30 d’abril del 2021

DIDO I ENEAS

El mite de Dido i Eneas representa una història d’amor que surt escrita en L'Eneida, que va escriure Virgili, i simbolitza la confrontació que tenien, durant les Guerres Púniques, els cartaginesos i els romans.

Dido i Eneas, Pierre-Narcisse Guérin, 1815

  • HISTÒRIA DEL MITE:

La reina de Cartago, Dido, es va separar del que, en aquell moment, a part de ser el seu tiet era el seu marit, i va fer la promesa que no tornaria a estar amb cap més home, i negant la mà de tots els seus pretendents.

Un dia, el vaixell d'Eneas i Ascani, (que estaven escapant perquè la seva ciutat, Troia, s’havia incendiat) va anar a parar prop de les seves costes, i la reina Dido els va acollir al seu palau.

Un dia, mentre estaven sopant tots junts, i Eneas li estava explicant a Dido com s’havia cremat la seva ciutat, Ascani anava jugant als peus de Dido.

Però el nen que estava jugant, no era Ascani, sinó que era el déu Eros, que havia estat enviat per Venus, ja que aquesta, havia fet un pacte amb Juno (qui no suportava als Troians i volia impedir que aquests arribessin a Itàlia).

Venus volia ferir a Eneas, i així es quedaria allà amb la reina Dido i no marxaria, però aquella nit no ho va aconseguir.

Un dia, Dido i Eneas se’n van anar de cacera, van sortir amb cavalls, però durant el trajecte es van perdre al bosc, i Venus va aprofitar per fer que aparegués una forta tempesta, i Dido i Eneas es van anar a refugiar en una cova prop d’allà.

Quan es va haver acabat la tempesta, van sortir de la cova sent parella.

Dido i Eneas a la cova, Thomas Willeboirts, 1646

Aquest fet, es va escampar molt ràpid per Líbia, per tant, també va arribar la notícia a els pretendents que Dido no havia acceptat anteriorment. Yarba, un ex-pretendent de Dido, ple de rancor, va convocar a Júpiter, qui va enviar  a Mercuri (el missatger de l’Olimp) perquè donés ordres a Eneas de que abandonés Àfrica i marxés a Itàlia.

Quan aquest missatge va arribar a Eneas, va decidir marxar per satisfer la voluntat dels déus, però va preparar-ho tot d’amagat de Dido, ja que ella n’estava molt enamorada, però al cap de poc se’n va adonar de que passava algo i va començar a tenir por de que l’abandonés.

Quan Eneas finalment va marxar, Dido es va sentir molt trista, i va agafar tots les coses d’Eneas i les va amuntegar als patis del seu palau, i finalment, les va cremar. Seguidament, va agafar la seva espasa, i va decidir acabar amb aquell sofriment, i es va suïcidar.

Anys més tard, el compositor barroc Henry Purcell, va agafar aquesta tràgica història, i en va fer una òpera, titulada “Dido i Eneas”.

I a continuació us deixo un fragment d’aquesta òpera, concretament quan Dido s'acomiada de la vida, quan es dirigeix a la seva donzella i li demana ser recordada:


Clàudia Dot
4t ESO

29 d’abril del 2021

NARCÍS I ECO

Narcís era un jove de gran bellesa que enamorava a totes les noies. Quan aquest va néixer, un endeví que es deia Tirèsias va predir que si es mirava en un mirall, seria la seva perdició i moriria. Per aquesta raó la seva mare va evitar sempre els miralls i altres superfícies reflectants. Narcís va créixer sense ser conscient de la bellesa que posseïa.

Eco era una nimfa dels boscos alegre i xerraire. Amb les seves converses distreia a Hera, que era la dona de Zeus, perquè aquesta no s'adonés de que el seu marit se n'anava amb altres dones. Hera, va descobrir les aventures de Zeus i va culpar i castigar a Eco prohibint-li de parlar (només podia repetir les últimes paraules de les frases que escoltava). Eco, desolada, va abandonar el bosc i es va amagar en una cova al costat del riu.

Narcís passejava llargues estones. Un dia, va arribar fins a la cova on vivia Eco. La nimfa el va veure i es va enamorar per la seva gran bellesa, però com que no podia parlar, no va gosar acostar-s'hi. Narcís repetia la ruta cada dia i Eco el seguia des de la distància fins que un dia va fer un soroll i Narcís la va veure i li va preguntar:

- Què fas aquí? Per què em segueixes?

Com que Eco no podia parlar va dir:

- Aquí... segueixes...

Eco li va explicar com va poder que estava enamorada d'ell. Narcís es va riure d'ella. Diuen que estava tant trista que es va arribar a convertir en pedra.

    Eco i Narcís de John William Waterhouse

Nèmesi, que ho va veure tot, va decidir castigar a Narcís. En una de les seves passejades va fer que narcís tingués molta set. Aquest va decidir anar a veure aigua al riu del costat de la cova d'Eco. En el moment de veure es va veure reflectit i es va enamorar d'ell mateix. Es diu que de tant enamorat que estava, es va voler unir amb el seu reflex i es va ofegar.

De la seva mort va sorgir una flor, el Narcís, que creix a la vora del riu. Aquesta flor avui en dia simbolitza un nou començament i l'anunci d'una nova temporada.

Berta Godoy
4t ESO

28 d’abril del 2021

LA DESSA DE L'AGRICULTURA

La deessa romana de l'agricultura, les collites i la fecunditat era coneguda amb el nom Ceres. En la mitologia grega el nom equivalent era Demèter. El seu nom procedeix de la paraula (ker)  vocables indoeuropeu de què també provenen les paraules créixer i crear, i el seu nom Ceres prové la paraula cereals.

