31 de gener del 2020

PLATÓ: LA TEORIA DE LES IDEES

Plató (427 a.C. - 347 a.C.), va ser un filòsof grec d'una gran influència a l'Antiga Grècia. Aquest doncs, va ser deixeble de Cràtil i Sòcrates, i mestre d'Aristòtil. 
Cap de Plató, una còpia del cap original, que es trobava a l'Acadèmia.


Una teoria de Plató a destacar, és la Teoria de les idees:



La Teoria de les idees o de les formes és el nucli del pensament del filòsof, ja que tot el que creu i pensa gira al voltant d'ella. És la resposta que Plató dona a la pregunta de l'existència dels objectes, la solució de les oposicions entre el canvi i la permanència (Heràclit-Parmènides), el relativisme i l'absolutisme (Sofistes-Sòcrates) i entre el materialisme i l'espiritualisme (Escola de Milet-Pitagòrics).

Aquesta teoria afirma l'existència d'unes entitats immaterials, absolutes, immutables, universals i independents del món físic (món material). Aquestes entitats són, doncs, les idees, que provenen del món intel·ligible. Els objectes individuals només són còpies o imitacions de la verdadera i única realitat. Com a conseqüència, la teoria presenta l'existència de dos mons: el món de les idees, el qual no es pot percebre pels sentits, i el món físic, allà on hi resideix la matèria.


Si mirem el món amb els nostres ulls el món físic, es veu allò temporal, coses que flueixen constantment, que no perduren i canvien. D'això en podem tenir coneixement? 

Però, si mirem amb els ulls de la ment, és a dir, mirar els models, les formes, els perfils eterns de les coses, es pot veure la seva idea. D'aquesta manera, la idea és l'espectacle intel·lectual o mental d'una cosa.


D'aquesta teoria doncs, sorgeix l'idealisme, el pensament el qual s'hi explica el món sensible a tarvés del món ideal. 



Alba Riera
2n batx

30 de gener del 2020

LES CÀRITES

Les Càrites, també conegudes com les tres Gràcies eren les deesses de la bellesa, l'encant, la natura... i molts més. Solien vestir amb una túnica, tot i que normalment se les representada totalment nues. 
Aquestes eren les filles de Zeus i la nimfa Eurínome. No eren les úniques filles, però si que eren les més importants de totes, conegudes per la seva bellesa i els seus poders màgics. Es deien Aglaia o Aglaya, Eufrosine i Talia. 
A part de ser molt belles, també omplien d'alegria l'entorn en el que estaven, regalaven dons artístics als mortals, saviesa... I per aquest motiu eren tant apreciades per tothom. 
Una característica que crida molt l'atenció de les tres Gràcies és que sempre se les representa juntes, mai per separat. 

"Les tres Gràcies", de Van Loo

Cada una de les Càrites tenia una característica diferent, tot i que no es pot afirmar, però sí que es pot dir que eren la jovialitat, el bon gust o l'esplendor, entre d'altres. 
Es deia que quan una d'aquestes mirava fixament o tocava a qualsevol mortal, aquest era beneït i es convertia en un gran orador, filòsof, artista...
Eren molt bona companyia pels déus de l'Olimp (sobretot per Afrodita i Eros), ja que proporcionaven tota l'alegria a les festes dels déus de l'Olimp. Sempre ballaven al ritme de la música de la flauta d'Apol·lo juntament amb les muses. També se les representada varis cops amb Venus i normalment nues, però hi ha un quadre molt famós on se les representa amb Venus però amb unes túniques:

La primavera (1480-81), Botticelli


REPRESENTACIONS: 

1.Peter Paul: 

Tres Gràcies (1630-35), Peter Paul

En el següent slideshare podrem veure l'explicació d'aquest quadre tant famós: 


2. Dalí:


Tres Gràcies, Dalí

Aquest pintor va voler realitzar aquesta pintura per ell mateix, ja que en aquest va plasmar a la seva segona esposa a la deessa de l'esquerra. 

3. Louis-Michel van Loo:


Les tres Gràcies, Louis-Michel van Loo, 1763

Com molts altres, aquest quadre també representa a les càrites pràcticament nues. Són l'encarnació del cànon de bellesa acceptat en l'època, i una excel·lent excusa per mostra un cos femení nu, ja que era una època poc tolerant al respecte. 

4. Picasso:


Les tres gràcies, Picasso

Picasso, va voler representar d'aquesta manera a les tres Gràcies, ja que, les va dotar d'un sentiment de castedat. Les tres donzelles, representen un conjunt, i també el prototip perfecte de bellesa de l'escola clàssica italiana. 

