basava la seva felicitat. Níobe ho tenia tot, però el seu orgull la va portar per mal camí. Quan estaven celebrant les festes per Leto, Àrtemis i Apol·lo, va dir a tothom: "Per què venereu a Leto si només va tenir dos fills? Jo en vaig tenir catorze!". Leto ho va sentir i va enviar a Àrtemis i Apol·lo a matar les set filles i els set fills de Níobe, respectivament. Amfió, per la tristesa i la desesperació es va suïcidar, i Níobe, traumatitzada per la desgràcia, es va quedar quieta allà, i es va transformar en una roca, però dels seus ulls van continuar caient llàgrimes, que es van convertir en un manantial.

Maria Erra

1er Batx

PIGMALIÓ: COM TROBAR LA PARELLA PERFECTA

No us heu preguntat mai si mai trobareu l'amor? I, quan el trobeu, serà aquella la persona adequada? No seria més fàcil que ens creéssim el company perfecte? El mite de Pigmalió ens parla precisament d'això, i és un dels mites més famosos de la mitologia grega.

EL MITE

Pigmalió era un escultor grec de Xipre. Després de sentir-se disgustat amb algunes dones del seu poble, va perdre l'interès en les dones, i les evitava sempre que podia. Altres versions del mite diuen que les dones no li havien agradat mai (ni els homes).

Pintura de Pigmalió i Galatea

En tot cas, les veia com a criatures defectuoses, i no hi volia tenir cap relació. Tot i així, ell continuava admirant la bellesa humana, així que va decidir crear-se ell mateix la seva dona perfecta. La va fer de marfil, i li va posar Galatea. Hi va posar tanta inspiració i passió, que Galatea va resultar la dona més bella del món. Quan va acabar de polir-la, doncs, no va poder evitar enamorar-se d'ella. L'acariciava, li feia petons i li parlava tots els dies, com a una parella de veritat. Li portava regals que pensava que li podrien agradar i la vestia amb roba fina, li posava anelles i collarets i fins i tot arracades. És tota una ironia que s'enamorés de l'única dona que no el podia estimar, quan ell havia odiat tant a les dones.

Aquest amor tant intens i pur va impressionar a Afrodita, deessa de l'amor i a bellesa. així que quan Pigmalió va anar a sacrificar un toro al seu temple, ella va decidir fer alguna cosa. Quan Pigmalió va tornar a casa, va descobrir el que havia fet Afrodita. Li havia donat vida a Galatea.

Pigmalió i Galatea es van casar, i ell mai es va oblidar d'agrair a Afrodita tot el que havia fet per ells. La deessa va beneir el casament, i més tard van tenir una filla anomenada Pafos.

L'EFECTE PIGMALIÓ

La figura mitològica de Pigmalió va donar lloc a la idea que les expectatives sobre les persones, coses, situacions i fins i tot nosaltres mateixos tendeixen a convertir-se en realitat, com les expectatives de Pigmalió sobre Galatea es van complir.

Rosenthal i Jacobson van fer un experiment. Van agafar varis alumnes a l'atzar d'una classe normal i els  van dir als seus professors que tenien altes capacitats. Al final del curs, aquest grup d'alumnes, tan normals com els altres, van treure millors notes. Això ens demostra que les expectatives que els professors tenien sobre ells ja era alta, i això els va permetre progressar més.

Maria Erra

1er Batx

PAGESOS A L'ANTIGA GRÈCIA

Mapa amb les zones agricultores gregues

A l'Antiga Grècia hi havia una pagesia liderada per l'aristocràcia.

La majoria seguien una estratègia entorn a la minimització del risc de la fam, ja que venien dels anys foscos(de decadència).

De les terres se n'extreia el màxim possible, tot i el cicle domèstic/familiar que duien a terme els pagesos estava basat en la autosuficiència, les terres aconseguides s'explotaven al màxim.

Cada propietari, segon el terreny del que disposava feia servir unes tècniques i estratègies agricultores diferents, això marcarà la diferencia entre les propietats i les riqueses de cada territori i en front això es notarà que els avenços tecnològics també discreparan molt depenen de les zones.

Els pagesos que disposaven d'entre 3 i 6 hectàrees podien utilitzar la ma d'obra familiar, pròpia, i normalment es servien d'un parell de "dependents" i una junta de bous. I els que disposaven d'entre 1 i 8 hectàrees, contemplant la possibilitat de tindre menys hectàrees, solien treure molt més benefici que els anteriors i aprofitaven molt més la terra utilitzant la "força animal", per aconseguir això tenien però que treballar primer la terra a mà per preparar-la correctament.

