LA BELLESA A L'ANTIGA GRÈCIA

Els cànons de bellesa són tot allò que com a societat hem considerat "agradablement estètic" i depèn de lloc i l'època varien. De fet, la paraula "kanon" que volia dir "regla o vara per mesurar". El cànon de bellesa aplicat al cos humà es refereix a unes característiques físiques que hauria de complir el nostre cos per ser considerat atractiu, però parlant de l'antiga Grècia aquest eren molt definits. 

El cànon de bellesa grec era bàsicament definit per les matemàtiques, l'escultor Policlet, va desenvolupar aquest ideal de bellesa conegut com" divina proportion" que anaven relacionats amb el nombre auri i la simetria. Aquesta regla marcava que el teu cos havia de ser construït per set cops la mida del teu cap en vertical  per tenir les proporcions perfectes. L'escultor Lísip, temps més endavant va canviar aquesta teoria i va dir que no havien de ser set, sinó vuit cops la mida del teu cap.

Fora de les matemàtiques, parlant de les dones que sempre s'han vist més afectades pels cànons de bellesa, per ser considerades atractives havien de ser primes amb els malucs amples, cabell udolat, pits petits, nas afilat, ulls grans, i el mento i els llavis en forma ovalada. Els homes havien de tenir una mandíbula marcada, ser alts i tenir un cos atlètic, cames llargues, ulls amplis i boca petita. 

                                    Venus de Capua de Lísip representant la bellesa femenina.

L'obsessió per cuidar la seva bellesa va portar a la creació dels productes cosmètics. Tant homes com dones decoraven els seus ulls amb el que avui coneixem com ombres d'ulls, però que en aquell moment per aconseguir un to verdós a la parpella inferior feien servir sulfur d'antimoni i a la parpella superior i les pestanyes les enfosquien. Respecte la pell feien servir plom per fer-la veure més clara, ja que tenir la pell fosca era sinònim d'un estatus social més baix perquè provablement treballaves al camp. Perquè tots aquest productes es quedessin ben impregnats a la seva cara feien servir mel, ja que és una substància enganxifosa capaç de mantenir el maquillatge a lloc. 

Per cuidar la pell i rehabilitar la mirada aplicaven oli d'oliva a les parpelles inferiors. Els llavis i les galtes eren maquillats amb òxid de ferro vermell o oli barrejat amb cera d'abella per aconseguir un to vermellós. El cabell tampoc s'escapava de seguir unes normes, les dones sense parella duien el cabell solt i llarg, mentre que les casades i compromeses el recollien en monyos que sovint eren decorats amb diademes. Igual que passava amb la pell el cabell també es preferia més aviat clar, així que van aparèixer els primers decolorants pel cabell, fent us del vinagre i exposant-se al sol després. Per últim, també feien servir perfums, no feien servir un sol aroma com fem nosaltres, sinó que hi havia una olor determinada per  cada part del cos: als braços menta, al cabell marduix, oli de palma pel pit i l'oli d'orenga per les cames i els peus. 

Així doncs, podem comprovar que aquestes normes per ser considerat bell o bella han format sempre part de la nostre societat i amb això la invenció de productes per entrar dins dels canons, pot ja és hora de començar a trencar-los!

Gina Rodrigo

4t ESO

HIGIENE i ESTÈTICA A L'ANTIGA ROMA

La higiene entre els grecs i els romans era molt important, ja que, una gran part del dia la passaven en les termes, on a més de rentar-se, existia la palestra, un espai on hi practicaven diversos esports; el que actualment en diríem sala fitness o gimnàs. Desprès de fer exercici a la palestra, era obvi que els atletes necessitaven una bona dutxa.

    Palestra Romana, Jaciment d'Itàlia.

Per netejar-se be, portaven uns recipients anomenats aríbals lligats a la cintura, on hi guardaven oli perfumat, ja que encara no existia el sabó, l'aplicaven per tot el cos de manera que quedaven ben envernissats. Seguidament, untaven una sorra fina per tot el cos i finalment retiraven la mescla amb un aparell especial fet de metall fi i llarg que rascava qualsevol impuresa o cèl·lula morta del cos.

    aríbal amb oli perfumat

El coneixement de la cosmètica i la aromàtica generalment la bellesa femenina antiga és criticada en els escrits i textos clàssics de Lucià de Samosata, Properci, Ovidi, Horaci, Sèneca, Plini el Vell, Dioscórides, Marcial o Tàcit, parla del maquillatge de pràctica viciosa, "vulgar" i "fraudulenta":

«Qui observi les dones aixecar-se del llit a primera hora del matí, les veurà com a símies. Vet aquí la raó de per què es tanquen acuradament a casa i no es fan veure per cap home. Les dones més ancianes i una fila de serves […] s'esmercen al voltant de la llevadora per millorar amb diversos recursos l'aparença del seu rostre […] Pols de diferents compostos tenen la funció d'aclarir la pell apagada […] Hi ha bols de plata, gerros, miralls i diversos gots similars als de les farmàcies, a l'interior dels quals es conserven substàncies dentífriques o pigments per ennegrir les pestanyes. ‘ Llucià de Samòsata, Amores, 39.

