22 de maig del 2020

LA MEDICINA A L'ANTIGA ROMA

Els romans van adquirir la gran majoria dels seus coneixements de la medicina dels grecs.
Cal destacar que Hipòcrates un metge grec va deixar molts coneixements escrits, que van anar molt bé per a progressar.
Des dels inicis de la República, es van començar a crear noves escoles de medicina a la ciutat de Roma.
L'estudi de la medicina a Roma, antigament era privada.
Els romans solien combinar els coneixements mèdics amb rituals religiosos. 
Una altra cosa a destacar era que els romans coneixien més de 500 plantes medicinals.
Els primers anys de l'Imperi Romà, la medicina no era una professió, es creia que cada cap de família tenia coneixements de medicina per tractar les malalties que tenien els seus familiars.
                                        
Bust Hipócrates
Els Professionals:
Els metges d'aquella època solien ser esclaus que es desplaçaven de poble en poble per a tractar els seus pacients a les fires i als mercats. 
També cal destacar que en aquella època hi havia una desigualtat molt gran entre classes. Hi havia la classe baixa que eren els pagesos, que no podien permetre's un metge i els visitava un curandero que els tractava amb remeis populars.

Malalties:
Era una època de moltes malalties, entre les quals destacava el tifus. 
Moltes de les malalties que es diagnosticaven eren fruit dels mals hàbits, o de la malnutrició.
Els metges diagnosticaven les malalties als pacients, en funció del que havien menjat.

En aquella època existien bastants remeis casolans: per exemple, les infeccions d'ulls es tractaven amb olis fets de plom, ferro o zinc, els problemes respiratoris es tractaven amb herbes banyades amb vi i els problemes de pell es tractaven amb el líquid d'algunes planta.

Operacions quirúrgiques:
Eren extremadament doloroses, ja que els romans, no coneixien cap medicament anestèsic.
Els pacients solien beure molt de vi per poder alleujar el dolor.

Coneixements:
Els romans van conquistar Alexandria, que era famosa per les seves grans biblioteques i anticipades universitats.
En l'antiguitat aquesta ciutat va ser un import centre d'aprenentatge sobre la medicina.
De fet els romans, van adoptar moltes de les tècniques i pràctiques d'aquesta gran biblioteca plena de coneixements.


Anna Martí
1r  Batx 

21 de maig del 2020

LES MUSES

Sarcòfag de les Muses, Musee du Louvre, París
Les muses eren les divinitats femenines que inspiraven als artistes. 
Eren conegudes com les inspiradores de la música, però també ho eren per  els  seus coneixements en les disciplines de les arts i  la ciència

La mitologia explica  que les muses acompanyaven els déus a l'hora de governar, ja que els inspiraven a l'hora de fer els millors discursos, també explica que el déu Apol·lo hauria tingut relació amb totes les muses.
A l'antiga Grècia les muses van ser molt importants per poder arribar a  desenvolupar les arts. 

El seu origen era  Pièria , a prop de l'Olimp, però finalment es van traslladar al Parnàs on hi havia el santuari de Delfos, també conegut com  el temple del déu Apol·lo.
Les 9 ninfes van néixer de la relació entre Zeus i Mnemòsine.
Al principi eren moltes , però al final es van acabar consolidant en un grup de 9 muses:
-Calíope           -Clio
-Erato              -Euterpe             
-Melpomene     -Polymnia
-Talia                -Terpsícore
-Urània

Cal·líope :  Era  la musa de la poesia èpica.
Se la representava com una noia guapa i elegant que sempre portava una corona daurada per demostrar la seva superioritat en vers les altres muses.
Una altre cosa a destacar d'ella  es que sempre porta alguna cosa en cada de les mans, en una un poema èpic i en l'altra una trompeta.

Cal·líope, la musa de la poesia épica
Clio: Era coneguda com la musa de la història i de la poesia heroica, però també se la considerava la inventora de la guitarra.
Se la representava com una noia esvelta amb una corona de llorer al cap, que sempre portava una trompeta en una mà i en l'altre  un llibre escrit per Tucídides, un historiador grec o també la representen amb el temps i el globus de la Terra.
La  corona de llorer que portava , simbolitzava la glòria dels herois.

Clio, la musa de la història i de la poesia heroica
Erato: Era  la musa de la poesia amorosa. Se l'anomena així perquè agafa el nom d'Eros, que era la divinitat grega de l'amor.
Aquesta musa se la representava de moltes maneres diferents, algunes en són aquestes: Se la representava agafant amb una mà amb un instrument musical de corda  anomenat lira, que Hermes havia creat i amb l'altra sosté unes roses.

