SI AFRODITA FOS UNA "MODERNETA"

Tots coneixem la deessa de l'amor i la sensualitat, i per això mateix podem imaginar com seria la seva personalitat, però com seria si visqués entre nosaltres? Què passaria si en lloc de ser part de la mitologia fos la nostra companya de classe, veïna o amiga? Doncs bé aquesta és la vida que crec que tindria si fos una "modernenta".

Afrodita és una noia jove i bonica, però no qualsevol. Vagi on vagi tothom queda meravellat per la seva llarga cabellera pèl-roja, la seva pell blanca com la porcellada i els seus ulls verds capaços de fer encanteris. De petita es va criar en un petit poble vora el mar i es passava el dia jugant entre les onades. De fet, els veïns del poble sempre deien que semblava nascuda de la pròpia escuma del mar. Quan va créixer, va decidir que la seva petita vila costera se li havia fet petita i que era hora de començar a conèixer món. Per això el seu pare la va enviar a la ciutat amb el fill d'un amic seu, Hefest. Ràpidament Hefest es va enamorar de la increïble bellesa d'Afrodita, però el sentiment no era mutu. El seu pare l'insistia que era bon noi i que li fes cas, ja que els seus pares tenien una gran indústria metal·lúrgica que podria donar diners a la família. Afrodita va accedir, però la vida a la ciutat l'havia canviada, gràcies als seus preciosos encants havia aconseguit ficar-se en el món del modelatge i estava començant a guanyar èxit, així que l'última cosa en què pensava era Hefest. 

Deixant a part el tema amorós, Afrodita s'ho passa d'allò més bé a la gran ciutat, havia fet un munt d'amigues. De fet, entre les seves millors amigues hi havia una noia anomenada Persèfone i Artemisa a qui havia conegut a un concert.La seva amiga Persèfone estudia moda i sempre la feia servir com a model, aprofitant que era tan bonica. Gaudia molt de la música, li encantava escoltar cançons que transmetessin feminitat. Per això era força fanàtica de Lana del Rey. També era una bona lectora, gaudia de la poesia especialment,  Syliva Plath, Anne Sexton o Alejandra Pizanik eren de les seves autores preferides. 

Però un dia tot va canviar, quan Afrodita es trobava a un bar de nit amb les seves amigues va conèixer un  noi que la va captivar, es deia Ares. Les seves amigues li deien que no s'hi acostés perquè era militar i aquell perfil d'homes més valia tenir-los lluny, però a ella li era igual. Mira que Afrodita havia estat amb homes, i sempre havia sabut com fer servir els seus encants per aconseguir el que volia, entre ells un dels nois més guapos de la ciutat, Hermes. Però Ares tenia alguna cosa que l'havia captivada. Es van començar a veure en secret i Hefest començava sospitar alguna cosa, així que va decidir que instal·laria al pis que compartien unes càmeres de vigilància i va inventar-se que marxava un parell de dies de viatge i així veuria si passava les nits amb algú. Efectivament va arribar la nit en què Afrodita i Ares van arribar a casa junts i Hefest no va tardar en obrir la porta i descobrir-los. Hefest era un controlador i va prohibir que es tornessin a veure, però el que ningú sabia era que Afrodita estava embarassada i que la criatura era d'Ares. Hefest va començar a adoptar un roll violent cap Afrodita, així que les seves amigues li van aconsellar que el millor era deixar de banda els diners i anar amb Ares a viure, i així ho va fer. Al cap d'uns mesos Afrodita va donar a  llum Eros, que tenia el mateix cabell pèl-roig que la seva mare i era molt bufó. I així és com Afrodita va aprendre a deixar de banda un amor que la maltractava, es va fer una model de fama internacional i es va convertir en una mare espectacular. 

   El naixement de Venus, de Sandro Botticelli (1485)

Gina Rodrigo

1r Batx

MADRID i LA MITOLOGIA CLÀSSICA

A principis de desembre de l'any passat vam anar a Madrid durant els 5 dies del Pont de la Puríssima. La ciutat em va agradar molt i hi va haver una cosa que em va cridar molt l'atenció: la seva monumentalitat. Crec que em va sobtar perquè estic acostumat amb Barcelona que és una ciutat poc monumental. Tot i això se sap que tota capital "imperial" ha de tenir les seves grans avingudes coronades pels seus ostentosos monuments. París és el màxim exponent d'aquest tipus d'urbanisme, i de fet, es sol dir que Madrid es va inspirar i es segueix inspirant en la capital francesa alhora d'organitzar la ciutat.

En aquest moment, el lector s'estarà preguntant, perquè carai estic explicant tot això. Doncs bé, durant aquells cinc meravellosos dies a Madrid, me'n vaig adonar que molts d'aquests monuments estaven dedicats a déus i deesses greco-romanes. I és que voltar per Madrid és gairebé com voltar per l'Olimp, i ara faré un petit repàs de les estàtues més conegudes.

PASEO DEL PRADO

En aquest monumental passeig és on s'hi troben les escultures més importants i conegudes de Madrid. Aquest passeig va ser manat a construir pel rei Carles III al s.XVIII. En aquell moment el Prado era als afores de la ciutat, hi passava un petit torrent que estava situat entre les muralles de la Vila de Madrid i el Parc del Buen Retiro on el rei hi tenia nombrosos palaus i propietats. Així doncs, Carles III, amb fortes influències tant ideològiques com arquitectòniques de la il·lustració va decidir fer un passeig monumental i naturalitzat perquè els madrilenys hi poguessin anar a passejar. Aquest passeig estaria presidit per un seguit de fonts les quals, altre cop per influència de la il·lustració, estarien dedicades a déus i deesses greco-romanes. 

