17 de març del 2020

LIVIA DRUSIL·LA

Al ser una dona, no es conserva massa de la seva infantesa ni joventut, ell va néixer allà l'any 58 a.C. Lívia es va casar amb Tiberi Claudi Neró i van tenir a Tiberi, que acabaria essent l'emperador cap al 43 a.C, quan ella només tenia 15 anys. Però la situació política amb la guerra civil que havia esclatat per l'assassinat de Cèsar va interferir de forma directa en la seva vida. El seu pare, Marc Livi, va participar en la conspiració per la mort de Cèsar i això va provocar el seu suïcidi l'any 42 a.C. a Filipos. 

La seva mare, pertanyia a la burgesia i va ser qui va entregar a Lívia al seu cosí Tiberi. Seguit el conflicte per la mort de l'emperador, Tiberi que es trobava en el bàndol contrari Octavi August, va ser la raó per la qual, Lívia i August es van conèixer. A partir d'aquest moment, el jove s'enamoraria perdudament de Lívia. En aquell moment Octavi estava casat amb Escribònia, qui era més gran que ell. Però, quan la seva esposa ja havia donat llum al seu fill l'any 38 a.C, es van divorciar. Així, August i Lívia es van poder casar. El seu matrimoni duraria més de 50 anys fins la mort d'August. 

Livia Drusil·la, escultura romana que data de l'any 31 a.C.

Lívia es va beneficiar de la protecció que li oferia la seva sogra Octavia, ex muller de Marc Antoni, qui la posar el títol de "tribúnica sanctissima", dona intocable, per protegir-la del seu ex espòs. Això la protegia legalment de qualsevol atac, li donava total llibertat per gestionar i disposar de les seves propietats i béns. Era un títol donat de forma excepcional a una dona. 

L'agost del 14 d.C August moria en presència de Tiberi, qui va ser nomenat emperador al ser el seu fill adoptiu. Desprès d'això, Lívia va començar a viure de forma tranquil·la preocupant-se i dirigint les seves propietats en diferents parts de l'imperi. Tot i això, no va deixar de ficar el nas en el temes de l'estat, tal i com havia fet amb el seu marit. A Tiberi no li va agradar aquesta forma d'actuar per part de la seva mare. A més, tot i haver pujat al tro gràcies a ella no acabaven de tenir bona relació. També cal dir que Lívia va obligar a Tiberi a divorciar-se de Vipsània, i el va casar amb Agripina. Tiberi no li va perdonar mai aquest fet. 
Hi ha una teoria que diu que Lívia va influir en l'enverinament del seu nét Germànic i moltes més intervencions en el govern van obligar Tiberi a allunyar-se d'ella. 
Livia Drusil·la, escultura romana

Lívia va morir l'any 29 d.C. amb més de 80 anys. Tiberi es va negar a enterrar-la i fins que no va pujar Claudi al tron, no es va iniciar el seu procés de defunció. 

Íngrid Tornamira
1r Batx

16 de març del 2020

MENAECHMI, PLAUTE

Tittus Maccius Plautus, o més conegut com a Plaute, va néixer a Sarsina el 251 a.C i va morir a Roma el 184 a.C. 
Escrivia comèdies amb un vocabulari col·loquial, especial per a les classes més baixes, i així va ser com es va guanyar l'apreci de la gent i ser un dels escriptors més famosos de l'època. un dels elements que caracteritzaven la seva obra era la poca preocupació que mostrava per respectar la moralitat en les obres, ja que el seu únic objectiu era divertir a la gent . El gènere del que pertanyien les seves comèdies era denominat en llatí fabula palliata (adoptava aquest nom a causa del pal·li, un vestit típic grec), una comèdia romana que tenia temàtica grega.

Quan va morir se li van atribuir més de 300 obres com a seves però Marc Terenci Varró va dir que només 21 eren seves.  Plaute, juntament amb Terenci, van ser els únics comediògrafs de l'època. Les seves obres més destacades són:
  • Aulularia (La comèdia de l'olla)
  • Amphitruo (Anfitrió)
  • Bacchides (les germanes baquis)
  • Miles gloriosus (el soldat fanfarró)

Retrat de Plaute

Les comèdies plautines
L'acció de les seves obres sempre es situa a Grècia.

Les seves obres no tenen com a objectiu conèixer un desenllaç o el fil argumental a causa de la seva gran força de la seva comèdia. Gairebé totes les comèdies de Plaute tenen com a característica que l'acció gira al voltant de la disputa de diners o d'una noia. Els personatges principals de les seves obres acaben aconseguint l'objectiu però amb una sèrie d'entrebancs pel mig que no deixen aconseguir-lo amb tanta facilitat. En aquests entrebancs, hi afegia una sèrie de complicacions, que sovint causaven a l'espectador, la sensació de caos.

En els seves obres també utilitza una gran varietat de mètrica. El llenguatge que utilitza és caracteritzat per estar replet d'expressions de la llengua col·loquial de la seva època. Segons molts crítics literaris, el llenguatge de Plaute "no té fi". Les seves obre també es caracteritzen per barrejar diferents temàtiques des de costums romans i grecs, i fins i tot, mitologia. 

