FILEMÓ I BAUCIS

Filemó i Baucis eren dos avis que vivien a les muntanyes, casa seu era una petita cabanya senzilla i digne. No tenien gaires propietats, però això no els feia pobres. 

Zeus i Hermes a casa de Filemó i Baucis, de Peter Paul Rubens

Un dia, Zeus va baixar a la Terra amb el seu fill, Hermes, tots dos amb aspecte d'humans. Així van recórrer la regió buscant hospitalitat a cada casa, per comprovar la bona voluntat i generositat de la gent que vivia allà. 

Quan van arribar a casa de Filemó i Baucis, aquests els van acollir humilment a la seva llar. Baucis els hi va donar un lloc per dormir i aigua calenta perquè poguessin rentar-se els peus, bruts i adolorits pel viatge. Filemó va sortir a l'hort per buscar verdura fresca i donar-la a Baucis perquè cuinés. Els únics aliments que tenien i tots els van oferir a Zeus i Hermes, tot i que Zeus, gaudint molt del menjar que aquests els hi oferien, cada vegada que la gerra de vi es buidava, feia que es reomplis sola. Quan la parella va observar aquest miracle, van veure que els seus convidats eren déus, i van tenir por de no haver-los donat suficients aliments dignes d'ells i van sortir de casa, per matar a la seva oca, l'únic animal que tenien. 

Zeus els va dir que no la sacrifiquessin, perquè ja havien donat prou mostres de la seva bondat. Va explicar a Filemó i Baucis que els seus veïns serien castigats pel seu egoisme i que s'inundaria gran part d'aquella regió, però que ells dos es podrien salvar. Seguidament tots van sortir de la casa, i van pujar a dalt de tot d'una muntanya. Quan van girar-se per veure el lloc d'on venien, només van veure un gran llac i un temple preciós on abans hi havia hagut la cabana de Filemó i Baucis. Així doncs, Zeus va convidar als dos a demanar allò que més desitgessin. Aquests van respondre que volien seguir vivint allà on hi havia estat la seva cabana,  i a més, que poguessin morir-se a la vegada, i així cap dels dos hagués d'enterrar a l'altre. 

Finalment, van seguir vivint feliçment i quan els va arribar l'hora, Zeus va complir el seu desig, transformant-los en arbres, un Tell i una Alzina, que des d'aquell dia, creixen junts a les portes del temple. 

Alba Riera
1r batx

ELS ESCLAUS A L'ANTIGA ROMA

QUE SÓN?

Els esclaus eren una classe social on hi havien les persones que eren considerades inferiors a la resta de la societat. Aquests estaven sotmesos a obeir les ordres del seu amo al llarg de la seva vida.  

     esclaus romans fent feines pels romans

COM S'ADQUIRIEN ELS ESCLAUS?

Els esclaus romans s'aconseguien a través de guerres, presoners de guerra, nadons abandonats que els convertien en esclaus, si eren homes i si eren dones les feien prostitutes.

Durant aquell temps hi havia molt tràfic d'esclaus, ja podia ser en una subhasta pública, en botigues, i fins i tot si aquell esclau era molt important, es venia per venda privada.

      esclaus treballant el món rural

COM EREN TRACTATS?

Com molts sabeu, tots els esclaus depenien d'un home, l'amo. Aquest els podia obligar a fer qualsevol tipus de feina. Alguns treballaven a les mines, aquesta era la pitjor de tots, altres treballaven als camps i els que tenien més nivell i intel·ligència eren mestres, perruquers, etc.

Els esclaus eren tractats depenen de la família per a qui treballaven. Alguns tenien molt bona sort i podien gaudir d'alguns petits privilegis ja que eren tractats com un altre membre de la família. En canvi d'altres no en tenien tanta de sort i eren explotats i maltractats fins el seu últim dia de vida.   

Berta Dong Reixach
4t ESO

GALATEA I POLIFEM

Galatea era filla de Nereu (fill de Pont i Gea) i d'una nimfa marina molt bella. La filla va heretar la bellesa de la mare, vivia al mar i era l'objecte de desig del ciclop Polifem.  

Polifem era tot el contrari a la bella Galatea, era monstruós, gegant i brut. Era fill de Posidó i de la nimfa Toosa, i estava bojament enamorat de Galatea, però com solia passar ella no li feia cas. La jove estava enamorada del fill del déu Pan i una nimfa i s'anomenava Acis i els dos amants s'havien de trobar secretament. 

