Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2016

TÀRRACO, LA CIUTAT ROMANA PER EXCEL·LÈNCIA A CATALUNYA

Imatge
Els romans van arribar a Tàrraco el 218 a.C. on hi van construir un campament militar. El que ningú s'esperava és que el cap de tres segles, allà on hi havia el campament, s'hi construiria una de les ciutats romanes més importants de principis de segle.

PER QUÈ TÀRRACO VA SER TAN IMPORTANT I PRÒSPERA?
Tàrraco forma part de l'època d'esplendor de l'Hispània romana, i les restes que en queden a l'actual ciutat de Tarragona ho demostren. Era la capital de la província Tarraconensis, la província més gran d'Hispània i amb una gran riquesa i importància per l'imperi.
Tenir el mar també va ser una gran ajuda perquè Tàrraco fos una ciutat tan influent en l'època romana, ja que des de la ciutat es podia controlar una gran quantitat de riqueses marines procedents del Mar Mediterrani. 
EDIFICIS DESTACATS DE TÀRRACO
Moltes de les restes que encara es poden visitar i presenciar al centre històric de Tarragona mostren que la ciutat romana tenia tots els elements per …

EL MITE DE PANDORA

Imatge
Avui en dia, solem utilitzar la frase “obrir la caixa de Pandora” que significa fer un acte impulsiu i irreflexiu que després comporta problemes, entrebancs o complicacions. No obstant això, d'on prové aquesta afirmació? 



La història de Pandora i la seva famosa caixa s’emmarca dins del mite de Prometeu, que va robar el foc als déus per lliurar-lo als homes. Segons la mitologia grega, Prometeu era fill de Jàpet, descendent d’una divinitat, i de la deessa Clímene. Era germà d’Atles, Epimeteu i Meneci, als quals superava en astúcia i enginy. No tenia cap por als déus de manera que va ridiculitzar Zeus robant-li el foc. Tant és així, que la història de Pandora és una venjança de Zeus com a càstig per a conseqüència que aquest havia revelat a la humanitat el secret del foc. Així doncs, el mite de Pandora comença aquí:

Zeus, enfadat amb Prometeu, ordena a Hefest, déu del foc, a crear una figura de fang, una donzella preciosa a qui tots el déus li van donar les millors aptituds per a ser…

ELS ESCLAUS A L'ANTIGA ROMA

Imatge
Poderosos gladiadors, jornalers, prostitutes o fins i tot narradors i mestres, tots tenen una cosa en comú, la majoria d'ells eren esclaus. Igual que a gairebé totes les societats antigues, a Roma va existir l'esclavitud en tots els períodes de la seva història i a tota l'extensió de territoris que dominava. Tanmateix l'ús massiu dels esclaus com a mà d'obra i un percentatge molt gran del total de la població -els dos trets que caracteritzen una societat i una economia esclavista- solament es donaven en la Itàlia romana a partir de les conquestes II a.C. -i en la resta de pobles de l'antiguitat només a Atenes. En la resta de l'Imperi Roma només la mà d'obra de l'agricultura o les manufactures era majoritàriament lliure o era subjecte a diversos sistemes de dependència segons els usos locals (equiparables als serfs medievals).
Els esclaus o servi ocupaven la posició més baixa de l'escala social romana, una societat molt jerarquitzada, amb classes i…

LA VIDA D'UNA DONA ROMANA

Imatge
Les dones romanes passaven molt de temps a casa, tenia cura de la casa, revisava les feines dels esclaus i cuidava els seus fills. Aquestes dones s'anomenaven matronae. A l'època romana les dones tenien més llibertat que les dones gregues. Les dones romanes acompanyaven els seus marits a les recepcions, banquets. La dona podia sortir de casa sense restriccions, però sempre acompanyada de diversos servents o un vigilant. En la realitat, la dona no era independent, sinó que solia estar sota la tutela d'un home, primer el seu pare, un cop casada, el seu marit. Si el pare o els seu marit es moria, se li designava com a tutor un familiar: el germà, el cunyat, el fill o un home escollit per ella. Normalment les dones vivien separades del seu tutor, llavors la majoria de les dones tenien una gran llibertat.
Les dones sortien de casa per anar a comprar, fer visites socials, veure espectacles públics. Les dones de la classe social es movien per la ciutat en una cadira de mans. També …

