30 d’octubre del 2019

EL PARTENÓ D'ATENES

En el temps de Pèricles, un cop van acabar les Guerres Mèdiques, a mitjans del segle V a.C., la polis d'Atenes va començar un programa de reconstrucció molt enginyós per tal de tornar l'esplendor que es va tenir a l'Acròpoli. Dins d'aquest programa hi constava el temple d'Atena Pàrtenos, la deessa de la saviesa, intel·ligència, de les arts i les ciències, i a més, protectora de la ciutat d'Atenes. 
"Partenó" significa, literalment, "casa d'Atenes".


El Partenó d'Atenes

Els habitants d'Atena van començar la construcció el 447 a.C., i segons els projectes dels arquitectes, Fídies va ser el supervisor general de totes les obres de l'Acropoli. 
La seva estructura és la típica d'un temple grec. L'edifici és un perípter octàsil d'ordre dòric, amb 17 columnes als costats laterals i unes mdies de planta de 69,5 x 31 metres. Està construït amb marbre pentèlic exempte per l'armadura de fusta de la teulada. L'accés a l'interior es feia pel prònaos o atri, que donava pas a la cel·la, dividida en dues parts. A la sala més gran (naos) s'hi trobava la gran estàtua de Pal·las Atena, una obra de Fídies. Aquesta sala estava reservada pel servei de les sacerdotesses. El recinte del tresor (opistodom) era petit i tenia quatre columnes centrals per aguantar la taulada.

Planta del Partenó

Hi ha diverses desviacions de la decoració que tenen com a objectiu corregir les il·lusions òptiques del qui està dins de l'edifici.
La decoració escultòrica representa la gigantomàquia, l'amazonomàquia, la destrucció d'Ílion i la centauromàquia. Els frontons representen el naixement d'Atena i la lluita d'aquesta amb Posidó per la possessió d'Àtica. 

El partenó es va conservar intacte fins el segle XVII, reconvertit en església bizantina dedicada a la Saviesa Divina, a l'època de dominació catalana d'Atenes (s. XIV) va passar a ser església llatina i al 1456, els turcs van converitir l'edifici amb una mesquita.
El 26 de setembre de 1687, una bomba dels venecians va destruir tota la teulada i 14 columnes, i posteriorment es va abandonar. Més tard, es van treure les decoracions escultòriques per diversos països com França, Anglaterra i Alemanya, per enriquir els seus museus europeus, i fins al 1833 no es va començar els primers treballs de reconstrucció.


Alba Riera
2n batx

29 d’octubre del 2019

LA DINASTIA JULI-CLÀUDIA

La dinastia JuliClàudia va regnar durant 95 anys, del 27 aC fins al 68 dC. Es tracta d'una dinastia basada en el patrimoni, el prestigi i el nom d'August, qui els seus hereus eren membres de dues famílies nobles: els Juli i els Clàudia. Dos dels primer emperadors desprès d'August varen ser bastant mediocres a diferència dels altres dos emperadors que els succeiran. 
Els membres d'aquesta dinastia, especialment Calígula i Neró, practicaven activitats liberals orientades a tenir satisfet el poble, seguint les institucions tradicionals conceben una monarquia divina on l'emperador es un déu que governa el mon amb col·laboració i respecte.

Recull d'estàtues dels emperadors de la dinastia Juli-Clàudia

  • August:
    Va ser el primer emperador d'aquesta dinastia, de l'any 27aC al 14dC. Juli Cèsar l'adoptà com a fill i prengué el nom d'Octavi. Un cop Cèsar va morir, August digué que tornaria a imposar una república però va acabar portant el poble cap a una monarquia, o ell començà a ocupar els càrrecs claus de l'administració civil. militar i religiosa. Les causes d'aquesta concentració de poder a les mans d'un sol home tenen origen en el cansament d'un poble per culpa de guerres civils i que desitjaven una pau al preu que fos. Les innumerables reformes d'August, i més tard continuades per els seus successors, ajuden a crear una administració que permetia governar fins l'últim racó de l'Imperi de forma eficaç. Gràcies això l'ordre imperial és va convertir en una estructura sòlida, que millorava al trobar-se amb un emperador capaç al seu davant i que podia resistir, també, les ambicions dels monarques. 
Estàtua d'August
  • Tiberi:
    Tiberi, regnà del 14dC fins al 37dC, ell pujà al poder quan tenia 50 anys. Descrit com un tirà cruel i viciós, que utilitzava l'assassinat com a arma política mitjançant la lex de maiestate. Tot hi això, Tiberi, retornà els seus poders al Senat encara que ells li havien dit que se'ls quedés ell. 
    Mai va aconseguir el suport popular, tot hi que no va ser un mal emperador per la plebà romana, degut als enfrontament que havia tingut amb l'ordre senatorial i l'eqüestre. Tiberi va acabar amb el consensus universum que havia estat una de les bases del principat d'August. 
Estàtua de Tiberi