Judit Contreras
1r Batx 

29 de gener del 2020

LA RELIGIÓ A ROMA

La religió a roma en aquells temps era politeista (que es creia en diferents déus), al igual que la antiga ciutat de Grècia. Els romans es van deixar influenciar molt per les creences gregues, això va ser a causa de la conquesta d'aquests a la península dels Balcans. Però tot i que la creença romana fos molt influenciada per la grega, es molt diferent l'una de l'altre, i no com tots deien que era una còpia de la grega. 

Els olímpics, Rafael 

Una de les construccions més típiques de l'antiga roma, eren els santuaris que es construïen a les cases, i des d'aquests es renda el culte als déus que protegien les llars ha ha tota la família. Però per rendir culte als déus en públic també hi havia un temple a cada província de Roma, tot i que aquests rituals sempre estaven controlats pels governants romans, ja que prohibien un culte d'una religió diferent.  

I per aquest motiu molts seguidors del cristianisme, van ser perseguits, i molts assassinats per l'imperi Romà. Molts dels creient en el cristianisme s'amagaven en coves o a les catacumbes de Roma per fer el seu culte., ja que d'aquesta manera no eren observats per l'imperi Romà. I a través daixò molts emperadors van començar a demanar que se'ls fes un culte com si fossin déus. 
I d'aquesta manera aquesta practica va anar creixent i va començar així des del govern de l'emperador Juli Cèsar. El cristianisme va anar creixent molt al segle IV, i finalment es va acabar convertint en la oficial religió de l'imperi Romà. I d'aquesta manera la religió politeista es va anar deixant enrere amb els anys. (cal destacar que els déus de Roma eren els mateixos que a Grècia, però amb diferents noms). 


Els déus: 

Els déus de l'antiga Roma, eren immortals, i els seus comportaments eren molt semblants als de qualsevol altre ésser humà, doncs d'aquesta manera tenien característiques com: la bondat, la maldat, la venjança, la força...
El déu que era considerat més suprem a tota Roma era Júpiter (déu del cel). 
Cadascun representava totes les natures i sentiments dels humans, aquesta religió fou extreta de l'antic panteó de Grècia a l'època d'invasió de Grècia per l'imperi Romà. I així els romans van robar les idees i els déus als grecs, però l'única diferència era que havien canviat els noms i els havien adaptat a la seva realitat. 

Judit Contreras
1r Batx

28 de gener del 2020

LA DIETA GREGA

L'alimentació dels grecs era generalment sana i estava composta generalment per cereals. Mentre que la gent pobra i la rica tenien dietes completament diferents. Els pobres menjaven farinetes d'ordi, plantes salvatges o també d'altres com l'ortiga o la malva i ocells. Generalment menjaven poca carn o peix. En canvi el rics gaudien de molta carn o peix i dels aliments exquisits que els cuiners els preparaven. La cocció dels plats era igual que la d'avui en dia; els aliments els bullien, els rostien o els fregien fent servir d'oli d'oliva i també feien servir salses. El gust i l'olor dels aliments era exòtic empleant moltes espècies als aliments, ja que el fet de fer-ho, indicava poder econòmic perquè aquestes espècies s'havien d'importar dels països estrangers. Aquest també és un fet que ha influït en el menjar modern del territori grec.

En aquella època, els cuiners eren famosos coneguts per la seva especialitat a tot arreu i a més tenien un alt estatus social.

També, moltes de les tècniques que feien servir per conservar els aliments ens han vingut influenciades avui en dia, com per exemple conservar els aliments en oli, vinagre o vi, o assecat.

Els àpats

La dieta grega estava composta generalment per tres àpats:

L'esmorzar
Es menjava generalment pa de civada o de cereals sucat amb vi i era lleuger.

El dinar
Es donava el migdia. Era senzill com l'esmorzar.

El sopar
Era el moment més important del dia. Es reunia els familiars juntament amb convidats (a vegades) per menjar tot tipus d'aliments exquisits com ara peix o la carn. Al sopar destacaven sobretot els aliments com ara les carns d'animals de caça o aus, mol·luscs i marisc... i sempre de qualitat.

D'aquesta gran reunió per menjar també se'n denominava "simposi" que traduït significa "reunió de bevedores" però és el que nosaltres ens referim com a banquet

A l'hora de menjar
Durant el simposi, els grecs menjaven estirats a la sala més luxosa de tota la casa. Cada convidat disposava d'una espècie de llit d'on menjaven directament. S'estiraven de costat. Mentre menjaven gaudien d'espectacles de música, balls o també jocs. Finalment es feien libacions i pregàries als déus. Era inevitable consumir vi.