Les obres de Plaute han set inspiradores per a molts grans comediògrafs destacats de la literatura al llarg de la història com ara Shakespeare.

Diferències en les obres de Plaute i Terenci
En les obres de Terenci apareix el món romà, és per això que les seves obres pertanyien al gènere de fabula togata.

Una de les principals diferències en les obres dels dos comediògrafs, és l'ús del llenguatge. Aquesta vegada, Terenci farà servir un llenguatge més "clàssic" i sense elements propis del llenguatge col·loquial. Per aquest motiu, les seves obres no van tenir tanta repercussió com les de Plaute, ja que estaven destinades únicament a un públic pertanyent a la noblesa que conegués aquest tipus de llenguatge. Adopta un estil més 

A més, a diferència de l'obra de Plaute, les seves obres tenen una intenció moral, amb respecte. 

A diferència de Plaute, la comèdia de Terenci es centra sobretot en els personatges, més que no pas a la intriga. Això fa que aquesta comèdia sigui més  de caràcter psicològic i el públic pugui entrar més dins el personatge, per entendre més bé l'època.

Pot ser que les obres de Terenci no tinguin tanta força còmica com les de Plaute, però el que sí que tenen és una estructura més marcada. 

Estàtua de Marc Terenci Varró

Menaehmi (Els Bessons)
Els Bessons és una de les comèdies més destacades de Plaute. Consta d'una obra amb comèdia equívoc, és a dir, que juga amb el nom dels personatges.

Argument de l'obra
L'obra tracta sobre dos germans bessons, anomenats Menecme i Sòsicles, els quals són tant diferents que ni la seva mare de llet els pot distingir l'un de l'altre.  Quan ja es fan una mica més grans, el pare se n'endu un (Menecme) a un mercat de , mentre l'altre es queda amb la mare. El nen es perd pel mercat i el pare no l'aconsegueix trobar fins que es mor de la pena. En ser el preferit, bategen el bessó que es queda amb la mare amb el nom de l'altre, Menecme. Els dos nens estan a quilòmetres de distància i no saben res l'un de l'altre, però un dia decideixen buscar-se. 

Aquí teniu més informació sobre Plaute i Marc Terenci



Carla Erra
1r Batx

13 de març del 2020

5 PEL·LÍCULES BASADES EN LA MITOLOGIA GREGA

La mitologia és un tema que sempre ha agradat molt i moltes vegades s'ha portat al cinema. En aquesta entrada us presento 5 pel·lícules que no us podeu perdre si sou amants dels clàssics.
  • Els jocs de la fam (2012-2015)
Tot i que no ho sembli, aquesta exitosa saga es basa en el mite del Minotaure, segons el qual el rei d'Atenes enviava cada 7 anys a joves com tributs.
Narra la història de com Katniss (J. Lawrence) s'ofereix voluntària per substituir la seva germana petita Prim per fer de tribut als Jocs de la Fam que se celebren cada any, que consisteixen en una competició en la qual els 24 participants (12 homes i 12 dones dels dotze districtes de Panem) barallen a mort fins que només sobreviu un.
Juntament amb Peeta (J. Hutcherson), Katniss partirà com a representants de districte 12 per complir amb el seu destí que el portarà a convertir-se en la líder contra la tirania del Capitoli.

  • Percy Jackson i el lladre del raig (2010)
La pel·lícula narra la història de Percy Jackson, un noi afectat pel trastorn d'hiperactivitat i dèficit d'atenció (TDAH), un semidéu fill de Posidó. Estant de campament, Hades se li apareix revelant-li que té segrestada a la seva mare i, perquè aquesta pugui tornar al seu costat, ha de portar-li el raig de Zeus, ja que algú l'ha robat. Percy s'endinsa en una aventura, acompanyat dels seus amics per evitar una guerra entre déus.


  • Clash of the Titans (2010)
És un remake del clàssic de Desmond Davis de l'any 1981. És coneguda també com Fúria de Titans.
Sam Worthington en el paper de Perseu, és fill de Zeus (Liam Neeson) i de l'esposa del rei Acrisi qui, en assabentar-se de la infidelitat de la seva dona, l'assassina i tanca el seu cadàver amb el del nounat (que encara és viu) en un taüt que llança al mar. Un pescador, Dictis, troba el taüt i agafa al nadó per tenir cura d'ell.

Ja d'adult, Perseu coneix quin és el seu destí i va iniciar un viatge en què haurà de superar diverses i dificultoses proves.
  
  • Troia (2004)
Narra els esdeveniments que succeeixen al voltant del poema d'Homer, La Ilíada, en la qual s'explica la batalla de la guerra de Troia.
Protagonitzada per Brad Pitt en el paper d'Aquil·les, Eric Bana com el príncep troià Hèctor, Orlando Bloom com Paris i Diana Krueger com la bellíssima Helena; el rapte per part de Paris, va ser el desencadenant de la batalla.

