31 de maig de 2021

ARQUITECTURA ROMANA

 ARQUITECTURA ROMANA

El poble romà, és de caràcter més pràctic que el grec, tot i que de sensibilitat artística és menys refiada. La seva personalitat es va desenvolupar a través de l'àmbit de l'arquitectura, possiblement pel seu caràcter utilitari. No només es van utilitzar la volta i l'arc com elements arquitectònics, sinó que van tenir un paper de primer ordre, en l'època de l'Imperi, una arquitectura voltada de una gran grandiositat, diferent a l'arquitectura grega. 

Tot i aquest àmbit de l'arquitectura, els artistes, els arquitectes grecs van continuar sota l'Imperi dirigint obres de primer ordre. De totes maneres no van faltar arquitectes romans envers les edificacions de Orient. 

Quan l'art etrusc va ser desplaçat a començaments del segle III pel hel·lenístic, l'arquitectura republicana va assimilar cada vegada més les formes gregues, però també va donar camí a la creació de l'estil romà. El segle I a.C, es van construir ponts i aqüeductes que demostren un domini de l'arc i de la volta elevat al dels models orientals. Al Tabularium (78 a.C), era un edifici que tenia la ciutat de Roma per arxivar els documents estatals. Tenia planta trapezoïdal i dues façanes principals: una de cara el fòrum i l'altra de cara al turó.

El tabularium, 78a.C

L'arquitectura romana, fa fer un canvi i es van començar a construir edificis més luxosos i de grans quantitats. Es va crear un nou capitell i l'entaulament es va processar cada vegada amb més llibertat per poder fer contrastos de clarobscur més intensos. Es va arribar a utilitzar la mateixa columna com a decoració, ja que es va arribar a un moviment en les formes, que feia pensar en el barroquisme. El que va aportar més va ser la generalització de les cobertes amb voltes i a seva ocupació en edificis d'una amplitud abans desconeguda.

Pel que fa la construcció i l'enginyeria, es va fer una avanç dels materials. És van usar els diversos aparells que va descriure Vitrubi, era un arquitecte, enginyer i tractadista. El material pobre i barat, que exigia un revestiment ric (opcus tectorium) va ser molt important en l'arquitectura romana. 

El material amb gran èxit com el formigó també va ser el maó, que va començar emprar-cuit al s.I a.C i va revre diferents noms segons la seva grandària: bipedalis, sexquipedalis i bessalis. 

Els romans van atorgar els ordres grecs, però hi van afegir novetats, i també en van crear un de nou el qual es fonen jònic i corinti. A Roma l'ordre dòric, la columna, que normalment es de fust llis, acaba a la part superior en un bou estret que s'anomena astràgal, transició al capitell. Aquest, per influència etrusca, transforma la secció parabòlica de la seva equí en una cambra bocel i hi afegeixen a la part inferior un cos cilíndric. L'ordre també es coneix com a toscà. 

En canvi, l'ordre jònic, la principal varietat és a la preferència romana per l'ocupació de totes les columnes, al marge del seu emplaçament. És del tipus de capitell jònic de cantonada, en què les volutes es mostren en els fronts anterior i també posterior, o sigui, en els laterals. Una altra innovació es l'oblit de l'origen de la forma la qual s'uneix el desig de produir un efecte més gran en riquesa. 

L'ordre preferit del poble roma era el corinti. 

Tipus de columnes de l'arquitectura romana

La primera aportació romana dels ordres clàssics va ser el capitell compost, s'anomenava així per els elements els quals el formaven, elements dels capitells jònic i corinti. Va aparèixer per primera vegada en l'arc de Tito el 81a.C, però més tard s'introdueixen en ell figures humanes com per exemple la d'Hèrcules, en els capitells de les Termes Caracalla. 

Els romans de tant en tant podien superposar en una mateixa façana, convertint-la en un dels sistemes constructius més utilitzats en els grans monuments. 
Es diu que els grecs van aprendre dels romans la invenció de l'arc. L'arc emprat pels romans és el semicircular o de mig punt. El primer cop que es va construir en gran escala va ser amb el fòrum de Leptis Magna a principis del segle III.

Fòrum de Leptis Magna,Trípoli

A finals del segle I, es va començar a construir la volta d'arestes, com en el Coliseu. És la volta de nervis de la Sette Bassi de Roma, es conseqüència dels arcs del Coliseu. És important la novetat de donar suport a la volta d'aresta sobre columnes als Termes de Caracalla, com he dit abans, on hi apareixen unes petxines per passar de la planta octogonal a la volta semiesfèrica. 

Us deixo un slideshare perquè si no heu entès alguna cosa o vulgueu aprendre més sobre l'arquitectura romana us pugui ajudar. 

Rut Lagonigro 
1r batx

28 de maig de 2021

LES AMAZONES

Les amazones era un grup de dones guerreres. Es creu que ren filles d’Ares i la nimfa Harmonia, i no se sap del tot cert si realment van existir o són personatges ficticis.
Eren nòmades, i no se sap on vivien exactament, però es creu que al principi estaven situades a l’Àsia menor, entre el mar Caspi i el mar Negre, i més endavant es van moure a Lesbos, Lemnos i Samotràcia.


Alguns autors clàssics diuen que el seu regnat va durar 1.000 anys, i el seu grup estava format únicament i exclusivament per dones. 

Hi ha gent que creu que, per evitar que hi hagués homes en el seu grup (tot i que n’hi havien que tenien criats) les dones que formaven part de Les Amazones, només podien mantenir relacions sexuals amb home estrangers i que no coneguessin de res, i si es quedaven embarassades i tenien un fill, era assassinat o mutilat. I també es creu que elles mateixes es van declarar enemigues de Hèrcules
En canvi, si quan naixia la criatura era una nena, de petites els se’ls tallava el pit dret, així quan es feien grans, els hi era més fàcil fer servir l’arc.

Com es pot deduir, les amazones no adoraven a cap déu, sinos que adoraven a una deessa, Àrtemis, i segons les llegendes, el seu etil de vida les guiava en les seves guerres.

Encara que no hi hagin probes evidents, es creu que van ser elles les que van fundar la ciutat d’Efes (que es troba a l’actual Turquia), i també que van construir el gran temple de Àrtemis.


     Temple de la ciutat d’Efes
     Imatge del temple d’Àrtemis
  • LLGENDES I MITES:
Tot i que hi han proves de que van existir, apareixen en  diferents mites, com per exemple, Els dotze treballs d’Hèrcules,que és el més conegut, però també apareixen en altres llocs, com la Ilíada i moltes altres històries, de les quals no en són les protagonistes directes, però en totes elles se les destaca per la seva força, habilitat amb l’arc, i sobretot, pel seu valor.
  • CURIOSITATS
El nom d’Amazones significa “dona sense pit”, i es deien així perquè, com he explicat abans al néixer se’ls tallava el pit dret.

