29 d’abril de 2022

LES DONES A L'ANTIGA GRÈCIA

L'antiga Grècia es descriu com una societat patriarcal. Durant el desenvolupament de la ciutat al llarg del segle VIII aC, es van establir dos grans grups socials basats en criteris d'exclusió: el "cercle de ciutadans", que excloïa als estrangers (metecs) i als esclaus i el "club d'homes", que excloïa a les dones.

El nom del ciutadà es va establir com aquell que tenia possibilitat de participar en el poder polític, activitat en la qual les dones eren el sector social més allunyat a obtenir la possibilitat de participar en el poder polític, però tot i ser difícil no eren excloses a diferència dels esclaus i estrangers que mai podien convertir-se en ciutadans, per tan no podien participar en política.

Les noies vivien recloses sense poder ni sortir al pati interior de la casa. Allà era la mare o l'àvia l'encarregada de l'educació. Els hi ensenyen a cuinar, a treballar la llana i el teixit i a portar les tasques de la casa. De vegades fins i tot aprenien coneixements de lectura i música. Solament sortien per assistir a festes religioses, les quals alguns cops participaven en processons i cants, però sempre separades dels nois. 

EDAT DE CASAMENT

Quan arriben a l'edat de casar-se,14 o 15 anys, el cap de família decideix amb qui es casen, normalment sense que els nuvis es coneguessin abans. També el nuvi, que sol tenir vint anys o més, segueix les indicacions del seu pare i els interessos familiars i no pas les seves inclinacions. El futur sogre acorda amb ell donar-li amb la seva filla una elevada quantitat de diners. En cap moment del compromís o del casament es demana el consentiment de la núvia. De fet la dona és tractada per la llei d'Atenes com un ésser dependent, igual que un esclau o un menor d'edat, primer està sota la potestat del seu pare o algun altre familiar, després sota la del seu marit, i fins i tot, si enviuda, pot quedar sota la del seu fill.

Hi ha una ciutat grega que es distingeix per tenir un tracte diferents a les dones, aquesta és Esparta situa a les dones més o menys en peu d'igualtat amb els homes; totes estaven sotmeses a l'Estat i la seva fi primera, era la reproducció de soldats vigorosos i disciplinats. Les dones espartanes tenien més llibertat i autonomia. Podien fer activitats comercials o literàries, podien ser propietàries de terres i la seva opinió es tenia en compte entre els homes. Estaven ben alimentades amb l'objectiu que els seus fills estiguin forts i saludables també. Les dones espartanes rebien una educació semblant a la dels homes. Les competicions eren mixtes, i els homes no s'avergonyien si era un dona qui guanyava L'espartana era la única dona que podia anar a veure els torneigs.
Als 15 anys s'emancipaven, però no era fins als 25 anys que es casaven.

Actualment el tema de que la dona estigui vetada en molts casos, ha avançat però no tant com hauria d'haver evolucionat, ja que segueixen havent moltes diferències i desigualtats envers les dones i fins i tot algunes societats encara les veuen com una persona que sols ha d'estar a casa i cuidar els infants i de la llar. Per tant cal seguir lluitant per les igualtats entre homes i dones ja que després de tants segles no pot ser que hagi avançat tot menys aquest tema. És un objectiu que encara ens queda per aconseguir i hem d'obrir camins i mentalitats a petits o grans passos, però s'ha d'aconseguir. 

A continuació un vídeo explicatiu sobre les dones a l'antiga Grècia.


Laia Bardolet 
1r Batx

28 d’abril de 2022

LES SIRENES I ULISSES

Les sirenes són éssers que tenim associats com a meitat peix i meitat humà, dons be, en cultura grega les sirenes eren diferents físicament i de caràcter. Eren éssers semblants a nimfes i solien aparèixer en grups de  tres, cinc o vuit. Vivien al mar, prop de Sicília i el seu cos tenia l'aspecte d'un ocell i el cap de dona. La principal característica de les sirenes era la veu, que era com atrapaven els vaixells de mariners i feien que els tripulants saltessin per la borda meravellats per la veu d'aquestes dones ocell. Ulisses, però, va aconseguir esquivar i vèncer el cant d'aquestes.

estàtua d'una sirena grega

Ulisses durant la seva tornada a casa després de la guerra de Troia, en el seu retorn a casa seva, Ítaca, va haver de passar pels terrenys de les sirenes. Aquestes tenien el deure d'atrapar tots aquells mariners homes que passessin per allà i si no aconseguien encantar-los amb el seu cant, una de les sirenes havia de morir, fins el moment cap altre tripulació havia aconseguit passar pel territori sense prendre mal ni encantar-se amb el cant de les sirenes. Ulisses, per evitar romandre sota els efectes de les sirenes i no tirar-se al mar per culpa del cant de les sirenes, va dir a tota la seva tripulació que s'havien de tapar amb cera les orelles i ell va lligar-se al màstil del vaixell. Va dir als seus companys que passes el que passes i digues el que digues que no el deslliguessin del màstil. Passaren pel costat de les sirenes i els mariners no van patir cap desgràcia i Ulisses va poder escoltar la música sense prendre mal ni morir.