  • Immortals (2011)
El rei Hiperió, embogit pel poder, declara la guerra als homes i, acompanyat per un exèrcit de soldats, arrasa sota el foc Grècia buscant el llegendari arc d'Epir, fabricat per Hefest a l'Olimp, ja que la llegenda explica que qui el posseeixi, serà capaç d'alliberar els Titans assedegats de venjança després d'haver estat tancats a la muntanya Tàrtar. Els déus, impotents, ja que una llei els prohibeix ficar-se en els conflictes humans, saben que el fet que Hiperió es faci amb l'arc, pot suposar la destrucció de la raça humana i l'aniquilació total dels déus. La seva única esperança és Teseu, qui encapçalarà la rebel·lió amb la sacerdotessa Fedra i l'astut esclau Stavros.


Evelyn Gilberte 
2n Batx

12 de març del 2020

LES GUERRES PÚNQIUES

Les guerres púnqiues són tres guerres que van fer els romans contra els cartaginesos, també coneguts com a púnics. Un cop els romans tenien assegurat el control de la Península, decideixen que volen més territoris i així continuar la seva política expansionista. En aquells moments, els romans, van esdevenir una potència mediterrània del mateix nivell que Cartago, el seu imperi arribava de Sicília fins Hispània, i eren un gran potència marítima i econòmica de la Mediterrània Oriental. Aquests havien establert tot de colònies al nord d'Àfrica i el sud de la península Ibèrica (Màlaga, Eivissa, Còrsega, Sardanya...). 
En aquesta situació Roma i Cartago eren les dues potències  en expansió destinades a enfrontar-se pel domini del Mediterrani occidental. 

『1a Guerra Púnica』
Va de l'any 264 a.C. - 241 a.C. El que va provocar aquesta primera guerra va ser una confrontació d'interessos, Roma volia expandir el seu imperi cap a occident i Cartago volia mantenir el seu imperi comercial i marítim intacte. Les llegendes romanes expliquen que l'origen de la guerra va ser quan Eneas, qui fugia de Troia cap a Itàlia, va parar a Cartago. Allà va enamorar la princesa Dido, però la va abandonar per continuar el seu viatge. La princesa, dolguda, es va suïcidar, maleint el jove. Fins llavors, Roma i Cartago havien sobreviscut amb pactes de no-agressió, però al 264 a.C els cartaginesos ataquen Messina i Roma decideix donar-li suport. La guerra acaba durant 23 anys. Aquesta primera guerra va ser guanyada per els romans, fent fora als cartaginesos de l'illa. 

També van demanar la unió de Sicília i Sardenya al territori romà, que fins llavors havia estat una potència terrestre, convertir-la en una marítima, també. Van quedar-se amb molts vaixells dels cartaginesos i van començar a planejar la conquesta de la mediterrània. Tot i això, la guerra pels romans no va ser fàcil ja que van haver de lluitar al mar quan no ho havien fet mai. Crearen una nova flota i tàctica que consistia en aferrar les anus enemigues amb uns garfis, i a través d'unes passarel·les es llançaven a l'abordatge. 


『2a Guerra Púnica』
Va del 218 a.C - 201 a.C. Amílcar mor al 229 a.C; ell fou qui comendava els cartaginesos durant la primera guerra púnica, i el succeeix el seu gendre Asdrúbal, qui va fundar Cartago Nova, a la Península Ibèrica. Anníbal, fill d'Amílcar, succeeix a Asdrúbal, i ataca a Sagunt, una ciutat aliada de Roma i el senat romà respon declarant la guerra a Cartago. Després de varis combats guanyats als Alps i al sud de Gàl·lia els romans comencen una època de desgasts, ja que Anníbal no s'atraveix a entrar a Roma. Els germans Escipions decideixen fer un campament militar a Empòrion. Quan un dels germans mor, el relleva el seu fill, conegut com l'Africà, que al 210 a.C vens als cartaginesos. Però no acaba aquí, al 205 a.C envia legions romanes al nord d'Àfrica cosa que obliga a Anníbal a abandonar Itàlia. Al 202 a.C es produeix la batalla de Zama, guanyada pels romans, i on proclamen la fi de la guerra. Cartago lliura tota la seva flota, els elefants i paguen un tribut als romans. 



『3a Guerra Púnica』
Va del 149 a.C - 146 a.C. És la guerra més curta entre romans i cartaginesos. Cartago es recupera gràcies a l'explotació agrícola de les seves terres, la qual cosa espanta als romans que es veuen una altre guerra al davant. Per això, decideixen atacar Cartago, abans que els ataquin a ells, i posen com excusa que els cartaginesos havien pres represàlies contra el rei Númida Massinissa. Escipió Emilià, fill d'un dels germans Escipions, assetja Cartago i finalment al 146 a.C cau definitivament, acaba totalment destruïda. Els habitants cartaginesos van ser esclavitzats i tots els seus camps van ser sembrats amb sal per evitar que tornessin a brotar i així impossibilitar la recuperació de Cartago. 



