REFERÈNCIES A LA MITOLOGIA EN EL MÓN DRAG

L'art del drag ha servit per anys com a refugi per a les persones pertanyents a la comunitat LGBTIQ+, a les persones POC o a les dones, es a  dir, a les comunitats oprimides que no compleixen l'estereotip d'Home blanc CIS heterosexual. La cultura drag es basa en exagerar els trets estereotípics, ja siguin masculins o femenins, i actuar amb aquests maquillatges exagerats i grans perruques.

Symone referenciant el mite de Medusa a la final de Rupaul's Drag Race s13

Medusa era un monstre amb cabells de serp que convertia en pedra al tothom qui la mirava als ulls, va convertida en monstre de la mà d'Atena, qui la va castigar després de ser violada, a més a més, va enviar a Perseu per a donar-li mort.

Symone, a la final de Rupaul's Drag Race. Diseny de Michelle Hébert

Amb aquest vestit de passarel·la, el que buscava l'artista era demostrar, utilitzant el mite, les dues etapes de la seva vida. L'armadura daurada representa l'època en la que la seva família manipulava al seu jo infant, introduint pensaments homofòbics en el dia a dia familiar, igual que Teseu va ser enviat a matar al monstre influenciat per Afrodita. El cabell, en canvi, justifica el seu jo actual, maltractat i malvist per la societat, utilitzant Medusa, qui va ser injustament jutjada per actes que no van ser responsabilitat seva.

Shea Coulée referenciant el naixement de Venus al capítol 2 de Rupaul's Drag Race, All Stars 5

El mite del naixement de Venus explica com Venus (en grec Afrodita), neix d'una petxina, sent filla d'uns testicles llançats al mar i la mateixa petxina de la qual va emergir. La imatge de la deessa representa la bellesa absoluta.

Shea Coulée, al cap 2 de Rupaul's Drag Race, All Stars 5, diseny de Troy Ford.

L'artista drag buscava utilitzar a Afrodita per mostrat que la bellesa resideix a tots els cossos, sense importar raça, gènere, o tipus de cos, i, si bé s'han fet modificacions respecte al mite original, ja que es una adaptació, es veu clarament l'influencia del mite. Aquest look es encara a dia d'avui considerat com un dels més icònics del programa, degut al missatge d'acceptació que porta al darrere, i es considerat part del hall of honour de l'historia negra, degut a la repercussió que va tenir aquest, i més quan el model va ser presentat durant les manifestacions del Black Lives Matter, ja que es va agafar com una icona del moviment.

Per últim, recomano mirar aquest vídeo de la passarel·la del capítol 2 de la temporada 3 de Canada's Drag Race, ja que es va agafar com a categoria "Deesses del món antic", i es poden trobar referències a la mitologia grecollatina.

Arnau Giner

1r Batx

DIONÍS

Dionís és el déu del vi i la vinya, del teatre i de les festes. Dionís sempre surt representat amb raïm (simbolitza les vinyes, es a dir el vi) o amb una pantera negra. Dionís també se'l pot anomenar Bacus.

               Bacus, Caravaggio c.1598       

                                                Dionís cavalcant un lleopard,

                                        segle iv aC mosaic de Pel·la (Macedònia)  

                                 

El déu Dionís va tenir un naixement força estrany. La seva mare és la mortal Sèmele, una princesa tebana, la qual s'havia quedat embarassada de Zeus. Un cop més, Hera s'assabenta de la infidelitat del seu marit i decideix venjar-se. Decideix llavors assumir la forma de Bèroe, la vella nodrissa de Sèmele, per apropar-se a la noia i preparar la seva venjança: pregunta a Sèmele quina és l'autèntica aparença del pare dels déus i la noia li respon que no ho sap, perquè només l'ha vist sota alguna forma metamorfosada. 

Això sembra la llavor de la curiositat en Sèmele, qui, el proper cop que Zeus va a visitar-la, li demana poder-lo contemplar en la seva forma real. Zeus, atrapat per una promesa que prèviament havia fet a la noia (satisfer-la en allò que li demanés), accedeix a la petició: quan es mostra a Sèmele tal com és (el déu del llamp i el tro), la noia mor carbonitzada. Hermes, però, aconsegueix treure del ventre de Sèmele el fill encara no nat i l'introdueix en una cuixa de Zeus, que després cus. L'infant acabarà de gestar-se dins Zeus, fins que neix com el déu Dionís.

