20 de desembre de 2021

OVIDI


Publi Ovidi Nasó va ser un poeta romà nascut a Sulmona el 43 aC, va viure una vida bastant acomodada ja que venia de família rica de classe eqüestre.
El seu pare estava capficat en fer-lo en un advocat que li va proporcionar una bona educació a Grècia, Àsia i a Roma, però per mala sort del pare Ovidi va acabar encaminant-se al camí de la poesia.

Cal destacar que gràcies a la seva posició econòmica va poder ser més independent que altres poetes com Horaci o Virgili.

Va casar-se 2 cops dels quals els dos es va divorciar per després trobar l’amor amb la seva tercera esposa.
Finalment l'any 9 dC va ser desterrat per August al Mar Negre on va morir el 18 dC.
Sobre per què va ser desterrat, no se sap tot i que s’han formulat múltiples hipòtesis al respecte.




Bust d'Ovidi, 1 d.C, Galeria Uffizi, Florència

Va ser un poeta fecund i espontani i bastant conegut en la classe alta romana (cosa que reflectia en les seves obres). Es va dedicar a diversos gèneres poètics on es poden classificar amb les seves obres:

Del 15 aC al 2 dC: poemes eròtics. (Amors, l’Art d’estimar i Heroides)
Del 2 al 8 dC: Poemes èpics i didàctics.(Les Metamorfosis i Els fastos)
Del 8 dC fins a la seva mort: poemes de dolor i tristesa.(Tristes i Pòntiques)

Una de les obres més destacades i conegudes són Les Metamorfosis que el consagraria com un dels autors clàssics predilectes del públic.

Un poema extens dividit en 15 llibres que recullen 250 mites i llegendes gregues i romanes, on es segueix un ordre cronològic des de la creació de l'univers fins a la transformació de Juli Cèsar en astre. Un aspecte destacable ja que en els llibres els personatges mítics acaben transformant-se en animals, vegetals o constel·lacions.
Les Metamorfosis tenen una originalitat que be a que l'autor no volia seguir un model determinat. Ovidi va tenir molta cura en la seva elaboració ja que ell mateix deia que aquesta obra era la que "havia de aconseguir-li la immortalitat".

Els llibres consisteixen en una mena d'història mítica del món on tot comença amb un pròleg dedicat a la creació i el diluvi i seguidament continua dividida en 3 parts:
- Divinització protagonistes.
- Narracions sobre heroïnes i herois.
- Figures històriques de la guerra de Troia.


L'obra es troba en un canvi constant ja que passa des de les formulacions naturals dels animals a la aparició de Pito, mort per les mans d'Apol·lo. A causa d'aquets canvis és difícil classificar l'obra en un gènere concret. Tot i això, tenint en compte la mètrica, les referències mitològiques, el caràcter narratiu i la llargària podem dir que és una obra propera a l'èpica.

També cal destacar que aquesta obra ha servit d'inspiració a molts artistes com el famós pintor Salvador Dalí:


La Metamorfosis de Narcís, Salvador Dalí (1937), Tate Gallery Londres.

Aquí és representada la llegenda recollida de La Metamorfosis, on Narcís era un home molt bell que enamorava a tothom al seu voltant, però menyspreava a tothom al seu pas, per culpa d'això els seus pretendents el van maleir. Els déus, per tant, van decidir castigar-lo fent-lo caure en una passió terrible: la fascinació pel seu propi reflex.
            Eco i Narcís, Jhon William Waterhouse 

Un dia anant de caça fins a les profunditats del bosc, Narcís va trobar un petit bassal d'aigua on es va aturar a descansar i, en mirar-se al reflex de l'aigua, es va acabar enamorant d'ell mateix. Això va causar que no es pogués separar de la seva imatge i, en ser incapaç de separar-se'n, va morir al costat del bassal. El seu cos va acabar consumit per la passió i va ser transformat en una flor que duu el seu nom: El Narcís.


Clarament la interpretació que fa Dalí en el quadre és diferent, on implica aspectes personals a l'obra.

Aquí deixo un vídeo on explica molt bé la vida d'Ovidi i aprofundeix més en el tema per si en voleu saber més.

Franny Beltre 
1r Batx

17 de desembre de 2021

LA SOCIETAT ROMANA

La població de Roma s'estructurava segons la riquesa i els drets legals. Hi havia homes lliures i esclaus. Els patricis i plebeus formaven el grup de ciutadans tot i que amb diferents drets.

Patricis:

Se situaven a la part superior de la piràmide. Eren les famílies més riques, que posseïen les terres i inclús podien ocupar càrrecs polítics importants o participar en el Senat. De fet, es deia que els patricis eren els descendents dels fundadors de Roma i s'agrupaven en famílies amb un avantpassat en comú. Per suposat, les persones d'aquest grup eren lliures i tenien drets i privilegis. Formaven una classe privilegiada, gràcies a la possessió de grans latifundis i política, ja que eren els únics ciutadans amb drets polítics.

Plebeus:

Per sota dels patricis hi havien els Plebeus. Eren camperols, petits propietaris i artesans o comerciants. Eren lliures i tenien drets civils, però no tants privilegis com els patricis ja que no podien governar i havien de pagar impostos a la classe alta. Es van revoltar moltes vegades perquè volien equiparar-se amb els patricis.