  • Calígula: 
    Nebot de Tiberi, Calígula, fou l'emperador que menys temps aguantà en el poder, del 37dC fins al 41dC, només regnant 4 anys. Va ser acceptat per el senat com a emperador, però al poc temps es tronà boig i assegurava no només ser un déu sinó que també era el germà bessó de Júpiter. El seu regant va ser un descontrol total, es gastava tots els tresors de l'Estat en luxes i desprès per recuperar-los acusava de traïdors als homes més rics de tota Roma, fins i tot, ho va fer amb membres de la família reial. Desprès d'acusar aquesta gent, els condemnava a mort o els portava fins al suïcidi per evitar ser descobert. Al final els guàrdies, cansats van assassinar a Calígula. 
Estàtua de Calígula

  • Claudi: 
    Els mateixos que van assassinar a Calígula, van proclamar emperador a Claudi ja que era el preferit dels Pretorians gràcies a un generós donatiu. Regnà des del 41dC  fins al 54dC. Hi havia molts rumors sobre ell; que era poc intel·ligent, molt tímid i dèbil... Però en realitat era un erudit amb idees molt clares que va executar de forma pràctica. Ell continuà l'administració de Tiberi promovent la centralització i assentat unes bases burocràtiques complexes que van resultar molt eficients. A part, també va realitzar nombroses obres públiques com ponts i aqüeductes. Claudi va dividir la conselleria en quatre departaments: correspondència, justícia, arxius i hisenda. Seguint amb les divisions, ho va fer amb els tresors: destinats a inversions, de reserva i per a l'emperador. La primera esposa que tingué fou la primera que intentar matar-lo, un cop ja divorciats i amb l¡ajut del seu nou marit, però van ser descoberts i executats. La que si ho va aconseguir va ser Agripina, la seva quarta esposa, qui volia assegurar el tro al fill que havia tingut i més tard, havia convençut a Claudi de adoptar-lo, anomenat Neró. 
Estàtua de Claudi

  • Neró:
    Tal i com Agripina volia, Neró va convertir-se en emperador essent l'últim de la dinastia Juli-Clàudia. El seu regne durà del segle 54 dC fins al 68 dC. Agripina volia aprofitar el regnat del seu fill per regnar a través d'ell però, Neró, no va acceptar cap dictat que no fos seu. Durant els primer anys, el Senat es va veure reforçat en les seves atribucions, l'administració era molt eficaç, la defensa de fronteres i relació amb l'exèrcit eren bastant bones. Però, cap a l'any 55 dC, Neró va perdre el cap; pensava que tothom estava en contra seva. Va fer un canvi radical tornat a instaurar una monarquia absoluta. Durant l'any 60 dC, es va dedicar a eliminar a tots aquells que creia que estaven en contra seva, inclosa la mare i la seva muller. 
    La seva afició al teatre l van portar a abandonar el govern i els seus amics durant dos anys per anar-se'n a Grècia, allà es va gastar tota els diners de l'Imperi comprant gent que l'anés a veure al teatre. Al tronar a Roma, es va produir un gran incendi que va acabar amb la major part de la ciutat. Es ce¡reu que Neró fou qui el provocà per tornar a edificar la ciutat i així proclamar-se'n fundador. Ell culpà els cristians i ordenar que fossin perseguits. Desprès de molts escàndols, el Senat va condemnar a mort al tirà. Neró, abandonat per els seus amics, sense descendència es va fer matar per un esclau. I així va acabar la dinastia JuliClàudia  el seu regnat. 
Estàtua de Neró

Íngrid Tornamira
1r Batx

28 d’octubre del 2019

MERCURI, EL MISSATGER DELS DÉUS

Mercuri (en llatí Mercurius) o el seu equivalent a Grècia Hermes, fill de Júpiter i de la nimfa Maia és generalment conegut per ser el déu del comerç que protegia als comerciants i pastors en l'època romana. Especialment va ser molt admirat a la Bretanya i a Gàl·lia, ja que segons ells, el consideraven l'inventor de tot l'art. Mercuri va aconseguir tanta popularitat que el déu de la cultura celta Lugus, va adoptar les qualitats de Mercuri.

Mercuri tenia la funció de ser el missatger entre els déus, per això, se'l representa com a un noi jove atractiu que generalment duu un casc amb ales (anomenat "petasus", molt típic de l'època) i unes sandàlies també amb ales (gràcies a elles es desplaçava a grans velocitats al voltant de tots es planetes) També es característic veure Mercuri amb una vara d'or amb serps enrotllades al voltant i unes ales a la part superior de la vara.

El nom d'aquest déu ve del planeta Mercuri. Els romans van agafar justament aquest nom per referir-se a aquest déu ja que observaven que era el planeta amb el moviment més ràpid de tots, i aquest aspecte té relació amb les qualitats d'aquest mateix déu


Mercuri, Artus Quellinos

Tot i les seves grans qualitats també es classifica a Mercuri com a un déu mentider i lladre especialment per robar les vaques sagrades d'Apol·lo, entre d'altres robatoris que va cometre.

El mite d'Argos
El personatge de Mercuri apareix en el mite d'Argos com a missatger dels déus. Júpiter li demana a Mercuri que mati el gegant de Juno anomenat Argos. Júpiter estava enamorat de la nimfa Io i Juno estava gelosa. Per amagar-ho va convertir Io en una vaca, però Juno va dir que li donés la vaca i Júpiter per no aixecar sospites, i així ho va fer. Júpiter després que l'anés a visitar uns quants cops en forma de toro i veient que la situació era denigrant, va posar fi a això demanant a Mercuri que matés a aquest gegant i ell va tocar cançons amb la seva flauta que va fer que s'adormís i finalment el va poder matar.


