PENÈLOPE

Penèlope era filla del rei Ícar d'Esparta i de la nimfa Periboa. Penèlope era un personatge de l'Odissea i concretament la dona de Ulisses, el rei d'Ítaca que sobresortia per ser el més savi de tots els herois grecs de la terra de Troia. Ulisses i Penèlope van tenir un fill anomenat Telèmac.

Mentre Ulisses va estar 20 anys fora de casa per haver anat a lluitar a la Guerra de Troia, Penèlope es va quedar sola a Ítaca amb el seu fill. Durant l'absència d'Ulisses, Penèlope li va ser fidel, perquè ella no era capaç d'estimar a cap més home que no fos ell, però els nobles li feien pressió perquè es tornés a casar, ja que pensaven que Ulisses no tornaria.

Tots els nobles volien casar-se amb ella perquè apart de ser molt bonica, el seu home era el rei d'Ítaca. Penèlope no va cedir a la pressió i va enganyar a tots els seus pretendents durant un temps, els quals disposaven de totes les viandes del palau. Els va mantenir entretinguts mentre els hi feia creure que es casaria amb un d'ells quan acabés de teixir el sudari del seu sogre Laertes. Es passava els dies fent veure que teixia com si no hi hagués un demà però a les nits aprofitava i desteixia el sudari demostrant que la seva intel·ligència només podia ser comparada amb la del seu marit, que finalment va arribar a Ítaca per venjar-se i matar a tots els pretendents, però Penèlope no es creia que fos ell fins que Ulisses va revelar que coneixia el secret de una de les potes del llit que ell mateix havia fet amb una branca d'oliva plantat a prop del seu palau. Després d'haver-se explicat tot el què havia passat en 20 anys, van viure feliços per sempre més. 

Penèlope i els pretendents (1912) de John William Waterhouse 

Johann Heinrich Wilhelm Tischbein (1802)

REFLEXIÓ

Penèlope tot i sense saber si Ulisses (el seu marit) tornaria, el va estar esperant 20 anys a que tornés de la Guerra de Troia i durant tot aquest temps li va ser fidel, l'amor d'abans era amor del bo, avui en dia poca gent esperaria 20 anys a que la seva parella tornés, perquè l'amor d'ara no és com el d'abans; ara només parlem d'amor físic, no del amor sentimental.

En aquest vídeo, Joan Manel Serrat, parla sobre una tal Penèlope, creieu que es basa en aquest mite?

Helena Rovira

4t ESO

ÀRTEMIS

Deessa grega de la caça i la natura, protectora dels animals i dels boscos. Va néixer dels amors de Zeus i Leto. Quan va cumplir 3 anys li va demanar al seu pare sis desitjos: que no es casés mai, tenir més noms que el seu germà Apol·lo, tenir un arc i fletxes fetes pels Ciclops i una túnica de caça que li arribi fins als genolls, ser la que porti llum al món, tenir seixanta nimfes i tenir totes les muntanyes al seu domini. 

Quan Leto era a punt de donar llum, no trobava cap terra que l'acollís per por de la venjança d'Hera fins que va arribar a l'illa anomenada Delos, on a la fi va poder parir els seus dos bessons: primer Àrtemis, que ajudà després a a néixer el seu germà Apol·lo. Per això Àrtemis, encara que va ser sempre verge, és també la deessa dels parts. És representada com una donzella vestida amb una túnica que du un arc i un carcaix amb fletxes. Sovint apareix acompanyada d'un cérvol o d'un gos de caça. Quasi sempre és als boscos, caçant  en companyia de les seves nimfes. Era de caràcter cruel i venjatiu i li eren atribuïdes les morts sobtades.

Àrtemis, Francesco Hayez

Les llegendes diuen que va causar moltes víctimes per venjança. Causava la mort a tothom que ofenia la seva puresa. Tampoc suportava que ningú la suplantés en la devoció que sentien alguns mortals per a ella. Va ser responsable indirectament de la mort de Fedra, perquè es va suïcidar perquè Hipòlit (el seu fillastre) no va correspondre al seu desig. El jove era un fidel de la deessa, en qui s'havia dedicat en cos i ànima.

