30 d’abril de 2019

PANORÀMIX

Panoràmix és un dels principals personatges dels famosos còmics d'Astèrix i Obèlix. És el druida d'un poblat de la Gàl·lia i l'únic capaç de fabricar la "poció màgica" la fòrmula de la qual només es transmet de boca de druida a orella de druida. Aquesta poció converteix al que se la pren en un home fort i valent, amb una força sobrenatural, capaç d'enfrontar-se a totes les adversitats. 
Panoràmix és un home alt i prim, porta una llarga barba blanca, va vestit de blanc amb una capa vermella i normalment se'l veu portant una falç d'or. Tothom li té respecte ja que és el més vell i el més savi del poblat.

Tot i ser conegut per la seva poció que dóna força sobrehumana, té a la seva disposició moltes altres pocions màgiques i medicinals i, per això, fa el paper de metge i ocasionalment de mestre del poblat. Astèrix, com molts altres personatges del còmic, li demanen consell quan alguna cosa els preocupa. En general, Panoràmix no entra mai en combat, a diferència de la resta dels habitants de la Gàl·lia, que sempre gaudeixen d'una bona baralla. 

Com que ell és l'únic capaç de produir la poció màgica, acostuma a ser el centre de moltes històries i la consciència del poblat. En algunes ocasions es nega a donar poció als habitants quan veu que s'estan tornant massa egoistes. Alguna vegada, l'han raptat els enemics per tal de tenir accés a la poció, però Astèrix i Obèlix sempre hi són a temps d'alliberar-lo. La recerca de ingredients per a les seves pocions ha enviat a Astèrix en diverses aventures. Bàsicament la poció està composta de vesc tallat amb una falç d'or, arrels, flors, herbes i algunes espècies; fins i tot porta llagosta, no és imprescindible però li dóna bon gust. Un dels ingredients més estranys és l'oli de roca (petroli).


Panoràmix elaborant la poció màgica



Jana Casacuberta
1r batx

HARPIA

Una harpia és una criatura mitològica que té el cos d'una au i el rostre d'una dona, un geni malèfic amb ales. 
Al principi, les harpies eren dones de gran bellesa que disposaven d'ales i que es dedicaven a garantir el compliment del càstig que Zeus havia imposat al profeta Fineu després que aquest revelés secrets d'algun dels déus. Zeus va enviar a Fineu a una illa plena de menjar, i les harpies, gràcies a la seva habilitat per volar, s'encarregaven de treure-li el menjar de les mans cada vegada que aquest es disposava a menjar. 

Amb el pas del temps, es va començar a dir que les harpies feien malbé aquest menjar, defecant sobre aquest perquè així Fineu no pogués menjar-se'l. De manera simultània, el físic de les harpies va canviar, passant a ser monstres amb cos d'au i el rostre d'una dona desagradable, amb urpes.

Hi havien dues Harpies, encara que alguns autors diuen que n'hi van haver tres, filles de Taumant i la nimfa de l'oceà, Electra. Els seus noms varien, encara que generalment fan referència a les seves habilitats: Aelo (Veloç), Nicotoe (Victoriosa corredora) Ocípete (ala suau)... La llegenda més estesa sobre aquests éssers és la de Fineu. 

Cal destacar que les harpies també es caracteritzaven perquè eren capaces d'encantar a qui els escoltava amb els seus cants màgics. No obstant, de manera habitual el seu llenguatge eren una espècie de crits que resultaven realment desagradables. 

Seguint amb l'evolució, avui es coneix com a una harpia un individu pervers i maligne, capaç de fer mal a una altre persona. Les harpies fan ús de l'engany i diversos mètodes perversos per aconseguir els seus objectius, provocant desgràcies. 
Per exemple, a la vida quotidiana ens podem referir a una persona dolenta com a una harpia: "Al final, aquella només era una harpia que només es volia quedar amb els meus diners".

També podem relacionar el concepte Harpia amb l'àguila harpia o harpia, que és l'au nacional de Panamà. Es tracte de l'àguila més gran del planeta. 