Pintura que representa el treball al camp a l'antiguitat.

PROPIETAT

En aquella època la propietat de les terres funcionava aparti de l'alineament, el qual principalment provenia dels pobles, comunitats grangeres i famílies. Cada una d'aquestes comunitats disposava de la terra que posea i era una propietat inalienable de cara a altres comunitats, menys per la pròpia comunitat, la qual podia distribuir la seva terra/propietat lliurement sempre i quan fos entre membres de la mateixa comunitat. Més endavant les propietats alineades, degut a l'aparició de les póleis, podran ser transmeses entre diferents propietaris per: donació, endeutament, venta, i altres. I això continuarà així fins a l'edat clàssica on es comença a permetre que hi hagi propietats individuals, privades.

Segons l'escrit "Treballs i Dies" d'Heríode

Àlex Pujalt
1r Batx

LES LLENGÜES ROMÀNIQUES

El sud d' Europa  tal com sabem, abans era el territori de l'imperi Romà. En aquests territoris es parlen llengües romàniques o neollatines, les quals procedeixen del llatí vulgar. Durant l'imperi romà, el llatí vulgar va ser la llengua que va contribuir unió entre diferents pobles, era un vehicle de comunicació, que en aquell moment pertanyien al domini romà.

Actualment no hi ha parlants que tinguin com a llengua materna el llatí, però tot i això encara no es pot considerar una llengua morta ja que és l'idioma oficial de l'estat del Vaticà.

                                      Imperi romà

LES LLENGÜES ROMÀNIQUES ACTUALS

Avui en dia, el sud-oest d' Europa i a Romania es parlen llengües romàniques. Les llengües que es parlen són: galaicoportugès, asturlleonès, castellà o espanyol, aragonès, català o català-valencià, occità o llengua d'oc, francès, retoromànic, sard, italià i romanès. 

El galaicoportuguès: el portguès és parlat a Portugal i Brasil, i el gallec és parlat a Galícia. És una llengua cooficial juntament amb el castellà i té aproximadament 4 milions de parlants.

Asturlleonès:  el qual és parlada en Astúries i Lleó i no és una llengua oficial. Té 605.000 parlants

Castellà o espanyol: és parlada a Espanya i a la major part d'Amèrica central i del sud i per això té gairebé 417 milions de parlants. Aquesta llengua és parlada en altres països i és una llengua oficial de 20 estats.

Aragonès: aquesta és parlada en algunes valls de Pirineu aragonès i parcialment en el nord d'Aragó. Actualment té uns 25500 parlants.

Català: és una llengua parlada a Catalunya, al País Valencià, a les Balears, a Andorra, Catalunya nord (França) i a l'Alguer (Sardenya). És oficial en la majoria dels llocs esmentats anteriorment, que aquests són: Catalunya i Catalunya Nord, València, Alguer, Andorra i Balears. És un idioma que té més de 10 milions de parlants, força reconeguda i amb molts dialectes.

Occità: es parla al sud de França, a l'oest d'Itàlia i també a la Vall d'Aran (Catalunya) on rep el nom d'aranès i té 528000 parlants.

Francès: és un idioma parlat a França, sud de Bèlgica, l'oest de Suïssa, a Luxemburg, Vall d'A osta (Itàlia), antigues colònies com per exemple el Quebec (Canadà), Haití i alguna illa del Carib. Té aproximadament 300 milions de parlants.

Retoromànic: és una llengua parlada a una petita regió de Suïssa i al nord d'Itàlia, té gairebé 625000 de parlants i no és una llengua oficial.

Sard: és una llengua parlada a l'illa de Sardenya (Itàlia) i el 81% dels habitants el comprenen perfectament, i entre el 65% i el 70% el parla com a idioma habitual i és llengua oficial a Sardenya.

Italià: és pròpia d'Itàlia, també es parla el sud de Suïssa i a Còrsega. Té aproximadament 70 milions de parlant i és oficial a Itàlia.

Romanès: és parlat a Romania i a Moldàvia. Té més de 26 milions de parlants i és oficial a Romania, República de Moldàvia.

                                Llengües parlades a Europa oriental i occidental

EL CATALÀ, LLENGUA ROMÀNICA.