TEATRE DE DIONÍS:

El teatre de Dionís, ha sigut el més gran de l'antiga Grècia, li van posar el nom de Dionís ja que és el déu de la disbauxa i el teatre.

COM ERA REPRESENTAT:

El representacions de Dionís a l'època arcaica: Estava representat amb barba, coronat amb pàmpols, coberts per una pell de cérvol o pantera, amb una cràter de vi a la mà i envoltat de Sàtirs, silens o  mènades.

A l'època clàssica i hel·lenística era representat sense barba, és a dir més jove.

Bruna Riera

1r Batx

L'ORIGEN CLÀSSIC DELS NOMS DELS MESOS DE L'ANY

Actualment, l'any està constituït per 12 mesos, però temps enrere la cosa no era així; en aquell temps, l'any només tenia 10 mesos, degut que començava a principis de primavera, al març, i finalitzava al desembre. Aquests mesos duraven entre trenta i trenta-un dies que es regien per llunes.

Així doncs, entenem el perquè dels noms de setembre, octubre, novembre i desembre; eren els mesos número set, vuit, nou i deu (septem, octo, novem  i decem en llatí). En aquell moment el juliol i l'agost també seguien el mateix patró (quintilius  i sextilius, respectivament) però se'ls hi va canviar el nom.

Calendari Romà

Ara bé, per entendre com va succeir el fet que apareguessin dos mesos més a l'any cal que ens situem al segle VII aC., ja que, segons explica Tit Livi, fou quan el segon rei romà i successor de Ròmul, Numa Pomplili, va afegir dos mesos més per a què així quedés adaptat amb el cicle lunar. Així doncs, s'aconseguia coordinar els cicles lunars amb les estacions i, doncs, d'aquí neixen els mesos gener (ianuarius) i febrer (februarius).

Aquests dos mesos, juntament amb març, estan dedicats a tres déus romans; gener és el mes de Ianus, déu dels dos caps i guardià de les portes ubicat a les entrades de cases i temples, per al que marcava l'inici i final del cicle natural; febrer a Februus, déu de la purificació; i març en honor de la guerra Mart, ja que era quan la neu es començava a fondre i era el moment ideal per les batalles.

Representació de Ianus per Bernard de Mounfaucon a L'antiquité expliqué et représentée en figures.

Del quart mes, abril, n'existeixen tres diferents hipòtesis sobre l'origen del seu nom. La primera diu que prové del llatí aperire (obrir), ja que és en aquest mes quan els dies es fan més llargs, hi ha més llum, i la natura dona vida amb la primavera.

La segona considera que potser prové d'Apru (nom etrusc d'Afrodita), deessa de l'amor, la bellesa i la fecunditat, tot relacionat amb la primavera. L'última opció ens presenta la possibilitat que provingués del grec aphrós (escuma), relacionat a la deessa romana Venus.

Finalment, per maig i juny, es diu que estan dedicats als majorum i junior, que fan referència a les persones grans i a les joves. Per altra banda, però, una altra versió és que fan honor a les deesses Maia, de la primavera, i Juno, muller de Júpiter.

Estàtua de l'August de Prima Porta

A continuació trobareu una presentació amb una explicació una mica més detallada del per què de cada nom de cada mes.

Nour el Karrouchi

1r BATX

SEMBLANCES ENTRE LA MITOLIGIA GREGA I LA BÍBLIA

• La Bíblia és una col·lecció de llibres sagrats, que conté les històries, doctrines, tradicions... que orienten els cristians. És un conjunt de 76 llibres d'estils diferents organitzats en dos parts: "L'Antic Testament" i el "Nou Testament".

• La mitologia grega és un conjunt de llegendes i mites que pertanyen a la religió de l'antiga Grècia que tracten dels seu herois, déus...