Àrtemis també tenia el seu costat positiu. Era protectora de les verges i de la natura però també de les dones que parien i els nadons.

La relació entre Apol·lo (que regia la llum del sol) i Artemisa (la de la lluna), era molt estreta, fins a tal punt de que els grecs vinculessin la deessa amb el culte d'Apol·lo.

A continuació teniu un slideshare amb més informació sobre Àrtemis:

Neus Llovera

1r batx

EL NAIXEMENT D'AFRODITA

Afrodita és coneguda com a la deessa de l'amor i de la bellesa. El seu nom significa: nascuda de l'escuma del mar, que és el nom que prové de la llegenda del seu naixement. Popularment sempre s'ha dit que la deessa és provinent de Grècia, i que després amb la cultura grega de part dels romans, seria Venus, la deessa romana de l'amor, com la deessa grega Afrodita. En el fons Afrodita, és una deessa adaptada pels grecs, una deessa d'origen oriental.

  El naixement de Veus, Sandro Botticelli, circa 1484.

Afrodita ha passat per moltes cultures diferents, i cada cultura la ha anomenat diferent. Aquests son els seus noms en diferents religions: Inanna en la mitologia sumèria, Astarté en la mitologia fenícia, Turan en la mitologia etrusca i Venus en la mitologia grega.

Un dels símbols d'Afrodita és la seva flor, que, era la rosa, la flor es considerava la flor de l'amor, i és la que es regala pel dia de Sant Jordi. 

Segons la llegenda, Afrodita va néixer de l'escuma del mar, Gea (mare de la Terra) només va tenir a Urà (Déu del cel), Gea es va unir amb Urà per tenir els Cicplops, Hecatonquirs i els Titans. Però ell odiava a tots els seus fills, i els va fer anar a viure amb la seva mare. Gea un dia els va alliberar i els hi va dir que es venguessin del seu pare, però tots tenien por, menys Cronos, i així va ser quan Cronos va acceptar la tasca que li havia dit la seva mare, i així doncs ell mateix va  tallar als genitals a Urà (Déu del cel) i els va llençar al mar, de manera que, la sang i el semen va caure al mar i es quan es va començar a formar l'escuma blanca i va sortir Afrodita amb forma adulta, ja que es diu que la deessa no va tenir infància. 

Una altra versió del seu naixement és que Afrodita va ser filla de Zeus i Dione. La llegenda va sobre el naixement d'aquest tipus d'Afrodita, la menys utilitzada en conceptes mitològics i mites, ja que neix de la unió de dos Deus. S'ha arribat a dir que era d'humor vanitosa, malhumorada i susceptible. Ella participa i és present amb molts mites on és la protagonista.

Aquí hi ha un curt vídeo on explica més el seu naixement. 

Raquel Larrubia

4t ESO

LES ÀNIMES A L'ANTIGA GRÈCIA

En l'actualitat la psicologia defensa l'ànima ("anima" en llatí) com una cosa vital per entendre el pensament. Però això ja ve dels antics filòsofs que definien l'ànima com un concepte emergent i dispers, fins i tot creien que era el principi de la immortalitat. Ho concebien com un principi de vida, una cosa indiscutible, moria el nostre ser material però mai moria l'ànima, aquella mena de cosa inexplicable que perdura encara que físicament ja no hi siguem.

LA CONCPECIÓ DE L'ÀNIMA A L'ANTIGA GRÈCIA

Antigament les ànimes es concebien de maneres diferents, concretament tres maneres diferents:

1. Com un alè, un sospir, vinculat a la respiració, quan falta alè l'individu realment mor.

2. Un foc, quan aquesta calor produïda per el foc s'apaga, l'individu realment mor.

3. Una ombra, que fins i tot pot aparèixer en somnis.

Les dues primers concepcions de l'ànima, la veuen com un principi de vida, la percepció més comuna era la 1. La tercera no passa a ser res més que una ombra, aquesta percepció no era gaire comú, ja que no la vinculaven a la religió i la espiritualitat en canvi les dues primers si que hi estaven vinculades.

