EPICUR I EL PLAER

Epicur va néixer a Samos al 341 aC i va morir a Atenes al 270 aC. Era un filòsof grec i un dels més singulars i polèmics de la filosofia hel·lenística. 

                                       Hulton Archive-S.III.D.C

Va ser el qui va fundar l'escola el Jardí i per una altra banda va fundar l'escola de l'epicureisme. Se'l considerava el pare de l'epicureisme a Atenes. L'escola fou anomenada així, per l'existència d'un jardí, que era el lloc preferit on els seus membres es trobaven, a base d'això Epicur va prendre aquest nom.

A l'escola el Jardí, s'estudiava la física atomista de Demòcrit. Demòcrit era el que defensava que tota la realitat estava constituïda per matèria. Composta per àtoms (unitats mínimes de la matèria, indivisibles).

El pensador defensava els plaers de la vida com: menjar el teu plat preferit, dormir quan estàs molt cansat, procrear…

DIVISIÓ DE LES 3 APARTATS DE LA FILOSOFIA

Era un filòsof hedonista, que dividia la seva filosofia en 3 grans apartats: Lògica, Física i Ètica

Lògica o canònica (primera part de la filosofia epicúria):

Intenta diferenciar el que és vertader del que és fals. Deia que la base del coneixement era la sensació, que es produeix quan les imatges que es desprenen d'altres cossos arriben als nostres sentits. Davant les sensacions l'ésser humà reacciona amb dolor o plaer donant-li importància en els sentiments. Així que Epicur anomenava "idees generals" a la repetició d'aquests sentiments que són gravats a la memòria. En ser la sensació, la base del coneixement, han de ser clares i estar ordenades i estructurades.

Física (segona part de la filosofia epicúria):

Estudia la naturalesa. La realitat està formada per dos elements fonamentals: Els àtoms i el buit. Pensa que la realitat com els àtoms que la formen, és eterna. Va ser influenciat per la doctrina de Demòcrit, però la modificava a vegades, ja que no volia acceptar el determinisme que l'atomisme comportava en la seva forma original. Per això introdueix un element d'atzar en el moviment dels àtoms.

Ètica (tercera i última part de la filosofia epicúria):

Epicur deia que a través dels plaers mesurats podem arribar a la felicitat.

A l'Ètica d'Epicur podem fixar-nos en dos grans blocs. D'una banda tot allò que pretén evitar, que és la por, en les diverses maneres i per un altre lloc allò que es persegueix per considerar-ho bo i valuós.

Gran part fonamental de la filosofia d'Epicur és la lluita contra les pors que paralitzen a l'ésser humà. Com ara; la por als déus, la por a la mort, la por al dolor i la por al fracàs en la recerca del bé. Epicur, deia que no tenia sentit témer la mort, que només havíem de témer al patiment.

3 TIPUS DE PLAERS

Plaers naturals i necessaris: 

Són els plaers necessaris i bàsics per viure, que ens demana la nostra naturalesa o instints, com ara el sentiment de seguretat, dormir, calmar la set….

Plaers naturals i no necessaris:

La conversa amena, la gratificació sexual i les arts. Augmenten el goig dels necessaris i naturals. Però aquest plaer no és necessari, com ara menjar, no desmesuradament sinó com un gastrònom. És millor menjar una fruita de qualitat, que una fruita dolenta.

Plaers ni naturals ni necessaris:

Són els plaers generats per opinions poc reflexionades.

Ens sentim atrets per comprar algun aliment que està de moda menjar o un aliment podem obtenir una gran felicitat, això t'ànima a comprar-ho, però al veure que el producte obtingut, no t'omple la felicitat que pensaves que obtindries, et causen dolor.

Gran part dels nostres desitjos són enganyats per les nostres debilitats. Una persona que està satisfeta amb si mateix, no cau en aquestes trampes en canvi una persona que si està satisfeta no.

Per finalitzar, aquí tenim un vídeo hem més informació, sobre Epicur.

Najlae Amazian

4t ESO

ELS CANONS DE BELLESA DE L'ANTIGA ROMA

La bellesa en l'Antiga Roma era molt important en l'època, sobretot en les classes altes i adinerades. Cridava l'atenció tan dels homes com de les dones i ambdós es maquillaven i pentinaven fins al punt de l'exageració en alguns casos. 

El cànon de bellesa és el conjunt de les característiques que una societat considera com a bonic, atractiu, en una persona o objecte. Aquest pot variar històricament i és diferent en diferents cultures.

Els romans tenien uns canons molt definits en els que buscaven l'harmonia i la simetria. Això ho podem comprovar en les escultures que ens han deixat els romans. Els romans han influït en l'estàndard de bellesa occidental.

El cànon masculí corresponia a homes alts, musculosos, cabell abundant i fosc, boca petita i mandíbula marcada. 

L'Apol·lo de Belvedere

El cànon femení corresponia a dones de constitució petita, primes però robustes, amb els malucs amples i els pits petits. A la cara els agradaven els ulls grans de color castany, el nas punxegut, les galtes i la barbeta ovalades i les dents de formes regulars. 