Ambient durant un sopar
Menjaven amb els dits, tot i que disposaven de ganivets per tallar la carn o de culleres per beure les sopes. Una copa anomenada "kílix", era molt utilitzada durant els banquets grecs.

                                                  Copa kílix

Carla Erra  
1r Batx

27 de gener del 2020

PERSEU I LA MEDUSA

Perseu era fill d'una dona mortal, Dànae, i del gran Déu Zeus. El pare de Dànae, el rei Acrisi, va saber per un oracle que el seu nét algun dia el mataria, i terroritzat va capturar a la seva filla i va expulsar a tots els seus pretendents. Però Zeus era un Déu, i volia de qualsevol manera tenir a la seva filla. Va entrar a la presó on es trobava Dànae, disfressat de pluja d'or. Com a resultat de la seva unió, van tenir a Perseu. 
Quan el rei Acrisi va descobrir que malgrat totes les precaucions que va fer la seva filla té un fill, és a dir: té un nét. Va posara Dànae i el seu fill en un bagul de fusta i el va llençar al mar, suposant així que s'ofegarien i no podrien viure. Però Zeus va enviar vents suaus per tal que aquests poguessin arrossegar  la mare i el fill fins a arribar a una illa, on el primer que van trobar va ser un peixater. 

El rei que governava l'illa els va rebre, i els va donar un lloc de refugi. Perseu va créixer, i es va fer fort i valent... Fins que un dia, el rei d'aquesta illa se li va insinuar a Dànae però ella no volia. Per això, va acceptar un repte que li van oferir per tal que parés el rei: portar-li el cap de la Medusa Gorgona.
Perseu no va acceptar aquesta perillosa missió perquè volgués adquirir més poder, sinó perquè estimava la seva mare i estava disposat a arriscar la seva vida per protegir-la.

La Medusa Gorgona era tan horrorosa, que convertia en pedra tot aquell qui la mirava. Per tal de poder vèncer-la, Perseu, va demanar ajuda als déus, i Zeus li va oferir. Hades, el rei de l'inframón, li va donar un casc que feia invisible al portador; Hermes, el missatger diví, li va donar unes sandàlies amb ales; Atenes, li va donar una espasa i un escut que li servia com a mirall. Amb aquest escut, va veure el reflex de la Gorgona, i sense mirar-li els ulls, li va tallar el cap. 
Perseu amb el cap de Medusa, Benvenuto Cellini, 1554
Durant el seu viatge de tornada, es va trobar amb una bella donzella que estava encadenada en una roca. Resulta que aquella donzella, Andròmeda, esperava la seva mort, ja que la sacrificaven a un monstre perquè la seva mare havia ofès a les divinitats. Però Perseu va agafar el cap de la Gorgona i se la va mostrar al monstre, així ell va quedar fet de pedra. 
Andròmeda i ell van viure feliços i van tenir molts fills. Però un dia, mentre estava jugant a jocs d'atletisme, Perseu va llançar un disc amb gran impuls fins que aquest va colpejar a un vell home. Aquest vell home era Acrisi. Així es va complir l'oracle que sempre ha estat evitant el rei Acrisi. 

En les diapositives que es mostren a continuació, teniu un resum més clar i senzill sobre aquest mite:



Meryem Merimi
1r Batx

24 de gener del 2020

CIRCE OFERINT LA COPA A ODISSEU

Títol: Circe oferint la copa a Odisseu (títol original: Circe offering the cup to Odysseus)
Autor: John William Waterhouse
Cronologia: 1891
Tècnica: Oli sobre llenç
Estil: Prerrafaelista
Ubicació: Oldham Art Gallery, Oldham (Anglaterra)

Circe oferint la copa a Ulisses, John William Waterhouse
Biografia de l'autor
John William Waterhouse va ser un pintor prerafaelita que va néixer a Roma el 1849 i va morir a Londres el 1917. Tot i que la temàtica de les seves obres va canviar bastant depenent de l'època en què es trobava, Waterhouse gairebé sempre va utilitzar el mateix estil pictòric. 

