CARACTERÍSTIQUES DE L'ART A L'ANTIGA GRÈCIA

L'Antiga Grècia s'utilitza com a referència del món de parla grega de l'antiguitat. Molts historiadors consideren que la cultura de l'època de l'Antiga Grècia és el fonament i la base de la cultura occidental, ja que va influenciar de manera molt important en la cultura de l'Imperi Romà, de la qual després es va estendre a diverses parts d'Europa. 

L'Antiga Grècia va aportar un estil d'art que va estar elaborat pels antics artistes grecs dels quals sempre el van recrear basant-se en una bellesa natural i el món ideal.

Mapa de l'Antiga Grècia

Durant el gran període de tota l'Antiga Grècia podem distingir 4 etapes diferents:

-L'etapa geomètrica o època fosca: Es data entre els segles: XII-VIII a.C. Aquesta etapa rep aquest nom (la geomètrica) ja que el seu art es considera molt primitiu, cúbic, simètric... i referint-se a època fosca a causa de la poca informació que en tenim d'ella.

-L'època arcaica: Es troba aproximadament entre els segles: VIII-VI a.C. Durant aquest període de temps les persones van començar a abandonar un hàbit camperol i van transformar la seva vida a una forma més ciutadana (canvi dels camps a les ciutats).

Escultura de Kritios

Quant a formes artístiques, durant aquesta etapa es produeix un avenç cap el naturalisme tot i que es manté la frontalitat i la simetria. Mai es presenta una dona totalment nua, encara que el nuu masculí predomina bastant com a propaganda dels jocs atlètics.

-L'època clàssica: Aquesta etapa dura aproximadament des del segle: V-IV a.C. Durant aquest període es comença a desenvolupar la democràcia com a sistema d'equilibri social i polític per a les diferents classes socials entre els valors individuals i col·lectius.

Auriga de Delfos

Els principals materials que utilitzaven els escultors per a realitzar les seves obres d'art eren el marbre i el bronze. Es van centrar en la bellesa i la proporció de la figura humana i van començar a predominar les dues tendències artístiques: el naturalisme i la idealització.

-L'època hel·lenística: Aquesta etapa va des del segle III-I a.C. que comença amb les conquestes d'Alexandre el Gran i amb la seva mort. Es caracteritza per l'arribada del cristianisme a territoris grecs que porten a la fi de la seva independència. Predomina el colossalisme i el luxe ornamental. S'acaba la sobrietat clàssica.

Escultura de Lacoont i els seus fills

Paula Gumà 
4t  ESO

EL RAPTE DE PERSÈFONE

Persèfone era una donzella molt bonica, nascuda d'un dels múltiples amors de Zeus. La seva mare era Demèter, deessa de l'agricultura.

Un dia mentre Persèfone estava collint narcisos en un prat, la terra es va obrir de sobte i en va sortir el seu oncle Hades, que la va raptar i se l'endugué al seu regne subterrani amb la pretensió de fer-la la seva esposa.

Demetèr es va desesperar buscant a la seva filla, ja que Hades no va deixar rastre i ella no va poder saber el que li havia passat. A les nits ella no dormia, només es dedicava a buscar la seva filla il·luminant-se amb una torxa, però malgrat buscar per tot arreu no va trobar res. Al desè dia, va demanar-ho a Heli,  el sol, que li ho explicà tot.

El rapte de Persèfone per Hades

En saber tota la veritat, Demèter va abandonar l'Olimp i, tota trista es va dirigir a Eleusis. Quan va arribar al palau va ser acceptada com a serventa i li encomanen el seu fillet Demofont. Demèter amb la intenció de fer-lo immortal, de nit el posa al foc   i l'ungeix amb ambrosia, però una nit la descobreix Metanira, que fa un crit, i el nen mor. Aleshores la deessa descobreix la seva veritable personalitat i, instal·lada en un temple, impedeix que germinin les llavors, de manera que l'espècie humana és castigada per la fam i està a punt d'extingir-se.

Zeus, quan es va adonar de la gravetat de la situació, envia la seva missatgera Iris a ordenar a Hades que retorni Persèfone a la seva mare, però Hades no vol perdre la noia que estima. Llavors decideix donar-li a Persèfone una magrana dels inferns que ella mossega. Com que ella ha tastat el menjar dels inferns, Hades aconsegueix que Persèfone quedi lligada al món del morts i arriba a un acord amb Demèter, que és: Persèfone restaria un terç de l'any amb el seu marit sota terra i els altres dos terços podria viure amb la seva mare en el món superior.  

En aquell moment Demèter institueix els misteris d'Eleusis, retorna la fertilitat als camps i fa el do del blat a Triptòlem, un altre fill de Metanira.

Plutó i Prosèrpina, Bernini, 1621-1622, 
Galleria Borghese, Roma.

Voleu pintar el rapte de Persèfone on-line, doncs podeu clicar aquí.

Marta Marin

4t ESO

LES PARQUES

Les Parques eren, en la mitologia romana, les personificacions del destí. Filles de Júpiter, la seva mare hauria estat la titànide Temis o, segons altres versions, la deessa de la nit Nix.