Mercuri i Argos, Diego Velázquez, 1659

Actualment, Mercuri encara s'ha quedat a la nostra cultura d'avui en dia, ja que els dies de la setmana, que provenen de l'època romana, els dedicaven als diferents déus i el dimecres pertany al déu Mercuri.



Carla Erra 
1r Batx 

25 d’octubre del 2019

EL MITE D'ATLANTA

Atlanta era una jove caçadora amb una agilitat prodigiosa, coneguda per ser la corredora més veloç del seu temps, que va decidir consagrar-se i manterir-se verge, sense casar-se. 

Tot i el seu esforç, no deixaven d'aparèixer pretendents que demanaven per la seva mà. Per tal d'evitar-los va posar en marxa un pla que consistia en el següent; l'únic home amb el qual es casaria seria aquell que aconseguís guanyar-la en una cursa. Tots aquells que ho intentessin, però perdessin, serien executats. 

Atlanta estava convençuda que aquestes premisses allunyarien els molestos joves interessats en ella, però aquests no es van acovardir i per a la seva tristesa, mantenien la seva promesa i perdien la seva vida intentant guanyar-la. 

Un dia un grup de temeraris pretendents van decidir provar sort escollint així a un noi jove , Hipòmenes, com a jutge de la cursa. El noi es preguntava per què aquells homes tan valents estaven disposats a perdre la seva vida per aconseguir la mà d'una noia. Tots els seus dubtes van desaparèixer quan els seus ulls es trobaren amb el rostre d'Atlanta; va quedar impressionat en quant a la seva bellesa. S'assemblava a Hebe, deessa de la salut de la joventut i servent dels déus durant els seus banquets. 

A la senyal de sortida els pretendents i Atlanta van posar-se a córrer. La jove guanyà la cursa un cop més i deixà als homes enrere, i per tant donaren pas a la seva mort. De cop i volta, però, Hipòmenes que havia estat el jutge de la cursa, va demanar intentar guanyar la mà d'Atlanta.


Tot i voler guanyar, Atlanta sentia tristesa pel jove i dolç Hipòmenes ja que el voldria salvar de la mort, però havia promès guanyar-lo i se sentia presionada pels espectadors.



Mentrestant, Hipòmenes pregava a la deessa Afrodita per tal que li atorgués velocitat. Ella, va oferir-li tres pomes d'or i tot seguit un consell. 

La cursa començà i, tot i els ànims que rebia el jove per la seva valentia, es trobava darrera Atlanta ja que era massa veloç. Quan la fatiga es va començar a apoderar d'Hipòmenes, va deixar caure una de les pomes d'or d'Afrodita. Atlanta, hipnotitzada per la bellesa d'aquella fruita va tenir la necessitat de recollir-la, tot i així un cop recollida va tornar a posicionar-se davant del pretendent. Però ell, tornà a deixar caure una de les pomes d'or, i així successivament. 
Quan la última fruita daurada va passar per davant dels ulls de la corredora, amb l'ajuda de la deessa de l'amor, es va aturar immediatament a recollir-la, fet que va donar molta avantatge al seu adversari i que va provocar la seva victòria.


Hipòmenes esdevindria el marit de la jove. Ella, per sorpresa de tothom, s'alegrà per la victòria del pretendent i en part, pel fet de que esdevindria la seva parella, ja que després de tant temps havia perdut el gust de caçar i d'aguaitar constantment.


Atlanta i Hipòmenes durant la cursa















Judith Rodríguez Bares
2n Batx

24 d’octubre del 2019

EL TÀRTAR

Com a totes els religions, existeix un lloc on passes tota l'eternitat després de la mort, tant si has estat bona persona en vida com si no. En la mitologia grega hi havia el Tàrtar, que era un lloc on passaves l'eternitat en patiment. 


El Tàrtar (autor desconegut)

Moltes vegades es troba personificat en una de les deïtats principals i se'l considera fill d'Èter i Gea. Aquest lloc es trobava encara més a sota que el mateix Hades. Hi havia gent que creia que aquest va ser el que va existir primer i que d'allà va sortir el Cosmos i la Llum. En aquest món de foscor era una de les deïtats més importants juntament amb Caos, Gea i Eros, que van sorgir a l'univers.

El Tàrtar estava tan apartat que corresponia a la distància de la terra al cel. Es trobava envoltat per tres capes de màxim a foscor juntament amb un mur de bronze, creant així un espai fosc, solitari i tenebrós. molts dels titans van ser tancats allà per Zeus durant la Titanomàquia
Moltes vegades es confon l'Hades amb el Tàrtar, però el primer era on anaven totes les ànimes, mentre que el segon era aquell on es trobaven les ànimes condemnades i que eren vigilades pels Hecatònquirs

Un mite bastant conegut relacionat amb el Tàrtar és el de Tàntal. Aquest era fill de Zeus i per això es va fer molt amic del Olímpics. Aquests el convidaven a menjar a la taula del seu pare i fins i tot podia escoltar el que parlaven entre ells els immortals. Però va començar a faltar al respecte als Déus explicant als mortals els secrets dels olímpics, o fins i tot robant-los nèctar i d'altres productes per repartir-los amb els humans. Però el que de veritat va fer reaccionar els déus va ser que va enviar matar el seu fill Pelope i va convidar els déus a menjar-lo. Degut a això Zeus i els altres déus el van enviar al Tàrtar on va rebre el seu càstig. Estava submergit en un llac fins el coll i tenia molta set però cada vegada que intentava beure aigua, el llac es buidava. Passava el mateix amb el menjar, hi havia grans arbres fruiters a prop del llac i cada vegada que intentava agafar una peça de fruita, començava a bufar un vent molt fort que feia que les branques dels arbres s'allunyessin d'ell. Per últim tenia una gran roca suspesa a l'aire sobre el seu cap que semblava que havia de caure en qualsevol moment. 