El riu Amazones, està relacionat amb aquest grup de guerreres, ja que quan els Europeus van arribar a les terres de l’Amazones per primera vegada, van trobar una tribu femenina, i els hi va recordar a les Amazones gregues, i per això té aquest nom.

A continuació us deixo un vídeo on explica més coses sobre la seva història:


Clàudia Dot
4t ESO

27 de maig de 2021

EL TEATRE ROMÀ

Característiques principals

Un teatre romà és una construcció típica de l'arquitectura romana que es troba a la majoria de les províncies de l'antiga Roma i la finalitat del qual era oferir espectacles teatrals. 

Les representacions de teatre van ser la part més noble, ben vista i civilitzada dels espectacles públics romans. 

Al principi, la majoria de peces eren imitacions d'obres estrangeres, majoritàriament gregues. Van haver de passar forces anys abans de que Roma pogués comptar amb comediògrafs tan reconeguts com Plaute i Terenci. 

Cal destacar que les comèdies, tragèdies i les peces dramàtiques no van tenir una gran popularitat a Roma. 

Aquest, és un  dels teatres més populars de l'antiga Roma; el teatre de Marcel promogut per Juli Cèsar i construït entre el 13-19 abans de Crist. 

Influències

Al principi, en el teatre romà, les obres estrangeres van tenir molta influència ja que les representacions es basaven en imitar-les, aquestes obres normalment solien ser gregues. Això passava perquè la civilització romana encara no havia conegut els famosos escriptors que portarien el seu teatre a l'èxit (a part de Plaute i Terenci) com ara Fabi Dossè, Luci Atti i Titini. 

Tipus d’espectacles

Als teatres s'hi representaven diferents tipus d'espectacles, com ara: comèdies, tragèdies o pantomimes, entre d'altres. 

Actors

Els actors (histriones), sempre eren homes. La seva funció era encarregar-se de posar-se en el paper del seu personatge per tal de que al públic la història li semblés més creíble i també proporcionaven informació sobre els personatges que interpretaven. Solien portar màscares i perruques per tal d'assemblar-se més al seu personatge. 

En aquesta imatge hi podem veure dues màscares referents als dos gèneres del teatre romà: El femení i el masculí. 

A continuació, deixo un Slide que ensenya les parts bàsiques de l'estructura d'un teatre romà a nivell d'arquitectura. 


Maria Pou Roca
4t ESO

26 de maig de 2021

HÈSTIA, LA DEESSA DE LA LLAR

Hèstia és deessa grega de la llar, el foc, l'arquitectura i família i forma part dels dotze déus olímpics. Tot i així, és significament menys coneguda que la majoria d'aquests dotze déus, encara que va ser la primera filla de Cronos i Rea (per tant també la primera de ser cruspida per Cronos, però l'última de ser escopida: l'hi diuen la més gran i la més jove). La seva poca popularitat pot ser deguda al fet que va ser una deessa més aviat discreta i pacífica, i no va protagonitzar cap dels grans escàndols, drames ni conflictes de la mitologia, fent que no sigui pressent en cap de les grans obres d'Homer, la Ilíada i l'Odissea. De fet, amb prou feines sortia de l'Olimp.

Hestia Giustiniani, Desconegut, 460 BCE

Es creu que la literatura grega clàssica, generalment no l'hi va prou fer justícia. La literatura és vaga en la descripció de la representació física de la deessa tot i que sempre es representa portant un vel. Hi ha qui creu que es deu al fet que els artistes no a devien trobar la seva personalitat interessant o inspiradora. Tot i així, se l'hi han fet lloances amb poemes de grans poetes com Ovidi, Apol·lodor i Hesíode.
Vesta, Sebastiano Ricci, 1723

Hèstia va ser una de les tres deesses verges, juntament amb Artemisa (la deessa de la caça) i Atena (la deessa de la intel·ligència), tot i que va ser un objectiu per tant Apol·lo com Posidó. Ella, però, no tenia cap intenció amb cap dels dos i va jurar davant del seu germà Zeus la virginitat eterna. Zeus, com a resposta, l'hi va donar el do de la puresa i de la guia espiritual.
Una canço sobre Hèstia

Queralt Marsal
1r Batx

25 de maig de 2021

LES GUERRES PÚNIQUES

Les Guerres Púniques són les tres guerres que els romans van lluitar contra els cartaginesos, o púnics. Aquesta rivalitat va ser causada perquè els cartaginesos es volien expandir cap a l'Occident, però la nova potència que s'havia creat en aquella localitat, Roma, els va impedir el pas i això provocar aquest seguit de guerres, tot i que amb uns quants anys de diferència.

I Guerra Púnica (262 a.C. - 241 a.C.)

Mapa de la I Guerra Púnica
La guerra es situa a l'illa de Sicília, localització on s'ubicaven colònies gregues aliades de Roma i que es trobaven en el lloc més proper a la península; mentre que en el costat oposat de la mateixa illa hi havia colònies cartagineses, mitjançant les quals comerciaven.

Els grecs van demanar auxili als romans, ja que s'havia produït una aliança entre el tirà de Siracusa i els cartaginesos. Aquesta coalició va ser utilitzada pels italians per entrar a Sicília, illa que feia ja temps que volien ocupar.

Encara que en un primer moment pogués semblar que els romans ho tenien massa difícil per aconseguir el seu objectiu a causa de la infraestructura naval de l'adversari, van arribar a l'illa, sent la superioritat numèrica el que va inclinar la balança.

II Guerra Púnica (218 a.C. - 202 a.C.)

Mapa de pocs abans de la II Guerra Púnica

La II Guerra Púnica és la més important de totes tres. Els romans es dediquen a consolidar el domini sobre la península itàlica i les illes de Sicília, Còrsega i Sardenya. D'altra banda, els cartaginesos volen centrar la seva política expansionista cap a l'oest.

El casus belli es tracta del setge i la destrucció de la ciutat de Sagunt per part dels cartaginesos. Com que els saguntins eren aliats dels romans, aquests declaren la guerra als cartaginesos.

Anníbal, cap de les tropes cartagineses, es va proposar envair la península itàlica i atacar els romans en el seu territori. Els romans van contraatacar i van conquistar la península Ibèrica, en mans dels cartaginesos.

Aleshores, els romans van traslladar l'exèrcit al nord d'Àfrica i van atacar Cartago. Anníbal va abandonar Itàlia per ajudar Cartago i es focus principal es va desplaçar a Àfrica. L'any 202aC, els romans van derrotar els cartaginesos i Anníbal va fugir, a la batalla de Zama.

Les condicions de pau pels cartaginesos van ser duríssimes.

III Guerra púnica (149 a.C. - 146 a.C.)