Les Parques eren tres dones de vegades representades com joves donzelles, altres, com velles severes, la seva tasca consistia en escriure el destí de tots, mortals i déus. Elles estaven presents als naixement i filaven els fils de la vida, definint el futur de cada persona o déu.

L'origen de les Parques es troba en la mitologia grega, on se les coneixia com les Moires. Aquestes eren divinitats relacionades amb els naixements, ja que en aquests moments decidien el destí dels nadons, predestinant alegries, desgràcies i fins i tot la mort. 

Tota la vida d'un ésser era determinada mitjançant un fil de llana que variava depenent dels moments feliços o els tràgics. La llana blanca o daurada representava moments d'alegria i felicitat, mentre que la llana negra representava els fets dolorosos.

Les tres germanes eren:

Nona, "la que fila": era la més jove i la primera de les tres Parques. Ella presidia el moment del naixement i el del destí, portant el cabdell de llana i filant els fils de la vida amb la seva filosa, decidint el moment del naixement d'una persona.

Desena, "la que assigna el destí": la segona en edat, s'enrotllava el fil en un rodet, dirigint el curs de la vida i determinant el futur dels éssers. Ella és qui decidia el llarg del fil de cadascuna de les vides. 

Morta, "la inflexible": la més gran de les tres germanes. Ella era la responsable de prendre del carret el fil de la vida i tallar amb les seves tisores d'or, determinant el moment de la mort dels éssers. No tenia en compte  l'edat, estatus, poder ni res, ja que la mort ens arriba a tots per igual. 

                              

Anna Stsyra
4t ESO

CATÀSTROFE A POMPEIA

La ciutat de Pompeia està situada prop de la província de Nàpols.

Aquesta és molt coneguda per la violenta erupció del volcà Vesubi (de 1281m d'alçada), que va deixar tota la ciutat enterrada, el dia 24 d'agost del 79 d.C. Tot i que abans de la seva erupció es va produir un terratrèmol en senyal d'avís, l'any 69 d.C.

El volcà Vesubi a part d'enterrar Pompeia també va enterrar una ciutat molt propera a aquesta: Herculà; part d'Estabia i de Campània, situades també prop del volcà.

Volcà Vesubi

Quan el magma del volcà es va posar en contacte amb la pluja de cendra que alliberava el volcà Vesubi, va fer que la lava comencés a ascendir per a arribar a l'exterior i enterrés les ciutats.

L'erupció volcànica va sorprendre els habitants d'aquelles ciutats i per això quan al segle XVI es van descobrir les ruïnes de les ciutats es van trobar amb persones, els quals la lava havia convertit en pedra.

Abans es creia que els habitants de la ciutat havien mort patint moltíssim, asfixiats a l'hora que la lava els va enxampar. Però estudis actuals han demostrat el contrari, quan la lava va convertir en pedra als habitants aquests van morir a l'instant a causa de les altes temperatures d'aquesta.

Restes de la ciutat de Pompeia

Restes dels humans sepultats per la lava

Paula Gumà 

4t ESO

A les restes també es van trobar objectes de la vida quotidiana de les persones que si no haguessin estat sepultades per la lava del volcà mai s'haguessin descobert.

ES DESCOBREIXEN LES RESTES D'UN VAIXELL ROMÀ

Es troben les restes d'un vaixell romà  naufragat a Colònia fa 2.000 anys. Les restes arqueològiques, compostes per taules de fusta de roure de dos metres de longitud, han estat serrades en quatre parts per facilitar-ne el rescat, ja que es troben a dotze metres de profunditat.

Els equips que treballen sota el mercat central de Colònia (oest d'Alemanya) han aconseguit introduir una placa de metall per sota de les restes, el qual el primer fragment va ser extret avui per una grua.

"Hi ha moltes possibilitats que ens trobem davant la barcassa romana més antiga mai trobada al Centroeuropa", va assegurar el director de l'Oficina de Patrimoni Arqueològic de Colònia, Gerd Hellenkemper.

Experts de la Universitat de Colònia consideren que la barcassa dataria de fa uns 2.100 anys, ja que la seva fusta procedeix d'un roure de la regió alemanya de Renània del Nord-Westfàlia que va ser talat sobre l'any 140 abans de Crist.Així, els vuit metres quadrats de fusta rescatades del nou túnel del metro pertanyerien a la barcassa romana, utilitzada per transportar mercaderia pesada, que va naufragar al Rin, al costat del antic port de Colònia.

Estimen que la nau, que va poder mesurar 22 metres de llarg per 3,5 metres d'ample, podia moure entre 20 i 30 tones de càrregues i que s'emprava, especialment, per al moviment de pedra, fusta o animals domèstics.

El responsable del Museu Germà-romà de la ciutat, Marcus Trier va destacar la rapidesa amb la qual s'està portant a terme el rescat de la barcassa, ja que en només un dia s'han pogut extreure la primera de les seves quatre parts. "Esperem haver completat el treball com molt aviat aquest divendres i com a molt tard a principis de la setmana que ve", va explicar.

