31 de març de 2022

ARCS DE TRIOMF

Els arcs de triomf són monuments típics de l'arquitectura romana en forma d'arc que antigament, es col·locaven a l'entrada de les ciutats per recordar als seus habitants la grandesa i la fortalesa del món romà.

Abans eren construccions de fusta que servien perquè els generals de l'exèrcit hi exposessin els trofeus però, més endavant, la funció dels arcs de triomf eren commemoratius, es feien de pedra i tenien inscripcions.

N'hi havia de dos tipus:  
D'un arc: amb columnes o pilars adossats. A la cornisa es troba el text que explica el motiu de l'edificació.
De tres arcs: un arc alt i ample al centre i dos de laterals més petits. A part de la funció commemorativa, tenien una altra funció, servien com a "porta de control" de la ciutat. Per l'arc central passaven els carruatges i pels laterals les persones.

Arc del Triomf de Barcelona (Catalunya)


Arc de Constantí de Roma

Aquests arcs de triomf són alguns dels arcs més famosos del món:

Arc de Tit (Roma, Itàlia),
Aquet arc va ser construït per ordre de l'emperador Domicià per honrar la memòria del seu germà Tit en la seva victòria sobre els jueus quan es van rebel·lar contra l'Imperi Romà al voltant de l'any 70 DC.

Arc de Tit

Arc del Triomf de Moscou (Rússia),
El projecte va ser d'arquitecte Bove. L'arc va ser com un símbol de d'honor i el valor dels soldats caiguts a la guerra.

Arc del Triomf de Moscou

Arc del Triomf de Barcelona, va ser dissenyat per l'arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas com a entrada principal a l'exposició universal de Barcelona el 1888.

Arc del triomf de Barcelona

Us deixaré un vídeo si us interessa saber sobre l'arc de triomf més famós del món:


Fatima Kachout
4t ESO

30 de març de 2022

TICI


                                   Tici Donant de Fetge, José de Ribera 1632

Obra: Tici Donant de fetge

Autor: José de Ribera

Data: 1632

Museu: Museu del Prado, Madrid

Tècnica: Oli sobre llenç (227x 301 cm)

Procedència: Col·lecció Real

Cap al 1632, Jose de Ribera, un pintor aficionat per les escenes de martiris i suplicis.  Crea una obra on es veu representada la figura de Tici o Titios (grec antic) que era un gegant fill de Zeus i d'Elara, una de les moltes amants de Zeus.

El seu mite tracta sobre com va ell va intentar violar a Latona (Leto) una de les amants de Zeus. Segons diverses versions del mite, Tici va intentar abusar de l'amant del seu pare perquè va ser instigat per Hera, l'esposa de Zeus, per venjar-se de l'engany del seu marit.

El càstig de Zeus per el seu fill va ser que Tici estaria eternament condemnat a Tàrtar, lligat a una roca amb un voltor menjant el seu fetge eternament.


Amb aquesta quadre, L'autor ens vol transmetre el patiment de Tici davant del càstig de Zeus, per exemple: ens posa el personatge de forma diagonal per així aconseguir que el rostre de Tici quedi mes proper al espectador i poder veure amb mes facilitat els gestos dramàtics del Gegant. També si ens fixem en la mà dreta, en com esta tensa, forçada i bruta.

A part de que a Ribera li agradava molt pintar aquets tipus de pintures, no la va fer per gust. Va ser un encàrrec real i el tema principal va ser representar el poder de la reialesa i com eren capaços d'infligir càstig a qui no acati les ordres monàrquiques.  


29 de març de 2022

L'EDUCACIÓ ROMANA

La vida a Roma era difícil, ja des dels primers anys de vida. La majoria només rebia una educació molt bàsica però entre les societats de l'antiguitat, la romana va ser la primera a democratitzar les nocions elementals de llengua i càlcul.

L'educació tenia un paper molt important a l'antiga Roma, ja fos per els fills de les classes altes, destinats a iniciar una carrera política o administrar-ne els béns; les dames nobles que s'havien d'ocupar de la família... tothom necessitava una formació bàsica que els permetés obrir-se pas a la seva manera, a la societat.

Segurament, roma va ser la societat del món antic més alfabetitzada a nivell bàsic, fins i tot més que en algunes èpoques posteriors. Això es devia a que la importància del comerç feia necessari tenir unes nocions mínimes de llenguatge i càlcul. També tenia un paper fonamental el concepte ampli de ciutadania, que esperava que els ciutadans interioritzessin una sèrie de normes i tradicions que definien què significava ser romà.

Ser un nen a Roma:

Durant els primers anys de vida, el nen es desenvolupava al nucli familiar. En aquesta etapa, l'educació era responsabilitat de la mare i consistia en interioritzar les tradicions, lleis i normes socials romanes, és a dir, aprendre a comportar-se com a part de la societat: seguir el mos maiorum ("el costum dels avantpassats") era l'obligació moral d'un bon romà de qualsevol classe social.

Entre les dones nobles era molt comú assignar aquesta responsabilitat a les nodrisses, les esclaves de confiança o dones lliures al servei de la família. En acompanyar els nens en gairebé totes los seves activitats durant la infància, era normal que els infants desenvolupessin una relació més estreta amb les seves nodrisses que amb la seva mare biològica.

Diferències de classe social i sexe:

A partir dels 7 anys començava l'educació que podríem definir com escolar. Un cop arribats a aquest punt, el camí a seguir era molt diferent segons la classe social i el sexe: a les nenes se les començava a instruir a les tasques domèstiques, ja que l'obligació principal de la dona romana era ser esposa i mare. Tanmateix, igual que als nens, moltes nenes assistien alguns anys al que podíem anomenar una escola elemental on s'aprenia allò bàsic: llegir, escriure i fer càlculs simples ja que eren nocions que necessitarien per administrar els seus béns.