"La romanitat és una realitat present quotidiana per a nosaltres cada cop que, per establir comunicació, per rebre informació o per deixar constància del nostre pensament, obrim la boca, agafem la ploma, despengem el telèfon, engeguem el televisor o teclegem a l'ordinador. No en som generalment conscients, però és bé així."

L.E. López Del Castillo

Varnpreet Kaur
1r Batx

LA POLÍTICA A L'ANTIGA GRÈCIA

L'Antiga Grècia va ser l'origen de la democràcia i també el naixement de la figura del polític dels nostres temps, que és aquella persona escollida per uns ciutadans i que té el càrrec d'encapçalar i/o representar el poble. Amb aquest encàrrec van sorgir els primers representants de la població grega, concretament la que vivia a Atenes, i van sortir els primers polítics de tota la història. 

De polítics, com en els nostres dies, n'hi havia de bons i de dolents. De fet, ens podem trobar amb uns polítics que van ser molt importants per Grècia i d'altres que van ser desastrosos i eren corruptes; fet que ens fa pensar que, definitivament, les coses no han canviat tant.

Pendes (a l'esquerre), un dels grans polítics de l'Antiga Grècia. Alexis Tsipras (a la dreta), actual primer ministre de Grècia.
Els dos van formar o formen part del poder d'un estat en què la bona i la mala política han estat molt discutits.

ELS GRANS POLÍTICS DE L'ÈPOCA

Durant l'Antiga Grècia es va forjar la manera d'entendre la política i també la figura del polític. Tot i que el polític no es veu avui en dia com una figura fonamental per la societat d'aquesta època, cal recordar que, sense ells, moviments polítics i socials com la democràcia haguessin estat, potser, impossibles.
Dos dels polítics més destacats de l'època van ser Clístenes i Pèricles, que van originar i van ajudar a confeccionar el concepte democràcia tal i com l'entenem avui.

Clístenes (Segle VI aC)
Clístenes va ser un polític atenès i membre del partit aristocràtic. Va arribar al poder després de destronar el tirà (dictador) Hipias.

L'any 580 aC, va introduir unes reformes que van desembocar en el sistema polític tan famós avui en dia: la democràcia. Alhora, va introduir al poble atenès un sistema anomenat ostracisme, que consistia en desterrar durant deu anys tots aquells que poguessin ser perillosos per la societat.

Clístenes, un element fonamental per a la democràcia.

Pèricles (Segle V aC)
Estadista i general atenès, es va convertir en el polític més poderós de l'època. Era un orador molt destacat i intel·ligent, i és per això que solia aconseguir posar la opinió pública a la seva butxaca. Va perfeccionar el sistema democràtic construït per Clístenes, i va organitzar grans decisions en diferents àmbits, com ara la reconstrucció de l'Acròpolis.

Tot i així, Pèricles no sempre va ser vist sempre com un home benèvol, ja que l'any 430 aC va ser acusat d'apropiació de fons públics i va haver de pagar una multa molt important. Per tant, sorprenentment, Pèricles no només serà una gran figura democràtica, sinó que també figurarà com el primer polític corrupte de la història.

Pèricles, un gran polític i un gran corrupte

Us deixo amb un vídeo que tracta sobre l'organització de la democràcia atenesa i que ajudarà entendre com era l'estructura i en quin punt es trobava el polític dintre del poder atenès.

Ferran Gil
1r de Batxillerat

MEDUSA: BELLESA I MALDAT

El monstre, la dona amb serps al cap, la dona que petrificava amb la mirada... se n'han sentit moltes històries diferents sobre Medusa en la mitologia. Es tracta d'un dels personatges que més ha cridat l'atenció de tot el conjunt de personatges de la mitologia grega ja que era una dona-monstre que reflectia la dualitat que pot haver entre la màxima bellesa i la maldat. També és de les que més marca ha deixat en la història de la nostra cultura, influenciant artistes de la talla de Klimt o Rubens. 

Gustav Klimt, Medusa.