Es tracta de la tercera nau que es descobreix en els últims anys en el subsòl de Colònia però és considerada una troballa extraordinaria pels experts, no només pel bon estat en què es troba sinó perquè és la primera que va ser construïda a la regió.

El vaixell serà transportat fins al museu de navilis antics de Magúncia, on romandrà fins a 2011, a causa de les àrdues tasques de restauració i acoblament a les quals és sotmès. S'espera que posteriorment torni a Colònia per a ser exposat al Museu Germà-romà de la ciutat.

Notícia extreta de Imperio Romano, Terrae Antiqvae.

Zinab Kichou
4t ESO

ETIMOLOGIES CURIOSES

En aquesta entrada descobrireu l'origen curiós d'algunes paraules comunes d'avui dia que no hauríeu dit mai que procedissin d'on ho fan.

Pànic

Pànic prové del grec "panikón", abreviació de "dêmia panikón", 'terror causat per Pan', una divinitat silvestre grega a qui se li atribuïen sorolls d'origen desconegut de muntanyes i valls.

Hermafrodita

D'acord amb la mitologia grega, el déu Hermes i Afrodita van engendrar a Hermafrodit. Aquest era un noi expert com el seu pare i tan bonic com la seva mare, però insensible al crit de l'amor, per la qual cosa va deixar passar el crit de la nàiada Salmacis quan, enamorada d'ell, se li va oferir. Davant de tal menyspreu, Salmacis va aconseguir que els déus unissin el seu cos al d'Hermafrodit de tal manera que en formessin un de sol conservant els dos sexes. Aquest és l'origen de la paraula"hermafrodita".

Hermètic 

Hermes Trismegistes és la fusió del déu grec Hermes i el déu egipci Thoth. D'acord amb la mitologia, aquest va crear un recipient d'aire segellat per complet. D'aquí ve la paraula hermètic. 

Aquest és Hermes amb el seu recipient.

Amfitrió

Amfitrió era rei Tebes a la mitologia grega. Conegut pels seus esplèndids banquets, el seu nom  va passar a significar "persona que té convidats a casa seva".

Atles

Actualment coneixem com a "atles" els llibres de mapes perquè el cèlebre Atles de Mercator mostrava a la seva portada l'heroi mitològic del mateix nom portant el món sobre la seva esquena. 

Aquest és Atles amb la bola del món al seu costat.

Cereal

Ceres era la deessa romana de la fertilitat i l'abundància. D'aquesta es va associar amb el blat i d'aquí ve la paraula cerealis -e, relacionat amb Ceres.

Grifó o Griu

La paraula grifó ve del grec "grypós", un animal fabulós de la mitologia grega meitat àguila meitat lleó, degut al costum d'adornar amb caps de persones o animals les figures de les fonts.

Un exemple de font amb cap d'animal

Si en volguéssiu saber més d'aquestes curiositats, aquí us en deixo el link.

Cèlia C. Asensio

2n Batx 

LES TRES GRÀCIES

Segons la mitologia grega, les Tres Gràcies són les filles de Zeus i de la nimfa Eurínome. Elles es diuen: Eufròsine (brillant), Talia (flor) i Aglaia (bellesa), elles tres viuen al Mont Olimp amb els altres déus però amb qui més es solien ajuntar era les Muses. Una d'elles, Aglaia es va casar amb el déu artesà Hefest. Les Gràcies juntament amb les Muses inspiren els artistes i poetes.

A l'Antiga Grècia les Gràcies representaven la joventut, l'amor, la bellesa i l'alegria de viure i una vida intensa en tots els aspectes lúdics, la dansa, la música, el desig i la sexualitat fora del matrimoni, etc. Pels renaixentistes  en canvi, encarnen la castedat, l'amor i la bellesa.

Rafaello Sanzio va pintar un quadre de les Tres Gràcies al 1500-1505, que està actualment exposat al museu Condé.

     Les Tres Gràcies, Rafaello Sanzio

Alguns especialistes s'han dedicat a analitzar aquest quadre i han pogut veure com era originalment. La dona de la dreta dissimulava un gest de pudor, la dona de l'esquerra era l'única en oferir una poma i la dona del mig sostenia per les espatlles a les altres dues dones, en canvi en la versió definitiva, la dona de la dreta sosté una poma i la del mig també, en comptes de tocar l'esquena de l'altra.

Mirant a Internet també he trobat que aquest quadre s'utilitza en la capçalera de la sèrie americana: Desperate Housewifes.

En aquest enllaç trobareu un vídeo sobre les Tres Gràcies: Les Tres Gràcies. 

Marta Marin

4t ESO

EL LLATÍ, UNA LLENGUA MORTA?

El llatí, tot i que sembla una llengua molt antiga, és una llengua que està molt de moda! Fins i tot, als Estats Units, s'ha posat de moda (és cool) estudiar llatí.

Molts de vosaltres, lectors d'aquest bloc, esteu estudiant, estudiareu o estudiàveu llatí (o grec, fins i tot). A més, segurament, moltes persones us han preguntat per què estudieu aquesta llengua, sovint considerada una llengua morta. A continuació, repassarem alguns dels arguments que podeu donar a les persones que us preguntin això, i a més, podreu saber tots els beneficis que us aportarà o us ha aportat estudiar aquesta llengua a l'institut.