El triomf de Galatea, Rafael

Una vegada, els amants estaven al costat del mar i Polifem els va descobrir. Molt enfadat pel que havia vist, va agafar una roca molt pesada i la va llençar a damunt d'Acis xafant-lo i matant-lo. Galatea, desesperada, va córrer cap al seu enamorat i va intentar salvar-lo però va ser en va. Galatea plorant, va suplicar els déus que van convertir la sang del jove i les llàgrimes d'ella en un riu perquè d'aquesta manera estiguessin junts per tota l'eternitat. 

Acis i Galatea, Guillemot

Hi ha tres versions més d'aquest mite. Una diu que Galatea està destinada al ciclop i quan Acis s'enamora d'ella, Polifem actua d'una forma molt agressiva cap a ell, tirant-li pedres i per escapar, Acis es converteix en riu. L'altra versió diu que Galatea acedeix a l'amor del Polifem i tenen tres fills: Celt, Gàlata i Il·liri, d'aquí venen ens epònims dels celtes, els gàlates i els il·liris. 
L'última versió diu que Pigmalión, rei de Chipre, va constuir una escultura que va anomenar Galatea. Com que vivia sol es va començar a enamorar de l'escultura. Durant una celebració en honor a Afrodita, el rei Pigmalión va demanar a la deessa que li donés vida a Galatea i la deessa li va fer un senyal al rei que ell no va entendre i va marxar a casa decebut. Després de contemplar l'escultura durant hores va besar-la iva adonar-se que els seus llavis no eren freds. Va tornar a besar-la i Galatea va cobrar vida i es va enamorar del seu creador. Afrodita va concedir el do de la fertilitat i així va néixer Pafo que va donar nom a l'illa de Pafos. 

Odisseu a la cova de Polifem, Jakob Jordaens

Silvia Kanuteh Rubio
1r batx

CONCURSOS TEATRALS

El teatre es basa en tres modalitats diferents: la Tragèdia, la Comèdia i el Drama satíric. A l'antiga Grècia va desenvolupar un paper molt important entre els ciutadans, especialment la Tragèdia. Els personatges que s'encarregaven de la seva organització i desenvolupament eren l'arcont epònim i l'arcont rei, els quals designaven al "Corega" i escollien als tres poetes tràgics i als tres còmics d'entre els que s'havien presentat al concurs. Els guanyadors d'aquest rebien una senzilla corona d'heura. Dos dies després de les representacions, el poble, que es trobava reunit al teatre, valorava la gestió que havia estat realitzada pels citats arconts. 

A Atenes, l'entrada a les representacions, que es duien a terme de la sortida a la posta del sol, en un principi era gratuïta, però després es va començar a cobrar dos òbols , els quals a partir d'una etapa determinada, pagà l'Estat als ciutadans menys afavorits. Les dones, que es trobaven marginades en el pla polític i social, podien assistir al teatre (les de classe alta només hi assistien quan es tracta de tragèdies), però no podien participar-hi com a actrius en l'obra, per aquest motius els papers de dones els representaven homes disfressats d'elles. Tot i semblar que el teatre en l'antiga Grècia era accessible a tothom, els esclaus no eren benvinguts.  

Ja que els papers principals en la Tragèdia i Drama satíric eren representats per un nombre molt reduït d'actors, i que les dones no podien participar com actrius, els grecs varen haver de recórrer a l'ús de les màscares, perruques i vestits, amb els quals els espectadors aconseguien identificar fàcilment als personatges representats. En les màscares de la Comèdia, es solien exagerar les expressions burlesques i els trets còmics dels mateixos. Per altra banda, en la Tragèdia es mostraven gests serens i grandiosos, especialment si l'actor representava a un heroi o un déu. Les màscares servien per amplificar i projectar millor la veu dels actors cap als espectadors que estaven asseguts a la càvea. Respecte als vestits, dins la Comèdia existia una gran llibertat a l'hora d'escollir la roba, predominant en ella els colors vius i alegres, mentre que en la Tragèdia el vestuari era més convencional. 
Els personatges que representaven a déus i herois vestien l'himató, mentre
que els actors secundaris acostumaven a vestir el quitó. 

La qualitat dels textos, per altra banda, i la excel·lent posada en escena dels mateixos actors, en la que s'incloïa música i dansa que aconseguia apassionar al públic que acudia a veure-ho. 