Íngrid Tornamira
1r Batx

11 de març del 2020

EL DÉU VULCÀ

El déu Vulcà, és un déu romà que s'encarrega del foc i dels volcans. És fill de Júpiter i de Juno, i a la vegada marit de Venus, que era l'encarregada de forjar el ferro i crear armes per ser utilitzades posteriorment pels déus i herois de la mitologia romana.
Va ser rebutjat per la seva mare per ser un ésser lleig i amorf, és a dir, sense cap forma determinada. Es presentava com un home gran, d'aspecte realment desagradable, però malgrat això, comptava amb una habilitat enorme a l'hora de treballar amb el ferro. Segons la mitologia, la seva farga es troba situada sota la muntanya Etna, a l'illa italiana de Sicília.
Déu Vulcà amb una exomis i una pili. Escultura del segle I a.C. Autor desconegut. 
El què més va sorprendre sobre aquest déu, és que es va unir amb la deessa de l'amor, Venus, una deessa preciosa. No obstant això, la seva relació amb Venus no va ser una relació idíl·lica, ja que aquesta li va ser deslleial amb el déu de la guerra, Mart. Segons el mite, en una de les nits en què Venus i Mart estaven portant a terme la seva passió, es van quedar adormits i no se'n van adonar que el dia va començar. El déu del sol en veure això, no va dubtar cap segons en fer-li saber a Volcà el què havia succeït. Volcà va entrar en còlera i va jurar que es venjaria d'aquesta traïció.

La venjança la va crear amb les seves pròpies mans, ja que se li donava molt el bé el què anava a fer. Va elaborar una xarxa de ferro molt fina i pràcticament invisible, això si, amb una força increïble. La va col·locar en el llit on els dos amants es trobaven cada nit. Així que, en una nit quan Mart i Venus es van trobar, van  anar novament al llit, totalment despreocupats, estaven gaudint del seu amor, fins que la xarxa es va tancar sobre ells i els va fer presoners. Tots dos van intentar escapar, però ja era massa tard. Així que Vulcà, va aprofitar el moment i va cridar a tots als déus perquè veiessin l'escena en què es trobaven. Els déus en arribar van començar a riure, burlant-se'n d'ells. Volcà va observar la situació insensiblement, i feliç per haver servit la venjança. No va deixar marxar els dos amants, fins que van prometre posar fi al seu amor.
A continuació teniu unes diapositives amb informació més detallada sobre aquesta deïtat: 



Meryem Merimi
1r Batx.

10 de març del 2020

LA LLEGENDA DE LATONA

Latona o Leto era filla de la titànide Febe i el tità Ceo. Va ser una de les amants de Zeus amb el qual va tenir dos fills: Apol·lo i Artemisa. Durant l'embaràs, va tenir algunes dificultats ja que Juno havia prohibit a la gent que li donessin allotjament. Leto estava desesperada i fins i tot Hera li va enviar la serp Pitó per impedir el naixement dels seus fills.  Finalment, amb l'ajuda de Zeus va arribar a l'illa de Delos ja que no estava lligada a la terra i els seus habitants no temien la venjança d'Hera. Leto va donar a llum en el mont Cintus, segons una versió, i segons una altra, ho va fer recolzada en una palmera i una olivera. Posidó va ancorar l'illa al fons del mar amb una columna gegant on més tard s'hi va construir un santuari pel déu Apol·lo. Totes les deesses, a excepció d'Hera i Ilitia, al principi, van ajudar Latona en el part que va durar nou dies. Finalment Ilitia va ajudar sense que ho sabés Juno. 


Latona amb Apol·lo i Artemisa, William Henry Rinehart

Hera es va negar a perdonar Latona i aquesta va haver de marxar amb els seus fills cap a Licia, on no va ser gaire ben rebuda. Els habitants de la regió, que eren agricultors, van posar fang a l'aigua dels llacs impedint així que Leto pogués alimentar els petits Apol·lo i Artesmisa. La titànide va convertir els habitants en granota, condemnant-los així a viure per sempre al fang. 


Latona i les granotes, Francesco Trevisani

Tot i que Leto no ho va tenir gaire fàcil, tots aquells que l'amenaçaven o insultaven, rebien un càstig. El gegant Titus que l'havia intentat violar, va ser assassinat per Artemisa i Apol·lo, i Zeus li va llençar un raig que el va portar al Tàrtar on uns voltors se li van menjar el fetge. Apol·lo va matar la serp Pitó, enviada per Hera, amb les seves fletxes per protegir la seva mare. També, Níobe va dir que era injust es fessin sacrificis en honor a Latona i va aconseguir que els habitants de Tebes no celebressin cap festivitat en honor seu. Doncs, Artemisa i Apol·lo van assassinar els set fills i les set filles de Níobe i aquesta va acabar convertida en pedra. 

Silvia Kanuteh Rubio
2n batx

9 de març del 2020

10 MENTIDES SOBRE L'ANTIGA GRÈCIA (I)

La producció del cinema ha contribuït a distorsionar alguns aspectes de l'antiga Grècia. Encara que, sovint, la realitat està molt lluny de les imatges que veiem a les pel·lícules:

1. L'antiga Grècia va ser un imperi unificat
Els retrats que s'han fet sobre l'antiga Grècia a la ficció, moltes vegades representen aquesta civilització com un imperi unificat, quan en la realitat no era així. L'antiga Grècia era un conjunt de ciutats estat (més de 1000) repartides des de Marsella fins a Turquia. Segons l'historiador grec Heròdot d'Halicarnàs, aquestes ciutats estat compartien trets culturals comuns, com la llengua i la religió, però també tenien moltes altres característiques com costums, sistemes polítics, i fins i tot calendaris, diferents. 