Quan un individu moria es creia fermament que aquella ànima es desprenia del cos, sortien a través de la boca o de les ferides causants de la mort i anaven a l'Hades, creient que queda com el record immaterial de un individu que va existir, ja que l'ànima no influïa mai sobre la vida física, només ho feia quan aquesta estava unida amb el cos.

L'ànima és el principi de vida comú entre tots els éssers vius. A l'antiga Gràcia ho concebien com una cosa immortal, per ells era un principi de racionalitat, hi els feia molt de respecte, per tan gairebé gran parts de les seves accions a la vida es basaven en conservar la seva ànima purament, els grans deus deien que un cop morta una persona, no tenia ni amics ni enemics, sols se'ls havia de tractar amb respecte i perquè això passés cada persona feia el possible perquè quan morís, descanses en pau i la seva ànima perdures d'una manera tranquil·la i feliç.

Actualment poca gent té en consideració l'ànima, però la gent que realment hi creu, duen a terme purificacions i neteja provinents de l'antiga Gràcia, ningú assegura que funcioni però el que si asseguren es que fer-ho no comporta cap conseqüència negativa. 

A continuació deixo la portada d'un llibre on aprofundeixen més sobre aquest tema.

 El concepto del alma en la antigua Grecia, de Jan N. Bremmer

Finalment deixo un vídeo explicatiu sobre les ànimes:

Laia Bardolet 

1r A BAT

MEDUSA

Medusa, era un personatge mitològic que tenia una característica que tota persona que mirava els seus ulls automàticament quedava petrificat.

La seva mare es deia Ceto, era una divinitat marina, ella tenia dues germanes que també eren monstres es deien Esteno i Euríal.

Ella avanç de ser un monstre, era una noia molt bonica i era protectora del temple d'Atena, però Posidó es va enamorar d'ella i la va violar, però Atena tenia una forta rivalitat amb Posidó i va trobar una ofensa el que va passar i en el lloc que va passar, i per això va decidir oposar un càstig a medusa convertint aquella jove  en un monstre.

Cap de medusa

Michelangelo Merisi da Caravaggio

Perseu amb el cap de Medusa

Benvenuto Cellini

Aquestes dues obres representen el mateix, la mort de Medusa. En la mitologia grega el que s'explica és que Perseu fill de Zeus i Dànae va matar a Medusa tallanti el cap però el que no sàvia ell és que de la sang de medusa van néixer tres criatures sobrenaturals una era Pegàs que era un cavall alat, un monstre anomenat Amfisbena i un gegant que es deia Crisaor.

Us deixaré un breu vídeo per saber de medusa mes detalls:

PARMÈNIDES D'ELEA

Parmènides va ser un filòsof presocràtic i poeta grec, concretament d'Elea, l’actual Itàlia. Va viure entre els anys 540 aC i el 470 aC. Era fill de Pires i venia d'una família aristocràtica, reconeguda i noble.

Estàtua de Parmènides d'Elea

Va ser el principal representant de l'escola Eleàtica, és més va deixar l'escola de Pitàgores per dedicar-se a l'escola Eleàtica. Va ser deixeble  d'Anaximandre i Xenòfanes i també seguidor de Pitàgores. És el creador de l'ontologia. 

Escola d'Elea

La seva doctrina es va contraposar contra la d'Heràclit, ja que Parmènides concebia la realitat com a alguna cosa única i immutable. La seva filosofia es basava en el fet que el ser és i el no ser no és, amb això Parmènides ens comunica que el que no és, és a dir el no-res, el buit o l'espai no existeix i que el que és, és a dir la realitat, és eterna, ingenerable i impredictible. També diu que no existeix el moviment, ja que a través dels sentits captem aquest moviment i transformació per tant les conclusions que extreu Parmènides ens diuen que els sentits ens enganyen i que el que percebem només és aparença o doxa, no és la realitat. La realitat l'hem de percebre a través de la raó i el pensament lògic, Parmènides identifica el pla lògic amb l'ontològic. L'únic deixeble que va ser fidel als pensaments de Parmènides va ser Zenó.