• Com molts sabreu, el llatí és una llengua que ha donat origen a la nostra llengua (tant el català com el castellà) i, per tant, l'aprenentatge de llatí serveix per entendre millor i aprendre més aspectes sobre les nostres llengües maternes. Fins i tot, encara tenim moltes paraules dins la nostra llengua que no han canviat gens del llatí, anomenades llatinismes com: a priori, ex abrupto, accèssit, agenda o fòbia; i les persones que aprenem llatí, tenim el plaer de conèixer totes aquestes paraules.

• El llatí també ha donat orígen a les llengües dels nostres veïns, així com el francès, l'italià i fins i tot algunes paraules de l'anglès. Per això, l'aprenentatge de llatí ens servirà per aprendre noves llengües. A més, moltes persones que volen aprendre una llengua romànica com les nostres, primer és recomanable aprendre llatí.

• Per traduir el llatí, necessitem aprendre les estructures bàsiques del català o el castellà. Per tant, cada vegada que hem de fer els deures de llatí o hem de fer un examen on hi hagi una anàlisi, cal repassar els complements directes, els complements indirectes, el complement predicatiu, les aposicions,...

• A llatí, també coneixem un munt de mites i històries que apareixen a tot arreu. Si coneixem aquestes històries, sabrem molts més conceptes que formen la nostra societat. Els mites i les paraules llatines, apareixen als Simpson, a la publicitat, en les nostres assignatures, sobretot les de literatura, art i ciències, en la psicoanàlisi, en productes que trobem als supermercats com Nivea o Duralex, etc.

Tot i que a priori és uox populi sovint es diu que el llatí és una llengua morta... Que no us agafi in fraganti. Hic et nunc digueu-los ex professo que l'status quo del llatí demostra que està ben viu i va in crescendo! A més, saber llatí és condició sine qua non per desenvolupar-se en el món! És gratis et amore.

Alea iacta est!!!

Anna Solà

2n Batx

SECRETS DE BELLESA DELS ROMANS

Avui en dia, vivim en una societat en la qual ens preocupem molt pel nostre físic i l'aparença que podem causar a la gent del nostre entorn. Segur que ara que parlem tant sobre els romans, ens hem preguntat alguna vegada si ells també es preocupaven pel seu aspecte. Segurament, la primera resposta que ens ve al cap és que no es preocupaven per res, però estem molt equivocats.

Hi ha molta informació en aquest blog.

A l'Antiga Roma es feia ús dels cosmètics i aquests eren utilitzats tan per les dones com pels homes. Si algun home s'obsessionava massa amb aquest tema, s'hagués pogut donar el cas que aquest quedés en ridícul davant de tothom durant l'època de la República. Hi havia societats molt conservadores que només permetien l'ús d'algun perfum i la depilació per qüestió d'higiene. Tot i això, molts homes es preocupaven per la cosmètica, així que aquests es maquillaven, es pentinaven i es feien banys i massatges. 

La depilació era molt famosa i utilitzada tan per homes com per dones, ja que a part de que era per qüestions de cosmètica també era per temes d'higiene. Si un home es depilava molt, es considerava efeminat, però si no es depilava es veia molt rústic i no agradava. Per aquesta raó, havien de trobar un punt mig. Per a la depilació s'utilitzaven pinces de depilar, cera o resina, closca de nou cremada i cremes depilatòries. Als romans no els agradaven el borrissol púbic, així que les dones se'ls depilaven només començar a sortir. Per a afaitar-se utilitzen sabons rudimentaris o d'oli i una vegada acabada de feina s'aplicava aigua portada en aiguamans. 

Les dones grans no es depilaven, cosa que semblava molt ridícula. Els homes anaven a les barbaries (anomenades tonstrina) perquè el barber (tonsor) els afaités (a partir del segle III), els tallessin el cabell i els hi fessin la manicura. Es diu que les barberies eren un real centre de tafaneria. Els barbers acostumaven a ser homes, i si en algun cas es tractava d'una dona aquesta agafava una mala reputació. 

tocador d'una noia romana

Quan Juli Cèsar va tornar de les seves campanyes, degut al color de la seva pell i del seu cabell es va posar de moda ser rossa entre les noies romanes. D'aquesta manera es va començar a escampar aquesta tendència i amb ella alguns ungüents per a tenyir-se el cabell i aclarir-se el to de la pell, cosa que anteriorment només feien les prostitutes. La gent que no tenia suficient diners per a comprar aquests ungüents utilitzaven perruques fetes dels cabells que es tallaven als esclaus gals. 

Els homes sempre portaven el cabell curt i alguns cops els subjectaven amb una cinta, en canvi les dones tenien una gran varietat de pentinats per a escollir; es podien deixar el cabell arrissat, en forma de tirabuixó o ondulat, o bé també se'l podien recollir fent-se un monyo. 