Imatge d'una dona romana que està essent maquillada per una esclava

El que més preocupava als romans era la cara, volien la pell lluminosa, amb rubor a les galtes, però sobretot, blanca. Per emblanquir la pell utilitzaven estany després de ser utilitzat anteriorment l'acetat de plom. També s'utilitzava una barreja de vinagre, mel i oli d'oliva. També deien que les dones menjaven molt comí amb el mateix propòsit de blanquejar la pell. Per ruboritzar les galtes amb vermells vius, feien servir terres com la henna o el cinabri (vermelles), també utilitzaven suc de mores o pòsits del vi. Pels llavis feien servir l'ocre dels líquens i mol·luscs, fruites podrides... 

El perfilador d'ulls es feia amb galena, sutge o pols d'antimoni. Les ombres d'ulls acostumaven a ser negres o blaves així que es feien amb cendres o surita. Per les celles, agradava que s'unissin a sobre del nas i això ho aconseguien amb una barreja d'ous de formiga i mosques seques (aquesta barreja també s'utilitzava com a màscara d'ulls). 

Els grecs van descobrir que hi havia un número al que van anomenar nombre auri, i aquest nombre és la divisió d'un segment entre el seu extrem i la seva proporcionalitat. Molts artistes renaixentistes sovint utilitzaven la proporció àuria a les seves pintures i escultures per aconseguir bellesa, proporcionalitat i harmonia. Si ens hi fixem, no tots els éssers humans gaudim d'aquesta virtud, al contrari, així que qui era portador d'aquesta proporció facial era considerada bella. Com en la següent imatge del Dorífor:

Proporció àuria aplicada al Dorífor

Aquí teniu un vídeo que ens explica el cànon de bellesa de l'Antiga Roma

Paula García Balbín

4t ESO

DUES CRIATURES MITOLÒGIQUES POC CONEGUDES

Totes les mitologies tenen criatures famoses. Algunes d'aquestes criatures són grans monstres que van lluitar contra els déus o contra els semidéus. D'altres criatures, com en Quiró (un centaure), van ser importants en alguns mites per ajudar als protagonistes en les seves aventures. Però de diferents maneres totes tenen una cosa en comú: han passat a la història. Actualment moltes d'aquestes criatures, com els dracs, les Hidres o les Gorgones, són fàcilment reconegudes, o si més no es relacionen fàcilment amb la mitologia grega o romana. 

Però hi ha algunes criatures que no han sigut tan importants en els mites, i que per tan poca gent les coneix. En aquesta entrada mencionaré algunes d'aquestes curioses criatures mitològiques i els seus orígens.

Blèmies (Epistigis en grec)

Aquestes estranyes criatures són reconegudes en diverses mitologies, i de fet tenen el seu paral·lel fins i tot en històries índies, africanes o xineses. Però tot i els diversos orígens són més reconegudes en la tradició romana. 

Els blèmies eren uns monstres aparentment de forma humana, però amb la diferència de que no tenien cap. Al no tenir cap el seu rostre es trobava en el pit, fent així que tinguessin una forma d'allò més espantosa i desagradable. 

El seu origen es remunta en unes històries escrites el segle I a roma, tot i que en el llarg de la història han tingut més aparicions, sobretot en textos de l'edat mitjana, com en el llibre Les Cròniques de Nuremberg, de 1493.

Ara bé, i quin és l'origen real d'aquestes criatures? No se sap del tot quina pot ser la inspiració d'aquestes criatures, però actualment s'ha relacionat la procedència dels blèmies amb unes tribus africanes, reconegudes per ser uns saquejadors. Segons es diu, aquests nòmades portaven una vestimenta molt estranya i aquesta feia que no se'ls hi veies el cap. Per culpa d'aquesta vestimenta es va començar a escampar un rumor sobre uns homes sense cap que vivien en zones poc conegudes d'Àfrica. 

Aquest rumor va arribar a orelles dels escriptors de l'època i aquests van començar a parlar dels Blèmies en les seves històries tal i com se'ls imaginaven amb els relats de la gent. 

Dibuix d'un Blèmi del llibre Les cròniques de Nuremberg

Aspidochelone

Aspidochelone o l'illa vivent és una gran criatura llegendària de la mitologia grega. Aquesta criatura se l'ha representat de varies maneres: una representada com una gran tortuga marina i l'altre representada com un gran peix o balena de dimensions colossals. El que caracteritzava aquesta gran criatura era que estava coberta de plantes, arbres i roques que la feien semblar una gran illa, creant fins i tot el que semblava una platja o muntanyes. 

D'aquesta manera els mariners s'acostaven a ella, sense saber que en realitat era sobre una bèstia on estaven caminant. Degut a les seves grans dimensions es considerava a Aspidochelone una criatura perillosa, però deixant de banda la seva grandària, no era una bèstia agressiva o hostil.

L'Aspidochelone és descrita en un text grec anomenat Physiologus. En aquest text també s'explica que Aspidochelone era realment perillosa quan es feia una fogata en la seva pell. Segons diu el text, quan els mariners feien foc per cuinar (sense saber que estaven sobre un monstre), la tortuga gegant sentia el foc i es capbussava fins les profunditats del mar destruint així el vaixell dels mariners i acabant amb les seves vides. 

Podem veure aquesta bèstia també en històries més actuals, com Les aventures de Simbad. En aquesta història Simbad viu diverses aventures. En una d'elles arriba, junt amb la seva tripulació, al que aparentment és una illa però resulta ser una gran balena. Per un accident amb foc (tal i com he explicat abans) la balena acabava matant a tota la seva tripulació, excepte al protagonista.