   Secrets de bellesa en l'Antiga Roma.

Tant a la cultura egípcia com a la grega va ser comuna l'existència d'esclaves dedicades en exclusiva a la bellesa dels seus amos, tradició que es va accentuar a Roma amb esclaves altament qualificades en l'art del maquillatge i de la perfumeria.

    Bellesa i cura de les dones romanes.

El maquillatge facial tenia una consistència poc granulosa i es barrejava en plats petits. S'utilitzava com a base la lanolina de llana d'ovella sense desgreixar, el midó i l'òxid d'estany, tot i que actualment el midó se segueix utilitzant als productes cosmètics per suavitzar la pell. Per aclarir el rostre feien servir una base de maquillatge elaborada amb vinagre, mel i oli d'oliva, també utilitzaven les arrels seques del meló o els excrements de cocodril. Com a símbol de la bona salut les dones ressaltaven els seus pòmuls pintant-los en tons vermells molt vius. Per fer-ho utilitzaven sorres vermelles, falguera o cinabri. En altres casos, les alternatives més assequibles eren el suc de les móres o els pòsits del vi. D'altre banda el labial, també en tons vermells molt vius, s'aconseguia amb l'ocre procedent de líquens o de mol·luscs, amb fruites podrides i fins i tot amb mini. 

A més, estava molt vista la moda que les dones es marquessin les venes en color blau. Els cànons de la bellesa romana indicaven que la dona havia de tenir g ulls grans i pestanyes llargues. El perfilador d'ulls s'aplicava amb un petit instrument arrodonit d'ivori, vidre, pinyol o fusta, que prèviament se submergia en oli o en aigua. A la societat romana no els hi agradaven les arrugues, les pigues, les taques i les escates a la pell. Així doncs, existien mascaretes de bellesa contra les taques com la de fonoll, mirra perfumada, pètals de rosa, encens, sal gemma i suc d'ordi.

  Els trucs de bellesa de la dona romana

Doae Boussatta

4t ESO

EL NAIXEMENT DE RÒMUL I REM

Numitor, rei d'Alba Longa, una ciutat mítica de Laci, va ser derrocat pel seu germà Amuli. L'usurpador va matar la descendència masculina de Numitor alhora que va obligar l'única filla d'aquest, Rea Sílvia a fer-se vestal per tal que el vot de castedat imposat pel seu sacerdoci li impedís tenir fills que disputessin el tron al nou rei. Tanmateix, Rea Sílvia es queda embarassada del déu Mart i dóna a llum a bessons, Ròmul i Rem. Amuli, empresona la noia i ordena llençar els dos infants al riu Tíber, però el destí salva la vida dels nens perquè el riu es desborda i els esbirros del rei han d'abandonar el cistell que els conté en l'aigua més calmada d'un toll. Així, el cistell resta a la vora de la riba, on els troba una lloba, atreta pel seu plor. L'animal els salva i els alleta fins que un pastor anomenat Fàustul els troba i els porta a casa seva, on ell i la seva esposa Larència els criaran com si fossin fills seus. 

Mart i Rea Sílvia, 

Els bessons van créixer com uns pastors més, sense saber el seu origen, malgrat que Fàustul ja sospitava la seva nissaga reial, fins que un fet casual ho posa el descobert. Uns lladres que s'havien barallat amb Rem l'acusen injustament davant del rei Amuli d'haver malmès els camps de Numitor i finalment és lliurat al mateix Numitor perquè li apliqui un càstig. Però, quan aquest el coneix, s'assabenta de l'edat que té i de l'existència del seu germà bessó, lliga caps i acaba per endevinar que es tracta del seu nét, i encara més quan per la seva banda Fàustul explica a Ròmul les circumstàncies en les quals els havia trobat i les sospites que tenia des de feia temps. Aleshores s'ordeix una conxorxa en dos fronts per acabar amb Amuli: Ròmul ataca el palau reial amb els seus companys pastors, mentre que Rem ho fa des de casa de Numitor. D'aquesta manera aconsegueixen matar a Amuli i restituir el reialisme a Numitor. 