Alba Riera
1r batx

29 d’abril de 2019

MATER MATUTA

Dins de la mitologia romana, el Mater Matuta era la divinitat primigènia associada amb el matí i moltes vegades també el fenomen de l'alba, sent a més un objecte de culte un dels més importants que se celebraven dins del calendari romà.
La festa que se celebrava en el seu honor el dia 11 de juny i es coneixia amb el nom de "Matralia". Només podien assistir les dones casades un sol cop i el seu marit tenia que estar viu, les esclaves sent totalment excedides d'aquest culte.
El seu temple era en el Forum Boarium que va ser un mercat de ramat molt important. Actualment en aquest espai hi ha l'església Sant Omobono.
La llegenda diu que Mater Matuta en realitat va ser Ino-Leucotema, la filla de Cadme, qui després d'haver-se suïcidat, hagués arribat al port de Roma com a divinitat marina.
Es Ovidi qui relata la seva arribada a Roma, Mater Matuta es va trobar amb unes bacants que estarien celebrant les festes de les dionisíaques en el bosc sagrat de Stimula, i les qual per insistència de la deessa Juno van intentar ferir-la llançant-se contra ella.
En escoltar els crits d'ajuda de Mater Matuta, el déu Hèracles que es trobava prop de on passava els successos va acudir en el seu rescat aconseguint deixar-la lliure.
Posteriorment, va confiar la vetlla per ella a Carmenta, la mare d'Evandre, qui pronosticaria que aquesta rebria culte a Roma, com també rebria culte el seu fill Portumnàlia, déu marí que vetlla pels ports.
Per tot això Mater Matuta és associada als mars i ports.
Escultura Mater Matuta
Marco Peña
4t ESO

LA MÀGIA A L'ANTIGUITAT

Per l'època romana ja existia la màgia, per tant, anem més enllà que tan sols de la religió i els déus. La màgia era una barreja de medicina, astrologia i religió. L'origen d'aquesta màgia que era practicada a Roma provenia de l'orient, Egipte, Grècia i Mesopotàmia.  A l'antic Egipte, l'antiga Roma i la Grècia Clàssica s'invocaven forces sobrenaturals per què les divinitats, esperits i dimonis els ajudessin per benefici propi. 
Hi havia una clara diferència entre la religió i la màgia, la màgia no es considerava legal. Tot aquell que la practiqués era castigat, fins i tot es podia condemnar a la mort, com per exemple amb la llei Iulia Maiestatis.
A l'època romana ja es contemplava la idea de les bruixes. En el cas de la literatura grega, la bruixa era un ésser molt representat i que ajudava als herois, mentre que en la romana no es veia com un ésser pur. Es creia que les bruixes utilitzaven la medicina per fer mal i molt poques vegades per curar. Vivien en boscos apartades de la societat i segons tothom, tenien la capacitat de manipular la energia, la vida i fins i tot la mort. 

 Representació màgia i superstició (època romana)

TABULLAE DEFIXIONIS: Són conegudes com les taules maleïdes. Es van trobar més de 1600. Eren pedres de ceràmica o altres materials amb frases gravades les quals no estaven escrites en llatí, sinó en un llenguatge desconegut i amb fórmules sense sentit que tenien més valor per com es llegien que no pas per com s'escrivien. 

Tabullae Defixinis (Munich Archeological Museum)

Hi ha un exemple de frases que es va aconseguir desxifrar trobades en una pedra gravades: 
"Déus del mal, si teniu algun poder, us encarrego a Ticene, la filla de Carice, que tot el que faci li surti malament..." 
No hi ha proves que confirmin que aquesta mena de rituals funcionessin, però tenien la creença que així era, i que quan a algú li sortia tot malament o fracassava seguidament, era pels encanteris als que els havien sotmès. 

ELS KOLOSSOI: Eren les figures de vinculació amb les quals s'intentava atreure l'amor de les víctimes. Són semblants als ninos de Vudú que coneixem actualment.
Estaven travessats amb claus els ulls, el cap les extremitats i els òrgans sexuals. Era important que es clavessin o 7 o 13 claus ja que aquests números eren simbòlics. El 13 representava les desgràcies ja que desequilibrava l'equilibri del número 12. Per crear força i més bon resultat a l'encanteri s'escrivia el nom de la víctima a sobre i s'enterraven en tots aquells llocs que tenien a veure amb les divinitats subterrànies, com llocs amb aigua o cementiris. 
Els antics romans consideraven aquesta màgia molt perillosa, per sort es va trobar un número molt més petit de Kolossoi que de Tabullae Defixionis
Eren procedents de l'antic Egipte. 
Escultura Kolossoi s. II-III

ELS CLAUS: Encara que semblin poc important, els claus tenien un gran simbolisme. Plini el Vell deia que es clavaven en els morts a causa de malalties per evitar que contagiessin. També es posaven fora les cases per protegir dels mals o a les tombes per fer fora els esperits dolents o en alguns casos dimonis que volien apoderar-se dels cossos.  