Aquesta educació era impartida per un mestre o litterator, però les condicions eren diferents segons la classe social: mentre que les famílies nobles o riques podien permetre enviar als seus fills a una escola o contractar mestres privats, els menys afavorits havien de conformar-se a pagar a litterator que feien classes al mig del carrer per un preu molt baix, sovint eren esclaus alliberats o lliberts. Els materials també anaven d'acord amb el preu, els nens que estudiaven en aquestes escoles del carrer practicaven l'escriptura i el càlcul amb tauletes de cera i llapis de fusta.

Entre estudis i exercicis, també hi havia espai per a la diversió. Molts dels jocs més característics de la infància, com l'amagatall o la gallineta cega, ja eren populars a l'època romana. Les joguines solien ser molt rudimentàries i fetes amb materials naturals. També eren molt populars les nines, des de les més senzilles a base de fusta fins a les més luxoses fetes d'ivori. Precisament, un dels ritus que havia de passar una noia abans de casar-se era lliurar les nines en ofrena als déus, deixant enrere la seva vida de nena.

Sarcòfag inància d'un nen a roma, S.II 

Una educació desigual:

La segona etapa dels estudis, que començava al voltant dels 10-11 anys, corresponia al grammaticus, un professor que impartia un gran ventall de coneixement com la història, la literatura o la geografia. Es prenia com a referència els textos clàssics dels grans autors grecs i romans: Homer, Plató, Virgili, Horaci... Les ciències tenien poc pes ja que es consideraven un coneixement molt especialitzat i innecessari per a la majoria dels ciutadans. Aquesta educació de més nivell ja estava fora de l'abast de les classes baixes.

També disminuïa el nombre de noies ja que a partir de la pubertat eren considerades aptes per a casar-se i es dedicaven a aprendre a administrar la casa. Tot i això, entre les famílies nobles no era estrany que les nenes també accedissin a aquesta etapa, ja que una educació culta era un símbol d'estatus.

L'última etapa de l'educació era la generalment seguida pels homes de famílies de classe senatorial o eqüestre i era la preparació per la vida política. Als 15-16 anys eren confiats a un rhetor, mestre especialitzat en oratòria que els ensenyava les tècniques del discurs i l'argumentació.

Mosaic romà de l'Acadèmia de Plató a Atenes

L'educació física també tenia un paper molt important en la vida dels romans de classe alta perquè la carrera política anava sovint lligada al servei militar.

Tot i les grans diferències entre classes i sexes, l'educació a l'antiga Roma era definitivament més estesa que en altres societats antigues com l'egípcia o fins i tot la grega, on l'ensenyament era un privilegi.

Neus Llovera

1r Batx.

28 de març de 2022

PIGMALIÓ I GALATEA, SIMBOLOGIA

Pigmalió era en mitologia grega, escultor i rei de la illa de Xipre i descendent de Posidó, deu del mar. Un dia Pigmalió va esculpir una estàtua d'una dona, una dona més bella que qualsevol dona viva, era perfecte, Pigmalió al veure l'escultura va enamorar-se cegament de la dona esculpida en aquesta, va intentar trobar una dona que fos de pell i ossos que tingués les mateixes característiques de l'escultura, al no trobar les característiques de l'escultura en cap dona viva va començar a tractar a l'escultura com si ho fos. L'estàtua com és obvi no va donar resposta alguna davant l'enamorat i Pigmalió. Ell es va sentir miserable, ofès i molt trist davant el que li passava amb la estàtua i gran obra de la qual s'havia enamorat. Pigmalió, desesperat va començar a pregar a Afrodita que li portes una dona idèntica a la de l'estàtua i Afrodita, complint el que Pigmalió li demanava va donar vida a  l'estàtua. Un bon dia Pigmalió va besar l'estàtua però al fer-ho va notar que els llavis ja no eren freds, tenien una certa calidesa i un tacte com si fossin de veritat, va ser llavors quan Pigmalió va saber que l'escultura estava viva i que Afrodita va complir el seu gran desig. Pigmalió i Galatea van casar-se convertint-se en rei i reina de Xipre que van tenir una filla.

Pigmalió i Galatea, Jean Léon Gerome

Aquest mite dona la visió de l'esposa ideal en l'antiga Grècia. L'estàtua no parla, no es mou, no es queixa i és bonica, no se'n destaca cap altre qualitat física o psicològica. A més a més tots els relats en què apareix Galatea, només es dona la visió d'una dona silenciosa, que no s'excedeix en res, només se li dona la importància de mare i esposa, és a dir quan pareix a la seva filla i de quan passa de ser una estàtua a una dona per casar-se amb  Pigmalió, és la única finalitat que té.
Els temes clau d'aquest relat són també l'amor del creador cap a la seva  obra i la comparació de la bellesa física d'una dona amb la perfecció tot i que no es mencioni cap característica del caràcter o personalitat d'ella.

Laura Rovira
1r Batx

25 de març de 2022

EL MITE D'ECO

Eco era una nimfa de la muntanya del mont Helicó que va ser criada educada per nimfes i muses. Posseïa una veu molt bonica i melòdica. Era bella i atractiva, i per això Zeus se'n va enamorar, però Hera, al descobrir aquella traïció va castigar a Eco arrabassant-li la veu. Va ser llavors quan Afrodita, va sentir compassió per Eco i al no poder desfer l'encanteri va aconseguir que Eco pogués repetir l'ultima paraula que sentís dir.

Després d'aquesta fracassada història amb Zeus, Eco cau profundament enamorada de Narcís i el descriu com el seu gran amor, tot i que acaba amb un destí fatal per els dos, un per amar massa i l'altre per burlar-se de l'amant.   