Imatge de la criatura en el bestiari mediaval de Anne Walsh

Aquí adjunto un vídeo que explica més detalladament la història i l'origen dels blèmies: 

Lídia Poyato

4t ESO

L'ORACLE DE DELFOS

L'oracle de Delfos ha escrit una gran part de la història clàssica. És per això que avui en dia Delfos es considerada una de les troballes arqueològiques més importants de la Grècia clàssica.

Aquest santuari, dedicat a la serp Pitó, està situat al peu del mont Parnàs (regió de Fòcida), i va ser consultat per governadors, no només de les polis gregues, sinó que també de l'Àsia menor o Egipte.

QUÈ ÉS UN ORACLE?

Oracle pot ser utilitzat de dues maneres diferents, ja que era el nom que podien rebre tant els sacerdots com les sacerdotesses, però també es pot interpretar com un missatge diví tramès i interpretat per un santuari. 

Els oracles van ser fruit de la necessitat humana de saber el futur i fer les coses segons els criteris divins. L'oracle de Delfos en concret era transmès per la Pitonissa i interpretat pels sacerdots del deu Apol·lo.

EL MITE DE L'ORACLE DE DELFOS

"Apol·lo i la serp Pitó", Pieter Paul Rubens

Segons la mitologia grega, es diu que després que el déu Apol·lo naixés a l'illa de Delos va buscar un lloc a on establir el seu santuari. Zeus, en saber això, li va recomanar que el plantes a Delfos, així que Apol·lo ho va fer. No va ser feina fàcil, però, ja que allà hi havia un temple que honorava a Gaia (Gea), la deessa de la terra, i aquest temple estava vigilat per la serp Pitó. Apol·lo va lluitar contra l'animal, i finalment va sortir vencedor. El déu va plantar el seu santuari al lloc on anteriorment hi havia hagut el temple de Gaia, i per mostrar respecte i honorar a Pitó, va fer que les profetesses d'aquest santuari s'anomenessin Píties o Pitonisses.

COM ES COMUNICAVEN LES PÍTIES AMB APOL·LO?

"Sacerdotessa de Delfos", John Maler Collier

Quan les profetesses es posaven en contacte amb Apol·lo, es deia que arribaven a un estat d'entusiasme (una paraula d'origen grec que vol dir, en aquest context, posseït per una divinitat). Les Píties, per arribar a aquest estat, s'assentaven a dalt d'un trípode i mastegaven llorer, la planta sagrada d'Apol·lo (segons el mite d'Apol·lo i Dafne), i inspiraven els gasos que segregaven les parets de la caverna; es pot dir, doncs, que les Pitonisses estaven sota efectes de substàncies al·lucinògenes al moment de transmetre els missatges divins.

Jacint Salat i Casacuberta

1r batx

HELENA DE TROIA

Helena era una dona amb una extraordinària bellesa. Era filla de Zeus i de Leda, tot i que va ser criada més pel rei Tíndar d'Esparta que per Zeus. A causa de la seva bellesa, quan era molt jove, va ser reptada per Teseu, amb la intenció de casar-se amb ella, però gràcies en els seus germans majors: Càstor, Pòl·lux i Clitemnestra, va ser rescatada. Molta gent demanava la mà d'Helena i al final va acabar casant-se amb el rei grec d'Esparta, Menelau.

 Pintura de Dante Gabriel Rossetti, 1863

Al principi del matrimoni, tot anava bé, van tenir una filla anomenada Hermione. Però les coses van començar a complicar-se, quan va aparèixer Paris, fill del rei de Troià, que feia una visita a Esparta, va provocar el desig d'Helena i es van enamorar mútuament, gràcies a la intervenció d'Afrodita, ja que ella considerava que Helena era la deessa més bella de l'Olimp. Paris va aprofitar la marxa cap a Creta que feia Menelau, a causa de l'enterrament del seu avi. Va raptar-la i fugir a Troia.

Un cop a Troia, es van casar sense el consentiment de ningú, fins i tot Hèctor, el seu germà gran, es va oposar al matrimoni per l'actitud que tenia Paris cap a les dones.

Quan Menelau se'n va assabentar del fet que la seva esposa havia fugit. Menelau junt amb Odisseu van viatjar a Troia per obligar els troians a que li tornessin a la deessa Helena, però va ser inútil. A partir d'això, es va posar en contacte amb el seu germà Agamèmnon i tots els reis de Grècia, van unir poder i van crear un exèrcit molt poderós per atacar a Troia i finalment recuperar-la.

Durant la guerra culpaven a Helena pel problema que havia causat. I se'n penedia d'haver marxat i d'haver abandonat a la seva filla hi ha Menelau, s'insultava dient que era una vergonya, desitja'n la seva mort més abans d'haver-se deixat enredar per en Paris.

Durant la guerra, els grecs van tenir un pla, dirigit per Odisseu, que consistia en un cavall de fusta gegant i amagar-se a dins i deixar-lo a les portes de Troia. Els troians quan van veure el cavall de fusta es pensaven que significava la retirada dels grecs, així que van acceptar el cavall, i el van  introduir a dins de la ciutat. A la nit els troians celebraven la victòria, però un cop van anar tots a dormir, els grecs que és trobaven a dins del cavall, van sortir, es van dirigir a obrir les portes de Troia, per així poguessin entrar els de les seves tropes i atacar a Troia.