Mapa de la III Guerra Púnica
Aquesta va ser la última guerra i un enfrontament molt menor comparat amb les dues anteriors i va consistir en el setge de Cartago. Les conseqüències de la derrota dels cartaginesos van comportar la destrucció de Cartago, l'annexió del territori que quedava de l'imperi cartaginès a Roma i la mort de població civil.

A continuació trobareu un vídeo que resumeix els enfrontaments i conflictes de les tres Guerres Púniques.



Meritxell Barniol

1r Batx

21 de maig de 2021

INDUMENTÀRIA A L'ANTIGA ROMA

Una societat es divideix per diferents patrons culturals, objectes materials, costums a fins a aquesta societat. Les togues i altres vestimentes a Roma son parts indivisibles de la societat romana que li donen la seva identitat i caràcter.

A Roma la vestimenta era un símbol social, que a part d'indicar-nos la riquesa de la persona també ens mostrava el seu estatus social. Si fem un repàs històric podrem veure que algunes de les prendes romanes son apropiades d'altres cultures, com per exemple: la toga dels etruscos, les túniques dels grecs... però això no vol dir que s'apropiessin de la vestimenta dels altres, nomes la adaptaven a la seva pròpia.

MATERIALS QUE UTILITZAVEN

El material mes utilitzat i mes comú era la llana ja que hi havia en molta abundància, era de baix cost i fàcil de manegar. Però a part de la llana també s'utilitzaven materials com la seda, cotó i el lli.

També s'utilitzava el cuir per el calçat.

Un punt també molt important eren les decoracions on s'utilitzaven perles per decorar les sandàlies o sabates i or i plata per decorar peces.

I per acabar també utilitzaven tintures d'origen vegetal per envellir les peces i per la roba utilitzaven tintures en especial la púrpura.

ESTATUS SOCIAL

A Roma la vestimenta era molt important ja que podies distingir de quina classe social pertanyia una persona. A més la roba tenia una connotació política, per exemple: quan un jove romà arribava a la majoria d'edat als 21 podien utilitzar sobre la seva túnica la toga, una mena de mantell rectangular de llana que simbolitzava a l'home lliure.

La roba que utilitzaven els homes era:

-La túnica: era la peça romana mes utilitzada, venia dels etruscs y era de colors senzills. Els romans portaven la túnica fins al genolls els materials que portava eren de lli o seda i estaven cenyides en el cos per un cinturó.

També temps després sorgeixen les túniques amb màniga llarga: les dalmàtiques. Variaven d'amplada segons el rang social, a major amplada major rang social com els senadors.


Estàtua de l'orador Aule Metele, Museu Arqueològic de Florència 

La toga: La toga es portava lligada al cos formant plecs, es començava al pit, envoltava l'esquena passant per l'espatlla dreta i la mà dreta lliure, nuant a l'esquena després de tornar a passar per l'espatlla esquerra.

            Pintura de Charles Jalabert

La roba que utilitzaven les dones era:

Les dones vestien amb un mantell rectangular anomenat palla, les túniques els hi cobria fins al taló, lligada al cos amb un cinturó sota els pits i amb un cordó sota dels malucs, amb brodats al coll i a la part inferior. Les túniques podien comptar amb bandes de color porpra segons l'estatus social de la persona.

        Pintura de d'Alma-Tadema

Franny Beltre
4t ESO

20 de maig de 2021

EL MITE DE TESEU I EL MINOTAURE

Teseu va ser un rei i heroi fundador d'Atenes. Algunes tradicions deien que va ser fill de Posidó (déu del mar) i algunes altres deien que els seus pares eren Etra i Egeu. El minotaure era un monstre mitològic amb cap de toro i amb cos d'humà. A la història diu que va ser creat a través de la unió de la reina Pasífae i el toro blanc que va entregar Posidó al rei Minos. 

Pasífae i el toro blanc, de Fresco Romano

El mite comença a partir de que cada 4 anys, 7 atenesos lluitaven contra el minotaure. L'objectiu dels atenesos era sortir d'un laberint casi impossible de sortir-ne i si es trobaven amb el minotaure que estava tancat en ell, havien de lluitar contra ell. Teseu va anar en aquest laberint i va dir que la vela del seu vaixell seria blanca si aconseguia sortir viu, però en canvia si moria, que la vela seria negra. Abans de anar-hi, es va enamorar amb Ariadna, qui li va revelar els secrets de com escapar del laberint i li va donar una espasa. Un cop Teseu va entrar al laberint, va avançar fins trobar-se amb el minotaure, i amb la espasa li va tallar una banya al monstre i li va clavar fins matar-lo. 

Després, juntament amb Ariadna van marxar de Creta a refugiar-se d'una tempesta. Quan va acabar, Ariadna va desaparèixer i Teseu va tornar a casa sol, però com que tenia moltes ganes d'arribar, no es va enrecordar de canviar la vela, i quan el pare de Teseu va veure que venia el vaixell amb la vela negra, es va suïcidar. Teseu, que va caure en depressió, no va acceptar substituir el càrrec del seu pare i el va cedir a un amic, qui uns anys més tard va proclamar a Teseu el cap del seu exèrcit.

Teseu i el Minotaure, Antonio Canova


Pau Godó
1r batx

19 de maig de 2021

SÒCRATES

Sòcrates va ser un filòsof grec. Va néixer a Atenes i era fill de Sofronisc i Fenáreta. Sòcrates no va deixar cap obra escrita i les coses que es poden dir amb plena seguretat sobre ell son molt poques.
Va ser un filòsof molt influent, fins a tal punt que tots els filòsofs que van abans d’ell se’ls hi ha atribuït el nom de presocràtics.

A diferència de les reflexions que s’havien fet abans de les seves, les reflexions que ell va fer es centraven en l’ésser humà i les seves idees han passat a ser molt importants en la filosofia occidental.

Alguns filòsofs coneguts com ara Plató o Aristòtil van ser aprenents seus, Plató ho va ser directament i en canvi Aristòtil va ser aprenent de Plató.
Escultura de Sòcrates de la segona meitat del s.IV a.C, anònim.

Com ja hem dit abans, es saben poques coses sobre ell i la seva vida, però hi ha historiadors que diuen que durant la seva joventut va ser escultor (com el seu pare) i que va rebre un bon ensenyament. També es diu que es possible que fos alumne de Anaxàgores, i que coneixes diferents doctrines com ara la de l’escola de Pitàgores o la dels filòsofs eleàtics.

Va ser soldat en diferents batalles, com per exemple la de Samos i la de Delio, entre d’altres.

Quan el seu pare va morir, les riqueses que l’hi va deixar li van permetre dur a terme una vida modesta, sense preocupacions econòmiques, cosa que li va deixar filosofar.

Es va casar amb Xantipa i van tenir dos filles i un fill. A Sòcrates sempre se’l ha descrit com a un home amb una panxa rodona, ulls sortits i llavis grossos.