Les històries bíbliques i la mitologia grega tenen moltes similituds, ambdues tenen les històries de la creació de l'ésser humà, personatges semblants, històries tràgiques, etc.

ADAM I EVA, LA CAIXA DE PANDORA I EL MITE DE PROMETEU

Suposo que tots coneixem el mite de la caixa de Pandora, Prometeu i la creació de la part de la religió Cristiana. 

Eva i Pandora comparteixen el paper de "la primera dona" i de la mateixa manera totes dues són representants a la temptació: Pandora va obrir la caixa i va escampar el mal per tot el món mentre que Eva menjar-se la fruita prohibida per aquesta raó, ells i els seus descendents es van veure obligats a seguir una vida difícil. 

Eva menjant-se la fruita

             

Pandora, interpretació artística de Pandora obrint la caixa

Epimeteu sembla ser anàleg d'Adam mentre que Eva sembla ser anàleg de Pandora. De la mateixa manera que Epimeteu té l'encàrrec de donar atributs a tots els animals, Adam també té una tasca semblant de donar noms els animals. Tan els personatges de la mitologia i els de la bíblia es descriuen com a mancats de saviesa; Pandora en obrir la caixa, i Adam i Eva en menjar-se l'arbre de coneixement. En les dues històries, l'home va ser creat a partir de fang i la dona va ser creada abans que l'home. Déu posa un objecte prohibit investigar, l'arbre de coneixement i a Pandora, la capsa. La curiositat de Pandora la porta a obrir la caixa de la mateixa manera que la curiositat d'Eva la porta a menjar de la fruita prohibida: en ambdós casos, la dona és la culpable.

Aquestes figures revelen les opinions culturals que tenen cap a les dones, Déu i el món que ens envolta. 

ORFEU I EURIDÍCIE I LA HISTÒRIA DE LOT I LA SEVA ESPOSA

"Segueix caminant, no mires enrere. Si mireu enrere, el vostre amant, es perdrà a l'infern per a tota l'eternitat, o us dissoldreu en un pilar de salt."

Les seves tràgiques històries ens explica la història de perdre algú que estimes per no seguir una regla senzilla. 

Hades, rei d'inframón, va quedar captivat pel cant d'Orfeu i va acceptar que podria tornar a portar a Euridície en el món dels vius amb la condició que no és girés per veure-la en el camí. La dona de Lot, personatge bíblic, una persona desobedient que es va convertir en un pilar de sal per mirar enrere per veure la destrucció de Sodoma i Gomorra mentre ella i la seva família fugien.

A diferència de l'esposa de Lot, Hades no castiga Orfeu pel seu acte, però l'home, desconsolat es queda, tanmateix, caminar pel món desesperat per la pèrdua d'Euridície. Hi ha diferents perspectives de la raó per la qual Orfeu es gira: l'acció neix d'una falta de confiança en la promesa d'Hades. Però en la meva opinió, igual que la dona de Lot, es gira com a conseqüència de temptació. 

                   

Orefeu i Euridície, Christian Gottlieb Kratzenstein

Pilar de Sal, al costat Jordà del mar Mort, coneguda com l'esposa de Lot

HÈRACLES I SAMSÓ

Samsó era un llegendari guerrer i es caracteritzat per la seva immensa força física, que va utilitzar durant vint anys contra els filisteus, derivava dels seus cabells sense tallar. 

Hèrcules va ser el més gran dels herois mitològics. És conegut per la seva increïble força, coratge i intel·ligència. Hèrcules és en realitat el seu nom romà, però els grecs l'anomenen Hèracles.

- DERROTAT PER DONES
La captura de Samsó pels filisteus és causada per la seva segona esposa, Dalila, que pressiona Samsó que li expliqui el secret de la seva força que rau dels seus cabells sense tallar. L'afaita completament d'aquesta manera, és capturat fàcilment i el torturen i el empresonen. 

Hèracles també és abatut per la seva dona. La seva segona dona, Deianira, té un abric lligat amb un verí d'hidra que creu que farà que Hèracles l'estimi més. Quan finalment el sospita d'adulteri, li dona l'abric perquè s'ho posi només per descobrir que crema la carn del seu marit i el mata. 