HISTÒRIA D'ECO I NARCÍS:

Narcís era fill de la nimfa Liríope i del déu del riu Cefiso, era un noi molt encantador. Eco es va enamorar-se profundament de Narcís i per això el seguia pel bosc amagant-se d'ell, fins que al trepitjar una branca, Narcís es va adonar de la seva presència, i va preguntar: 

"Hi ha algú?" i Eco, que nomes repetia l'última paraula, va dir: "Algú? Algú?". Narcís, qui no podia veure qui el seguia va cridar: "Qui ets?" i Eco va respondre: "Ets? Ets?" mentre sortia de darrera dels arbres. 

Després, Eco va demanar als animals que diguessin a en Narcís l'amor que sentia per ell, però la resposta de Narcís va ser riure's d'ella. A causa de la reacció de Narcís, Eco va córrer a amagar-se a una cova on es va anar envellint i consumint fins quedar només la seva dolça veu.
Narcís va ser castigat per Nèmesi, deessa de la venjança, va fer que s'enamorés del seu propi reflex que al mirar-se tan va caure i va morir ofegat, d'allà en va sortir una flor, que és anomenada flor de Narcís.

    
Eco i Narcís, John William Waterhouse


Altres versions del mite asseguren que Eco abans de Narcís havia tingut una altre experiència amorosa, amb Pan, déu de la fertilitat i la naturalesa, ella va enamorar-se d'Eco, però ella no sentia el mateix ja que no podia treure's del cap a Narcís. I va ser llavors quan Pan va ordenar que la matessin i que escampessin els seus trossets per tota la terra. 

A continuació adjunto un Slideshare sobre aquest mite:




Laia Bardolet
1r BAT

24 de març de 2022

HERMES, EL MISSATGER DELS DÉUS OLÍMPICS

Hermes va ser la divinitat protectora de coses com el comerç, els robatoris, els camins, els missatgers, els somnis i les portes. En realitat, tots aquests àmbits comparteixen una característica en comú: un canvi d'algun tipus.
 
El comerç és l'intercanvi d'uns béns per uns altres; un robatori és un delicte contra el patrimoni a canvi de res; un camí és la via per canviar de lloc; un missatger és l'encarregat d'intercanviar missatges entre una o més persones; el somni es el canvi entre la vigília i un estat diferent. Podem deduir, que pels grecs, Hermes era el déu dels canvis de tot tipus.

Hermes era un jove, amb barret i amb un parell d'ales, que tenia unes sandàlies que li permetien volar.

                            Hermes

Naixement i infància

Hermes va néixer gràcies a la unió entre Zeus i Maya, que Maya era una de les filles del gegantí Atlas. Va néixer en una cova en la muntanya Cil·lene, a Arcàdia. Als pocs dies del seu naixement, es va escapar del seu bressol i se'n va anar a caminar rumb cap al lloc on Apol·lo pasturava els seus bous i vaques. El jove Hermes va decidir robar alguns bous d'Apol·lo i tancar-los en una cova, de manera que el déu no els pogués trobar. Un cop perpetrat el robatori, Hermes va tornar a la seva cova, a Cil·lene.

En la entrada va trobar a una tortuga, i al observar la forma de la seva closca, va tenir una idea. Va matar al animal i, després de buidar la seva closca i va tensar sobre ell un parell de cordes fetes amb budells de bou. Amb això es va inventar la lira. Va tornar al seu bressol i es va quedar adormit. 

Apol·lo va descobrir el robatori del bous i va utilitzar els seus poders per endevinar i esbrinar qui va ser el culpable.


Hermes i Ío

La jove Ío, que va ser transformada per Zeus, volia evitar que Hera descobrís la relació entre ella i Hermes, però va sufrir la còlera de la gelosa senyora dels déus. La dona de Zeus va encarregar al monstre Argos, una criatura amb centenars d'ulls, que vigilés la vedella. Per alliberar al seu amant, Zeus va enviar a Hermes a acabar amb la criatura. Abans de matar a la criatura, Hermes el va dormir amb les seves cançons i històries, una mostra de la seva habilitat com a orador i narrador.




Hermes i Perseu

En primer lloc, Hermes va ser el que va proporcionar a Perseu les seves sandàlies alades, amb les que va derrotar a Medusa i a la bèstia que volia menjarse a Andròmeda. També va ser el que va conduir a Perseu al regne d'Hades.


Relacions i descendència

Un dels fills d'Hermes que més èxit va tenir en la iconografia i la literatura és Hermafrodit, que era gràcil i bonic, però sentia un rebuig per la companyia femenina. La nimfa Salmacis, enamorada d'ell, li perseguia i va acusar sense aconseguir el seu amor cap a ell. Desesperada, Salmacis va suplicar als déus que li donessin el no separar-se amb Hermafrodit.

D'aquesta manera, el fill d'Hermes i Afrodita va passar a tenir un cos que tenia les mateixes carecterístiques masculines i femenines, tant en els genitals com en altres zones de la seva anatomia.



Hermes en el Cicle Troià

Durant la guerra de Troia, Hermes apareix en tot moment competint amb el bàndol dels grecs. Va intervenir amb diversos episodis de gran importància pel desenvolupament dels esdeveniments que van tenir com a evolució a la caiguda i la destrucció de Troia. 

Abans del esclat de la guerra, Hermes, per designació de Zeus, va ser l'encarregat d'anunciar a París la seva elecció com a jutge en el concurs de bellesa de les tres deesses, com entregar al pastor troià la poma d'or amb què la deessa Eris havia sembrat la discòrdia entre elles. També per ordre de Zeus, va ser el responsable de conduir sa i estalvi al ancià Príam fins a l'interior del campament grec, perquè aquest pogués suplicar a Aquil·les que li donés el cadàver del seu fill Hèctor.