Actualment el Paseo del Prado ha canviat molt de com era llavors, avui en dia alberga la seu d'importants institucions com: l'Ajuntament de Madrid, el Banc d'Espanya, el Museu del Prado, el Museu Thyssen-Bornemisza... Però el que encara conserva són les seves tres grans fonts monumentals: Cibeles, Neptuno i Apolo. 

FUENTE DE CIBELES

Segurament molts de vosaltres n'haureu sentit a parlar. És un dels símbols de la ciutat i un dels punts més concorreguts d'aquesta. Es tracte d'una font d'estil neoclàssic que va ser construïda en la planificació del Paseo del Prado pel rei Carles III al s.XVIII. L'estàtua està dedicada a Cibeles, una deessa frígia apropiada posteriorment per les mitologies clàssiques. És la deessa de la Mare Terra, de les muntanyes i les cavernes, de les muralles (d'aquí la seva corona) i dels lleons. 

La Font de Cibeles també és coneguda per ser el lloc on el Reial Madrid hi celebra els seus títols (aquesta temporada no hi ha hagut celebració). Es podria dir que és com el seu Canaletes. Una comparació que, per cert, és un clar exemple de la poca monumentalitat urbanística que té la capital catalana. Nosaltres celebrem les victòries en una font d'aixeta i ells ho fan en una gran font ornamental. 

FUENTE DE NEPTUNO

És una altra de les fonts més importants de Madrid, i una altra de les fonts que conforma el conjunt del Paseo del Prado. Aquesta està dedicada a Neptú el déu dels mars. La font està conformada per una estàtua de Neptú sobre una gran petxina amb uns cavalls galopant al davant. 

Si hem dit que a la font de Cibeles és on hi celebraven els títols el Reial Madrid, en aquesta és on hi celebren les victòries l'Altlètic de Madrid.

FUENTE DE APOLO

L'última font del conjunt i també la menys coneguda és la dedicada al déu Apol·lo, déu de les Belles Arts. Aquesta a diferència de les altres està envoltada per vorera i no per carretera. A Madrid també se la coneix com a Font de les Quatre Estacions ja que hi té representades les quatre estacions personificades en dones.

LES TEULADES DE LA GRAN VIA

La Gran Via és un dels carrers més importants de Madrid, ja que s'hi troben edificis molt monumentals i institucions prestigioses. Si hi heu passat mai us n'haureu pogut adonar que molts d'aquests edificis estan presidits per una escultura al seu capdamunt. Com si de la cirereta d'un pastís es tractés. Hi ha qui diu que aquests déus i deesses instal·lades als terrats dels edificis protegeixen i vetllen per tota la ciutat. Sigui cert o no, farem una breu repassada per tot aquest conjunt escultòric que ens brinda la Gran Via de Madrid.

La Minerva situada al terrat del desmesurat edifici del Circulo de Bellas Artes.

Una de les estàtues més conegudes és la Niké situada al cim de la impressionant cúpula de l'Edifici Metròpolis.

A una altra cúpula de la Gran Via hi podem trobar representada Diana, caçant amb el seu arc:

Arnau Espina,

4t ESO

EL MITE DE CRONOS

El mite de Cronos té les seves arrels en la mitologia grega i forma part de la successió divina en la genealogia dels déus. Cronos era fill de Gaia, la personificació de la Terra, i Urà, el déu del Cel. Segons el mite, Urà va témer els seus fills i els va tancar dins del seu propi ventre. Això va causar el dolor de Gaia, que es va sentir traïda i indignada.

Per venjar-se, Gaia va convèncer el seu fill Cronos perquè castrés Urà utilitzant una falcó afilada. Cronos va complir el desig de la seva mare i va castrar el seu pare. La sang d'Urà va caure sobre la terra i va donar lloc a les Erínies, les personificacions de la venjança. A més, els genitals d'Urà van caure al mar i van generar una espuma que va donar vida a Afrodita, la deessa de l'amor i la bellesa.

Cronos a punt de devorar un dels seus fills

Després d'aquest esdeveniment, Cronos va arribar al poder com a rei dels déus titans. Va desposar la seva germana Rea i van tenir diversos fills, incloent-hi Hestia, Demèter, Hera, Hades i Posidó. No obstant això, Cronos tenia una por profundament arrelada: el temor que els seus fills el destronessin, tal com havia fet ell amb el seu pare.

Per evitar aquesta profecia, Cronos va prendre una decisió cruel i insensible. Quan cada fill naixia, ell el devorava immediatament, engolint-los per evitar que aconseguissin el poder. Rea, desesperada per aquesta situació, va idear un pla per protegir el seu fill Zeus de la fam del seu pare.

Quan Zeus va néixer, Rea va donar a Cronos una pedra embolicada en robes perquè la devorés en lloc del nadó. Cronos, sense sospitar res, va engolir la pedra pensant que era el seu fill. Mentre tant, Zeus va ser criat en secret a la muntanya Creta, sota la cura de les nimfes i protegit per la cabra Amaltea.

Quan Zeus va arribar a l'edat adulta, va decidir enfrontar-se a Cronos i els Titans en una guerra coneguda com a Titanomàquia. Va rebre l'ajuda dels seus germans, així com de divinitats com Prometeu i els Ciclops, qui van forjar els seus raigs de llamp. Durant la batalla, els déus olímpics van lluitar contra els Titans durant deu anys.

Finalment, Zeus i els seus aliats van aconseguir derrotar Cronos i els Titans. Cronos va ser condemnat a l'abraçadora foscor del Tàrtar, el pit més profund de l'Inframón, mentre que Zeus es va convertir en el nou rei de l'Olimp i va establir

QUADRE DE GOYA

Aquest mite té tanta importància que pintors de gran renom com Goya l'han utilitzat per representar metafòricament problemàtiques socials.