ELS PAPIRS MÀGICS:  Tenien texts en grec. Descrivien com es feien els rituals i per què servien. Això ha estat una font d'informació molt gran per poder arribar a conèixer el què coneixem actualment sobre la màgia a l'antiguitat. 


Papir màgic grec

LA NIGROMÀNCIA: Les cultures antigues ja tenien curiositat per comunicar-se amb els esperits. Segons alguns estudis la nigromància era més comuna a l'antiga Grècia. La primera constància que es té sobre això, va ser en un fragment de l'Odissea.  
S'intentava contactar per poder saber sobre el futur o demanar consell. Hi havia fins 32 diferents rituals en els que utilitzaven ossos de morts. Els grecs dividien els esperits en tres grups: els esperits operatius, els d'endevinament i els de protecció. 
De fet, aquesta expressió ve del llatí, necros= mort i mancia= endevinar. 


Representació nigromància

Júlia Sabat
1r Batx

26 d’abril de 2019

ATENA

Atena era una dels 12 déus de l'Olimp. Era deessa de la saviesa, les ciències, la justícia, la guerra, la civilització i la destresa.

Zeus deixà embarassada a Metis. Quan el seu embaràs estava força avançat, Urà i Gea van advertir a Zeus que la seva futura filla tindria un fill que el destronaria. Per solucionar-ho va decidir  menjar-se a Metis amb l'objectiu d'impedir que donés a llum. Tot i així, l'embaràs va seguir el seu camí en l'interior del déu i aquest va començar a tenir forts mals de cap. Com solució li va demanar a Hefest que li tragués del cap el que li produïa aquest mal, obrint-li el cap amb un cop de destral. Un cop obert el crani de Zeus, Atena va sortir totalment formada, adulta, vestida i armada.

Es representa a Atena amb una armadura hoplítica (llança, casc i una mena d'escut de pell de cabra). Sovint a la mà du el seu animal preferit, l'òliba.


A Atena també s'ha la coneix com la protectora d'Atenes. Explica el mite que en els antics temps cada ciutat es trobava en protecció d'algun déu. Però quan Atenes encara no tenia déu protector Posidó i Atena van disputar-se agrament pel patronatge de la ciutat, ja que tots dos volien ser el déu de la ciutat, però finalment Zeus va intervenir i va proposar que el poble votés. En aquest moment va ser necessari que els déus oferissin alguna cosa a la ciutat. Els dos van acordar que cada un faria un regal als atenencs i que aquests escullessin 

Va guanyar Atena. Posidó enrabiat va inundar la ciutat, no va parar fins que Zeus li ordenà que parés, però a canvi d'aquesta acció Posidó demanà que totes les dones fossin castigades perquè ala cap i a la fi una dona havia set el motiu de la seva derrota. És per això que a les dones atenenques se'ls prohibí el dret a votar. 
Fernanda Paredes
1r Batx

25 d’abril de 2019

EL MITE DE LA CAVERNA

El mite que us explicaré a continuació fou inventat per Plató. Plató era un famós pensador de l'antiga Grècia, va néixer entre els anys 428 i 427 aC a Atenes i va morir als 81 anys a la mateixa Atenes. Les grans motivacions filosòfiques de Plató eren l'ètica la política i l'epistemologia. En una ocasió el filòsof decidí donar la seva opinió sobre un tema en particular de la filosofia, les idees, a través d'un mite.  Aquest l'anomenà "El mite de la Caverna".

El mite explica com tres homes es troben atrapats dins una caverna, lligats pels peus i pel coll a un mur de manera que aquest queda darrera seu. Darrera d'aquest mur hi ha un foc encès, els homes que mantenen el foc encès fan moure unes figures que es projecten a la paret de la cova, per tant, l'única cosa que poden veure els tres presoners. Aquests pensen que les ombres que veuen reflectides són la realitat ja que són el que han vist al llarg de la seva vida i desconeixen qualsevol factor que negui que el que veuen no és cert. 

Un dels homes aconsegueix alliberar-se de les cadenes i surt a l'exterior de la cova, de manera que mica en mica descobreix la veritat, veu que el que és real és el món exterior i no les ombres de dins la cova. 

L'home meravellat pel que ha descobert torna eufòric fins als seus companys per comunicar-los la veritat, doncs sent la necessitat de compartir el seu coneixement, tanmateix aquests el prenen per boig i l'intenten matar. 