Quan van passar per aquest territori i cap dels mariners va patir cap mal, les sirenes van haver de complir el seu càstig i una d'elles, Partenope, es va llançar al mar i va ser portada per les ones fins a la costa, on si li va un enterrament digne i li van construir un temple en honor seu, i que més tard va fundar-s'hi la ciutat de Nàpols.

ciutat de Nàpols


escultura de la sirena Partènope
Laura Rovira
1r Batx

27 d’abril de 2022

PIGMALIÓ

Pigmalió es una figura de la mitologia de Xipre, es troba al mite recreat per Ovidi en el llibre X de la Metamorfosis on ens explica que, Pigmalió, a mes de ser rei de Xipre també va ser un gran escultor . Durant molt temps ell va estar cercant per una esposa que complís les seves expectatives.
Finalment no es va casar ja que no trobava la dona perfecte i va decidir dedicar tot el seu temps a l'amor a la creació d'estàtues.

Després Pigmalio, inspirant-se en el seu ideal va crear una estàtua de marfil a la qual va anomenar Galatea. L'estàtua era tan bella i perfecte que Pigmalió va caure enamorat d'ella, la vestia amb teles i la besava esperant que algun dia la seva creació cobrés vida.
Segons com s'explica en la història en una de les festes dedicada a la deessa de l'amor, Pigmalió va a demanar a Venus que fes els seus desitjos realitat, al demanar-li les flames del temple es van alçar 3 vegades sorprenent  Pigmalió.

  Pigmalió pregant a Venus perquè animi la seva estàtua, Jean- Baptiste, 1786

De retorn a casa seva va romandre de peu per davant de l'estàtua de Galatea, on l'estàtua va adquirir vida transformant-se en una dona real i convertint-se en l'amant que Pigmalió tan desitjava.

    Pigmalió i Galatea, Etienne- Maurice Falconet, 1763

En aquesta escultura es veu clarament el moment en què l'estàtua de Pigmalió adquireix vida.

  Pigmalió i Galatea, Jean-León Gerôme, 1890

També d'aquest mite ha sortit la frase de caracteritzar a una persona com un "Pigmalió",referint-se a un home culte que educa a una dona humil per transformar-la amb una persona refinada. Això clarament bé de la necessitat de Pigmalió de trobar la dona perfecte.

Per últim aquest mite ha inspirat grans obres literàries i pel·lícules com:

                                         

















 El retrat de Dorian Grey, 1890
                                                       

El Fantasma de l'Òpera, 1909


                                                                      

















   My Fair Lady, 1964


Franny Beltre
1r Batx

26 d’abril de 2022

DEL LLATÍ AL CATALÀ

El català com altres llengües romàniques deriva d'un llatí vulgar o una varietat col·loquial. Aquestes llengües es van anar formant de manera esgraonada, és a dir, d'un dia a l'altre no es van començar a fer servir sinó que poc a poc a poc la gent les va posar en ús a les terres que van ser propietat de l'Imperi Romà després del seu enfonsament, fins que finalment es va començar a tenir consciencia d'aquestes noves llengües fins que es van començar a fer servir en l'àmbit cultural i per tant documents i escriptures. 

Les llengües romàniques son part d'un grup molt extens de llengües indoeuropees: irlandès, grec, rus, lituà, albanès , suec, anglès... etc. Aquestes llengües van ser posteriorment extenses per parts d'Àsia i gairebé tota Amèrica. Dintre del grup de les romàniques hi trobem el català.

Al segle VII a.C van existir contactes en el món grec/català ( a Empúries), però encara amb això en català ens queden pocs hel·lenismes (només en topònims).Els fenicis va estar a les illes Balears, concretament a Eivissa, però no van deixar rastres en la nostre llengua. Fins que el 476 d.C va caure l'Imperi Romà i els pobles germànics ocupen els seus territoris i es va accelerar la dialectalització del llatí a les llengües romàniques.

Les aportacions lingüístiques dels pobles germànics van fer que les llengües romàniques comencessin a ser unes encara més diferents que les altres. A la península Ibèrica Catalunya vam ser dels és influïts per es pobles germànics ( especialment per els francs) que van incorporar a la llengua antònims, topònims i mots comuns. Menters que la resta de la península es va veure més influenciada per l'àrab. Però això no treu que el català no tingui rastre aràbic,  la Catalunya Nova ( Lleida, Tarragona i Tortosa), València i les illes Balears van formar part del Al-Àndalus.