Peter Paul Rubens, Medusa (1617-1618)

En la mitologia grega, Medusa ("guardiana protectora"), era un monstre, generalment descrita com una humana alada amb serps en lloc de cabell. La majoria de les fonts la descriuen com a filla de Forcis i Ceto, tot i que l'autor Higini (Fàbula) la descriu com a filla de Gorgona i Ceto. Segons Hesíode i Esquil va viure i va morir en un illa anomenada Sarpedó, a ''l'Occident del món'' en una zona molt propera a la que els grecs consideraven que se situava el Regne dels Morts i, per aquest motiu, la seva vinculació amb el món de l'obscuritat i la mort és una constant en les seves llegendes. El novel·lista del s. II a. C  Dionís de Mitilene la situa però en algun lloc de Líbia, on, segons Heròdot els bereberes originaren el seu mite com a part de la seva religió.

MITE

La seva bellesa va ser tan extraordinària que va arribar a  enamorar a Posidó, aquest, en veure's enlluernat per la bellesa de Medusa, va decidir seduir-la al temple d'Atenea, tot i que hi ha textos que parlen més aviat de violació. En assabentar-se del que havia passat al seu temple, Atena, enfurismada, decidí castigar a Medusa equiparant-la al mateix que les seves germana Esteno i Euríal, es a dir, la va convertir en un monstre sense ànima, amb gran ullals, mans metàl.liques i ulls plens de llum capaços de petrificar a tot aquell qui la mirés. No conforme, Afrodita, la deessa de l'amor, envejosa de la preciosa cabellera de Medusa decidí canviar-la per serps.

D'aquesta manera, Medusa, en qualitat de monstre només podia habitar en les terres més llunyanes, prop de l'Hades o l'inframón (les terres hiperbòries).

D'aquell idil.li fortuït sorgí un embaràs el qual no va fer més que incrementar la ràbia d'Atena que ordenà Perseu matar Medusa. 

Perseu, en la seva missió va haver d'utlitzar unes sandàlies amb ales proporcionades per Hermes per tal que la pogués decapitar mentre ella dormia. També se li va concebre un escut molt brillant amb l'objectiu que, si Medusa el mirava pogués repel.lir la llum letal dels seus ulls. 

Perseu va aconseguir complir el seu encàrrec i decapità Medusa. Però la història no acaba aquí. Del cap decapitat de Medusa en sorgiren dos fills: Pegàs i el gegant Crisaor. El cap de Medusa fou per Atena, la qual l'utilitzà com a escut durant les seves batalles d'igual forma que va fer en el seu moment Perseu per rescatar Andròmeda i poder matar a Polidectes. La seva sang per altre banda va ser guardada pels déus de l'Olimp, que l'utilitzaren com a verí contra els seus enemics. 

IMPORTÀNCIA DE MEDUSA EN LA MITOLOGIA GREGA

De Medusa crida l'atenció el fet que, per una relació sexual, la qual no se sap si fou consentida o no, acabà maleïda per tota a vida fins acabar morta per decapitació. La fúria divina torna a fer-se lloc en aquest mite que ens deixa una altre prova que contra la força divina és impossible lluitar. 

Una dona preciosa va ser relegada a un horrible monstre que ni tan sols podia admirar la seva realitat sense acabar amb ella i que es convertí en el símbol de dona independent, perillosa i morta. 

La seva iconografia ens arriba fins al dia d'avui com a ''mediadora entre el cel i l'infern, ''senyora de les bèsties'', que reflecteix el cicle vital: vida, mort i renaixement. Però sobretot com a representant dels misteris femenins.

Durant el S. XIX la dona adquireix un paper amb molta més força i, per aquest motiu podem veure peces que reflecteixen Medusa concebuda com a femme fatale.

Angie Pérez

1r Batx

LA GASTRONOMIA ROMANA

El fet d'alimentar-nos forma part del nostre dia a dia des del principi de la vida en el planeta Terra. Com he dit, és un fet que es repeteix diverses vegades quotidianament, però la manera de menjar ha anat evolucionant des de sempre.

Però bé, jo només us parlaré de la gastronomia a l'Antiga Roma.

L'alimentació diària dels romans consistia en un esmorzar complet, un dinar lleuger, i el sopar, l'àpat més important.

L'ESMORZAR

A l'esmorzar o ientaculum, es podia beure llet o vi amb mel, i per menjar hi havia una gran varietat d'aliments a triar: pa untat amb all, formatge, ous, raïm, olives, fruits secs... Els nens podien menjar altres aliments com galetes o dolços.

Llet i formatge, raïm, vi amb mel, pa untat amb all i olives, aliments que era comú trobar en àpats dels romans.

Era un àpat en el qual no hi mancava pràcticament res per tal de quedar tip.