La lloba alletant Ròmul i Rem, Musée du Louvre, París

Els bessons, després que veiessin reconeguts el seu llinatge reial, decideixen fundar una nova ciutat allà on havien estat trobats. Però immediatament va sorgir el conflicte per quin dels dos germans donaria el nom a la ciutat i en seria el rei, però no se sabia quin dels dos era el primogènit. Així és que la decisió es va deixar a la voluntat dels déus per mitjà de la consulta dels auguris. Primer va semblar que afavorien Rem, perquè va ser el primer a veure sis voltors, però tot seguit Ròmul en va veure el doble. Ròmul, doncs, es va proclamar rei i va traçar els límits sagrats de la nova ciutat al voltant del Palatí, amb una arada tirada per un toro i una vedella. Rem, sense acceptar la seva derrota, va desafiar la naixent autoritat del seu germà saltant el solc que assenyalava el traçat de la futura muralla i aquest el va matar travessant-lo amb una llança. Així, Roma, tal com Ròmul va anomenar la ciutat tot just fundada a partir del seu propi nom, va néixer amb un fratricidi. Era el 21 d'abril del 753 aC.

Els pastors, els Albans i els llatins que havien aplegat Ròmul i Rem no feien un número suficient per formar una ciutat. Per això va oferir dret d'asil a tothom que volgués establir-s'hi, sense preguntar la seva condició o origen. Desertors, apàtrides i esclaus van cercar-hi refugi, de manera que es va reunir prou homes per poblar la ciutat, però faltaven dones. I amb la mena de gent que hi havia, cap dels pobles del voltant volien casar les seves filles amb els que ja eren anomenats romans.

Al cap d'un temps intentant-ho, a convèncer els veïns, Ròmul va decidir recórrer a la violència per assegurar la continuïtat a Roma. Va convidar a diferents pobles dels voltants a uns jocs atlètics. Els veïns, majoritàriament sabins, hi van acudir amb les seves esposes i filles mentre tots estaven pendents de l'espectacle, els romans van arrabassar per la força les noies solteres dels seus pares, que van ser obligats a marxar sense les seves filles. 

Seguint cada instrucció que Ròmul els donava, els romans van fer tot el possible per calmar amb amor, carícies i paraules maques a les dones que havien estat forçades a ser les seves mullers. Tanmateix, els pares no van voler quedar-se de braços plegats i així va ser com van emprendre una guerra contra els romans per recuperar les noies. Els romans van vèncer els pobles menys nombrosos sense gaires problemes, però els sabins van saber actuar i van posar a Roma en un greu perill. En efecte, el rei sabí Taci va subornar amb un or una jove romana, Tarpeia, perquè els hi obrís les portes de la ciutat, una traïció que va ser premiada pels Sabins esclafant-la amb els seus escuts. Un cop els atacants havien aconseguit sotmetre la major part de la ciutat, quan l'exèrcit sabí era davant per davant del romà i semblava inevitable un ferotge combat decisiu, les dones que havien estat raptades van precipitar-se entre els uns i els altres suplicant que s'aturessin perquè no volien que els seus marits i els seus pares es matessin entre si. Commoguts pels precs desesperats de les filles d'uns i de les esposes dels altres, els sabins i els romans van acordar no només fer la pau sinó que també unir els dos regnes en un de sol, governat conjuntament per Ròmul i Taci.

El rapte de les sabines, Francisco Padilla

Quan Taci va morir, Ròmul va restar com a únic rei, estimat pel seu poble i engrandint el poder de Roma durant molts anys, fins al dia que va desaparèixer enmig  d'una tempesta mentre passava revista a l'exèrcit. Al cap d'uns dies un somni va advertir els romans que Ròmul s'havia convertit en un déu i que havia de ser adorat amb el nom de Quirí.

Aquí deixo un breu vídeo més visual sobre el mite de Ròmul i Rem

Helena Rovira

4t ESO

ZEUS I EUROPA

Europa era una princesa fenícia filla d'Aginor, rei de Tiró, i la reina Telofase. El seu nom vol dir "la del rostre ample" o "on es pon el sol", d'aquest últim ve el nom del nostre continent, ja que en l'antiguitat, es creia que Europa era el continent que estava més a l'oest, on es pon el sol. 

El rapte d'Europa, aquarel·la de G. Moreau

Europa destacava sobretot per la seva bellesa, era realment bonica i tothom, déus i herois, volien estar amb ella i la volien conquistar. Mai ho aconseguien. Un dia, però, Zeus, la va veure jugar amb les seves amigues a la platja. Aleshores, per seduir-la, el déu va adoptar la forma d'un brau blanc, ben fort i formós.

El rapte d'Europa, Tizià

Al principi, Europa es va espantar una mica en veure que se li acostava, però de seguida el va començar a acariciar. Les seves amigues la van reptar a què pugés sobre de l'animal, i tot i que al principi no li agradava gaire la idea al final hi va pujar. Però sense donar-li temps de col·locar-se, el toro va començar a córrer endinsant-se a l'aigua. Van recórrer arribar a l'illa de Creta. 