En algunes ocasions, també se la representa amb una fletxa de color daurat que representa les fletxes d'Eros que servien per a unir a 2 persones en l'amor.
Erato, la musa de la poesia amorosa
Euterpe: Era la musa de la música, en concret se centrava a protegir l'art de tocar la flauta.
Normalment se la representava amb una corona i un flautí a cada mà. 
Ella s'encarrega d'inspirar als poetes lírics.

Euterpe la musa de la música
Talia: Era la musa de la comèdia.
Se la solia representar com una jove riallera i eixerida que portava una màscara còmica a les mans.
Portava una corona  d'una planta anomenada heura al cap, que significava immortalitat.
Talia, la musa de la comedia
Urània: Era la musa de l'astrologia i l'astronomia.
Es deia que anava vestida de color blau perquè escrivia poesies basades en el cel.
També se la representava amb una corona d'estrelles i un compàs.
Als seus peus i tenia instruments matemàtics, els quals  feien  que se la considerés també  la musa de les matemàtiques i les ciències.

Urània, la musa de l'astronomia i l'astrologia
Melpomene: Era considerada la musa de la tragèdia.
Se la representava vestida de forma elegant i majestuosa. En una  mà portava  una màscara tràgica, que era  el seu principal atribut i en l'altre un punyal o també se la representava  recolzada sobre una gran maça que indicava que la tragèdia és un art molt difícil i que necessita una persona digna de coneixement.
La seva relació amb l'astronomia ha fet que alguns observatoris d'astronomia del món portin el seu nom.
Melpomene, la musa de la tragèdia
Polimnia: Era la musa dels cants sagrats.
Se la representava  vestida de blanc o amb un vel  recolzant el colze sobre una roca en posició de meditació o també arrossegant cadenes, que simbolitzava la intensitat.
El seu atribut més important és la capacitat d'aportar inspiració i també idees per obres de caràcter religiós.
Polimnia, la musa dels cants sagrats
Terpsícore: Era la musa de la dansa i del cant coral.
Normalment se la representava  com una jove esvelta i alegre i amb una garlanda de flors, i a vegades amb les mans tocava un instrument anomenat lira.
Aquesta musa està vinculada amb el món de la dansa, un tipus d'art amb molta importància dintre del món grec.

Terpsícore, la musa de la dansa i el cant coral
Frases relacionades amb les muses:

Trobem frases relacionades amb les muses en algunes obres, com per exemple en la de Homer, que comença l'obra Odissea, dient aquestes paraules: "Conta'm musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim errà".

Anna Martí
1r Batx 

20 de maig del 2020

PEDERÀSTIA A L'ANTIGA GRÈCIA

El terme "pederàstia" deriva de l'arrel "paid-" de "pais, paidos" que vol dir "nen" i d' "erastes" que vol dir "amant". La pederàstia a l'antiga Grècia estava idealitzada des de l'època arcaica, era una relació entre un adolescent, eromenos i un home adult que no formava part de la seva família, erastes.  Va aparèixer com una tradició de l'aristocràcia de l'educació i la formació moral. A diferència del que es coneix actualment com a pederàstia, a Grècia, l'eromenos era un jove que ja estava a la pubertat, en canvi, actualment solen ser nens. La diferència d'edat entre l'eromenos i l'erastes era igual que la dels matrimonis entre les dones, d'entre quinze i divuit anys, i els homes d'uns trenta anys. Estava molt relacionada amb la tradició artística i atlètica del nuu (en la gimnàstica),  amb els banquets, el fet que les dones estiguessin a casa recloses i el fet que els homes es casessin a una edat més avançada, i també era fonamental  per l'entrenament militar i per la formació de les tropes. 


Parelles pederastes en un banquet

La pràctica de la pederàstia era diferent depenent de la regió i el període on es duia a terme. A Beòcia, per exemple, l'home i el noi vivien en parella després d'haver-se unit formalment. A Elis o Atenes, es feien regals als joves perquè mantinguessin la relació. En canvi, a Jònia, aquest tipus de relació estava completament prohibida. Tot i que hi havia les diferents maneres de practicar-ho, tots tenien en comú que l'erastes es convertia en tutor legal, mentor i amic de l'eromenos. La pederàstia canviar al llarg del mil·lenni fins que va desaparèixer com a institució oficial. A Atenes, la pràtica d'aquestes relacions va ser més discreta a l'època arcaica i sense tantes restriccions a l'època clàssica, però va tornar a una forma més espiritual, semblant al principi, a mesura que arribava al seu final.  
Detall d'una àmfora atenesa 

Hi havia poetes, com Teognis o Anacreont que es definien a ells mateixos com pederastes, tot i que cadascun tenia una visió diferent. En el cas de Teognis, creia que la pedeàstia era política i pedagògica i que servia a l'elit masculina per traspassar els seus valors i la seva saviesa. Per contra, Anacreont, tenia idees menys idealistes i divulgava com a virtut, tenir un nombre reduït d'amants. 