Finalment, Hermes va fer el paper de força que impedeix que Odisseu no acumplí amb el seu destí de tornar a Ítaca amb la seva dona Penèlope. Per això, el déu li entrega a Odisseu unes estranyes herbes que li fan invulnerable als poders de la maga Circe, de manera que l'heroi aconsegueix alliberar als seus companys dels embruixos d'aquesta. 

Posteriorment, Hermes és l'encarregat de recordar a Odisseu, atrapat a l'illa de la nimfa Calipso, el seu deure de tornar a la seva llar en lloc de perdre els ànims al costat del seu amant en el racó del món en el que un naufragi li havia llançat.



 Aquí teniu un vídeo de la història d'Hermes


Clement Amudu
4t ESO










23 de març de 2022

DELFOS I L'ORACLE D'APOL·LO

Del llatí oraculum, oracle en català, era una resposta divina dels déus que arribava a les persones mitjançant senyals físics o símbols que interpretaven els especialistes. Així mateix, també es coneix com a oracle el lloc on es realitza aquest tipus de consultes i se'n rebia la resposta. Els grecs comptaven amb nombrosos oracles que consultaven per prendre decisions importants, com ara començar una guerra, crear una nova ciutat lluny del seu país, tenir prosperitat o per demanar perdó per haver matat algú. Aquesta tradició grega va continuar a l'època romana.

Fa molt de temps els grecs mantenien que a Delfos, apoques hores d'Atenes, en un estret congost que ells consideraven "omphalos" o melic del món, existia un lloc sagrat, un santuari consagrat al déu Apol·lo on hi havia acres plens de tresors com ara estàtues, or a més a més de santuaris i un estadi dedicat al déu de la poesia i la música. Delfos era un lloc molt important en el món antic, ja que es considerava un lloc de pau garantida i on es podien reunir líders del món com ara: representants de ciutats-estats grecs, cretencs, macedonis i fins i tot perses que feien ofrenes i consultaven a l'Oracle. A més a més de ser considerat un lloc de pau la seva localització com a centre del món li va donar un prestigi especial. No obstant això, encara que l'oracle de Delfos és el més conegut no ens podem oblidar de l'oracle d'Olímpia i l'oracle de Dodona.

Origen del santuari:

La llegenda diu que el santuari estava consagrat a Gea, deessa de la terra i la seva filla Temis, fins que va arribar Apol·lo enganyat per la nimfa Telfusa qui li havia assegurat que era el lloc ideal per fundar un oracle, sense advertir-li que allà hi vivia una serp monstruosa anomenada Python, Pitó en català. Apol·lo derrotaria a la serp al costat de la font Castalia i deixaria que el seu cos es podrís. Des d'aquell moment se'l va recordar com a Pitó, podrir-se en català. A més a més en honor aquesta victòria es celebraria periòdicament uns jocs anomenats jocs Pítics que servirien com a element purificador. Aquests jocs s'igualaven en importància als Olímpics i es celebraven cada quatre anys. El premi pels guanyadors era la corona de llorer. El llorer era l'arbre consagrat al déu Apol·lo, ja que el llorer sempre es relacionava amb la història d'amor amb la nimfa Dafne, una de les seves estimades que amb l'objectiu de fugir d'Apol·lo imploraria al déu del riu Peneu que la transformés en llorer.

Després de castigar també a la nimfa el déu va reclutar els seus primers sacerdots del temple. Per això va adoptar la forma d'un dofí que va saltar a bord d'un vaixell procedent de Creta i el va guiar fins a la costa on oferir als mariners una nova feina. Des d'aquell moment el territori es va anomenar Delfos, dofí en grec. Així mateix, Apol·lo seria conegut amb el sobre nom Delfic.

Santuari i rituals:

L'oracle de Delfos estava situat en una cova profunda amb una entrada estreta. Segons la tradició, a la part més recòndita del temple d'Apol·lo hi havia un lloc subterrani anomenat àdyton on la pitonissa, pytnisa amb llatí, era la persona que tenia la capacitat de predir o interpretar les respostes dels déus. La pitonissa baixava amb una corona i un bastó de llorer per comunicar-se amb la divinitat. Es creu que allà mastegava el llorer, bevia aigua de la font Casotis i s'asseia en un trípode situat sobre una esquerda natural del terra de la qual sortien vapors que es creien que desprenia la serp. En inhalar-los, la sacerdotessa entrava en un frenesí o deliri pronunciant paraules que podien ser incomprensibles que els sacerdots del temple escoltaven, escrivien i al final li lliuraven al consultant. Així es deia que per la boca de la pitonissa parlava el déu Apol·lo. Els sacerdots tindrien un paper fonamental per ajudar a la pitonissa a fer els sacrificis, interpretar les respostes oculars i cuidar el culte. En principi les pitonisses eren dones joves i verges, però es van donar diversos casos de violació i acabaven sent dones grans poc atractives.

A l'entrada de l'àdyton hi havia una inscripció que deia:

"T'adverteixo, qualsevol que fossis tu, que desitges sondejar els arcans de la natura, que si no trobes dins teu mateix allò que busques, tampoc podràs trobar-ho fora. Si tu ignores les excel·lències de casa teva, com pretens trobar  altres excel·lències? En tu es troba amagat el tresor dels tresors. Home, coneix-te a tu mateix i coneixeràs l'univers i els déus"

Oracle i política:

Les profecies de l'oracle de Delfos van tenir un paper fonamental al món hel·lènic, ja que Heròdot va assenyalar que durant les Guerres Mèdiques la pitonissa de Delfos va predir la rendició dels perses, presagiant desastres i derrotes. Tanmateix, els atenesos, partidaris de resistir van fer rectificar als sacerdots el sentit de l'oracle i van emprendre la guerra resultant els vencedors. Aquesta no va ser l'única ocasió en què es va manifestar un clar ús polític de l'oracle. La competència i rivalitat entre les diferents polis va fer que de vegades els sacerdots fossin acusats d'afavorir una de les parts en conflicte.