- COSES QUE VAN FER
Els dos són coneguts pel seu és característics de maces com a armes. Van beure aigua que venia miraculosament d'una roca, van enderrocar les portes d'una ciutat, van matar un lleó amb les seves mans nues...

                

UNA REFLEXIÓ SOBRE LES SEMBLANÇES I L'ACTUALITAT

Amb aquests exemples donats, podem treure moltes conclusions. Segons  cada persona, i la seva opinió, podran dir que aquests fets realment van passar o no. En altres paraules, tot depèn de la nostra creença. Els mites són històries basades en tradicions. Hi haurà mites amb orígens actuals mentre que altres poden ser completament ficticis. Per molt que siguin ficticis per ambdues vessants, tenen una finalitat ja sigui en l'antiguitat o en l'actualitat: ensenyar i oferir lliçons valuoses. És el millor d'aquests dos conceptes. No depèn de la teva cultura, creença, etc. Ofereixen grans descobriments, temes importants, reptes de la vida... dels quals tothom pot aprendre. 

 

Justie Anaman

4t ESO 

L'INFRAMÓN I LES SEVES PARTS

Com en moltes religions, es creu que les ànimes, després de la mort, viatgen a un món especial per elles on descansaran per sempre. En el cristianisme, per exemple, es creia que aquells que han set bones persones al llarg de la seva vida, aniran al cel, al costat de Déu; en canvi, les que han pecat, aniran a l'infern, un lloc sota terra on les ànimes pateixen per sempre més.

A la mitologia grega, aquest fet canvia una mica. El cel està únicament reservat pels Déus, així que les ànimes se'n van totes al món subterrani anomenat inframón. Aquest era el regne dels morts, governat pel déu Hades i la seva esposa Persèfone. Per accedir-hi, les ànimes havien de travessar un riu amb la barca de Caront qui els cobrava de dues monedes de coure pel viatge. Era per això que els familiars dels difunts, els enterraven amb les monedes sobre els ulls o sota llengua. 

Com a guardià del món subterrani, hi havia un gos gegant de tres caps i cua de serp el qual s'anomenava Cèrber. S'encarregava d'impedir l'entrada dels vius a l'inframón i la sortida dels morts. Tot i que en alguns mites es veu com algun mortal el burla, com per exemple Hèracles als dotze treballs o Orfeu.

                                                Cèrber, de william Blake

El món d'Hades tenia tres parts diferents:

1. El tàrtar

Era el lloc més profund de la terra, era com el seu soterrani, la masmorra dels condemnats. Allí es castigava eternament als pecadors, com ara: Sísif, un lladre i assassí que va ser condemnat a empènyer una roca molt pesada cap al damunt d'una muntanya, però aquesta sempre queia avall abans d'arribar a dalt; o Ixió, el primer humà que va matar un parent, el seu càstig va ser passar l'eternitat girant en una roda en flames.

                           Enees a l'inframón, de Jan Elder Brueghel, 1600

2. Els camps Asfòdels

Era la part on reposaven les ànimes dels qui havien tingut una vida equilibrada i no havien pecat, els qui havien tingut una vida estàndard. Era una esplanada prou agradable, plena de flors asfodèliques, que era el menjar preferit dels morts. És sovint descrit com un lloc fantasmal.

                Enees portat per Síbila a l'inframón, de Jacob Isaacsz van Swanenburg, 1620

3. Els camps elisis

La tercera part de l'inframón eren els camps elisis, una esplanada sagrada on les ànimes de les persones que havien estat virtuoses, grans guerrers, herois i molt ben reconeguts per les seves accions en vida, passaven l'eternitat. Allà tindrien una estança joiosa i feliç, amb uns paisatges verds i florits.

La visió d'Enees als camps elisis, de Sebastiano Conca, 1735-40

Com podem veure, l'inframón i regne d'Hades era molt més extens del que es coneix. De la mateixa manera, era selectiu, ordenava a les ànimes segons la vida que havien viscut. Això volia dir que després de la vida podries tenir una recompensa o un càstig etern. Vosaltres què n'opineu, és just ser jutjat després de la mort?