Hi havia també un petit nombre de clients, lliberts i esclaus que feien tota mena de feines:

  • Els clients eren lliures però mantenien alguna relació de dependència jurídica amb el patró del que rebien protecció.
  • Els eslaus eren presoners de la guerra o fills d'altres esclaus i no tenien llibertat ni drets. Eren propietat dels seus amos per la qual cosa podien comparar-los i vendre'ls com a objectes.
  • Els lliberts eren antics esclaus que havien aconseguit la llibertat per compra o pels mèrits realitzats.
classes socials durant l'imperi

Forma de govern:
El govern de Roma s'organitzava a partir de 3 institucions: el rei, el senat i les assemblees (comicis centuriats).
  • El rei posseïa poders molt amplis (militar, legislatiu, religiós...). Era electiu i amb caràcter vitalici.
  • El Senat assessorava el rei en els assumptes principals.
  • Les assemblees eren en les que participaven els patricis. Tenien certes competències legislatives i judicials, i escollien també el rei a proposta del Senat.
A continuaió, teniu un slideshare on podeu trobar més informació sobre la societat romana:


Neus Llovera
1r batx

16 de desembre de 2021

NAIXEMENT DE VENUS

El Naixement de Venus és una de les obres més apreciades i conegudes del món. Va ser el primer quadre en tela pintat a Toscana, Itàlia per Sandro Botticelli entre el 1482 i el 1485.

Botticelli va ser encarregat per Lorenzo Pierfrancesco de Medici de representar la història del naixement d'aquesta deessa.

Es va inspirar en tres obres. Tot i que no es sap segur si es va inspirar en les 3 a la vegada o només amb una concreta, aquestes son les que existeixen entre els experts:

El poema d’Angelo Poliziano (1454-1494)

L’himne d'Homer(1488)

Les Metamorfosis d'Ovidi( 43 aC -17/18 dC)

També com hi ha mil obres de les quals es podria haver inspirat també hi ha mil maneres de les quals es pot interpretar el quadre, una d’aquestes és la següent:


El quadre representa el naixement de Venus, la deessa de l’amor i la fecundació.

Venus és la protagonista al centre del quadre, retratada nua sobre una petxina a la riba del mar. La seva llarga cabellera flota a l'aire la qual li serveix per cobrir les seves parts íntimes.

A l'esquerra es troba Zèfir el déu del vent amb la seva dona Cloris, deessa de les flors, que deixa caure algunes flors en la escena. Zèfir bufa sobre Venus pe portar-la a la costa amb la seva serva (Ora) preparada per abrigar a Venus amb un mantell florit.

La composició dels cossos també es una cosa a destacar ja que Botticelli volia una composició d'equilibri.

Naixement de Venus, Sandro Botticelli 1482-1485

En la obra també es pot interpretar amb la distinció entre dos tipus d’amor, tots dos representats per Venus: l’amor profà (que incita l'amor físic) i l’amor sagrat.

Aquesta, òbviament només es l'explicació del quadre, però també hi ha el mite del naixement de venus:

El mite diu que Saturn, déu del temps, llança els genitals de del seu pare Caelos al mar, que causa la fertilització del mar. L'escuma engendra Venus que amb l'ajuda del vent, es transportada fins a les vores del de l'Illa Xipre en una petxina marina. Des de allí es portada per "les Hores" al lloc dels immortals. 

En conclusió la deessa pagana Venus ha estat el símbol, des de temps immemorials de la fertilitat i l'erotisme i per ser una dona ferma i intel·ligent.
Ara bé, el fet que aquest quadre sigui tan famós es deu a que va desafiar els costums del seu temps, va legitimar la representació del nu femení de cos complet a l'art. Això en el passat no era gaire comú en el passat tot i que s'havien fet peces semblants.

Franny Beltre
1r Batx 

15 de desembre de 2021

ELS CÀNONS DE BELLESA A L'ANTIGA GRÈCIA

L'art i la bellesa a l'antiga Grècia, a diferència d'altres èpoques, eren fetes "a la mesura de l'home ", és a dir no eren creades per el poder o capritx d'un poderós sinó que simplement era un art per gaudir-ne com a espectador i ciutadà de la polis. 

CÀNON DE BELLESA

Aquest cànon està subjecte a l'harmonia (proporció), a una escala humana i al naturalisme (varietat). Amb formes plàstiques els artistes intentaven portar la matèria a una perfecció  que l'anomenaven "Bellesa".

El cànon (kanon) és un terme aplicat a partir de l'art clàssic en un conjunt de proporcions o creacions ideals per obtenir una representació perfecte de l'ésser humà. Hesíode, va descriure la primera dona creada com "kalon Kakon", que vol dir, " la cosa bella- malèvola". Era considerada malèvola perquè era bella i bella perquè era malèvola.

Pels grecs la bellesa anava molt més enllà d'un simple físic, creien que un cos o aparença bella era resultant d'una ment preciosa. Tenien una expressió que descrivia molt bé aquest pensament "kalos kagathosque significava ser agradable a la vista i per tant, ser una bona persona.

Aquest ideal estètic es va reforçar sobretot en l'antiga Grècia amb les escultures. La bellesa es concebia com el resultat de càlculs matemàtics, mesures, proporcions i cura per la simetria.

El Discòbol de Miró, Miró d'Eleuteres 455 a.C

S'entenia la bellesa humana quan un cos era proporcionalment perfecte, totalment simètric i totes les parts convivien amb harmonia. És a dir, tan en homes com dones la bellesa es basava sempre amb la simetria del seu cos. I això amb l'escultura es podia aconseguir d'una manera molt exacte. 

Per exemplificar una mica millor el tema de la simetria, ens podem fixar en l'arquitectura clàssica on s'afirmava que la simetria i les proporcions idèntiques i exactes feien molt més atractiva i eren més destacades que les que no tenien cap mena de simetria, ja que aquestes no eren considerades belles.

Per altra banda trobem certa lògica en què aquesta percepció de la bellesa es comprengui en l'antiga Grècia, ja que allà és on nasqueren algunes disciplines com ara la filosofia, que mirava d'entendre el coneixement del món, l'ètica, l'estètica humana i moltes altres branques. Dos grans filòsofs, Aristòtil i Plató, s'adherien en aquesta creença sobre la bellesa.
Posteriorment Aristòtil en la seva la seva Poètica del 145 a.C afegeix que la bellesa no només la trobem en la simetria sinó que també en la mida. Afirmava que perquè un ser animat o inanimat sigués bell, a part de la simetria també calia que tingués una mida no casual, ja que la bellesa està en  la mida, ordre... 