El quadre "Saturn devorant els seus fills" de Francisco de Goya és una obra icònica de la seva sèrie de pintures negres. Amb un estil brut i caòtic, Goya retrata la figura mitològica de Cronos devorant un dels seus fills. La imatge transmet una violència despietada i una sensació d'horror. El color predominant és fosc i tètric, intensificant l'atmosfera sinistra de la pintura. Les pinzellades amples i desordenades creen un efecte caòtic. La figura de Cronos apareix monstruosa i barbàrica, amb la boca oberta i ensangonada. L'obra transmet una profunda reflexió sobre la mortalitat i la fragilitat humana, posant de manifest la inexorable passat del temps. És una obra d'art expressionista impactant que provoca una resposta visceral i emocional en l'espectador.

Saturn devorant els seus fills, Goya

Arnau Espina

4t ESO

EL GENERE PÈPLUM

El gènere Pèplum va tenir bastant d'èxit i difusió en el món del cine arribant a comptabilitzar-se més d'un miler de títols. Amb aquesta entrada explicarem que és el pèplum i del seu origen. 

Fotografia d'una escena de la pel·lícula Ben-hur (1959)

El Pèplum es refereix a pel·lícules produïdes a italià en els anys 50 i 60 amb una temàtica de la Roma antiga. Posteriorment, el pèplum se'l coneix com a pel·lícules relacionades amb l'antiguitat en general, però gairebé se'l coneix ben bé com "el cine de romans", ja que moltes d'aquelles pel·lícules són de temàtica mitològica i de l'Antiga Grècia  

El pèplum prové de la paraula peplo, que ve ser una túnica femenina que utilitzaven a l'Antiga Grècia i els actors ho feien servir per cobrir-se quan interpretaven els grecs i el romans. Aquest termini que es va fer servir aquest tipus de cine va ser acollit per la crítica francesa. 

ORIGEN 

El pèplum es va donar a conèixer a les dècades dels 50 o 60 la majoria d'aquelles pel·lícules són dirigides per italians. Si parlem del seu origen principal, s'hauria de parlar de la història del cine de múltiples regons de món. Malgrat això, podríem dir que el primer film de pèplum podria ser Intolerància de D.W. Griffith. Aquesta pel·lícula ens relata 4 històries d'injustícia. Cabem de destacar dos històries: la crucificació i la caiguda de Babilònia, on la seva ambientació, podria ser que són clars exemples del gènere Pèplum  De fet, aquesta pel·lícula va sorgir com a disculpa de part del director després d'haver dirigit una controvertida, però impressionant pel·lícula El naixement d'una nació.

Cartell de la pel·lícula Intolerància, 1916 

En canvi, més endavant el gènere Pèplum va ser totalment reconegut en l'any 1958 amb la pel·lícula Hèrcules dirigit per Pietro Francisci fet l'any 1958. Amb aquesta pel·lícula  va donar principi al gènere i les històries fantàstiques van començar a tenir major rellevància en la indústries. 

Més tard van aparèixer més pel·lícules destacades sobre aquest gènere com: 

Els últims dies de Pompeia: dirigit per Sergio leone l'any 1959 

Ròmul i Rem: dirigit per Sergio Corbucci a l'any 1961

La guerra de Troia: dirigit per Giorgio Ferroni a l'any 1961

La llegenda d'Enees: dirigit per Giorgio Venturini a l'any 1962

El fill d'Espàrtac: dirigit per Sergio Corbucci a l'any 1962.

Com ja hem dit abans, moltes d'aquelles pel·lícules expliquen els diferents esdeveniments que va passar en l'Antiga Grècia i Roma. També la majoria dels directors són Italians. Però més endavant el gènere va anar perdent fama. 

Cartell de la pel·lícula Hèrcules de Pietro Francisci (1958)

EL RENAIXAMENT  

A les dècades dels 90 es va tornar a recloure les produccions del Pèplum. Sèries com L'Odissea (1997) van fer que el Pèplum tingui un nou format amb més qualitat. Més tard van començar una nova tècnica: L'animació. Moltes companyies com Disney o DreamWorks. Es van centrar en un públic més familiar i infantil amb pel·lícules com El príncep d'Egipte (1998) i Hèrcules (1998) i José: el rei dels somnis (2000). Això va donar que pels anys 200 en donés una nova proposta del gènere Pèplum On van començar amb la famosíssima pel·lícula Gladiador (2000).  

Cartell de la Pel·lícula Gladiador de Ridley Scott (2000)

Com podem veure, el gènere Pèplum ell llarg dels anys a set summament variat. Moltes d'aquestes pel·lícules han set adaptacions enfocats més a la fantasia que a la rigurositat històrica.

Aquí a baix us deixo un documental més detallat d'aquest tema: 

 

Lucas Torres

4t ESO 

EL MEU PUNT DE VISTA SOBRE TASQUES EN LA MITOLOGIA GREGA

En la mitologia grega, les figures heroiques i divines s'enfronten a un seguit de tasques impossibles. A través de les seves gestes i aventures, ens transporten a un món fascinant, màgic ple de desafiaments extraordinaris. En aquesta entrada, m'agradaria compartir la meva opinió sobre les tasques en la mitologia grega, ressaltant les seves dificultats, les motivacions que hi darrere... A través d'aquesta reflexió, ens endinsarem en un univers de perills, valentia i triomfs èpics que han perdurat en la imaginació de diverses persones durant segles. Tot i que és subjectiu determinar quines són les tasques més difícils de forma absoluta, a continuació presentaré algunes de es proves més conegudes.