 Juan de la Corte, Guerra de Troia, S.XVII

Paris en la guerra va ser protegir per la deessa Afrodita moltes vegades, menys en una ocasió que Paris va rebre una fletxa d'un antic company d'Hèracles, que havia sigut l'hereu del seu arc. La fletxa de Filoctetes, que havia causat una ferida, no era mortal, el problema era que tenia un verí molt potent, hi anava perdent la vida a poc a poc, elimina'n finalment la vida de Paris. Un cop Paris mort, van arrasar amb els troians i van destruir la ciutat de Troia.

La guerra es va acabar. Atreu, fill de Menelau va capturar la deessa Helena, que va ser portada a Grècia per obtenir el perdó d'en Menelau i tot tornés a la normalitat. Helena va ser perdonada i van continuar vivint al seu costat durant molts anys feliços.

Quan Menelau va morir, Helena va ser expulsada per indigna, així que no tenia més remei que buscar refugi en un altre lloc. Finalment va obtenir un refugi per part de la reina Polixo, però tot i això va ordenar a què la matessin, quan Helena estigués en el bany, ofeguin-la i penjar-la d'una forca.

Aquí trobem un vídeo, que explica la guerra de Troia més detalladament:

Najlae Amazian

4t ESO

PERSEU

Perseu era fill de Zeus i Dànae. 

Va ser un heroi semidéu, i va dur a terme nombroses tasques sobrenaturals.

Acrisi (rei d’Argos i pare de Dànae), va tancar Dànae en una torre de bronze després que un oracle l’avisés que el fill de la seva filla seria la causa de la seva mort, per així evitar que Dànae tingués un fill.

Dànae de Mabuse, Jan Gossaert

Zeus va ser l’únic que va aconseguir entrar a la torre, convertint-se en pluja d’or, de la qual després va néixer Perseu.

Quan Acrisi se’n va assabentar, va tancar Dànae i el seu fill en una caixa i els va tirar al mar, però gràcies a la protecció de Zeus van poder arribar a l’illa Sèrifos, on van ser acollits per Dictis.

Perseu va créixer juntament amb lla seva mare i el rei de l’illa, Polidectes. 

Quan Perseu ja era més gran, Polidectes es va enamorar de la seva mare, i li va demanar que li portés el cap de Medusa (una cosa gairebé impossible) per treure-se’l de sobre i així estar sol amb la seva mare.

• Perseu i Medusa

Per derrotar a medusa, Perseu va tenir l’ajuda d’Atena, qu li va donar un mirall de bronze i li va donar unes instruccions:

- Primer havia de visitar a les Gorgones, robar-los el seu únic ull, i obligar-les a mostrar-li el camí, cosa que les Gorgones van acceptar a canvi de que després els hi tornés els ulls, però Perseu va acabar tirant aquests ulls al mar perquè no poguessin dir a ningú quines eren le seves intencions.

Finalment, Perseu va aconseguir tallar el cap de Medusa amb el sabre d'Hermes, deixant vessar la seva sang, d’on es va formar el monstre Crisàor i Pegàs.

Perseu amb el cap de Medusa, Benvenuto Cellini

Segons Ovidi, quan Perseu va tornar, la primera persona amb qui es va trobar va ser el tità Atles, i es va presentar com a el fill de Zeus. Tot i que Perseu no va ser ben rebut, ja que un oracle havia predit que un dels fills de Zeus li robaria les pomes del jardí de les Hespèrides, i quan Atles el va fer fora, Perseu li va ensenyar el cap de Medusa, convertint-lo en pedra.

Després va continuar el seu viatge a través d'Àfrica i va arribar fins a Etiòpia, on va veure Andròmeda, que estava encadenada a una roca i a punt de ser sacrificada a un monstre marí a causa de les arrogants paraules de la seva mare. 

En veure això, Perseu els hi va dir als seus pares que salvaria Andròmeda amb la condició que després la casarien amb ell, cosa que els seus pares van acceptar  fins i tot li van oferir tot el regne com a dot.

• Andròmeda i Perseu:

Després de derrotar el monstre marí i salvar Andròmeda de ser devorada, es van casar. Però el seu casament no va ser tan feliç com esperaven. Ja que Cefeu (el pare de Andròmeda) ja havia promès a la seva filla amb el seu germà Fineu, qui no va acceptar les explicacions que li va donar el pare de perquè l’havia casat amb Perseu, i juntament amb molts seguidors es va presentar el dia del casament, convertint-lo en un bany de sang, on hi van haver moltes morts. Perseu es va veure obligat a fer servir el cap de Medusa, convertint Fineu i tots els seus seguidors en pedra.

Més tard, quan va tornar a Argos, va convertir en pedra  Pretos en pedra i es va quedar amb el seu tro, on va viure feliçment amb Andròmeda i van tenir cinc fills i una filla.

Quan va morir, Atena el va convertir en una constel·lació juntament amb Andròmeda i els seus pares.