Irene Altés

1r Batx

LA HISTÒRIA DELS ARCS DE TRIOMF

Sabíeu que tot i que hi han arcs de triomfs de diferents èpoques i de diferents llocs del món, aquests tenen el seu origen a Roma? Així és, encara que segurament els arcs de triomf que us puguin sonar més siguin el de París o el de Barcelona, el cert, és que el concepte d'arc de triomf va ser ideat pels romans.

Abans de tot, però, cal tenir present que l'arc com a recurs arquitectònic no prové dels romans sinó que és obra dels etruscs (poble establert a la Península Itàlica). No obstant el que sí que és original dels romans és el concepte d'arc de triomf, com una edificació purament monumental. Aquests arcs es construïen en commemoració d'un heroi romà o d'una batalla guanyada. Els arcs de triomfs es podien localitzar en llocs aïllats o sinó en les "entrades" de carrers o vies importants, les quals, en alguns casos, eren utilitzades per fer desfilades militars. També s'han arribat a utilitzar com a portes d'entrada a ciutats.

Tot i que si que es van començar a construir alguns arcs a l'època de la república, la majoria dels arcs romans es van erigir amb l'imperi. Per fer-nos una idea en el moment de màxima esplendor de l'imperi, a Roma i havien fins a 36 arcs de triomf. Malauradament, actualment tant sols se'n conserven 3 dels 36 arcs que hi havien arribat a haver. Aquests són, l'Arc de Constantí, l'Arc de Sèptim Sever i l'Arc de Titus. Aquest últim és el més antic de Roma.

Arc de Titus

ARCS DE TRIOMF A CASA NOSTRA

A poc a poc, els arcs de triomf es van anar expandint per tot l'imperi fins arribar a la Península Ibèrica. Tenim sort perquè la Península Ibèrica és un dels territoris on encara conservem més arcs de triomf. Als Països Catalans hi podem trobar l'Arc de Cabanes (Província de Castelló) i l'Arc de Berà (Província de Tarragona). És curiós perquè tots dos estan localitzats a prop de la Via Augusta, fet que ens demostra la importància de les vies romanes en general i de la Via Augusta com a eix vertebrador del nostre territori més concretament.

Arc de Berà

ARCS DE TRIOMF CONTEMPORANIS

Una de les moltes mostres de que la cultura clàssica ha set i segueix sent influent en la nostra societat és que els arcs de triomf, tot i ser una idea romana, se l'han apropiat molts tipus de cultures en moltes èpoques diferents. I de fet, podem dir que n'hi han arreu del món. De fet, gairebé totes les capitals d'Estat, compten amb un arc de triomf que commemora "els caiguts i els herois de la mare pàtria". 

En el cas de l'Arc de Triomf de Barcelona, però, no té cap tipus de connotació bèl·lica, sinó que va ser construït per donar la benvinguda als visitants de l'Exposició Universal del 1888.

Una dada que m'ha fet molta gràcia, i que de fet és una altra mostra de la immensa influència de la cultura romana en el món actual, és que Corea del Nord, el país més antioccidental del món, el qual gairebé no deixa ni sortir ni entrar a ningú del seu territori, compta amb el segon arc de triomf més gran del món, després del de Ciutat de Mèxic.

comparativa de l'Arc de Triomf de Pionyang amb el de París

Arnau Espina
4t ESO

PINTURA DE L'ANTIGA GRÈCIA

L'art grec està situada en l'època clàssica i es divideixen en tres etapes: l'etapa arcaica, clàssica i la hel·lenística.

La pintura de l'Antiga Grècia és una de les més difícils d'analitzar objectivament per la falta de recursos

Actualment hi ha molt poques pintures originals. Això es deu al vandalisme que hi va haver fa temps.

El Rapte de Persèfone 

CARACTERÍSTIQUES DE LA PINTURA GREGA 

A l'antiga Grècia es va utilitzar molt la pintura, com per exemple: les decoracions d'obres d'arquitectura de tot tipus, també es pintaven la roba i el cabell de les escultures, això era considerat un art acabat no una simple decoració.