En aquella època ja es coneixia la cirurgia estètica i una cosa que volien fer era ocultar les seves cicatrius amb pegats i utilitzaven algun mètode quirúrgic per tal d'eliminar-les. Un home romà s'avergonyia molt de les seves cicatrius a l'esquena, ja que això podia significar que havien estat assotats com a esclaus. Al segle I ja s'operaven el nas, els ulls, els llavis i la dentadura. La gent que acostumava a fer demandes d'aquestes operacions eren les dones adúlteres i alguns lladres a qui havien amputat l'apèndix nassal com a càstig. Una cosa que m'ha sorprès és que si et passaves massa temps davant del mirall volia dir que hi havia debilitat en el teu caràcter. 

noia romana arreglant-se

Què us ha cridat més l'atenció sobre els secrets de bellesa dels romans?

Paula Campelo

4t ESO

EL MITE DE LA CAIXA DE PANDORA

El mite de la caixa de pandora comença quan Prometeu, amic dels mortals, roba el foc que Zeus tenia en el carro. En aquest moment, Zeus va decidir venjar-se, així que va manar als déus que fabriquessin una dona capaç de seduir qualsevol home. 

Prometeu amb el foc a la mà

Zeus, va enviar una dona, Pandora, a casa de Prometeu. Malgrat tot, qui es va enamorar d'ella va ser Epimeteu, el germà de Prometeu.  El germà d'aquest sabia que d'alguna manera Zeus es volia venjar de Prometeu  però tot i així, Epimeteu es va casar amb Pandora.

Pandora tenia una caixa, la qual contenia tots els mals que podien omplir el món de desgràcies. Malgrat això, la caixa també obtenia virtuts, com per exemple l'esperança. La història diu que en aquella època, no hi havia pobresa ni malalties. 

En un moment determinat, guiada per la curiositat, Pandora va obrir la caixa i d'aquesta manera es van escapar tots els mals que fins aquest moment van romandre dins de la caixa. Les virtuts, van pujar al cel de l'Olimp, i es van quedar allà amb els déus i les deesses. 

Pandora obrint la caixa

Davant d'aquest fet, Pandora es va espantar molt, i per aquest motiu va tancar la caixa ràpidament, deixant dins d'ella l'esperança. Aquesta era l'única que podia ajudar els homes assetjats per els mals. 

Pandora, ràpidament va anar als homes a consolar-los, dient-los que en qualsevol moment, podien acudir a l'esperança, que sempre està quan es necessita. 

Aquí deixo un powerpoint, per una informació més extensa sobre el mite de la caixa de pandora. 

En aquest mite es torna a mostrar la dona com a portadora dels mals, què n'opineu? ha canviat alguna cosa amb el pas dels segles?

María Jiménez

4t ESO

VIURE EN SOCIETAT

Com ja sabeu, avui en dia hi ha diferències socials, per molt que es lluiti perquè no sigui així. Bé doncs, ja a l'antiga Roma hi havia de diferències socials.

Roma es va formar quan unes quantes famílies de la regió de Laci es van unir per habitar conjuntament un mateix territori. Entre aquestes famílies no hi havia cap diferència, totes tenien la mateixa importància i el mateix poder. Al cap d'un temps les diferències van anar apareixent per diverses raons: l'augment demogràfic de la ciutat, provocat per les persones que venien de la resta del Laci i d'altres poblats més llunyans. Una altra raó va ser el creixement econòmic desigual. 

Les diferents classes socials de Roma es basaven en el naixement i en la riquesa de la família o fins i tot d'una sola persona. Al llarg de la història aquestes classes van anar canviant i transformant-se amb l'ascens d'una classes superior. 

La primera diferenciació que va haver-hi va ser entre homes lliures i esclaus.  

Patricis   -   Soldat i esclau   -    Plebeus

Homes lliures  

Es consideraven homes lliures totes aquelles persones que no havien nascut o esdevingut esclaus. Tenien drets i deures, però variaven en funció d'unes classes socials internes. Així doncs, podem dir que no tots els homes lliures eren iguals. Es van dividir en dos grups socials: els patricis i els plebeus.

Patricis: eren els descendents de les famílies fundadores de la ciutat. Representaven l'aristocràcia de la societat romana i gaudien de tot tipus de privilegis econòmics, religiosos, polítics i socials.

Plebeus: eren els descendents de les primeres famílies que van instal·lar-se a Roma provinents de la resta del Laci i d'altres zones properes. Com que eren considerats estrangers, en els primers temps de Roma, no tenien cap deure, però tampoc cap dret. Així doncs no podien accedir a cap càrrec polític, ni religiós, no podien rebre terres de les conquestes i fins i tot no podien casar-se amb cap membre patrici.

Hi havia un grup social anomenat, clients. Eren plebeus que voluntàriament es posaven sota la protecció d'un patrici, a qui anomenaven patronus.

Les diferents classes d'homes lliures

Esclaus 

Els esclaus eren homes, dones i nens que no tenien llibertat i que per tant eren propietat d'un amo. No eren considerats com a persones, sinó com a objectes que es compraven i es venien, així doncs no tenien cap dret. Jurídicament no existien, per tant el matrimoni entre esclaus era il·legal i els seus fills passaven automàticament a ser propietat de l'amo. 