Constel·lació de Perseu

A continuació us deixo un vídeo que explica amb més detall la vida de Perseu i els seus mites:

Clàudia Dot

4t ESO

LA MONEDA GREGA

Les primeres monedes, van aparèixer a l'illa d'Egina, al 600 a.C. Estaven fetes de plata i es caracteritzaven per ser serigrafiades amb una tortuga, com a símbol de prosperitat  de la polis, gràcies al comerç marítim. Altres monedes, duien la serigrafia d'unes òlibes com a senyal de la saviesa i també cavalls, entre d'altres, com Pegàs. També dir, que a la cara oposada, estava impresa la cara de la deïtat que, majoritàriament, veneraven en aquella polis.

Moneda del 600 a.C.
amb la serigrafia d'un Pegàs

Gràcies a les fonts d'informació, veiem que les monedes no es van crear per la conveniència dels ciutadans, sinó que fou per l'obligació de pagar als soldats, que necessitaven una forma específica de cobra el seu salari, i així, alhora, l'estat s'assegurava de pagar a tots de forma igualitària.

Històricament, en la època de la seva creació, es veu que tot i tenir la moneda, el bescanvi seguia sent la forma de "pagament" en el comerç marítim, ja que cada ciutat tenia una moneda i un valor diferent. Encara que, si no sorties a comerciar fora, l'encunyació era la forma més utilitzada, tant pels que en tenien més, com pels que en tenien menys

Períodes

Grècia va tenir tres diferents períodes monetaris al llarg de la història.

Arcaic:  Les electrum, que són les més antigues que coneixem actualment, fetes per un aliatge d'or i plata , provinents de Lídia i la Grècia oriental, que van ser trobades sota el temple d'Artemisa a Efes. Es van crear perquè els mercenaris volien cobrar amb metalls preciosos.

Electrum

Com el món grec estava dividit en moltes polis, més de la meitat van crear la seva pròpia moneda. Algunes van arribar a utilitzar-se en més d'una ciutat, mentre altres van anar desapareixent. El primer exemple, fou la d'Egina. El següent, fou la moneda d'Atenes.

Estàter de plata, d'Egina

Dracma de plata, d'Atenes

Clàssic: Tot i que actualment no ens ho sembli, en aquell moment l'estètica i la qualitat de les monedes estava en el seu punt més àlgid. Com a gran novetat, s'inicià a posar el nom de la ciutat on era creada, en una de les cares.

L'exemple de la moneda que tenim a continuació conté un joc de paraules, ja que en grec, la paraula rosa era rhodon, semblant al nom de l'actual illa. 

Dracma de plata, de Rodas

Les ciutats més riques van produir unes que eren més fines i tenien una forma molt més arrodonida. Pels col·leccionistes, es la millor que s'ha produït en tot el món antic, encara que les serigrafies que tenien eren molt comunes.

 

Decadracma de plata, de Siracusa

Hel·lenístic: Els comerciants van repartir les monedes per altres àrees, i els nous regnes van començar a crear les seves pròpies monedes. Com aquests eren més rics van ser les que es van produir en massa i també amb or.

El més característic és que tenien retratades el rostre d'una persona, de la família reial a ser concret, en la qual també es gravava el seu nom.

Això ha perdurat fins el temps actual, on veiem a un personatge important de perfil o en una posició heroica, duent a l'altra banda un escut o un símbol important de l'estat.

L'última moneda d'aquest període fou el dracma d'Estrató II.

Dracma de plata, d'Estrató, "Soter"

A continuació, us deixo un vídeo en què podreu veure més informació sobre l'antiga moneda de Grècia.

  

Isabel Ortuño

4t ESO

ELS ORÍGENS DEL NOM PANDORA

Quin és l'orígen del nom Pandora?

El nom Pandora prové del grec i està format per "pan" que significa tot (en la seva forma neutra plural significa totes les coses) i "doron" que significa regal. Es pot dir que el seu significat és "la que dóna totes les coses".                                                                                                                                                  Pandora en Grec seria escrit així: Πανδώρα      

Qui era Pandora?

D'acord amb el mite grec, Pandora va ser la primera dona de la humanitat de la mateixa manera que Eva ho va estar d'acord amb la cultura cristiana. 

El mite de Pandora, com veurem després, explica com es van estendre els mals al món dels homes. D'acord amb aquest mite, la curiositat d'una dona en va ser la causa i aquesta explicació sovint s'ha interpretat com un símbol masclista. 

 Pandora, Gabriel Rossetti.   

Mite de Pandora 

Quan Prometeu va robar el foc sagrat dels déus, Zeus es va enfadar molt i per castigar la raça humana va ordenar a Hefest, déu del foc, i a Atenea, deessa de la guerra, la creació d'una dona que tingués totes les aplituds per enamorar a qualsevol home.

Un cop creada la van vestir i la van omplir de flors i abans d'enviar-la a la terra la van presentar a Zeus. Aquest li va  donar una caixa dient-li que no la podia obrir ja que ella seria feliç per no conèixer el seu contingut perquè tindria el que qualsevol dona poda desitjar.   

Una vegada entre els homes, Epimeteu, que era el germà de Prometeu, davant la bellesa de Pandora es va enamorar d'ella perdudament i malgrat el seu germà li havia prohibit acceptar regals de Zeus (ja que s'esperava algun tipus de càstig per haver robat el foc sagrat) Epimeteu s'hi va casar i van ser feliços.  