Temàtica
Circe era una deessa i bruixa que vivia a l'illa de Eea. Era filla del tità del sol Helios, i de Perseis, i germana d'Eetes i Pasífae. Era famosa per utilitzar les seves pocions i encanteris en contra dels seus enemics els quals convertia en animals. En l'Odissea, s'explica com Ulisses va arribar a l'illa d'Eea. Va manar desembarcar a la meitat de la tripulació i l'altra meitat es va quedar a la nau, Circe va convidar als mariners a un banquet encantat que els va transformar en porcs. Només es va poder escapar Euríloc que va anar al vaixell a avisar Ulisses i la resta de tripulació. Ulisses va anar a rescatar la seva tripulació i pel camí es va trobar amb el déu Hermes que li va donar una planta que rebutjaria els encanteris de la bruixa. Circe, al comprovar que els seus encanteris no funcionaven contra Ulisses, va tornar la forma humana dels mariners i va decidir ajudar-los en el seu viatge de retorn. La història ens explica que Circe es va acabar enamorant de l'heroi i depèn de la versió, ens diu que van tenir un o dos fills. 

Anàlisi
A la pintura, veiem un primer pla de Circe amb la copa i la vareta, asseguda sobre un tron daurat. El mirall que es troba darrere de la dona, reflecteix la imatge d'Ulisses, que es troba davant d'ella i el vaixell de l'heroi, així com un tros de l'interior del palau de la bruixa. Als peus de Circe hi ha representat un porc que simbolitza la transformació dels mariners causada per les pocions de la bruixa. 
Com és típic en la pintura prerafaelita, aquest quadre mostra molt realisme i alhora idealisme. Busca la perfecció en la tècnica i per aconseguir-ho utilitza molts detalls i predominen les línies. També se solen utilitzar molts colors freds i sobretot tons verdosos que aporten elegància i delicadesa. Pel que fa a la llum, és nítida i brillant i permet destacar les figures que solen ser de temàtica llegendària i literària. 

Silvia Kanuteh Rubio
2n batx

23 de gener del 2020

LES HORES

Naixement de Venus on apareix Irene, Botticelli
Existeixen diverses llegendes respecte a les Hores (Horae, en llatí), algunes de les quals són contradictòries. Se les considera filles de Zeus i de Temis, la deessa de la Justícia divina. La seva funció era personificar tres estacions de l'any, tot i que més endavant passaren a exercir aquest mateix paper però en relació amb les hores del dia. Existeixen doncs, versions que afirmen que també representaven les diferents temperatures.

Les Hores en el seu conjunt desenvolupaven labors menors relacionades en certa manera amb la fecunditat i la fertilitat, però també varen tenir altres funcions com enganxar els cavalls al carro del Sol, criar a Hera quan era una nena, acompanyar a Afrodita quan va aparèixer al mar, passejar en el seguici de Dionís, Pan o Persèfone i, sobretot, dissipar o reunir els núvols situats a l'Olimp i custodiar la seva entrada. 


Dionís guiant les tres Hores 


Horae Serenae Edward John Poynter


Les Hores eren tres: Irene, la pau; Diké, la justícia; i Eunomia, l'ordre. Tot i així, els atenesos les anomenaren, en un primer moment de la història: Talo, tija; Auxo, que referint a una arrel significa "créixer"; i Carpo, fruit, denominacions altament relacionades amb la fertilitat. 


Al·legoria de la pau i la felicitat de l'Estat on apareixen les tres Hores
Judith Rodríguez Bares
2n Batx

22 de gener del 2020

LA DEESSA TEMIS

Themis o Temis era una titànide filla de Gea (la terra) i Urà (el cel), i era coneguda per ser la deessa de la justícia. El nom ''Temis'' significa ''llei de la naturalesa'' i tal com el seu nom indica, també era la que posava ordre a les coses i la que establia les lleis de tot, portant així als homes cap el bon camí. S'encarregava sobretot de posar ordre als llaços familiars i matrimonials d'home i dona. Se la representa sovint portant un vestit llarg blanc. També porta una balança a la mà dreta, la qual fa referència a la justícia i una espasa a l'altre mà, que tenia un significat de repressió pel culpable, és a dir, de castigar el culpable. Finalment també anava amb els ulls tapats, que representava el fet que els judicis fossin equilibrats i sempre tractant des de la veritat. No només posava ordre a la terra, la seva funció també incloïa la serenitat a l'Olimp.


Estàtua de Temis

Era mare de les hores (Dike i Irene), de les Moires i de Astrea i sovint es representa a aquesta com la pròpia Temis. Temis des d'un principi sempre havia viscut a la Terra. Quan van arribar els homes de ferro, van començar a repartir maldat. Temis va acabar tan horroritzada que va decidir pujar al cel, i finalment Zeus la va convertir en la constel·lació anomenada Virgo. 

D'aquesta deessa provenia el nom dels jutges de la època, anomenats ''themistopoloi'' que significava servidors de Temis, ja que en un principi d'establir la justícia.

