Els arcs de triomf són monuments típics de l'arquitectura romana en forma d'arc que antigament, es col·locaven a l'entrada de les ciutats per recordar als seus habitants la grandesa i la fortalesa del món romà.
31 de març de 2022
ARCS DE TRIOMF
30 de març de 2022
TICI
Tici Donant de Fetge, José de Ribera 1632
Obra: Tici Donant de fetge
Autor: José de Ribera
Data: 1632
Museu: Museu del Prado, Madrid
Tècnica: Oli sobre llenç (227x 301 cm)
Procedència: Col·lecció Real
Cap al 1632, Jose de Ribera, un pintor aficionat per les escenes de martiris i suplicis. Crea una obra on es veu representada la figura de Tici o Titios (grec antic) que era un gegant fill de Zeus i d'Elara, una de les moltes amants de Zeus.
El seu mite tracta sobre com va ell va intentar violar a Latona (Leto) una de les amants de Zeus. Segons diverses versions del mite, Tici va intentar abusar de l'amant del seu pare perquè va ser instigat per Hera, l'esposa de Zeus, per venjar-se de l'engany del seu marit.
El càstig de Zeus per el seu fill va ser que Tici estaria eternament condemnat a Tàrtar, lligat a una roca amb un voltor menjant el seu fetge eternament.
29 de març de 2022
L'EDUCACIÓ ROMANA
La vida a Roma era difícil, ja des dels primers anys de vida. La majoria només rebia una educació molt bàsica però entre les societats de l'antiguitat, la romana va ser la primera a democratitzar les nocions elementals de llengua i càlcul.
L'educació tenia un paper molt important a l'antiga Roma, ja fos per els fills de les classes altes, destinats a iniciar una carrera política o administrar-ne els béns; les dames nobles que s'havien d'ocupar de la família... tothom necessitava una formació bàsica que els permetés obrir-se pas a la seva manera, a la societat.
Segurament, roma va ser la societat del món antic més alfabetitzada a nivell bàsic, fins i tot més que en algunes èpoques posteriors. Això es devia a que la importància del comerç feia necessari tenir unes nocions mínimes de llenguatge i càlcul. També tenia un paper fonamental el concepte ampli de ciutadania, que esperava que els ciutadans interioritzessin una sèrie de normes i tradicions que definien què significava ser romà.
Ser un nen a Roma:
Durant els primers anys de vida, el nen es desenvolupava al nucli familiar. En aquesta etapa, l'educació era responsabilitat de la mare i consistia en interioritzar les tradicions, lleis i normes socials romanes, és a dir, aprendre a comportar-se com a part de la societat: seguir el mos maiorum ("el costum dels avantpassats") era l'obligació moral d'un bon romà de qualsevol classe social.
Entre les dones nobles era molt comú assignar aquesta responsabilitat a les nodrisses, les esclaves de confiança o dones lliures al servei de la família. En acompanyar els nens en gairebé totes los seves activitats durant la infància, era normal que els infants desenvolupessin una relació més estreta amb les seves nodrisses que amb la seva mare biològica.
Diferències de classe social i sexe:
A partir dels 7 anys començava l'educació que podríem definir com escolar. Un cop arribats a aquest punt, el camí a seguir era molt diferent segons la classe social i el sexe: a les nenes se les començava a instruir a les tasques domèstiques, ja que l'obligació principal de la dona romana era ser esposa i mare. Tanmateix, igual que als nens, moltes nenes assistien alguns anys al que podíem anomenar una escola elemental on s'aprenia allò bàsic: llegir, escriure i fer càlculs simples ja que eren nocions que necessitarien per administrar els seus béns.
Aquesta educació era impartida per un mestre o litterator, però les condicions eren diferents segons la classe social: mentre que les famílies nobles o riques podien permetre enviar als seus fills a una escola o contractar mestres privats, els menys afavorits havien de conformar-se a pagar a litterator que feien classes al mig del carrer per un preu molt baix, sovint eren esclaus alliberats o lliberts. Els materials també anaven d'acord amb el preu, els nens que estudiaven en aquestes escoles del carrer practicaven l'escriptura i el càlcul amb tauletes de cera i llapis de fusta.