I així és com concebia la bellesa antigament. També es duien a terme activitats com el maquillatge o la moda en si, però no era amb la mateixa finalitat que actualment, ells no creien que la bellesa fos a partir de la roba o del maquillatge, per tan no es maquillaven ni es vestien per agradar, sinó per simple diversió o plaer. Ells creien que la bellesa era una virtut amb la que naixies i per tan o la tenies o no. Tanmateix també hi havia una certa similitud amb la actualitat, ja que també tenien uns certs cànons de bellesa, els quals avui en dia son diferents però segueixen existint prototips de bellesa. 
A continuació deixo adjuntat un vídeo on s'hi pot veure explicat tot el que hem esmentat anteriorment.
 


Laia Bardolet
1r BAT 

14 de desembre de 2021

MITE DE ORFEU I EURÍDICE

Després de l'aventura que va viure Orfeu amb els Argonautes es va casar amb Eurídice. 

Eurídice era una nimfa i un dia passejava per un camí, i de cop i volta Aristeu, un pastor enemic d’Orfeu, va voler reptar-la per així fer mal a Orfeu. Ella va escapar però en el seu camí, va trepitjar un escurçó que li va mossegar un peu i li va provocar la mort. Quan el seu estimat, Orfeu, va veure el cos sense vida d’Eurídice va decidir anar a buscar l’ànima d’ella al Món dels Morts. Orfeu, es va atrevir a fer per amor, el que mai home ho havia fet, fer un viatge terrible als Inferns.  

     Orphée ramenant Eurydice, Anselm Friedrich FEUERBACH

Orfeu va buscar a Caront (encarregat de guiar les ombres errants dels difunts a l'altre banda del riu), però Caront s'hi va negar. Orfeu, per aconseguir el que ell volia, va fer ús de la seva màgia tocant una cançó amb la seva lira, que Caront embruixat el va portar on ell volia. Quan Orfeu va arribar a l'altre costat del riu es va trobar amb Cèrber, que és qui vigilava les portes de l'infern. Llavors el mateix Orfeu per poder passar li toca una cançó amb la seva lira i finalment aconsegueix passar a l'infern.

Justament al arribar es troba a Persèfone (deessa dels inferns) i amb Hades i doncs, va tornar a cantar una cançó per a ells dos, perquè així els hi tornés l'ànima de la seva estimada Eurídice. Persèfone i Hades embruixats per la veu d'Orfeu no ho van poder negar. Mai un amor havia estat lluitat, mai ningú va recitar un cant tant preciós al Infern així que Persèfone i Hades van tornar-li la vida a Eurídice, però Hades va dir-li a Orfeu que li tornaria amb una condició, va dir: has d'anar agafat de la seva mà, posar-te davant seu i caminar pel camí que us porta al món dels vius, però a més, no podràs mirar-la als ulls fins arribar al món dels vius, si la mires abans de arribar, el joc s'haurà acabat i la teva estimada es quedarà atrapada al món dels morts per sempre.

Junts travessaven el camí que hi ha dels inferns al món dels vius, i quan Orfeu ja tenia els peus a terra dels vius, es va girar i no va ser conscient de que encara Eurídice tenia un peu al món dels morts.

 Raquel Larrubia 

 4t ESO

13 de desembre de 2021

ORFEU I EURÍDICE

Eurídice era una nimfa i Orfeu era fill de Èagre i la Musa Cal·líope, tot i que autors com Apol·lodor d'Artemita, volien intentar explicar un doble parentesc, ja que també es creia que el seu pare podria ser Apol·lo, ja que explicaria els seus dots musicals, i ho van fer dient que Èagre és el seu pare biològic, i Apol·lo, l'adoptiu.

La seva història va començar després de l'aventura que  va viure amb els Argonautes, quan es van casar. Un dia, Eurídice, estava caminant per un camí  juntament amb els Nàiades (nimfes d'aigua), quan va patir un intent de rapte per part d'Aristeu, un pastor rival d'Orfeu. Ella aconsegueix escapar, però mentre esta corrent trepitja un escurçó (altres versions diuen que va ser una serp), que li mossegà el peu i provocà la mort. Mentre mor pensa en el seu enamorat. 

Orfeu i Eurídice, Joseph Paelinck

Quan Orfeu va descobrir la mort de la seva estimada, va decidir anar a buscar la seva ànima a un lloc que ningú havia gosat trepitjar: el Món dels Morts.

Orfeu va anar a buscar Caront, que era un dels barquers d'Hades, encarregat de conduir les ombres dels difunts a l'altre banda del riu, i li demana que el porti al món dels morts. Caront es nega, per tant, Orfeu, per aconseguir el que vol, decideix fer us de la seva màgia i li cantà una cançó amb la seva lira. Caront, encantat, porta a Orfeu a on ell li diu. 

Quan són a les portes de l'infern, són vigilades per Cèrber, el gos de tres caps que les protegeix. Llavors Orfeu, per poder passar, li recità una cançó amb la seva lira, i va aconseguir arribar a l'Infern.

Al arribar es trobà amb Persèfone i Hades, deus dels Inferns. A ells també els cantà amb la lira per demanar l'ànima de la seva estimada. L'encant de la seva veu va fer impossible que li neguessin el que ell demanava. Mai ningú havia recitat un cant tant preciós als inferns, mai un amor havia estat tant lluitat, i la súplica d'Orfeu va arribar als recons més llunyans del Món dels Morts. Persèfone i Hades accedeixen a tornar-li la vida a Eurídice, però amb una condició, va dir Hades: "Has d'agafar-li la mà, posar-te davant seu, i caminar pel camí que us portarà fins el món dels vius, però a més, no la podràs mirar als ulls fins que sigueu a la terra dels vius, si la mires abans, el joc haurà acabat, i la teva estimada quedarà atrapada en al Món dels Morts per sempre."