Una nit, mentre Epimeteu dormia, Pandora no va poder resistir-se més i va obrir la caixa que li havia donat Zeus. A dins, d'una banda, hi havia tots els mals que podien afligir la humanitat com per exemple l'odi. D'altre banda, també hi havia virtuts com per exemple l'esperança. Quan Pandora la va obrir, es van escampar tots els mals i només hi va quedar l'esperança abans de que Pandora la la pogués tornar a tancar. Les virtuts van pujar al cel de l'Olimp amb els déus i les deesses. 

Pandora va consolar els homes dient-los que davant de qualsevol mal sempre els quedaria l'esperança de poder resoldre les coses. 

Pandora obrint la caixa. Walter Crane 1892.

Avui en dia utilitzem la frase s'ha obert la caixa de Pandora per referir-nos al fet que un acte impulsiu pot portar conseqüències molt dolentes.

Pandora, el braçalet

Actualment hi ha un braçalet que s'anomena així. S'entén que en utilitzar aquest nom per una joia s'intenta fer referència a totes les aptituds i virtuts que tenia Pandora ja que es tracta d'un braçalet que es pot anar creant a poc a poc amb diferents "charms" (en català "encants") que són petites peces que es poden anar incorporant en el braçalet al gust de cadascú. 

En aquesta foto hi podem observar un braçalet de Pandora omplert per complet de "charms"

A continuació us deixo un Slideshare amb més informació sobre aquest tema que també us pot ser útil. 

Maria Pou 

4t ESO

ARISTÒTIL

Aristòtil va ser un filòsof de l'Antiga Grècia, probablement el de major importància juntament amb Plató en tota la història de la filosofia, doncs la seva lògica, naturalisme i ètica van dominar en el pensament europeu durant gairebé dos mil anys, fins ben entrat al segle XVI. Va néixer l'any 384 a.C. a Estagira (Grècia), una colònia grega veïna de Macedònia, i va morir el 322 a.C. a Calcis (Grècia). 

Escultura d'Aristòtil

El seu pare, Nicòmac, era el metge dels reis de Macedònia i amic del rei Amintes II de Macedònia. 

Als 17 anys va anar a estudiar a Atenes, a l'Acadèmia de Plató, on hi va romandre 20 anys fins la mort de Plató (347 a.C.), primer com a alumne i més tard com a professor.

Al morir Plató va marxar d'Atenes, probablement decebut per no dirigir l'acadèmia, càrrec que va recaure en Espeusip, nebot de Plató. A partir de llavors, es va dedicar a viatjar.

Plató conversant amb els seus deixebles, ? (principis del segle I d.C.) 

El 343-342 a.C., Filip de Macedònia li va encomanar l'educació d'Alexandre (conegut més tard com Alexandre el Gran), que es va convertir el 340 a.C en el rei de Macedònia.

Mosaic d'Alexandre el Gran, Filoxeno de Eretria (325 a.C.)

El 335 a.C., Aristòtil torna a Atenes, on hi va fundar la seva pròpia escola: el Liceu, un lloc semblant a una universitat actual, amb una biblioteca i un grup de professors.

Lloc arqueològic del Liceu a Atenes

Els seguidors d'Aristòtil eren anomenats els peripatètics, pel seu costum de fer classes tot passejant (peripatos = passeig).

Aristòtil va començar a escriure diàlegs, avui perduts, sota la influència de Plató, però després va inclinar-se pel gènere del tractat, al qual pertanyen tots els escrits conservats, excepte de la Constitució d'Atenes.

L'obra aristotèlica es divideix en dos grups:

• Obres esotèriques: lliçons i apunts interns del Liceu.
• Obres exotèriques: obres destinades al públic en general, algunes de les quals presentaven forma de diàleg.

Les obres principals d'Aristòtil que convé recordar són:

• Organon: escrits de lògica.
• Metafísica: escrits de filosofia.
• Ètica a Nicòmac: escrits sobre ètica.

• Sobre l'ànima: escrits de psicologia.
• Política: escrits sobre política.
• Retòrica i Poètica: escrits sobre estètica.

Sobre l'ànima, Aristòtil

Metafísica, Aristòtil

Política, Aristòtil

Va controlar el coneixement de la seva època, des de la filosofia a la biologia, des de les matemàtiques fins a la psicologia. No només va estudiar aquests àmbits, sinó que també els va fer contribucions significatives.

Meritxell Barniol

1r Batx

DEMÒCRIT I LES SEVES TEORIES

Bust de bronze de Demòcrit (Museu Arqueològic Nacional de Nàpols)

Va ser un filòsof grec, nascut  el 460 a.C i morí entre el 370-360 a.C.

Tot i haver estat contemporàni a Sòcrates es diu que és un dels filòsofs presocràtics.

Va realitzar llargs viatges d'estudi per Egipte (hi va viure 5 anys) i a Àsia.

Demòcrit va ser deixeble de Leucip i gràcies al viatge a Àsia va tenir un camp d'interessos que li van proporcionar ser especialment recordat per la seva concepció atomista d'un univers compost únicament per àtoms i buit.

Se l'ha considerat com "el pare de la física" o "el pare de la ciència moderna". La teoria atòmica de l'univers consistia en que consideraven la idea que l'àtom era la partícula més petita en tot l'univers. Aquesta teoria, al igual que totes les teories filosòfiques gregues, no dóna suport als seus postulats mitjançant experiments, sinó que s'explica mitjançant raonaments lògics.