L'única ocasió en la qual es van unir polis per lluitar, va ser per fer front a l'imperi Persa, cap al 480 a.C.
Mapa de l'Antiga Grècia.

2. Els atenesos van inventar la democràcia
Aquesta afirmació no té en compte que aquesta forma de govern en aquella època tenia molt poc a veure amb el que avui en dia s'entén com a democràcia, ja que a Atenes aquesta era directa: un govern fet pel poble, per al poble i del poble. Els assumptes relatius a les polítiques de la ciutat eren sotmesos a la votació de tots els ciutadans.

A més, segons la democràcia grega no tothom podia votar: les dones, els esclaus i els estrangers no tenien dret a vot. Les classes populars no podien abandonar el seu lloc de treball per participar a les votacions, i això feia que només els homes lliures poguessin participar. Així doncs, aquest sistema de govern no era representatiu per tots els interessos de tota la població.

Societat a l'antiga Grècia.


3. Els jocs olímpics se celebraven només a l'antiga Grècia
Els Jocs Olímpics eren molt populars a l'època, i això va fer que encara avui dia es celebrin. 

Tot i així, existeixen alguns tòpics inexactes sobre aquest esdeveniment esportiu. Per exemple, es creu que aquests jocs, que van néixer a l'època de la Grècia arcaica (776 a.C.), van deixar-se de celebrar en èpoques posteriors. El cert, però, és que van continuar-se celebrant fins i tot durant l'imperi Romà, fins que l'emperador Teodosi I els va prohibir l'any 393 en considerar-los una festa pagana que anava en contra del triomf del cristianisme. 

La idea que els jocs eren un espectacle que incloïa el conjunt de la societat també és falsa, ja que les dones casades o vídues tenien prohibida l'entrada.

El discòbol, de Miró, segle V a.C. Representa el llançament de disc.


4. Zeus, el déu omnipotent VS Hades, la deïtat malvada
Es creu que Zeus, pare dels déus i dels homes, era un divinitat totpoderosa, però no era així. A la realitat se'l descriu amb qualitats humanes i remarca el fet que no ho podia controlar tot, ni els altres déus ni el destí. Per exemple, les "Dionisíaques", un poema èpic escrit per Nonnos de Panòpolis, s'hi escriu el següent vers: "Zeus no tenia cap intenció de lluitar contra els embolics del destí".

De la mateixa manera, Hades, el déu de l'inframon, ens ha arribat amb la imatge d'una divinitat maligna. Però abans no era considerat una figura que representava el dimoni, ja que això ho representa per la religió cristiana.

Pels romans, Hades era el guardià de l'inframon, i feia aquesta feina per encàrrec de Zeus. A més, dins la mitologia grega hi podem trobar aspectes compassius d'aquest déu. Per exemple, la història d'Orfeu i Eurídice, ja que li va donar l'oportunitat de tornar al món dels vius a la seva estimada Eurídice, sempre que ell avancés davant d'ella i no es girés per mirar-la. Ell, però, es va girar i la va perdre per sempre.
Escena de la pel·lícula d'"Hèrcules" on hi apareixen Zeus i Hades.

5. Tots els grecs creien en els mateixos déus
A causa de que la mitologia grega va anar evolucionant, els investigadors creuen que la mitologia va començar a evolucionar cap a l'any 2000 a.C., i que segurament era per la influència de les religions ancestrals, com la de l'illa de Creta. Entre els anys 800 i 700 a.C., Homer va escriure La Ilíada i l'Odissea. En aquella època el sistema de creences ja havia canviat molt respecte al dels primers temps. 

A més, com que l'antiga Grècia era un territori molt extens, no hi havia la necessitat d'una coherència religiosa entre les diferents legions. 
Per exemple, a l'època Hel·lenística la gent honorava els fundadors de les seves ciutats, en canvi, als pobles que vivien al costat de masses d'aigua les nimfes tenien el paper més important. Però, tot i això, cal tenir en compte que les històries eren de transmissió oral, per tant, que es produïssin múltiples versions de les llegendes i els mites eren inevitables. 
L'assamblea dels déus, de Rafael.

Alba Riera
2n batx

6 de març del 2020

NÍOBE

Níobe era filla de Tàntal, que havia estat condemnat a patir gana i set eternament a l'Inframón ja que havia robat menjar als déus. S'havia casat amb Anfió el qual havia participat en la construcció de les muralles de Tebes atraient les roques amb el so de la seva lira. Van arribar a ser reis de la ciutat i van tenir set filles i set fills. 

Una vegada estaven celebrant un ritus en honor a la deessa Latona, Apol·lo i Artemisa i Níobe va dir que perquè s'havia d'adorar a éssers que no poden ser vistos, enlloc d'adorar els que tenien a davant, per tant, a ella. Va manar que cancel·lessin la cerimònia ja que ella tenia catorze fills i Latona només dos, i el seu pare havia menjat a la taula dels déus i que ella era més joiosa. El poble de Tebes va fer-li cas i van parar les cerimònies. Latona, que havia sentit tot el que Níobe havia dit, va enviar els seus dos fills perquè la castiguessin. 