Orfeu i Eurídice, Camille Corot

Junts travessaren el camí que hi ha dels Inferns al món dels vius, i quan Orfeu ja te els dos peus a la terra dels vius, es gira, inconscient de que Eurídice encara tenia un peu al Món dels Morts. Llavors, en aquell mateix moment, va veure com perdia la seva estimada per sempre. Va intentar tornar a l'Infern de totes les maneres possibles, però no el deixaren tornar. Llavors Orfeu marxà trist.


Orfeu i Eurídice, Catherine Sparks

Orfeu, víctima del més gran desconsol, torna a la Terra sol. Renuncià a la companyia dels humans i des de llavors, cantà i plorà les seves penes als acords de la seva lira. Les pedres, els rierols i els arbres, que eren els seus únics amics, l'escoltaven complaguts. 

Les dones enamorades del poeta van intentar seduir-lo, però ell, encara enamorat de la seva estimada Eurídice, va fugir lluny d'aquelles dones. Elles el van seguir i trobar, i furioses per la seva fugida, van esbocinar la seva roba i esquinçaren el seu cos. El seu cap va caure per les aigües, deixant escoltar la seva veu, i en aquell lloc en van fer un santuari en el seu honor. 

La mort d'Orfeu, Émile Lévy

Fet trossos el seu cos, la seva ànima, ja lliure, va poder partir cap al Món dels Morts, i allà, juntament amb Eurídice, van poder vagar cantant a l'amor més gran que la mort per tota l'eternitat. 


Amàlia García Pous
4t ESO

10 de desembre de 2021

HADES

Hades era considerat el guardià dels inferns considerat el rei dels morts, ell era una de les divinitats més poderoses que existien, segons el seu paper en senyor del món dels morts, molt poques vegades abandonava la terra, ja que era el seu deure ser present a l'infern, però els pocs cops que es barrejava amb els mortals passaven coses molt importants en la mitologia Grega.

Ell va ser fill de Cronos i Rea, Cronos era el molt egoista amb el seu poder i per això ell maltractava i raptava els seus fills, la seva mare va protegir molt el germà d'Hades: Zeus. Quan Zeus va ser adult es va revelar sobre el seu pare amb l'ajuda de la seva mare i va vèncer i quant Cronos va caure Zeus va alliberar el seu germà i ell al ser lliure es va unir amb Zeus, poc després va esclatar una gerra contra els Titans pel control global, Hades tenia una arma molt poc comú que era un casc d'invisibilitat, que ell li va ser molt útil per guanyar la gerra.

Entre els germans es van repartir l'univers i Hades va haver de quedar-se el món dels morts.


El Segrest de Prosèrpina
Rubens


Julià Pagespetit Pla
4t ESO

9 de desembre de 2021

HORÒSCOP: EL SIGNE ESCORPÍ

Els escorpins són el signe de l'horòscop d'aquells i aquelles que han nascut entre el 24 d'octubre i el 22 de novembre. Aquest signe, com tots té un mite darrere, provinent de la cultura grega. La constel·lació d'escorpí es troba en la novena constel·lació zodiacal, a l'hemisferi sud. Podem veure la constel·lació als mesos d'hivern, tardor i primavera austral. La forma d'aquesta constel·lació ens recorda clarament a la forma d'un escorpí, és una constel·lació vistosa sobretot per les estrelles principals que la composen, per la brillantor que desprenen.

Constel·lació d'escorpí


   
















El signe escorpí té dos mites;
El primer mite ens diu que el gegant Orió, fill de Posidó i Euríal filla del rei de Creta, era conegut per la seva fortalesa, bellesa i pel seu do de caminar per les aigües. Orió també era conegut pel seu caràcter problemàtic. Un dia el gegant borratxo va intentar violar a Mèrope, filla de Enopió. Aquest al veure el que el gegant havia intentat va fer que li traguessin els ulls i el va desterrar, però Heli, el Sol, el va curar de la seva ceguera.
El gegant amb tota la ràbia que havia acumulat per lo succeït va començar a matar a tot ésser vivent, Gea, la Terra, li va suplicar que es calmes, que fos raonable i penses el que estava fent i deixes de destruir-ho tot. 
Gea al veure que el gegant no li feia cas va enviar matar-lo, va fer que un escorpí el piques i el mates.


El signe escorpí simbolitza una imatge 'atac, secretisme, autosacrifici i de superació. També es vincula amb Plutó, planeta a qui se li atribueixen les forces ocultes de la vida i el renaixement després de la destrucció, connecta la foscor i profund i el curatiu i transformador.
Escorpí és un signe d'aigua, els signes d'aigua són signes que estan molt en contacte amb els sentiments, són emotius, intuïtius i sensibles, això pot fer que les seves emocions puguin desbordar-se en qualsevol moment. Focalitzant-nos en el signe escorpí, té una gran capacitat d'influència en el seu entorn, gràcies al seu magnetisme. Té una intel·ligència crítica i sarcàstica, és un signe amb molta força de voluntat. Aquest signe consta d'un sisè sentit que li fa possible percebre tot el que passa en el seu entorn. És un signe que es caracteritza per la seva capacitat de ressorgir de les cendres, no es rendeix. Acostumen a tenir un caràcter misteriós, desconfiat , intens i apassionat.   