Ceres era filla de Saturn i d'Ops, la germana de Júpiter, parella de Carmànor i Zeus, i també mare de Prosèrpina.

Normalment Ceres era representada com una dona de bells trets i mirada serena. Els seus atributs són espigues de plat, falç, torxa i serp.

Ella forma part del grup dels déus olímpics, va ser qui va atorgar als home el coneixement sobre les tècniques agrícoles, així com el tractament de blat i elaboració del pa. També se la considera la responsables de la florida, d'arbres i plantes.

                    Deessa Ceres. Museu Nacional d'Arte Romà de Mèrida 

                                                Estàtua de Ceres al Museu del Louvre de París

A continuació hi ha un vídeo on s'explica tota la seva vida i mites:


Jiajing Xu
4t ESO

27 d’abril del 2021

LA SET I ELS CLÀSSICS

Heu sentit a parlar alguna vegada sobre l'aigua d'Àtica? Sens dubte, l'aigua és allò que més ens treu la set, no és cap descobriment actual, perquè sempre ha estat així.
El que més sorprèn, és que també la valorin. Hi ha un personatge a les obres del còmic Antífanes, que jurava que sempre reconeixeria l'aigua d'Àtica.

Si parlem de l'aigua en relació amb els cossos, és allò essencial per a poder sobreviure. Per aquest motiu, és que sempre ha set, és i serà la beguda més important a la nostra dieta.

Actualment, nosaltres solem beure els líquids en un vas de vidre, però com era abans? Doncs bé, bevien d'un recipient dit skyphos, que era com un vas de fusta, metall o ceràmica, ampli i baix, el qual s'agafava per dues nanses.
 
Skyphos àtic,  490-480 aC

Al món grec, també hi havia una beguda que estava entremig de ser-ho, ja que també es podia considerar com un aliment, el kykeon. Estava fet per aigua, ordi i algunes altres herbes, tenint com a aliment acompanyant un tros de formatge.

Normalment es feia cap a finals de setembre, ja que era quan feien una espècie de festival pels misteris eleusins, que era una festa per venerar a Demèter, la deessa de la fertilitat.

Aquesta beguda, ha sigut mencionada a llibres com ho són: La Ilíada, on es preparava per a Macaó, i a L'Odissea, on Circe li afegia una mica de mel i un filtre màgic.
 
Aliments bàsics per preparar el kykeon

Una altra beguda, que també és molt popular als nostres dies, era més típica que el kykeon a l'antic món, el vi.

Homer, va escriure sobre com era treballar a les vinyes, i les tècniques utilitzades per assecar el raïm que quedava deu dies al sol, per després premsar-ho i abocar el líquid a un pithos que ara nosaltres anomenaríem botes. Aquests, eren enterrats sota terra per estar a una temperatura estable i el resguardaven allà entre 10 i 30 dies perquè fermentés la beguda.

Pithos Cretenc,  edat de ferro

Els vins que estaven a dins del pithos estaven destinats sobretot a la venda, i quan ja havia passat el temps necessari avocaven el líquids en àmfores folrades amb peix. Mentre que els que es quedaven per al consum local es posaven a dins d'odres de pell

Igual que en l'actualitat, aquests podien ser tints, blancs o rosats. I com també trobem ara moltes vegades, el seu nom ens indicava la procedència o el tipus de raïm utilitzat per a fer-lo.

Solien aromatitzar el vi amb mel, canyella o inclós farigola. Inclós a Roma, era habitual un vi amb resina de pi. A alguns vins se'ls afegia aigua salada, així fent-lo més salat i evitant que agafès un gust agri.

En aquells temps, també se'ls obligava a vendre'l només si era pur, i ho podien esbrinar llençant un trosset d'algun objecte lleuger, com ho podien ser les pomes i les peres, i si flotava significava que aquell vi era pur. Tot i que, normalment es prenia aiguós, doncs la seva graduació en alcohol era més elevada que l'actual i els podia ennuvolar el raciocini necessari per a fer la seva feina. 

En el següent vídeo, podreu aprofundir més sobre el vi que es feia a la Grècia clàssica.



Isabel ortuño
4rt ESO

26 d’abril del 2021

EL MITE D'ORFEU I EURÍDICE

Eurídice, una nimfa de Tràcia. Mantenia una relació amorosa amb Orfeu, fill del deu Apol·lo. Era destacat per la seva gran veu acompanyada d'una lira, que a tothom li encantava.

De sobte un dia en el qual es trobava Eurídice tota sola passejant pel camp. El pastor Aristeu va començar a perseguir-la per capturar-la, ja que era l'enemic d'Orfeu. Eurídice en adonar-se del fet que era perseguida per ell, es va posar a córrer, però com que no mirava per on passava per l'enorme desesperació, va ser mossegada per una serp, que estava trepitjant i per culpa del verí de l'animal va causar la seva mort.

La mort d'Eurídice, Ary Scheffer

Orfeu en adonarse-se'n, va acabar tan destrossat per la seva perduda, que va decidir anar a rescatar la seva ànima a l'Inframón. Però tenia un problema. Per parlar amb Hades havia de passar per les aigües infernals amb la barca de Caront, que només podien pujar a la barca les ànimes. En veure's en aquest inconvenient, Orfeu va decidir cantar-li una cançó amb la seva lira per així aconseguir d'aquesta manera arribar a les portes de l'Inframón, i així va ser.