Entre estudis i exercicis, també hi havia espai per a la diversió. Molts dels jocs més característics de la infància, com l'amagatall o la gallineta cega, ja eren populars a l'època romana. Les joguines solien ser molt rudimentàries i fetes amb materials naturals. També eren molt populars les nines, des de les més senzilles a base de fusta fins a les més luxoses fetes d'ivori. Precisament, un dels ritus que havia de passar una noia abans de casar-se era lliurar les nines en ofrena als déus, deixant enrere la seva vida de nena.
Una educació desigual:
La segona etapa dels estudis, que començava al voltant dels 10-11 anys, corresponia al grammaticus, un professor que impartia un gran ventall de coneixement com la història, la literatura o la geografia. Es prenia com a referència els textos clàssics dels grans autors grecs i romans: Homer, Plató, Virgili, Horaci... Les ciències tenien poc pes ja que es consideraven un coneixement molt especialitzat i innecessari per a la majoria dels ciutadans. Aquesta educació de més nivell ja estava fora de l'abast de les classes baixes.
També disminuïa el nombre de noies ja que a partir de la pubertat eren considerades aptes per a casar-se i es dedicaven a aprendre a administrar la casa. Tot i això, entre les famílies nobles no era estrany que les nenes també accedissin a aquesta etapa, ja que una educació culta era un símbol d'estatus.
L'última etapa de l'educació era la generalment seguida pels homes de famílies de classe senatorial o eqüestre i era la preparació per la vida política. Als 15-16 anys eren confiats a un rhetor, mestre especialitzat en oratòria que els ensenyava les tècniques del discurs i l'argumentació.
L'educació física també tenia un paper molt important en la vida dels romans de classe alta perquè la carrera política anava sovint lligada al servei militar.
Tot i les grans diferències entre classes i sexes, l'educació a l'antiga Roma era definitivament més estesa que en altres societats antigues com l'egípcia o fins i tot la grega, on l'ensenyament era un privilegi.
Neus Llovera
1r Batx.
28 de març de 2022
PIGMALIÓ I GALATEA, SIMBOLOGIA
Pigmalió era en mitologia grega, escultor i rei de la illa de Xipre i descendent de Posidó, deu del mar. Un dia Pigmalió va esculpir una estàtua d'una dona, una dona més bella que qualsevol dona viva, era perfecte, Pigmalió al veure l'escultura va enamorar-se cegament de la dona esculpida en aquesta, va intentar trobar una dona que fos de pell i ossos que tingués les mateixes característiques de l'escultura, al no trobar les característiques de l'escultura en cap dona viva va començar a tractar a l'escultura com si ho fos. L'estàtua com és obvi no va donar resposta alguna davant l'enamorat i Pigmalió. Ell es va sentir miserable, ofès i molt trist davant el que li passava amb la estàtua i gran obra de la qual s'havia enamorat. Pigmalió, desesperat va començar a pregar a Afrodita que li portes una dona idèntica a la de l'estàtua i Afrodita, complint el que Pigmalió li demanava va donar vida a l'estàtua. Un bon dia Pigmalió va besar l'estàtua però al fer-ho va notar que els llavis ja no eren freds, tenien una certa calidesa i un tacte com si fossin de veritat, va ser llavors quan Pigmalió va saber que l'escultura estava viva i que Afrodita va complir el seu gran desig. Pigmalió i Galatea van casar-se convertint-se en rei i reina de Xipre que van tenir una filla.
Pigmalió i Galatea, Jean Léon Gerome |
25 de març de 2022
EL MITE D'ECO
Eco era una nimfa de la muntanya del mont Helicó que va ser criada educada per nimfes i muses. Posseïa una veu molt bonica i melòdica. Era bella i atractiva, i per això Zeus se'n va enamorar, però Hera, al descobrir aquella traïció va castigar a Eco arrabassant-li la veu. Va ser llavors quan Afrodita, va sentir compassió per Eco i al no poder desfer l'encanteri va aconseguir que Eco pogués repetir l'ultima paraula que sentís dir.