Amb aquest mite Plató vol representar vàries coses; els presoners com a símbol de la condició humana inicial, és a dir, la ignorància, l'home alliberat que observa la vertadera realitat i transita per la caverna direcció a la sortida simbolitza el camí dolorós del coneixement. L'interior de la caverna, que representa el món de les coses, el món que vivim, el que contemplem a través dels nostres sentits. Els reflexes al mur simbolitzen el coneixement sensible impulsat per la irracionalitat dels instints i prejudicis. Finalment, l'exterior de la caverna simbolitza el món de les idees, el món il·legible. Representa l'àmbit de la reflexió de la filosofia i de la ciència. 



Representació del mite
Jana Casacuberta
1r batx

24 d’abril de 2019

LES MUSES

Les muses són divinitats femenines que es dediquen a les arts i les ciències, i inspiraven als filòsofs i als poetes. 

Encara que el seu número canviï segons els autors, generalment es diu que n'hi han nou, nascudes de nou nits seguides d'amor entre Zeus i Mnemòsine, una de les titànides. Les muses són, per tant, netes d'Urà i Gea.

Aquestes deesses es presenten com cantants a les festes dels déus,  formen part dels seguicis d'Apol·lo. El seu primer cant va ser el de la victòria dels déus de l'Olimp contra els Titans, i l'establiment d'un nou ordre còsmic. També es deia que acompanyaven als reis, ajudant-los a dir les paraules necessàries per governar, inspirant-els-hi saviesa i atorgant-els-hi la virtut de la justícia i la clemència, amb això es guanyaven l'amor dels seus súbdits. 

Les muses es trobaven amb molta freqüència en al mont Parnàs, que estava consagrat a Apol·lo. A sota d'aquest muntanyà hi havia la font Castàlia, la qual els artistes s'hi purificaven abans d'entrar al temple del déu. També tenien un santuari a Helicó, la muntanya més alta de Beòcia, on es troba la font d'Hipocrene, que d'allà va sorgir el caball alat, el Pegàs.

La musa més distingida de totes és Cal·líope, que presidia l'eloqüència i la poesia èpica. Era representada amb una agulla i una taula d'escriure. Vaire llegendes la representen com la mare dels cantors Orfeu i Linus. 

Clio és la musa de la història i la poesia heròica. Es diu que va ser qui va introduir l'alfabet fenici a Grècia. És també la mare de Jacint, amic d'Apol·lo. Es representa amb freqüència agafant un rollo de pergamí. 

Èrato és la musa de la poesia amorosa, a més de la mímica. A l'art es mostra amb una lira. 

Euterpe és la musa de la poesia lírica i la música. Se li atribueix la invenció de la flauta doble, amb la que és representada. 

Melpòneme és la musa del teatre tràgic. Fa servir els contorns tradicionals dels actors, i és representada amb un ganivet a la mà i una màscara tràgica a l'altre. 

Polímnia és la musa dels himnes sagrats. Apareix amb una actitud meditativa, amb la mirada seria i un colze recolzat en una columna. A vegades també es representa amb un dit sobre la boca, simbolitzant el silenci i la discreció.

Terpsícore és la musa de la dansa i dels cors dramàtics. Es representa asseguda amb una lira a les mans. Moltes llegendes diuen que és la mare de les sirenes. 

Talia és la musa de l'art de la comèdia i de la poesia pastoral. Se li atribueix la màscara de la comèdia.

Urània és la protectora dels astrònoms i els astròlegs. A l'art apareix amb una esfera a la mà esquerra i una espiga a la dreta. Va vestida amb una manta coberta d'estrelles i manté la mirada al cel. 


Alba Riera
1r batx

23 d’abril de 2019

LES VESTALS I L'ATRIUM VESTAE

Les vestals o sacerdotesses de la deessa Vesta eren sis noies triades pel pontífex màxim que formaven part de famílies patrícies. Es triaven nenes d'entre sis i deu anys i havien de restar durant trenta anys al servei de la deessa. Aquest període es dividia en tres grups de deu anys cadascun. Els primers deu anys eren l'aprenentatge dels deures de les joves, la segona part era quan posaven en pràctica el que havien après i els últims deu anys els dedicaven a ensenyar a les noves joves. Eren encarregades de vigilar el foc de Vesta que era el símbol de la llar i creien que si s'apagava portaria la desgràcia a Roma. Cada 1 de març l'encenien i si s'apagava la vestal encarregada era castigada. Les vestals havien de mantenir la seva virginitat durant els trenta anys que estaven a la casa i només podien abandonar-la i casar-se passat aquest període, tot i que moltes d'elles decidien quedar-se un cop acabat el seu servei. Si es saltaven el vot de castedat eren enterrades vives. Es podria dir que eren privilegiades ja que no depenien d'un home com les altres dones de Roma, tenien un seient reservat pels jocs i quan sortien al carrer anaven acompanyades d'un lictor