Coneixem amb el nom de mossàrab els romanç derivats de llatí que es parlaven en les territoris ocupats pels àrabs. Al País Valencià i les illes Balears el mossàrab va viure una situació de diglòssia respecte l'àrab que era vist com una llengua més culta. A la Catalunya Vella l'àrab va tenir poc contacte amb el català, per això el català actual es va desenvolupar en aquest territori.

Fins el dia d'avui que a base de l'evolució d'aquest dialecte del llatí hem acabat parlant la preciosa llengua catalana que per desgràcia cada dia és més morta. Tots plegats hem de fer un esforç per conservar la llengua i la cultura!

Aquí podeu veure la primera part d'un seguit de vídeos que expliquen l'evolució del llatí al català, també recomanar els vídeos d'aquesta filòloga catalana si esteu interesants en parlar bé el català i saber curiositats sobre la llengua.

Gina Rodrigo 

4t ESO

25 d’abril de 2022

CURIOSITATS DE L'ANTIGA GRÈCIA

En aquesta entrada comentaré les curiositats que he descobert sobre l'antiga Grècia que he trobat més interessants i més sorprenents i desconegudes:


- El primer de tot és que l'esperança de vida era molt més alta que l'actual, arribaven als 100 anys i més i tot. És molt curiós sobretot tenint en compte que en aquella època no hi havia gaires avenços mèdics. Alguns especialistes diuen que es devia a la dieta mediterrània i a l'esport que practicaven. 


Hipòcrates va dir: "deixa que el menjar sigui la teva medicina i la medicina el teu menjar".

- La segona curiositat que m'ha cridat l'atenció és que els grecs creien que l'òrgan de les emocions era el fetge, a diferència de nosaltres que creiem que és el cor (tot i saber que el cervell és qui realment les controla). Ho creien així a causa de l'existència del mite de Prometeu, el qual és castigat pels déus a que les àligues li mengessin el fetge eternament, però el fetge es regenerava contínuament. 

Prometeu porta el foc a la humanitatHeinrich Friedrich Füger

- En realitat no es diu “Grècia”: el seu veritable nom oficial és “República Hel·lènica”. Van ser els romans els que van començar a definir-la Greacia (terra de grecs) i el nom es va popularitzar tant que va arribar fins als nostres dies.


- Una dada curiosa és que les prostitutes estaven acceptades a la societat. Però eren molt discretes. Portaven sandàlies i per cridar l'atenció d'algú escrivien "segueix-me" al terra amb el seu peu. A més, només elles portaven els llavis pintats de vermell.

- A diferència de l'actual cànon de bellesa, a l'Antiga Grècia es considerava atractiva a la persona amb les celles juntes ja que es creia que era signe d'intel·ligència. De fet, moltes dones se les pintaven expressament. 


- Una dada que desconeixia completament és que el terme de "catifa vermella" prové de l'Antiga Grècia, en concret, de l'obra Agamèmnon d'Èsquil. La catifa representa un camí pels déus. 
Escena de L'Orestiada en què Clitemnestra pretén assassinar Agamèmnon de Pierre-Narcisse Guérin

- Una cosa molt curiosa és que si li tiraves una poma a algú, volia dir que li estaves declarant el teu amor

Aquí tenim un vídeo de curiositats de l'antiga Grècia


Paula García Balbín
1r Batx

PERSEU

En la mitologia grega, Perseu, el llegendari fundador de Micenes i avantpassat d'Hèracles, era, junt amb Cadme i Bel·lerofont, el gran heroi grec i assassí de monstres abans de l'era d'Hèracles. Va decapitar a la gorgona Medusa i va salvar a Andròmeda del monstre marí Ceto. També era el mig-germà i avantpassat d'Hèracles.


Mites: Origen a Argos

Perseu era el fill de Zeus i Dànae, la filla de Acrisi, i Acrisi era el rei d'Argos. Decebut per la seva falta de tenir un fill, Acrisi va consultar l'oracle de Delfos, que li va advertir de que un dia seria assassinat pel fill de la seva filla. Per evitar que Dànae tingués fills, Acrisi la va tancar en una cambra de bronze, oberta al cel en el pati real. Zeus va venir a ella en forma d'una pluja d'or i la va deixar embarassada. Poc després va néixer el seu fill: Perseu Eurimedont, que era el nom amb què la seva mare li anomenava.

Acrisi va llançar Perseu i Dànae al mar, amb un cofre de fusta. Mare i fill van ser portats per la marea a l'illa de Sèrifos, on van ser presos pel pescador Dictis, que va criar a Perseu. El germà de Dictis era Polidectes, el rei de l'illa, que en només veure la bellesa de Dànae es va enamorar d'ella perdudament, però aquest amor mai va ser el que ells desitjaven.