Després d'aquesta fracassada història amb Zeus, Eco cau profundament enamorada de Narcís i el descriu com el seu gran amor, tot i que acaba amb un destí fatal per els dos, un per amar massa i l'altre per burlar-se de l'amant.
HISTÒRIA D'ECO I NARCÍS:
24 de març de 2022
HERMES, EL MISSATGER DELS DÉUS OLÍMPICS
El comerç és l'intercanvi d'uns béns per uns altres; un robatori és un delicte contra el patrimoni a canvi de res; un camí és la via per canviar de lloc; un missatger és l'encarregat d'intercanviar missatges entre una o més persones; el somni es el canvi entre la vigília i un estat diferent. Podem deduir, que pels grecs, Hermes era el déu dels canvis de tot tipus.
Hermes i Ío
Hermes en el Cicle Troià
23 de març de 2022
DELFOS I L'ORACLE D'APOL·LO
Del llatí oraculum, oracle en català, era una resposta divina dels déus que arribava a les persones mitjançant senyals físics o símbols que interpretaven els especialistes. Així mateix, també es coneix com a oracle el lloc on es realitza aquest tipus de consultes i se'n rebia la resposta. Els grecs comptaven amb nombrosos oracles que consultaven per prendre decisions importants, com ara començar una guerra, crear una nova ciutat lluny del seu país, tenir prosperitat o per demanar perdó per haver matat algú. Aquesta tradició grega va continuar a l'època romana.
Fa molt de temps els grecs mantenien que a Delfos, apoques hores d'Atenes, en un estret congost que ells consideraven "omphalos" o melic del món, existia un lloc sagrat, un santuari consagrat al déu Apol·lo on hi havia acres plens de tresors com ara estàtues, or a més a més de santuaris i un estadi dedicat al déu de la poesia i la música. Delfos era un lloc molt important en el món antic, ja que es considerava un lloc de pau garantida i on es podien reunir líders del món com ara: representants de ciutats-estats grecs, cretencs, macedonis i fins i tot perses que feien ofrenes i consultaven a l'Oracle. A més a més de ser considerat un lloc de pau la seva localització com a centre del món li va donar un prestigi especial. No obstant això, encara que l'oracle de Delfos és el més conegut no ens podem oblidar de l'oracle d'Olímpia i l'oracle de Dodona.
Origen del santuari:
La llegenda diu que el santuari estava consagrat a Gea, deessa de la terra i la seva filla Temis, fins que va arribar Apol·lo enganyat per la nimfa Telfusa qui li havia assegurat que era el lloc ideal per fundar un oracle, sense advertir-li que allà hi vivia una serp monstruosa anomenada Python, Pitó en català. Apol·lo derrotaria a la serp al costat de la font Castalia i deixaria que el seu cos es podrís. Des d'aquell moment se'l va recordar com a Pitó, podrir-se en català. A més a més en honor aquesta victòria es celebraria periòdicament uns jocs anomenats jocs Pítics que servirien com a element purificador. Aquests jocs s'igualaven en importància als Olímpics i es celebraven cada quatre anys. El premi pels guanyadors era la corona de llorer. El llorer era l'arbre consagrat al déu Apol·lo, ja que el llorer sempre es relacionava amb la història d'amor amb la nimfa Dafne, una de les seves estimades que amb l'objectiu de fugir d'Apol·lo imploraria al déu del riu Peneu que la transformés en llorer.
Després de castigar també a la nimfa el déu va reclutar els seus primers sacerdots del temple. Per això va adoptar la forma d'un dofí que va saltar a bord d'un vaixell procedent de Creta i el va guiar fins a la costa on oferir als mariners una nova feina. Des d'aquell moment el territori es va anomenar Delfos, dofí en grec. Així mateix, Apol·lo seria conegut amb el sobre nom Delfic.