Escultura de Temis, Museu Nacional d'Atenes
Aquí teniu més informació sobre aquesta deessa:



1r Batx 
Carla Erra

21 de gener del 2020

HIDRA

La Hidra és una llegendària serp de tres, cinc, set, nou o cent caps, depenent de la versió, habitava en el llac de Lerna, a prop d'Argos, el qual estava enverinat per culpa del mal alè, que també podia assecar pous i rierols. Els caps de Hidra tenien forma humana i cada cop que en tallaves un, n'apareixien dos i per això es creia que era impossible matar-la. Era descendent del Tifó i de la nimfa Equidna, qui era meitat humana meitat serp, i protegia una de les entrades d'Hades a l'Inframón. 


Hèracles lluita contra Hidra, Francisco de Zurbarán, 1634

La serp fou criada per Hera a la ombra d'un plataner i aquesta li va infondre tot l'odi que li tenia a Hèracles. A aquest se li va encarregar que la matés en el segon dels dotze treballs que havia de realitzar, i amb l'ajuda d'Atena va descobrir on s'amagava la bèstia. Al arribar al pantà, Hèracles es va cobrir la boca i nas amb un drap per evitar respirar l'alè emmetzinat de Hidra. Ell començà a llençar fletxes amb foc per fer-la sortir de la seva cova i la va combatre però, res li servia ja que cada cop que li tallava un cap n'hi creixen dos més. A part, Hera, envià un cranc enorme perquè ataqués al jove ajudant a Hidra. Hèracles, acceptant la seva derrota fou en busca del seu cosí, qui li proposar cicatritzar les ferides utilitzant foc. 

Així ho van fer, primer Hèracles derrotà el cranc i després va començar a combatre Hidra. Cada cop que li tallava un cap, el seu cosí cicatritzava les ferides abans no apareguessin dos caps més, fins que només quedà la anomenada "la Immortal", per derrotar-la, Hèracles agafà un tros de tronc que hi havia i li va aixafar el cap. El cosí va cremar tots els caps del terra per evitar una futura reaparició de Hidra. Abans de marxar, però, Hèracles mulla la punta de les seves fletxes en la sang emmetzinada de la serp. 
Al morir Hidra i el cranc van ascendir gràcies a Atena donant lloc a les constel·lacions de la serp, Hidra, i la de càncer, el cranc. 


Hèracles i la Hidra de Lerna, Gustave Moreau, 1876

La Hidra és una de les criatures de la mitologia grega que ha fet més aparicions tan en vídeojocs, pel·lícules, llibres... que molt sovint no tenen a veure amb la mitologia, com en les pel·lícules i còmics de Marvel, on Hydra és una organització malèvola. El seu logotip està inspirat en la Hidra. Un altre exemple seria Karnath de la saga Battletoads, és una serp que cada cop que li talles un cap n'hi apareixen més. Un últim exemple, i molt conegut per tothom, seria l'aparició d'Hidra en la saga de llibres de Percy Jackson. 

Hidra en la pel·lícula: Percy Jackson i el lladre del llamp

Íngrid Tornamira
1r Batx

20 de gener del 2020

L'AU FÈNIX

L'au fènix o phoenicoperus que significa "carmesí" o "porpra", com el coneixien els grecs, era un enorme ocell de plomatge vermell i taronja com el foc.
Segons explica la  mitologia,  és capaç de renéixer de les seves cendres.
Aquest ocell simbolitzava varies coses: la mort, la resurrecció, la delicadesa, la immortalitat i el Sol.
L'au és procedent d'Etiòpia. A Egipte  se l'anomenava Bennu i se'l relacionava amb les crescudes del riu Nil i també amb  el culte al Sol, ja  que els egipcis adoraven el Sol.
Els grecs el van anomenar el Fènix , però també se'l pot relacionar  amb el  Thunderbird americà, que era un símbol de poder i força que protegia als humans dels  éssers malignes.
Segons alguns mites, vivia en una regió que comprenia la zona de l'Orient Mitjà i l'Índia, arribant fins a Egipte, al nord d'Àfrica.


Segons algunes històries l'au fènix renaixia cada 500 anys, i com que l'ocell ja sabia que es moriria aleshores es construïa una pira funerària al niu, plena d'herbes aromàtiques i s'incendiava ell mateix fins a morir, i com que es guardava tot el coneixement, de les cendres en renaixia un nova au.
Segons els diferents mites s'explica que l'au fènix estava dotat d'alguns dons estranys, com per exemple que les seves llàgrimes eren curatives, tenia molt control sobre el foc i que tenia molta resistència física.
La seva missió era transmetre el seu coneixement i també servir d'inspiració al qui la requereixi.