Actor grec sostenint la seva màscara tràgica. Detall d'un vas grec, segle IV a.C.

Per a més informació us deixo a continuació un petit video:

Judith Rodríguez Bares
1r Batx

ELS PRIMERS POBLADORS D'ITÀLIA

La península itàlica va rebre diverses onades de pobladors que es veien obligat a marxar del seu país per culpa de la persecució i la repressió d'altres pobladors procedents de l'Europa central, oriental o Àsia.

Uns pobladors que ocuparen el nord-oest de la Península Itàlica durant el Neolític foren els lígurs. Cap al mil·lenni a.c arriben des del centre d'Europa unes tribus indoeuropees: els itàlics o italiotes.

Els itàlics ocuparen la resta de la península Itàlica. Aquests parlaven diferents dialectes que, amb el temps, van anar evolucionant per donar lloc a altres llengües. Aquests indoeuropeus es transformaren després en pobles com els umbres, els oscos, els samnites, els sabins, els eques, els volscos i els llatins. 

També al començament del primer mil·lenni a.C trobem a Itàlia un altre poble no indoeuropeu i molt civilitzat: els etruscos, originaris de l'Àsia menor. Aquests van implantar per primera vegada a la península una civilització urbana. Els etruscos eren un poble industrial i comerciant que va assolir la seva màxima expansió econòmica i política durant la primera meitat del segle VI a.C.
Finalment, a partir del segle VIII a.C. van arribar colons grecs que es van anar instal·lant a les zones costaneres del sud i a Sicília. Aquests colons hi van portar la civilització que floria a Grècia. Van fundar ciutats comercials i les van anomenar Magna Grècia.

Els llatins
A la zona centre-occidental de la península Itàlica s'hi van instal·lar els llatins, més específicament en un territori anomenat Latium. Els llatins es van organitzar en diferents grups socials; un grup de famílies s'agrupava en una unitat superior, la gens. Un conjunt de gens formava una tribu. Les diferents tribus no se sentien diferents entre elles perquè totes parlaven la mateixa llengua, tenien una única moral i les mateixes creences religioses. El pater familias, és a dir, l'home de cada família, es reunia periòdicament amb els altres patres familias per tractar temes comuns. Els llatins vivien en pau i harmonia i es dedicaven a l'agricultura i a la ramaderia. Però quan els volscos i els eques van perseguir-los, es van veure obligats a refugiar-se en recintes fortificats. D'aquí neix la ciutat d'Alba Longa, la metròpoli més antiga.

Península Itàlica

Jana Casacuberta
1r batx

LA RELIGIÓ A L'ACTUAL GRÈCIA

Com ja sabem, els antics grecs eren politeistes, cosa que actualment ja no és així. La població grega actual es compon més o menys d'un 97% de cristians ortodoxos. Grècia i les seves illes i Rússia són els països que tenen més quantitat de cristians ortodoxos. El 3% de la població de Grècia, són musulmans, catòlics i jueus. Etimològicament, la paraula "ortodox" significa "creença correcta". 

Creu de la religió ortodoxa

Segons la història de l'església ortodoxa, el primer en arribar a Grècia i compartir la fe cristiana va ser Sant Pau, tot i que en realitat va ser Constantí el Gran el que va fundar la ortodòxia. 

A partir del segle VIII, el papa de Roma i el patriarca de Constantinoble van començar a tenir diferències ideològiques, com per exemple en el catolicisme els sacerdots no es poden casar, a diferència dels ortodoxos que ho poden fer abans d'entrar a les Ordes. Així és com es va iniciar l'Església Ortodoxa Grega. La separació entre l'església catòlica i la ortodoxa s'anomena schism i va ocórrer al segle IX.

La ortodòxia es considera més un sentiment que una institució i aquest sentiment es veu reflectit en els poders públics i no només en la població. Per exemple, encara que la Constitució grega garanteix la llibertat de fe, durant uns anys es va aplicar una discriminació racial cap a les minories del país. 

Durant l'imperi Otomà (1453 - 1821), l'església i els sacerdots ortodoxos van ser molt importants en la conservació de la nacionalitat grega. Durant les diferents ocupacions que va patir el país, els ortodoxos van ser els encarregats de preservar la llengua, cultura i tradicions gregues però sobretot la fe ortodoxa. Grècia va ser fins el 2001 l'únic país de la Unió Europea en el qual posava la religió de cada persona en el seu carnet d'identitat. A més l'ús dels serveis públics només era permès a aquells afiliats a l'església ortodoxa. 