Apol·lo i Artemisa es van dirigir a les torres de la ciutat, amagats entre els núvols, ja que davant de Tebes se celebraven uns jocs atlètics on participaven els fills de Níobe i Anfió. Apol·lo va agafar el seu arc i els va començar a disparar un a un, i l'últim que quedava, el més petit va demanar si us plau que no el matessin, però era massa tard. Níobe va anar cap al camp on estaven fent els jocs i va trobar tots els cossos dels seus fills al terra i va plorar la seva mort juntament amb les seves filles. Però no per molt temps ja que Artemisa va llençar dards cap a elles, matant-les. Níobe, veient la situació va demanar que almenys deixessin a la més petita viva, però també la van matar. 
Apol·lo i Dafne castigant els fills de Níobe, Abraham Bloemaert

Anfió, enfadat, va decidir cremar el temple d'Apol·lo, però el déu li va llençar una fletxa i també el va matar. Níobe va agafar el cos de la filla petita i va fugir, embogida, cap a l'Àsia Menor, mentre els cossos de la seva família van restar nou dies al mateix lloc i ningú els va donar sepultura ja que els déus havien convertit els habitants de Tebes en pedra. Al desè dia, els déus els van enterrar. La mare va arribar fins al mont  Sípil amb el cos de la seva filla, però sentia tant dolor que no podia avançar més. Es va convertir en roca ja que la seva sang va deixar de fluir, però dels seus ulls continuaven caient llàgrimes i degut a això es va convertir en una espècie de font. 
Níobe i la seva filla petita, autor desconegut

Silvia Kanuteh Rubio
2n batx

5 de març del 2020

LA BATALLA DE LES TERMÒPILES

La Batalla de les Termòpiles és l'enfrontament entre l'Imperi Persa i les ciutats-estat gregues produïdes durant les Guerres Mèdiques (segle V aC), que van començar amb el regnat de Cir II el Gran, quan Jònia es trobava sota domini persa.

Si busquem els antecedents d'aquest conflicte bèl·lic s'ha de tirar enrere fins a l'expansió de l'Imperi Persa sobre les zones més orientals de Grècia, i el detonant fou la revolta jònica contra la regió de Lídia, també sota el domini persa, cosa que va provocar l'ira del rei persa, Darios I el Gran.


Darios I decidí escarmentar tant als jònics com a la resta de polis gregues que els havien ajudat, i entre aquestes hi havia Atenes. Aquest, doncs, és l'origen de les Guerres Mèdiques, les quals es divideixen en tres períodes: la Primera Guerra Mèdica (492-490 aC), la Segona Guerra Mèdica (492-479 aC), i la Tercera Guerra Mèdica (479-449 aC). La Batalla de les Termòpiles es situa en el segon període.

En la Segona Guerra Mèdica, la invasió contra Grècia fou dirigida per Xerxes I de Pèrsia, qui pujà al poder després de la mort del seu pare, Darios I, i fou com la venjança per la derrota de la Primera Guerra Mèdica. Xerxes I, doncs, envià a Grècia una sèrie d'ambaixadors, repartint-los per diverses ciutats perquè demanessin terra i aigua, símbols de submissió. Moltes de les illes i ciutats hel·lenes van acceptar, però d'altres, com Atenes i Esparta, van desconfiar.

Les ciutats que davant la petició persa van respondre als ambaixadors amb la famosa frase "Tindreu tota la terra i l'aigua que vulgueu", els van tirar a un pou, la qual cosa va servir com una declaració d'intencions definitiva. Es creu que l'exèrcit Persa de Xerxes I estava format per uns 250.000 homes, i el dels grecs, liderat per Leònides, entre 6.000 i 10.000 soldats, dintre dels quals hi havia una elit minoritària coneguda com a Hòplita.

DESENVOLUPAMENT DE LA GUERRA
Just abans de la batalla, els grecs van aixecar un mur de dos metres d'alt conegut com el mur Focense, el qual els ajudaria a resistir la invasió persa. A més, comptaven amb un gran general anomenat Temèstocles, qui va originar una estratègia que consistia en bloquejar els camins que portaven a Grècia, prohibint el pas a l'exèrcit persa per terra.

L'exèrcit grec va resistir ja que la seva indumentària era molt superior a la persa: els grecs tenien llargues llances, armadures i escuts de bronze; en canvi, els perses anaven amb el cos descobert, escuts de vímet, llances curtes, ganivets i arcs. I no només els grecs estaven millor equipats, sinó que també més ben entrenats i més motivats; per altra banda l'exèrcit persa estava compost majoritàriament per esclaus.
Casc de bronze d'un Hòplita espartà.
Els perses comptaven amb l'avantatge numèric, però al passar per les Termòpiles, un pas molt estret, el número d'home es convertí en una inconveniència. Aquí tots els hoplites se'ls van tirar a sobre, excepte els espartans, que van romandre a la rereguàrdia, en una primera part de l'ofensiva. Tot i no estar tan preparats, els perses eren més, de manera que els grecs van començar a notar el cansament de la batalla i a debilitar-se. En aquest moment van entrar els 300 espartans, soldats ben formats i entrenats. Els perses van anar caient, de manera que els espartans van aguantar casi dos dies amb el següent lema: "Si estaves cansat no importava, ets un guerrer, si estaves ferit no importava, ets un guerrer i el guerrer espartà només lluita".