Probablement la llegenda del fènix va passar de la tradició egípcia a la grecoromana a través de l'historiador Heròdot.
Heròdot creia que aquesta au viatjava a Egipte cada 500 anys i apareixia a la ciutat d'Heliòpolis portant el cadàver del seu pare a sobre, on moriria, per dipositar-lo a la porta del sol.

El seu simbolisme és tan potent que avui dia encara s'utilitza en la cultura popular i el folklore, per exemple en les pel·lícules de Harry Potter o com a símbol de la Renaixença catalana.





Anna Martí
1r Batx 

17 de gener del 2020

EL BASILISC

En la mitologia grega el basilisc era una mena de serp, segons Plini i més autors, que tenia cap de gallina. Era una de les criatures més temudes ja que podia matar a qualsevol que el mirés degut al potent verí que tenia. També comptava amb un alè que podia destruir tota la botànica que tenia a prop seu. 
El basilisc sempre ha mantingut característiques reptilianes, excepte pel cap, i per això era conegut com "El rei de les serps". 

En el segle VII a. C, es creia que el basilisc naixia d'un ou de gallina cuidat per una granota, just el contrari que la Cocatriz. Segons Plini, la criatura no mesurava més de 20 dits de longitud i es deia que la seva cresta tenia forma de corona. Vivia al desert que ell mateix es creava a base de destruir roques i cremar la vegetació. Com ja he mencionat abans, la característica més destacable del basilisc és la capacitat de matar amb la mirada, tot hi que si el veies a través d'un mirall o qualsevol altre objecte reflectant et quedaves petrificat. 

Quadre i autor anònims

Es creia que trobar-te un basilisc era un símbol de mala sort i que portava la mort a famílies senceres. La mort era molt dolorosa seguida d'una tos seca que poc a poc et feia anar-te aprimant fins que et quedaves en els óssos i així successivament amb tota la família. Era tan temut que fins i tot els bruixots i sacerdots cremaven les cases on s'havia produït, com ho anomenaven ells, "el mal del basilisc". 
Hi havia altres espècies de basilisc:
  •  El basilisc sauro: Mesurava dos metres i no era massa intel·ligent. Tenien vuit potes però es desplaçaven a poca velocitat. La seva mirada només petrificava
  • El basilisc sauro major: Era més gran i més intel·ligent que l'anterior i la seva millor arma era el seu alè. En les llegendes eren els defensors dels tresors.
  •  El prolisc: És una variant del basilisc comú amb major fermesa i immune als conjurs i al foc. El seu alè podia cremar tot el que tenia a prop. Temien al fènix. 

Es diu que l'única forma de matar un basilisc era a través del cant d'un gall, el qual l'aterria i el deixava paralitzat. També és diu que una mostela també el podia vèncer degut a la seva olor, però la en aquest cas moririen ambdues criatures. 

El basilisc es pot veure representat a moltes pel·lícules, llibres, vídeojocs... Però el més conegut seria la seva aparició a la pel·lícula i llibre: "Harry Potter i la Cambra Secreta" on Harry ha de matar al basilisc per poder salvar a la Ginny i a tot Hogwarts. En aquest cas, tan en la pel·lícula com en el llibre, la criatura es representada com si fos una serp, sense el cap de gallina ni la corona, però en la resta d'aspectes respecten molt el mite i les seves característiques. 
El basilisc de "Harry Potter i la Cambra Secreta"
Íngrid Tornamira 
1r Batx

16 de gener del 2020

LA LLEGENDA DE PEGÀS

Pegàs es un cavall alat. El seu nom prové de la paraula grega  Πήγασος i era d'un preciós color blanc. És el fill de Posidó (déu del mar) i de Medusa (Gorgona). 
Es diu que va néixer a les fonts del mar i per aquest motiu va rebre aquest nom. Tot i que hi han varies versions sobre el seu naixement, però la més famosa es la que diu que va néixer a la Terra, va ser fecundat per la sang que va vessar la seva mare Medusa, quan aquesta va ser executada per Perseu. 
Un dels trets importants d'aquest increïble ser fantàstic es que podia volar i fer brollar l'aigua per tot arreu per on trepitjava. Però sobretot era un animal totalment indomable, ja que s'havia intentat durant molt temps capturar-lo.  

