31 de gener del 2014

ARACNE

Enfrontament en el qual es veu
Aracne i Atena
Aracne, filla d'Idmón de Colofón, vivia a Lídia. Ella tenia un gran talent, teixir, que li venia del seu pare ja que havia treballat tota la vida tenyint. Aracne tenia el seu propi taller on era famosa pels seus teixits i bordats. Un bon dia Aracne va fer un gran teixit, un dels millors. 
Tothom en veure aquell teixit deia que ella era la més bona teixint; ella el ser tant orgullosa va desafiar a un duel teixint a Atena, la deessa de la saviesa i de l'artesania. 

Atena el veure la prepotència d'Aracne va baixar a la Terra però disfressada d'un velleta; li va donar un consell: que no es fiqués em els déus de l'Olimp, però ella orgullosa va passar de la velleta i després Atena va deixar veure qui era realment. Va acceptar el desafiament que li havia fet Aracne. Quan van acabar, tothom deia que el teixit d'Aracne era millor que el de la deessa, fins i tot Atena ho deia. Atena va agafar una ràbia que li va donar un cop a la cara de la jove Aracne, ella em por va anar a penjar-se, però Atena es va compadir i abans de que es pengès Atena li va llança una maledicció. La va convertir en aranya i així podria cosir durant tota la vida i de generació en generació.

"Las hilanderas" està considerada una de les obres mestres de Diego de Velázquez. És una pintura a l'oli. Des del 1819 es troba al Museu "del Prado".

Ilustració de Gustave Doré

 representant Aracne després

 de la meladicció d'Atena


 Edu3.cat     
                                               

Genís González
4t ESO

30 de gener del 2014

EL PONT DEL DIABLE

El pont del diable de Martorell va ser construït a l'any 10aC i anys més tard va ser destruït pel riu, que es va endur la pila central, i està documentada una reconstrucció de l'any 1143. Posteriorment es va reconstruir com a pont gòtic amb un sol arc, obra iniciada el 1283 i acabada als voltants de 1295, sota la direcció de Bernat Sallés, amb dos arcs ogivals, el major de 21 metres d'alçada i 43 d'amplada, per evitar l'efecte de les riuades. El nou perfil i la menor amplada ja no eren adient per la circulació rodada, però sí per al transport amb bèsties de càrrega, molt més emprat a l'edat mitjana.
Pont del Diable restaurat i creat amb una estructura gòtica.
Fou restaurat el 1768 per l'enginyer militar Juan Martín Cermeño. El gener de 1939 l'arc central va ser destruït per l'exèrcit republicà en retirada, i va ser reconstruït el 1963, mantenint l'estructura gòtica de 1283.
Placa que es troba en els dos extrems del Pont del Diable.

Després de la reconstrucció del pont es va crear una llegenda la qual ens explica que fa molts segles hi havia una vila a una de les ribes del Llobregat, que no tenia pou ni cisterna ,pel que els seus habitants havien de desplaçar-se d'una manera contínua a l'altra riba del riu, on s´hi podien trobar una aigua cristal·lina procedent d'una font. Un dia una donzella, que era la que s'encarregava de la feina del transport de l'aigua d'una riba a una altra, va exclamar malhumorada que més li valdria lliurar-se al diable que haver de creuar el riu a peu (mentre anava saltant a través d'unes roques) per acostar-se fins a la font. 

Com sol passar en aquests casos, no havia acabat de dir la frase quan se li va aparèixer un cavaller que li va dir: "Et construiré el pont per a tu en una sola nit perquè no hagis de patir creuant constantment el riu si em lliures la teva ànima com has dit ".

La dona va acceptar la proposta de l'estrany i el cavaller (que era el diable personificat) es va posar a treballar immediatament en el projecte. Ella contemplava l'avanç dels treballs des de la finestra de la masia on vivia, pas a pas, pedra a pedra, el maligne desenvolupava l'obra de forma increïble. Però, mentre l'obra avançava, la dona va començar a sentir pànic en recordar el caràcter del seu pacte. Quan només faltava una pedra perquè l'obra pugui donar-se per conclosa va anar a buscar a la mestressa de la casa per explicar- el que estava passant .