L'EDUCACIÓ ROMANA

Imatge
A inicis de l'època romana no existien escoles a Roma i l'educació fins a les guerres púniques, durant els primers temps era una educació de pagesos que es basava en el respecte dels costums des avantpassats.
Des que els nens eren petits els pares ensenyaven als nens les aficions i les costums tradicionals, com podia ser la dedicació a la feina o el respecte a les tradicions de la família.
Era la mare qui tenia cura de l'educació dels fills fins que ells tenien set anys, a partir els set anys era el pare qui prenia aquesta responsabilitat i es dedicava de ple a la funció d'educador, el pare els ensenyava a llegir, escriure, a comptar, a conrear la terra, etc. Una altra vegada tornem a trobar diferenciació entre gèneres, els nois acompanyaven el pare en totes les activitats, en canvi les noies passaven més temps a casa al costat de la mare i es dedicaven a filar la llana i a altres tasques domèstiques. Els seus pares tractaven d'educar els seus fills perquè fossin ciu…

EL MAQUILLATGE EN L'ÈPOCA ROMANA

Imatge
Per tenir un aspecte esplèndid, les dones i els homes de l'antiga Roma passaven hores davant els miralls. Parlant, sobretot, de gent de classes socials elevades. La cosmètica ja era molt elaborada, i moltes tècniques i productes d'aquella època s'utilitzen encara actualment. Per aconseguir el maquillatge feien servir majoritàriament productes de la vida quotidiana (no tots).  Quan sortien de casa, tant ells com elles volien estar perfectes. Alguns homes es pintaven els ulls, les celles o les parpelles, i es posaven pólvores a la cara per aclarir el rostre. A tots els agradava tenir la cara blanca, era símbol de bellesa, per això les pólvores la blanquejaven. Els colors que utilitzaven les romanes per maquillar-se eren el blanc i el vermell, el blanc el feien servir per a tota la cara i el vermell per acolorir els pòmuls, que era símbol d'una bona salut. Les tèmpores se les marcaven de color blau, per ressaltar-les. Els ulls, igual que ara, havien de ser grans i amb unes ll…

AUSA, L'ANTIGA CIUTAT ROMANA DE VIC

Imatge
L'ORIGEN D'OSONA

Els romans arriben a Osona per motius militars, la situació era la següent: Roma havia de conquerir Cartagena i el sud de la Península Ibèrica perquè els cartaginesos avançaven veloçment per territori africà. L'imperi romà, però, acaba conquerint Cartagena, i gràcies això, s'inicia un procés de romanització en tots els àmbits per tota la Península Ibèrica. A terres osonenques només hi vivien uns indígenes, els ausetans, però a partir del segle II, no s'escaparan de la influència romana, i en sorgirà un nou municipi, Ausa, on hi viuran funcionaris militars i civils amb un temple propi.

LES CARRETERES I COMUNICACIONS D'AUSA
A l'actual Plana de Vic, hi confluïen els eixos o vies de comunicació prepirinenques de l'interior pertanyents a la Via Augusta i que servien per a transportar tropes i controlar militarment tot l'espai geogràfic que tenien els romans al seu abast: les vies des de Barcino cap a la Cerdanya (que corresponen a la C-17 a…

EL MITE DE CASSANDRA

Imatge
Cassandra era filla de d'Hècuba i Príam, rei de Troia. De nit els seus pares van marxar i van deixar la petita sola al temple juntament amb el seu germà bessó Helen adormits, quan van tornar van trobar que els bessons envoltats per  dues serps que amb la llengua els purificaven. Els pares fent un crit, van espantar les bèsties fent-les fugir. I va ser així com Cassandra i Helen van concebre un do profètic.