Atenea y Pegaso, Theodor van Thulden

Bel·lerofont i Pegàs:

Bel·lerofont (un heroi de la mitologia grega) es va esforçar molt per aconseguir domar a Pegàs, així que la deessa Atena li va donar una brida d'or per aconseguir domar-lo. Aquest va aconseguir domar-lo i en poc temps es van tornar inseparables, i van matar a un enemic molt tant important com perillós, la Quimera. 
Després d'un temps Bel·lerofont va pujar molt en fama i va voler convertir-se en un déu, així poder arribar a l'Olimp amb Pegàs. Això no li va agradar a Zeus, així que va enviar un insecte per picar a Pegàs. Quan l'insecte el pica, aquest es va sacsejar molt fort fent caure a Bel·lerofont al terra, i així ell va poder escapar. 
Des d'aquell moment, Zeus va nomenar Pegàs portador del raig i del tro, els dos dels símbols més importants d'ell. Però també li va ordenar conduir el carretó d'Aurora, i el va convertir en una constel·lació composta per quatre estrelles brillants, cosa que podem veure actualment avui en dia. 



Judit Contreras
1r. Batx

15 de gener del 2020

OBRES D'ART RELACIONADES AMB SATURN

Com tots sabem, Saturn (també anomenat Cronos) és el déu de l'agricultura relacionat amb el temps i les estacions. També fou el rei dels titans. És un important personatge en la mitologia grecoromana, i per això, no es sorpresa que fos representat en moltes obres de diferents pintors. Avui us parlaré de les pintures més conegudes sobre Saturn. 

CASTRACIÓ D'URÀ, Giorgo Vasari (s. XVI)

CASTRACIÓ D'URÀ, Giorgo Vasari (s. XVI)


En aquest quadre Giorgo Vasari mostra el moment en què Saturn, amb la dalla a les mans, castra al seu pare Urà per alliberar els seus germans de l'empresonament al qual el seu pare els tenia sotmesos en la panxa de Gea. Urà va engendrar als Titans en la Mare Terra, o sigui Gea, després d'haver abandonat els seus fills rebels, cíclops i hecatonquirs, al Tàrtar. En venjança, Gea va convèncer als Titans per atacar al seu pare i així ho van fer liderats per Saturn i la seva dalla, el més jove dels set. Van aprofitar que Urà dormia per atacar-lo, Saturn agafà els genitals del seu pare amb la mà esquerra, el castrà i després els llançà al mar. Unes gotes de sang van caure sobre la Mare Terra provocant el naixement de les Erínies, anomenades Alecto, Tisífone i Mégera, i les nimfes del freixe, anomenades Melíades. 

SATURN DEVORANT UN FILL, P. P. Rubens (s. XVI - XVII)


SATURN DEVORANT UN FILL, P. P. Rubens (s. XVI - XVII)


Aquest quadre de Rubens ens presenta a Saturn com un home, més aviat d'avançada edat, devorant un dels seus fills mentre aguanta la seva dalla característica a la mà dreta. També podem observar la cara de terror que té el fill mentre es devorat per el seu propi pare. Tot hi això, aquesta obra, podria ser considerada una de les més clares que hi ha relacionades amb aquest mite. Saturn es va assabentar que li esperava un destí semblant al del seu pare, ser destronat per un dels seus fills, per evitar-ho Saturn va decidir devorar a tots els fills que tingués. Però quan van néixer el sisè fill, Júpiter, va ser amagat a l'illa de Creta per la seva mare, Rea. Saturn devorà una pedra en lloc del seu vertader fill. Això provocà que anys més tard la profecia es fes realitat. Júpiter derrotà el seu pare i es convertí en el pare de tots els déus. 

SATURN DEVORANT ELS SEUS FILLS, Francisco de Goya (s. XIX)

SATURN DEVORANT ELS SEUS FILLS, Francisco de Goya (s. XIX)

En aquesta macabra obra, Goya pinta Satrun devorant a un dels seus fills. Segueix el mateix mite que l'anterior obra però Goya la pinta d'una forma molt més horrorosa i terrorífica. Les tonalitats fosques de les pintures li donen aquest toc més fosc a l'obra i si això li sumem la forma en que esta representada el fill, sense cap i ple de sang, acaba convertint la pintura en una obra molt macabra i pertorbadora a diferencia de la de Rubens que hem vist anteriorment. 


SATURN, Agostino del Duccio. Relleu en marbre (1456)


SATURN, Agostino del Duccio (1456)


Agostino representa a Saturn amb una falç, hi ha versions del seu mite que diuen que en lloc d'utilitzar una dalla era una falç. Al sobre del seu braç s'hi pot apreciar un cos que segurament simbolitza els seus fills però, no es pot acabar d'apreciar bé què és. En la part superior del relleu podem veure una decoració ambientada en el que podria ser la natura, les flors, ja que Saturn era el rei de l'agricultura. 