La relació erastes-eromenos era fonamental pel sistema social i educatiu. La funció principal d'aquesta relació era la introducció del jove en la societat i responsabilitats adultes. Volien que el mentor ensenyés al jove i li donés regals de tant en tant, com armadures, equipament militar, o instruments musicals o de caça. La relació podia estar basada tant en desig i amor, principalment sexual, com en interessos polítics de les famílies. Aquestes relacions eren obertes i públiques i es veuen reflectides en molts mites.


Zeus i Ganímedes, Anton Raphael Mengs

La diferència entre aquestes relacions i les de noies i homes, era que els nois, en general, eren festejats i podien triar la seva parella, en canvi les noies no podien triar, sinó que els matrimonis eren concertats pel pare i el pretendent, i gairebé sempre tenia beneficis econòmics o polítics. 



Silvia Kanuteh Rubio
2n batx

19 de maig del 2020

EL MITE DE NARCÍS I ECO

Fa molt de temps a l'antiga Grècia hi vivia un noi jovenet anomenat Narcís , que tenia una gran bellesa i que enamorava a moltes noies.
Quan Narcís va néixer, un endeví va predir que si Narcís veia la seva imatge en un mirall seria la seva perdició, per això la seva mare sempre va evitar tenir miralls o qualsevol altre objecte on  es pogués reflectir. Però un dia Narcís va sortir a passejar pel bosc, i es va trobar un rierol, on hi va contemplar una imatge  reflectida que el va deixar parat. 
Narcís parlava amb el bell rostre reflectit, i veia com aquell rostre també obria la boca però no deia res. El noi va observar que quan ell allargava el braç, aquell noi també ho feia i que repetia tots els seus gestos. De sobte quan Narcís es va anar apropant al reflex va notar com la seva imatge s'esvaïa.
La bellesa d'aquell rostre reflectit li agradava tant que n'estava profundament enamorat.
A la vora d'aquest rierol hi havia una cova on hi vivia l'Eco, una nimfa, que un dia el va veure i se'n va enamorar, però l'Eco havia estat maleïda i això feia que no pogués parlar, només podia repetir el final de les frases que escoltava.
Ella intentava dir a Narcís que estava enamorada d'ell i advertir-lo de que allò que veia, en realitat era el seu reflex. 
Narcís estava tan capficat que no escoltava a la nimfa, i ella va decidir demanar ajuda als animals perquè li expliquessin el que ella li volia haver dit. 
Ell es va riure d'ella , i es diu que Eco va marxar a la seva cova i estava tan trista que es va  acabar convertint  en pedra.
Un dia Narcís va embogir, va tornar al rierol i va intentar buscar el reflex de qui tant enamorat estava. No ho va aconseguir i va acabar ofegat al rierol. En el lloc on va morir hi van néixer unes flors anomenades "flors de Narcís".

Mite de Narcís. Autor : Jan Cossiers


D'aquest mite neix el narcicisme que significa tenir un amor excessiu cap a un mateix.
Flor de Narcís
Anna Martí
1r Batx 

18 de maig del 2020

EL MITE D'ORFEU I EURÍDICE

Un dels mites d'amor més bells és el mite d'Orfeu i Eurídice, sens dubte, un mite de fidelitat i valor als sentiments. Eurídice era una nimfa amb una bellesa senzilla i un dolç somriure. Ella era de Tràcia, lloc on va conèixer a Orfeu i que aquest es va quedar enlluernat per la seva bellesa i es van decidir unir per tota la vida, sota la benedicció de Zeus.

Escultura d'Orfeu i Eurídice feta per Arno Beker, 1944.
Un dia, Eurídice va sortir a passejar pel bosc per trobar-se amb les altres nimfes, però durant la seva trajectòria va passar un fet horrorós i inesperat. Aristeu, un caçador de Tràcia, es va enamorar d'ella i va decidir raptar-la en aquell moment. Mentre la jove intentava fugir pel bosc, es va trobar amb una perillosa serp que li va donar una mossegada letal. Eurídice morí instantàniament.
Orfeu, desconsolat i sense haver superat la mort de la seva dona, va decidir fer una cosa que només algú massa enamorat hagués pogut fer: viatjar cap a Hades (l'inframón grec) i intentar recuperar la seva dona.