El que és curiós, com podem observar, és que no es menjaven aliments gaire diferents als que podríem menjar avui dia en un esmorzar complet, excepte pel pa amb all, les olives o la beguda de vi amb mel, que seria el menys comú de trobar en un àpat matutí en l'actualitat.

EL DINAR

El prandium, o el que vindria a ser el dinar per a nosaltres, era un àpat força lleuger i ràpid que se solia prendre a peu dret, en el que s'acostumava a menjar les sobres del sopar del dia abans.

EL SOPAR

L'anomenada cena, seria el que nosaltres considerem el sopar, i era l'àpat més llarg i en el que es menjava amb més abundància. Es solia convidar a familiars i amics, i era, principalment, una ocasió per gaudir.

El sopar es dividia en tres parts:

- El gustus o gustatio, on s'hi prenien diversos entrants: ous, peix en salmorra, olives, enciam, ostres, bolets...

- Al sopar pròpiament s'hi servien plats amb verdures, carns i peixos, cereals, llegums o ous.

- El secundae mensae seria l'equivalent a les postres, que consistia en fruita o dolços.

Verdures, llegums, fruites, bolets, ous, ostres i peix en salmorra, aliments comuns en un sopar romà.

PREPARACIÓ I CONSERVACIÓ

Haureu notat que a l'Antiga Roma no es consumien aliments tan diferents als que mengem a l'actualitat, però sí que els preparaven i conservaven de maneres distintes a com ho fem nosaltres.

S'utilitzaven condiments, a vegades fins i tot de manera excessiva, però es feien servir per la majoria de plats, inclosos algunes receptes dolces.

Els condiments més habituals eren algunes espècies: la farigola, el julivert, la menta, el pebre, el comí...

I d'altres potser no tan utilitzats com el sèsam, el gingebre, la matafaluga o la mel.

També s'usaven salses, que sovint es preparaven a partir d'espècies.

Pebre, comí, matafaluga, farigola i sèsam, algunes de les espècies usades pels romans per preparar receptes.

Per tal de conservar els aliments, a l'Antiga Roma és evident que no tenien frigorífics o congeladors, per tant, els romans van trobar diverses maneres de mantenir els aliments per tal que no es fessin malbé:

- Salar.

- Fumar.

- Posar en vinagre.

- Fermentació.

- Posar en salmorra.

- Assecar.

- Coure en vi.

- Bullir.

- Mantenir en oli d'oliva o mel.

Tonyina en oli, fruita assecada, peix fumat i carn en sal, alguns dels mètodes utilitzats per conservar aliments en l'Antiga Roma.

A continuació deixo un vídeo fet per unes alumnes de llatí de 4t d'ESO de l'Institut de Premià de Mar, en el qual s'expliquen quins aliments es conservaven amb cadascun d'aquests mètodes.

Marta Orte
1r Batx

EL TEMPLE ROMÀ DE VIC

L'any 1882, al nucli antic de Vic, quan es va enderrocar el castell romànic dels Montcada entre la runa van aparèixer restes d'un temple romà. Aquest no és un temple qualsevol ja que és un dels dos únics temples a tot Espanya que es conserven pràcticament complets.

Temple romà de Vic vist des d'una cantonada de la plaça Vella.

ON ES TROBA?

El temple romà de Vic, també conegut com a Temple d'Ausa, tal i com indica el seu nom es troba a la capital d' Osona (Vic). Concretament està situat al carrer del Pare Xifré, al nucli antic, a prop de l'església de la Pietat i de la plaça Vella. Aquesta ciutat a l'època romana era anomenada Ausa i, aquesta es torna un municipium amb funcionaris civils i militars i amb un temple propi, del qual tractem avui.

EL TEMPLE

Aquest temple que fou construït el segle II, en temps d'imperi tenint en compte que la idea va de construir-lo va aparèixer durant la república. Tampoc se sap que a quina divinitat va ser dedicada, però segons les investigacions que s'han fet, es veu que fou dedicada a Hércules.  Malgrat la seva antiguitat, es troba en condicions perfectes. Les parets d'aquest temple formaven part del pati anterior del castell dels Montcada, per increïble que pugui semblar, això no es va descobrir fins l'any 1882. 

El temple té un pòrtic de sis columnes amb capitells corintis que sustenten el frontó. Les mides d'aquest són 12,10 metres per 10,10 i està construït sobre un pòdium al qual s'accedeix per unes escales situades a la façana central. La majoria de les columnes es van reconstruir idènticament, igual que el frontó l'any 1959. 