Un cop a dins de l'inframón, es troba al deu i la deessa de l''inframón, Hades i Persèfone. Al principi va demanar-li que Eurídice tornes a la vida dels vius, però en sentir que Hades no permetia això, va tornar a utilitzar la tècnica de la veu i la lira. Després d'unes quantes cançons. Hades va deixar que la nimfa tornes a la vida, però amb una condició. Tornarien els dos al món dels vius, però Orfeu a davant d'Eurídice, impedien que en cap moment Orfeu es podria girar a comprovar a veure si la seva estimada seguia a darrere seu. Perquè així, si ho feia la nimfa tornaria en el món dels morts, per desconfiar amb la paraula d'Hades.

Peter Paul Rubens: Orfeu i Eurídice

Just a una passa del món dels vius Eurídice va deixar anar un sospir. Orfeu preocupat, es va girar perveure si estava bé, però els seus intents van ser inútils. Finalment, Orfeu en veure que no tornaria a veure la seva estimada, es dedicava a passejar pel món, acompanyat per la seva lira.

Si voleu podeu veure aquest vídeo que tracta d'Orfeu i Eurídice.

Najlae Amazian

4t ESO

ATENA

Atena és una dels dotze déus olímpics. Les deesses i els déus grecs de major importància i poder en la mitologia grecoromana. 
Atena, coneguda com a Minerva pels romans, era la més sàvia de tots els déus. Deessa de la saviesa, l'estratègia militar i la guerra justa. També era la deessa de les matemàtiques, la força, l'habilitat artística, el coratge, la valentia, la inspiració, la llei i la justícia. A causa de la gran admiració que els grecs i les romans tenien cap a ella, amb el pas dels segles li van anar afegint diferents responsabilitats, per aquesta raó aquesta deessa presideix tantes coses. 

Atena va ser involucrada en diversos conflictes de la mitologia grega. Per exemple: el mite del tità Prometeu i la flama de la saviesa, la Guerra de Troia, i altres. Ella portava sempre un escut indestructible, una llança, armadura i un amulet anomenat gorgoneion que induïa el terror als enemics. 


 Reproducció del Partenó que hi ha a Nashville, Tennessee. Alan LeQuire

Atena va tenir un naixement molt particular. Després d'experimentar un fort i aclaparador mal de cap, Zeus, el seu pare, va sentir com si el seu front s'obrís interiorment, des de dins. Atabalat i pràcticament incapacitat pel dolor, va demanar ajuda d'Hefest, déu del foc i la forja, qui va utilitzar una destral per obrir el seu cap. D'aquesta obertura en sortirà Atena, ja com una dona adulta i vestint amb l'armadura. 

Si bé en les versions més populars del mite d'Atena no té mare, en alguns mites, es diu que la mare és Metis, deessa que fins  llavors era la deessa de la saviesa. Zeus, després de relacionar-se sentimentalment amb Metis va rebre fosques prediccions sobre el seu futur, per un oracle. L'oracle que li va comunicar al rei dels déus que Metis tindria dos fills, una seria Atena i un altre fill que aconseguiria destronar en el futur. Zeus va devorar a Metis en la forma d'una mosca perquè tenia por que la profecia es complís. Per això, el naixement d'Atena en aquesta versió és similar a l'anteriorment esmentat, la deessa surt del cap de Zeus. 

L'armadura, el casc, l'escut i altres objectes que la deessa comunament utilitzava com el gorgoneion pertanyien el seu pare, a Zeus. No obstant això, Atenea era la seva filla preferida d'entre tots els seus fills, raó per la qual el rei dels déus no només li prestava les seves pertinències, sinó que a més solia donar-li càstigs menys rigorosos en comparació als que donava a altres déus i figures quan desobeïen les seves ordres.

A causa de les qualitats de la deessa en èpoques posteriors a l'antiga Grècia i, sobretot inspirats pels treballs d'art de l'edat mitjana i el renaixement, Atena va passar a ser considerada com un símbol de la democràcia i la llibertat. En efecte, moltes de les personificacions femenines de les nacions com Marianne, la personificació de la República Francesa, està basada en Atena. 

                                      
                                 Estàtua de Palas Atenea a Viena

Atena era una deessa cívica, és a dir, era la patrona i protectora de moltes ciutats, entre elles la més important de totes les polis gregues, Atenes. Segons la llegenda, durant els inicis de la ciutat tant Posidó com Atena van competir per quedar-se amb la possessió i el favor de la ciutat. Posidó va construir una imponent font a la Acròpolis, d'una mida i cabal d'aigua mai abans vist. 

Si bé, segons ens diu el mite, tots van pensar que aquesta font anava a ser impossible de superar. Però la deessa Atena, va presentar davant els ciutadans una magnífica olivera, regalant així el menjar de les a olives els ciutadans. Meravellats i impressionats pel sabor, els ciutadans van nomenar a la ciutat en honor a la deessa Atena i la van declarar coma a senyora i protectora d'Atenes. Quan els atenesos es referien a ella com a protectora, la cridaven com a Palas Atenea.

Amb el temps, els atenesos van construir el Partenó, en el qual es trobava una gegantesca estàtua de la deessa. Quan Atena era representada com a Palas Atenea generalment sostenia la seva llança i l'ègida en una mà, la personificació de la victòria.

A més de ser una deessa sàvia i cívica, Atena era una guerrera. Atena Promacos (soldat en la primera línia de batalla) era una deessa excelsa en el camp de batalla, la qual va aniquilar a incomptables éssers mitològics i fins i tot capaç de ferir en combat el millor guerrer de l'Olimp, el déu de la guerra.

En efecte, durant la Guerra de Troia, Atena guia una de les fletxes disparades pels mortals (es diu que és una llança) aconseguint ferir a Ares, el déu de la guerra. Atenea també era una deessa de la guerra, com he dit abans. No obstant això, mentre Atena representava l'estratègia i la guerra justa, Ares representava el costat salvatge, violent i sagitari de la guerra. Ferit, el déu deixa el camp de batalla i es dirigeix a l'Olimp a protestar davant Zeus. 