Execució d'una verge vestal, Heinrich Friedrich Füger

La casa de les Vestals o Casa de les Verges Vestals, era la residència de les Verges Vestals a Roma on s'anomenaven Atrium Vestae. Aquesta casa estava situada just al darrere del Temple de Vesta i era un palau de tres pisos i cinquanta habitacions a l'antic Fòrum romà.
S'han fet vàries excavacions on s'han trobat estàtues de les vestals principals situades a sobre de podis ressaltant les seves virtuts i s'han col·locat a davant la porta de la mansió ja que es desconeix la seva ubicació habitual. A l'est de l'edifici hi havia una escultura de Numa Pompili qui havia manat construir el temple dedicat a la deessa Vesta.
Al llarg de l'Imperi es va reconstruir varies vegades l'edifici, per tant les runes que es poden visitar avui dia no són les de la casa original sinó que corresponen a l'època de Sèptim Sever
Les habitacions de les vestals no tenien finestres i les noies tenien prohibit anar a una habitació que no fos la seva. 
Al sud de la casa es trobava el magatzem, la cuina i el forn i tot i que no està clar l'ús que tenien les habitacions de la part nord, es creu que eren les del servei. 
El culte a les vestals es va mantenir actiu fins el 396 d.C quan Teodosi I ho va prohibir. La casa va passar a ser utilitzada per un ús administratiu tot i que poc a poc va ser abandonada com el Fòrum. 



                            Jardí Casa de les Vestals 

                                                Estàtues de les Vestals (exterior de la casa de les vestals)

Silvia Kanuteh Rubio
1r batx

22 d’abril de 2019

LA BRUIXERIA A L'ANTIGA ROMA I GRÈCIA

La bruixeria és el conjunt de creences (els coneixements teòrics, pràctics i les seves activitats) atribuïdes a certes persones anomenades bruixes o bruixots, segons el seu sexe, que suposadament eren dotats de certes habilitats màgiques, per fer el mal o per fer el bé. 

En la antiga Roma i Grècia, la creença de la bruixeria es va anant estenent. Existia, però, una clara distinció entre els diferents tipus de màgia depenent del seu objectiu. La bruixeria benèfica es realitzava públicament, es considerava necessària i fins i tot existien funcionaris estatals, com els àugurs romans, encarregats d'aquesta activitat. Però la màgia realitzada amb l'objectiu de fer el mal (malèfica) era perseguida. S'atribuïa generalment la màgia malèfica a les fetilleres (en llatí maleficae), de las que hi ha moltes mencions en nombrosos autors clàssics. 

Segons els texts clàssics, les bruixes que podien convertir-se en animals, volar de nit i que practicaven màgia tant de profit propi com d'encàrrecs de terceres persones. Es dedicaven a la màgia eròtica. Es reunien de nit i invocaven amb els seus encantaments a deesses com, Hècate, Selene i Diana (deesses lunars).

La bruixa més coneguda de la literatura clàssica és un personatge mitològic,  Medea. Les habilitats màgiques de la bruixa era el domini de les pocions i filtres màgics.  Medea es representava com a adoradora de Hècate  (deessa lunar, que governava el cel, la terra i el submón), es va  convertir en l'exemple de la bruixeria en la literatura grega i romana.

Medea, de Frederyck Sandys

Fernanda Paredes
1r Batx

19 d’abril de 2019

QUI VA CREMAR ROMA?

Segur que molts de vosaltres creieu fermament que Neró, emperador de Roma del 54 al 68 d.C., fou qui va incendiar la ciutat l'any 64 d.C., però està demostrat que no va ser així.