Expedició per matar Medusa

Quan Perseu va créixer, Polidectes es va enamorar de la bella Dànae. Perseu creia que Polidectes no era honorable, protegint a la seva mare d'ell. Llavors, Polidectes va planejar d'allunyar Perseu perquè caigués en desgràcia. Polidectes li va oferir una promesa temerària a Perseu, demanant-li el cap de l'única gorgona mortal, Medusa, els ulls dels quals convertien la gent en pedra. Atena va instruir Perseu a trobar les Hespèrides, a qui va confiar les armes necessàries per derrotar a la gorgona. 

Seguint els consells que d'Atena, el fill de Dànae va buscar les Graies, germanes de les gorgones, per preguntar a elles sobre la localització de les Hespèrides. Eren tres dones ancianes, que tenien que compartir un sol ull. Perseu va prendre l'ull a canvi de la localització de les nimfes.



Rescat d'Andròmeda

De tornada a Sèrifos, Perseu es va aturar al regne d'Etiòpia. Aquest país era governat pel rei Cefeu i la reina Cassiopea. Cassiopea presumia que ella i la seva filla Andròmeda eren més belles que les nimfes del mar. Això va atraure a la venjança de Posidó, que ell va enviar una inundació i una serp marina, Ceto, que destruïa tant als humans com els monstres. 

Van encadenar a Andròmeda en una roca perquè el monstre marí la devorés. Però, Perseu la va alliberar amb l'ajuda del seu cavall Pegàs. Perseu i Andròmeda es van casar i, Posidó va castigar a Cassiopea lligant-la en una cadira i torturant-la eternament.



Cumpliment de la profecia

Perseu va retornar els seus préstecs màgics i va donar el cap de Medusa com a regal a Atena, que va col·locar el cap al escut de Zeus. Perseu no va tornar a Argos, però quan es va adonar del apropament del seu nét va anar al exili voluntari a Pelasgiotis. Allà, Teutamides, rei de Larisa, estava celebrant uns jocs funerals pel seu pare. Va competir en el llançament del disc. El llançament va colpejar al seu avi Acrisi, i va morir instantàniament. 

En una 3a tradició, Acrisi va ser exiliat pel seu germà Preto. L'avantpassat d'Hèracles va convertir al seu germà en pedra amb el cap de la gorgona. Llavors, acusat per Acrisi de mentir sobre haver matat a la Medusa, Perseu va mostrar a Acrisi el cap de la gorgona, acomplint la profecia.

Rei de Micenes

Pausànies, historiador grec, assegura que els grecs creuen que Perseu va fundar Micenes. Menciona el santuari a Perseu que estava en el costat esquerre del camí de Micenes fins a Argos, i també una font sagrada a Micenes anomenada Persea. Situada fora de les muralles, potser era la deu que va omplir les cisternes subterrànies de la ciutat.

Segons Apol·lodor, Perseu va fortificar Micenes juntament amb Midea. No obstant això, es probable que Apol·lodor sabés qui va emmurallar Micenes. Perseu va prendre Micenes com la seva residència oficial amb Andròmeda. Aquí, després d'un llarg regnat, el rei de Micenes va morir de vell.






Aquí teniu un vídeo on us explica la història de Perseu.

Clement Amudu
4t ESO

22 d’abril de 2022

MÚSICA A L'ANTIGA GRÈCIA

La música en l'antiga Grècia era molt important. Es trobava present en tots els actes socials i religiosos com ara; espectacles, casaments, circs, funerals, teatre... Principalment aquestes interpretacions musicals anaven destinades als poders divins i als déus.

ORIGEN

Les primeres peces musicals que trobem son unes versions musicalitzades de Homer, la Ilíada i l'Odissea. Era tan important que fins i tot era una matèria obligada en els estudis de la població, i és per això que en l'actualitat a les escoles, s'hi estudia música. La disciplina i cultura musical estava molt ben vista i per això els aficionats eren considerats un símbol de bon gust i cultura. La musica grega es va expandir per tot el mediterrani i això va fer que influís en altres cultures i de retruc també fos influenciada per altres. 

Els hi encantava poder fer servir la música com a eina innovadora i incorporar-la en els seus espectacles, per crear uns moments de catarsis en certes escenes més intensos o per el contrari per crear un àmbit molt més de distensió del públic. Sovint entre actes també solia haver-hi una música d'ambient. Dos músics molt importants van ser Filotas i Didymos. Hi havia els melopoioi que eren els creadors de cançons, molt valorats i admirats per la societat i que solien ser posats a prova, competint en actes públics ensenyant les seves composicions i interpretacions. Un altre tipus de músics també molt valorat era el tireraules que eren els encarregats d'acompanyar els soldats amb cants o trompetes. 