Laura Rovira
1r Batx

8 de desembre de 2021

ÈDIP REI

Èdip Rei, o en llatí Oedipus Rex, és una tragèdia grega del dramaturg Sòfocles, escrita en algun moment entre el 430 i el 426 aC, que forma part d'una trilogia, juntament amb Antígona i Èdip a Colon. És l'obra escrita més famosa que ha sobreviscut d'aquells temps, i sovint es descriu com a la tragèdia perfecta: examina la història d'Èdip, que, en intentar fugir del seu destí acaba complint-lo, i per tant remarca la inutilitat de lluitar contra una cosa inevitable. 

Èdip i l'esfinx, Ingres

En el teatre d'aquesta època, les tragèdies com Èdip Rei esdevenen integrals en el drama. Aristòtil afirma que les tragèdies haurien d'incloure els elements següents: la provocació de pietat en l'audiència, fragilitat en la personalitat del personatge principal, i peripècies o descobriments que porten a un final destructiu. Sòfocles augmenta en popularitat en aquesta època gràcies a la utilització d'aquestes qualitats en la seva literatura.

SÒFOCLES

Sòfocles (496 aC - 406 aC) va néixer en una família benestant del deme, o el suburbi, de Colonus, Atenes. Va ser un dels tres únics autors de teatre de l'antiga grècia, els altres dos Èsquil i Eurípedes, dels quals les seves obres, o almenys un fragment de la seva totalitat, ens ha arribat fins als nostres temps. Es considera que Sòfocles va escriure més de 100 obres, però d'aquests només en queden 7.

PERSONATGES PRINCIPALS

Els personatges de l'obra són pocs, i en el seu moment serien representats normalment per tres actors en màscara en un teatre tradicional grec:

- Èdip rei: 

Èdip sovint és considerat l'heroi tràgic aristotèlic per excel·lència. A Èdip Rex, comença l'obra en un punt àlgid com el benèvol i estimat rei de Tebes. Tanmateix, al final de l'obra s'acabarà encegant i preparant per entrar en un exili auto imposat.

- Iocasta, dona i mare d'Èdip:

Iocasta és la reina de la ciutat de Tebes i germana de Creont. També és la mare i la dona d'Èdip, malgrat que ni ella ni Èdip mateix ho descobreixen fins que ja és massa tard. De la mateixa manera que Èdip pateix una caiguda tràgica, ella també.

- Creont, el seu cunyat: 

Creont apareixerà a cada història de la trilogia d'Èdip. És el germà de Iocasta, i per tant el cunyat i l'oncle d'Èdip. Al principi de l'obra, Èdip l'envia a consultar l'oracle de Delfos amb l'esperança de posar fi a la pesta, així descobrint els seus propis crims. 

- Tirèsias, un profeta cec:

Tirèsias és un profeta cec d'Apol·lo, que és cridat a Tebes per Èdip amb l'esperança que revelarà qui va assassinar el rei. Tirèsias es nega a revelar la identitat de l'assassí, que frustra a Èdip i fa que després l'acusi de traïció i burla.

RESUM DE LA TRAMA

Oedipus taken down from a tree, Jean-François Millet

L'obra s'inicia a la ciutat de Tebes, assetjada per una pesta. Un sacerdot anuncia les següents paraules a Èdip:

"Hi ha una plaga sobre les plantes fructíferes de la terra, una plaga sobre el bestiar dels camps, una plaga sobre les nostres dones perquè no portin fills..." (versió traduïda per David Grene, 74)

Li recorda al rei que havia alliberat la ciutat de l'Esfinx, i ara la ciutat li suplica que els torni a alliberar dels seus dilemes. Èdip envia el seu cunyat, Creont, al temple del deu Apol·lo per trobar alguna resposta. Creont torna amb un missatge: per alliberar la ciutat de la pesta, han de portar justícia per al difunt rei Laius, predecessor d'Èdip, qui va ser assassinat (suposadament) per lladres. Èdip jura que trobarà l'assassí:

"Sigui qui fos el que va assassinar el rei, potser voldria desfer-se de mi amb la seva mà assassina: així, ajudant el rei mort, m'ajudo a mi mateix." (79)

I amb les següents paraules anuncia amb ironia tràgica el seu propi destí:

"... tant si és un home i del tot desconegut, com un de molts, que visqui la resta de la seva vida en misèria fins a la miserable condemna." (82)

Èdip busca el profeta cec, Tirèsias, el qual no parla per por de ser matat si diu la veritat. Finalment, Èdip l'obliga a dir el que sap: que Èdip mateix és l'assassí. Èdip, irat, l'acusa de ser traïdor i malalt, però Tirèsias simplement li pregunta si coneix les identitats dels seus pares, i afegeix que "una maledicció del pare i de la mare us expulsarà d'aquesta terra, amb la foscor als ulls." (94) Immediatament, Èdip amenaça a Creont, acusant-lo de traïdor i conspirant en contra d'ell.

Iocasta, però, arriba i li explica que ell no podria ser l'assassí, perquè un profeta els va dir que moriria a mans del seu fill, i en canvi havia mort per culpa d'uns lladres. Èdip demana parlar amb l'únic supervivent que va observar el crim, i així poder desfer-se de la culpa. 

Seguidament, explica què el va portar a Tebes. Va descobrir que segons una profecia, mataria al seu pare i es casaria amb la seva mare. Va fugir de la ciutat on va créixer, i a mig camí es va trobar amb una carrossa, els ocupants de la qual van tenir una disputa amb ell. Èdip va acabar matant-los.

Un missatger arriba i li comunica que el rei de Corint, el qui es pensava que era el seu pare, és mort. 

"Van profetitzar que havia de matar el meu pare. Però ell és mort, i perdut a les profunditats de la terra, i jo, que mai no el vaig tocar ni amb mà ni amb llança, segueixo aquí..." (116)

Però el missatger afegeix que el rei Polibi no era el seu veritable pare, perquè havia rebut un nadó- Èdip- d'un pastor que li havia donat al rei. Iocasta, en aquest punt, deduïm que ha revelat la veritat, perquè li diu a Èdip que espera que els deus li impedeixin esbrinar la seva identitat. 