El dia 9 de juny de l'any 68, l'emperador Neró es va treure la vida després que l'exèrcit el tragués del poder, ja que no estava molt centrat en el govern de Roma, al contrari que en les curses de carros, el sexe i el teatre. És per això que desatenia els afers d'estat i permetia que la corrupció envaís tots els estaments de l'imperi. Quatre anys abans, l'any 64, Neró fou culpat per cremar Roma, malgrat els seus intents de carregar-ne la culpa als cristians. El foc va cremar durant cinc dies i les flames van causar una gran destrucció. Tot i així, el que molta gent passa per alt és que, aquell dia, l'emperador no estava a la ciutat, sinó que es trobava a Anzio, la ciutat on va néixer, a uns cinquanta quilòmetres de la capital.

Fou Tàcit, historiador llatí, qui va acusar a Neró de l'incendi. Això ho afirma en els "Annals". En realitat, la superpoblació i el desordre que hi havia a Roma foren els culpables. Tampoc és veritat que Neró acusés als cristians, com narrava Tàcit, ja que d'altres historiadors llatins posteriors no ho van escriure mai. Quin és el motiu pel qual Tàcit va culpar a Neró? Bé, aquest motiu es troba en la malvolença que les classes altes sentien cap a l'emperador.

Neró ja s'havia guanyat aquest odi, en primer lloc perquè fou ell el successor de Claudi (era el seu padrastre) i no el seu fill biològic, Britànic. També per els crims que va cometre: matà a la seva pròpia mare, Agripina; el seu germanastre, Britànic; la seva tia; la seva primera dona i germanastra, Octàvia (filla de Claudi); la segona muller, Popea Sabina; el fill del primer matrimoni de Popea, Rufio Crispino, i altres amb els quals no tenia cap vincle familiar.

Per aquests motius i també per altres (com ara les lluites de senadors i cavallers romans que organitzà) Tàcit i molts altres cronistes llatins no el van perdonar mai i el van acabar culpant de l'incendi de la ciutat.

La torxa de Neró (1877), de Henryk Siemiradzki

Bruna Villegas
1r Batx

LLATINISMES II

Avui us continuaré parlant dels llatinismes. La intenció, però, d'aquesta entrada és intentar conèixer noves expressions que potser no són tan conegudes.

Ad absurdum: "fins a l'absurd".  Demostració de la validesa d'un argument per la impossibilitat de la seva contrari.

Ad calendas graecas:  "en les calendes gregues". Per els grecs no existien les calendes, per tant, entre els romans s'utilitzava en el sentit de "mai".

Ad nauseam: "fins a la nàusea", " fins al vòmit". S'utilitza quan algú repeteix varies vegades el mateix argument per donar-li credibilitat.

Album: literalment vol dir "blanc". Llibre per omplir amb fotos, adhesius,...

Annus horribilis: "any terrible, horrorós". L'utilitzem quan les coses o ens han sortit com esperàvem durant un any. 

Beatus ille: "feliç aquell". Principi d'un vers molt conegut d'Horaci que celebra la vida senzilla. És un recurs literari.

Caritas:  "amor a la compassió". D'aquí ve el nom de la coneguda institució benèfica Càrites.

Cave canem: "alerta amb el gos". Forma part d'un mosaic trobat a la porta d'una casa de Pompeia i actualment s'utilitza amb la finalitat d'avisar del perill de l'existència d'un gos a la casa on en troba el cartell. 


Mosaic del "Cave Canem" trobat a la casa del Poeta Tràgic a Pompeia


Contra naturam: "contra la naturalesa". Va en contra de les lleis de la natura o al que les persones creuen que són les lleis de la natura, sobretot amb lleis morals. 

Delirium tremens: fora de deliri amb il·lusions òptiques i terror, per un ús d'alcohol en excés. 

Ergo: "per tant, en conseqüència".  S'utilitza per reduir una sèrie d'expressions molt utilitzades en la nostra llengua.   

INRI: "Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum". Jesús de Natzarè, rei dels jueus.  Cartell amb inicials que va posar Pilat en la creu de Jesús. 


Crucifixió de Crist, Lleó Bonat 
Silvia Kanuteh Rubio
1r batx

18 d’abril de 2019

LA VESTIMENTA

La vestimenta a Roma, com molts ja sabreu, no era una cosa molt extravagant, més aviat era senzilla. La vestimenta tant d'homes com de dones era molt semblant, i entre rics i pobres l'única diferència era el tipus de material que s'havia utilitzat per fer la seva indumentària.

VESTIMENTA INTERIOR:

Subucula: Túnica interior que utilitzaven per dormir.

                              Subucula d'home i dona

Subligar/Subligaculum: Semblants a uns  pantalons blancs, com uns calçotets d'aquella època.