El rapte d'Europa, Francois Boucher

Allà, el déu va prendre la seva forma real i van consumar. De la seva relació en van sortir tres fills: Sarpidón, Radamantes i Minos. Perquè no se sabés de la relació de Zeus amb Europa, la noia es va casar amb el rei de Creta, Asterión. Més endavant, passaria al tron Minos, d'on sortirà el mite del minotaure.

El rapte d'Europa, escultura

Quan Europa va morir, Zeus la va col·locar al cel, en forma de brau. Així es va formar la constel·lació de Tauro. 

Constel·lació de Tauro

A continuació teniu un vídeo explicatiu del mite

Paula García Balbín

1r Batx

POSIDÓ, DÉU DEL MAR I DELS TERRATRÈMOLS

 Posidó era un dels dotze Olímpics i el déu del mar, dels terratrèmols i dels caballs. Tenia una forca de tres puntes que s'anomenava trident i era el protector dels navegants, i de moltes ciutats i colònies hel·lenes.

En la Ilíada d'Homer, el déu del mar dóna suport als grecs contra els troians a la guerra de Troia. En la Odissea, durant el viatge marí des de Troia a Ítaca, l'heroi grec Odisseu provoca la ira de Posidó en cegar el seu fill, el ciclop Polifem, castigant-lo amb tempestes, la pèrdua completa del seu vaixell i dels seus companys, i un retard de deu anys. 

Ell es fill de Cronos i Rea. Està casat amb Amfitrite i amb ella va engendrar a Tritó, Bentisicime, Rodo i Cimopolea. Posidó es capaç de provocar tempestes i terratrèmols. Alguns dels seus fills són ciclops i entre ells hi ha Polifem. És germà del Déu Olímpic Zeus (déu del cel i dels fenomens atmosfèrics) i del déu Hades (déu dels inferns).

Mite

Segons narra la mitologia grega, Posidó era homosexual. En néixer, la seva mare el va salvar de ser menjat pel seu propi pare, amagant-lo entre uns anyells i lliurant a Cronos un petit poltre perquè saciés la seva gana.

Posidó va establir el seu habitatge al mar, on es va construir un gran palau daurat, decorat amb coralls i pedres de colors. Allà l'acompanyaven altres déus com Pontos, els Titans, Tetis i l'Oceà. Posidó va tenir protagonisme en l'aixecament de les muralles gegantines que protegien la ciutat de Troia. Quan els déus va intentar treure-li el poder a Zeus, ell va castigar a Apol·lo i a Posidó convertint-los en humans perquè treballessin.

 

Amb la seva esposa Amfítrite, va ser pare de diversos fills: Tritó (déu amb cos meitat humà meitat peix), Bentisicime (esposa d'Enal, rei del mar d'Etiòpia), Rodo (deessa-nimfa de la illa de Rodes i amant d'Hèlios) i Cimopolea (esposa de Briàreu i deessa dels sismes submarins). Els seus principals assistents són Tritó i Delfino i el seu sèquit el formaven tots els déus marins, tritons nereides... El seu principal centre de culte va estar a l'Istme de Corint i li estaven consagrats el cavall, el dofí, la tonyina i el pi. Els dofins, els hipocamps o altres monstres marins estiraven el seu carro. La oceànida Cafira va ser la nodrissa del déu i la seva segona mare.

A continuació us deixo un vídeo amb informació sobre la vida de Posidó:

Clement Amudu

4t ESO

TORRE DELS ESCIPIONS

L'anomenada Torre dels Escipions és el monument funerari més ben conservat de la Tarragona romana.

Va ser construït a la primera meitat del segle I d.C al costat de la Via Augusta, a uns 6 km al nord-est de Tàrraco. Encara que avui la trobem incompleta es tracta d'un típic monument funerari en forma de torre on a dins hi conte una cambra funerària destinada a guardar les cendres dels difunts.  

Es creu que com que en aquella època els romans tenien prohibit incinerar o enterrar els difunts dins la ciutat, aquests ho feien fora de la muralla, normalment al costat de les vies. De tal manera que a mesura que els viatgers s'anessin apropant a la ciutat, es trobarien amb una gran quantitat de monuments funeraris grans o petits demostrant el seu estatus i la capacitat econòmica dels familiars de la víctima. Amb aquests monuments les famílies pretenien que el vianant que passava a prop del monument pogués mantenir viu el record del mort.