Parmènides té una única obra, aquesta parla sobra la naturalesa. Es tracta d'un poema filosòfic escrit en 154 versos èpics. En aquest poema filosòfic Parmènides ens presenta la idea de que hi ha un ser absolut i que aquest no es perceptible ja que a aquest ésser no s'associa amb cap de les limitacions que pensa l'ésser humà. En aquest poema hi han referències mitològiques com ara les filles del Sol que son qui treuen els vels que tapen la realitat i així descobreixen la veritat.

Laura Rovira

1r batx

APOL·LO I DAFNE

Apol·lo era el déu de la música, la bellesa masculina, el Sol, la medecina i la poesia. Era el fill de Leto i Zeus. Els seus atributs principals són l'arc, la fletxa i la cítara. El seu símbol és el llorer i els llocs de culte són Delos i Delfos. Per altra banda, Dafne és la nimfa dels arbres, filla del déu riu Peneu amb Gea. És una gran caçadora i també sacerdotessa de Gea.

Apol·lo després de matar a la temible serp Pitó que s'amagava a la muntanya Parnàs, la va seguir, aquesta en estat agonitzant, fins al temple de Delfos. Allà va disparar les fletxes que d'una vegada per totes van acabar amb la vida de la criatura i van fer que Apol·lo s'apropiés del prestigiós Oracle.

Ple d'orgull per la victòria de la serp Pitó, Apol·lo va tenir la valentia de burlar-se i desprestigiar al déu Eros, per dur l'arc i les fletxes sent tan sols un nen. Apol·lo li va dir que les seves fletxes eren infal·libles , ja que havia aconseguit derrotar a aquella bèstia, i el déu Eros li va respondre que les seves feien més mal, ja que es  tractaven de l'amor. Eros, que era Cupido, tenia dues fletxes; una era de l'amor, amb la punta daurada, i l'altra era la del refús, amb la punta de plom. 

Davant l'ofensa d'Apol·lo, Eros ple de fúria li va disparar una fletxa d'or, fent que aquest s'enamorés perdudament de la nimfa Dafne, mentre que a ella li va disparar la de plom, fent odiar l'amor i especialment el d'Apol·lo.

Així doncs, Apol·lo perseguia constantment a Dafne, i ella fugia d'ell. Apol·lo li donava el seu amor però ella s'amagava a les profunditats del bosc per evitar ser trobada pel seu pretendent. Però precisament la sort no va estar de part de Dafne, ja que els déus intervenien i ajudaven Apol·lo a que la pogués atrapar. Ella en veure que no tenia cap sortida per la qual escapar-se, va convocar al seu pare Peneu perquè la convertís en qualsevol criatura i pogués continuar amb la seva llibertat. De cop, la pell de la nimfa es va convertir en una escorça d'arbre, el seu cabell en fulles i els seus braços en branques. Els seus peus i la terra es van transformar en un, ja no es podia moure, es van començar a lligar les arrels que sortien de les seves extremitats amb la terra. Apol·lo veient com la seva musa es convertia en un arbre, va abraçar les branques i va poder sentir com es contreien i com bategava l'esperit de la nimfa, en arbre. En veure que Dafne ja no podia ser la seva muller, va prometre que l'estimaria eternament i que les seves branques serien la corona dels herois.

Per acabar, Apol·lo va fer que l'arbre del llorer sempre lluís de verd i bonic gràcies als seus poders de l'eterna joventut i immortalitat. 

DUES PINTURES:

Apol·lo i Dafne de Francesco Albani (1620)

Apol·lo i Dafne de Gian Lorenzo Bernini (1621-1624)

DUES ESCULTURES:

Apol·lo i Dafne de Gian Lorenzo Bernini (1622-1625)

Apol·lo i Dafne de Arno Breker 

Aquí us deixo un vídeo on explica més detalladament el mite.

Helena Rovira

4t ESO