Els Camps Elisis eren el contrari del Tàrtar i per tant era on anaven els herois i tots aquells que s'havien portat bé en vida. Quan qualsevol persona moria erea jutjada per l'anomenat Tribunal d'Hades que estava compost per Radamantis, Eac i Minos i s'encarregaven de triar el destí etern de cada ésser humà. 


Litografia dels tres jutges dels morts, Ludwig Mack

Silvia Kanuteh Rubio
2n batx

23 d’octubre del 2019

NARCÍS I ECO

Eco era una nimfa del bosc, que vivia juntament amb altres nimfes. Però aquesta nimfa tenia un gran defecte: parlava i parlava i sempre volia tenir la última paraula de tot.

Zeus, anava constantment al bosc de les nimfes per poder estar amb les seves amants i quan Hera l'anava a buscar es quedava hores i hores conversant amb Eco, i aquesta cobria les infidelitats de Zeus distraient a Hera. 

Però un dia Hera es va adonar del que la nimfa li estava fent, i es va enfadar tant, fins el punt que va castigar a Eco sense poder parlar, tan sols podia repetir les últimes paraules del que l'altra gent deia. Eco estava molt avergonyida d'aquest càstig, i va anar a amagar-se perpètuament dins una cova.

Narcís era un jove tant atractiu i ben plantat que totes les donzelles s'enamoraven d'ell, però malauradament ell les rebutjava a totes.  De petit, la seva mare es preocupava constantment pel benestar del seu fill, així que un dia, va anar a visitar un oracle que pogués avisar els futurs perills que l'esperaven. L'oracle anomenat Tirèsies va predir que viuria molts anys, però no podia veure's mai a si mateix, ja que si ho feia agafaria un potent desig cap a ell mateix incontrolable. Per aquest motiu, Narcís va créixer sense cap mirall ni cap objecte reflectant a la seva rutina.

Narcís passejava pel bosc constantment i un dia es va apropar tant per a cova d'Eco que de seguida que ella el va veure es va enamorar. Cada vegada que Narcís passava per allà la nimfa l'observava i el seguia. Però un dia, Narcís senti una presència darrere que l'incomodava i uns sons com si algú estigués caminant darrere seu. Quan es va girar i va veure a Eco al darrere, immediatament li va demanar que feia allà i per què la seguia. La resposta d'Eco només va ser la repetició de les paraules que ell havia mencionat.

Eco es podia comunicar amb la naturalesa i els animals, i fent servir aquest recurs, va fer entendre al jove que l'estimava i el desitjava. Al entendre allò, Narcís es va posar a riure i la va rebutjar d'una manera molt descarada i em mala educació.La decepció i tristesa d'Eco en aquell moment va ser tan gran, que es va tornar a amagar a la cova i poc a poc es va anar convertint en pedra.

La deessa Nèmesi va veure  clarament l'actitud tan desagradable de Narcís cap a Eco. És per això que va castiga-lo de tal manera que tingués tanta set que anés al riu més proper a beure aigua i veiés la seva pròpia imatge reflectida a l'aigua. Narcís en veure la seva pròpia imatge es va enamorar a l'instant, i a l'intent d'ajuntar-s'hi es va ofegar.

Eco i Narcís (1636-1637), Nicolás Pousin

Finalment va morir ofegat, i del seu cos va néixer una flor, el narcís, que sol trobar a la riba dels rius.

Flor de narcís

El so que tots coneixem com a "eco", sorgeix d'aquest mite, precisament de les característiques d'aquesta nimfa.

D'altra banda, d'aquest mite també neix el concepte que tots coneixem com a narcisisme. El trastorn del narcisisme fa referència aquelles persones que tenen una imatge de superioritat sobre els altres de si mateixes, i no deixen que ningú estigui per sobre d'ells de cap de les maneres. Aquesta actitud encaixa amb la de Narcís, que no volia estimar Eco ni cap donzella, només es sabia estimar a si mateix.


Carla Erra
1r Batx.

22 d’octubre del 2019

EL MITE DE DÀNAE

Els pares de Dànae són el rei Acrisi i Eurídice. Acrisi un dia va anar a consultar l'oracle, com era costum en l'època, i aquest li anuncià que el fill que donés a llum la seva filla, el mataria. 
Per tal d'evitar que la profecia es complís, Acrisi va decidir que el més apropiat era tancar la seva filla en una cambra subterrània de bronze juntament amb un guàrdia constant a la porta d'aquesta. 
Tot i així, la profecia s'havia de complir i Dànae va quedar-se embarassada. Hi ha versions que afirmen que Zeus va arribar a la cambra en forma de pluja d'or i seduí  la jove. Altres versions indiquen que va ser l'oncle de la jove qui la va deixar prenyada, Preto. 