Atena va ser una de les tres verges. És a dir, una de les tres deesses al costat d'Hèstia i Artemisa de l'Olimp que no van tenir consorts ni fills, i es van mantenir verges. De totes maneres, Atenea era mare. Erictoni d'Atenes, el primer rei semi-mític d'Atenes, era considerat com el fill adoptiu de la deessa.

Us poso dos slideshare diferents d'Atena perquè així pugueu conèixer-la més.



Rut Lagonogro Teixidó
1r batxillerat

23 d’abril del 2021

PEGÀS

Pegàs és un dels personatges més coneguts de la mitologia grega, i se’l descriu com a un cavall alat i de color blanc.

Recipient de ceràmica on surt representat Pegàs, fet entre el 480-460 a.C, és anònim i el van trobar a Sicília

Era fill de Posidó i de medusa, i segons Hesíode, va néixer del cap de medusa quan Perseu li va tallar el cap, molt a prop del mar, i quan la seva sang va entrar en contacte amb l’aigua, també va néixer el seu germà, que és el gegant Crisàor. 

El nom de pegàs ve de la paraula grega pagé, que significa "deu".

Ha sigut representat en moltes ocasions diferents, per la qual cosa, no només el coneixem per els llibres o la miologia, sinó que hem pogut veure recreacions seves en diverses pel·lícules o sèries.

Pegàs tenia moltes habilitats diferents, entre elles, volar, fer rajar aigua per allà on passés o ser indomable. Aquestes habilitats tenien interessats a molta gent, i un d’ells era Bel·lerofont (fill del rei Glauc de Corint), qui el va voler durant molt de temps i, fins i tot, va organitzar vàries expedicions per a capturar-lo.

  • BEL·LEROFONT I PEGÀS

Iòbates, Bel·lerofont, Pegàs i Atena, 1829 Aleksandr Andréyevich

Bel·lerofont es va esforçar molt per poder aconseguir-lo, i Atena, al veure que no ho aconseguia, li va donar una brida d’or perquè pogués aconseguir domar-lo,  i gràcies a la brida, Bel·lerofont i Pegàs es van unir molt,  i van aconseguir derrotar a molt enemics, fins i tot van poder derrotar a la Quimera.

Amb el pas del temps, Bel·lerofont es va anar tornant cada vegada més conegut, fins al punt que es volia tornar un déu, i així poder anar a l’Olimp juntament amb Pegàs. 

A Zeus no li va agradar aquesta idea, i va fer que Pegàs fos picat per un insecte. Quan l’insecte  el va passar, Pegàs es va començar a agitar i va tirar a Bel·lerofont al al terra.

Aquesta història va acabar amb Zeus nomenant Pegàs portador del tro i el llamp, els quals són dos dels seus símbols més importants, i a part d’això, el va convertir en una constel·lació i li va demanar que fos el conductor del carruatge d’Aurora.

         Constel·lació de Pegàs.

A continuació us deixo un vídeo on explica més coses sobre Pegàs:

Clàudia Dot
4t ESO

22 d’abril del 2021

TITUS LIVI I LA SEVA GRAN OBRA "AB URBE CONDITA"

Titus Livi, o conegut també com Tit Livi, va ser un historiador romà nascut a Pàdua (nord d'Itàlia) l'any 59 a.C. i hi mort el 17 a.C., amb 76 anys. Va viure gairebé sempre a Roma, però va tornar a la seva ciutat natal al final de la seva vida. Procedia d'una família plebea, és a dir, era un home lliure, però sense la condició de ciutadà: no tenia drets civils ni participava en la política de la seva ciutat. 

Escultura de Titus Livi
Descendent d'una família benestant, Titus Livi va adquirir una bona formació en les dues llengües (el llatí i el grec) i cultures, a més d'aprendre retòrica i filosofia, però sobretot histografia, ja que la major part de la seva vida la va destinar en escriure la seva gran obra Ab urbe condita (Des de la fundació de la ciutat), en la qual tracta sobre la història de Roma des de la seva fundació fins a la seva època.
L'obra constava de 142 llibres, dividits en grups de deu llibres. D'aquests només 35 encara perduren: 
  • Llibres I-X (primera dècada): dels orígens de Roma fins a la tercera guerra samnita (293 a.C.).
  • Llibres XXI-XXX (tercera dècada): Segona Guerra Púnica.
  • Llibres XLI-LV (quarta dècada i meitat de la cinquena): fins a la conquesta de Macedònia (167 a.C.).
Portada d'una de les edicions d'Ab urbe condita
El seu mètode per escriure l'obra va consistir en llegir les obres dels seus predecessors, com Juli Cèsar (100 a.C - 44 a.C.), Corneli Nepos, Sal·lusti Crisp (86 a.C. - 35 a.C.) i que poques vegades va mencionar i triava la versió dels fets que li semblava més versemblant o en transcrivia totes quan no podia escollir-ne una. A part, va fer intercalar breus reflexions al mig de l'extensa narració.
La finalitat de la seva obra era superar els seus predecessors i manifestar com Roma havia caigut i estava condemnada a un enfonsament inevitable, excepte si es tornava al camí de les antigues virtuts nacionals que la van fer poderosa.
Titus Livi, a més, va influenciar alguns autors posteriors, com Corneli Tàcit (55-118) en l'obra Germania i Historiae Suetoni Tranquil (70-126) en Les vides dels dotze Cèsars.
S'ha de tenir en compte que l'obra va ser escrita durant l'etapa de l'Imperi Romà, en la qual hi havia un emperador, el sobirà August, del l'any 31 a.C al 14 d.C. 
Livi, tot i posseir fortes conviccions republicanes, que mai va amagar, gaudia de l'amistat de l'emperador August, el qual el va protegir i li va donar suport pel seu talent. L'historiador també lloa el seu amic en diversos passatges per haver restaurat els temples i haver portat la pau al món.
Livi, qui mantenia una gran amistat amb el monarca, com ja he mencionat anteriorent, el rei va acabar anomenant familiarment Titus Livi com Pompeianus. D'altra banda, va ser acollit en la intimitat de la família imperial i es va considerar que era el més indicat per a transmetre una imatge nacional de l'Antiga Roma.
Escultura de l'emperador August
Tot seguit us deixo un breu vídeo sobre Titus Livi i la seva participació en la història de Roma.