Es tracta d'una construcció realitzada amb carreus. Conte una planta quadrangular de 4,47 per 4,72 metres i una alçada conservada de nou metres aproximadament. Per les seves característiques, la Torre dels Escipions és probablement un mausoleu familiar aixecat en record d'un matrimoni o de dos germans, situats a la Via Augusta, pels terrenys de la propietat de la família. Aquest mausoleu s'insereix a la tradició de tombes turriformes anomenades edicles de diversos cossos característics de l'època tardorepublicana i contemporània amb tombes similars conegudes d'Itàlia, la Gàl·lia i el nord d'Àfrica. 

Per la seva decoració escultòrica es creia que aquesta tomba familiar indicava la introducció a Tàrraco dels cultes orientals de la Magna Mater a partir de la perspectiva culta d'una de les grans famílies de la colònia.

A la part central de l'edifici i trobem dos relleus escultòrics representant al déu Atis. A causa de la vestimenta oriental dels dos personatges,ha arribat a portar conclusions errònies i s'han arribat a confondre'ls amb dos soldats interpreta'n-los com els dos germans Escipió, generals i herois romans morts a Hispània durant la segona guerra, segle III a.C. Segons la mitologia, Atis, es tracta d'una divinitat de caràcter oriental lligat al culte de la deessa Cibeles, vinculat a ritus anuals de mort i resurrecció. Era considerat el protector dels difunts. Aquesta es tracta de dues representacions d'Atis com a genis funeraris representats amb vestits i robes orientals amb les mans creuades. Els Atis tenien una capa de revestiment d'estuc que encara avui conserva restes de la policromia vermella. Els colors intensos van ser una de les característiques decoratives del monument.

Al tercer cos superior del mausoleu, a la façana davantera, es pot localitzar un baix relleu de dues figures en peus sota un senzill arc rebaixat; presumptament era la parella de les restes de la qual descansaven a la torre. Podem veure la seva forma gràcies a l'argamassa que recobria. L'arc es repeteix a les dues cares laterals, raó per la qual es diu que la torre estava preparada per acollir successivament diferents matrimonis descendents de la família.

En el conjunt monumental arquitectònic i presidia una inscripció gairebé il·legible que gràcies als epigrafistes han pogut restaurar. Es tractava d'una oració fúnebre desenvolupada en dues línies superposades inserides en el marc d'una tabula ansata. La transcripció diu: " Ornate ea quae linquit opera, es vitae suae rebus positis negligens/unum statuit enim suis epulchrum ubi perpetuo remaneant". La traducció en català és: "Exaltar les obres que va deixar en morir. Oblidant-se'n va erigir per als seus un únic sepulcre on ha de romandre per sempre".

                                           Torre dels Escipions

                                 Part central, relleus escultòrics del déu Atis

Per finalitzar, us deixo un petit vídeo per acabar de completar la informació de la Torre dels Escipions.

Núria González

4t ESO

MONSTRES I ÉSSERS DE LA MITOLOGIA GREGA

 Durant la mitologia grega han participat en diversos mites un gran nombre de monstres i éssers que no sabem molta informació sobre ells. Sobretot, molts d'ells, son éssers amb una part d'animal i la part d'un altre. A continuació us explico uns quants:

1. Centaures: son éssers mig humans i mig cavalls, ja que es van crear de la unió d'Ixíon i del núvol que va enviar-li Zeus a Hera amb la seva forma per tal de complir el seu objectiu que era posseir-la. Representaven la natura més salvatge. 

                                       Lluita entre centaure i lapita, mètopa del Partenó

2. Cèrber: es representa com un gos amb tres caps, envoltats de serps que feia la funció de vigilar l'entrada al regne d'Hades no deixant-hi entrar els vius i impedint-ne la sortida als morts. Tot i que tenia el seu aspecte terrorífic, alguns herois com Hèrcules i Orfeu van ser capaços de sotmetre'l.

                                              Cèrber i Hèrcules, Musée de Louvre

3. Esfinx: és un monstre d'origen Egipci amb cara de dona, cos de lleó i ales de àguila. En una muntanya de Tebas, es dedicava a posar enigmes als viatgers i quan veia que no el sabien respondre, el devoraven, fins que un dia Èdip,, li va endevinar i es va matar precipitant-se des de un penya segat.

                                                 Esfinx, Museu Arqueològic, Delfos

4. Gòrgona: les gorgones eren tres monstres merins i eren tres  germanes, que es diene: Medusa, Esteno i Euríale. Estaven formades amb urpes, cabellera de serps, una llengua llarga i unes dents punxegudes. Es diu que van ser filles de les divinitats marines Forces i Ceto.

                                                   Mosaic amb el cap de Medusa

5. Griu: eren éssers amb cos de lleó i ales. També estaven representades amb el cap d'àguila. Es coneixien com ferotges i salvatges. La seva doble natura, el fa símbol del poder a la terra i al cel.