12 TREBALLS D'HÈRACLES

Com a càstig per haver matat la seva esposa i els seus fills en un accés de bogeria induïda per Hera, a Hèracles se li va encomanar l'execució de dotze treballs aparentment impossibles. 

Penso que tots els treballs d'Hèracles eren extremadament difícils, però no tots eren perillosos. Per exemple netejar els estables del reu Auges... Hi havien tasques àrdues que no podien matar directament Hèracles, com per exemple, el segon treball era bastant perillós i devia ser esgotador juntament amb l'última tasca:

MATAR L'HIDRA DE LERNA: Matar l'hidra de lerna era gairebé impossible a causa de diversos factors. L'hidra era una serp monstruosa amb múltiples caps, de fet, posseïa una habilitat única per regenerar-se. Per cada cap tallat, dos més creixien al seu lloc. Només amb aquest poder regenerador el feia pràcticament indestructible. Si això no és suficient, el verí de l'Hidra era mortal! El seu alè era tòxic, la seva mossegada verinosa... imagina-t'ho! Per matar aquest ésser calia no només superar les seves habilitats regeneratives i atacs verinosos, sinó també trobar una manera de neutralitzar el seu creixement. A més, havies de requerir un pensament estratègic, comprensió profunda de les debilitats de la criatura, tècniques de combat... Això és una tasca amb tasques!

Hèracles lluitant conta l'Hidra de Lerna, Fransisco de Zubarán

CAPTURAR EL GOS CÈRBER: Navegar per l'inframón no és una tasca senzilla. El regne està ple de camins traïdors, passadissos laberíntics, il·lusions enganyoses... Per arribar al regne de Hades, havia de creuar el riu. Aquest riu, dividia els regnes dels vius dels morts les seves aigües eren verinoses. Caure al riu significaria la mort per Hèracles. Cèrber era una bèstia temible i poderosa, ben adaptada per vigilar les portes de l'inframón. El seus tres caps li permetien veure en totes direccions, cosa que dificultava que Hèracles s'apropés sense ser detectat. Cèrber posseïa una força immensa. Hades sent el governant de l'Inframón no era conegut per ser acollidor amb els intrusos. Molt menys amb qualsevol intent de robar una de les seves apreciades possessions. 

Hèracles obté el ca Cèrber, Antoni Tempesta

JÀSON I ELS ARGONAUTES: Jàson, l'hereu legítim del tro de lolcus, es enviat a una tasca aparentment impossible pel seu oncle usurpador, Pèlias. Pèlias promet renunciar al tro si Jàson li porta el llegendari Toisó d'Or. Decidit a reclamar el seu dret de naixement, Jàson reuneix un grup d'herois i s'embarca al vaixell Argo per complir la missió.  

La tasca d'obtenir el Toisó d'Or ho considero molt difícil i perillosa per diverses raons: La ubicació era llunyana i perillosa, el Toisó d'Or es trobava a una terra llunyana situada a la punta cana. Era un viatge difícil arribar ja que implicava navegar per aigües desconegudes, enfrontar-se a condicions meteorològiques imprevisibles... L'objecta estava ferotgement protegir per un drac temible que mai dormia. Aquest era un obstacle mortal que calia superar per obtenir el toisó. La presència d'aquest va afegir un element de perill a la tasca. També hi havia condicions exigents d'un rei: l'enfrontament a uns guerrers armats, jou de toros que escullen foc, la sembra de dents de drac... Obtenir el Toisó d'Or no només és difícil a causa de reptes sinó també perquè Jàson va haver de lluitar amb altres herois i rivals potencials ja que ells també desitjaven allò i podrien haver representat una amenaça.

CONCLUSIÓ

La representació d'herois a la mitologia grega va tenir un paper essencial en la configuració del teixit cultural i moral de l'antiga Grècia. Les seves històries ens captiven amb les seves narracions intrigants que mostren el treball dur, la resistència. Les seves històries han impregnat diversos aspectes de la societat moderna en l'àmbit de la literatura, l'art, la cinematografia i fins i tot el llenguatge quotidià. 

Us adjunto una sèrie de televisió anomenada "Jàson i els argonautes" produïda per Hallmark i dirigida per Nick Willing. Un clar exemple de com la mitologia ens continua inspirant!

Justie Anaman

4t ESO

REFERÈNCIES DE LA MITOLOGIA CLÀSSICA A LA MÚSICA

És ben sabut que la mitologia clàssica és molt present a la cultura occidental encara que potser sembli quedar endarrere pel pas dels anys. Però si som observadors, és ben fàcil veure com aquests mites no són única i exclusivament contingut escolar o cosa d'intel·lectuals, està per tot arreu. La música és un dels mil elements que en fan referència. T'has parat mai a escoltar bé la lletra de la teva cançó preferida? Potser fa referència a algun mite, de fet la  lletra de la majoria de música consisteix en poesia que és musicada, i com segurament ja sabreu un dels temes més comuns a la poesia és la mitologia. Per això en aquesta entrada us explicaré algunes cançons que parlen d'antigues històries o déus grecs i romans. 

"Achilles Last Stand" de Led Zeppelin.

En aquest cas el vocalista Robert Plant va tenir un accident de cotxe que li va afectar greument al conegut tendó d'Aquil·les, per aquest motiu es va inspirar en la història d'aquest famós heroi per escriure un cançó.

"Nectar of the gods" de Lana del Rey.