Santuari i rituals:
L'oracle de Delfos estava situat en una cova profunda amb una entrada estreta. Segons la tradició, a la part més recòndita del temple d'Apol·lo hi havia un lloc subterrani anomenat àdyton on la pitonissa, pytnisa amb llatí, era la persona que tenia la capacitat de predir o interpretar les respostes dels déus. La pitonissa baixava amb una corona i un bastó de llorer per comunicar-se amb la divinitat. Es creu que allà mastegava el llorer, bevia aigua de la font Casotis i s'asseia en un trípode situat sobre una esquerda natural del terra de la qual sortien vapors que es creien que desprenia la serp. En inhalar-los, la sacerdotessa entrava en un frenesí o deliri pronunciant paraules que podien ser incomprensibles que els sacerdots del temple escoltaven, escrivien i al final li lliuraven al consultant. Així es deia que per la boca de la pitonissa parlava el déu Apol·lo. Els sacerdots tindrien un paper fonamental per ajudar a la pitonissa a fer els sacrificis, interpretar les respostes oculars i cuidar el culte. En principi les pitonisses eren dones joves i verges, però es van donar diversos casos de violació i acabaven sent dones grans poc atractives.
A l'entrada de l'àdyton hi havia una inscripció que deia:
"T'adverteixo, qualsevol que fossis tu, que desitges sondejar els arcans de la natura, que si no trobes dins teu mateix allò que busques, tampoc podràs trobar-ho fora. Si tu ignores les excel·lències de casa teva, com pretens trobar altres excel·lències? En tu es troba amagat el tresor dels tresors. Home, coneix-te a tu mateix i coneixeràs l'univers i els déus"
Oracle i política:
Les profecies de l'oracle de Delfos van tenir un paper fonamental al món hel·lènic, ja que Heròdot va assenyalar que durant les Guerres Mèdiques la pitonissa de Delfos va predir la rendició dels perses, presagiant desastres i derrotes. Tanmateix, els atenesos, partidaris de resistir van fer rectificar als sacerdots el sentit de l'oracle i van emprendre la guerra resultant els vencedors. Aquesta no va ser l'única ocasió en què es va manifestar un clar ús polític de l'oracle. La competència i rivalitat entre les diferents polis va fer que de vegades els sacerdots fossin acusats d'afavorir una de les parts en conflicte.
Culte a l'oracle:
L'oracle es celebrava el dia set de cada mes, ja que es considerava la data del naixement d'Apol·lo. En un primer moment, les sentències de la pitonissa es feien en vers, però després es van començar a predir en prosa perquè Apol·lo era el déu de la música.
Les consultes a l'oracle es pagaven en forma de sacrifici o mitjançant tarifes on el preu mínim de l'ofrena seria assequible per un ciutadà mitjà. No obstant això, els més rics i poderosos a més de deixar un sacrifici dedicaven estàtues, trípodes, etc.
El prestigi de Delfos va començar a decaure després de la mort d'Alexandre, el 323 a.C, encara que va continuar sent un centre d'atracció durant l'època hel·lenística i el període romà. Però al 391d.C. l'emperador romà Teodosi va decretar el tancament de tots els oracles i la prohibició de l'endevinació del futur. Ja que l'aparició del cristianisme va silenciar la veu dels antics déus.
Per acabar us deixo un vídeo que resumeix l'entrada.
22 de març de 2022
ORFEU I EURÍDICE
Orfeu era un dels fills d'Apol·lo, així mateix, posseïa un excel·lent talent per a la música, especialment la lira que acompanyava amb la seva preciosa veu capaç de captivar a qualsevol. Orfeu duia una vida molt plena en companyia de la seva estimada Eurídice que era molt bella i estimada per tothom que la coneixia. Un bon dia, quan els prats eren en flor, Eurídice estava donant un volt pel camp fins que va ser desvetllada per Aristeu, un pastor que no tenia bona relació amb Orfeu, ell la va començar a perseguir i en un intent d'escapar Eurídice va trepitjar una serp que la mossegar i va acabar amb la seva vida. Orfeu va quedar completament devastat, la seva vida mai més seria el mateix sense la seva estimada, aquest sentiment el va portar a decidir que aniria a l'Inframón en la seva recerca per rescatar la seva ànima.