El mateix pastor confessa que va tenir pietat del nadó que provenia de la casa de Laius, i que li havia donat al rei. Èdip, en sentir això, s'altera i suplica que li portin una espasa perquè pugui matar a Iocasta, la seva mare. Però Iocasta ja és morta: Èdip entra a la seva habitació i la troba penjada d'una corda del seu sostre. Ell arrenca els fermalls del seu vestit i se'ls clava als ulls, cegant-se:

"Perquè hauria de observar una visió de qui no em va mostrar res de dolç per veure?" (134)

Finalment, Creont ve i li demana què pot fer per ell. Èdip li demana que porti a terme un funeral adequat per a Iocasta, i que ell sigui expulsat lluny de la ciutat. 

LLEGAT I COMPLEX D'ÈDIP

Èdip Rei no només es va representar en el seu moment de creació a l'antiguitat, sinó que encara és representada fins als nostres dies i és una lectura obligatòria a moltes institucions educatives. Va sobreviure com el model per a obres d'autors tan destacats com ara Sèneca, Dryden i Voltaire.

Complex d'Èdip, Salvador Dalí

El psicoanalista Sigmund Freud va crear el terme "Complex d'Èdip" per referir-se a el que ell descriu com a la fase de desenvolupament en què un pot experimentar desig sexual per al parent del sexe oposat, i per altra banda una sensació de rivalitat i hostilitat cap al progenitor del mateix sexe. El nom troba els seus orígens en el personatge d'Èdip, que com descriu Freud, mostra desig sexual per la seva mare, i en contra mata el seu pare.

Per aprofundir més, podeu consultar aquest discurs del professor Eric Csapo, de la universitat de Warwick:


Amy Serres 
1r Batx

7 de desembre de 2021

EL MITE D'ARACNE

Aracne, aranya en grec, és la narració del mite d'una jove atractiva teixidora.

Aracne era filla d'Idmón, un tintorer que vivia a Colofó. La jove era molt famosa per la seva extraordinària habilitat per brodar i teixir.

El mite narra que els seus treballs eren tan admirables que les Nimfes del camp els anaven a veure. Així que la seva popularitat va pujar de tal manera que persones d'arreu del món li demanaren les seves obres. Tanmateix el fet de ser tan famosa va ocasionar que la jove és tornes orgullosa i arrogant. Ella, volia que totes les seves obres foren molt conegudes i s'atribuïa tot el mèrit,  sense deure la seva habilitat a ningú. 

M'agradaria puntualitzar que a l'antiga Grècia és  creia  que els deus donaven a tots els humans diferents habilitats. I tu, com a mortal,  havies de donar gràcies per aquesta. Per exemple, si eres molt bo amb la música havies de donar gràcies al déu de la música. Per altre banda, l'habilitat d'Aracne per teixir i brodar deien que va ser donada per Atena.

Hi ha mites que expliquen que la deessa Atena va aparèixer en forma de vella a la jove i la va avisar del seu mal comportament. Aracne va respondre insultant i cridant a la vella, qui immediatament es transformà amb Atena.

En una altra versió trobem que Atena va esclata amb ràbia i cegada per l'enveja desafià a la jove a un concurs. Inicialment la deessa  va teixir com un altre senyal d'advertiment a Aracne qutre històries d'humans que es cregueren millor que els deus i foren castigats. Aracne no va veure l'advertiment i cegada per l'orgull va teixir quatre escenes on els deus castigaren els mortals sense cap raó. Per acabar el concurs, Atena va teixir la seva victòria contra Posidó per aconseguir Atenes, mostrant així el gran poder que tenen els déus. Aracne, en canvi, va brodar algunes escenes dels amors dels déus. Aquesta els havia dibuixat en forma d'animal cometen diferentes infidelitats com ara Europa i Leda

Atena, a més a més de  veure que Aracne era més bona, i interpretar la obra d'aquesta com una burla als déus. Ella, esclatar de gelosia i enveja. És diu que va agafar la seva llança i la va tirar destrossant el teixit d'Aracne colpejant la jove. Hi han mites que diuen que els fils es van enrotllar al coll de la jove ofegant-la però la deessa va tenir compassió i la va transformar amb una aranya de tal manera que pogués teixir totes les hores de la seva vida.

La història va ser narrada a les Metamorfosis d'Ovidi.


Diego Valázquez, La fábula de Aracne 

Carlos Terrés, El mito de Aracne


A continuació us deixo un petit vídeo per aprofundir un mica més en el mite d'Aracne.

 


Núria González
4t ESO

6 de desembre de 2021

PERSÈFONE

També coneguda com a Kore, ella és deessa de la primavera, les estacions, les flors i la fertilitat, però també coneguda com la deessa de l'inframón. Era filla de Zeus (déu de l'Olimp) i Demèter (deessa de l'agricultura).

HISTÒRIA

Ella vivia apartada dels altres déus amb la seva mare, Demèter, i quan creixia, molts déus la van intentar enamorar, però Demèter els va rebutjar. Un dels seus enamorats era Hades (déu de l'inframón) i va demanar al seu germà, Zeus, que si podia casar-se amb la seva filla, i va acceptar. Però Demèter no acceptava que ningú s'acostés a la seva filla, i Hades va idear un pla per segrestar-la.
Un dia, Persèfone estava collint narcisos en un prat d'Enna, i de sobte, es va obrir la terra i Hades la va segrestar.
Gian Lorenzo Bernini, El rapte de Persèfone