Semblava que els perses ja ho tenien tot perdut, però un grec anomenat Efialtes va trair les seves tropes dient-li a Xerxes I un camí per on poder envoltar els espartans. Els grecs, quan van saber que l'exèrcit de Leònides seria atacat per ambdues bandes, van donar per perduda la batalla. Leònides va ordenar retirar-se a una gran part del seu exèrcit, quedant-se només amb uns 1.400 homes. Van lluitar tant com van poder, però els guerrers de Tebes es van rendir. A més, Leònides va morir, i els soldats que encara estaven vius van protegir el cos del rei, per evitar que fos mutilat. Quan tots els espartans havien mort, el rei Xerxes I ordenà tallar el cap de Leònides. Es creu que durant la batalla van arribar a morir-se 10.000 perses.

Així doncs, la batalla de les Termòpiles la van guanyar els perses, però aquesta batalla forma part de les Guerres Mèdiques, les quals van guanyar els grecs.


Leònides a les Termòpiles, de Jaques-Louis David, 1814.
Bruna Villegas
2n Batx

4 de març del 2020

APOL·LO I CORONIS

A la mitologia grega, Coronis era una noia de Larisa (Grècia), amant d'Apol·lo i filla de Flègies, el rei dels Làpites. 


Apol·lo i Coronis, d'Adam Elsheimer

Apol·lo, que havia de viatjar a Delfos, va deixar-li un corb de plomes blanques per què la protegís. Però Coronis, ja embarassada d'Apol·lo, estava enamorada en secret d'Isquis, un mortal. El corb va volar fins a Delfos per avisar a Apol·lo que Coronis estava enamorada d'Isquis, i tot i que el déu ja coneixia aquesta infidelitat, va castigar al corb per no haver-li tret els ulls a l'humà quan aquest s'acostava a Coronis. Aquesta maledicció va fer que el corb es tornés negre i des de llavors tots els seus descendents siguin negres.


Quan Apol·lo es va queixar a la seva germana Artemisa, ella el va venjar disparant fletxes a Coronis, matant-la. Després Apol·lo es va penedir, però la seva ànima ja estava al Tàrtar, el seu cadàver col·locat al lloc fúnebre i ja amb el foc encès. El déu doncs, va fer-li una senyal a Hermes, qui va arrencar-li el fill del ventre.
El fill de Coronis i Apol·lo va néixer, i el van batejar Asclepi. Aquest, Apol·lo se'l va endur a la cova del centaure Quiró, on va aprendre a caçar i coneixements medicinals. 
Respecte a Isquis, alguns diuen que Zeus el va matar amb un llamp, i altres que Apol·lo el va matar amb una fletxa.

Una altra versió explica que, el pare de Coronis va anar a Epidaure per reconèixer el territori i el número dels seus habitants, amb la seva filla Coronis, ja embarassada d'Apol·lo. Amb l'ajuda d'Artemisa i Parques, Coronis va donar llum a un nen al santuari d'Apol·lo, el qual va abandonar al mont "Titió". Allà unes artesanes i un pastor van observar que els faltava una gossa i una cabra i quan van sortir a buscar-les, les van trobar amb un nadó bebent llet d'elles. I quan estaven a punt d'agafar el nen, una forta llum brillant el va detenir, fent-lo retirar del nen i deixant Asclepi sota la protecció del seu pare, Apol·lo.

Asclepi va aprendre l'art de la curació tant d'Apol·lo com de Quiró, i no només curava a malalts. sinó que a més Atena li va donar dues ampolletes petites amb la sang de Medusa, una ampolleta extreta de les venes del seu costat esquerra, que podia ressuscitar als morts, i l'altre del costat dret, que li permetia matar.

Altres diuen que Atena i Asclepi van repertir-se la sang: ell la utilitzava per salvar vides, i ella per destruir-ne i provocar guerres.


Estàtua d'Asclepi
Alba Riera
2n batx

3 de març del 2020

GRÈCIA, LA GRAN COMERCIANT

GRÈCIA
A la Grècia antiga, l'economia es caracteritzava per la gran importància de l'agricultura, augmentada encara més per la pobresa  relativa dels camps de cultiu de la geografia de Grècia. A principis del segle VI a.C., es desenvolupa l'artesania i el comerç, principalment marítim, que van anar sent cada vegada més importants en el període clàssic.

LA BASE DE L'ECONOMIA
Importància del vi a l'Antiga Grècia
L'agricultura va ser la base de l'economia de l'Antiga Grècia. Des dels temps més antics, l'agricultura grega estava basada en els tres tipus de plantacions mediterrànies bàsiques: cereals, oliveres i vinyes. Tot i això, degut a les restriccions naturals de la zona, la producció de seguida va començar a no ser suficient per a satisfer la demanda. L'escassa fertilitat de la terra és, per tant, el que explica el començament de la creació de les colònies gregues i la importància de les Clergues d'Àsia Menor en el control del blat.