Quan Acrisi es va assabentar del que havia passat, es va negar a creure la història d'origen diví, per la qual cosa va decidir tancar a Dànae amb el bebè dins un cofre i llança-los al mar. Però Zeus els va protegir i varen arribar vius i sans a la illa de Sèfiros. 
Dictis, el germà del tirà Polidectes, els hi va oferir refugi als dos. Polidectes es va enamorar bojament de Dànae i per aquest fet va enviar a Perseu, el fill de Dànae, en busca del cap de Medusa, només per mantenir-lo allunyat. 

Mentrestant Perseu complia la tasca que se li havia encarregat, Polidectes va intentar conquistar a Dànae. Com que ella no acceptava, l'amenaçava terriblement i també maltractava Dictis, el seu propi germà que havia cuidat  Perseu com si fos el seu fill i desitjava defensar a Dànae dels desitjos passionals de Polidectes. 

Quan Perseu va tornar amb el cap de Medusa, trobà a la seva mare i a Dictis pregant per pietat davant de Polidectes . Va comprendre tot el que succeïa i, mitjançant el cap de Medusa va convertir al tirà i als seus servidors en pedra.

Després que Dictis quedés com a rei de la illa, Dànae i el seu fill Perseu van marxar direcció a Argos, on Dànae tornà amb la seva mare Eurídice i Perseu va anar en busca d'Acrisi, al qual tal i com l'oracle havia previst, va matar inintencionadament. 

Altres versions del mite afirmen que Dànae és presentada per Dictis a Polidectes, qui es casa amb ella i cria a Perseu com si es tractés del seu propi fill.
Dànae i el seu fill quan arriben a l'Illa de Sèrifos



















Judith Rodríguez Bares
2n Batx

17 d’octubre del 2019

HERA

Hera va ser una deïtat grega que es considerava la Reina dels déus. Era la filla de Rea i Cronos. Va ser engolida, en néixer, per Cronos, el seu pare, a causa que ell creia que els seus fills el destronarien. Zeus, un dels fills de Cronos, va desafiar el seu pare, el va derrotar i li va fer vomitar tots els fills que s'havia menjat, entre ells Hera.
Era l'esposa i alhora la germana gran de Zeus.
El nom del mes de juny prové del seu nom en llatí: Juno.


                                                          Hera al museu del Louvre


Hera és la deessa representant del matrimoni, i una de les deïtats femenines més temudes i poderoses. Va ser coneguda per la seva naturalesa gelosa i venjativa. Hera persegueix les amants i als fills de Zeus, Heracles n'és un exemple, obligant-lo a obeir els 12 treballs que el rei de Micenes (Euristeu) li va encomanar. 

Els atributs d'Hera són el ceptre i la diadema. 

Els seus fills són: Ares (déu de la guerra), Ilítia (deessa dels parts), Hebe (deessa de la joventut), Hefest (déu guerrer, del foc i la forja), Eris (deessa de la discòrdia) i Enió (destructora de ciutats).


En la mitologia romana, Juno és l'equivalent a la deessa Hera. 

                                  Juno descobrint a Júpiter amb Ío, Rubens


Paula Torras
1r batx

16 d’octubre del 2019

NEPTÚ

Posidó, Neptú en llatí. És fill de Cronos i Rea. I també germà de Júpiter i  Plutó.
És el déu del mar, dels oceans i dels llacs, que consistia en protegir els navegants, tot i que com que també era el déu dels terratrèmols, se'l coneixia com el "sacsejador de la terra".
Una cosa a destacar de Neptú és que l'estat del mar sempre  depenia del seu estat d'ànim, i a causa d'això alguna vegada provocava  naufragis o tempestes bastant fortes i no protegia els navegants, cosa que  era el seu deure.
Una altre curiositat sobre ell, és que porta el nom del planeta blau Neptú.
Antigament Neptú era el déu del cel.
A Posidó se'l sol representar com un home forçut, barbut i amb una eina anomenada trident.

           Font de Neptú,  Barcelona, 1826. Adrià Ferran        


Els seus atributs més importants són el trident i el cavall aquàtic.La roba amb la qual vestia no cridava molt l'atenció, però la seva personalitat i el ser conegut com "el sacsejador de la terra " ja ens diu que és un déu molt poderós.
Quan es volia desplaçar a algun lloc ho feia mitjançant un carro tirat de cavalls aquàtics o bé amb una quadriga impulsada per dofins.
Un dels seus mites més importants va ser el de la disputa per la protecció de ciutats.
El mite més rellevant és el de la disputa amb Atena per la ciutat d'Atenes, en el qual Neptú va ser el primer en fer-se seva la ciutat, però no ho va aconseguir, ja que l'únic que va saber fer va ser donar un cop amb el seu trident, i va començar a brollar aigua salada, i això no va agradar massa als ciutadans.
Després va aparèixer Atena i va oferir una olivera als ciutadans, que no només seria bonica, sinó que donaria aliments com fusta o oli.
Finalment els ciutadans trien a Atena com a patrona.
Posidó vivia en un regne de castells daurats.
Sobre la seva vida sentimental sabem que estava casat amb Amfítrite, tot i que abans d'ella hi van haver unes quantes deesses i nimfes  més amb les qui va tenir fills com per exemple amb "Salàcia" que va tenir tritons, que eren monstres del mar.
Aconseguí l'amor d'Amfítrite li va costar molt,ja que la deessa al principi li va dir que no i es va amagar amb una serralada anomenada Atles,però un dofí la va anar a cercar i la va  trobar i així es com la  convèncer perquè li  digués que sí.   
És un dels déus qua va lluitar per alliberar el món de les mans del seu pare, Cronos.