Culte a l'oracle:

L'oracle es celebrava el dia set de cada mes, ja que es considerava la data del naixement d'Apol·lo. En un primer moment, les sentències de la pitonissa es feien en vers, però després es van començar a predir en prosa perquè Apol·lo era el déu de la música.

 Les consultes a l'oracle es pagaven en forma de sacrifici o mitjançant tarifes on el preu mínim  de l'ofrena seria assequible per un ciutadà mitjà. No obstant això, els més rics i poderosos a més de deixar un sacrifici dedicaven estàtues, trípodes, etc.

El prestigi de Delfos va començar a decaure després de la mort d'Alexandre, el 323 a.C, encara que va continuar sent un centre d'atracció durant l'època hel·lenística i el període romà. Però al 391d.C. l'emperador romà Teodosi va decretar el tancament de tots els oracles i la prohibició de l'endevinació del futur. Ja que l'aparició del cristianisme va silenciar la veu dels antics déus.

                                   Temple d'Apol·lo Delfos

                    Egeu consultant l'oracle de Delfos

Per acabar us deixo un vídeo que resumeix l'entrada.


Núria González
4t ESO 

22 de març de 2022

ORFEU I EURÍDICE

Orfeu era un dels fills d'Apol·lo, així mateix, posseïa un excel·lent talent per a la música, especialment la lira que acompanyava amb la seva preciosa veu capaç de captivar a qualsevol. Orfeu duia una vida molt plena en companyia de la seva estimada Eurídice que era molt bella i estimada per tothom que la coneixia. Un bon dia, quan els prats eren en flor, Eurídice estava donant un volt pel camp fins que va ser desvetllada per Aristeu, un pastor que no tenia bona relació amb Orfeu, ell la va començar a perseguir i en un intent d'escapar Eurídice va trepitjar una serp que la mossegar i va acabar amb la seva vida. Orfeu va quedar completament devastat, la seva vida mai més seria el mateix sense la seva estimada, aquest sentiment el va portar a decidir que aniria a l'Inframón en la seva recerca per rescatar la seva ànima.

Per aconseguir això havia de parlar amb Hades, però abans havia de creuar les aigües infernals amb la barca Caront, qui era l'encarregat de dur les ànimes dels difunts a l'altre banda de la fosca llacuna. Caront no deixava pujar a Orfeu  la barca ja que ell no havia mort ,però Orfeu va fer servir les seva encantadora veu per convèncer a Caront de que el portés, i així va ser. Un cop a les portes de l'Inframón va trobar-se amb Hades i Persèfone que tampoc volien posar-li les coses fàcils, però Orfeu era molt llest i va pensar que si la seva veu havia funcionat per creuar la llacuna funcionaria també per recuperar l'ànima de la seva estimada, va començar a cantar i ràpidament Hades i Persèfone van decidir entregar-li l'ànima de Eurídice. Però no tot podia ser color de rosa per Orfeu, hi havia una condició: Mai podria mirar a Eurídice, ella havia de caminar sempre darrere seu sense poder girar-se per comprovar la seva presencia. Si desfeia el pacte l'ànima de Eurícide tornaria a viure per sempre més a lInframón. 

El viatge de sortida començar i Orfeu no podia evitar dubtar que la seva enamorada sigues darrere  seu, fins que després d'un sospir de d'Eurídice Orfeu de manera intuïtiva es va girar per veure si estava bé. Acabava d'incomplir el pacte amb Hades i Persèfone i va veure com l'ànima de la bella Eurídice marxava lluny d'ell, va intentar atrapar-la però el seu esforç va resultar en va, havia perdut a la seva estimada per sempre més.

Orfeu va quedar completament destorçat després de la pèrdua d'Eurídice i això el va fer estar set dies i set nits en velada vivint del seu record. Fins que finalment va acceptar que hauria de viure sense ella la resta de la seva vida, ara viatjaria per tot el món cantant i tocant la lira en honor a Eurídice.

Orfeu i Eurídice, Rubens Pedro Pablo


Gina Rodrigo
4t ESO

21 de març de 2022

LLATINISMES

Segur que heu sentit que el llatí és una llengua morta, però no és així ni de bon tros! El llatí esta molt de moda, i segur que vosaltres en parleu sense ni tant sols saber-ho. Quantes vegades estàveu en un examen i com que no us sabíeu més exemples heu posat etcètera? Quantes vegades heu sentit RIP? Segur que més d'un cop l'heu espifiat i heu dit mea culpa. I probablement us han enxampat fen alguna dolenteria in fraganti, però us heu acabat sortint amb la vostra. Doncs quan dèieu totes aquestes frases o paraules, estàveu parlant llatí. 

Ara us ensenyaré unes quantes frases i paraules en llatí, que de ben segur ja havíeu sentit, perquè pugueu seguir la moda i no quedar-vos enrere. 

- Carpe diem: Vol dir aprofita el dia, i ara s'utilitza com a lema per gaudir el moment present.

- Mens sana in corpore sano: "Un esperit sa en un cos sa". Tot i que abans tenia connotacions religioses, avui en dia s'utilitza com a lema propagandístic de la pràctica d'esport com a font de salut

- Bis: Aquest és molt probable que l'hagueu sentit en un concert. S'utilitza, com a substantiu, per indicar una repetició d'una obra musical o peça afegida a un recital. 