Diem que l'art grec es centra en l'estudi i la representació de la natura, perquè això és el que deia Aristòtil en els estudis que va fer.  Totes les pintures tenen unes certes característiques principals, aquestes són de la pintura grega:

• Mimesis Aristotèlica: se centra en l'estudi i la representació de la naturalesa circumdant.

• Ideal platònic: Això és una estètica idíl·lica, que aspira a representar la bellesa i  la perfecció proposta per Platón.

• Pensament Racional: Això és clau, perquè es fa l'ús de les matemàtiques per fer proporció i equilibri.

• Antropocentrisme: És l'estudi del cos humà (anatomia).

• Mitologia Grega: La religió.

• Perfeccionament Tècnic: Això vol dir que tot el dibuix te que estar en tot perfectament proporcionat sense errors, les mides han de ser molt precises. 

ETAPES DE LA PINTURA

1. ETAPA ARCAICA (s.8-6 aC): Es va basar en la representació de temes mitològics i patriòtics de gran tamany en les parets dels temples i altres edificis.
2. ETAPA CLÀSSICA (s.5-4 aC): Aqueta època es coneguda com l'època de l'elegància.
3. ETAPA HELENÍSTICA (s.4-2 aC): Es pot veure que les civilitzacions van canviant i amb ella l'art. El imperi creat per Alejandro Magne va fer tot el possible perquè l'art grec fos conegut en tot el món.

Luz Miranda 

4t ESO

ELS DÉUS REPRESENTATS EN ANIMALS

Gràcies al fet que els déus acostumaven a aparèixer a la naturalesa, alguns animals van començar a ser relacionats amb ells. Al principi només se'ls relacionava, però van acabar representant alguna característica coneguda del déu o la deessa tant per poders com per habilitats de tota mena.

Parlarem sobre els déus i les deesses més coneguts:

ZEUS

Zeus, el déu de tots els déus o Júpiter per als romans, era vist com un toro o una àguila per les múltiples aparicions que havia fet com aquests dos animals. 

El mite del toro és el mite d'Europa. Quan Europa estava jugant amb les seves amigues a la platja, Zeus les va veure des del cel i va quedar enamorat d'Europa. Aquest, per poder enamorar-la sense que ella s'espantés, es va convertir en un toro blanc i va aconseguir la confiança de la bella dona. Quan aquesta va pujar al toro, Zeus la va portar mar endintre fins a l'illa de Creta, on van tenir 3 fills.

El mite de l'àguila és el mite de Ganimedes. En aquest mite, Zeus també rapta a una persona de la qual s'enamora. Ganimedes era el noi més atractiu de tot Troia i, gràcies a això, tenia a molts guardes vigilant-lo perquè no li passes res. Quan Zeus el va raptar, el va deixar viure a l'Olimp com el seu amant i li va donar el nèctar dels déus perquè el seu cos deixes de desenvolupar-se i es tornés immortal.

El rapte d'Europa, Ticià (1562)

HERA

Hera, esposa de Zeus i deessa del matrimoni i la família, se la coneixia com una vaca, un paó blau, un cucúlid i algun cop el lleó. En aquest cas no tenim mites per relacionar els animals, però sí que tenim qualitats que ens poden ajudar a relacionar-los:  

La vaca era l'animal el qual se solia relacionar més amb ella, perquè estava relacionat amb protegir i nodrir tal com feia ella amb els matrimonis i les famílies. El paó blau simbolitzava l'amor que tenia per al seu marit, i el cucúlid la seva bellesa.

Juno, Jaques Louis Dubois (1800/1900)

ARES

Ares, el déu de la guerra, tenia com animal sagrat al gos, als mussols i als voltors. El gos representa la fidelitat i l'ambició, però els dos ocells representen mal auguri i ganes de sang, ja que Ares sempre estava involucrat en batalles i aquests ocells, casualment sobrevolaven camps de batalla per alimentar-se dels morts.

Les serps verinoses i els porcs senglars també estan relacionats amb aquest déu. En alguns mites, els boscos d'Ares són custodiats per les serps i, en algunes escultures, el podem veure amb una serp o alguna cosa semblant a una. Els porcs senglars també estan relacionats a ell pel fet que són animals ferotges i que quasi tothom tenia por d'atrapar, excepte els herois més divins.