La patrona, dona decidida i de recursos, no ho va dubtar ni un moment, va agafar una galleda d'aigua i va bolcar el seu contingut per sobre del gall de la casa. Aquest, sorprès en el seu somni per tan inesperat 'regal', es va posar a cantar, amb el que va despertar als galls de les granges veïnes, els quals van començar també a cantar .
Tal estrèpit va arribar a les orelles del diable en el moment en què estava disposat a fixar l'última pedra del pont, cosa que va suposar que no havia estat capaç de complir la seva part del pacte, la de construir el pont en una sola nit. Furiós, va deixar caure a terra l'última roca abans de marxar definitivament a l'infern.



Però d'aquesta llegenda, com la majoria de llegendes, el final pot variar i un altre final moltípic d'aquest pont és que a l'endemà, quan la vella anava a passar, el pont ja estava acabat. Però la dona, abans de passar, va deixar anar un gat per que passés davant d'ella. Així el diable es va emportar  al gat, en cos i ànima, i va deixar tranquil.la a la vella, que va seguir com cada dia anant a la font, feliç per haver tornat el pont a la població. Des de llavors al pont se'l coneix com EL PONT DEL DIABLE.

El Pont del Diable (Puente del Diablo) Martorell 2523541
Pont del diable actual, vist des d'un extrem
Alba Sabadell
1r Batx

29 de gener del 2014

COM ANAVEN VESTIS ELS ROMANS?

Quan parlem de grecs i romans tots ens fem una idea de com anaven vestits però gairabé cap de nosaltres sap amb exactitud com vestien ni tampoc les peçes de roba que utilitzaven per vestir-se.

Al principi es feien servir pells i llana per fer vestits. Quan els mercaders van arribar a Orient i a Egipte, en van importar lli (linateum, carbasa), i l’utlitzaven per confeccionar la roba interior de les dones i els mocadors dels cavallers. A l’època imperial es va introduir la seda xinesa, que les dones usaven de molts colors. Així que, mica en mica, les peces de roba van anar evolucionant fins a arribar a aquestes:
Túnica

-La túnica:
Era una espècie de camisa que arribava fins als genolls (primer sense i més tard amb mànigues fins les mans) que es va convertir en la peça de roba d’anar per casa. A vegades els romans duien dues túniques, o fins i tot quatre si eren molt fredolics. Les túniques de les dones arribaven fins als peus.

-La toga:
Era el vestit típic nacional. Al principi era una simple manta de llana blanca, però a poc a poc va anar adquirint la forma semicircular, molt elegant gràcies als plecs que feien. A l’hivern, sobre la toga, duien mantells de diversos tipus.
Toga
Toga praetexta
La gran part dels ciutadans duien la toga pura o virilis, de color blanquinós. Els senadors, magistrats, sacerdots, nens i noies (fins que es casaven), portaven la toga praetexta, ornamentada amb una orla porpra.


-El sagum 
Sagum
L'excèrcit utlitizava el sagum militare. Era un mantell de llana gruixuda que es cordava amb una sivella sobre l’espatlla. També el duien els pagesos i els pobres.

Palium
-El pallium:
Se’l posaven damunt la túnica, per anar per la ciutat. Era un mantell grec rectangular, més curt i cenyit que la toga i que facilitava els moviments en caminar.


-La paenula:
Paenula
Era un mantell gruixut de llana o de cuir, més curt que la toga i que permetia ficar-hi els braços. Normalment tenia una caputxa. La duien tant homes com dones.

Bracae
-Els pantalons (bracae):
Els duien els romans quan havien de passar llargues temporades a llocs freds durant l’època imperial. Eren una mena de pantalons que arribaven fins als turmells o fins a mitja cama. Els emperadors també en duien de vegades, de color porpra.

Stola i Palla

-La stola:
La portaven sobre la túnica, les dones casades. Era un vestit llarg que arribava fins als peus formant plecs i se subjectava a la cintura amb un cíngol. 

-La palla:
La duien les dones damunt de la stola. Era un mantell ample que arribava fins als peus i que es posaven en els moments solemnes.