També hi ha una altra narració sobre aquest mite: 
Cassandra, sent tan ambiciosa volia tenir un do especial per lo qual va resar dia i nit al déu Apol·lo perquè li concedís el poder de la clarividència per així poder preveure l'avenir. Apol·lo enamorat de Cassandra li donà el do a canvi del seu amor. Cassandra va acceptar, però un cop concedit el do es va negar a complir la seva part del tracte.
Davant d'això Apol·lo la va castigar a no ser escoltada ni creguda per ningú; és a dir, que tot i que ella pogués preveure el futur ningú faria cas de les seves prediccions. En el c…

ELS ÀPATS ROMANS

Imatge
Els romans realitzaven tres o quatre àpats al dia. Menjaven una mica de tot, excepte carn que menjaven els dies de festa. Normalment la carn era de llebre o de conill, també sabien fer embotits, conservar la carn, assecant-la i salant-la.

Durant el dia a primera hora esmorzaven i menjaven una mica de pa, ous, hortalisses, olives i vi o mel. 

El segon àpat era el dinar, un àpat senzill que ja no calia parar la taula i ni rentar-se les mans, el menjar era fred i ràpid. Un cop havien dinat feien la migdiada.

I l'últim àpat era el sopar, que era més especial. Abans de sopar la família s'havien de dutxar, un cop dutxats es reunien al voltant de la taula i feien la cerimònia i sopaven. El menjar se solia ser plats de verdures, cereals, ous, llegums, carn, peix i les postres: dolços i fruita.
Els productes bàsics que usaven els romans

A l'època dels romans usaven productes bàsics com nosaltres, com el pa, la mel, el vi, la sal i el "garum".

On, com i amb qui menjaven

Quan hi h…

ELS CÀNONS DE BELLESA EN LES DIFERENTS ETAPES DE LA HISTÒRIA

Imatge
La bellesa és una qualitat, un concepte o fins i tot un sentiment. És un acte subjectiu que implica les sensacions que sent algú davant la visió d'alguna cosa o persona que estan influenciades per la seva cultura, desitjos, creences o forma de vida. Molts estudiosos al·leguen, doncs, que la bellesa és allò agradable als sentits i que, per consegüent, causa plaer. Així doncs, no hi ha dubtes que per cada individu, grup social, raça o època hi ha una manera particular i diferent de la percepció estètica. De fet, el conjunt de característiques que una societat considera com a bell, atractiu o desitjable, ja sigui una persona o un objecte, és el què anomenem cànons de bellesa. Aquests han canviat notablement en el temps de manera que trobem una gran diferència entre els cànons antics i els actuals.
LA PREHISTÒRIA


En l'època prehistòrica i més concretament en l'edat de pedra, ja existia un cànon de bellesa per les dones. És més, gràcies a certes escultures podem afirmar que el càn…

LA LLETRA Ñ EN LLATÍ

Imatge
En català fem servir el dígraf "ny" per simbolitzar el so ɲ/, en castellà es fa servir la lletra "ñ", i el dígraf "gn" en françès i italià. Tant en català com en françès com en italià s'usen dígrafs amb lletres ja existents per formar un nou so, però en castellà s'ha adoptat un nou símbol, la "n" amb una petita línia curva al damunt.

D'on ve, però, aquesta lletra?
En llatí, hi havia paraules que duien una doble "n",com Hispanna. Els llatins tenien el costum d'abreviar paraules o terminacions per tal d'ocupar menys espai ja que els pergamins eren fets amb pell d'animal i resultava certament car fer tot un llibre. Un exemple d'abreviatures era que escrivien un 9 al final d'una paraula per representar la terminació "orum" o "eorum", i amb la doble "n" van fer més o menys al mateix, en van muntar una sobre l'altra.