Anna Martí 
1r Batx

15 d’octubre del 2019

EL MITE DE LES EDATS

El mite de les edats es troba recollit en el llibre d'Ovidi anomenat Les Metamorfosis però l'original és escrit per Hesíod, mite que va ser transmès pel seu oncle i ell el va redactar. Aquest mite ens mostra un dels punts de vista de l'origen de l'home actual segons la religió grega. Ens dona a conèixer com al llarg de la història l'home ha anat passant per una degradació constant fins a arribar a l'ésser humà en l'actualitat d'aquells temps. Una societat que promou el mal constant i amb poca moralitat.

Es diu que a la primera etapa habitaven els homes d'or. Aquests eren perfectes, ja que vivien d'una forma molt semblant a la dels déus, vivien en una etapa de justícia, pau i plaer constant. No existien les estacions, vivien en una eterna primavera, cosa que afavoria al creixement dels fruits i les plantes brotaven en abundància. Tampoc talaven arbres i eren bondadosos amb la natura. Vivien en l'eterna joventut i la mort la concebien com un somni plàcid,. Era el món conegut com a paradís, que a partir d'aquesta vida, volien donar a conèixer la idea de ser una persona justa per aconseguir recompenses dels déus.

 L'edat d'or, Pietro da Cortona (1640)

Aquesta etapa d'or va desaparèixer i va sorgir la segona generació, la dels homes de plata. La segona etapa ja no era tan perfecta, havien après a dominar la natura i a fer-la servir per obtenir benefici per ells mateixos. Al aparèixer la resta d'estacions als fruits els costava més brotar, per tant havien d'aprendre accions com conrear la terra o a tallar arbres per a la construcció d'una llar, i així no dependre tant de la natura. Aquí també va aparèixer la intel·ligència i molta gent es negava a rendir culte als déus, així que Zeus, els va fer desaparèixer sota terra.

Però les etapes no es van acabar aquí, perquè llavors en va aparèixer una tercera, anomenada etapa de bronze. El mite descriu a aquesta etapa com l'etapa de les guerres i els enfrontaments entre l'ésser humà. L'home va adoptar una actitud violenta i bruta amb tot.Una altra vegada, Zeus els va tornar a fer desaparèixer com els anteriors.

Tot seguit apareix l'etapa de ferro, i l'última etapa de totes. A aquesta se la descriu com la pitjor de totes, i la seva intenció era representar la societat d'aquell moment. Es diu que l'home fa servir aquest mateix metall per cometre crims i fer el mal. La gent passa d'aconseguir els recursos bàsics de la natura a furgar fins a destrossar-la per aconseguir materials com l'or, diamant... i materials amb valor. Es parlen també dels problemes entre famílies i dels falsos juraments i promeses. Considera que la paraula va perdre tot el seu valor. Finalment, els déus abandonen l'ésser humà.

La versió del mite de les edats que va contar l'oncle de Hesíod cap el seu nebot, consta d'una etapa més que no es troba present en el llibre d'Ovidi. Entre l'etapa dels homes de bronze i els de ferro, es troba anomenada una etapa heroica, que eren anomenats semidéus, on la gent era justa i a causa d'això no es concebia cap mena de maldat. En aquesta gent Zeus els va enviar a viure ben lluny dels immortals i dels homes, ja que no tenien cap mena de problema amb res.

Tot aquest mite es podria interpretar com una crítica a la societat d'aquell, temps i els canvis negatius.També com hem acabat destrossant la natura, sent la que ens proporciona recursos bàsics.
A més, es pot deduir que volia incitar la gent a rendir culte i ser bondadosos amb els déus, per estar protegits en qualsevol moment i viure amb moralitat, sense mals. Podríem aplicar aquest mite en l'actualitat, ja que avui en dia estem patint les primeres conseqüències de la nostra degradació com les guerres, la delinqüència o el canvi climàtic.



Carla Erra
1r Batx

14 d’octubre del 2019

EL BOU DE FALARIS

El bou de Falaris és un instrument de tortura inventant al voltant del 570 a.C per un romà anomenat, Peril·los d'Atenes. Consistia en una estructura de bronze en forma de bou on hi cabien més d'una persona. Utilitzaven una porta per entrar dins el bou, la qual des de dins no podia obrir-se. Era impossible sortir-ne. També contava amb orificis nasals i orelles per deixar sortir el fum.
El bou es col·locava sobre una foguera fent que el bronze comencés a escalfar-se, i per tant, la víctima es comencés a cremar degut a la calor. Els crits que deixava anar la víctima sortien per la boca del bou simulant el animal mugint. A mesura que la temperatura anava augmentat, la pell de la víctima començava a irritar-se i tot de butllofes apareixien al llarg del cos. En menys d'una hora, la temperatura calcinava  la víctima no sense abans deshidratar-la i sufocar-la per el fum que produïa.