Meritxell Barniol

1r Batx

21 d’abril del 2021

TATTOS A GRÈCIA I ROMA

Per començar moltes persones es pensen i creuen que els tattos i els pírcings són coses modernes, que es  practiquen de fa relativament poc.

La veritat sobre això és que des de ja fa molt de temps es porta practicant l’art del tatuatge.

Ens podem remuntar al primer cos trobat tatuat que s’ha trobat. Ötzi, l’home de gel, la mòmia més antiga, ja portava molts tattos en la seva pell, des de tattos a al canell fins a l’esquena i les cames. Abans es creu que els tattos que portava Ötzi no eren tattos com els de ara, sinó que es creu que es feien per algun tipus de forma medicinal o de alguna forma de acupuntura.

Però no és això el que us vinc a explicar en aquesta entrada, sinó la història dels tattos a la antiga Grècia i com va ser traspassada als Romans.

En els començaments de la cultura grega els tatuatges era una mena de pràctica que diuen a terme els pobles “bàrbars” .

Els grecs van aprendre la tècnica del tatuatge ja que la van agafar de els perses, i gràcies als tatuatges podien marcar als esclaus i als lladres/fugitius, per d’aquesta manera poder identificar-lo en el cas de si intentaven escapar.

Molts dels autors clàssics de Grècia anomenaven i classificaven el tatuatge com un tipus de càstig. El gran pensador Plató, defensava i explicava que els culpables d'alguna cosa dolenta com robar, matar o fer alguna cosa d’aquest tipus, havia de ser tatuat i expulsat del poble o de la ciutat.

Més tard va arribar a Roma, al gran imperi romà. Els romans van agafar també la influencia dels grecs i van fer casi el mateix que els grecs. A diferencia dels grecs, els romans feien servir els tatuatges per marcar als desertors dels exercits romans. És a dir, els guerrers romans que eren mercenaris havien de ser marcats amb tatuatges per saber que havien traït l'exèrcit i que ja no podien entrar més.

A l’imperi romà es va perdre una mica l’essència del tatuatge fins al cert punt que durant un temps es va deixar de fer tatuatges ja que més endavant van veure al tatuatge com una cosa “mal feta” o com alguna cosa que no s’hauria de fer.

A part d’això, avui en dia es tenen màquines per fer tatuatges, o alguna cosa que faci molt més fàcil el procés de tatuar.

Abans per exemple a Grècia o a Roma el tatuatge es feia amb una agulla i fil. El fil era passat per color, després es passava l’agulla amb el fil per la pell de la persona tatuada, d’aquesta manera quedava a la pell petites marques de tinta. Abans a aquesta pràctica se l'anomenava "tatuatge".


            Imatge d'una eina per tatuar descoberta fa 2.000 anys enrere

Un tatuatge molt diferent al d'avui dia, ja que ara es poden fer tot tipus de dibuixos i frases. Abans era impensable fer els les obres d’art que es fan ara en la actualitat.

Guillem Vivet

4t ESO

20 d’abril del 2021

EL CASAL DE TEBES

Tebes, la de set portes, era una ciutat de Beòcia a la Grècia central, fundada per Cadme, era fill d'Agenor, rei de Tir. Cadme era germà d'Europa, que va ser raptada per Zeus, rei del cel i dels déus, transformat en toro, i portada a l'illa de Creta, on van consumar el seu amor. Cadme va voler anar a buscar Europa, però l'oracle de Delfos li va desaconsellar la recerca de la seva germana i li va dir que fundés una ciutat on si assentés una vacaAllí va ser on va fundar, després de d'haver matat a una serp. Cadme, fill d'Agenor, es va casar amb Harmonia, filla del déu de la guerra anomenat Ares.

Quan va morir Cadme, després de diversos canvis per la successió al tron de Tebes, el poder va passar a Laios, fill de Làbdac (un grec antic), un oracle li va advertir que moriria a mans del seu fill: en conseqüència, quan Laios va ser pare, va abandonar el seu fill al mont Citeró, amb els peus junts clavats amb un clar. Els pastors de Pòlip, rei de Corint, que no tenia fills, el va trobar i el va portar a la cort on allí fou criat com a fill de Pòlip, que el va anomenar Èdip que significava "peus botits". 

Quan es va fer gran, Èdip va voler trobar resposta als seus orígens i va anar a l'oracle de Delfos, que li va revelar que es casaria amb la seva mare després de matar el seu pare. Ell horroritzat, va decidir de no tornar a Corint i es va dirigir cap a Tebes; però, durant el viatge, un vell amb un carro el va fer fora del camí i Èdip el va matar. El vell era Larios, el seu pare de sang, de genètica. En aquella època, Tebes estava assetjada per l'Esfinx, que devorava aquells qui no encertaven l'enigma que els plantejava. Èdip, però, va resoldre l'enigma, i tot seguit a Tebes li van demanar que fos rei i es casés amb la reina Iocasta. 