- Mea culpa: "Per la meva culpa". Abans també tenia relació amb la religió, però avui en dia s'utilitza en un context general, quan algú assumeix davant dels altres la responsabilitat en un error comès. 

- In fraganti: "En delicte flagrant", literalment, "mentre crema el delicte". Significa sorprendre algú en el moment en el que està cometen un delicte o, més generalment, una acció d'amagat. 

- Viceversa: "Girat el sentit", és a dir, "en sentit contrari, a la inversa". Indica l'ordre contrari d'un segon terme respecte al primer. 

- Versus: "En direcció a". Abans indicava direcció, però mediatitzada per l'anglès, ha agafat un significat més agressiu i de confrontació.

- RIP (requiescat in pace): "Descansi en pau". Potser pensàveu que venia de l'anglès (rest in pace), però no! Aquesta formula s'ha popularitzat sobretot gràcies a les sigles R.I.P., a causa del seu us freqüent a les làpides.

- Accessit: "S'hi ha acostat" (al primer lloc). En un certamen, una recompensa inferior al primer premi. 

- Postdata (P.D.): "(Paraules escrites) després de la data". Així s'encapçala, sovint de forma abreujada, allò que s'afegeix al final de tot d'una carta o d'un escrit. 

- Et cetera (etcètera): "I altres coses restants". Es fa servir, habitualment, a l'hora d'escurçar una relació d'elements fàcilment deduïbles pel context. S'ha acabat soldant en una sola paraula, i gairebé sempre representada de forma abreujada (etc.).

- Esnob: Aquesta paraula, tot i haver arribat al català i el castellà a través de l'anglès, es considera d'origen llatí. Ha tingut molts significats, però actualment es fa servir per referir-se a algú que es creu millor que algú altre només basat en factors superficials. Probablement ho haureu sentit en altres contextos i amb altres significats i també son correctes.

- Verba volant, scripta manent: "Les paraules volen, les coses escrites romanent". Una frase feta en llatí molt popular, que vol expressar la importància de l'escriptura. 

- Agenda: És la llibreta on s'anoten programacions d'actes o coses pendents. En llatí es tradueix com a "les coses que cal fer". 

- A posteriori: "A partir del que és després". Actualment s'utilitza com a adverbi que indica posterioritat. 

- Idem: "El mateix". És un pronom neutre que es fa servir quan es vol evitar la repetició innecessària d'una cosa que s'ha esmentat abans en el mateix context. 

- Lapsus: "Relliscada". Es diu de qualsevol error o equivocació que hem comès sense voler. Abans estava més relacionat amb l'escriptura, ara s'ha ampliat el seu significat.

- Vox populi: "Veu del poble, rumor popular". Sintagma que indica que un fet o notícia és de domini públic. 

Hi ha molts més llatinismes, alguns menys comuns i d'altres que els utilitzem en el nostre dia a dia. El llatí està molt lluny de ser una llengua morta, ni tant sols té un peu a la tomba! Ara que tens tot aquest nou vocabulari, aprofita i parla en llatí! Gaudeix les llengües i carpe diem!

Amàlia Garcia

4t ESO

18 de març de 2022

EL TALÓ D'AQUIL·LES

Aquil·les va ser l'heroi més ,ràpid, valent i galà reconegut per la batalla en la Guerra de Troia. Era fill de Peleu, el rei dels mirmídons, i Tetis, una nimfa marina. 

                                                                 El fill bastard Aquil·les.

Aquil·les era reconegut com a invencible gràcies a la seva agilitat, astúcia, la gran valentia que tenia i la seva gran força, però, tot i així, no era immortal. 

Tetis, la mare d'Aquil·les, era la deessa del mar, posseïa un gran poder sobre tot el que habitava a les profunditats del mar, Tetis tenia un poder tan gran que fins i tot podia superar el poder del seu propi pare, Zeus.  
Va ser per això, que Zeus, preocupat per perdre la seva posició com a deu suprem, va casar a Tetis amb un home mortal, Peleu.

Junts van tenir a Aquil·les, però al ser fill de una deessa, Aquil·les seria un heroi i al ser fill d'un mortal, Aquil·les seria mortal també. Tetis, quan va saber el destí del seu fill, sabia que seria heroi però també sabia que moriria en la seva joventut. A ella no li agradava gens l'idea de veure morir el seu fill i ella seguir immortal y eternament jove, finalment va decidir canviar el destí del seu fill submergint-lo en unes aigües màgiques que tenien el do de la immortalitat, mentre submergia el nadó el va sostenir d'un taló, va aconseguir que tot el cos d'Aquil·les fos invulnerable i immortal, excepte el taló pel qual el va aguantar i va quedar sense banyar-se en les aigües. Aquest secret només el sabia Aquil·les i la seva mare, pel que l'heroi podia córrer tots els riscs sense por de morir. Fins que un dia, Aquil·les va explicar la seva debilitat a un dels seus amics, el seu amic ho va explicar a un altre amic i així va córrer la veu de que l'heroi en realitat no era invencible.                                                                                                                                                                   
                                                                                                                El taló d' Aquil·les
Aquil·les va néixer i créixer junt amb Pàtrolce en una muntanya de Grècia anomenada Pelió, on s'alimentava
de porcs senglars i entranyes de lleó per augmentar la seva valentia. Allà va aprendre a tirar amb arc, curar ferides i a cantar. Quan Aquil·les va guanyar la guerra de Troia, entre totes les morts, va matar a Héctor i el va arrossegar el seu cos per Troia per humiliar-los. Després de que el secret s'escampés, els troians, empipats de perdre la guerra contra Aquil·les, van trobar la ocasió més oportuna de venjar-se. Paris, el germà del difunt Héctor, va venjar la seva mort pel seu compte i va buscar a Aquil·les fins trobar-lo i li va llançar una fletxa amb tota la seva punteria, la fletxa va quedar clavada a la única debilitat d'Aquil·les, el seu taló, allí mateix va caure rendit al terra i va morir.