Tot i que actualment l'església i l'estat grecs estan separats com en tots els països europeus, el ortodoxos encara influeixen molt en la societat grega. El paganisme va ser eradicat de la religió grega fa segles tot i que des del 2006 s'ha regulat una espècie de moviment pagà anomenat "dodecateisme" que promou l'adoració als antics Déus Olímpics. 

Bust de Constantí el Gran, Basílica Nova de Roma (autor desconegut)

Cap a finals dels anys 70, l'episcopat catòlic de Barcelona va cedir a la petita comunitat ortodoxa d'aquesta ciutat una església perquè practiquessin la religió ja que tot i ser una minoria celebraven nadal, Pasqua, batejos i altres festes tots plegats. El fet de tenir el seu propi lloc on practicar aquesta religió va facilitar a persones vingudes sobre tot de l'est d'Europa, sobretot de Romania, la pràctica de la religió ortodoxa. la majoria de la comunitat estava formada per catalans i romanesos 
La comunitat va començar a créixer i van començar a fer diferents activitats com formació en teologia, catequesi, traducció de texts litúrgics al català i\o castellà.
Actualment la comunitat continua creixent i això ha fet que s'obrin diferents parròquies arreu d'Espanya que celebren els oficis i resen en català o en castellà i poc a poc també han introduït cants en romanès i eslau així com serbi i grec.

interior de l'Església Ortodoxa de Barcelona

Silvia Kanuteh Rubio
1r batx

ATALANTA

Hi ha gent que creu que el pare d'Atalanta era Jàson d'Arcàdia, mentre que d'altres diuen era filla de Boeclà Escoè. Sigui la versió que sigui, la seva mare va ser Climene. 

La petita Atalanta va ser abandonada quan era una nena a la vessant d'una muntanya ja que el seu pare no volia tenir una filla. Una óssa la va cuidar i alletar fins que uns caçadors se la van emportar. El seu cos era robust i gràcies a això va poder assassinar dos centaures quan intentaven violar-la. Fins i tot va formar part de l'expedició de Jàson quan va anar juntament amb els Argonautes a buscar el velló d'or. 

Atalanta, Pierre Lepautre

Quan la deessa Àrtemis va enviar un porc senglar a la ciutat de Calidon, Atalanta va ser una de les persones que es va unir al grup per matar la fera que amenaçava el poble i de fet, va ser una de les guerreres que va aconseguir enderrocar l'animal amb les seves fletxes. Alguns dels caçadors van fer comentaris despectius ja que no trobaven bé que una dona formés part del grup de caça, però Meleagre, que s'havia fixat en la noia, va assassinar el porc i va deixar que la jove participés en el sacrifici cosa que no va agradar a molts dels caçadors. Aquests es van enfrontar amb Meleagre i van resultar morts. 

Atalanta va fer tot el possible per no casar-se, fins i tot va proposar al seu pare que tot aquell que es volgués casar amb ella hauria de fer una cursa per derrotar-la, o en cas contrari seria assassinat. Va tenir molts pretendents degut a la seva bellesa i sempre perdien tot i que ells corrien despullats i ella vestida. Amb l'ajuda de la deessa Afrodita, Milanó (segons la versió de l'Arcàdia) o Hipomenes (segons la versió boeclana) va aconseguir arribar primer a la meta ja que la deessa i va donar tres pomes en diferents punts de la cursa. Com que Atalanta s'havia enamorat del jove, va parar a recollir les pomes per tal que ell pogués arribar a la meta i no hagués de ser assassinat, per tant com que va arribar a la meta es van casar. Com que Milanó o Hipomenes no va mostrar el seu agraïment a la deessa i va fer l'amor amb Atalanta al temple de la deessa Cibeles. Això era bastant inapropiat i Afrodita va decidir convertir els amants en lleons ja que estava molt ofesa. Els va convertir en aquests animals perquè en l'antiguitat, es creia que els lleons no s'aparellaven junts sinó que ho feien amb amb les panteres, per tant es tractava d'un càstig molt cruel.

Font de Cibeles, Ventura Rodríguez

Silvia Kanuteh Rubio
1r batx