Eva Soler
1r Batx

28 de gener del 2014

ILÍADA I ODISSEA: EL MANGA

Després d'adaptar en format manga i publicar clàssics de la literatura universal com "La Divina Comèdia" de Dante o "El Capital" de Marx, l'editorial Herder ha decidit treure al mercat la versió manga de la "Ilíada i l'Odissea", d'Homer. A continuació hi ha el resum oficial del còmic:

La Ilíada i l'Odissea, obres clau de la literatura, són dos dels textos fonamentals de la cultura occidental. Vet aquí la versió manga d'aquests poemes èpics que narren les aventures dels herois grecs: la lluita d'Aquil·les a la guerra de Troia i el viatge posterior de tornada a Ítaca empresa per Odisseu."

Portada del còmic
Fitxa tècnica:

Títol: "Ílíada y Odisea - el Manga"
Títol original: "Manga de dokuha, the Iliad and the Odyssey"
Autor (original): Homer
Editorial: Herder
Gènere: Aventures èpiques, guerra
Número de volums: 1
Número de pàgines: 200
ISBN 978-84-254-3206-4

Com es pot suposar, la Ilíada i l'Odissea són obres molt extenses per condensar-les en un dues-centes pàgines de còmic. Per tant, un amant de la literatura homèrica hi trobarà a faltar molts elements bàsics, com per exemple algunes aventures d'Odisseu. Malgrat tot, és un molt adient per tots aquells a qui els agradi el manga i vulguin introduir-se a les obres d'Homer de forma entenedora i didàctica.

A continuació hi ha algunes pàgines del manga, que narren l'aventura d'Odisseu i Polifem:



Alba Masnou 
1r Batx

27 de gener del 2014

LA FAMÍLIA A ROMA

La família romana era formada per totes les persones que vivien a la casa, que estaven sotmeses a l'autoritat del pater familias. Els fills i les filles passaven a ser de la família quan el pare, al cap de 8 o 9 dies del naixement de l'infant, l'agafaven en braços com a símbol de reconeixement.

La Gens

A Roma hi va haver uns grups socials de grau superior a la família: les gentes. Cadascun d'aquests consideraven descendents d'un avantpassat comú, motiu pel qual tots tenien un mateix nomen gentilici. Els membres d'una gens compartien unes mateixes terres i uns actes de culte propis. L'autoritat era exercida normalment pel cap de família de més edat.


Relleu sepulcrat de L.Vibius i la seva família
La Família


Era formada per un conjunt de persones que vivien sota l'autoritat d'un pater familias. Era integrada pel pare, la mare, els fills i els esclaus propis. Fins al final de la República, si una filla es casava, passava automàticament a formar part de la família del marit; en canvi, quan es casava un fill, aquest, juntament amb la seva esposa i el fills (quan en tenien), continuava pertanyent a la família del pare.

El pater familias era el cap de la família (membre sui iris) i tenia un poder sense límit sobre la resta de membres de la família. El poder que exercia sobre els fills s'anomenava patria potestas. Aquest poder consistia en un seguit de drets que, si bé es van suavitzar amb el pas del temps, no van deixar d'estar mai vigents. Eren els següents:
  • El dret de vida i mort: És a dir, el pater podia disposar lliurement de la vida dels fills: quan naixien, si ho volia, els podia abandonar o deixar-los morir, o no reconèixer-los com a fills propis.
  • El dret de venda: El pare podia vendre els fills com a esclaus si tenia necessitats econòmiques.
  • El dret de exoneració de responsabilitats: Un fill que hagués comès algun acte il·lícit contra algú podia ser lliurat a la persona perjudicada.
  • El dret de possesió i ús de béns patrimonials: Els fills no podien ser titulars de béns patrimonials fins a la mort del seu pare. Per això el pater podia fer l'ús  que volgués de qualsevol d'aquests béns.
  • El dret de desheretar els fills: Habitualment, el pare repartia l'herència entre tots els fills i filles solteres i vídues. En cas de conducta inadequada dels fills, el pare els podia privar de l'herència.
El pater familias també tenia tenia uns deures o obligacions. Per exemple, havia de garantir la continuïtat de la família i procurar-li els béns materials necessaris per la subsistència; també havia de vetllar per la pervivència i la realització correcta dels cultes familiars.

En la vida familiar, la dona tenia encomanades, bàsicament, tres tàsques: tenir cura de la casa, donar a la llum els fills i criar-los, i confeccionar la roba dels membres de la família. A les famílies benestants, el mater familias solia tenir l'ajuda d'un bon nombre d'esclaus i d'esclaves per fer les activitats domèstiques.