Demèter la va buscar en tots llocs, però no la trobava i va caure en depressió. En algunes versions es diu que ella va impedir el creixement de les llavors, i a causa d'això, la humanitat es moria per la fam.
Hècate havia sentit els crits de Persèfone, però com ja li havien segrestat, va ajudar a Demèter a trobar-la, i li va suggerir que parles amb Hèlios (personificació del sol) i ell li va explicar tot sobre el rapte i on es trobava Persèfone.
Zeus va intervenir, ja que va veure que la gent moria per la pèrdua de la fertilitat en els camps, i va enviar a Hermes (déu de l'enginy) a buscar a Persèfone a l'inframón. Va negociar amb Hades per fer tornar a Persèfone amb la seva mare, i el va convèncer.
Una de les condicions per fer sortir a Persèfone de l'inframón, era que no podia menjar cap aliment provinent d'allí, però en algunes versions de la història, diuen que Hades l'enganyà fent que ella robés sis llavors de magrana, causant que ella hagués de tornar a l'inframón un cop a l'any, un mes per cada llavor que hi havia menjat. És a dir, que els sis mesos estaria amb Demèter, fonamentant que ella fes fèrtil la vegetació, però quan Persèfone marxés, la terra es tornés infèrtil.
Frederic Leighton, El retorn de Persèfone

Durant el rapte de Persèfone, Hades la va intentar enamorar de diferents maneres, i al final ho va aconseguir, ja que amb el temps que havia passat amb ell, ella se sentia lliure sense la seva mare.
Hades estimava molt a la seva esposa, Persèfone, però quan ella marxava, no li agradava sentir-se sol, i anava amb dones mortals, únicament per la companyia que li donaven, i detestava els seus fills semidéus.
Els fills d'Hades i Persèfone, depèn de les versions, són: Makaria (deessa de la mort compassiva); Melinoe (deessa de les ofrenes fúnebres); Zagreo (déu dels misteris fúnebres); Plutó (déu de la riquesa).

Per més informació:

Nicole Aillon
4t ESO

3 de desembre de 2021

PENÈLOPE

Penèlope era filla del rei Ícar d'Esparta i de la nimfa Periboa. Penèlope era un personatge de l'Odissea i concretament la dona de Ulisses, el rei d'Ítaca que sobresortia per ser el més savi de tots els herois grecs de la terra de Troia. Ulisses i Penèlope van tenir un fill anomenat Telèmac.

Mentre Ulisses va estar 20 anys fora de casa per haver anat a lluitar a la Guerra de Troia, Penèlope es va quedar sola a Ítaca amb el seu fill. Durant l'absència d'Ulisses, Penèlope li va ser fidel, perquè ella no era capaç d'estimar a cap més home que no fos ell, però els nobles li feien pressió perquè es tornés a casar, ja que pensaven que Ulisses no tornaria.

Tots els nobles volien casar-se amb ella perquè apart de ser molt bonica, el seu home era el rei d'Ítaca. Penèlope no va cedir a la pressió i va enganyar a tots els seus pretendents durant un temps, els quals disposaven de totes les viandes del palau. Els va mantenir entretinguts mentre els hi feia creure que es casaria amb un d'ells quan acabés de teixir el sudari del seu sogre Laertes. Es passava els dies fent veure que teixia com si no hi hagués un demà però a les nits aprofitava i desteixia el sudari demostrant que la seva intel·ligència només podia ser comparada amb la del seu marit, que finalment va arribar a Ítaca per venjar-se i matar a tots els pretendents, però Penèlope no es creia que fos ell fins que Ulisses va revelar que coneixia el secret de una de les potes del llit que ell mateix havia fet amb una branca d'oliva plantat a prop del seu palau. Després d'haver-se explicat tot el què havia passat en 20 anys, van viure feliços per sempre més. 


Penèlope i els pretendents (1912) de John William Waterhouse 

Johann Heinrich Wilhelm Tischbein (1802)

REFLEXIÓ

Penèlope tot i sense saber si Ulisses (el seu marit) tornaria, el va estar esperant 20 anys a que tornés de la Guerra de Troia i durant tot aquest temps li va ser fidel, l'amor d'abans era amor del bo, avui en dia poca gent esperaria 20 anys a que la seva parella tornés, perquè l'amor d'ara no és com el d'abans; ara només parlem d'amor físic, no del amor sentimental.

En aquest vídeo, Joan Manel Serrat, parla sobre una tal Penèlope, creieu que es basa en aquest mite?



Helena Rovira
4t ESO

2 de desembre de 2021

ÀRTEMIS

Deessa grega de la caça i la natura, protectora dels animals i dels boscos. Va néixer dels amors de Zeus i Leto. Quan va cumplir 3 anys li va demanar al seu pare sis desitjos: que no es casés mai, tenir més noms que el seu germà Apol·lo, tenir un arc i fletxes fetes pels Ciclops i una túnica de caça que li arribi fins als genolls, ser la que porti llum al món, tenir seixanta nimfes i tenir totes les muntanyes al seu domini. 

Quan Leto era a punt de donar llum, no trobava cap terra que l'acollís per por de la venjança d'Hera fins que va arribar a l'illa anomenada Delos, on a la fi va poder parir els seus dos bessons: primer Àrtemis, que ajudà després a a néixer el seu germà Apol·lo. Per això Àrtemis, encara que va ser sempre verge, és també la deessa dels parts. És representada com una donzella vestida amb una túnica que du un arc i un carcaix amb fletxes. Sovint apareix acompanyada d'un cérvol o d'un gos de caça. Quasi sempre és als boscos, caçant  en companyia de les seves nimfes. Era de caràcter cruel i venjatiu i li eren atribuïdes les morts sobtades.

Àrtemis, Francesco Hayez

Les llegendes diuen que va causar moltes víctimes per venjança. Causava la mort a tothom que ofenia la seva puresa. Tampoc suportava que ningú la suplantés en la devoció que sentien alguns mortals per a ella. Va ser responsable indirectament de la mort de Fedra, perquè es va suïcidar perquè Hipòlit (el seu fillastre) no va correspondre al seu desig. El jove era un fidel de la deessa, en qui s'havia dedicat en cos i ànima.