Ares, Gian Lorenzo Bernini (segle II)

POSIDÓ

El déu del mar, Posidó o Neptú, tenia molts animals sagrats. El més reconegut era el cavall, doncs ell mateix els va crear. Representaven valor i bellesa. Altres animals com els dofins, els peixos i a vegades els toros (sobretot el de Creta) també estaven relacionats amb ell. 

Hi ha un mite on Posidó envia un toro a Minos i fa que la dona del rei s'enamori d'aquest perquè el reia el va ofendre greument. A partir d'aquest amor neix el Minotaure, una criatura sobrenatural que camina com una persona, però té cos de toro.

The Returne of Neptune, John Singleton Copley (1754)

ATENA

Atena és la deessa de la guerra i la saviesa. És associada a l'òliba i (molt poc sovint) amb l'oca, el gall, el colom, l'àguila i la serp. 

L'òliba és un ocell astut i mortal, però a la vegada també és savi. Té una gran capacitat per veure a la nit i, això, es relaciona amb la frase que s'utilitza per a la deessa: "Veure amb els ulls de la saviesa, on els altres no poden".

La resta d'animals també es relacionen amb ella per la seva intel·ligència.

Estàtua de Palas Atena a Viena

HADES

Per acabar, parlaré d'Hades, el déu de l'inframon. Hi ha molts animals que simbolitzen a Hades, però el més conegut és un ramat d'ovelles amb llana negra. El color de les ovelles simbolitza la mort. L'òliba xiscla també es relaciona amb aquest deu perquè se'l considera que anuncia la mort o un mal auguri, a part que apareix alguns cops al costat d'Hades en pintures i escultures.

Les serps també es relacionen amb Hades per dues característiques: el nom que tenia abans per la seva anterior professió sent deu de les serps (Zeus Melichios) i per un mite amb Persèfone, on es diu que la va seduir amb forma de serp.

El rapte de Persèfone, Gian Lorenzo Bernini (1622)

A continuació deixo un vídeo on explica més detalladament els déus:

Edurne Ruiz

4t ESO

MÚSICA GREGA

La música de l'Antiga Grècia era un art que era molt present a la societat de forma universal. En tot tipus de celebracions, teatre, funerals feien servir la seva música popular que presentaven els poemes homèrics. Per tant aquest art era molt important per la societat de l'antiga Grècia. 

LA ESCALA , RITME I PARTITURES

Hi havia una escala fonamental que era la dòria, i tenia aquestes notes: re, mi, fa, sol, la, si, do, re. Aquesta escala és descendent, no com la que tenim a l'actualitat que és ascendent. 

El ritme era un aspecte molt important i va tenir molt de desenvolupament el llarg dels anys. El pols que servia com a base del sistema tenia un valor de durada molt petita que era la més comuna, però també existia la llarga, i combinant aquestes dues s'obtenien diferents ritmes elementals que correspon els temps dels nostres compassos.

Es conserven més o menys uns 60 fragments musicals grecs, però per desgràcia es troben molt incomplets, es troben majoritàriament en papirs de la època greco-romana. Però han sobreviscut dos peces musicals: Epitafio de Sícilo, i l'himne de Creta 

                                                 Partitura de l'obra Epitafio de Sícilo

LA MÚSICA EN LA SOCIETAT 

La música dins de la societat de l'antiga Grècia estava molt vinculada amb els seus mites: Anfion va aprendre de a música d'Hermes, Tebes va construir una lira d'or en que tan sols tocant-la podia col·locar les pedres els seu lloc. Orfeu, el mestre de la música, tocava la lira tan bé que podia fer dormir els grans monstres.  Hi ha moltes referències a les cançons que indiquen com la seva raça havia set creada i de com els déus controlaven i observaven el seu destí.

                                            Muses dansant (segle XVI)

ACTUALITAT:

A l'actualitat hi consta diferents fragments important de música d'aquella època, també tenim moltes referencies literàries a la música grega. Gràcies a la tecnologia d'avui en dia s'ha pogut identificar més o menys com sonava la música grega, el seu gran paper  a la societat, la importància social dels músics... Una curiositat és que la paraula música prové de la denominació de les muses.