La societat romana era esclavista i es basava en el treball dels esclaus, els quals feien les feines més dures. 

Hi havia dos tipus d'esclaus: els esclaus públics, que eren propietat de l'Estat i s'encarregaven de les obres públiques, i els esclaus familiars, que eren propietat d'un amo i rebien un tracte més humà pel fet d'estar cada dia en contacte amb els membres de la família.

Els esclaus romans

Us deixo unes diapositives sobre les diferents classes socials romanes:

Què en penseu de les diferents classes socials romanes i de les d'ara? esteu d'acord amb l'esclavitud?

Mireia Linares
4t ESO

ELS COMPLEMENTS

Han canviat molt els complements d'ara amb els dels romans? Ara ho veurem!

Els romans solien portar només un anell que s'anomenava anulus i el portaven en el dit índex. Aquest anell els servia de segell, com ara nosaltres tenim la nostra pròpia firma. 

Les romanes era tot el contrari, portaven moltes, moltes joies, com per exemple anells, (òbviament diferents als dels romans), agulles  de pit  (fibulae), arracades (inaures), braçalets (armillae), collarets (monilia o troques) i algunes dones portaven cadenes d'or als turmells (periscelis). 

braçalet i polsera femenina

anell 

En aquesta imatge podem observar tipus de joies i de quin material estaven fetes:

A continuació, en aquest vídeo ens ensenya algunes joies actuals inspirades en les joies romanes:

AlbaPrieto
4t ESO

SANT VALENTÍ, L'ORIGEN

Molts dels usuaris d'aquest bloc que se'ls preguntés l'origen del dia de Sant Valentí, si hi hagués l'ocasió, respondrien que és celebrat gràcies a la publicitat dels centres comercials, entre d'altres coses. Encara que si mirem enrere, podem descobrir que això no és així. Sant Valentí no és una simple celebració del món occidental.

          El cor, la millor manera actual de representar aquest dia

Hem d'anar fins l'any 270 d.C. per veure el principi d'aquesta celebració tan famosa ara els nostres dies. Aquella època, era Claudi II qui governava i qui va prohibir als homes el fet de casar-se i tenir fills, per així ser més bons soldats i estar plenament dedicats a la que era la seva feina: posar atenció a la guerra i els seus treballs. Quan d'això se'n va fer ressò en Valentí, un sant cristià, va revelar-se i començar a casar les parelles joves en secret, sota el ritual de l'Església.

Quan l'emperedor Claudi se'n va assabentar, va ordenar que el portessin al palau. Va intentar convèncer a Valentí perquè renunciés al Cristianisme i servís a l'Imperi i als déus romans. Si acceptava, seria perdonat i el convertiria en un dels seus aliats. Però, pel contrari, Valentí no va renunciar a la seva religió i va aprofitar la ocasió per fer propaganda del Cristianisme.

En un principi, Claudi es va mostrar atret pel Cristianisme, però, l'excèrcit i el Governador de Roma, Calpurni, el van convèncer per treure's del cap aquesta idea. Paral·lelament, van estar organitzant una campanya contra el Valentí. Mentre, va ser empresonat i sancionat a una execució.

Esperant l'execució, Valentí esperava a la presó, on tenia un carceller, dit Asteri, que li va presentar a la seva filla, Júlia, cega de naixement. Asteri pretenia que Valentí l'ensenyés a llegir; i, retar-lo perquè li tornés la vista a la seva filla. Valentí va aconseguir les dues coses, i Asteri i la seva família van convertir-se al Cristianisme. Tot i així, Valentí no va poder salvar-se de la seva sentència. El 14 de febrer, l'emperador va manar que fós executat.

Abans de morir, Valentí li va escriure una carta a Júlia, firmant "del teu Valentí". D'aquesta manera, es va iniciar la tradició d'escriure missatges aquest dia. Segons la llegenda, Júlia va plantar un ametller de flors vermelles al costat de la seva tomba. Avui, l'arbre d'ametlles és un símbol d'amor i amistat. 

                                        Claudi II

Laia Fernández
1r Batx

ARMADURA ROMANA

L'armadura és una vestimenta que és formada per diferents peces que sovint eren metàl·liques  però també podien ser d'altres materials com el cuir ja que eren molt resistents, que eren utilitzades, com tots sabem, en les diferents guerres a les que assistien.

Bàsicament eren compostes per dues peces en concret, la cuirassa creada per protegir el tors, i l'altre per cobrir l'esquena.

Cuirassal

L'armadura és originaria de l'època egípcia, on l'armadura constava d'un cas, una cuirassa però en aquest cas de tela forta o fins i tot amb algunes parts del cos al descobert o d'altres amb plaques metàl·liques.

Més tard, els grecs també van adoptar aquest costum però utilitzaven un altre tipus de vestimenta. Portaven una  cuirassa composta tant per cuir com per peces metàl·liques però a més d'això també duien una túnica bastant curta acabada amb plecs simètrics o per altre banda també podien arribar a utilitzar com els romans una peça de cuir per l'esquena i una altre per el pit unides amb tires metàl·liques. 