A continuació us deixo un vídeo que explica una mica més detalladament Sòfocles i qui era:


Clàudia Dot
4t ESO

18 de maig de 2021

EL TEATRE ROMÀ

Un teatre romà és una construcció molt típica de l'arquitectura romana. Aquesta es troba en moltes províncies de l'antiga Roma i la seva finalitat era oferir espectacles teatrals.

Els romans, per fer-lo es van inspirar en el teatre grec, però amb la diferència de que els grecs, més complexos, aprofitaven els desnivells de les muntanyes per construir-los i, en canvi, els romans els van crear com un edifici de nova planta.

                          Teatre romà                    

ESTRUCTURA DEL TEATRE ROMÀ:

En els orígens, els teatres romans eren de fusta i desmuntables, al aire lliure. Més tard, però, van seguir els models grecs construint-los de pedra. 

El teatre grec estava dividit en tres parts ben diferenciades: la graderia, que era on seien els espectadors, un espai circular on ballava i cantava el cor anomenat l'orchestra, i l'espai protagonista que era l'escenari (scaena) que era una plataforma on actuaven els actors i les actrius. També, darrera d'aquest, hi havia un edifici que feia de taló de fons, amb el magatzem i els vestidors. 

Pel que fa als romans, van decidir seguir aquesta estructura, però van fer innovacions com les següents per millorar-los:

-Van fer l'escenari més ample

-L'orchestra, que en el teatre grec era en forma completament circular, els romans la van construir semicircular. Aquí hi seien els espectadors més importants.

-Aprofitaven el pendent de la muntanya per recolzar-hi la graderia. Tot i així, hi havien vegades que no disposaven d'aquest avantatge i, quan això passava, construïen els teatres com a edificis independents. 

-Alguns teatres romans, a més, incloïen petits temples a la seva estructura.

-Per cobrir-se de la pluja o de la extrema calor i del sol que feia a l'estiu, moltes vegades els teatres es cobrien amb un tendal per protegir als actors i espectadors.

                                                   L'estructura d'un teatre romà

ELS ESPECTACLES: REPRESENTACIONS, ACTORS I PÚBLIC

Als teatres s'hi representaven diversos tipus d'obres. Alguns gèneres que tractaven aquestes obres, són els següents:
  • Comèdia: eren representacions on es criticava la societat del moment. Un d'aquests tipus de comèdia i, el més popular i important, és la fabula pallitata: una comèdia llatina de tema i personatges grecs. Aquest, es contraposava a la fabula togata, de creació romana.
  • Tragèdia: es feien arguments seriosos de temes històrics, de l'actualitat o mitològics.
  • El mim: es donava a terme l'expressió corporal, ja que no hi havia diàleg. Aquests espectacles eren de tema cruel o eròtic i, a diferència d'altres tipus d'obra, els papers femenins eren representats per dones. 
Pel que fa als actors, normalment sempre eren homes qui representaven les obres de teatre. Aquests portaven perruques i màscares i informaven al públic sobre els personatges que s'interpretaven.
El públic, encara que els romans mai van ser uns grans aficionats a les representacions teatrals, era inquiet i nerviós; és a dir, si no els hi agradava el que estaven veient o s'avorrien picaven amb els peus,  tiraven coses als actors, cridaven, entraven i sortien del teatre, etc. Es pot dir que era un ambient alegre i bulliciós. Al teatre hi podia assistir tota mena de públic menys els esclaus. 

                                       L'ofici d'actor als teatres romans

Per a més informació feu clic aquí.

Aina Vidal
1r Batx

17 de maig de 2021

LES PARENTALIA

Tal i com fan els mexicans i llatinoamericans amb el dia de los muertos, o les cultures catòliques amb el dia de Tots Sants els romans també pagaven tributs i respecte als seus avantpassats i compatriotes cèlebres difunts, i ho feien a través de les Parentalia, unes festes rituals que es duien a terme del 13 al 21 de febrer.

Origen

Caront transportant ànimes a través del riu Styx, Litovchenko

Derivat de la necessitat i curiositat humana d'entendre que passa després de la mort el poble romà adopta l'idea de que l'ànima humana va a l'Inframón, i per homenatjar als avantpassats ja no presents entre ells van agafar riutals d'origen Etrusc per poder donar les gràcies i l'admiració a aquests difunts a través de petits rituals privats que tenien lloc als domicilis familiars, i posteriorment a festivals públics. Etimologicament Parentalia prové de la paraula en plural de parent, parentalis.

El ritus

Els romans, tot i tenir grans festivals de desbocament sexual i de riure, també tenien els seus dies festius relacionats amb el silenci i la reflexió, i la setmana de les Parentalia s'inclou en aquests.

Mosaic memento mori; un altar per difunts romà


Durant aquests dies, hi havia la creença de que els morts s'aixecava per vagar els carrers de les urbs entre els vius, però aquests morts retornats necessitaven nodrir-se, es per això que les famílies solien trobar-se per anar a visitar les tombes ancestrals dels seus avantpassats per oferir libacions i ofrenes que solien consistir de pa i vi; si la família tenia una deïtat patrona també es feien petits sacrificis honorant-la.

Sarcòfag romà

Durant aquest període de dol de set dies els romans tallaven tota mena de relació comercial i política, els casoris es posaven en espera i els temples tancaven les seves portes al públic.

Al dia final dels dies parentales tenia lloc un altre petit festival, però aquest cop públic anomenat Feralia.


Jacint Salat i Casacuberta
1r Batx

14 de maig de 2021

TIRÈSIES

Segons la mitlogia grega, Tirèsies va ser un dels endevins més populars de l'antiga Grècia; el fet que era cec li va aportar encara més importància. Era fill d'una nimfa anomenada Cariclo i d'Everes. Va tenir dues filles, Manto i Dafne.

Contràriament al que es pugui pensar, Tirèsies va néixer sent un nen normal: amb vista i sense poders premonitoris; hi ha dues versions sobre el que podria haver-lo convertit en el personatge que avui dia coneixem.

Tirèsies colpejant les serps, de Johann Ulrich Krauß 1719

La primera diu que, un dia, mentre passejava pel costat d'un llac, va veure Atena banyant-s'hi amb la seva mare, i la deessa li va treure la vista perquè no pogués mirar a ningú mai més. Tot i això, va donar-li el poder d'entendre el vol de les aus i de predir el futur.

La segona versió diu que quan un dia passejava pel bosc, va veure dues serps tenint relacions i va matar la femella a cops; seguidament va convertir-se en dona. Vuit anys després, quan tornava a anar pel bosc, va decidir dur a terme les mateixes accions, però aquest cop matant al mascle. D'aquesta manera va tornar a la seva forma original. 