Aquesta cançó no només parla de mitologia, sinó que és una mirada al seu passat i una mena d'elogi a Califòrnia. L'artista es refereix a Califòrnia com la pàtria dels deus, donant entendre que per ella aquest estat de la costa oest els Estats units és l'Olimp. També podem veure que la cançó porta per nom "Nectar dels deus", això en el seu cas fa referència al seu passat consumint drogues.

El videoclip de "Willow" de Taylor Swift

En el vídeoclip de "Willow" hi ha més d'una referència mitològica, però potser una de les més clares és una escena on Taylor Swift s'apropa a la vora d'un llac on veu el reflex del seu amat (petita diferència amb el mite), en veure'l cau al llac. Això ens fa pensar clarament en el Mite de Narcís i el moment en què es mira ell mateix al llac i a continuació hi cau. 

"Flight of Icarus" d'Iron Maiden.

Aquesta cançó s'inspira en la famosa història clàssica de Dèdal i Icar al laberint. On el pare decideix construir unes ales de plomes i cera per sortir del laberint, a tot això Dèdal adverteix  Ícar que no voli massa alt perquè si no la cera es fondrà, i que tampoc volés molt baix a prop del mar perquè si no les plomes es mullarien. Però el seu fill no fa cas al seu consell i acaba volant massa alt i finalment mor caient al mar. La cançó parlarà principalment del moment on volen i Ícar decideix volar massa a prop de sol. 

"Prometeo" d'Extremoduro.

En aquest cas el "jo poètic" de la cançó és identificat amb Prometeu. Se'l compara com a lluitador que en cas del mite vol robar el foc de l'Olimp, però a la cançó aquest foc simbolitza l'amor. De manera que el grup fa ús d'un dels mites més coneguts de la mitologia grega, comparant-lo amb un tema que duu inspirant música i literatura durant el mateix temps, l'amor. 

"Mother of Muses" de Bob Dylan.

Aquesta cançó del famosíssim cantautor Bob Dylan, està inspirada amb les muses, concretament amb la seva mare, Mnemosine.  Es tracta d'una mena d'oda barrejada amb un culte a la natura i sobretot anirà mencionant les diferents muses i parlant d'amor. 

Gina Rodrigo

1r Batx

HÈSTIA, LA DEESA DE LA LLAR

Hèstia, és la primera filla de Crono i Rea, i el seu nom vol dir "la llar on s'encenen els focs". Ella, és la deessa del foc i la protectora de la llar i el seu poder, és el de protegir a la gent de qualsevol amenaça física. A més a més, vetlla per a que en cada casa, es respectin alts valors imposats per ella com la rectitud, l'amabilitat i la generositat. 

Quan naixia una nova criatura en una casa, es presentava primer a la deessa i per a ampliar la protecció en les ciutats i les aldees, els grecs, van construir una llar pública anomenada "Pritaneo" que estava presidida per una flama eterna. En aquest espai central, es rebia i mostrava hospitalitat.

Es diu que, de fet, ella juntament amb Demèter, lluita en la Titanomàquia on aconsegueix derrotar els titans. Durant la reparació del mon després de la lluita, es queda en el seu temple en el mont de l'Olimp  on passa la majoria del temps; un dia la visiten Posidó i Apol·lo, i juren per Zeus, la seva castedat convertint-la en ella juntament amb Atenea i Artemisa en las deesses verges principals.

En un altre cas, Hermes la visita per explicar-li les seves aventures i la seva és interrompuda per la invitació que li fa Rea a una festa on se suposa que tots els déus estaran presents; Pirapi, intenta aprofitar-se d'Hèstia en un moment en què tots els déus estan dormint, gràcies a un burro que entra fent molt soroll i tombant les coses, no aconsegueix fer-ho i Hèstia escapa amb la seva virginitat intacte.

Yvonne A. Frimpong
4t ESO

LA NIMFA ECO

Aquest mite de l'antiga Grècia remunta quan Zeus, el rei dels déus, volia una nimfa especialment per servir-lo, així doncs, va anar al llac de Lerna, una de les fonts de la fertilitat de la terra, i allà va trobar un bella nimfa anomenada Eco. Zeus va ser immediatament atret per la seva bellesa i en aquell mateix moment va decidir convertir-la en una nimfa eterna.

La nimfa Eco

Zeus va donar a la bella un don especial, la capacitat de repetició, això significava que Eco podia repetir les paraules de Zeus exactament com les havia dit, la qual cosa li agradava molt a ell. D'aquesta manera, Zeus es va enamorar profundament d'ella i es va emportar Eco a una cova, on els dos podrien viure junts.

Clarament, això disgustava molt a la seva esposa Hera. Ella moria de ràbia en saber que Zeus s'havia enamorat d'aquella bella nimfa. Hera era una deessa molt gelosa i la seva fúria per l'aventura d'aquests dos la va portar a la venjança. Per castigar-los, va donar a Eco el do de l'eco, la mateixa repetició que li va atorgar el seu amant, però no només amb Zeus, sinó amb qualsevol persona que tingués a prop. 

La nimfa Eco, Paul Lemoyne

Malgrat això, Eco seguia sent una nimfa molt estimada entre els déus, ella ensenyava als mortals a cantar i ballar i gaudir de la vida. Fins i tot Hera va haver d'admetre que Eco era molt bella, talentosa i amable. Finalment els déus van demostrar-li la seva estimació i van assegurar la immortalitat eterna a la nimfa Eco.

                                                            Eco

Doae Boussatta

1r Batx 

MÚSICA A L'ANTIGA ROMA

La música a l'antiga Roma va tenir una gran importància en la vida quotidiana i molt més a les celebracions que feien ells com per exemple les cerimònies. Ells la música l'utilitzaven per certes coses com: espectacles teatrals, rituals, festivals religiosos i altres.