Les cames també les protegien amb cnèmides o canelleres; Les cnèmides eren unes peces que normalment eren de bronze i eren destinades a la protecció de la tíbia.

cnèmida

Ara ens introduïrem més concretament en els romans.

En el cas dels romans utilitzaven com a casc la gálea o també cascos de cuir acompanyada per la cuirassa feta per petites plaques de metall per a protegir tot el tronc, però la utilització del casc de cuir va canviar amb la conquesta de Gàl·lies que van adoptar el casc de metall (casais)

Armadura romana

Però l'armadura podia variar segons els exèrcits, es a dir, per exemple els veles, que era una de les unitats de l'exèrcit romà que pertanyia a la infanteria lleugera, portaven resguards metàl·lics o de bronze concretament a la cama esquerra, en canvi, en el cas dels hastati, un altre de les unitats de l'exèrcit els quals anaven armats amb llances la portaven al cantó dret.

Els llegionaris duien protecció d'una cuirassa però en aquest cas flexible acompanyada de tires d'acer.

A continuació afegiré un enllaç d'un vídeo on ens expliquen alguns tipus d'armadures molt ben conservades:

Carla Espinosa

4t ESO

CALÍGULA

El tercer emperador romà i el tercer membre de la dinastia juli-clàudia que va governar des del 37 fins al 41, va ser Gai Juli Cèsar August Germànic , conegut com Calígula.  Ha estat un dels emperadors que ha marcat història, això sí, negativament, ja que era egocèntric, dèspota i cruel.  Va morir  molt jove, als 29 anys per alguns dels seus propis guardaespatlles.

Era el fill més petit de Germànic i d'Agripina la Gran. A més, fill adoptiu de Tiberi.

Calígula

Per què li deien Calígula?  Aquest nom va ser idea dels soldats de les legions ja que quan era petit el disfressaven de legionari i el calçaven amb "càligues" (una mena de sandàlies militars romanes). Els soldats es burlaven d'ell i Calígula quan ja era gran odiava aquest sobrenom.

A partir de quan va governar? Quan va morir l'emperador Tiberi, l'any 27, el testament va designar a Calígula (com hereu) i a Tiberi Gemel (el nét de Tiberi). Però Calígula com que era molt ambiciós, dos dies després del fet, el 18 de març, va fer que el Senat romà declarés nul el testament del seu contrincant i així proclamar-se emperador en solitari. Poc temps després va ordenar assassinar a Tiberi Gemel, i es diu que potser ell també va ser l'autor de la mort de l'emperador Tiberi.

Com era el seu comportament com a emperador? En un principi, els primers mesos que regnava van ser prometedors, tot i que poc temps després Calígula va emmalaltir cerebralment i va estar molt a prop de la mort. No obstant això, va aconseguir recuperar-se tot i que el seu comportament d'emperador va canviar de seguida radicalment.

Per què es comportava així? Segons els estudis que es van fer s'afirma que es comportava així ja que patia una depressió nerviosa, com podria ser l'encefalitis. O si no, una altra raó que el portava a comportar-se així era per culpa de l'ambient inestable que va viure durant la seva infantesa i adolescència.

Per molta gent, Calígula no estava preparat per governar, ja que es comportava d'una manera egocèntrica i ridícula; fins i tot va donar un càrrec al seu propi cavall de carrera Incitatus. O també el que va fer va ser que va manar esculpir el seu cap a totes les estàtues de divinitats de Roma ja que es considerava a si mateix un déu.

Va ampliar a l'Imperi Romà? Sí, un any després de la seva mort, l'any 40, Calígula va ampliar l'Imperi Romà amb Mauritània i va desafiar Neptú, ja que va intentar conquerir Britània.

Quina relació tenia amb el sexe? Calígula va mantenir relacions sexuals amb diversos homes i va practicar l'homosexualitat. Fins i tot va instal·lar un prostíbul al seu palau, i es va enamorar d'una prostituta, fins lucrar-se en aquesta activitat.

Com van ser els seus últims anys de vida? Calígula, als seus últims anys de vida , va estar envoltat per molts escàndols i es deia que tenia relacions sexuals amb les seves germanes i fins i tot les obligava a prostituir-se.

Per què va morir? Va morir a principi de l'any 41, ja que el va assassinar un legionari de la seva guàrdia personal: Casius Chaera.

Per qui va ser succeït?  Per Tiberi Claudi Cèsar August Germànic. El seu regnat comença el 41 i finalitza a l'any 54.

Successor de Calígula

Per cert, sabíeu que fins i tot s'ha una pel·lícula d'aquest emperador? Algú l'ha vist?

Segons es diu, la pretensió de Tinto Brass, el director de la pel·lícula, era fer una epopeia sobre l'orgia del poder, i no sobre el poder de l'orgia. La pel·lícula va rebre crítiques de tots els gustos, i no va sobresortir com un gran film històric.

Pel·lícula Cal·lígula, versió sense censura

Per acabar, què opineu  sobre el canvi radical de l'emperador després d'emmalaltir? Què creieu sobre això de passar de ser un home comprensiu i bondadós a ser un tirà?