Bou de Falaris

Hi ha diferents versions respecte al rei Falaris, qui va demanar la construcció del bou. La més comuna diu que era un tirà molt cruel, que menjava bebès per la satisfacció personal entre moltes altres crueltats. L'altre versió diu que era un gran governador, un filòsof i un amant de la literatura.
El bou li va encarregar construir-lo a Peril·los d'Atenes. Ell fou la primera víctima del bou, ja que, Falaris, li va demanar que s'hi fiqués a dins per comprovar si realment els crits simulaven el mugir. Peril·los, obedient, va entrar-hi. Al començar a cridar, el rei, va comprovar que realment simulava un bou mugint i va alliberar Peril·los, que estava a punt de morir. Però, Falaris, no va tenir compassió i va acabar tirant Peril·los per un precipici acabant definitivament amb la seva vida.

Pierre Woeiriot, Peril·los és obligat a provar la seva invenció

El bou era utilitzat per castigar enemics, cristians, criminals... Entre molts altres. Molts romans varen ser assassinats en la construcció de Peril·los. 
Irònicament, es creu que Falaris va ser executat utilitzant el bou, que ell havia ordenat crear, durant una revolta.


Es creu que es va fer servir en altres pobles com a Cartago degut a la semblança amb el Culte de Moloch, un bou amb cos humà que purificava a través del foc. 

Charles Foster, Ofrena a Moloch, 1987

Sabem de l'existència d'aquest bou gràcies a escrits, principalment d'Aristòtil,. Però, tot i això, hi ha gent que té dubtes sobre l'existència del bou de Falaris.

Íngrid Tornamira
1r Batx

11 d’octubre del 2019

LA REPÚBLICA (509 aC. - 27 aC.)

Quan els romans van expulsar l'últim rei etrusc, Tarquini el Superb, es va iniciar una nova forma de govern, la República, que va des del 509 a.C. fins el 27 a.C. Aquesta nova forma política es caracteritzava pel següent:
  • Els ciutadans escollien als seus governants. Els càrrecs d'aquests van deixar de ser hereditaris. 
  • El poder de l'estat es repartia entre:
    • Les assemblees populars formades per tots els ciutadans que decidien i votaven les lleis. 
    • Els magistrats que desenvolupaven càrrecs polítics en diferents àrees (administració, justícia, censors, exèrcit, etc.) eren escollits anualment.
    • El senat, que era una assemblea formada per antics magistrats (senadors). La seva funció era consultiva però a la pràctica dirigien la República. S'ocupaven de la política exterior, els assumptes militars, religiosos, legislatius i judicials.
Durant aquest període Roma es convertí en una gran potència, per lo qual es va enfrontar amb Cartago pel control del Mediterrani (Guerres Púniques). Durant aquest període, les dues potències van firmar diversos tractats de pau per establir les seves zones d'influència. La República romana va conquerir grans territoris gràcies al creixement de la seva riquesa i a un nombrós exèrcit. A més, Roma va aconseguir conquerir, també, les restes de l'antic imperi d'Alexandre el Gran (Grècia, Síria, Macedònia i Egipte). 

Però entre els anys 133 a.C. i 44 a.C. la República entrà en crisi. La causa principal va començar essent la següent:
  • Desorganització administrativa: ja que el govern estava pensat per a dirigir una ciutat, i no un territori tan extens com el que va ser al final.
  • Desigualtats socials entre:
    • Pagesos
      • Roma exigia un preu baix pel plat en regions conquerides
      • Latifundis patricis molt productius
      • Van haver de vendre terres i marxar a l'exèrcit o anar a Roma (alguns seran clients de patricis)
    • Cavallers (equites):
      • Els que es podien pagar un cavall van sortir de l'exèrcit
      • No tenien accés a la política superior (consolats, pretors)
      • Beneficiats per les conquestes fora d'Itàlia compren esclaus i botí pels soldats
    • Patricis:
      • S'apropien de l'ager publicus amb el que crearan latifundis
      • Compren esclaus per treballar als seus terrenys
      • En un principi no practiquen el comerç
  • Ambicions de poder de molts magistrats en el seu Cursus honorum:
    • Es van agrupar en dos partits polítics:
      • Optimates (Nobilitas): defensors de classe senatorial i de l'alt patriarcat
      • Populares: amb el suport dels equites i els plebeus
La fi de la república també fou degut a un seguit nombre de fets, conflictes, revoltes i guerres civils:
  • Revoltes dels germans GRAC (Tiberi i Gai). 133 a.C. i 123 a.C.: Volien un millor repartiment de l'ager publicus, evitar latifundis en mans d'una minoria i augmentar la participació de la plebs a la política. Tenien el suport de la plebs urbana.
  • Revolta d'Espartac (73 a.C.): Espartac va reunir diferents esclaus i van derrotar més d'una legió, causant molts problemes a la república. 
  • Guerra dels aliats (98 a.C. - 81 a.C.): Ciutats itàliques exigien ciutadania per participar en qüestions poítiques de la república.
  • Guerres civils: 
    • Enfrontament de Sul·la (bàndol optimates) i Màrius (bàndol populares) el 88 a.C., que acaba amb la dictadura de Sul·la del 82 a.C. fins el 79 a.C.
  • Dictadures: els magistrats confien el poder polític a caps militars, per culpa de la crisi i les guerres
  • 1r Triumvirat (59 a.C.): Pompeu, Cèsar i Cras.
  • 2n Triumvirat (40 a.C.): Octavi August, Marc Antoni i Lèpid.
Com ja és previsible, cada fet té les seves conseqüències. En aquest cas, la conseqüència final d'aquesta crisi del s.I a.C. és la fi de la República Romana i l'inici del nou sistema: l'Imperi (27 a.C. - 476 d.C.), amb l'emperador August.