Aquí teniu un vídeo on es pot veure com interpreten l'obra de Epitafio de Sícilo.

Laura Font 

4t ESO 

LES SIRENES EN LA MITOLOGIA GREGA

Avui en dia, si a qualsevol de nosaltres ens demanessin què és una sirena, nosaltres respondríem sense dubtar que és una criatura (per alguns real, per altres fictícia) que viu al mar, amb la part superior del cos igual que la humana, però a la inferior hi té cua de peix. Aquesta és la descripció que tothom o la gran majoria donaria.

Una sirena, John Williams Waterhouse, 1901

Doncs si fóssim a l'antiga Grècia hauríem fet una descripció ben diferent. En la mitologia grega les sirenes eren un híbrid amb cap de dona i cos d'ocell rapinyaire. Atreien als navegants amb el seu dolç cant conduint-los a un destí fatal, el naufragi. El primer cop que van aparèixer en literatura va ser en la Odissea, d'Homer, portant a crear milers de llegendes sobre elles. En aquest llibre apareix Ulisses combatent amb les sirenes alades en el seu retorn a casa després de la guerra de Troia.

Lècit amb sirena, s.IV a C

També es diu que les sirenes, amb el seu dolç i peculiar cant van decidir competir amb les muses, les sirenes acabaren perdent i en senyal de victòria les muses els van arrancar les plomes. Les sirenes, derrotades i desplomades van acabar a les roques de bora les costes, esperant que algun vaixell naufragues per culpa del seu cant, que era l'únic que els quedava.

No es sap amb certesa què va ser el que va fer que les sirenes passessin de ser mig aus rapinyaires a mig peix, però se suposa que és degut a la seva associació amb el mar que aquests essers mitològics canviessin la seva aparença.

Ulisses i les sirenes, Draper Herbert, 1909

Marc Gómez

1r batx

HADES

Hades o també anomenat Plutó era fill de Cronos i Rea, i un dels dotze déus de l'Olimp. Plutó era el déu que estava encarregat dels morts i de l'inframon. El seu territori agafa el riu Aqueront, que feia molt mala olor, el gos defensor de la porta de l'inframon era Cèrber i Caront que passava les ànimes d'un costat a l'altre del riu.

Estàtua d'Hades amb Cérber

Representació de Caronte

El seu nom va associat al casc que li van regalar els cíclops i es deia que havia set creat a partir de la pell d'un gos i quan se'l posava tenia la qualitat de tornar-lo invisible, així el seu nom ten un característica d'aquell que es trona invisible o a l'invisible. El seu nom és va convertir en una paraula perillosa i la gent intentava

no pronunciar el seu nom, per no tenir mala sort ja que era el déu més temut.

Casc de la invisibilitat d'Hades fet per els Cíclops

Hades governava tots els lloc foscos i terrorífics, també se'l coneix com el déu de la riquesa amagada en el subsòl. Hades no tenia un aspecte massa agradable, per això cap deessa o dona no volia ser la seva parella i no li va quedar més remei que buscar-se una companya. Va decidir raptar Prosèrpina amb un carro que els va dur fins el món subterrani. També es diu que, quan Hades va raptar la seva dona, aquesta no estava sola sinó que anava acompanyada de la bonica Cianes a qui tothom anomenava la nimfa de Siracusa.  Era una noia molt maca que va intentar convèncer Hades que la seva acció no podia dur-la a terme. 

Però Hades la va apartar i la va castigar, convertint-la en una font d'aigües clares molt netes. La noia no el va trobar tant poc agraciat i va acabar acceptant-lo convertint-se en la seva reina. La mare de la noia va anar a veure a Zeus i li va explicar que havien raptat la seva filla. Zeus va solucionar el conflicte fent que Persèfone/Prosèrpina vivís la meitat de l'any amb Hades i l'altra meitat als boscos foscos coberts de misteri i envoltats dels rius de l'infern.

                              Representació el rapte de Persèfone

Sara Torres

4t ESO