TIPUS D'INSTRUMENTS

En la família de instruments de vent hi trobem:

L'AULOS








En la família d'instruments de percussió hi trobem:

El sistre                                            









En la família d'instruments de corda (solien ser els més típics) hi trobem:

                                           

La lira                                                


     

                                                    La Cítara



L'escala musical de l'època s'anomenava Dòria: re mi fa sol la si do re que, a diferència de l'escala moderna (do re mi fa sol la si do) que és ascendent, de greu a agut,  la Dòria era descendent, és a dir, que es llegia de agut a greu. La nota amb més importància en aquells temps era el la ja que la gran majoria de composicions giraven entorna aquella nota, al ser una nota que es trobava bastant al mig, a nivell de so era molt agradable i s'adequava fàcilment a les diferents cançons. 

A continuació adjunto un vídeo que ajuda a completar la informació sobre la música i que explica varies curiositats:


Laia Bardolet 
1r Batx

21 d’abril de 2022

DIÒGENES DE SINOPE

Diògenes va néixer a Sinope, un ciutat en la costa turca del mar Negre. Era fill de Hissessis, un banquer que junt amb el seu fill van ser exiliats de Sinople per falsificar una moneda. Tanmateix va fer una burla en cara dels ciutadans del seu país natal "Ells em condemnen a marxar i jo els condemno a quedar-se"

Es poden explicar més anècdotes seves que de qualsevol altre filòsof, degut a la seva peculiar forma de vida. Va agafar lloc a l'àgora d'Atenes i allà va viure en un barril de pluja, sobrevisquin del que trobava i de les  donacions i almoines que rebia de les persones que l'admiraven. Tenia una tassa amb la que contava la quantitat de menjar que tenia però la va llençar quan va veure a un nen bevent aigua amb les mans, al donar-se compte de que no necessitava ni aquell objecte per viure.
Era fidel a la seva "recerca del home honest i franc", el que intentava demostrar era la hipocresia i la falsedat de la societat. 

                                       Diògenes assegut en el seu barril, Jean-Léon Gérôme (1860)

A Atenes, Diògenes va conèixer Antístenes, qui es va negar al seu ensenyament però va acabar cedint degut a la seva persistència.

Era famós per ser una persona molt sincera i transparent amb qualsevol tema, es diu que feia barbaritats en el carrer, com orinar davant de la gent i que quan algú el criticava, els senyalava i els hi feia veure que aquelles coses eren normals i que els demés ho feien d'amagades mentre ell en públic. Aquest comportament de Diògenes es basava en la idea de que si un acte no és incorrecte en privat, llavors tampoc ho podria ser en públic.

Portava un estil de vida molt peculiar, per Diògenes una vida raonable es aquella que es viu en concordança amb la naturalesa. Segons ell, el talent que tenia era "Governar als homes" tot i convertit en esclau de pirates va exigir que el venguessin a Jeníades " Veneu-me a aquest home, doncs ell necessita un amo" tot i que no es trobava en cap posició per realitzar exigències ja que era esclau, tenia tanta confiança en si mateix que fins i tot als altres al escoltar-lo se sentien atrets a la seva intel·ligència i atreviment.
Segons ell, tots vivien en un mon atrapats per aquesta hipocresia i ell n'estava ben en desacord, se sentia decebut per la superficialitat que veia en la societat.  

Entre nombroses anècdotes de la seva vida, també destaca la actitud que va tenir un senyor adinerat al oferir-li la invitació a un banquet en la seva luxosa mansió amb la única prohibició de que no escopís a casa seu. Diògenes va fer unes quantes gàrgares y li escopí directament a la cara, justificant-se en que no havia trobat lloc més brut on desfogar-se. És clar que, els seus desagradables comportaments, deixen clar que a pesar el tipo de persona que era i la seva peculiar forma de vida, casi en la indigència, era admirat per la majoria dels atenesos. 

 
En l'actualitat, es designa la "Síndrome de Diògenes", en referència al filòsof, com el trastorn de comportament que es caracteritza pel total allunyament personal i social.

                                        Diògens buscant un home honest.




Doae Boussatta

4t ESO

20 d’abril de 2022

ELS DOTZE TREBALLS D'HÈRACLES

Euristeu li va posar dotze treballs a Hèracles que només ell podia aconseguir ja que Oracles li va ordenar que ho fes Aquests dotze treballs van ser els més cèlebres de tots els que va realitzar, però tit i així va protagonitzar moltes altres empreses com l'alliberament de Prometeu i l'expedició dels Argonautes.

Mosaic dels 12 treballs d'Hèrcules

I. El lleó de Nemea: Hèracles amb els seus braços va escanyar el lleó de Nemea que ningú podia caçar perquè era massa invencible a qualsevol arma. Amb la pell del lleó se la va posar a les espatlles com a abric, i el lleó es va convertir en la constel·lació del Lleó.

II. La Hidra de Lerna: Hèracles va matar a la Hidra de Lerna, que era un horrorós monstre gegant amb múltiples caps, Així doncs la va matar tallant-li tots els caps.