Íngrid Tornamira
1r Batx

14 de gener del 2020

MITE DE PROMETEU I EL FOC

Prometeu era un tità, era fill de Jàpet i la nimfa marina Climene. Juntament amb el seu germà Epimeteu, haurien que crear tant a la humanitat com als animals, i donar-li'n tot allò que necessitessin per sobreviure. 
Epimeteu va començar amb els animals. Els va donar varis trets com: el valor, la força, la rapidesa, caminar a quatre potes i pel per sobreviure. 
Prometeu, en canvi, va dotar els éssers humans d'una manera molt més noble i la capacitat de caminar amb dues cames. Però sobretot els va donar la capacitat de fer foc, obtinguda d'una guspira del carruatge del sol. 
Però aquest que sempre feia enfadar a Zeus, el déu del cel un dia molt enfadat va decidir treure'ls-hi el foc als humans, ja que Prometeu era qui els cuidava i protegia. Aquest, un dia va decidir entrar a l'Olimp i robar foc al grandiós déu del foc. 
Prometeu porta el foc a la humanitat,
 Heinrich Friedrich, 1817

Però Zeus se'n va adonar del que havia fet Prometeu, així que va decidir lligar-lo a dalt d'una muntanya amb cadenes. Cada dia que passava allà venia una àliga que se li menjava l'estomac, però com Prometeu era immortal se li regenerava cada nit. I d'aquesta manera al dia següent la àliga tornava, i així seria per tota l'eternitat.
Però un dia Heracles passava per allà en un dels seus molts viatges i va decidir alliberar Prometeu, i així va ser com aquest va poder fugir del cim d'aquella muntanya i del que suposava ser el seu càstig per tota l'eternitat. 



Judit Contreras
1r. Batx 

13 de gener del 2020

L'ESCLAVITUD A GRÈCIA

El sistema de tractar persones normals i corrents com una propietat  podent vendre-les i comprar-les ve donat des de fa molt temps. A l'època grega (i fins i tot més endavant) era un factor comú que totes o la gran majoria de civilitzacions d'aquest tipus tenien.

A Atenes ocupaven una tercera part de la població. S'estima que hi havia entre 60.000 i 150.000 esclaus de 450.000 habitants que tenia Atenes.

A causa del seu preu elevat, només se'ls podien permetre les famílies més riques. Les condicions dels esclaus eren terriblement pobres. Els grecs no els consideraven ciutadans, i per ells eren d'alguna manera animals, es podien vendre i comprar cap mena de problema i fins i tot, si volien, els podien arribar a colpejar o matar, però no ho solien fer, ja que l'amo a la fi i al cap hi sortia perdent. Alguns esclaus d'algunes zones de Grècia, quan eren massa maltractats fugien a un refugi on l'esclau estaria protegit pel déus i aquests farien obligar a l'amo a revendre'l. Pocs ho feien ja que la possibilitat que l'amo matés a l'esclau estava present.


El treball més comú que solien ocupar els esclaus eren treballs de camp, ja que eren els que requerien més persones ja que es tardava molt temps. A més aquests eren els més durs, ja que les condicions en que treballaven eren terriblement dolentes, i no qualsevol ho podia fer.



Era indispensable per  les famílies: l'utilitzaven per a qualsevol tipus de feina, de les mes dures a les més bàsiques. Existien els esclaus anomenats esclaus domèstics qui eren com un familiar més de la família, gosaven de tots el plaers i assistien als mateixos esdeveniments com qualsevol membre de la família. Entre ells hi havia els pedagogs, que se'n cuidaven de l'educació i formació dels nens més petits



F. Sabatte (1900)

La majoria solien ser presoners de guerra, que es demanava una quantitat de diners per ser rescatats, però també podien ser natius del país, nens que havien estat venuts pels seus pares, o persones amb deutes que havien de complir, entre d'altres.



Podien els esclaus assolir a llibertat?

Generalment mai quedaven lliures, pel seu elevat preu. Però existia la possibilitat d'alliberar un esclau quan aquest hagués servit durant un temps determinat o hagués servit d'una manera satisfactòria per l'amo, però passava en molts pocs casos. Quan eren alliberats l'amo havia de firmar un contracte i pagar una quantitat de diners per la seva llibertat. Alguns quan eren alliberats comptaven amb un bon estatus social.


Aquí us deixo un esquema bàsic i un vídeo per entendre-ho millor:

Carla Erra
1r Batx

ELS CONCURSANTS D'OT 2023 SI FOSSIN DÉUS DE L'OLIMP

El passat 19 de febrer va ser la final de la dotzena edició d'Operación Triunfo. Des de finals de novembre, per les xarxes socials, nomé...

Popular Posts