Tirèsies prediu el futur d'Odisseu, de Johann Heinrich Füssli 1783

Un temps després, quan Hera i Zeus discutien sobre qui gaudia més del sexe: els home o les dones; ja que no arribaven a una conclusió, van decidir preguntar a Tirèsies, ja que ell era la única persona que havia estat al cos dels dos sexes. L'home va respondre que eren les dones, i a Hera no li va agradar la seva resposta i el va deixar cec. Per la seva part, Zeus, ja que li havia donat la raó, va intentar tornar-li la vista, però com que no li va ser possible, va donar-li els poders que el van convertir en el personatge que coneixem avui dia.

Ja que no podia veure i les seves clarividències es basaven en el vol dels ocells, Tirèsies disposava d'un ajudant que li descrivia per tal que ell pogués treure les conclusions que li pertocaven.

A continuació es troba un vídeo on s'explica el mite de Tirèsies:


Duna Garcés 
1r Batx 

13 de maig de 2021

PLAUTE

Plaute va ser un autor llatí, l'únic de la literatura llatina que va escriure comèdies. Va tenir influència d'autors grecs com Menandre. Aquest va ser un poeta grec, el més destacat de la comèdia, en concret la comèdia nova. L'única obra sencera que tenim seva és El misantrop o L'esquerp. 

Només s'han conservat 21 obres de Plaute tot i que sabem que en va escriure més.

Les 21 obres són les següents:

-Amphitruo   -Asinaria   -Aulularia   -Bacchides   -Captivi   -Casina   -Cistellaria          -Curculio   -Epidicus   -Menaechmi   -Mercator   -Miles Gloriosus   -Mostellaria   -Persa   -Poenulus   -Pseudolus   -Rudens   -Stichus   -Trinummus   -Truculentus 

Va néixer el 250 a.C a Umbria (la data pot variar segons la font) i va morir el 184 a.C a Roma (66 anys de vida).

Va viure durant la 2a Guerra Púnica, de jove va ser soldat i comerciant a Roma. Es diu que va treballar també en una campanya teatral i que va estalviar per invertir-ho en una especulació comercial, però es va arruïnar. Després d'arruïnar-se va haver de treballar en un molí de pedra mentre a les hores d'oci escrivia les comèdies. Fins que les va començar a publicar. Gràcies al seu art va poder dedicar-s'hi i deixar el molí ja que van agafar molta fama. El gran coneixement del llenguatge del mar que tenen els personatges de les seves obres ens pot indicar que va fer viatges pel Mediterrani.

Aquí veiem un gravat de Plaute

En les seves obres hi podem veure reflectida la vida de l'autor. Les seves obres les representaven esclaus.

Era famós perquè escrivia per la classe baixa amb un llatí no formal perquè ho pogués entendre la gent. Tot i així, si el personatge era ric, utilitzava un llenguatge molt formal, tant, que feia riure a la gent. El seu objectiu és entretenir i fer riure al públic ja que el públic en aquell moment estava passant per una crisi política i social. 

Les seves obres pertanyen al gènere fabula palliata.

Fa servir moltes exclamacions i interrogacions pròpies del llenguatge oral. Utilitza metàfores. Té un llenguatge molt viu en el que hi recull acudits, paraules gregues, paraules compostes que fan riure, obscenitats... Un dels seus recursos és la gesticulació exagerada dels personatges. 

Els personatges de les seves obres són estereotipats, és a dir, que sempre fa servir el mateix patró, que és el següent:

SENEX: És el vell avar que té molts diners, normalment s'enamora d'una noia jove

ADULESCENS: És un jove enamorat o cegat pel seu destí

VIRGO/PUELLA: Era la jove inocent donzella, normalment verge, que solia venir d'una família benestant. Ella estava amb el jove però també amb el vell avar, de manera que s'aprofita dels dos homes

MERETRIX: Era la madame que portava un club de prostitutes, era amant dels diners

CURCULIUS: És un esclau, que es diu que és com un paràsit afamat, sempre ajudava al jove a resoldre els problemes que se li apareixien

MILES: Soldat fanfarró que estava amb moltes dones 

Totes les obres de Plaute acaben amb final feliç per tal d'aconseguir l'aplaudiment final.

CARACTERÍSTIQUES D'ALGUNES OBRES:

-Amphitruo: És l'única obra en la que els personatges són déus. Amfitrió (el protagonista) se'n va a la guerra. Aprofitant la seva falta, Júpiter adopta la seva forma per estar amb la dona d'Amfitrió, Alcmena. El déu Mercuri ajuda a Júpiter asumint l'aspecte del servent d'Amfitrió, Sosia. Però quan el verdader Sosia torna a casa anunciant la victoria del seu superior s'adona de que Mercuri té el seu aspecte i la cosa s'enreda fins que Júpiter diu la veritat perquè torni la normalitat.

-Aulularia: Euclió és un vell avar que amaga una olla d'or tot i viure miserablement. La seva filla Fedria, després de ser violada per Licònides, és promesa a Megador, el tiet de Licònides. Com que la casa d'Euclió és envaida pels cuiners que preparen el banquet del casament, l'home canvia l'amagatall de l'olla d'or, però un dels servents la troba i li roba. I després de que la trama es compliqui, li tornen els diners al vell, Megador renúncia a Fèdria i Licònides es casa amb ella.

- Mostellaria: El jove Filolaquetes s'ha gastat tot el patrimoni del seu pare, que no hi és. Però a meitat d'una festa, anuncien que el pare torna. Gràcies a l'esclau Tranió, que impedeix que el pare entri al palau per impedir que s'adonés de que la casa ja no era seva i que l'havien venut per pagar uns deutes. Així que l'únic que se'ls acudeix és dir-li que no hi poden entrar perquè hi ha un fantasma. Al final, després de l'embolic, el pare se n'adona i perdona al fill.

AUTORS INFLUENCIATS PER PLAUTE:

Coneixem a molts autors de diferents èpoques però el que no sabiem era que algún d'ells van ser influenciats per Plaute, això ho veiem en algunes de les seves obres. 

En el Renaixement es torna a llegir a Plaute i a representar les seves obres. Un autor que és molt influenciat per Plaute en les seves obres és Shakespeare, com podem veure en la seva obra La comèdia dels errors i en la seva altra comèdia El mercader de Venècia. 

En el Barroc es pot apreciar la influència de Plaute en Lope de Vega en la seva obra El palacio confuso. També ho podem veure en l'autor Calderón de la Barca en obres com El príncipe constante. Finalment,un altre autor que coneixem i que va ésser influenciat per Plaute va ser Francisco de Rojas Zorrilla en la seva obra Entre bobos anda el juego o Don Lucas del Cigarral

En aquest vídeo podeu veure l'obra representada de Plaute, Anphitruo

Paula García Balbín
4t ESO                     

12 de maig de 2021

LA MENSTRUACIÓ A L'ANTIGA GRÈCIA

La menstruació no només és una funció biològica dels nostres cossos, sinó que des de sempre els éssers humans hem fet d'ella un fet sociocultural, amb mites, rituals, pràctiques relacionades amb el gènere, el poder... Al llarg dels anys, ha estat relacionada amb les religions i fins i tot amb les polítiques, socials i culturals. 