Aquil·les mata Hèctor.

Malgrat la força i valentia d'Aquil·les, tots tenim un punt vulnerable o una debilitat que ens pot afectar, i l'Heroi d'aquesta historia, va confiar el seu punt dèbil a la persona equivocada, no obstant que tingués totes aquelles virtuts va acabar mort per un petit defecte que tenia.



Doae Boussatta
4t ESO

17 de març de 2022

HARPIES I HIDRA DE LERNA, MONSTRES DE LA MITOLOGIA GREGA

HARPIES:

En la mitologia grega, les Harpies eren una mena de monstres. El seu nom significa "raptores" i es definien com aus amb cap de dona i dotades de fortes urpes.

La seva imatge va evolucionar amb el temps. En un començament s'identificaven amb forces de la naturalesa, per exemple, vents tempestuoses que eren capaços d'arrossegar a éssers humans dins a les mansions subterrànies. Alguns dels seus noms com: Ael·lo (vent tempestuós), Ocípete (que vola ràpid), Celeno (fosca) i més noms, fan una referència d'aquest fet. 

Més tard es van identificar amb ànimes de morts que volien raptar vius, i fins i tot amb les ànimes de simples monstres que reptaven nens. Però Hesíode, escriptor de la primera literatura grega, les descriu com a dones alades molt belles.

Les harpies eren filles de Taumant i Electra, o segons altres versions filles de la Terra i del Vent. Es diu que amb la unió de les harpies i del vent Zèfir van néixer els cavalls immortals Xantos i Balí, els cavalls d'Aquil·les. 

El mite en que les harpies són més conegudes és el de l'endeví cec Fineu, en que aquí les harpies robaven el menjar en aquests cec o anaven a embrutar-lo amb els seus excrements quan se n'anava a menjar. 

Representació medieval d'una harpia

HIDRA DE L'ERNA:

En la mitologia grega la hidra de Lerna era un monstre antic aquàtic amb forma de serp policèfala, en que el número dels seus caps va des de cinc fins a cent i té un alè verinós. Hèracles va matar en un dels seus dotze treballs. El seu cau era el Llac de Lerna. Sota les seves aigües havia l'entrada de l'inframon que hi guardava la Hidra. 

L'hidra era filla de Tifó i Equidna. Es deia que era germana de Lleó de Nèmea i que per això buscava revenja per la mort d'aquests a Hèracles. En el segon dels dotze treballs de Hèracles que va complir sota les indicacions del seu cosí Euristeu, rei de Micenes, l'heroi havia de matar a l'Hidra de Lerna. Era una enorme serp de set caps i cada vegada que en mataven un, en naixien dos o més. Aquesta va ser criada per Hera, a les zones pantanoses de Lerna i podia matar amb al seu alè a qualsevol que s'apropés a ella.

Hèracles contenint la seva respiració, va començar a lluitar contra l'Hidra tallant amb una espasa els seus caps. Hera va enviar un enorme cranc a Hèracles per destorbar-lo, però aquest el va aixafar amb el peu. Lolau escuder d'Hèracles el va ajudar, i mentre aquest tallava amb l'espasa els caps, Lolau cremava les ferides amb una entorxa per evitar que es reproduïssin els caps. 

   
                                        Hèracles i la Hidra de l'Erna, G. Moreau


Raquel Larrubia
4t ESO

16 de març de 2022

POSIDÓ

Posidó també anomenat Neptú germà de Zeus i Hades era el déu del mar, dels llacs i dels terratrèmols, els seus pares es deien Cronos i Rea, la gent deia que el seu caràcter depenia de l'estat del mar i dels oceans.

Posidó era un dels fills de Cronos i Rea. El petit Posidó va ser una de les víctimes de la fúria devoradora del seu pare. Cronos, per evitar que un dels seus fills el destronés com ell mateix havia fet amb el seu propi pare, els devorava un a un a mesura que anaven naixent. D'aquesta manera va acabar Posidó engolit pel seu propi pare.
Altres versions més tardanes del mite ens expliquen que Posidó es va salvar d'aquesta tortura gràcies a l'engany perpetrat per la seva mare, Rea, que excepte ell i al costat del seu germà Zeus, posant a tots dos fora de perill de la ira de Cronos.

Posidó
Copenhagen

Es diu que l'illa de Delos va néixer gràcies el trident de Posidó, ja que Posidó va fer sorgir l'illa a partir d'un moviment subterrani. Aquesta illa va ser una petició de Zeus, pel fet que volia una illa segura per les seves amants. i l'illa que van créixer dos deus molt coneguts Apol·lo i Artemisa que van créixer i es van convertir en deus molt importants per la mitologia.

També té altres mites famosos com per exemple el de Troia que ens explica el que va passar en la ciutat: La ciutat era amenaçada per tribus del territori i Zeus va demanar els seus germans que protegissin la ciutat, ja que estava en perill i per això van construir una muralla molt segura per la gent de la ciutat, després de construir-la, Posidó va demanar al governador algun obsequi, però el que no sabia era que no rebria cap regal, perquè deien que ho havia fet per obligació i no tenia cap mèrit i es va enfadar i va fer enviar una criatura terrorífica per destruir la ciutat.