Els de l'antiga Roma es van adaptar amb l'arribada de la música que provenia de Grècia i del poble etrusc. Com que la feien servir per ocasions importants, van decidir adoptar instruments d'aquesta cultura com ara: la lira, l'aulos, el timpà, citarà etc.

La lira: Aquest tipus de lira portava un cordal i braços fets de corns d'animal units per un pont que sosté les cordes fetes de tripa.

                                                                       

Lira

Escultura de la musa Erato

La Cítara: És un instrument de corda que està fet de fusta, és semblant a la lira o a l'arpa de mà.

                                                                          Cítara
El Bàrbiton: És un instrument de corda que moltes vegades s'ha confós amb la lira.

                                                  Bàrbiton

La Tíbia: Flauta doble de longitud variable segons el número de forats. Aquest instrument es tocava bastant en el rituals.

                                                                       Tíbia

Els de l'antiga Roma van crear grups teatrals, com per exemple: mims, actors, dansaires, músics anomenats histrions. Aquesta gent es dedicaven a fer adaptacions de tot el que podien. També es diu que hi havia un altre tipus de música que acompanyava els espectacles més famosos, com les lluites etc. A mesura que anava passant el temps els instruments es perfeccionaven cada vegada més.

Es diu que la música romana es dividia en 2 grups:

1. Música sacra: Aquesta era música religiosa. Principalment la feien servir per cerimònies religioses i rituals
2. Música profana: Aquesta era música no religiosa. Aquesta la feien servir més per ocasions com per representacions teatrals, banquets, casaments etc.

Si voleu obtenir més informació el vídeo et pot ajudar:

Bassma Boukilou

4t ESO

LA LITERATURA DE L'ANTIGA GRÈCIA

Arrel del treball que estem fent a Llatí per el tercer trimestre, en el qual investiguem sobre l'autor romà Plaute, m'he començat a interessar sobre la literatura de l'època clàssica. 

Així doncs, en aquesta entrada parlaré de la literatura antiga que ha marcat més a la nostra societat: la literatura grega.

Abans de començar cal fer un breu repàs de quins són els orígens de la literatura. Cal tenir en compte que no sempre l'escriptura i la literatura van agafats de la mà. I que per tant van haver de passar uns quants segles des de la invenció de l'escriptura perquè comencessin a sortir els primers textos literaris. Tot i que el tema és molt ambigu, es considera que els inicis de la literatura daten del segle XVII amb el poema èpic sumeri "Poema de Gilgamesh". Des de llavors hi van haver altres poemes i textos procedents d'Egipte i d'altres civilitzacions asiàtiques, però no va ser fins a la creació de la civilització grega, quan la literatura va fer un pas endavant.

La literatura grega es pot dividir en tres etapes:

- Etapa Arcaica (s.VIII a.C - s.VI a.C.)

- Etapa Clàssica (s.VI a.C - s.IV a.C)

- Etapa Hel·lenística (s.IV - s.I a.C)

Abans d'explicar cada una de les etapes hem de saber quin és el punt en que es considera que va començar la literatura de l'Antiga Grècia.

Concretament, es considera que el punt d'inici tant de la literatura grega com de la tradició literària occidental és La Ilíada i que per tant el creador de la literatura grega i el posterior referent de la literatura universal és Homer. Sobre Homer se'n podria fer una entrada sencera, però el més important que hem d'entendre és que no se sap ben bé si era una persona o un grup d'autors. Hi ha historiadors que fins i tot creuen que Homer, com a tal, no ha arribat a existir mai. 

ETAPA ARCAICA

Així doncs, l'etapa arcaica comença amb la La Ilíada d'Homer. Aquest període es caracteritza pel fet de que la gran part de les seves obres tenen un origen oral i tradicional. De fet, tot i que les obres es solen associar a un autor en concret, es creu que els autors el que feien tant sols era agafar contes tradicionals i propagar-los entre la població. De fet, molts cops aquests autors arcaics tenien una funció molts semblant a la dels trobadors de l'Edat Mitjana. El que feien era voltar pels pobles i explicar les històries que els hi havien anat explicant pel camí. Un clar exemple d'aquest tipus d'autor és Isop, el qual compta amb un gran repertori de faules.

Una altra característica de l'època arcaica és que la gran majoria de la literatura estava centrada en la mitologia. I és que com ja he explicat la literatura derivava de la tradició oral grega i aquesta tenia un ric repertori mitològic. Així doncs ens trobem amb casos com el de l'Odissea en què es barreja la mitologia tradicional amb les històries originals del propi autor. Aquest fet és molt important, ja que molts dels mites que coneixem actualment, ens han arribat fins a la nostra època, gràcies a tota la feina i la recerca que van fer autors o grups d'autors com Homer, Hesíode o Safo.

Les obres d'aquest període estaven majoritàriament escrites en format de poema.

escultura d'Homer

ETAPA CLÀSSICA

En aquest període la poesia va quedar una mica en segon pla i va ser l'època de gran esplendor del teatre. Aquest fet és cabdal, ja que en el cas del teatre, es pot considerar, sense cap tipus de dubte, que van ser els creadors del teatre van ser els gregs. L'origen del teatre a Grècia eren uns rituals religiosos anomenats komos, els quals eren una mena de processó on la gent hi participava fent uns determinats moviments. D'aquí en va derivar a que durant les celebracions religioses es comencessin a representar escenes de mites. Amb el temps aquest fet es va anar estenent fins a la creació del teatre. El primer gènere teatral que es va crear va ser la tragèdia. De fet hel·lenistes com Edith Hamilton consideren que encara ara, dels quatre autors tràgics que existeixen, tres són grecs. Aquests tres autors són Èsquil, Eurípides i Sòfocles. 