En la Grècia clàssica, Hipòcrates (460-370ac), pare de la medicina moderna, en el seus escrits sobre les Malaltes de la dona, considerava que la sang menstrua era un producte de rebuig. També deia que que la sang es devia a que la dona era un ésser excessivament calent, i que només així podia temperar el seu organisme. A aquests anomenats símptomes de la histèria, la malaltia del desig, els grecs van aplicar el nom de "apnoia hyperika". Per tant, la solució segons Hipòcrates era: per les viudes, embarassar-se, i les solteres, el matrimoni. 

Hipokrates, 
gravat de Peter Paul Rubens 





















La tradició popular i religiosa romana, atribuïen a la menstruació efectes perillosos. Philip el Vell, deia que no hi havia res més poderós que la sang menstrual de la dona. Creia que la sang femenina podia destruir camps de conreu, fer avortar als animals...
Al segle II- IV dC, diuen: " una dona amb la menstruació, és impura per set dies i ha de realitzar un ritual d'impuresa". També es va anotar: " Un home que cohabita amb una dona que està menstruant, mereix una pena de mort celestial.
 
L'origen de la paraula menstruació, està relacionada amb les dones, ja que deriva del grec "men", més lunar, "mene", Lluna.  Hi ha un simbolisme amb la Lluna i el Sol, la Lluna no té llum pròpia i no és més que un reflex del Sol, per tant això simbolitza la creguda dependència de les dones cap als homes en aquell moment. 
Cal remarcar que Aristòtil, va oblidar la dignitat de la dona en el seu sistema ètic, i gràcies a la seva autoritat intel·lectual, va impactar i influenciar de manera intensa, la societat, la religió i la ciència de casi dos mil·lennis. 
En conclusió, al llarg de la història, l'origen de la menstruació es relacionava i s'encadenava a la filosofia i la mitologia astral, on la dona donava una imatge negativa davant l'home. 

"The favourite" 1901 John William Godward,
Submisa i reprimida. 


En aquest vídeo podem entendre alguna de les curiositats del món de la dona en l'Antigua Grècia, ens pot servir per posar-nos a la pell de la situació que van viure, com eren vistes per l'autoritat de l'època, "home", de quina manera havien d'actuar, com havien de vestir i quines eren les circumstàncies que havien d'aguantar pel fet de ser mal vistes per la societat. 

Clara Machuca 
1r Batx 

11 de maig de 2021

ÈOL, EL DÉU DELS VENTS

Èol és el déu de l'aire i els vents: gràcies a Zeus, qui l'hi va atorgar aquest poder, pot controlar i pacificar els vents. És un déu secundari, és a dir, no forma part dels dotze déus olímpics. A part d'ell existeixen tres més Èols en la mitologia: el fill d'Helen, el fill de Posidó i el rei, fill d'Hípotes.

Éol, guardià dels vents, Ed Stevenhagen, 2005

Vivia amb els seus sis fills i sis filles en una illa, anomenada Eòlia, on podia moure's lliurament i controlava l'entrada i sortida de tots els vents. 

Normalment els déus només els cridaven quan necessitaven ajuda, com quan,  per exemple, Hera l'hi va demanar ajuda per poder impedir que Enees desembarqués a Troia. 

Juno demanant a Èol que alliberi els vents, François Boucher, 1769

També l'hi va demanar ajuda Odisseu, quan aquest feia anys que voltava pel món intentant arribar a Ítaca, el seu regne, ja que Posidó estava determinat a fer-li la vida impossible per tal que no arribi a casa. 

Com que Èol s'havia enfadat prèviament amb Posidó, ja que havia fet trampes mentre jugaven a cartes, va acceptar feliçment a ajudar-lo. 

L'hi va regalar un bot que portava dins seu tots els vents perjudicials, ben tancats, i va deixar un vent favorable, que l'ajudaria a tornar a casa. L'hi va demanar que els utilitzés amb molta cura i seny. 

Èol entrega els vents a Ulisses, Isaac Moillon, 1614-1673

Odisseu l'hi va donar les gràcies, i es va endur el regal cap al seu vaixell amb cura, tal havia demanat el déu. Quan es va adormir, però, uns mariners van robar-li el bot, pensant-se que estava ple d'or. Quan van obrir-lo, tot els vents perjudicials van ser alliberats, creant la tempesta més gran que s'havia presenciat des de llavors. 

Per culpa de la tempesta, el vaixell de l'heroi es va tornar a allunyar-se de casa seva i, després de navegar sense rumb durant quatre dies, esperant que els vents es calmessin, es va trobar al mateix lloc que havia començat: perdut sense idea de tornar a Ítaca. 

Presentació que explica els diferents vents d'Èol:


Queralt Marsal 
1r Batx 

10 de maig de 2021

LES AMZONES

Les amazones van ser un poble nòmada de dones guerreres, la seva existència és incerta i ha estat repetidament discutida pels historiadors. Tot i que no es pot confirmar que existís una tribu de dones amb aquest nom, sí que s’han trobat restes arqueològiques de tribus majoritàriament femenines i amb característiques clarament guerreres.

Amazones, Johann Heinrich Wilhelm Tischbein, 1751-1829.

Tot  que no són un mite únicament europeu, les amazones de la mitologia Grega habitaven vora del mar Negre, a la vora del riu Termondont de forma independent governades per la seva reina. Les amazones es regien per un sistema matriarcal, on al capdamunt hi trobem la reina amazona.

Eren caçadores, a banda de guerreres i retien culte a Àrtemis, la deessa de la naturalesa, la lluna i la caça. Com Àrtemis les amazones eren famoses per la seva destresa amb l'arc. De fet es creu, tot i que encara genera dubtes, que les amazones es tallaven el pit dret per tal de poder dominar l'arc i lluitar amb més facilitat. Una del les teories sobre l'origen del seu nom és que l'etimologia literal de "amazona" (a+mazos) significava "sense mama", és a dir "sense pit". Tot i així l'origen del terme "amazona" és incert, també pot ser que provingui del Sànscrit ja que en Sànscrit "amazona" significa guerrera.

Diana, o Àrtemis de Versalles, Leocares 325aC.

Segons la mitologia grega aquestes notables guerreres eren filles d'Ares, el déu de la guerra, y la nimfa Harmonia. Per assegurar la seva continuïtat, un cop l'any tenien relacions sexuals amb els homes de tribus veïnes. Si els fills eren nens, els mataven o els retornaven als pares, en canvi si eren nenes els tallaven el pit dret i les educaven en la caça i la guerra.  

La batalla de les Amzones, Peter Paul Rubens 1615

Com hem dit es regien per una monarquia, es creu que les reines eren elegides.
Les reines amazones més destacades són les germanes Pentesilea, que segons la mitologia va guiar les amazones durant la guerra de Troia, i Hipòlita, propietària del famós cinturó.