                                                       Griu, Museu de Louvre

6. Harpies: éssers horribles que normalment estaven representades amb la forma d'aus amb cap de dona o de vegades de dones alades. Les seves urpes eren temibles. Vivien a les illes de Estròfades del mar Egeu i raptaven infants i ànimes de morts. 

                                               Relleu d'una harpia robant un infant

7. Minotaure: ésser amb forma humana i també amb cap de toro. Es diu que va ser el fill de Pasífae i d'un toro que va ser enviat per Posidó. Quan va néixer Minos, marit de Pasífae i rei de Creta, va tancar-lo dins el Laberint de Creta , on va viure fins el dia que Teseu el va matar. 

                                   Minotaure, Museu Arqueològic Nacional Atenes

8.Quimera: va ser un ésser monstruós amb tres caps diferents: un de lleó, un de cabra i l'altra de serp, al final de la cua. Treia foc per la boca i devorava a la gent i els animals. Bel·lofarontes va aconseguir matar-la acostant-s'hi per l'aire sobre Pegas i posant sobre la seva gola una llaça amb una punta de plom, que es va fondre amb el foc que exhalava i la va ofegar.

                                  Quimera, ceràmica grega, Museu de Louvre

9. Sirenes: les sirenes eren considerades com a divinitats marines amb cap i pit de dona. La resta del cos amb forma d'au. Acostumaven a viure a les costes Sicília i amb els seus cants atractius atreien irresistiblement els mariners fins que el vaixell s'estampava contra les roques de les costes. Només Ulisses va ser l'únic capaç de resistir dels cants d'aquestes sirenes. 

                                                    Sirena terracotta, Alexandria

Aquí hi ha un curt vídeo en que explica alguns exemples del que he posat:

 

Raquel Larrubia

4t ESO

DÉUS I DEESSES GRECOROMANES COM A CELEBRITIES

Els déus i deesses grecoromanes son un l'apartat estrella, és a dir, el mes conegut, de la mitologia, però, quines estrelles del mon modern serien aquestes celebrities de l'època antiga.

Atena com a Taylor Swift:

Atena és un personatge observador, pensador i racional. És una deessa autosuficient i autònoma que vol comprendre les coses. Tot i això és venjativa i té poques habilitats socials. Tot i que Taylor Swift no compleix aquesta última característica, sí que compleix les altres. És una persona observadora, coneguda com una de les estrategues més grans a l'hora d'amagar pistes per nous llançaments musicals, i sí que és venjativa, com es pot veure a la cançó Bad Blood que dedica a Katy Perry després d'un conflicte entre les dues.

Bad Blood de Taylor Swift

Afrodita com a Shakira:

Afrodita és coneguda per la seva bellesa increïble, la seva luxúria, arrogància i la seva maldat amagada sota capes de preciositat exterior. Afrodita és la deessa de l'amor, i això més la atracció física que generava a molts déus, dona com a resultat que gairebé tothom s'enamorés d'ella, generant rumors tant certs com falsos entre la gent. Shakira és coneguda pel seu famós ball de malucs, va ser model durant un temps, compta amb cançons a la seva discografia que parlen amb un to luxuriós, i sempre ha estat envoltada de rumors sobre si enganyava a la seva parella (al final a la que han enganyat es a ella), a més, a cançons com Suerte (Whenever, Wherever) es mostra, segons la crítica masclista de quan va sortir la cançó, de forma arrogant ja que afirma que ella es troba bella.

Suerte (Whenever, Wherever) de Shakira

Apol·lo com a Lady Gaga:

La raó per la qual Apol·lo i la cantant estatunidenca s'assemblen és realment poc rebuscada. Apol·lo és la representació LGBTIQ+ als deus olímpics, i ja a l'època moderna s'ha agafat com un referent tant bisexual com de la comunitat queer en general. Això es deu a que el déu va tenir afers tant amb dones com amb homes. Lady Gaga és considerada també una icona bisexual. L'artista realment és la icona LGBTIQ+ més gran, ja que va ser l'autora d'un dels himnes d'aquesta, la cançó Born This Way que parla de l'acceptació de tots els col·lectius, i que realment és igual d'on vinguis, tots som persones iguals. 

Born This Way de Lady Gaga

Realment es fàcil comparar déus amb persones que coneixem, per això, aquí adjunto un vídeo d'informació sobre els déus perquè extreguis les teves pròpies conclusions.

Arnau Giner

4t ESO

CASES EN L'ANTIGA ROMA

Hi havia 3 tipus de cases romanes, depenent de l'estatus social al qual pertanyien. La domus era cases senyorials, més luxoses. La insulae eren cases de gent més pobra, sense tanta comoditat. Per últim, hi havia la vila rústica (rusticae), que se situava al camp i es dedicava a l'explotació econòmica.