L'obra més famosa d'Èsquil és Orestíada. L'obra més famosa d'Eurípides és Hipòlit. I les dues obres més famoses de Sòfocles són Antígona i Èdip Rei.

ETAPA HEL·LENÍSTICA

L'època hel·lenística a Grècia va ser un període de gran desenvolupament en la literatura grega, que va començar després de la mort d'Alexandre el Gran el 323 aC i es va estendre fins a la conquesta romana de Grècia el 146 aC.

Durant aquest període, la literatura grega va experimentar una sèrie de canvis significatius. En primer lloc, es va produir una transició de l'estil poètic clàssic a un estil més realista i narratiu. Això va ser reflectit en la poesia de Theocritus i Callimachus, que van ser pioners en la poesia bucòlica i la poesia cortesana respectivament.

En segon lloc, la filosofia va ser una altra àrea important de desenvolupament en la literatura grega durant l'època hel·lenística. Filòsofs com Epicur i Zenó van influir en la literatura grega a través de les seves obres filosòfiques, que van inspirar la creació d'obres literàries que exploraven les qüestions de la vida i la mort, la felicitat i el dolor.

En tercer lloc, es va produir un gran desenvolupament en la prosa, amb una gran quantitat de textos en prosa que van ser escrits durant aquest període. Això va incloure la història, la biografia, l'oratòria i la retòrica. Un exemple destacat d'aquesta literatura en prosa és l'obra d'Arrià, que va escriure una biografia de la vida d'Alexandre el Gran.

Finalment, durant l'època hel·lenística, es va produir una fusió de les influències gregues amb altres cultures, com l'egípcia i la persa. Això es va reflectir en la literatura de l'època, amb una gran quantitat d'obres que van explorar temes i motius d'aquestes cultures, com ara l'obra de Diodorus Siculus, que va escriure una història del món des de la creació fins a la seva època.

                                             Laoocont i els seus fills, Atenodor de Rodes

Arnau Espina,

4t ESO

COM ERA EL DIVORCI A ROMA ?

El divorci és un tema que durant molts anys ha set un tema tabú, de fet es podia arribar a veure d'una forma dolenta i un acte que no es devia fer. Però el llarg dels anys aquest acte s'ha anat normalitzant i s'ha tret l'estigma en el qual estava, ara tothom coneix més d'una persona que s'ha divorciat i és un fet totalment comú. 

Aquest acte que ha costat una mica de pair i de normalitzar, com era a l'antiga Roma? Estava normalitzat o era un tema encara més tabú? 

                                            DOMVS  ROMANA, CONCUBINA ET CONTUBERNALIS

QUÈ ÉS EL DIVORCI?

El divorci és la terminació legal d'un matrimoni o d'una unió matrimonial, que posa fi els lligams legals i civils entre dues persones que prèviament s'han hagut de casar. Aquest és un procés mitjançant el qual una parella decideix posar fi a la seva relació matrimonial i viure de forma separada.                                            Aquest pot ser sol·licitat per un o tots dos membres de la parella. Les raons per el divorci poden ser molt variades, en aquest procés complex pot tenir repercussions emocionals i es recomana buscar suport legal i emocional durant el procés. 

I EL DIVORCI A ROMA ?

A l'antiga Roma, el divorci era una pràctica legal que permetia a una parella posar fi al matrimoni. El procés de divorci era més senzill i molt menys formal que avui en dia. En general tan homes com homes tenien dret a demanar divorci, però les raons acceptades per a aquesta separació podien variar. 

Inicialment, el matrimoni a Roma era una institució molt sòlida i duradora, i no era una cosa molt comuna, però a mesura que passava el temps el divorci es va convertir en una opció més freqüent. 

                            

FORMES DE DIVORCI A ROMA

Hi havia diverses formes de divorci a l'antiga Roma. Una de les maneres més senzilles i comunes era mitjançant un acte unilateral de divorci, en què un dels membres de la parella informava a l'altre que volia posar fi al matrimoni. No es requerien raons específiques per a aquest tipus de divorci i es reconeixia legalment.

Una altra forma de divorci era el "repudi", en què el marit decidia trencar el matrimoni. Aquesta decisió es podia prendre per diversos motius, com la infertilitat, raons que la dona no podia fer servir com a raó de divorci.                  Per realitzar aquest tipus de divorcis era necessari complir amb certes formalitats legals, com ara la presència de testimonis.

Aquest també es podia obtenir mitjançant un acord mutu entre el matrimoni, conegut també com a "divortium consensu". En aquest cas, les dues parts acordaven en comú posar fi el seu matrimoni i es podien establir les condicions de la separació, com la divisió de béns o la custòdia dels fills, tot i que aquest tipo de divorci no era el més comú

CONCLUSIÓ: 

Una vegada obtingut el divorci, els cònjuges tenien drets legals per establir nous matrimonis amb altres persones. Tanmateix, cal tenir en compte que la legislació  i les pràctiques del divorci podien variar al llarg del temps a l'antiga Roma i segons les diferents èpoques.

Si t'ha interessat aquest tema que està molt relacionat amb el dret, que és un tema que es podria allargar molt, us recomano mirar aquest vídeo.

Laura Font 

4t ESO 

LES DONES A L'ANTIGA GRÈCIA

A l'antiga Grècia el paper i la posició de les dones estaven determinades per la seva condició de ciutadanes o ni ciutadanes, el seu estatus social i els seu rol a la societat. Tot i això, en general, les dones a l'antiga Grècia tenien un estatus inferior al dels homes i s'esperaven que complissin rols i responsabilitats específiques.