El viatge cap a l'inframón va ser molt arriscat, però Orfeu preferí morir en l'intent que passar la seva vida plorant pel seu amor. Va arribar al riu Estígia i es va trobar amb Caront que s'estava encarregant de transportar als morts en la seva barca cap a Hades. En aquell moment, Orfeu va agafar la seva lira i va tocar sonates plenes de dolor que manifestaven el dol que tenia en el seu cor. Caront, commogut davant això va decidir portar-lo cap a l'altre costat, és a dir, cap a Hades.

Quan Orfeu baixí de la barca, es va trobar amb el guardià de l'inframón (personatge amb tres caps i violent), però que aquest en escoltar la sonata d'Orfeu també es va commoure i el va deixar passar. Quan va entrar a Hades, va fer un pacte amb la reina de l'infern, Persèfone. El pacte consistia que Persèfone deixava que s'emportés a Eurídice, però havia de complir amb una condició: no podia girar-se a veure-la fins que hagin sortit de l'inframón, i per tant hagin vist els raigs del Sol. Si no ho feia, Eurídice mai sortiria de l'inframón.

Orfeu, va estar fent tot el trajecte sense mirar-la, però en l'últim moment que els faltava per travessar cap a la terra, Orfeu no va poder resistir-se i es girí per veure-la quan encara no havien passat, i el que va veure va ser Eurídice esvaint-se davant dels seus ulls sense ell poder fer res.
Orfeu, sense ganes de viure, vagava amb la companyia de la seva lira i l'únic que volia era morir-se per trobar-se amb la seva estimada. El seu desig es va fer realitat quan les Bacants tràcies van voler seduir-lo però ell es neguí. Va escapar pel bosc, però elles el van atrapar i li van donar la mort.
Finalment, Orfeu va poder tornar a Hades per reunir-se eternament amb Eurídice. Aquesta història ens demostra que l'amor venç tota els obstacles, i que mentre existeixi, ni la mateixa mort pot ser la fi de l'amor. 

A continuació podeu veure unes diapositives amb informació més detallada sobre el mite:



Meryem Merimi
1r batx

15 de maig del 2020

LA DEESSA DE LA BRUIXERIA

Hècate és una deessa d'origen arcaic, dilla d'Asteria i Perses, descendent directe de la generació dels Titans i independent del panteó Olímpic.
A més, Zeus reconeix els seus poders i antics privilegis, i això fa que el seu poder sigui encara més gran. 
Amb el temps, la personalitat d'Hècate es difumina i apareix una deessa molt més obscura i inquietant, vinculada al món de les ombres. A diferència d'Artemisa, que representa la llum de la lluna i el resplendor de la nit, Hècate representa la foscor i els seus terrors.
Estàtua de la deessa Hécate

Es creia que, a les nits sense lluna, la deessa baixava a la terra amb un grup de gossos fantasmals, així avisant la seva aparició. Ella enviava als humans als terrors nocturns: aparicions de fantasmes, espectres que menjaven carn humana, en qualsevol forma que s'imaginés, especialment a nens i dones per espantar-los.

Era la deessa de la bruixeria i tot allò arcaic, i l'adoraven especialment mags i bruixes, que feien sacrificis d'animals com el xai, gossos negres, sempre durant lluna plena. En aquests, ella apareixia en forma de gossa, euga, lloba, etc.
Tot i això, els mariners també la tenien com a deessa preferent i sempre li demanaven bones travesses. Els romans la van identificar com la deessa dels creuaments dels camins i els llocs vinculats amb la màgia. Es creia que Hécate i els seus gossos apareixien a espais apartats, que eren els llocs espectrals i dimoníacs. 


La mitologia també parla d'Hécate com una de les deesses més poc conegudes, la filla menor deZeus, que havia estat deessa de la lluna. A l'inframón era coneguda com la reina invencible i era qui portava les cerimònies de purificació o expiació de les ànimes. Ferea era un sobrenom d'Hècate.



Alba Riera
2n batx

14 de maig del 2020

EL MITE DE DÀNAE I ZEUS

Dànae era filla més bella d'Acrisi, senyor d'Argos. Com que el seu pare no tenia fills mascles, preocupat, va anar a consultar l'Oracle de Delfos per saber el futur de la seva descendència. L'Oracle li va comunicar que seria el fill de Dànae qui l'assassinaria a ell, en aconseguir la maduresa. Acrisi, commocionat per la notícia del seu futur inesperat i a sobre en mans del seu nét, va decidir empresonar a Dànae, per tal que aquesta no tingués mai cap contacte amb cap home i per tant no pugui tenir fills. La va tancar a la part alta d'una torre inaccessible on era atesa per donzelles verges. 