III. El senglar d'Erimant: Hèracles va seguir-lo durant bastantes hores i al final el va aconseguir caçar un enorme senglar dels boscos d'Erimant i viu el va portar a Euristeu, que es va quedar amagat en un calder quan Hèracles va entrar al seu palau amb el senglar sobre l'espatlla. 

IV. La cerva de Cerínia: Euristeu va ordenar a Hèracles portar-li viva a aquesta cerva, que tenia peülles de bronze i banyes d'or. Després de seguir-la durant dies la va caçar. 

V. Les aus del llac Estimfal: una altra vegada Euristeu va ordenar a Hèracles que expulseu les aus fora del llac Estimfal i que aquestes aus tenien urpes de plomes de bronze que atacaven a les persones i els animals. Per capturar-les va fer sonar un címbals de bronze que això va provocar que les aus aixequessin els seu vol i amb un arc les va caçar.

VI. Els estables d'Augias: tots els dominis d'Augias, rei d'Èlida, estaven coberts dels excrements dels seus immensos ramats de vaques. Hèracles  ho va netejar i va fer que es desviés tot  per dos rius i que així les aigües s'ho emportessin tot. 

VII. El toro de Creta: el toro del rei Minos i del qual va néixer el Minotaure corria per tot arreu de l'illa de Creta, fent-ho mal bé tot. Hèracles el va portar viu a Micenes i després el va alliberar.

VIII. Les eugues de Diomedes: el rei Diomedes tenien quatre eugues que menjaven carn humana. Hèracles les va fer tornar manses a base de que devoressin el seu propi amo. Més tard les va portar a Micenes i les va lliurar a Hera.

IX. El Cinturó d'Hipòlita: Euristeu per regalar-li a la seva filla aquest cinturó, li va demanar a Hèracles el cinturó de Hipòlita, reina de les Amazones. Les Amazones eren uns pobles de dones guerreres que vivien a les costes del Mar Negre. Hèracles va matar a Hipòlita i la va agafar el cinturó.

X. Els bous de Gerió: Hèracles es va dirigir a l'occident per robar els bous de Gerió, que eren monstres de tres caps que tenien immensos ramats a una illa prop de l'Hades. Hèracles va travessar l'oceà i després de matar Gerió i passar l'estret de Gibraltar, va conduir els ramats per les costes del Mediterrani fins entregar-li a Euristeu.

XI. El ca Cèrber: Euristeu li va demanar a Hèracles, Cèrber, el terrible gos amb tres caps que guarda la porta dels inferns. Hèracles, guiat per Hermes, va arribar a la porta dels inferns.

XII. Les pomes d'or del jardí de les Hespèrides: va ser la última exigència per Euristeu. Van ser les pomes d'or que creixien en un jardí de l'extrem occident de la terra. En el camí va alliberar a Prometeu matant l'àguila que li menjava el fetge. Quan va arribar al jardí de les Hespèrides van anar a trobar Atlas, el tità que sostenia el món sobre les seves espatlles.  Li va proposar rellevar-lo un moment de la seva feixuga tasca a canvi de les pomes. Atlas les va aconseguir però no volia tornar al seu lloc anterior. Així que Hèracles va fer veure que acceptava el canvi, demanant-l'hi que es pogués posar un coixí a les espatlles per fer-ho millor. Quan Atlas s'estava posant bé el coixí, Hèracles va aprofitar per esmunyir-se i agafar les pomes, deixant el tità un altre cop sota el pes del món. 


Raquel Larrubia

4t ESO

19 d’abril de 2022

HERA

Hera era la filla major de Cronos i Rea, quan va ser empassada pel seu pare, Zeus la va salvar d'aquest terrible final, per poder llavors alliberar tots els seus germans. Es diu que va ser criada per Oceà i Tetis. 

Hera, era coneguda per la seva actitud venjativa perquè era una esposa gelosa, tot i que no li faltaven motius. Ella estava casada amb Zeus i també era la seva germana. Ella li era fidel en tot moment, però, en canvi, ell tenia aventures constants amb altres deesses i mortals, i fins hi tot va tenir fills il·legítims durant aquestes infidelitats.


                                                               Hera el museu del Louvre

La parella va tenir quatre fills: Ares, déu de la guerra; Hebes, deessa de la joventut; Ilítia, deessa dels parts i Hefest, déu dels ferros. Ella, tot i ser la deessa de la família, no era una bona mare. Per exemple, va rebutjar a Hefest perquè el considerava massa lleig, i el va fer fora de l'Olimp. 

Hèrcules va ser fruit d'una de les infidelitats de Zeus, així que Hera l'odiava. Alcmena, la mare del noi, el va anomenar Hèrcules per intentar calmar la ràbia de la deessa. El nom vol dir "la Glòria d'Hera" però no va funcionar, i ella va seguir lluitant per destruir-lo. 