Hèrcules, en un dels seus 12 treballs va rebre la missió de robar el cinyell màgic d'Hipòlita, la reina de les amazones, que va caure en batalla contra l'heroi i, segons algunes versions va morir juntament amb altres amazones.

Hèracles pren en cinturó a Hipòlita, J.M.Fèlix Magdalena

Les amazones van acabar lluitant contra Atenes després que Teseu, qui acompanyava a Hèracles en la seva missió de recuperar el cinturó, s'emportés a Antíope a la seva terra.

En l'actualitat les amazones han servit com a font d'inspiració a personatges de la literatura com la superheroïna dels còmics DC Wonder Woman o la tribu de les Kuja de la popular sèrie d'animació One Piece. 

Wonder Woman, 2017
Júlia Vilaró
1r Batx

7 de maig de 2021

LA ILÍADA

La Ilíada és un poema de gènere èpic escrit per Homer, que tracta el setge de la ciutat de Troia pels aqueus, per rescatar Helena, esposa del rei Menelau, la qual va ser raptada per Paris, príncep troià. Després d'aquest fet, s'origina una guerra entre aqueus i troians. 


La Ilíada està compost per 24 cants en els quals es narren diferents successos esdevinguts durant l'últim any de la guerra de Troia, la qual va durar un període de 10 anys. 

Especialment, atén la còlera d'Aquil·les, guerrer grec que decideix mantenir-se el marge del conflicte després d'enfadar-se amb Agamèmnon, líder de l'exèrcit aqueu que li pren a la seva esclava Briseida. 

La Ilíada, al costat de l'Odissea, és una epopeia atribuïda a Homer. Els dos poemes suposen un compendi de textos tradicionals que havien estat llegits verbalment pels rapsodes durant segles. 

       Jocs en honor a Pàtrocle, Carle Vernet (1791)

Com he dit hi havia 24  cants diferents en els quals explicaven diferents successos:

Cant 1: la pesta i la còlera 

Després de nou anys des de l'inici de la guerra de Troia, conflicte bèl·lic entre aqueus i troians, la pesta irromp en el campament dels aqueus. Un endeví, assegura que la malaltia no cessarà llevat que Agamèmnon lliure a Criseida a Crises, el seu progenitor. Quan Agamèmnon cedeix la seva esclava, rapta a Briseida, esclava d'Aquil·les, provocant la fúria d'Aquil·les. A continuació, Aquil·les decideix retirar-se del campament i Zeus recolza la seva decisió.  

Cant 2: El somni d'Agamèmnon i la Beòcia

En el cant segon, Zeus li envia un missatge a Agamèmnon a través d'un somni per dir-li que ha de continuar amb la presa de Troia. De totes maneres, l'èxode cessa quan Agamèmnon es prepara per anar a la guerra i comença enumerar les diferents embarcacions les quals disposen per a la batalla. 

Cant 3: Els juraments i Helena a la muralla

L'exèrcit troià i l'exèrcit aqueus s'ajunten a la batalla. Paris repta Menelau per a un duel entre ells dos. Helena veu el combat, ja que ella és la recompensa de qui guanyi la batalla. 

Quan Menelau està a punt de matar Paris, apareix la deessa Afrodita per salvar-li la vida. 

Cant 4: Violació dels juraments i revista de les tropes

En el cant 4, els déus estant reunits i debatent sobre el duel, Zeus vol cessar el combat, o sigui, aturar-lo. Però finalment decideixen que la guerra ha de continuar. 

Atena, deessa de la guerra entre altres, decideix baixar a la terra dels mortals disfressada i incita Pàndar a disparar una fletxa a Menelau. Quan Agamèmnon s'assabenta sobre el fet, decideix continuar la batalla. Llavors, els dos exèrcits s'enfronten a la batalla.

Cant 5: Principalia de Diomedes

Atena, deessa de la guerra, aconsella a Diomedes, un heroi aqueu i li transmet ràbia i coratge perquè així d'aquesta manera lluiti a la batalla. 

Per una banda, Pàndar fereix amb una fletxa a Diomedes, però Atenea ajuda i aconsegueix curar-lo ràpidament. Després, ella li adverteix que ha d'intentar evitar atacar els altres déus, llevat que es trobi amb la deessa Afrodita. 

Fins que finalment, Diomedes ataca a Enees, fill d'Afrodita. 

Cant 6: Hèctor i Andròmaca

La guerra entre els aqueus i es troians continua sense l'ajuda dels déus. Els aqueus però, juguen amb avantatge envers els troians. Heleno, un dels prínceps de Troia, li demana a Héctor que viatgi a Troia per ordenar-li a la seva mare i a les dones troianes que s'adrecin al temple de de la deessa Atenea i li facin una ofrena. 

Mentrestant, al camp de batalla, Diomedes i Glauc es troben i realitzen un intercanvi d'armadures en senyal de respecte. 

Hèctor li demana el seu germà Paris que lluiti al seu costat a la batalla. Després, Hèctor es troba amb la seva esposa Andròmaca, la qual plora desconsolada perquè te por de perdre el seu espòs a la batalla. 

Cant 7: Combat a la muralla

Hèctor un dels troians més importants vol enfrontar-se els aqueus i repta un duel a un d'ells, Áiax Telamoni és l'aqueu a qui s'enfronta. La batalla es fa el vespre, quan els combatents fan una treva. 

Néstor, ordena als aqueus construir una muralla per protegir el seu campament i també per altra banda aprofita per incinerar els cadàvers. Els troians debaten de si han d'entregar a Helena o no.

Cant 8: Batalla interrompuda

Zeus prohibeix a tots els déus que no poden ni ajudar ni intervenir amb la guerra entre els aqueus i els troians. Atenea accepta les condicions de no ajudar ni intervenir però demana i sol·licita que les deïtats puguin només aconsellar als homes duran la gran batalla. 

Després del debat que hi ha l'Olimp Zeus envia un raig a la terra i els aqueus marxen. No obstant això, Néstor no aconsegueix escapar i un dels seus cavalls mor.

Agamèmnon sol·licita l'ajuda de Zeus i ell beneficia les seves tropes, els aqueus. Les deesses Hera i Atenea baixen de l'Olimp per ajudar els grecs però Isis, una deessa, les frena. 

Cant 9: Ambaixada a Aquil·les

Agamèmnon proposa el seu exèrcit retirar-se de la guerra i tornar a casa. Diomedes no accepta la seva proposta de retirar-se i li adverteix de que ell continuarà la guerra. A continuació, Néstor li aconsella a Agamèmnon que es disculpi amb Aquil·les, i aquest li promet que li tornarà a la seva dona. Però Aquil·les està molt ofès i no accepta el seu perdó. 