La dona romana no tenia els mateixos drets que l'home, estava discriminada. Aquesta discriminació es feia palesa en aquestes restriccions:
  • La seva infantesa era molt breu. Acostumaven a casar-se a partir dels 12-14 anys. A més, tan sols cursava estudis primaris.
  • No podia fer els oficis que es consideraven propis de l'home.
  • Per poder casar-se necessitava el consentiment del patern i si tenia béns patrimonials aquests passaven a ser del sogre o el marit.
  • Com a mater familias, no tenia cap poder sobre els fills. En cas de divorci, els fills es quedaven sempre a la família del pare.
Aquesta situació de discriminació de la dona no va impedir però, que aquesta tingués un cert respecte. Compartia amb el marit moltes responsabilitats familiars i actuava com a consellera en els afers importants. Algunes dones, fins i tot, van rebre una bona formació cultural.


Per als romans era molt important tenir fills, sobretot nens,a fi d'assegurar la continuïtat del nom familiar. Era mal vist, socialment, no tenir descendència, perquè s'hi veia un acte d'egoisme i un incompliment del deure comunitari.
Quan naixia, un fill havia de ser reconegut pel pare per poder entrar a formar part de la família. Aquest reconeixement es feia per mitjà d'una cerimònia senzilla. Els infants que no eren reconeguts pel pare, eren exposats en alguna cruïlla de carrers o a la sortida de la ciutat i eren abandonats a la seva sort.

Nou dies després del reconeixement(o vuit, si es tractava d'una nena), se celebrava una festa, en la qual es feia un sacrifici als déus i s'oferia un banquet als familiars. En aquesta festa es purificava l'infant, se li donaven uns noms i se li penjava al coll un petit estoig en forma de bola, la bulla.

Els nens romans rebien tres noms quan naixien: el praenomen, el nomen i el cognomenEl praenomen era com el nostre nom propi, el nomen s'aplicava a tots els individus que pertanyien a unan meteixa gens(les nenes romanes només tenien aquest nom) i el cognomen era el patronímic de cadascuna de les branques o famílies que integraven la gens.Per exemple, C. Porcius Cato, M.Porcius Laeca i M.Porcius Lacinus pertanyien a la gens Porcia, però formaven part de diferents famílies(Cató, Laeca i Lacini, respectivament).

En el supòsit d'un fill adoptat, aquest rebia els tria nomina del pare adoptiu i un altre sobrenom(agnomen) en record de la seva gens anterior.
En el cas de les nenes, que només tenien el nomen gentilici, quan eren unes quantes, s'acostumava a recórrer a un adjectiu o nom complementari per distingir-les.

Els fills, fins els 15-17 anys, i les filles, fins als 12-14 anys, restaven a la casa paterna, lliurats als jocs propis de l'edat i dedicats a formar-se. Quan acabaven l'etapa de la formació, els nois es treien la bulla i abandonaven la toga praexta, que substituïen per la toga virilis. Aquest canvi simbolitzava el l'entrada a l'edat adulta.


Bulla. Aquesta podia contenir fórmules màgiques perquè protegissin la nena fins a la boda i el nen fins al moment de rebre la toga viril
Elia Miravet
1r Batx

23 de gener del 2014

LA VIA AUGUSTA A TV3


La Via Augusta queda molt ben reflectida quan TV3 decideix presentar una sèrie de Joaquim Oristell.

La sèrie està ambientada a la ciutat romana Tàrraco l’any 24 aC, l’època de màxima esplendor de la ciutat. Es troba en el moment en què es comença a construir la Via Augusta i amb la visita de Cèsar a Hispania per comprovar l’estat de les obres.

Les històries que serviran per desenvolupar la trama tindran a veure amb els problemes amb què es troba la família patrícia després del seu canvi de residència, així com els “piques” que sorgeixen entre ibers i esclaus.

-      Explicaré la història de la Via Augusta a través de la sèrie i dels seus capítols:


L’any 28 aC a Tàrraco, Cèsar August s’ha instal·lat a la Península Ibèrica per seguir de ben a prop les conquestes dels últims reductes ibers. El seu metge (Pompeu) s’ha de traslladar de Roma a Tàrraco amb tota la seva família per ocupar-se de la salut de l’emperador. En el viatge, el vaixell que portava els estris i els esclaus desapareix. La família es veu obligada a tornar a començar i quan s’estan traslladant són atacats per uns rebels que no són gaire de fiar.