Es van casar i poc després van tenir dos fills anomenats Etèocles i Polinices, i dues filles, Antígona i Ismene. Quan Èdip va descobrir que el que li havia dit l'oracle s'havia complert, Iocasta es va suïcidar i ell es va treure els ulls. El germà de Iocasta, Creont, va regir Tebes fins que els fills mascles d'Èdip, arribats a majors d'edat, es van barallar per compartir el tron. Èdip els va maleir, a continuació marxa a Atenes i poc després morí a Colonos.

   Èdip i Antígona, Gabriel Wickenberg

Etèocles es va negar a cedir el tron al seu germà, i Polinices es va exiliar a Argos; va reclutar sis famosos guerrers, i amb el seu exèrcit es van encaminar contra Tebes. En una de les set portes de les ciutat, Polinices va lluitar contra Eteòcles i aquesta batalla va causar la mort dels dos germans. Tot i així, Polinices, per ordre de Creont, va ser desenterrat. Antígona, la seva germana, va desobeir l'ordre i li va donar sepultura; per això va ser condemnada a morir en una cova. Els atenesos van ocupar Tebes i van empresonar a Creont.


                          Eteòcles i Polinices de Giovanni Battista Tiepolo

Rut Lagonigro 

1r Batx

19 d’abril del 2021

L'ASSASSINAT DE JULI CÈSAR

Al 15 de març del 44aC, el reconegut emperador romà Juli Cèsar va morir assassinat a les mans de Marc Juni Brut (més conegut com a Brutus), un fet que va canviar el transcurs de la història romana. Aquest fet ha inspirat a grans autors com William Shakespeare a escriure la seva versió d'aquest atac fatal cap a Cèsar.
Mort de Juli Cèsar, Vicenzo Camuccini
Per parlar d'aquest acte es dividirà l'article entre la situació sociopolítica de l'època, la víctima, l'assassí i els desencadenants.

Situació sociopolítica:

Per cometre un assassinat sense tenir cap mena de desordre psicològic hi ha d'haver un motiu, es per això que abans de continuar analitzarem el context sociopolític de la Roma de Juli Cèsar: 

L'imperi Romà estava en expansió, havent ocupat Gàl·lia, Helvècia, Bèlgica i una part de Britània i Germània, Cèsar estava mostrant gran destresa militar. Però si tant bon militar era, perquè hi va haver un grup de gent que va decidir assassinar-lo? Bé, la resposat és que els alts aristòcrates i senadors de Roma el consideraven un "dictador perpetu" i que, per tant, s'havia d'acabar la seva tirania que intentava centralitzar tot el poder a Roma, i per consequent a ell.

El crim

Mort de Juli Cèsar, Sullivan

L'assassinat de Cèsar va ser comès al 15 de març, i això no és casualitat. Els romans creien en els Idus (15 de març, abril, maig, juliol i octubre, i 13è dia dels altres mesos), aquests eren dies que es consideraven dies de bons auguris i esperança, per això els homicides van triar aquest dia, perquè el proletariat relaciones la mort de Cèsar amb l'esperança que portaven els Idus.

El judici de Brutus, John Wall

Ara tenim el motiu, el dia, però ens falten els assassins, i es que aquests tampoc eren gent amb poca rellevància, doncs el cap de l'operació era Marc Juni Brut, més conegut com a Brutus, fill d'una de les amants de Cèsar i considerat com a un fill propi per aquest. Entre les paraules de Cèsar que han quedat gravades a la història s'hi troba: "et tu quoque  mi fili?" (Tu també, fill meu?).

Desenllaç

L'homicidi de Juli Cèsar va desencadenar una guerra civil, la tercera de roma, que no va ser aturada fins que els successors d'aquest (Octavi i Marc Antoni) derrotaren a Cassi i a Brutus a la batalla de Filipos.

La mort de Cassio i Brutus a la batalla de Filipos, Pauwels Casteels

Jacint Salat i Casacuberta
1r Batx

16 d’abril del 2021

EL DILUVI UNIVERSAL

Aquest fet va ocórrer a Mesopotàmia cap a l'any 2000 a.C. Un diluvi el definim com una pluja molt violenta que provoca inundacions greus. Aquest diluvi, ha sigut part de diverses cultures al llarg de la història de la humanitat.

El diluvi universal, segons Francis Danby

Aquest fenomen meteorològic, està redactat bàsicament des de dos punts de vista similars però igual de importants:

- Segons el text mesopotàmic, Enlil decideix destruir la humanitat perquè pensa que són massa molestos. Ea adverteix a Utnapishtim que construeixi un vaixell en el qual haurà de posar animals i llavors. El dia del diluvi, Utnapishtim, veu que les aigues baixen i deixa anar un corb el qual vola sobre les aigües fins que s'evaporen.

- Segons el mite hel·lènic, diu que Zeus (en aquell moment el déu més important del panteó hel·lènic) estava cansat de la maldat dels humans i vol acabar amb ell a través del diluvi universal. 

Prometeu era amic dels mortals i era honrat per haver robat el foc dels déus i haver-lo donat als humans pel seu ús. Per aquest fet, Zeus va castigar a Prometeu i el va amenaçar amb el diluvi universal. Es diu que ell va salvar els humans ja que va advertir amb antelació al seu fill i a la seva dona del fet que en pocs dies passaria.

En el seu fill, Deucalió, li va dir que construís una barca molt gran amb tot lo bàsic per sobreviure el diluvi. Així ho va fer i van sobreviure. 

Aquest mite diu que el diluvi va ser ocasionat pel vent del sud Austro.

Nou dies després, en acabar el diluvi, la barca de Deucalió va anar a parar al mont Parnàs, on hi havia l’oracle de la deessa Temis. Ell i la seva dona (Pirra) van entrar al temple on havia Temis i l'hi van preguntar què havien de fer per tornar a la terra. Temis només els va dir: "Torneu cap enrere i llanceu els ossos de la seva mare".