La República
Bruna Villegas
1r Batx

10 d’octubre del 2019

EL MITE D'ORFEU I EURÍDICE

Orfeu, fill d'Apol·lo i Cal·líope, estava completament enamorat d'Eurídice, una nimfa de les valls de Tràcia, i finalment la va convertir en la seva esposa. Eren molt feliços i estaven molt enamorats, però un dia ella va tractar de fugir d'Aristeu, un altre fill d'Apol·lo, que la volia posseir, i mentre corria, una serp verinosa la va mossegar, provocant-li la mort.


El dol d'Orfeu per la mort d'Eurídice, Ary Sheffer

Orfeu estava inundat per la pena, i mentre plorava desconsoladament a la riba del riu Estrimó tocava la lira i cantava cançons molt tristes, tan tristes que els déus i les nimfes se li atansaren per incitar-lo a baixar a l'inframón


El camí va ser difícil, però amb la seva música delectava tothom i va ser capaç d'arribar on es trobaven Hades i PersèfoneUtilitzant la seva arma més poderosa (la música), va convèncer els déus de fer tornar la seva estimada al món dels vius. Tot i així, van posar una condició: Orfeu havia de caminar sempre davant d'ella i no mirar-la fins que els dos haguessin arribat a dalt i els rajos del sol haguessin banyat completament Eurídice.


Orfeu i Eurídice, Pablo Pedro Rubens

El camí va ser molt llarg i Orfeu va mantenir la mirada endavant, tot i tenir unes ganes enormes de mirar la seva amada. Finalment, un cop a dalt, Orfeu es va girar amb desesperació pensant que ja estava completament il·luminada pel sol, però ella tenia encara un peu a l'ombra i es va esvair sense la possibilitat de poder tornar mai més al món dels vius.


Existeixen diverses versions d'aquest mite, i que finalment Orfeu, després de tornar-la a perdre a causa de la seva impaciència, es va suïcidar per retrobar-se amb ella.



Evelyn Gilberte
2n Batx

9 d’octubre del 2019

LA CAIXA DE PANDORA

Pandora: 
La caixa de Pandora. Segons diu la mitologia grega, Prometeu va intentar robar el foc diví del carro del déu del Sol. Així va ser, que Zeus per castigar als humans va ordenar fer una dona capaç de seduir a qualsevol home. Cada déu la va dotar d'un qualitat diferent: fabricada d'argila, de bellesa, persuasió, vestimenta elegant... Però Hermes li va concedir la facilitat per seduir, manipular i mentir. Després Zeus li va donar vida i la va enviar a casa de Prometeu. 
Prometeu vivia amb el seu germà Epimeteu, aquest va advertir a Prometeu que Zeus es venjaria. Però tot i això, Prometeu enamorat dels seus encants la va acabar convertint en la seva esposa. 
John William Watherhouse, 1896

Mite de la caixa de Pandora: 
Pandora portava una caixa que li va donar Zeus. Aquesta caixa contenia tots els mals capaços de contaminar el món de moltes desgràcies, però també hi havien tots els béns. Pandora tenia prohibit obrir aquesta caixa. 
Però no es va poder resistir a obrir la caixa, ja que tenia molta curiositat per saber què contenia.
Així va ser, que Pandora va obrir la caixa, i tots els elements es van escampar entre l'ésser humà. Pandora va tenir tanta por que va tancar la caixa el més ràpid possible, però només va deixar un element sense escapar: l'esperança. Això va fer que l'esperança sigués l'únic element que no va rebre l'ésser humà. 
Es va sentir tan malament pel que va provocar, que va anar pels carrers dient a tots els homes un per un que tinguessin esperança. 
Es deia que abans d'això, era una època sense guerres, enveja, cobdícia...


Aquest mite també té altres variants, com per exemple les següents: 
  • La caixa la va lliurar el déu Mercuri a Epimeteu i li va ordenar que no l'obrissin mai, però Pandora no va poder resistir la temptació i la va acabar obrint. 
  • Una altra llegenda diu que aquesta caixa va ser un regal de Zeus pel casament d'Epimeteu. A la caixa hi havia tots els béns, però Pandora la va obrir imprudentment i tots els béns van tornar a l'Olimp. 
Pandora, Dante Gabriel Rossetti, 1871
Judit Contreras
1r Batx 

TÀRRACO

Tots coneixem la ciutat de Tarragona, però pocs saben el seu origen i la gran importància que va tenir en l'època clàssica... En aquella...

Popular Posts