Un dia Zeus, que no tenia límits, va enganyar Hera perquè alletés a Hèrcules, que ara havia begut llet divina. Quan Hera es va adonar de l'engany, va apartar el nadó dels seus braços sobtadament, i això va fer que un raig de llet sortís volant cap al cel, i així es va crear la Via Làctia. 

Després, Hera va castigar a Hèrcules amb els famosos 12 treballs, i el va anar perseguint durant tota la seva vida. Zeus i altres deus de l'Olimp, van protegir al noi en moltes de les feines, frustrant els plans de la reina de l'Olimp. 

Aquest mite ens ensenya que la deessa no només actuava per actes de gelosia, sinó que en moltes ocasions es deixava portar per la supèrbia. 

Aquí us deixo un vídeo on explica el mite detalladament.


Helena Rovira
4t ESO

18 d’abril de 2022

NARCÍS I ECO

La paraula narcisista l'hem sentit tots, però, quin és l'origen d'aquesta expressió sinònim de presumit? No es un altre que el mite de Narcís i Eco.

Narcís era un jove de bellesa inigualable. Només néixer, l'endeví Tirèsias va preveure la seva mort tan bon punt es veies reflectit en un mirall, per tant, la seva mare va evitar sempre objectes on es pogués veure reflectit. Eco era una nimfa molt xerraire, que tenia llargues converses amb Hera, distraient-la mentre Zeus, el marit d'Hera, marxava amb altres dones. Això va enfadar molt a Hera un cop ho va descobrir, i va condemnar a Eco, deixant-la sense paraula, i nomes amb la capacitat de repetir les últimes paraules de les altres persones. 

Eco, avergonyida, va abandonar els boscos per habitar dins una cova a la vora d'un rierol. Allà, un dia, va veure a Narcís, de qui va quedar enamorada, i va començar a seguir al jove cada cop que el veia. Un dia, Eco va trepitjar un branquilló, i Narcís va descobrir la presència d'Eco, i li va preguntar perquè el seguia, però ella només va poder repetir les últimes paraules de Narcís. Amb l'ajuda de les nimfes del bosc, Eco va aconseguir declarar-se a Narcís, qui es va burlar d'ella pels seus sentiments. Eco es va deprimir, i es va tornar a amagar a la cova, on es va consumir a poc a poc, fins que només va quedar la seva veu repetint les paraules al fons de la cova. Nèmesi va veure tot això, i va decidir castigar a Narcís. Un dia, mentre passejava, Narcís va sentir una set molt forta, i va apropar-se al rierol que Eco freqüentava, allà va veure el seu reflex, i es va enamorar, al apropar-se a fer-li un petó, va caure al rierol, i es va ofegar. I amb això van aparèixer les flors que coneixem com a Narcisos, que creixen al costat dels rius.

Eco i Narcís, William Waterhouse

El narcisisme, un tema relacionat amb la història, es una característica negativa, que s'atorga a les persones que tenen una imatge d'ells mateixos superior a la que tenen dels altres. La paraula té aquest significat ja que Narcís es va enamorar d'ell mateix en veure el seu reflex. No és l'única paraula utilitzada en català que deriva de la mitologia, però sí que és la més popular.

Per saber més sobre el mite, recomano veure aquests vídeos sobre el mite de Narcís i Eco.

Arnau Giner
4t ESO

15 d’abril de 2022

EL MENJAR

El menjar:

L'aliment principal dels grecs era un tipus era menjar compost només de cereals. Però també menjaven llegums (faves, llenties, cigrons, mongetes i pèsols), verdures, fruita, hortalisses ( enciam, lletsó, carxofa, col, ceba, all, etc) i molts bolets, dessecats, crus a la brasa o bullits. L'aliment que més engreixava era el porc, el bou, la cabra, el xai, la llebre i el conill. Entre les begudes, la llet i el vi ( generalment barrejat amb aigua) van ser les més importants; tot i que també bevien aigua i hidromel (beguda feta amb una part de mel i dues d'aigua). Ben aviat van elaborar formatge a fi de conservar la llet que no es consumia. Condimentaven els aliments amb orenga, oli i sal, i els endolcies amb mel.

Com menjaven:

Els grecs , tan exquisits en les arts culinàries, van instaurar l'hàbit de menjar estirats com a símbol de distinció social. Quan un senyor adinerat o poderós rebia a casa seva, els convidats havien de despullar-se de les sandàlies i canviar les vestidures per altres més còmodes. Aquest costum va condicionar la decoració dels menjadors de l'època imperial i també l'organització dels banquets.

A més d'això, no utilitzaven coberts, només utilitzaven culleres o bé  menjaven amb els dits.