Deucalió i Pirra van endevinar que es referia a les roques, i llavors es van dedicar a llençar les roques. Totes les roques que tirava Deucalió es van convertir en homes i totes les roques que va tirar Pirra es van convertir en dones.

A partir d'aquest fet mitològic, la espècie humana va ser creada i renovada gracies a Deucalió i Pirra. La primera persona que va ser creada, és Helén, i d'aqui ve el nom del mite.

Deucalió i Pirra llençant les roques al mar.

A continuació, deixo un vídeo que explica bastant bé el diluvi universal segons el mite hel·lènic:


Pau Godó
1r Batx

15 d’abril del 2021

ÀRTEMIS

Àrtemis era la deessa de la caça i de la natura (dels llocs salvatges i naturals). Va néixer de ZeusLeto a Delos. També tenia un germà bessó: Apol·lo.  Es diu que, tot seguit de que Àrtemis naixés, va ajudar a sortir al món al seu germà. Per aquest motiu, encara que sempre va romandre verge, també se li anomena deessa dels parts. Tenia un caràcter venjatiu i cruel: és per això que quan algú  moria sobtadament la culpaven a ella d'haver causat aquesta mort. Àrtemis es representa vestida amb una túnica curta i portava sempre al darrera un arc i un munt de fletxes. Se la veu sempre acompanyada d'un cérvol i situada en boscos o en mig de la naturalesa.

                                         Diana de Versalles al Louvre

Hi ha molts mites i llegendes mitològiques sobre Àrtemis i la majoria diuen que aquesta va causar moltes víctimes sobretot per venjança.

Una d’elles és que la deessa va salvar Atlanta quan a aquesta la va abandonar el seu pare al cim d’una muntanya i s’estava a punt de morir de fred. Per salvar-la, Àrtemis va enviar una ossa perquè abrigués la petita amb el seu pèl. El bebè, després, va ser criat per caçadors. Més tard, Atlanta va participar a caçar el porc senglar  de Calidó perquè Artemisa volia destruir aquesta ciutat ja que el rei Eneu se’n va oblidar d’ella i no la va convidar en un sacrifici ofert per tots els déus. 

També es diu, que després de la mort de Melèagre, Àrtemis va convertir a les seves germanes, les Melèagrides, en ocells. 

Per últim, un altre mite diu que quan Sipretes va veure accidentalment a Àrtemis banyant-se en un bosc despullada, aquesta el va transformar en una dona. 

Per a més informació, fes click aquí.

Aina Vidal

1r Batx

14 d’abril del 2021

LA MEDICINA A L'ANTIGA ROMA

La majoria dels coneixements de la medicina que van adquirir els romans venen dels grecs. Sobretot els hi va ser una gran ajuda Hipòcrates, metge del segle V aC, ja que va deixar una gran informació de totes les malalties que va tractar en un escrit.

Així doncs, des de els principis de la República de Roma, es van fundar escoles de medicina a Roma, les quals portarien futurs metges i avenços en la medicina. Però, la seva creença religiosa, a vegades els feia relacionar per exemple malalties amb algun ritual religiós. 

Primer de tot, els primers metges van apostar per crear hospitals militars, els quals tractarien els ferits de guerra. També van crear el Valetudinarium, els famosos hospitals fixes que avui en dia tenim. A més van crear l'Ordinarius, que seria com un dirigent de la sanitat, per organitzar-la millor.

Hospital militar a l'antiga Roma

Els metges comptaven amb diferents instruments per tractar el pacient, el qual ja eren molt avançats, més del que ens pensem, aquests instruments no varien gaire dels que els metges actuals utilitzen. L'instrument principal i que més utilitzaven els metges, era el bisturí, que constava de tres parts: fulla tallant d'acer, l'entroncament i dos ranures per fixar la fulla. A més del bisturí, el metge utilitzava sondes, gúbies, agulles, etc. Per altra banda el medicus utilitzava ganxos separadors per les operacions d'amígdales, les quals ja es feien en l'època romana.

Diferents instruments mèdics

La majoria dels que estaven aprenent dels que tenien més experiència, anaven en els hospitals militars, però allà només miraven i aprenien dels més experts, sobretot de la cirurgia i anatomia per curar els ferits.

El metge tenia un perfil baix, és a dir, solia ser un esclau o llibert que anava de poble a poble en els mercats o feries per curar els seus habitants. 

Metge romà tractant un pacient


Però els romans tenien un problema, en les operacions no tenien anestèsia, per la qual raó les operacions eren extremadament doloroses.

A continuació us deixo un vídeo el qual explica la medicina a Roma d'una forma més ampliada.


Biel Font
1r Batx

13 d’abril del 2021

ARES

Ares o també conegut com el déu Mart és un dels 12 déus del Olimp.
El pare de Mart es Zeus i la mare Hera.

Ares es un déu de la mitologia grega, se’l coneix com a déu de la guerra. Però el que és bastant curiós ja que la mitologia grega ja té déus que també són de la guerra com per exemple Atena.
Atena era la deessa de la guerra justa, en canvi, Ares era el déu de la guerra i de la destrucció, unes idees molt diferents a las que tenia Atena.


Ares Ludivisi (segle VI a.C)

Ares sol ser representat amb una espasa, casc, cuirassa, llança i escut.
Ares no és estimat pels grecs, ja que el consideren un déu propi dels bàrbars i no dels grecs. 
En canvi pels romans si que es honorat ja que el veuen com a pare de Ròmul i Rem. Torno a dir que pels romans Mart era molt estimat i honorat, tant que els romans l’hi van posar el seu nom a un mes de l’any i al nom de un planeta. Pels romans Ares o Mart inicialment era el déu de la vegetació i de la fertilitat, així com el protector dels bovins.