                                      Subligar d'homes

Mamillare/Fascia pectoralis: Eren com una faixa, però fina, que es posava a la part del pit i tenia l'utilitat de sostenidor.

Strophium: Cintes de cuir que subjectaven el pit.

                    Mamillare de les dones

VESTIMENTA EXTERIOR:

Túnica: Peça llarga que arribava fins als talons. Aquesta normalment estava feta de llana o de lli, depenent del teu poder adquisitiu. I sempre la portaven lligada amb un cinturó.

      Túnica d'home

Toga: Tros de tela molt llarg que es portava enrotllada 

          Toga d'home

Stola: semblant a la toga i  només la podien portar les dones que ja s'havien casat. Era un vestit bastant llarg i podia està feta de llana, lli, seda (pels més rics) i cotó. Normalment eren de diferents colors.

                  Stola de les dones 

Palla: Era una peça semblant el mantell que cobria les espatlles i tenia una llargada fins la cintura. S'ho posaven per sortir el carrer i no passar fred.

      Palla d'una dona

CALÇAT:

Utilitzaven un calçat etrusc, i depenen de la classe que fossin, eren una mica més sofisticades, però en general tothom portava les mateixes.

Tipus de calçat:

Sandalium: Eren sabatilles sense taló que utilitzaven les dones.
Soleae: Eren unes sandàlies d'aquella època utilitzades pels homes
Soccus/ Socci: Calçat que es posaven per estar a casa i que els hi cobria tot el peu.
Calcei: Eren unes botes blanques que duien la majoria de romans.
Calcei patricci: Es caracteritza per ser de cuir vermell. Ho portaven els senadors d'alta classe.
Calcei senatorii: Es caracteritzava per ser de cuir negre i aquest calçat el portaven els senadors de menys importància.
Carbatina: Eren dutes pels pagesos, i estaven fetes de cuir.
Caligae: Sabates també de cuir, que les portaven els soldats d'aquella època.





                   Diferents tipus de calçats romans

Si voleu saber encara moltes més coses us deix-ho aquest petit power point:



Berta Dong Reixach
4t ESO

17 d’abril de 2019

VERONA

Verona és una ciutat del Vèneto a Itàlia, capital de la província de Verona, amb 260.000 habitants. Està situada a la riba del riu Adige, al peu del Lessini i a l'entrada d'un dels passos més importants dels Alps. 
Té més de dos mil anys d'història, és un lloc en el que s'hi integren elements artístics d'alta qualitat i de diferents períodes històrics. 
Verona es troba al nord de la Península Itàlica

Es va fundar al segle I a.C., i gràcies a la seva ubicació geogràfica, en l'època romana va ser un centre urbà del que encara avui se'n conserven l'Arena, el Teatre Romà, l'Arc dei Gavi o Porta Borsari, i la zona arqueològica de la Porta dels Lleons. 
La història de Verona comença en èpoques antigues quan els pobles indoeuropeus, els Èugans i els Reti i probablement també els Etruscs, es van establir al costat del riu, just on la seva velocitat disminueix formant un lloc ideal per el naixement d'una ciutat. Aquesta es va transformar en una ciutat romana, també anomenada "la petita Roma", per la bellesa dels seus monuments i la seva importància política.

Un dels monuments més bonics de la ciutat és la Piazza delle Erbe. Allà hi ha el Palazzo della Ragione (en català, el Palau de la Raó) i al costat s'hi eleva la Torre Lamberti. A la mateixa plaça hi ha la famosa Casas Mazzanti, amb la façana plena de pintures mitològiques que a part de decorar, es creia que protegien l'edifici davant els desastres meteorològics, i són de les poques cases que queden a la ciutat. 

La façana de la Casas Mazzanti


A part dels seus monuments, Verona es coneix també per l'Arena de Verona, un amfiteatre gegant del segle I, que a part de poder visitar-lo, des de 1913 també s'hi celebra un festival que reuneix a totes les òperes del moment, el Festival Líric. I tot i que no és un monument romà però també molt important, destaca la famosa Casa de Julieta, un palau medieval on es situa la casa de la protagonista de la obra de William Shakespeare, Romeu i Julieta.
L'arena de Verona