Dones a l'antiga Grècia

En l'esfera domèstica, les dones gregues s'encarregaven de les tasques de la llar, com cuidar dels fills, administrar la casa i teixir. La seva principal funció era la de ser esposes i maneres, i el seu principal deure era assegurar la continuïtat de la família i el llinatge. S'esperava que fossin fidels als seus esposos i mantinguessin la virtut i la modèstia.

Les dones gregues tenien limitacions en termes de participació política i accés a l'educació. No tenien dret a vot ni podien ocupar càrrecs polítics, L'educació formal estava reservada principalment per als homes, tot i que algunes dones de famílies aristocràtiques podien rebre una educació bàsica a casa.

En l'àmbit públic, les dones gregues tenien restriccions en la seva participació social. No se'ls permetia assistir a esdeveniments públics, com els jocs olímpics, i la seva participació en la vida pública es limitava a ocasions religioses i festivitats específiques.

És important tenir en compte que aquestes generalitzacions s'apliquen principalment a les dones ciutadanes de l'Antigua Grècia. Les dones no ciutadanes, com les esclaves i les estrangeres, tenien un estatus encara més baix i menys drets. 

Tanmateix. és important destacar que en diferents polis (ciutat- estat) i períodes de l'antiga Grècia, el paper i la posició de les dones podien variar. Algunes dones van aconseguir assolir certa influència i reconeixement, especialment en àrees com la poesia, la filosofia i la religió.

Kawtar El Mouden

4t ESO 

COM ERA L' EDUCACIÓ A L'ANTIGA GRÈCIA

A l'antiga Grècia, l'objectiu de la societat era bàsicament formar persones capacitades per participar en la vida política i social. L'educació dels ciutadans es va anar formant gràcies a les escoles i a les famílies.  

Per començar, els nadons eren cuidats a casa per la mare, en canvi, els fills més grans eren cuidats pel pare. Tots dos ensenyaven als seus fills valors com l'honradesa, l'honestedat, el respecte i la disciplina. 

A partir dels sis anys, els pares, posava els seus fills sota el càrrec d'un esclau, anomenat pedagogo. La seva missió era portar i passar a buscar els nens de l'escola, ajudar-los a memoritzar les lliçons i ensenyar-los moralitat i bon comportament. En canvi, les filles, seguien a càrrec de la mare, sent educades a casa. 

Quan els nens complien set anys, començaven a anar a l'escola, la qual era normalment privada. Allà els hi ensenyaven una mica de tot, com ara bé, música, literatura, gimnàstica i aritmètica. La música per ells era molt important, ja que podien desenvolupar la seva expressió artística. I l'aprenentatge de poesia els hi permetia transmetre valors morals i coneixements. 

Igual que la música, la gimnàstica, també era considerada molt important. A través de la mobilitat i l'esforç físic, podien desenvolupar la força, agilitat i velocitat.

A mesura que els nens creixien, l'educació es començava a centrar més en la retòrica, que era l'art de parlar i persuadir. Això era essencial per aquells alumnes que volien estudiar política, que els hi ensenyava a defensar bé els seus arguments, liderar a un grup de persones i prendre decisions.

Els nens eren ensenyats per un mestre anomenat el de primeres lletres (grammata). Era una professó poc valorada, que no es necessitava qualificació especial i alguns pobres eren obligats. I el salari era molt modest.

Com es veu en algunes ceràmiques antigues, els alumnes escrivien en tauletes de fusta, col·locades sobre els genolls, asseguts en tamborets. La tauleta estava impregnada de cera i amb l'ajuda d'un estilet, amb un extrem esmolat i un altre rom, es traçaven i esborraven, respectivament, les lletres. 

A l'escola, el mestre també feia servir altres materials per a l'ensenyament i la pràctica de l'escriptura, com els ostraka (trossos de ceràmica) i rarament, el papir, més car, sobre el qual s'escrivia amb tinta.

Una cosa a destacar dels nens que anaven a l'escola era que des de ben petits ja els hi feien llegir textos d'Homer i altres autors importants que utilitzaven un llenguatge complex i difícil pels nens petits, res comparat dels llibres infantils que avui en dia els nens llegeixen. D'aquesta manera els petits no tenien més opció que començar a llegir aquestes obres complicades i entrar directament al món adult amb aquesta lectura. 

Fins que va arribar el filòsof Freud i va dir que era indispensable que els nens llegeixin coses infantils i més simples per desenvolupar la seva infància i el seu caràcter, no hi va existir cap.

A part de tots aquests estudis, els alumnes també podien triar una educació a través del servei militar obligatori. On eren entrenats tan físicament, com en valors de disciplina i esforç. 

Després d'aquests estudis, començava l'educació superior, que incloïa l'estudi de disciplines com la filosofia, les matemàtiques, la història i les ciències naturals. Aquesta educació es donava en acadèmies privades o per mestres particulars. Es buscava desenvolupar els temes filosòfics i científics. 

Ara bé, cal destacar que no tothom tenia accés a aquests estudis més avançats. Normalment, només els homes lliures tenien l'oportunitat d'estudiar en aquestes acadèmies. En canvi, les dones i els esclaus, tenien un accés limitat a l'educació i se'ls considerava menys capacitats per l'educació avançada.

En resum, l'educació en l'antiga Grècia era un conjunt entre què s'ensenyava a les escoles i també al mateix temps a casa amb les famílies. I aquesta educació era molt limitada per una certa part de la societat. Podem veure clarament com ha avançat durant els anys l'educació en tots els seus àmbits. 

Us deixo un vídeo perquè pugueu aprendre més:  

Maria Vasileva

4t ESO