L'existència del temple va ser desconeguda, tal com s'ha esmentat abans, fins l'any 1882. Fou trobada en enderrocar-se l'antic castell dels Montcada, que fins aleshores havia servit com a presó. Els tres murs de la cel·la conservats havien fet la funció de les parets internes del castell. 

Es va refer la cel·la amb la seva coberta, el mur de la façana i la columnata frontal, gràcies un grup d'il·lustres procedents de Vic, entre ells en Josep Serra  i Campdelacreu (l'arxiver municipal) que van assabentar-se del valor del temple i van fer una recuperació immediata per tal de no perdre el tresor amagat.

Varnpreet Kaur 
1r Batx.

EL MITE D'ECO

Tothom sap què és l'eco, però potser no saben d'on prové la paraula. L'origen de la paraula "Eco" ve d'un mite grec, especialment, d'una història de desamor.

QUI ERA ECO?

Eco era una nimfa de la muntanya del mont Helicó que va ser educada per nimfes i muses. Es diu que tenia una veu molt melòdica.

Zeus estava enamorat d'Eco, i Hera, la seva esposa, al descobrir-ho, va castigar a Eco traient-li la veu. Afrodita, la deessa de l'amor, va sentir compassió per Eco i al no poder desfer l'encanteri va aconseguir que Eco pogués repetir l'ultima paraula que sentís dir.

HISTÒRIA D'ECO I NARCÍS

Narcís era fill de la nimfa Liríope i del déu del riu Cefiso, era un noi molt guapo. Eco es va enamorar de Narcís i per això el seguia pel bosc amagant-se d'ell, fins que al trepitjar una branca, Narcís es va adonar de la seva presència, i va preguntar: "Hi ha algú?" i Eco, incapacitada per parlar, va dir: "Algú? Algú?". Narcís, qui no podia veure qui el seguia va cridar: "Qui ets?" i Eco va respondre: "Ets? Ets?" mentre sortia de darrera dels arbres. Després, Eco va demanar als animals que diguessin a en Narcís l'amor que sentia per ell, però la resposta de Narcís va ser riure's d'ella. A causa de la reacció de Narcís, Eco va córrer a amagar-se a una cova on es va anar envellint i consumint fins a morir.

Eco al bosc mirant a Narcís enamorat del seu reflex

Es diu que quan Eco va amagar-se a la cova, un noi enamorat d'ella va pregar que es fes justícia i va ser respost per NÈmesi, la deessa de la venjança, davant d'aquests fets va decidir castigar Narcís fen que s'enamorés del seu reflex en una font fins que es va tirar a la font en busca del reflex i es va ofegar. Allà on va quedar reposant el seu cos va néixer una flor que més tard donà el nom a la flor Narcís.

HISTÒRIA D'ECO I PAN

Pan, el déu de la fertilitat i la naturalesa, es va enamorar d'Eco però ella no sentia el mateix que Pan. Sentin-se rebutjat, Pan va manar matarla i van estendre els trossos d'Eco per tota la Terra. Gea, la Mare Terra, els va rebre i la veu d'Eco es va quedar amb els fragments del seu cos repetint les seves últimes paraules.

Paula Sala

1r Batx

SÍSIF: COM SER IMMORTAL

Des de temps remots, la humanitat s'ha preguntat quina és la font de la vida eterna. Els grecs també, i aquesta és una història que ens explica les peripècies d'un rei que volia evitar la mort, Sísif.

EL MITE

Sísif va ser el fundador i el rei d'Efira. Era fill d'Èol i d'Enàrete, i es va casar amb la plèiade (nimfa filla d'Atlas i Plèione) Mèrope. Hi ha llegendes que diuen que va ser pare d'Odisseu amb Anticlea (que més tard es va casar amb Laertes).