Però Zeus, el senyor de l'Olimp, va ser encantat per la bellesa de la jove i sobretot per la seva virginitat. Així que va decidir posseir-la. Va baixar del cel i va veure que era impossible accedir-hi, ja que el lloc estava vigilat per les donzelles dia i nit.
Però un dia, Zeus ja estava esgotat d'esperar tant, així que va decidir entrar a la cambra de la jove sent una mena de núvol lleuger i daurat. Dànae estava estirada i nua al llit. Per no produir sospites, Zeus la va penetrar en el seu cos en forma de pluja d'or.
Dànae al rebre la pluja d'or, Tizià, 1560-1565, Museu del Prado
Nou mesos després d'aquella trobada, Dànae va donar llum a Perseu, que va matar la Gorgona Medusa. Davant aquesta situació, Acrisi va decidir llançar a Dànae i el seu fill en el mar, amb la intenció que morissin. Però la mare i el seu fill es van salvar. El noi es va criar i es va convertir en un gran guerrer. Va matar a la Medusa i va rescatar a Andròmeda. 
Un dia Perseu va anar a Larisa, lloc on se celebraven les competències atlètiques. Acrisi estava allà també, i accidentalment, mentre Perseu estava jugant amb una javelina el va colpejar i es va produir la mort d'Acrisi. Finalment l'Oracle es va complir. 

A continuació podeu veure unes diapositives amb informació més detallada sobre el mite:



MERYEM MERIMI
1BATX D

13 de maig del 2020

LES RUÏNES D'EMPÚRIES

Els grecs al segle IV van fundar aquesta colònia, anomenada Empòrion, que van instal·lar sobre un turó, avui dia conegut com Sant Martí d'Empúries.
La primera cosa que van fer, va ser construir un port a la part alta del turó per a poder amarrar els seus vaixells, i després es van instal·lar a la part més plana i van crear la Neàpolis, coneguda com la ciutat nova.
Aquest punt escollit pels grecs a la Costa Brava va ser un territori molt beneficiós, per la seva activitat comercial.
L'any 218 aC el port va servir com a punt d'entrada de les tropes romanes en la  lluita contra els cartaginesos.
Empúries va ser la porta d'entrada a la cultura grega i romana a la península Ibèrica.
Aquesta ciutat va ser abandonada al segle III d.C, i va acabar quedant sota les runes.
Les Ruïnes d'Empúries

Les Ruïnes d'Empúries són el jaciment arqueològic més gran de Catalunya.Empúries és l'únic jaciment arqueològic de la península Ibèrica on conviuen les restes d'una ciutat grega i romana.
Aquesta ciutat va quedar oculta durant molt de temps, fins que l'any 1908 van començar unes excavacions on es van descobrir aquestes ruïnes que cal recalcar, que  avui dia encara continuen.
Fòrum Romà




     
Una de les entrades de la muralla
En aquestes ruïnes s'hi conserven mosaics molt ben conservats, estàtues de marbre, columnes, velles parets...

Curiositat:


La ciutat d'Empúries al llarg del temps va arribar a  tenir tres noms diferents: Emporion, Emporiae i finalment Empúries. 
Aquests tres noms significaven: centre de comerç



Anna Martí
1r Batx 

12 de maig del 2020

EL MITE D'EROS I PSIQUE

Tot comença amb Psique, filla menor del rei d'Anatòlia, que tenia una bellesa inigualable a tal punt que estava soltera perquè els homes no s'atrevien a demanar la seva mà per lo bella que era. Un dia, els habitants duna petita ciutat, van decidir adorar a Psique i se'n van oblidar d'Afrodita. La deessa, gelosa de Psique, va decidir enviar el seu fill Eros, déu de l'amor, cap a Psique per tal que ell la ferís amb una fletxa vella i oxidada que faria que Psique s'enamorés de l'ésser més terrible i horrorós. Eros, en veure-la, es va distreure i es va ferir amb una de les seves fletxes màgiques. Això va fer que ell s'enamorés instantàniament de Psique.

El pare de Psique, preocupat per la solteria de la seva filla, va decidir consultar l'Oracle de Delfos. L'Oracle de Delfos li va demanar que la portés a una roca  on: "la casarà un ésser davant el qual tremola el mateix Zeus".
Psique va ser portada i abandonada en la roca. A la poca estona, una suau brisa la va aixecar i se la va emportar suaument en un camp tranquil on es quedà adormida. Quan es llevà, es va trobar en un palau inimaginable, ple d'adorns i grans bells vestits, tot un palau d'ensomnis. A més hi havia un veus celestials que l'exaltaven i li deien que demanés tot el que volgués, però que no li respondrien sobre el seu marit i només li demanaven paciència fins que caigués la nit. Quan va aparèixer la nit, el seu marit es va estirar amb ella al llit i va aconseguir enamorar-la. L'única condició que va establir el seu marit era que mai intentés mirar-lo. Psique estava conforme i feliç.