Per aconseguir això havia de parlar amb Hades, però abans havia de creuar les aigües infernals amb la barca Caront, qui era l'encarregat de dur les ànimes dels difunts a l'altre banda de la fosca llacuna. Caront no deixava pujar a Orfeu la barca ja que ell no havia mort ,però Orfeu va fer servir les seva encantadora veu per convèncer a Caront de que el portés, i així va ser. Un cop a les portes de l'Inframón va trobar-se amb Hades i Persèfone que tampoc volien posar-li les coses fàcils, però Orfeu era molt llest i va pensar que si la seva veu havia funcionat per creuar la llacuna funcionaria també per recuperar l'ànima de la seva estimada, va començar a cantar i ràpidament Hades i Persèfone van decidir entregar-li l'ànima de Eurídice. Però no tot podia ser color de rosa per Orfeu, hi havia una condició: Mai podria mirar a Eurídice, ella havia de caminar sempre darrere seu sense poder girar-se per comprovar la seva presencia. Si desfeia el pacte l'ànima de Eurícide tornaria a viure per sempre més a lInframón.
El viatge de sortida començar i Orfeu no podia evitar dubtar que la seva enamorada sigues darrere seu, fins que després d'un sospir de d'Eurídice Orfeu de manera intuïtiva es va girar per veure si estava bé. Acabava d'incomplir el pacte amb Hades i Persèfone i va veure com l'ànima de la bella Eurídice marxava lluny d'ell, va intentar atrapar-la però el seu esforç va resultar en va, havia perdut a la seva estimada per sempre més.
Orfeu va quedar completament destorçat després de la pèrdua d'Eurídice i això el va fer estar set dies i set nits en velada vivint del seu record. Fins que finalment va acceptar que hauria de viure sense ella la resta de la seva vida, ara viatjaria per tot el món cantant i tocant la lira en honor a Eurídice.
21 de març de 2022
LLATINISMES
Segur que heu sentit que el llatí és una llengua morta, però no és així ni de bon tros! El llatí esta molt de moda, i segur que vosaltres en parleu sense ni tant sols saber-ho. Quantes vegades estàveu en un examen i com que no us sabíeu més exemples heu posat etcètera? Quantes vegades heu sentit RIP? Segur que més d'un cop l'heu espifiat i heu dit mea culpa. I probablement us han enxampat fen alguna dolenteria in fraganti, però us heu acabat sortint amb la vostra. Doncs quan dèieu totes aquestes frases o paraules, estàveu parlant llatí.
Ara us ensenyaré unes quantes frases i paraules en llatí, que de ben segur ja havíeu sentit, perquè pugueu seguir la moda i no quedar-vos enrere.
- Carpe diem: Vol dir aprofita el dia, i ara s'utilitza com a lema per gaudir el moment present.
- Mens sana in corpore sano: "Un esperit sa en un cos sa". Tot i que abans tenia connotacions religioses, avui en dia s'utilitza com a lema propagandístic de la pràctica d'esport com a font de salut
- Bis: Aquest és molt probable que l'hagueu sentit en un concert. S'utilitza, com a substantiu, per indicar una repetició d'una obra musical o peça afegida a un recital.
- Mea culpa: "Per la meva culpa". Abans també tenia relació amb la religió, però avui en dia s'utilitza en un context general, quan algú assumeix davant dels altres la responsabilitat en un error comès.
- In fraganti: "En delicte flagrant", literalment, "mentre crema el delicte". Significa sorprendre algú en el moment en el que està cometen un delicte o, més generalment, una acció d'amagat.
- Viceversa: "Girat el sentit", és a dir, "en sentit contrari, a la inversa". Indica l'ordre contrari d'un segon terme respecte al primer.
- Versus: "En direcció a". Abans indicava direcció, però mediatitzada per l'anglès, ha agafat un significat més agressiu i de confrontació.
- RIP (requiescat in pace): "Descansi en pau". Potser pensàveu que venia de l'anglès (rest in pace), però no! Aquesta formula s'ha popularitzat sobretot gràcies a les sigles R.I.P., a causa del seu us freqüent a les làpides.
- Accessit: "S'hi ha acostat" (al primer lloc). En un certamen, una recompensa inferior al primer premi.