Era conegut com el "filòsof que riu", ja que hi ha moltes anècdotes que diuen que reia irònicament sobre com anava el món, ell afirmava que "el riure torna sabi". Va arribar a afirmar que "la vida sense alegries és un llarg camí sense albergs.

La teoria atòmica resumida:

- Els àtoms són eterns, indivisibles, homogenis, indestructibles i invisibles.

-Els àtoms es diferencien només en forma i grandària, però no per qualitats internes.

- Les propietats de la matèria varien segons l'agrupament dels àtoms.

Teoria de la visió:

Demòcrit va donar una explicació a les sensacions utilitzant les seves doctrines atomistes, afirmant que els àtoms, mitjançant els sentits, xoquen amb l'ànima. Segons ell, l'ànima també estava formada per àtoms que generen les aparences, el que perceben i el superficial depenent de la forma i la textura dels àtoms.

Demòcrit també deia que, per naturalesa, res no té color, ja que els elements no tenen qualitats, tant els sòlids com el buit.

Els compostos d'aquests adquireixen color mitjançant l'ordenació, l'estructura i l'impuls, que són l'ordre, la figura i la posició.

Fora d'això, només hi ha representacions.

La diferència de colors que ofereixen són quatre: blanc, negre, vermell i verd.

Aquí tenim un video que parla de Demòcrit, Leucip i la seva teoria (atomisme)

Paula García Balbín

4t ESO

CARONT I ELS RIUS DE L'INFRAMÓN

Caront, el barquer

Es fill de: Erebus; deu primordial de la foscor i l'ombra, i Nix; deessa primordial de la nit.

Era l'home que a través del riu Aqueront portava a les ànimes de la gent que havia mort fins a l'infern. L'obolus era la moneda amb la qual podien pagar a Caront per a que els portés fins al lloc on descansarien en pau. 

La barca de Caront,
José Benlliure

Procés per arribar a l'inframón

Es diu que un cop les persones eren mortes les seves ànimes anaven a parar fins a la riba de l'Estígia, on Caront si portaven l'obolus,  els deixava pujar fins portar-los a l'altra riba, que era custodiada per Cèrber i els tres reis infernals: Minos, Radamant i Èac.

La barca de Caront, Somni, Nit i Morfeu,
Luca Giordano

En canvi, es diu que, si no portaven aquesta moneda amb la qual pagar a Caront, la seva ànima era condemnada a vagar durant cent anys a la vora del riu.

D'aquests reis, Èac s'encarregava de jutjat a les ànimes dels europeus, Radamant s'encarregava de jutjar als asiàtics i Minos era qui tenia el vot final i decisiu. 

Ànima davant dels tres jutges de l'Hades,
John Flaxman

Després de ser jutjades, eren dividides en tres camins. 

Si els jutges creien que la teva ànima era pura, t'enviaven als camps Elisis que a diferència de la resta, tenia l'avantatge de que et permetia tornar al món dels vius.

Si els jutges creien que la teva ànima era impura, t'enviaven al tàrtar, que es una gran pressió rodejada pel riu Flegetont, on et feien pagar condemna pels teus mals actes.

I per últim, si pensaven que la teva ànima no era ni pura ni impura, t'enviaven als camps asfòdels que es coneix com a un camp ple de flors de la família dels asfòdels, on existeix la teoria de que abans d'anar-hi et feien veure aigua del riu Lethaeus per oblidar la teva vida anterior. 

A continuació, us deixo un vídeo on la cançó ens mostra una part més de la història del barquer i el viatge de les ànimes, alhora que el videoclip et mostra el passatge del vaixell.

Isabel Ortuño

4t ESO

LES SIRENES

Les sirenes són criatures marines mitològiques. No està molt clar de on van sortir, però hi ha gent que creu que són filles de Melpòmene (la musa de la tragèdia) i de Aquelou (el déu del riu). Però també hi han altres versions que creuen que són filles de Aquelou i de Terpsícore (musa de la dança)

Antigament, se les representava com a uns éssers híbrids meitat dona i meitat au que habitaven en una illa rocosa, però a patir de la Edat Mitjana, se les va començar a representar com les coneixem avui en dia: Dones precioses amb cua de peix.

La primera vegada que es va mencionar a les sirenes, va ser a l’Odissea.

Es creu que, antigament, hi havia tres sirenes, i que una tocava la lira, l’ltre cantava i l’altre tocava la flauta.

· Les sirenes de la antiga Grècia són les que tenen la meitat del cos de dona i la meitat de una au.

Als inicis de la mitologia grega, el nom de sirena tenia el significat de “les que encadenen”, i es creu que estaven lligades a l’inframón.

Tenien una veu musical molt bonica, amb la qual hipnotitzaven a qualsevol viatger que les sentís.

Hi ha una llegenda, que diu que, després de la metamorfosis, les sirenes van rivalitzar amb les muses, les muses es van ofendre i els hi van arrencar les plomes i es van fer corones amb les restes de les sirenes.

Ceràmica grega de les sirenes

·Les sirenes amb cua de peix, també tenien una veu molt bonica amb la que atreien a els mariners.

A l’Edat mitjana, es va començar a imaginar a les sirenes amb cua de peix, i llarga cabellera, ja que hi havien mariners que deien que havien vist sirenes amb cua de peix.