Psique reanimada pel petó d'amor, escultura d'Antonio Canova, finals s.XVIII
Un dia, Psique va tenir el desig de veure a la seva família i se li va concedir el desig. Però el seu marit la va advertir que no anés, ja que les seves germanes li tenien enveja i la podrien temptar per veure el rostre del seu marit. Però ella en va fer cas omís del consell del seu marit, i certament, les seves germanes la van temptar i li van donar llum d'oli i un ganivet per tal que ella pogués veure el rostre del seu marit mentre ell estigui dormint.
Aquella nit, Psique va encendre la llum i va descobrir que el bell rostre del seu marit era Eros. Però en aquell moment se li va vessar una gota d'oli cap a l'esquena del seu marit, i aquest sobresaltat, es va despertar i es va decebre. Eros la va deixar, i Psique es va quedar completament sola i profundament enamorada.
Després d'un temps vagant en solitud, Psique li va demanar ajuda a la deessa Afrodita, aquesta al principi s'hi neguí perquè va trencar el cor del seu fill, però al final li va fer una prova que consistia en quatre tasques, les quals tres va complir amb èxit. En fer la quarta tasca, Afrodita li va demanar que baixés a Hades i li demanés a Persèfone l'essència de la immortalitat. Persèfone li va concedir l'essència en una caixeta d'or, i li va dir que en cap concepte l'obrís. Però Psique, temptada per la curiositat una altra vegada, la va obrir i va ser submisa d'un somni profund.
Eros, commogut per l'amor incondicional i la valentia de la seva estimada, li va demanar permís a Zeus per tal que els permetés romandre en l'Olimp. Zeus va acceptar. I Eros li va donar a la seva dona fruits de l'Ambrosia, que li atorgaren la immortalitat.

A continuació teniu unes diapositives amb informació més detallada sobre el mite:



Meryem Merimi
1r Batx

11 de maig del 2020

LA MITOLOGIA

Molts de nosaltres parlem dels mites grecs i romans, fins i tot inconscientment, perquè estan tant interioritzats dins de la nostra cultura que moltes tradicions i llegendes que ens expliquen des de ben petits estan inspirats en la mitologia. 


Ara bé, tant parlar de mitologia, que aquest bloc n'està ple, d'on provenen totes les històries, mites, que inspiren les cultures d'avui en dia?

L'ORIGEN DE LA MITOLOGIA


Primerament, els mites van sorgir per tres problemes que van tenir en aquella època:
  1. L'home no comprenia la causa de molts fenòmens naturals i també socials, i com que no podia justificar per l'experiència quotidiana, va recórrer a explicacions fabuloses, mítiques. Així doncs, els déus encarnen les forces naturals; el llamp, el sol, els estels, l'origen del món... Els mites van lligats amb la religió, ja que l'existència dels déus obliga l'home a adorar-los i honorar-los.
  2. Els mites també narren esdeveniments històrics, accions dels homes que suposadament van succeir en un passat llunyà i que han estat transmesos oralment. I, tot i que alguns han estat corroborats per la investigació actual, la tradició oral ha fet que aquests fets també tinguessin escenes fantàstiques i sobrenaturals, com per exemple, la guerra de Troia. 
  3. Altres però, van ser creats amb una finalitat simplement lúdica, que només vol divertir amb una imaginativa abundància d'elements meravellosos com els monstres, transformacions, escenaris exòtics... fins arribar a un final feliç.
Aquestes tres classes de mites es poden definir d'una mateixa manera:són relats tradicionals que expliquen l'actuació d'uns personatges extraordinaris (déus i herois) en un temps llunyà. 
Així doncs, els grecs va desenvolupar un conjunt de mites molt ampli que constitueixen la mitologia grega. Estan lligats entre si pel temps i els personatges comuns. Tot i això, cal tenir present que la paraula "mitologia" també significa "ciència que estudia els mites".

ELS PERSONATGES

Els protagonistes dels mites són herois i déus, individus superiors als homes. Els déus són fets com la imatge de l'home, amb la mateixa aparença física, els mateixos sentiments i desitjos, però amb més poder, força i són immortals. 
Els herois, en canvi, són homes superiors que gaudeixen d'una vida gloriosa però mortal. Neixen de la unió entre un ésser diví i un humà.

Cada personatge mític té un camp d'acció diferent dels altres: els déus i les deesses tenen competències i camps d'actuació separats. Per exemple, Afrodita és la deessa de l'amor i del sexe, mentre que Àrtemis representa la puresa virginal. Apol·lo i Dionís són dos altres déus contraposats: Apol·lo representa la llum i la raó, i Dionís el vi i la irracionalitat. 