Angi Johana Chang
4t d'ESO

PASQUINO

Segurament, molts de vosaltres haureu anat a Roma... O si més no, n'haureu estudiat bona part de la seva història. A continuació, us explico una curiositat sobre una estàtua que hi ha als carrers de la Ciutat Eterna.

Pasquino és una de les estàtues parlants de Roma. Tot i que va ser convertida en un símbol per aquesta ciutat i restaurada durant els segles XVI i XIX, forma part d'una escultura hel·lènica del segle III a.c. Fins el 1501 va estar situada en un petit carreró, però llavors van decidir moure-la cap a un emplaçament més cèntric, a la Piazza di Pasquino.

Hi ha investigacions que afirmen que representava un guerrer grec, d'altres a Menelau sostenint en els seus braços a Pàtrocle, un heroi vençut Guerra de Troia, altres estudis que apunten que representa a Àiax sostenint el cos inert d'Aquil·les, també vençut a la Guerra de Troia i finalment altres interpretacions que és una representació d'Hèrcules en la seva lluita contra els centaures.

El nom d'aquesta estàtua és d'origen llegendari i no se sap ben bé. Hi  ha diferents teories. S'explica que Pasquino era un barber que a més escrivia versos satírics en el seu temps lliure. Altres teories diuen que és un personatge del Decameró de Bocaccio, que va morir a causa d'un enverinament. També es diu que era un mestre de gramàtica llatina que ensenyava en aquella mateixa plaça i que els seus alumnes van adonar-se entre la semblança d'aquell home anomenat Pasquino amb l'estàtua i van decidir posar-li notes al coll a fi d'adreçar-se al seu professor. 

Gràcies a aquesta interpretació, els veïns de Roma han agafat per costum enganxar-hi versos satírics i les seves queixes, sobretot a personalitats públiques importants com el Papa de Roma, des de fa gairebé cinc-cents anys. Per això s'anomena sovint, una estàtua parlant, perquè serveix a les persones de Roma per transmetre les seves queixes.

Heu anat mai a Roma? Si hi heu anat... Heu vist l'estàtua de Pasquino?

Quina queixa hi escriuríeu vosaltres?

Què creieu que representa l'estàtua realment?

Us imagineu publicant a les entrades una estàtua de la nostra professora de llengua llatina (la Montse)?

Anna Solà

2n Batx

CAPIO, CEPI, CAPTUM

Podríem dir que la majoria de classes realitzes a l'institut es tracten els temes de l'anàlisi i traducció de textos. És per això que les paraules com "declinació", "conjugació de verbs",... apareixen molt freqüentment entre el nostre vocabulari. 

Avui tindrem el plaer de parlar sobre un home que uns mesos enrere va fer un escrit a un bloc digital de periodistes. Explicava  les seves experiències com a professor de llatí a uns alumnes de 4t d'ESO. Deia com des d'un principi va fer que els seus  estudiants captessin l'atenció envers aquesta llengua i ho va aconseguir fent-los buscar l'etimologia de certs termes que utilitzem sovint actualment. 

En aquesta notícia que el professor va redactar aprofita per fer una queixa al nostre món. Parla d'una "empresa" de sanitat espanyola que s'emporta diners de molts hospitals ara privats, però que anteriorment eren públics. L'autor s'encarrega també de fer-nos recordar a tots la quantitat de famílies que tenen problemes per pagar la hipoteca, entre d'altres coses. I molts dels que esteu llegint aquesta entrada us preguntareu el per què d'aquest títol; és el mateix que va posar el professor a la seva notícia i vol dir "apoderar-se". Fa referència al nom que té l'empresa de sanitat de què parlàvem actualment. 

Així que parem tots un moment a pensar el mal que tan aquesta empresa, com d'altres estan fent mal a nosaltres mateixos i als del nostre voltant.

                                                Logotip de l'empresa

Us deixo l'enllaç amb la notícia completa, perquè li feu un cop d'ull.

Laia Fernández
1r Batx

ACTA EST FABULA

Acta est fabula és una locució llatina que significa "la peça ha acabat". Era la frase que s'utilitzava als antics teatres romans per indicar al públic que la funció s'havia acabat i que podien marxar. 

Teatre romà de Cartagena

Aquesta ha estat una frase bastant citada per molta gent.   L'emperador romà Cèsar August va pronunciar aquesta frase just abans de morir afegint-hi un plaudite! al final, dient literalment "La funció s'ha acabat, aplaudiu!", referint-se a la seva vida.

Escultura de Cèsar August

Aquesta locució també va ser citada a Bèlgica el 18 d'octubre de 2010 per Bart De Wever, líder del partit independentista flamenc Nieuw-Vlaamse Alliante just després d'acabar un discurs davant d'una crisi política al seu partit.

Bart De Wever davant d'un cartell del seu partit

Aquesta cita també ha estat utilitzada molt sovint al món dels videojocs quan el teu personatge mor, com per exemple a un joc de terror del 2005 anomenat "Haunting ground".

Aquesta frase no té gaires entrades al google, la coneixíeu? 

Maria Guallar 

4t ESO