Cant 10: Gesta de Dolón

Agamèmnon i Menelau decideixen espiar el campament troià. Però els encarregats de dur a terme aquesta missió són Diomedes i Odisseu.

Per altra banda, Héctor també vol enviar a Doló per vigilar els aqueus. Tanmateix, Dolón es interceptat per Diomedes i Odisseu,  els hi l'interroguen per obtenir informació.

Diomedes i Odisseu descobreixen el pla dels troians i decideixen matar als soldats tracis i el seu rei Reso, els quals anaven a ajudar els troians en la guerra. 

Cant 11: Gesta d'Agamenón

La batalla comença novament. Agamèmnon participa i sobresurt en ella matant a molts troians. Zeus adverteix a Héctor que si aconsegueix ferir a Agamèmnon, els troians sortiran victoriosos. D'aquesta manera, Agamèmnon és ferit i els troians agafen molt més avantatge.

Mentrestant Aquil·les, qui es nega a lluitar, envia a Pàtrocle perquè esbrini com s'està desenvolupant el combat.

Cant 12: Combat a la muralla

En el cant 12 el combat es a la muralla dels aqueus. Els troians comencen l'atac a tocar de la muralla dels aqueus. Héctor llança una pedra i aconsegueix travessar la porta de la muralla. Gràcies això, obre pas als troians, els qui entren al campament rival arrasant amb tot al seu pas. 

Cant 13: Batalla al costat de les naus

La batalla continua. Posidó assessora els aqueus perquè resisteixin als atacs troians. Héctor continua guanyant el conflicte i avança amb un gran avantatge.

Cant 14: Engany de Zeus

Hera enganya a Zeus i el deixa somnolent. Mentrestant, Agamèmnon està a punt de rendir novament i Posidó ajuda als aqueus en la batalla. 

Per la seva banda, Áiax ataca a Hèctor, el qual queda ferit i ha de retirar-se del combat. Després d'això els aqueus aconsegueixen recuperar el seu avanç. 

Cant 15: Nova ofensiva de les naus

Zeus es desperta i s'enfada amb Hera. Així mateix, li assegura que la batalla la guanyaran els troians si Aquil·les no torni a la guerra. 

Així que Zeus li dóna forces a Hèctor i els troians, els que aconsegueixen arribar fins les naus dels aqueus i aconsegueixen elevar la seva posició de batalla.

Cant 16: Gesta de Pàtrocle

En el cant 16, Héctor crema les naus dels aqueus. Mentrestant, Pàtrocle busca l'ajuda d'Aquil·les i li demana les seves armes perquè així d'aquesta manera pugui ajudar els grecs.

Així, Pàtrocle arriba a la batalla vestit amb l'armadura d'Aquil·les i aconsegueix espantar els troians, ja que el confonen per Aquil·les i fugen. 

Tot seguit, Apol·lo ajuda als troians i colpeja a Pàtrocle per l'esquena. Finalment acaba morin en mans d'Héctor. 

Cant 17: Gesta de Menelao

Els aqueus vengen la mort de Pàtrocle i lluiten en moltes més forces. Els troians volen aconseguir l'armadura d'Aquil·les, la qual és furtada per Héctor. 

Finalment, els aqueus aconsegueixen emportar-se el cos de Pàtrocle a les naus.

Cant 18: Fabricació de les armes

Antíloco informa Aquil·les de la mort del seu amic Pàtrocle. Aquil·les tot enrabiat i enfadat decideix venjar la seva mort i enfrontar-se a Hèctor.

Els troians es reuneixen i parlen sobre com continuar amb la guerra. Mentre que alguns es volen protegir després dels murs de Troia, Héctor pretén lluitar en camp obert. 

D'altra banda, Tetis, mare d'Aquil·les, aconsegueix una armadura nova per al seu fill per mitjà d'Hefest, déu del foc.

Cant 19: Aquil·les deposa la ira

Aquil·les es disposa a combatre amb l'armadura que li ha proporcionat la seva mare. Però abans decideix fer les paus amb Agamèmnon, qui li retorna a la seva esclava, Briseida. 

Cant 20: Combat dels déus

Zeus descobreix que Aquil·les ha tornat a la batalla així que permet que els déus intervinguis i ajudin al bàndol el qual ells prefereixin. 

Aquil·les lluita en el camp de batalla deixant morts durant el seu pas. Durant el seu camí en el combat troba a Enees i l'ataca, però Posidó aconsegueix salvar-l'hi la vida. 

Cant 21: Batalla al costat del riu

Aquil·les continua matant sense pietat a tots els troians que es creuen pel seu camí. 

Encamandre, el déu dels rius, s'enfada i li demana a Aquil·les que pari de matar a gent. Davant la negativa d'Aquil·les, el déu l'envolta amb les seves aigües i Hera va a rescatar-lo. Així mateix, els déus es barallen entre ells, uns en defensa dels troians i el altres en defensa dels aqueus.

Príam ordena obrir les portes de la ciutat i Apol·lo aconsegueix allunyar Aquil·les dels murs de Troia. 

Cant 22: Mort d'Hèctor

Té lloc la batalla entre Hèctor i Aquil·les al voltant de les muralles de la ciutat. Aquil·les ataca a Héctor, però ell intenta escapar. En un duel final, Hèctor acaba sent assassinat per Aquil·les, qui després lliga el seu cadàver a un carro de combat i recorre amb ell tot el voltant de la ciutat, com una manera d'humiliar-lo.

Cant 23: Jocs en honor a Pàtrocle

Els aqueus celebren un funeral en honor a Pàtrocle. Durant l'acte, el difunt apareix el seu amic Aquil·les i li demana que enterri el seu cos perquè pugui descansar en pau a la terra dels morts. Finalment, tenen lloc uns jocs en el seu honor: carrera de carros, lluita lliure, llançament de pes, entre d'altres. 

Cant 24: Rescat d'Hèctor

Príam es dirigeix al campament d'Aquil·les i li demana que torni el cos d'Hèctor els troians perquè li puguin fer un enterrament digne. 

          Príam suplicant Aquil·les, Ivanov

Llavors, tots dos es lamenten per les seves respectives pèrdues i, finalment, Aquil·les lliura el cos d'Héctor. Així mateix, accepta una treva d'onze dies per celebrar el funeral d'Héctor, després de que el combat entre troians i aqueus continui. 

Finalment, el cos del troià arriba a Troia, on se celebra un funeral en el seu honor.

El missatge de la Ilíada és que ens ensenya una clara consciència d'un univers humà i diví que coexisteixen i el qual implica saber mantenir una relació equilibrada entre els mortals i els déus.

Aquí us deixo alguns slideshare per si teniu algun dubte.


Rut Lagonigro Teixidó
1r batx

FILÒSOFS PLURALISTES

Els filòsofs pluralistes són els filòsofs presocràtics, entre ells Empèdocles, Anaxàgores i Demòcrit els quals seguidament explicarem. Els p...