Encara que ara se les representi com a uns éssers molt bells, però és probable que, antigament, lu més bell que tinguéssin fos la seva veu, i la seva aparença fos monstruosa.

Una de les principals raons per la cual les sirenes amb cua de peix són més conegudes que les que tenen cos de au, és per la pel·lícula de La Sirenita de Disney.

Pintura d’una sirena, John William Waterhouse

Encara que físicament, els dos tipus de sirenes siguin molt diferents, tenien el mateix objectiu: portar els mariners cap al mar.

Les sirenes gregues tenen el nom de “seiren”, nom que prové del persa, i les sirenes europees, tenen el nom de “mermaid”, nom que prové de l’ anglès.

Clàudia Dot

4t ESO

DEMÈTER

Demèter, deessa de l'agricultura, protectora de les collites, de la fertilitat dels camps i responsable del naixement i de la regeneració de les plantes. Demèter va ser una de les deeses més antigues i importants de l'Helade, rebent cultes en nombroses ciutats, de les quals la més destacada és Eleusis. Els seus dos atributs són el blat i la torxa. 

Filla de Cronos i Rea, Demèter, forma part del grup principal de déus olímpics. Més tard, Démeter va tenir una filla amb el seu germà Zeus, Persèfone. Demèter, és una de les protagonistes d'un dels mites més famosos de la història:

Còpia romana de Démeter, Museu del Prado, S. III

El Rapte de Persèfone:

La jove Persèfone, passejava per el bosc, recollint flors, quan el déu Hades la va observar, es va enamorar a l'instant i la va convertir en la seva esposa. Hades va agafar el carro de cavalls i va pujar fins a la terra, la jove va sentir que la terra tremolava i just abans que aquesta poguès reaccionar, Hades la va raptar i se la va endur en el seu palau suubterrani. 

Al veure que els dies passaven i que la seva filla no tornava a casa, Demèter, la va buscar per tot el món, però no la va trobar. La deesa enfuriasmada, per la desaparició de la seva filla, va retirar els seus favors a la terra, fent així que els camps deixessin de produïr fruits i posteriorment que els humans morissin de fam. 

Només l'aparició de Zeus, que va descobrir la presencia de Persèfone a l'inframon. Zeus, per Hermes, li va demanar a Hades que tornès a Persèfone a la seva mare, Demèter. Hades, va fer-li menjar un gra de granada, i Persèfone se'l menjà. El que no sabia Persefone és que si menjava una fruita de l'inframon, ella tenia que estar allà per sempre. Per evitar la furia de Demèter, Zeus i Hades van arribar a un acord. Persefone romandria a l'infern un terç de l'any, i la resta del temps estaria a la terra. Així doncs quan Persèfone estigui amb Hades, Démeter no farà no collites i les plantes no creixeran, hi haurà l'hivern, i quan Persefone estigui amb Demèter, estarà amb alegria, per tant serà la primavera.

El rapte de Persèfone, Gian Lorenzo, 1621-1622

La funció de protectora de l'agricultura i de les collites, i la seva nula vcació a la guerra, han fet que gairebé no hagi rebut manifestacions artístiques. Només trobem la imatge tradicional de la deessa en representacions que elogien a l'agricultura, el treball en el camp i en la fertilitat de la terra d'algunes nacions. 

A continuació us deixo un vídeo, el qual aprofundeix molt més sobre la vida de Demèter.

Biel Font

1r Bat

PIGMALIÓ I GALATEA

Pigmalió era el rei de Xipre, i va buscar la dona ideal per casar-se amb ella. Finalment va decidir que mai es casaria i que, pel contrari, dedicaria el seu temps a fer unes estatues que ell trobés realment boniques.

Pigmalió i Galatea, de Faloconet 1763

Va començar a esculpir una dona amb faccions i característiques perfectes. Un cop acabada, va decidir que es diria Galatea, i quan la veure se'n va enamorar a l'instant. Pensava tan en ella, que aquella nit va somniar que Galatea adquiria vida.

Durant una celebració d'honor a Venus, Pigmalió va implorar-li a la deesa que li donés vida a la seva creació. Com que la deesa estava disposada a ajudar-lo, va elevar l'altar de Pigmalió tres veades més alt que els altars dels altres, per demostrar-li que tenia la seva atenció. Tot i això, Pigmelió no va comprendre la senyal que la deesa va enviar i tornà a casa seva decebut. 

Un cop va arribar a casa seva, observà l'escultura durant hores, fins que finalment va aixecar-se i fer-li un petó. Quan va fer-ho no va notar uns llavis de marbre, sinó els d'una persona. Després de fer-li un segon petó, Galatea va començar a moure's i, instantàniament es va enamorar de Pigmalió. Per últim, Venus va atorgar-li fertilitat a Galatea.

Pigmelió i Galatea, d'Agnolo Bronzino 1529

Hi ha dues versions del que va passar després: la primera diu que van viure feliços fins la seva mort; i la segona diu que, després que Pigmelió dués a terme una gran ofensa cap a Venus, aquesta va tornar a convertir en pedra de nou a Galatea una nit mentres estava fent l'amor amb Pigmelió, i que una part de Pigmelió també va convertir-se ja que estava en contacte amb l'estatua. El crit que es va sentir després, no se sap si era de dolor o de tristesa.

A continuació hi ha un vídeo amb el mite explicat:

Duna Garcés

1r Batx.