A més, la dieta es complementava amb el cultiu d'herbes, vegetals i plantes productores d'oli. La ramaderia, però, es va desenvolupar molt poc per falta de pastures. Les espècies més comunes i freqüents entre el bestiar eren les ovelles i les cabres. Es va dur a terme l'apicultura amb la finalitat d'obtenir la mel, que en aquells dies era l'única font coneguda per a obtenir  el sucre.

EL COMERÇ
Marbre del Mont Pentèlic
Poc després a la història de Grècia, la seva possessió geogràfica i la necessitat d'importar gra van forçar a la seva població a embarcar-se en el comerç marítim. Les àrees geogràfiques en les que els grecs trobaven el blat que necessitaven eren Cirenaica, Egipte, Itàlia i les regions que voltegen el Mar Negre. Atenes i Corinti servien com a estacions de pas del comerç per a les illes del Mar Egeu. A més del gra, es van importar productes com el papir, espècies, productes manufacturats, metalls i materials de construcció de naus com la fusta i la resina. Per altra banda, les ciutats gregues exportaven vi, ceràmiques i oli d'oliva. Atenes venia el marbre que extreia  de la muntanya de Pentèlic, que tenia un gran renom al món grec, així com monedes de plata, conegudes per la seva elegant encunyació i per la qualitat del seu aliatge. Les monedes no només servien com a diner, sinó que eren una font de metall (plata) en aquells llocs on no s'utilitzava com a diner. Es calcula que la meitat de la riquesa generada a l'Atenes del segle IV a.C. procedia dels beneficis del propi comerç.


Moneda "mussols atenencs"














Judith Rodríguez 
2n Batx

2 de març del 2020

EL MITE D'ÈDIP

L'oracle de Delfos li va dir a Laios, rei de Tebes, que un fill seu l'assassinaria. Poc després, la seva dona Jocasta va donar a llum a un nen que, per evitar la predicció, va ser abandonat a una muntanya, on va ser recollit per un pastor. Aquest el va entregar al rei de Corint, Pòlib, que el va adoptar i el va criar com un fill i li va posar el nom de Èdip, que vol dir peus inflats, perquè havia estat trobat amb els peus lligats amb una corda.

Quan Èdip va ser adult, va visitar l'oracle que va predir que seria l'assassí del seu pare i es casaria amb la seva mare, de manera que, per evitar que el presagi es complís, ja que creia que els reis de Corint eren els seus pares, va fugir cap a Tebes. 

En un lloc on es creuaven tres camins, va discutir amb el conductor d'un carro, que va confondre amb el cap d'una banda de lladres i, fart de la disputa, el va matar i així, inesperadament, es va complir la primera part de l'oracle.
Va aparèixer per Tebes un monstre espantós, amb cap i tors de dona, cos i cua de lleó i grans ales: l'Esfinx, que devorava a tots els viatgers que no solucionaven l'enigma que els plantejava. Els habitants de Tebes van anunciar que donarien el regne a qui el matés. Quan arribà Èdip, li va plantejar el següent enigma:
Quin és l'animal que al matí camina a quatre potes, al migdia a dos i a la nit a tres?
Èdip va respondre de seguida:
És l'home, que de nen s'arrossega per terra, de jove se sosté amb dos peus i de vell, a més de les seves dues cames, utilitza un bastó.
Edipo y la Esfinge, Gustave Moreau

Llavors l'Esfinx es va suïcidar, Èdip va ser nomenat rei de Tebes i es va casar amb Jocasta, la seva mare. Durant molts anys la parella va viure feliç, sense saber que ells eren en realitat mare i fill.

Més tard, el país es va veure assolat per una terrible pesta i l'oracle va proclamar que era el càstig que els déus enviaven per la mort de Laios, i que el seu assassí havia de ser castigat. Un endeví li va dir llavors a Èdip que Laios, el conductor que ell mateix havia matat, era el seu pare i que havia complert la segona part de la predicció casant-se amb la seva mare.

La dona, horroritzada en conèixer l'incest, Jocasta es va suïcidar i, quan Èdip es va adonar que ella s'havia matat i que es condemnava als seus fills, es va buidar els ulls i va abandonar el tron. Va viure a Tebes diversos anys però va acabar desterrat. Acompanyat per la seva filla Antígona va vagar cec durant molts anys. 
Antígona guiant el seu pare Èdip, Charles Jalabert

Finalment va arribar a Colonna, un santuari prop d'Atenes, consagrat a les poderoses Eumènides. En aquest santuari per suplicants, va morir Èdip.


Aquest mite va aparèixer a la tragèdia grega Èdip Rei de Sòfocles.

Evelyn Gilberte
2n Batx

ELS CONCURSANTS D'OT 2023 SI FOSSIN DÉUS DE L'OLIMP

El passat 19 de febrer va ser la final de la dotzena edició d'Operación Triunfo. Des de finals de novembre, per les xarxes socials, nomé...

Popular Posts