El balcó de la Casa de Julieta

Alba Riera
1r batx

PARAULES PROVINENTS DE LA MITOLOGIA CLÀSSICA

Avui dia trobem moltes paraules al nostre vocabulari que provenen de la mitologia grega i romana. En aquesta entrada us ensenyaré alguns exemples. 
  • Apol·lini: aquest mot prové del déu Apol·lo i s'utilitza per aquelles persones de gran bellesa. En femení es diu "apol·línia" i s'utilitza en el mateix cas. 
Apol·lo i dues muses, Pompeo Bantoni
  • Atlant: designa una estàtua en forma d'home que en arquitectura s'utilitza per aguantar una cornisa. prové del gegant Atlas que va ser castigat per Zeus i va haver d'aguantar la volta del cel sobre les seves espatlles. 
  • Bacanal: es refereix a les festes dedicades al déu Bacus que eren celebrades a Roma. Es caracteritzaven pels excessos i l'entusiasme dels qui participaven. Actualment el mot es refereix a les festes bacanal on hi ha molta disbauxa i una gran desmesura. També s'utilitza l'adjectiu "dionisíac" ja que Bacus també s'anomenava Dionís, per parlar de maneres de fer sense serenitat ni mesura. 
Dionís fill de Zeus, Caravaggio
  • Cereal: fa referència a Ceres, deessa de l'agricultura. Avui dia s'utilitza per designar les plantes de la família de les gramínies, el fruit de les quals s'utilitza per fer farina. 
  • Mercuri: mineral líquid a temperatura ambient,  molt àgil, movible com el déu que li dóna nom; Mercuri o Hermes que com sabem era el missatger dels déus i per tant havia de ser àgil per córrer d'un costat a un altre. 
Mercuri, Artus Quellinus
  • Museu: nom de l'edifici on es guarden o s'exposen obres d'art, restes històriques, relacionades amb la ciència i la tecnologia. El mot deriva de les muses, les nou filles de Zeus que inspiraven els artistes i acompanyaven Apol·lo quan tocava la seva lira. 

Museo del Prado
  • Veneri: adjectiu que s'utilitza per designar aquelles malalties que es transmeten per via sexual, per tant, a través de relacions sexuals. Deriva del nom de la deessa Venus, deessa de l'amor. El nom en grec, Afrodita, ha originat la paraula "afrodisíac" que s'utilitza per parlar d'aquelles substàncies que exciten l'apetit sexual. 
Silvia Kanuteh Rubio
1r batx

SELENE

Selene: En la mitologia grega Selene és la personificació de la Lluna, era filla de titans (Hiperó i Teia) i germana d'Hèlios i d'Eos, tenia un temple a la muntanya Aventí, al qual va ser destruït en el gran incendi de Roma en temps de Neró.
S'acostuma a representar-la com una dona jove i molt bonica, que recorria el cel en un carruatge de plata tirada per dos cavalls.

Selene amb els sues cavalls 
(Claus Ableiter)

MITE DE LA LLUNA 


El mite ens explica que Selene era una deessa, que va tenir molts amors, entre els més destacats trobem a Zeus amb el qual va tenir una filla anomenada Pàndia , quan era Arcàdia va ser amant del déu Pan, qui va regalar-li un ramat de bous blancs. 

No obstant això, la seva història més coneguda i més apassionada és la que comparteix amb Endimió, pastor de Cària. El mite, ens explica que en una nit càlida i clara d'estiu, Endimió va prendre la decisió de descansar en una cova després de cuidar del seu remat de xais. La nit era tranquil·la i el cel estava enlluernat pel carruatge de Selene, que passejava amb els seus cavalls blancs. La llum de la lluna va entrar dins la cova on estava Endimió dormint i Selene al veure aquell jove es va enamorar d'ell a l'instant. 

                                                     Endimió i Selene, (Sebastiano Ricci)

Sense pensar-s'ho, la deessa va baixar del carruatge i Endimió va ser despertat per un petó de Selene, tota la cova estava enlluernada per una llum platejada. El jove al veure-la es va quedar enamorat, i entre els dos va néixer una gran passió.
Escultura de Selene (Jastrow)
                                 
Selene després va pujar a l'Olimp, i va suplicar a Zeus que li atorgués un desig al seu estimat, i el déu del l'Olimp va acceptar. Endimió després de pensar-s'ho molt va demanar el do de l'eterna joventut i poder dormir en un somni profund del qual només Selene el podria despertar amb un petó. Zeus fidel a la seva paraula va fer realitat el seu desig.

Des de llavors Selene va visitar cada nit al seu gran amor. D'aquesta relació van néixer cinquanta fills i un d'ells va ser l'heroi de l'illa Naxos.

                                       Selene, Endimió (Michel-Ange Slodtz)
Sevia Opoku
4t ESO