Tot i això, a mida que va anar evolucionant l'espècie, la mitologia va ser influenciada per les diferents cultures, i sobretot molt criticada per filòsofs i científics que feien ús de la raó. 

Alba Riera
2n batx

8 de maig del 2020

EL MOSAIC ROMÀ


Els mosaics romans ens ofereixen una nítida imatge de l'antiga vida romana. Des de dramàtics concursos atlètics fins a tendres retrats de la vida local, els mosaics són importants perquè ens proporcionen una visió de qui eren els romans, què valoraven i com vivien.

El mosaic romà es feia servir principalment  per revestir i decorar els paviments i les parets, però al llarg del temps es va anar convertint en una imitació de la pintura.
Durant l'imperi Romà l'art del mosaic va ser molt conegut i va tenir una gran difusió, podríem dir que va tenir la seva esplendor màxima. Molts dels mosaics romans estaven destinats a ser trepitjats ja que aquest tipus d'obres recobrien els terres de moltes cases riques, i per això eren capaços de guarnir una luxosa habitació i alhora suportar el trànsit de vianants.
Els mosaics estaven dissenyats per a ser observats des de diferents angles i per anar canviant a mesura que es movia la perspectiva. Escenes d'acció, caceres violentes i episodis mitològics eren els temes més freqüents en els mosaics.
Dins del mosaic romà hi havia diferents estils i tècniques.

Els mosaics estaven fets de tessel·les, que eren pedres fetes de ceràmica, vidre o pedra calcària.
                                      
Mosaic Romà d'Empúries
Tècniques:

Opus tessellatum
Era una tècnica que utilitzava tessel·les de formes cúbiques, quadrades o rectangulars fetes de ceràmica, vidre o pedra calcària amb poca varietat de colors.
Els mosaics romans de tessel·les cúbiques s'unien amb un morter en base al seu color i a la seva forma. 

Mosaic Romà tècnica Opus tesselatum
Opus Vermiculatum:
Era la tècnica que utilitzava tessel·les petites per tenir més facilitat al marcar les corbes i les siluetes tant en el contorn com en el dintorn.
     
Mosaic Batalla Alexandre el Gran contra Darío
Opus Sectile: 
Eren dibuixos fets de tessel·les més grans i de diferents mides. Per fer aquests mosaics es retallaven plaques de marbre de diferents colors per poder realitzar les diferents figures que podien ser geomètriques, d'animals o humanes.
                                                                              
Mosaic amb tècnica opus sectile
Museu: Arqueològic de Córdoba
Més informació: 

A Catalunya, el Modernisme va recuperar-ne la tradició clàssica  i en va desenvolupar noves tipologies, entre les quals cal destacar "el trencadís".

Les seves aplicacions configuren algunes de les millors obres de l'arquitectura  modernista catalana. Amb aquesta tècnica l'autor més destacat és l'Antoni Gaudí.
Escultura Mosaic Antoni Gaudí
lloc: Parc Güell
Vídeo explicatiu d'un mosaic romà que té més de 2000 anys:



        
Anna Martí
1r Batx 

7 de maig del 2020

TÀNATOS

Era considerat el déu de les morts no violentes. Es creia que quan Tànatos et venia a buscar tenia un tacte molt suau i fi gràcies al seu germà Hypnos, el déu del son. Era el fill de Nyx i no se sap qui és el seu pare, hi ha diverses versions que diuen que Tànatos i els seus germans no tenen pare. Era, normalment, representat com un home gran amb molt barba i unes ales que li sortien de l'esquena, a vegades, rarament, era representat com un home jove sense barba igualment amb les ales. També solien pintar-li una torxa cap per avall amb llorer o bé amb una papallona, símbol de la mort. 
Escultura que data entre el 325 - 300 a.C, anònima

Tànatos apareix en dos mites molt importants. El primer ens explica com Sísif era el rei de Corint havia fet enfurismat molt a Zeus, ja que es dedicava a explicar els secrets del déu. Per això Zeus va decidir castoigar-lo i va ordendar a Tànatos que portès al jove a l'Inframón encadenat. Sísif era molt intel·ligent i quan va arribar Tànatos, li va demanar que li ensenyés com funcionaven les cadenes. El déu de la mort es va encadenar ell mateix i lògicament Sísif es va negar a alliberar-lo. La mort ja no arribava, Ares observava batalles on no moria ningú, no arribaven noves ànimes al regne d'Hades... 