La imatge més famosa de Sísif: empenyent la roca

Sísif tenia fama de ser el més astut dels homes, i no tenia cap interès a morir. Quan va arribar l'hora, Hades va sospitar d'ell, i quan va enviar Tànatos a buscar-lo, li va donar uns grillons especials. Tot i així, quan Tànatos es va presentar a casa de Sísif, ell el va aconseguir enganyar i va acabar encadenant Tànatos i el va tancar a dins un bagul. Com que Tànatos no feia la seva feina, la gent no moria. Ares, el déu de la guerra, va començar a sospitar, i va descobrir que Sísif tenia el déu de la mort encadenat. El va alliberar, i Tànatos va portar el rei a l'Inframón. Tot i així, Sísif encara no havia acabat els seus recursos. Abans de morir, li va dir a la seva dona que quan ell marxés no li fes cap ritual funerari, ni el sacrifici habitual als morts. Així, quan va arribar a l'Inframón, va suplicar a la deessa Persèfone, dona d'Hades, que li deixés tornar a la superfície per poder renyar a la seva dona per no aplicar els rituals. Quan va arribar a Corint, va refusar de qualsevol manera retornar a l'infern, fins que Hermes l'obligà a tornar-hi a la força.

Amb tot el que havia passat, Hades estava realment enfadat amb ell, el va enviar als camps del càstig, i va ser obligat a empènyer una pedra enorme i pesant fins a dalt d'una muntanya, però cada vegada que estava a punt d'arribar al cim, la pedra rodolava fins a baix de tot i Sísif havia de tornar a començar.

ALBERT CAMUS I EL MITE DE SÍSIF
Albert Camus va fer un assaig filosòfic, anomenat "El mite de Sísif", en el qual reflexiona sobre el càstig absurd que els deus van imposar a Sísif, i a partir d'aquí exposa que és tan sols una metàfora de l'absurditat de la vida humana.

Maria Erra

1er Batx

ELS LLIBRES SIBIL·LINS

La mitologia, tant la grega com la romana, està plena de profecies i, si bé els grecs confiaven en l'Oracle de Delfos, els romans tenien els llibres sibil·lins, és a dir, llibres profètics.

EL MITE

Sibil·la libiana, de Michelangelo

S'explica que una vegada, una sibil·la, és a dir, una de les sacerdotesses d'Apol·lo encarregades de transmetre profecies, concretament la sibil·la de Cumas, va voler vendre al rei Tarquini Prisc, o Tarquini Superb, els nou llibres per un preu altíssim. El rei li va dir que no, i la sibil·la va procedir a cremar-ne tres. Li va tornar a oferir els que quedaven, pel mateix preu. Tarquini s'hi va tornar a negar, i la sibil·lina va tonar a cremar-ne tres. El tercer dia la sibil·lina va tornar  aparèixer a palau, amb els tres llibres sobrants, i el rei, encuriosit, no li va poder dir que no. Així doncs, va poder comprovar com aquests llibres contenien profecies diverses, i eren consultats quan algun presagi amenaçava el futur de Roma.

PER QUÈ ES FEIEN SERVIR ELS LLIBRES?

L'origen dels llibres és desconegut, i es creu que estaven escrits en grec, i no en llatí. També es creu que estaven escrits en fulles de palmera.Van ser dipositats al temple de Júpiter, al Capitoli. Eren custodiats per diversos guàrdies, ja que el rei considerava que els llibres no podien ser vistos pel públic. Per tant, només podien ser consultats per oficials encarregats de la seva custòdia o per encàrrec especial del senat romà en casos de prodigis o desastres. No se sap ben bé què contenien, si prediccions, directives per algunes circumstàncies o simplement instruccions sobre algun tipus de ritual religiós. Un dels seus custodis va revelar els seus secrets i va ser condemnat a mort.

Sacerdots guardians dels llibres 

Els romans del segle II aC, en temps de la República, apreciaven molt aquests llibres, i els van guardar en un col·legi, guardat per sacerdots menors anomenats decem viri sacris faciundis. En temps de crisi, els consultaven per veure si hi havia una profecia que es pogués aplicar a la situació del moment.

DESTRUCCIÓ DELS LLIBRES

Els llibres van ser destruïts en l'incedi del temple el 82 aC, i aleshores van enviar ambaixadors cap a Grècia i Àsia Menor per trobar nous llibres. Així, una gran quantitat de llibres profètics van arribar a mans de particulars, i August va decidir cremar-los. Es van cremar uns dos mil llibres i només alguns es van poder salvar, i es van guardar al temple del déu Apol·lo al Palatí. August, però, més tard, va ordenar la reconstrucció de llibres. Tot i així, Tiberi, el seu successor, va considerar-ho ilegítim i va rebutjar la feina. Junt amb els pocs llibres sibil·lins custodiats, es van guardar alguns llibres profètics més, com el dels germans Marci o les profecies etrusques de la nifa Byoge.

Maria Erra

1r Batx