Julià Pagespetit Pla

4t ESO

15 de març de 2022

BESTIARI

Els bestiaris són obres en prosa que van sobre característiques d'espècies animals, reals o imaginaries, dels quals en fan una interpretació simbòlica. Els primers bestiaris van ser documentats a principis del segle Xll, tot i que tenen antecedents molt llunyans. Amb aquesta edició, ens posen a disposició El bestiari català amb el llenguatge actual.

Seguidament, veurem alguns dels éssers prodigiosos de la mitologia grega. Aquests tenien la tendència d'aparèixer en mites adoptant la forma d'animal i persona o, també, de barreja de dos o més animals, d'espècies diferents, amb característiques molt poc comunes. Aquests animals fantasiosos han arribat fins a l'actualitat i en podem trobar en videojocs, llibres de fantasia o màgia (la saga de Harry Potter en seria un exemple), cinema fantàstic, etc.

El primer ésser del qual parlarem és l'esfinx; aquesta criatura tenia cara de dona i cos de lleó, més unes ales d'àguila. Fou enviada a una muntanya, al costat de Tebes, per Hades com a càstig.  El que es dedicava a fer era proposar un enigma als viatgers i, si no eren capaços de resoldre'l, els devorava. L'enigma era el següent; "Quin és l'ésser que camina amb quatre peus al matí, dos al migdia i tres al vespre, però que, contràriament a la majoria dels éssers vius, és més ràpid com menys peus utilitza per caminar?" Ningú va poder endevinar la resposta, fins que va arribar Édip amb la següent solució; "És l'home, que va de quatre grapes quan és petit, fa servir les dues cames d'adult i el bastó quan és vell".

 

Un altre ésser fantàstic és la medusa, qui segur coneixeu pel seu mite. Aquesta tenia una mirada tan penetrant que podia petrificar a qui la mirés directament als ulls. Era un ser amb urpes, una cabellera de serps verinoses, una llarga llengua i dents punxegudes. El seu cos era recobert per escates de drac, tenia ullals de senglar, les seves mans eren de bronze i les seves ales d'or, amb les que no podia volar a causa del seu pes. Segons el mite, Perseu va ser qui la va matar, lliurant el seu cap a Atena, qui l'incorpora al seu escut de batalla.



El tercer ser mitològic que veurem ara és el grifó, animal que té el cap i les potes davanteres d'àliga gegant, amb enormes ales de plomes daurades, urpes esmolades i un bec ganxut; mentre que les potes del darrere i la cua són de lleó. Aquest últim sempre ha estat considerat el rei dels animals terrestres i les àligues les aus més majestuoses de totes. El grifó reunia les característiques més destacats de les dues bèsties, cosa que el convertia en rei de la terra i rei del cel a la vegada, i per això se'l considerava un ser noble. Tot i ser molt perillós, es diu que mags i déus en van poder domesticar. Apol·lo, déu de la música i la medicina, ho va aconseguir segons relata una antiga llegenda grega; ell va anar en cerca d'un grifó, per domesticar-lo, i va tornar muntant-ne un. Després d'això, tota mena de mags i déus en contractaven per custodiar tresors.



Seguim amb el fènix, un ocell mascle amb unes precioses plomes daurades i vermelles. Quan aquest arriba al final del seu cicle vital, fa un niu de branquillons de canyella per després encendre'l; el niu i l'ocell es cremen fins a convertir-se en cendra, de les quals en reneix un nou i jove fènix. Aquesta nova au embalsama les cendres del vell en un ou de mirra i el porta a Heliòpolis ("ciutat del sol", en grec), situada a Egipte. Es deia que l'ocell es regenerava de les ferides de l'enemic, cosa que el convertia en immortal i invencible; símbol del foc i de la deïtat.


Ara parlarem d'un que segurament haureu vist molt en pel·lícules, o ha sigut molt nombrat en llibres; el pegàs, un cavall alat engendrat per Posidó. Va néixer de la sang de medusa quan va ser decapitada per Perseu. Bel·lerofont va voler capturar-lo i muntar-lo per vèncer a la quimera i les amazones, fins que, cegat de poder, va intentar agafar vol fins a l'Olimp. Durant el vol, el pegàs el deixa anar al buit i va arribar sol a l'Olimp, on Zeus el va acollir i el va convertir en un dels seus cavalls.



Un altre ser, del que segur que haureu sentit a parlar molt també, és el centaure. Generalment, eren imaginats amb sis extremitats, quatre potes de cavall i dos braços humans, tot i que, a vegades, hi havia la possibilitat que apareguessin en històries com a homes, de cap a peus, amb el cos de cavall que els surt pel darrere. Es deia que habitaven a les muntanyes de Tessàlia, que tenien un esperit salvatge i bàrbar, amb costums brutals, i que s'emborratxaven molt fàcilment. Acostumaven a alimentar-se de la carn crua i dels excrements de porc. Un nom que destaca en la llegenda d'aquest ser és Quiró, que ve a ser el centaure més savi de tots.


Finalment, acabarem amb la quimera, un ésser monstruós amb tres caps diferents; un de lleó, un de cabra i un altre de serp. Aquest treia foc per la boca i devorava gent i bestiar. Vivia a la regió de Líbia, on el rei va ordenar a Bel·lerofont que la matés. Ell va fer el que se li demanava i es va desfer de la bèstia acostant-s'hi per l'aire, muntant un pegàs, i enfonsant-li una llança amb punta de plom a la gola, que es va fondre amb el foc que exhalava i la va ofegar, causant-li la mort.


Nour el Karrouchi
4t ESO

FILÒSOFS PLURALISTES

Els filòsofs pluralistes són els filòsofs presocràtics, entre ells Empèdocles, Anaxàgores i Demòcrit els quals seguidament explicarem. Els p...