Els nous esclaus que ha comprat Pompeu sembla una representació de la misèria humana. Al pati central de la casa els renten, els tallen els cabells, les ungles, etc. Poc a poc apareixen uns éssers humans que criden l’atenció de la família; especialment Numància, que deixa embadalits els homes del clan d’Escipió. Mentrestant, Cèsar té problemes d’impotència i Pompeu necessita l’ajuda de la seva sogra per trobar-hi el remei.


El Mandoni, el líder dels esclaus vol fugir. El seu fill Arinsal li proposa adormir tots els membres de la família romana i en aquell moment aprofitar per marxar a les muntanyes. Pompeu ha trobat al bordell de la Lídia, l’antiga amant de Cèsar, i mira de treure-la de la brutícia i bogeria per curar l’ànim de l’emperador. L’entrada inesperada d’aquesta dona a la casa dispara la gelosia de la Clàudia.


El general Vespasià torna per sorpresa a Tàrraco d’una campanya contra els àsturs i la família Escipió decideix rebre’l amb un gran banquet. Vespasià està promès amb Màrcia i aquest matrimoni interessa molt Drusil·la, perquè hi veu una ocasió única per aconseguir poder i bons negocis. Quan la Màrcia veu Vespasià s’horroritza perquè el troba massa gran per ella.


Cèsar i el general Vespasià decideixen enviar Mandoni a galeres, com a càstig per l’intent d’assassinar al general. Anar a les galeres per un esclau representava una mort lenta i dolorosa. Numància no tornarà a veure mai més Mandoni. Desesperada, l’esclava Numància demana a Pompeu el perdó pel seu “germà” Mandoni ( ja que Numància amaga a tothom que Mandoni és el seu marit)


Vespasià i Antoni proposen a Mandoni que sigui gladiador, perquè calculen que els farà guanyar una fortuna. El Mandoni accepta contra l’opinió de la Numància perquè planeja secretament una revolta d’esclaus i recuperar la llibertat per fugir a les muntanyes. El dia del casament del Vespasià amb la Màrcia s’acosta, però un atac agut del Vespasià precipita els esdeveniments. Entre l’esclau Bescaran, que és barber, i el Pompeu, extreuen la pedra del ronyó al Vespasià en una operació a vida o mort. 



La decisió del Pompeu d’afillar-se l’Arinsal no agrada a ningú, ni a la seva dona Claudia. Veuen en l’Arinsal un competidor que els robarà l’estima i els diners del Pompeu. És per aquesta raó que la Calpúrnia i la Drusil·la decideixen matar l’Arinsal secretament. Però després de diversos cops fracassats, Pompeu s’assabenta d’aquests propòsits criminals i ho aconsegueix impedir.


Per desfer-se de l’Arinsal, la Màrcia, la Júlia i l’Adrià planegen enganyar-lo i acusar-lo d’intentar violar la Màrcia, amb l’ajuda d’un preparat amorós que empenyarà, sense remei, l’Arinsal en braços de la Màrcia. Però el pla no surt bé perquè l’Arinsal és massa petit i no està interessat en els plaers de la carn, tot i la capacitat de seducció de la Màrcia.


La Drusil·la i el Vespasià pretenen robar part de l’or de la campanya contra els àsturs, que el general Vespasià i la seva mà dreta (Marc) estan apunt d’emprendre. Per això els acompanyarà l’Antoni, encara que ell pateix per la seva vida. Si el Cèsar els descobreix, els matarà.


Marc ha aconseguit salvar la vida i el Vespasià opta per enverinar-lo. Per això prepara un verí que tasta amb un dels seus millors col·laboradors, el general Galba, que sospita de la traïció. El verí té una gran eficàcia i el Galba mor fulminat. L’Antoni, esgarrifat davant la mort propera del seu fill Marc, decideix fugir amb el Marc i tornar a Tàrraco amb tot l’or robat.


Després de la mort de Vespasià, els Escipions tenen una sorpresa desagradable: l’hereu del Vespasià és Aureli, senador de Roma. La Drusil·la reaccion amb una ràbia inusitada, voldria matar Aureli amb les seves pròpies mans. Però la Clàudia descobreix la raó amagada del despit de la seva mare: en la joventut, la Drusil·la havia estat enamorada de l’Aureli i ell es va estimar més casar-se amb una dona més rica.