- Postdata (P.D.): "(Paraules escrites) després de la data". Així s'encapçala, sovint de forma abreujada, allò que s'afegeix al final de tot d'una carta o d'un escrit.
- Et cetera (etcètera): "I altres coses restants". Es fa servir, habitualment, a l'hora d'escurçar una relació d'elements fàcilment deduïbles pel context. S'ha acabat soldant en una sola paraula, i gairebé sempre representada de forma abreujada (etc.).
- Esnob: Aquesta paraula, tot i haver arribat al català i el castellà a través de l'anglès, es considera d'origen llatí. Ha tingut molts significats, però actualment es fa servir per referir-se a algú que es creu millor que algú altre només basat en factors superficials. Probablement ho haureu sentit en altres contextos i amb altres significats i també son correctes.
- Verba volant, scripta manent: "Les paraules volen, les coses escrites romanent". Una frase feta en llatí molt popular, que vol expressar la importància de l'escriptura.
- Agenda: És la llibreta on s'anoten programacions d'actes o coses pendents. En llatí es tradueix com a "les coses que cal fer".
- A posteriori: "A partir del que és després". Actualment s'utilitza com a adverbi que indica posterioritat.
- Idem: "El mateix". És un pronom neutre que es fa servir quan es vol evitar la repetició innecessària d'una cosa que s'ha esmentat abans en el mateix context.
- Lapsus: "Relliscada". Es diu de qualsevol error o equivocació que hem comès sense voler. Abans estava més relacionat amb l'escriptura, ara s'ha ampliat el seu significat.
- Vox populi: "Veu del poble, rumor popular". Sintagma que indica que un fet o notícia és de domini públic.
Hi ha molts més llatinismes, alguns menys comuns i d'altres que els utilitzem en el nostre dia a dia. El llatí està molt lluny de ser una llengua morta, ni tant sols té un peu a la tomba! Ara que tens tot aquest nou vocabulari, aprofita i parla en llatí! Gaudeix les llengües i carpe diem!
Amàlia Garcia
4t ESO
18 de març de 2022
EL TALÓ D'AQUIL·LES
Doae Boussatta4t ESO
17 de març de 2022
HARPIES I HIDRA DE LERNA, MONSTRES DE LA MITOLOGIA GREGA
HARPIES:
En la mitologia grega, les Harpies eren una mena de monstres. El seu nom significa "raptores" i es definien com aus amb cap de dona i dotades de fortes urpes.
La seva imatge va evolucionar amb el temps. En un començament s'identificaven amb forces de la naturalesa, per exemple, vents tempestuoses que eren capaços d'arrossegar a éssers humans dins a les mansions subterrànies. Alguns dels seus noms com: Ael·lo (vent tempestuós), Ocípete (que vola ràpid), Celeno (fosca) i més noms, fan una referència d'aquest fet.
Més tard es van identificar amb ànimes de morts que volien raptar vius, i fins i tot amb les ànimes de simples monstres que reptaven nens. Però Hesíode, escriptor de la primera literatura grega, les descriu com a dones alades molt belles.
Les harpies eren filles de Taumant i Electra, o segons altres versions filles de la Terra i del Vent. Es diu que amb la unió de les harpies i del vent Zèfir van néixer els cavalls immortals Xantos i Balí, els cavalls d'Aquil·les.
El mite en que les harpies són més conegudes és el de l'endeví cec Fineu, en que aquí les harpies robaven el menjar en aquests cec o anaven a embrutar-lo amb els seus excrements quan se n'anava a menjar.
HIDRA DE L'ERNA:
En la mitologia grega la hidra de Lerna era un monstre antic aquàtic amb forma de serp policèfala, en que el número dels seus caps va des de cinc fins a cent i té un alè verinós. Hèracles va matar en un dels seus dotze treballs. El seu cau era el Llac de Lerna. Sota les seves aigües havia l'entrada de l'inframon que hi guardava la Hidra.