Banquet romà. Roberto Bompiani



Àpats:

Per als  grecs, el deípnon era l’àpat principal, i el terme daís expressava la idea del festí.
Tant el mot deípnon com daís s’empraven per denominar un àpat qualsevol, sense distinció entre ells. Ara bé, aquests mots han tingut també un senit més restringit. El segon designava una festa pública o religiosa; en canvi, el primer era un dels àpats del dia. Per designar els àpats successius del dia hi trobem tres noms: áriston , el desdejuni; deípnon , l’àpat més important del dia; i dórpon , l’àpat que es feia en caure el dia. 
L’àpat, en un primer moment, era un acte religiós. L’home compartia amb els déus els seus aliments i ho feia amb una invocació a la divinitat, en començar l’àpat i en acabar.
En l’època clàssica, l’àpat principal del dia es feia al capvespre (deípnon), on sempre hi participaven convidats. Per als grecs, la idea de menjar sols era del tot desacostumada.
El simposi , esdevingué la segona part d’aquest àpat. Els convidats menjaven sense beure, i el vi hi feia acte de presència just en el moment d’acabar, amb la intenció de fer una respectuosa libació religiosa. Cada convidat bevia una glopada de vi pur tot declamant una fórmula habitual. Immediatament, els complaents esclaus aixecaven taules, netejaven el terra i el simposi començava. S’hi tractava temes molt diversos (filosofia, política, literatura, ciències, arts, etc…) i s’hi organitzaven jocs. Sovint la gresca durava fins a l’alba.


Us deixaré un vídeo sobre el banquet:


Fàtima kachout
4t ESO

14 d’abril de 2022

TITÀ HIPERIÓ

Hiperió era un dels dotze déus Titans, fill d'Urà i Gaia, mare terra. Ell representava la llum, la saviesa i la vigilància. Com a Tità va destacar durant l'Edat d'Or on va ajudar a Cronos a castrar a Urà, el seu pare.

Hiperió era el pare del sol, la lluna i l'alba. En alguns dels primers  relats, el sol s'esmenta com Hèlios o Hyperió. No obstant això, en textos posteriors, incloent-hi els escrits d'Homer i Hesíode, Hyperió i Hèlios són dues deïtats, sent aquesta última una representació física del sol. Hiperó no s'esmenta a la titanomàquiatot i això, s'assumeix que va lluitar a favor dels Titans, i,per tant, abans de començar la guerra hauria estat empresonat dins del Tàrtar a causa de la maledicció d'Urà sobre Cronos, en conevrtir-se temorós dels seus fills. Malgrat això quan Zeus els va alliberar per ajudar a matar a Cronos, posteriorment de la guerra, es creu que els demanar ajuda per la creació de la humanitat i Hiperió els va donar la capacitat de veure.

Hiperió es va casar amb la seva germana, Theia, la deessa del cel blau, i van tenir tres fills: Hèlios (sol), Eos(l'alba) i Selene (lluna). Era considerat un dels quatre pilars que sostenen els cels i la terra separats, a més com que la seva filla era la matinada, era considerat la columna de l'est. A més a més va ser considerat el déu de les llums celestials a causa dels seus fills.

Els altres tres pilars van ser els seus germans Coeus (pilar del nord), Crius (pilar del sud) i Ipetus (pilar de l'oest).

Hiperió solia conduir el carro del sol a través del cel cada dia fins que Hèlios, el seu fill, se'n va fer càrrec.

                                           William Blake, Antic dels dies

Finalment, deixo un petit vídeo resumint tot el que he mencionat anteriorment.


Núria González
4t ESO

13 d’abril de 2022

DAMNATIO MEMORIAE

Damnatio Memoriae, que traduït significa 'la condemna de la memòria', ve a ser un càstig o condemna que portaven a terme els romans temps enrere, que consistia en en el fet que la mort d'algú no només fos física, és a dir, eliminaven qualsevol indici que verifiqués l'existència d'aquesta persona. Bàsicament, condemnat a no haver existit mai. Es desfeien de qualsevol paper que portés el seu nom, fotos, firmes, documents, morals, estàtues, fins i tot músiques populars, i no es tornava a mencionar el seu nom i així és com quedava en l'oblit.

Aquest càstig tenia el seu origen des dels temps de la República. En aquell temps existia l'abolitio nominis, que prohibia que el nom del condemnat passés de generació en generació, i la rescissio actorum, que imposava la destrucció completa de la seva obra política o artística.

No va ser fins a l'Imperi romà quan es va millorar el nivell de la perfecció a l'esborrat de la memòria. El damniato memoriae era una eina legal a l'abast del Senat i una manera que l'aristocràcia cobrés venjança contar els abusos de l'Emperador un cop hagués mort. El procés solia anar acompanyat de la confiscació dels béns del difunt "damnificat", el desterrament de la seva família i l'extermini físic o moral dels seus partidaris. A més, es decretaven anul·lades les lleis que hagués tirat endavant.


Nour el Karrouchi

4t ESO

FILÒSOFS PLURALISTES

Els filòsofs pluralistes són els filòsofs presocràtics, entre ells Empèdocles, Anaxàgores i Demòcrit els quals seguidament explicarem. Els p...