Capítol 12:

El casament de l’Aureli i la Drusil·la és més a prop. Tot i el nerviosisme de l’esdeveniment, el nuvi planeja assassinar el Cèsar durant el banquet de noces. Per aquest motiu , demana ajuda a l’Antoni que més tard s’unirà a la conspiració amb poca confiança. Per altra banda, Pompeu decideix fugir.



En quines fonts es poden haver inspirat per ambientar la sèrie?

Cèlia Macià
1r batx

22 de gener del 2014

CLEÒPATRA I ELS SEUS AMORS ROMANS II

Cleòpatra i Marc Antoni

Cleòpatra va tornar a Egipte. El seu protector, Juli Cèsar havia estat assassinat i el seu regnat tornava a estar en perill. Aquest fet va provocar una guerra civil a Roma que duraria tres anys, liderada per tres importants homes que van lluitar contra els líders de la conspiració. Aquests homes van ser: Octavi, Marc Antoni i Lèpid. Després de derrotar els líders de la conspiració, Octavi, Marc Antoni i Lèpid, van signar un tractat de pau en què van acordar governar Roma junts durant cinc anys.


Marc Emili Lèpid 
Octavi August
Marc Antoni
A partir d'aquest moment, Marc Antoni controlaria Egipte. Però necessitava el suport de Cleòpatra que ara regnava al costat del seu fill Cesarió. Marc Antoni volia l'or d'Egipte per pagar als exèrcits, que vetllaven per la seva part de l'Imperi, i el blat, per alimentar els seus homes. A canvi d’això, la reina egípcia volia la protecció del romà. Marc Antoni i Cleòpatra es van citar a Tars (Turquia). La reina va desplegar tots els seus encantats i després de diverses trobades va aconseguir el què es va proposar. Marc Antoni es va unir a ella impressionat per tots els seus encants. Al 36 a.C. es van casar. Això va enfurismar a Octavi, doncs Marc Antoni havia rebutjat casar-se amb la seva germana, que llavors regia els destins de Roma i va decidir destruir-los. L'any 31 a.C., al cap de 5 anys del seu matrimoni,  una flota conjunta de Marc Antoni i Cleòpatra va ser totalment derrotada per les forces d'Octavi.

Richard Burton com a Marc Antoni i Elizabeth Taylor com a Cleòpatra

Flúvia, primera dona de Marc Antoni
L’amor de Marc Antoni per Cleòpatra es va imposar tan a les súpliques de la primera muller, Flúvia, que des del primer moment fins a la seva mort va intentar separar Marc Antoni de la reina egípcia, com el posterior matrimoni amb Octàvia, la germana de Octavi. Aquest amor que sentia Marc Antoni per Cleòpatra era incondicional, alguns historiadors expliquen que no hi era del tot, semblava estar sota els afectes de les drogues. 
Bust d'Octàvia
Marc Antoni va viure a Alexandria amb Cleòpatra i van tenir dos bessons, que es deien Alexandre Heli i Cleòpatra Selene. També van tenir un tercer fill, Ptolemeu Filadelf. Però el romà no va poder veure'ls néixer ja que al començament de l'any 40 aC haver de tornar a Roma doncs Fúlvia, la seva dona, participava en una conspiració contra Octavi. A finals d'any, la seva esposa va morir, i va signar un acord de pau amb Octavi, i en senyal d'amistat, es va casar amb la germana d'aquest, Octàvia.




Cleòpatra va seguir regnant Egipte durant l'estada de Marc Antoni a Roma. Quatre anys després va tornar Marc Antoni. La seva protecció seguia ajudant a mantenir la independència d'Egipte. Van tenir el seu tercer fill, Ptolomeu Filadelfo.