L'hidra era filla de Tifó i Equidna. Es deia que era germana de Lleó de Nèmea i que per això buscava revenja per la mort d'aquests a Hèracles. En el segon dels dotze treballs de Hèracles que va complir sota les indicacions del seu cosí Euristeu, rei de Micenes, l'heroi havia de matar a l'Hidra de Lerna. Era una enorme serp de set caps i cada vegada que en mataven un, en naixien dos o més. Aquesta va ser criada per Hera, a les zones pantanoses de Lerna i podia matar amb al seu alè a qualsevol que s'apropés a ella.
Hèracles contenint la seva respiració, va començar a lluitar contra l'Hidra tallant amb una espasa els seus caps. Hera va enviar un enorme cranc a Hèracles per destorbar-lo, però aquest el va aixafar amb el peu. Lolau escuder d'Hèracles el va ajudar, i mentre aquest tallava amb l'espasa els caps, Lolau cremava les ferides amb una entorxa per evitar que es reproduïssin els caps.
Hèracles i la Hidra de l'Erna, G. Moreau
16 de març de 2022
POSIDÓ
Posidó també anomenat Neptú germà de Zeus i Hades era el déu del mar, dels llacs i dels terratrèmols, els seus pares es deien Cronos i Rea, la gent deia que el seu caràcter depenia de l'estat del mar i dels oceans.
Posidó era un dels fills de Cronos i Rea. El petit Posidó va ser una de les víctimes de la fúria devoradora del seu pare. Cronos, per evitar que un dels seus fills el destronés com ell mateix havia fet amb el seu propi pare, els devorava un a un a mesura que anaven naixent. D'aquesta manera va acabar Posidó engolit pel seu propi pare.
Altres versions més tardanes del mite ens expliquen que Posidó es va salvar d'aquesta tortura gràcies a l'engany perpetrat per la seva mare, Rea, que excepte ell i al costat del seu germà Zeus, posant a tots dos fora de perill de la ira de Cronos.
4t ESO
15 de març de 2022
BESTIARI
Els bestiaris són obres en prosa que van sobre característiques d'espècies animals, reals o imaginaries, dels quals en fan una interpretació simbòlica. Els primers bestiaris van ser documentats a principis del segle Xll, tot i que tenen antecedents molt llunyans. Amb aquesta edició, ens posen a disposició El bestiari català amb el llenguatge actual.
Seguidament, veurem alguns dels éssers prodigiosos de la mitologia grega. Aquests tenien la tendència d'aparèixer en mites adoptant la forma d'animal i persona o, també, de barreja de dos o més animals, d'espècies diferents, amb característiques molt poc comunes. Aquests animals fantasiosos han arribat fins a l'actualitat i en podem trobar en videojocs, llibres de fantasia o màgia (la saga de Harry Potter en seria un exemple), cinema fantàstic, etc.
El primer ésser del qual parlarem és l'esfinx; aquesta criatura tenia cara de dona i cos de lleó, més unes ales d'àguila. Fou enviada a una muntanya, al costat de Tebes, per Hades com a càstig. El que es dedicava a fer era proposar un enigma als viatgers i, si no eren capaços de resoldre'l, els devorava. L'enigma era el següent; "Quin és l'ésser que camina amb quatre peus al matí, dos al migdia i tres al vespre, però que, contràriament a la majoria dels éssers vius, és més ràpid com menys peus utilitza per caminar?" Ningú va poder endevinar la resposta, fins que va arribar Édip amb la següent solució; "És l'home, que va de quatre grapes quan és petit, fa servir les dues cames d'adult i el bastó quan és vell".
SI AFRODITA FOS UNA "MODERNETA"
Tots coneixem la deessa de l'amor i la sensualitat, i per això mateix podem imaginar com seria la seva personalitat, però com seria si v...

Popular Posts
-
Les ciutats romanes, totes tenen unes mateixes característiques: un traçat i uns edificis similars. Per construir-les primer s'estudiav...
-
La societat romana, era similar a la grega ja que també es dividia en parts. Aquesta societat es basava en el naixement i en la riquesa de ...
-
Les cases romanes més luxoses unifamiliars es deien domus . Eren d'una sola planta i estaven orientades cap a l'interior, gairebé s...