Àrtemis també tenia el seu costat positiu. Era protectora de les verges i de la natura però també de les dones que parien i els nadons.

La relació entre Apol·lo (que regia la llum del sol) i Artemisa (la de la lluna), era molt estreta, fins a tal punt de que els grecs vinculessin la deessa amb el culte d'Apol·lo.

A continuació teniu un slideshare amb més informació sobre Àrtemis:


Neus Llovera
1r batx

1 de desembre de 2021

EL NAIXEMENT D'AFRODITA

Afrodita és coneguda com a la deessa de l'amor i de la bellesa. El seu nom significa: nascuda de l'escuma del mar, que és el nom que prové de la llegenda del seu naixement. Popularment sempre s'ha dit que la deessa és provinent de Grècia, i que després amb la cultura grega de part dels romans, seria Venus, la deessa romana de l'amor, com la deessa grega Afrodita. En el fons Afrodita, és una deessa adaptada pels grecs, una deessa d'origen oriental.


  El naixement de Veus, Sandro Botticelli, circa 1484.

Afrodita ha passat per moltes cultures diferents, i cada cultura la ha anomenat diferent. Aquests son els seus noms en diferents religions: Inanna en la mitologia sumèria, Astarté en la mitologia fenícia, Turan en la mitologia etrusca i Venus en la mitologia grega.

Un dels símbols d'Afrodita és la seva flor, que, era la rosa, la flor es considerava la flor de l'amor, i és la que es regala pel dia de Sant Jordi. 

Segons la llegenda, Afrodita va néixer de l'escuma del mar, Gea (mare de la Terra) només va tenir a Urà (Déu del cel), Gea es va unir amb Urà per tenir els Cicplops, Hecatonquirs i els Titans. Però ell odiava a tots els seus fills, i els va fer anar a viure amb la seva mare. Gea un dia els va alliberar i els hi va dir que es venguessin del seu pare, però tots tenien por, menys Cronos, i així va ser quan Cronos va acceptar la tasca que li havia dit la seva mare, i així doncs ell mateix va  tallar als genitals a Urà (Déu del cel) i els va llençar al mar, de manera que, la sang i el semen va caure al mar i es quan es va començar a formar l'escuma blanca i va sortir Afrodita amb forma adulta, ja que es diu que la deessa no va tenir infància. 

Una altra versió del seu naixement és que Afrodita va ser filla de Zeus i Dione. La llegenda va sobre el naixement d'aquest tipus d'Afrodita, la menys utilitzada en conceptes mitològics i mites, ja que neix de la unió de dos Deus. S'ha arribat a dir que era d'humor vanitosa, malhumorada i susceptible. Ella participa i és present amb molts mites on és la protagonista.

Aquí hi ha un curt vídeo on explica més el seu naixement. 


Raquel Larrubia

4t ESO

30 de novembre de 2021

LES ÀNIMES A L'ANTIGA GRÈCIA

En l'actualitat la psicologia defensa l'ànima ("anima" en llatí) com una cosa vital per entendre el pensament. Però això ja ve dels antics filòsofs que definien l'ànima com un concepte emergent i dispers, fins i tot creien que era el principi de la immortalitat. Ho concebien com un principi de vida, una cosa indiscutible, moria el nostre ser material però mai moria l'ànima, aquella mena de cosa inexplicable que perdura encara que físicament ja no hi siguem.

LA CONCPECIÓ DE L'ÀNIMA A L'ANTIGA GRÈCIA

Antigament les ànimes es concebien de maneres diferents, concretament tres maneres diferents:

1. Com un alè, un sospir, vinculat a la respiració, quan falta alè l'individu realment mor.

2. Un foc, quan aquesta calor produïda per el foc s'apaga, l'individu realment mor.

3. Una ombra, que fins i tot pot aparèixer en somnis.

Les dues primers concepcions de l'ànima, la veuen com un principi de vida, la percepció més comuna era la 1. La tercera no passa a ser res més que una ombra, aquesta percepció no era gaire comú, ja que no la vinculaven a la religió i la espiritualitat en canvi les dues primers si que hi estaven vinculades.

Quan un individu moria es creia fermament que aquella ànima es desprenia del cos, sortien a través de la boca o de les ferides causants de la mort i anaven a l'Hades, creient que queda com el record immaterial de un individu que va existir, ja que l'ànima no influïa mai sobre la vida física, només ho feia quan aquesta estava unida amb el cos.

L'ànima és el principi de vida comú entre tots els éssers vius. A l'antiga Gràcia ho concebien com una cosa immortal, per ells era un principi de racionalitat, hi els feia molt de respecte, per tan gairebé gran parts de les seves accions a la vida es basaven en conservar la seva ànima purament, els grans deus deien que un cop morta una persona, no tenia ni amics ni enemics, sols se'ls havia de tractar amb respecte i perquè això passés cada persona feia el possible perquè quan morís, descanses en pau i la seva ànima perdures d'una manera tranquil·la i feliç.

Actualment poca gent té en consideració l'ànima, però la gent que realment hi creu, duen a terme purificacions i neteja provinents de l'antiga Gràcia, ningú assegura que funcioni però el que si asseguren es que fer-ho no comporta cap conseqüència negativa. 

A continuació deixo la portada d'un llibre on aprofundeixen més sobre aquest tema.

 El concepto del alma en la antigua Grecia, de Jan N. Bremmer











Finalment deixo un vídeo explicatiu sobre les ànimes:

Laia Bardolet 
1r A BAT

NIX

Nix,Nyx o Nox , pels romans, és la deessa grega de la nit. Per conèixer aquesta deessa n'hem de remuntar quan al principi només regnava ...