Durant un temps, Antoni no va tenir èxit en les seves conquestes perdent molts soldats i moltes terres. Fins que finalment, va envair Armènia i va tornar triomfant a Alexandria. Cleòpatra va ser coronada "Reina de reis" i tots els seus fills també van rebre títols reals.
Elizabeth Taylor interpretant Cleòpatra
A finals del 32 a.C. Octavi va declarar la guerra a Cleòpatra i Egipte. Marc Antoni va lluita en contra de Roma, doncs era l’aliat de Cleòpatra. Van arribar a Grècia tement un atac que els portés a perdre aquest territori. Però en realitat, no els va anar gens bé, ja que els soldats romans estaven derrotant a l’exèrcit de Marc Antoni.
De mica en mica la situació empitjora, i desesperats Marc Antoni i Cleòpatra van decidir travessar el setge romà. Encara que van ser derrotats en la batalla d'Actium, encara que Cleòpatra va aconseguir fugir amb la seva flota i va poder tornant a Alexandria, on va entrar triomfant com si hagués aconseguit una gran victòria, ja que temia que els seus enemics a Egipte no la deixessin entrar si sabien que havia estat vençuda per Octavi.
Batalla d'Actium
Marc Antoni estava enfonsat per la derrota i va decidir amagar-se a l'illa de Fars, no volia veure a ningú. Mentrestant, Cleòpatra seguia pensant en la forma de continuar governant Egipte. La reina sabia que Octavi no tenia suficient or per pagar als exèrcits, el què significava que de moment no podria atacar de nou. Però Cleòpatra sabia que tornaria tard o d'hora en busca de la riquesa d'Egipte.

Representació de l'Illa de Fars amb la torra
Al cap d’un any van rebre la notícia de l'arribada d'Octavi. Cleòpatra temia la seva visita i per evitar-la li va enviar una carta oferint-li Egipte però amb la condició que governessin els seus fills. Octavi no va donar resposta a la carta de la Reina, va deixar que volia governar sol. Mentrestant, Marc Antoni va reunir al seu exèrcit per enfrontar-se a Octavi. Però els seus soldats van desertar. Marc Antoni va fugir avergonyit i derrotat, culpant a Cleòpatra, que espantada per la ira de Marc Antoni es va tancar en el seu mausoleu. Després d’això, els rumors de la mort de Cleòpatra es van escampar ràpidament. Marc Antoni va embogir i es va clavar la seva espasa, just en el moment en què el secretari de Cleòpatra arribava anunciant que estava viva. Marc Antoni va ser portat al costat de Cleòpatra, ja que no es podia fer res per salvar la seva vida, i va morir en els seus braços. Poc després l'any 30 aC, a l'edat de 39 anys, Cleòpatra va morir, l'última reina d'Egipte. El més possible es que es suïcides però mai se sabrà. Sobre la seva mort hi ha moltes llegendes , però el cos de Cleòpatra no s'ha trobat , de manera que els experts no han pogut estudiar la seva causa.

Richard Burton com a Marc Antoni i Elizabeth Taylor com a Cleòpatra


De l'emocionant vida de Cleòpatra s'han fet varies pel·lícules, fins i tot, apareix a "Les tres bessones" i també a "Àsterix i Obèlix".



Míriam El Mouhadab Carbonell
4t ESO

21 de gener del 2014

LA DEESSA FLORA

Flora, en la mitologia romana, era la deessa de les flors, els jardins i la primavera. Encara que era una figura relativament poc important en la mitologia romana, ja que es deia que era una imitació a les deesses de la fertilitat, la seva associació amb la primavera li atorgava una particular importància quan arribava la primavera. La seva festa, la Floràlia, es celebra a l'abril o a principis de maig i simbolitza la renovació del cicle de la vida, marcada amb balls, begudes i flors. El seu equivalent en la mitologia grega era Cloris.
Estua deessa Flora, al palau de Versalles
Es va casar amb Zéfir, es déu del vent, amb el quan es va enamorar d'ella i la va raptar. Segons la mitologia grega, Zèfir era la personificació del vent de l'oest i era una de les quatre divinitats de l'element aeri.
És el fill d'Astreu i d'Eos. Era considerat el més suau i benigne, especialment s'enamora de Cloris, que apaivagà el seu caràcter. Tenen un fill anomenat Carp.


 Zèfir i Flora, William Adolphe Bouguereau
Aquest vídeo parla sobre un quadre de Sandro Botticelli on apareixen Mercuri, Venus, Flora i Zèfir entre d'altres.





Alba Sabadell
1r Batx

ELS CONCURSANTS D'OT 2023 SI FOSSIN DÉUS DE L'OLIMP

El passat 19 de febrer va ser la final de la dotzena edició d'Operación Triunfo. Des de finals de novembre, per les xarxes socials, nomé...

Popular Posts