Com us he dit abans, Ares es fill de Zeus i de Hera, cosa que fa que Ares sigués immortal. Ell sentia dolor com tots els altres però era immortal.
Després de les innumerables batalles que va tenir ell anava sempre a veure el seu pare Zeus. Quan Zeus tornava a veure a Ares ell el menyspreava per la seva violència i set de sang. Una curiositat que m’ha semblat estranya i bastant rara, és que el propi Ares mai guanyava una batalla en els mites grecs.



                                     Mart, Diego Velázaquez ( 1640)

Guillem Vivet
4t ESO

12 d’abril del 2021

EMPERADORS ROMANS: CALÍGULA I CÒMMODE

Durant l'Imperi Romà molts emperadors van governar. En aquesta entrada explicaré la història i el regnat de dos d'aquests emperadors, cada un d'una dinastia diferent.

CALÍGULA  (37- 41 dC)

La primera dinastia que va haver-hi va ser la de Julio-Clàudia, coneguda especialment per Octavi (el primer emperador) i per Neró (l'últim governant d'aquesta etapa). Però en aquest temps (27 aC- 68 dC) van ser cinc en total els emperadors que van governar. I d'aquests, el tercer home que va governar va ser Calígula. 

Calígula (Gai Juli Cèsar August Germànic) era un besnét de Octavi. Al ser familiar d'un antic emperador, tan ell com la seva família van patir moltes persecucions, doncs per a Tiberi (l'emperador que governava en aquella època) Calígula resultava una amenaça política. 

Tot i les desgràcies que va patir de petit, però, va aconseguir sobreviure i arribar al poder quan Tiberi va morir. 

Escultura L'emperador Calígula de Bonanome, Giovanni Battista

Va ser molt aclamat pel poble durant els seus principis de regnat, tothom l'adorava. Mesos després, però, va emmalaltir. Tot i poder recuperar-se perfectament, l'emperador ja no va ser el mateix. Sense motiu aparent va començar a executar diverses persones políticament importants. Va passar a ser un emperador sanguinari i delirant. La seva bogeria va arribar a tal punt que va nombrar al seu cavall Inciatus sacerdot i cònsol del senat.

Finalment Calígula va ser assassinat per uns soldats i senadors que van conspirar contra ell.

L'assassinat de Calígula, Lazzaro Baldi

CÒMMODE (180- 192 dC)
Còmmode va ser l'últim governant de la dinastia Antonina. Va començar a governar sol l'any 180, però ja havia governat també junt amb el seu pare des del 177.
Degut a que el seu regnat en solitari va començar des de una petita edat (16 anys), no va tenir suficient experiència per estar al càrrec. Degut a haver crescut entre riqueses, Còmmode no va estar molt pendent pel poble. De fet, pel motiu que es coneix més aquest emperador és perquè passava gran part del seu temps en l'amfiteatre. Allà ell lluitava contra gladiadors, animals ferotges, etc. A més a més guanyava diners per guanyar les batalles, de manera que empitjorava l'economia de la ciutat. 
La raó per la que realitzava tantes batlles per diversió, era perquè Còmmode es considerava a ell mateix el nou Hèrcules. Per aquesta raó va ordenar construir les seves estàtues amb pells de lleó i altres característiques del semidéu. 

Finalment l'emperador va tenir un destí semblant al de Calígula doncs, l'any 192 va morir assassinat per Narcís (un esclau) que el va estrangular fins la mort.

Escultura de Còmmode, vestit com Hèrcules, als Museus Capitolins

Aquests dos emperadors dels que he parlat tenen una cosa en comú, i és que són considerats alguns dels pitjors emperadors de la història de Roma junt amb Neró (del qui ja vaig parlar en una entrada anterior) i Domicià. 

Aquí adjunto un vídeo que afegeix informació sobre Calígula


Lídia Poyato
4t ESO

9 d’abril del 2021

CLÒDIA

Durant la república romana, va viure Clòdia, una dona molt destacable que, tot i l'exemple i determinació que podria haver demostrat la seva història, només va obtenir la fama que té per ser la musa d'alguns poemes del reconegut poeta Catul.
Lèsbia i el seu pardal, Edward Poynter 1907

Va néixer l'any 94 a.C a la ciutat de Roma i es té constància que va morir el 45 a.C, tot i això, ja que l'única informació que ha arribat sobre ella està en els poemes de Catul, no es sap del cert la veracitat d'això. 

Va estar infeliçment casada amb Metel, qui va morir d'una mort no natural. Hi ha versions que diuen que ella va prococar-la posant verí en la seva beguda, per no haver de seguir casada amb un home a qui no estimava, i poder estar lliurement amb els seus amants, entre d'ells Marc Celi Rufus i Catul.

Catullus apud Lesbiam, d'Alma-Tadema 1865


Mentre estava casada, Catul li escrivia amb el sobrenom de Lèsbia. Quan Metel va morir, ell va confessar-li les seves intencions de fer la relació oficial, però Clòdia va negar-se i el poeta va escriure un poema difamant sobre ella i la seva família. Això va provocar moltes calúmnies sobre ella.

En conclusió, Clòdia va ser una dona independent que buscava la seva llibertat que va ser humiliada públicament per això. 

A continuació es troba un slideshare amb alguns poemes de Catul dedicats a Clòdia.

Duna Garcés
1r Batx

TÀRRACO

Tots coneixem la ciutat de Tarragona, però pocs saben el seu origen i la gran importància que va tenir en l'època clàssica... En aquella...

Popular Posts