La domus constava d'un sol pis, màxim dos. Era rectangular i tenia parets amb poques finestres. La casa es dividia en aquestes parts:

- Uestibulum: és l'entrada principal, i dona a un corredor anomenat fauces.

- Atrium: era la primera cambra que es trobava. Era el centre de la casa i de la vida familiar. Era un gran espai cobert per un sostre, excepte una obertura que donava calor i ventilació, i deixava caure l'aigua de la pluja en una bassa que la recollia. En un petit pou al costat es podia treure l'aigua. Originàriament, hi havia una llar de foc i es cuinava i menjava en aquesta cambra, però al llarg del temps es va eliminar. 

- Tablinum: estava situat darrere de l'atrium, separat per una cortina. Era el despatx on es rebien visites i es guardava l'arxiu familiar. 

- Cubicula: eren els dormitoris i estaven situats al costat de l'atrium.

- Hortus: moltes cases tenien un jardí al llarg de la paret posterior. 

A parir del segle II aC, la domus va patir una revolució, i la part de darrere s'allargà amb noves parts:

- Triclinium: era el menjador i n'hi podia haver més d'un. Per exemple, un d'estiu que dones a fora i un d'hivern més protegit del fred.

- Peristylum: era un jardí envoltat d'un porxo sostingut per columnes. Al seu voltant es distribuïen algunes cubicula i altres habitacions. 

Domus, la casa senyorial romana

A Pompeia, la gent amb pocs recursos solia viure en habitacions llogades a la domus. En canvi, en les grans ciutats, s'amuntegaven cases de pisos de lloguer, les insulae. Tenien aquestes característiques:

- Eren més altes que les domus, arribaven als tres o quatre pisos. Per tant, com que les construïen sense cura i amb materials més barats, estaven molt exposats a perills d'ensorraments i incendis. 

- Es construïen al voltant d'un pati interior que permetia la ventilació i il·luminació de les habitacions que no donaven al carrer.

- Tenien molts balcons i finestres, per això res impedia que el soroll del carrer entrés.

- Les cambres eren poques i no tenien un us fix, s'utilitzaven en funció de les necessitats de la família. 

La vila rusticae era l'edifici central de l'explotació agrícola. Primitivament, era tan sols una cabana d'una sola estança i un pati amb una cisterna per recollir aigua. Posteriorment, es van anar afegint nous espais amb usos específics: menjador, els habitatges dels esclaus, estables, galliners i moltes altres. També hi havia espais per carros, eines, el molí d'oli...

Amàlia García Pous

4t ESO

PERSÈFONE

Persèfone una dona molt bella, reina de la vegetació, i després es va convertir en la deessa d'Hades. Era filla de Zeus i Demèter. Els dos pares no vivien junts; Zeus vivia amb Hare a l'Olimp, mentre que Demèter habitava a la Terra amb la seva filla.

Persèfone, Dante Gabriel Rossetti

 

La mare feia brollar les llavors de la terra i Persèfone, s'encarregava de mantenir l'equilibri en les plantes. La seva presència feia possible tota la vegetació i feia florir els camps. Vivien molt tranquil·les i adoraven la seva feina, feien florir les flors més boniques de tots el camps i boscos. Però un dia tot va canviar, i Persèfone va ser segrestada per Hades. Mare i filla sempre sortien a fer caminades per apreciar les seves obres i sempre acompanyades per nimfes. Un dia quan passejaven, és van allunyar una mica ja que Demèter va anar a veure una àrea diferents que Persèfone, i va ser en aquell moment quan Hades, déu dels inferns, va aprofitar aquest petit oblit per endur-se a la bella i jove Persèfone. Hades i Persèfone eren la clara definició d'antítesi, ja que Persèfone, com ja he dit era jove, bella, alegra, generosa i dolça. Per el contrari, Hades, era ambiciós, fosc, lligat i interessat per la mort i molt misteriós. Però Hades sempre havia tingut gran deliri per la jove Persèfone i tenia una obsessió en agafar-la i dur-la al seu regne dels inferns.

Hades rapta Persèfone, s. III a.C.

Macedònia, Grècia.

Le nimfes no van poder evitar el fet. Quan es van adonar del que ha passat, les van castigar per negligència, mentre que la seva mare desparada i descossolada seguia buscant-la desesperadament sense tenir resposta, ja que no sabia que era el que estava passant i no tenia idea de a on podia ser la seva filla.