Al final el déu de la guerra decideix anar a Corint i allibera a Tànatos assassinant a Sísif. Ell que ja s'ho pensava li va dir a la seva dona que no realitzes els rites funeraris tradicionals i així quan va baixar a l'Inframón va poder convèncer a Perséfone que el deixés tornar per renyar la seva muller. Al final Hermes, va ser qui va tornar a Sísif a al regne d'Hades, ja que ell no pensava tornar-hi.

L'altre mite diu, que el rei Admet havia estat amfitrió d'Hèracles i d'Apol·lo en diferents ocasions. Apol·lo, com a resultat, va convèncer al Destí que Admeto podia evitar la seva mort si algú s'oferia a morir en lloc seu. I quan Tànatos el va anar a buscar, quan ja era el seu moment, el rei esperava que un dels ancians es presentés voluntari, però ho va fer la seva dona Alcesitis. Admeto es va arrepentir a l'instant del tracte d'Apol·lo, ja que ell no volia viure sense la seva muller. Hèracles, però, estava disposat ajudar. I va anar a buscar a Tànatos a través del mausoleu de la dona. Allà el déu contra el semidéu van lliurar una batalla, va guanyar Hèracles obligant a Tànatos a alliberar Alcesitis.

Íngrid Tornamira 
1r Batx

6 de maig del 2020

CÈRBER

Cèrber, també conegut com a Ca Cèrber, era el gos d'Hades, caracteritzat per tenir tres caps amb la dorsal plena de serp, cua de drac, adoptar un aspecte monstruós. El seu alè i la seva saliva eren molt perillosos i la seva mrada et podia convertir en pedra. Cèrber era el guardià de es portes de l'inframón, vigilava  que les ànimes sortissin i que els morts entressin. 

Era fill de Equidna i tifó i germà d'Ortros, un gos de dos caps.


Els seus dos punts dèbils són a mel, que era la seva temptació i la música, que relaxava l'animal.


                                      Cèrber, William Blake 

Cèrber ha estat derrotat algunes vegades, de es quals destaquen especialment dues:

1.Hèracles
Euristeu, rei de Miscenes, va encarregar fer fer dotze treballs a Heràcles per matar als seus fills per un atac de bogeria. 

El Cèrber és derrotat per Hèracles en un d'aquests dotze. Aquest era considerat el més difícil.


Hi ha tres versions sobre com realment Hèracles va derrotar al Cèrber. La primera ens explica que Hèracles li va demanar a Hades d'emportar-se el gos amb la condició de no fer-li mal. Hades va cedir, però la condició era que l'havia de capturar ell mateix, sense l'ajuda de cap eina. 


Hèracles, amb la força descomunal dels seus braços, finalment va aconseguir-ho i el va portar a Miscenes, on llavors li va retornar a Hades.



Hi ha altres versions sobre aquest treball d'Hèracles:
Una altra versió ens explica que Hèracles va adoptar un caràcter bondadós amb Cèrber i finalment el va seguir.

              Hèracles i el Ca Cèrber, Rubens (1636-1637)

2.Orfeu
Orfeu era fill d'Apol·lo i un dia li van regalar una lira màgica. Orfeu tocava constantment aquella lira. un dia es va enamorar d'Eurídice, però el dia del casament, algun ésser misteriós la volia raptar. Ella va córrer fins que va trepitjar una serp verinosa, i es va morir. Orfeu plorava desconsolat dia i nit, fins que va tenir una idea, anar a rescatar al seu amor a l'inframón d'Hades, i havia de passar per la llacuna, on amb la seva lira va seduir a Caront i el va portar cap a les portes de l'inframón. Allà es va topar amb Cèrber, i per poder passar va haver d'adormir-lo amb el so de la seva lira. 

Altres:
També va ser derrotat per Hermes, qui va utilitzar aigua del riu Leter, Enees, que el va adormir amb pastissets de mel i Psique, que va utilitzar el mateix mètode que Enees.

Curiositats:
  • Sembla ser que la idea d'un gos que vigilés les portes de l'infern ja estava vist en alguna cultura anterior indoeuropea.
  • Fluffy, el gos de tres caps que guardava la pedra filosofal a Harry Potter, clarament estava inspirat en aquest ésser. 
  • A vegades es deia que el Cèrber tenia 50 caps o fins i tot 100.
  • Hi ha algunes teories que afirmen que Cèrber pot veure el passat, el present i el futur, i per això tenia tres caps, un per cada temps. 
  • A l'època grega, els gossos no es podian domesticar ja que viatjaven en manada per aconseguir l'aliment. D'aquí ve aquesta imatge del Cèrber. 
D'aquest vídeo podeu obtenir més informació:


Carla Erra
1r Bat

TÀRRACO

Tots coneixem la ciutat de Tarragona, però pocs saben el seu origen i la gran importància que va tenir en l'època clàssica... En aquella...

Popular Posts