Amb el temps, en castellà la "n" de dalt va derivar…

PARIS

Imatge
En la mitologia grega, París era un príncep troià fill del rei Príam i de la seva dona Hècuba.
Quan la reina  Hècuba estava embarassada va somiar que donava llum a una torxa que incendiaria tota la ciutat. El germanastre de Paris, Èsac, posseïa un do d'interpretar somnis i va aconsellar que quan nasqués l'abandonessin. Així va ser, Príam pare de la criatura va ordenar al seu criat Agelau que abandonés el petit a la muntanya Ida. 
Uns pastors el van troba i el van anomenar Alexandre (que volia dir "home protegit"). Aquest el van criar com si fos el seu fill, va créixer dotat amb una bellesa i un gran talent per tocar la lira. El judici de Paris:
Zeus va organitzar un banquet de boda quan Eris (la deessa de la discòrdia) va llençar una poma daurada que anava dirigida a la deessa més bonica. La poma va quedar entre Hera, Afrodita i Atena. 
Zeus no es va atrevir a intervenir i va decidir que un mortal decidís quina de les tres deesses era la més bella. El mortal va ser Paris,…

EL LLATÍ I ELS SEUS ORÍGENS

Imatge
El llatí es una llengua de la branca itàlica que forma part de la família de llengües indoeuropees: un conjunt de pobles que es desplaçaren des d'Àsia cap a Europa i anaven poblant diverses regions. No ens ha arribat cap document escrit de l'indoeuropeu. Anomenem "indoeuropeu" a la llengua de la qual van evolucionar les llengües actuals.      Pobles d'Àsia que es desplaçaren cap a Europa
El nom de "llatí" deriva de la zona geogràfica en què es trobava, la península itàlica on es va desenrotllar Roma, Laci (Latium). Tot i així abans de l'arribada dels pobles indoeuropeus la península itàlica ja estava poblada per altres tribus de la civilització mediterrània com per exemple en podem destacar el poble dels lígurs.  Ens en han arribat alguns documents de la llengua llatina, les inscripcions més antigues que es conserven del llatí són generalment lletres tallades en pedra. El llatí és una llengua de reconstrucció, la qual l'han "elaborada" fil…

DEESSA HERA

Imatge
Hera (equivalent amb llatí Juno) és la reina de tots els déus. Filla de Rea i de Cronos, germana i dona de Zeus.  És la deessa del matrimoni, protectora del naixement i de les dones casades. Hera era una dona molt venjativa i gelosa. Era fidel al seu marit, però ell l'enganyava constantment  amb altres deesses i dones mortals, així que ella sovint es venjava de les dones i  fills il·legítims del seu marit. Normalment se la representa vestida fin al peu i  els seus atributs són la diadema i el cucut.
 Juno i Júpiter, Annibale carracci Hera i Heracles
Hera odiava Heracles, va fer tot possible per fer la seva vida difícil. Tot va començar quan Zeus es va disfressar com el marit d'Aclmena, una mortal. La pobra dona, pensant que era el seu marit, va fer l'amor amb ell. El resultat d'això va ser que es va quedar embarassada. De fet, el seu marit de veritat va tornar a casa més tard aquella nit i Alcmena es  queda embarassada un altre cop. Això va despertar la ira d'Hera. Va …

L'ORIGEN DE LA LLETRA H

Imatge
La lletra H, en català, és l'única lletra de l'abecedari que no presenta mai cap tipus de so. Vista l'existència d'aquesta lletra, vaig deduir que en un passat havia d'haver servit per alguna cosa, representar algun so o, com a mínim, marcar una pausa. Vaig buscar, doncs, en diferents pàgines web quin so tenia en el llatí clàssic, i això és el que vaig trobar: En llatí clàssic, la lletra H tenia el mateix so que té avui en dia en l'anglès,el de la H aspirada (per exemple house en anglès, el so de la H seria el mateix que en llatí, per exemple a homo). Tot i que algunes paraules tenien dígrafs que contenien la H, aquesta no feia variar la consonant que acompanyava, és a dir, que no es creava un so nou. N'hi havia quatre: Ch: pulcher, pronunciat pulker Ph: philosophia, pronunciat pílosopía Th: thesaurus, pronunciat tesaurus Rh: rhetoricus, pronunciat retoricus El nom de la lletra H ve de l'hebreu heth, que vol dir tancat o vallat i el símbol de la lletra H en ll…