Finalment, Hèli, déu del sol, veu la desesperació de la mare i li explica tot el que ha passat, Demèter enfadada i trista, decideix anar a l'infern a recuperar a la seva filla i durant aquest temps, deixa de florir els camps, els rius s'assequen i les flors es panseixen. Zeus a petició de Demèter va parlar amb Hades perquè retornes a Persèfone amb la seva mare. Aquest s'hi va negar, va jurar que la bella jove viuria per sempre més als inferns. 

Finalment, Hades accepta negociar amb Zeus i permet que Persèfone estigui uns quants mesos a la terra i els altres hauria de viure a l'infern. I és per això que va aparèixer la primavera i l'estiu, és diu que Demèter anava a buscar a l'infern a Persèfone i quan ella tornava a la terra, els boscos tornaven a florir, però quan Demèter havia de tornar a Persèfone amb Hades, les fulles es tornaven fosques i pansides i arribava un fred que tot ho glaçava, la tardor i l'hivern.

Aquest mite perdura fins a l'actualitat ja que a partir del segrest de Persèfone, van aparèixer les diferents estacions de l'any que encara a dia d'avui es mantenen, i que per això moltes cultures comencen l'any al març o la primera estació sempre és diu que és la primavera perquè era quan Persèfone pujava a la terra i tot floria i després dels 3 mesos de primavera i els 3 d'estiu tornava a l'infern i apareixia el fred i la caiguda de les fulles. 

Finalment us deixo un vídeo, on explica en forma de conta il·lustrat el mite de Persèfone. 

Laia Bardolet

1r Batx

CLEÒPATRA

Cleòpatra Filopátor Nea Thea va néixer el 69 aC i va morir l'any 31aC,ella era molt coneguda i els seus enemics la nombraven la vivora del riu Nil, ella era molt intel·ligent ja que savia parlar 7 idiomes sense problemes, ella mateixa deia que era la reencarnació de una deessa egípcia nombrada Isis, que era sobrenatural ja que segons la religió de l'antiga Egipte, ella era una maga ja que va ressuscitar el seu marit Osiris que era el deu dels morts i va salvar Horus que va ser apunt  de ser assassinat pel seu pare, el déu Set.

    Cleòpatra, Reni Guido

Ella va ser nombrada reina quan tenia 18 anys a causa de el testament del seu pare, també va fer portar el seu pare un vigilant perquè es fes realitat el seu testament ja que també posava que ella s'avia de casar amb el seu germà Ptolomeu XIII.

Octavi era el que manava en aquella època, i per demostrar que era superior a ella tenia un pla que tractava d'acusar de delictes molt greus a Cleòpatra, fer-la presonera per als delictes comesos i, en veure-ho els habitants de l'imperi, Cleòpatra hagués caigut tan baix que ell tindria més prestigi.

Quan ella va veure que el pla d'Octavi es portava a terme, va decidir treure's la vida a partir del verí d'una cobra egípcia.

Julià Pagespetit Pla

4t ESO

LA RELIGIÓ ROMANA

Els romans eren politeistes, ells creien que tot allò que formava part de la natura, ja fossin animals o paisatges tenien un ésser protector que vigilava. Roma va començar a estendre's i això va fer que aquests déus anessin sent cada vegada més degut al contacte amb altres cultures que tenien altres déus a més a més els romans van adoptar molts dels déus grecs. Aquests déus als que anaven adoptant els canviaven els noms i els representaven de manera que semblessin romans.

Pels romans la religió era un aspecte molt important en la seva vida, dedicaven la major part del temps al seu culte. Per demostrar aquesta importància de la religió a la seva vida resaven i feien sacrificis, ja que tot allò que passava als ciutadans romans era perquè les divinitats ho havien elegit, això segons les seves creences.

Els déus romans principals son els següents:

Júpiter, déu dels déus i déu del cel, equival en la religió grega com a Zeus. És germà de Neptú i Plutó. Era que controlava el clima i la natura. El caracteritzaven els llampecs.

Estàtua de Júpiter

Juno, era l'esposa de Júpiter, era la deessa dels déus. És la deessa equivalent a la deessa Hera en la religió grega. Era la deessa del part i la fertilitat. Se la reconeix per anar sempre acompanyada d'un paó real.

Estàtua de la deessa Juno

Neptú era el déu dels mars i dels rius, és l'equivalent romà a Posidó en la mitologia grega. Se'l sol representa amb un trident a la mà tot i que a vegades va acompanyat d'un dofí.

Estàtua de Neptú

I finalment dintre els déus més importants en la religió romana tenim a Plutó, el déu de la mort, en equivalència a la mitologia romana vindria a ser Hades. Que els romans tinguessin també aquest déu vol dir que creien amb que hi havia alguna cosa més després de la mort. Se'l representava amb un gos de tres caps, que vigilava els inferns.

Estàtua de Plutó

Laura Rovira

1r Batx