Els filòsofs pluralistes són els filòsofs presocràtics, entre ells Empèdocles, Anaxàgores i Demòcrit els quals seguidament explicarem. Els pluralistes són aquells filòsofs que consideren que "l'arkhé" és a dir la realitat, la natura, no esdevé per un sol principi sinó que hi ha més d'un factor que fa que esdevingui.
Segons Empèdocles la realitat és formada de quatre elements, per terra, aigua, foc i aire. Aquests quatre elements formen tan el què ens envolta, com a les persones i diu que hi ha dos principis pels quals ens movem, l'amor i l'odi que fan que els elements se separin per l'odi o s'ajuntin per amor. També dirà que el coneixement humà és possible ja que els elements es distingeixen l'un de l'altre i això ho podem percebre gràcies als sentits.
Empèdocles d'Agrigent
Anaxàgores dirà que els principis que formen la realitat son eterns i infinits, s'aproxima al què són els àtoms als quals va anomenar "homeomerias". Aquests principis s'uniran o es desfaran creant i destruint els diferents cossos. Aquestes "homeomerias" s'ajunten o es desfan per una força anomenada "nous". La "nous" és la primera idea que s'acosta al cristianisme i a Déu. Diu que el coneixement és possible per diferenciació i per tant aquest és possible gràcies als sentits.
Anaxàgores
Finalment tenim a Demòcrit, que afirma que no podem dividir la matèria infinitament perquè aquesta matèria té uns principis bàsics invisibles, ell els hi diu "àtoms" que vol dir "indivisible". Tota la matèria està feta d'aquests àtoms, i ell diu que el "ser" és aquella matèria on hi ha àtoms i el "no ser" és l'espai entre àtoms, aquest espai permet que els àtoms puguin moure's entre ells i formar la realitat. Demòcrit dirà que l'atzar no és possible, diu que l'univers té una sèrie de lleis que nosaltres podem conèixer i per tant defensa que l'idea del coneixement és possible i és possible a través dels sentits. Demòcrit va ser perseguit pel seu pensament, perquè consideraven que era perillós.
A l'antiga Roma hi havia quatre tipus d'habitatges segons l'economia de qui les ocupava i, segons si es trobaven a la ciutat o al camp:
La casa típica romana era la Domus. Tot i així, aquests habitatges tan sols els podien tenir les famílies benestants, és a dir, només un nombre limitat de persones.
Aquestes cases només tenien un pis, amb la planta rectangular i tancada de l'exterior per parets uniformes i amb poques finestres.
Als inicis tenia les parts següents:
L'entrada principal constava d'un uestibulum, un espai petit abans de la porta (fores), que donava a un passadís anomenat fauces.
La primera cambra que es trobava era l'anomenada atrium, la qual era el centre de la casa. Estava coberta per un sostre excepte per una gran obertura, el compluuium, que donava claror i aire i, a més, deixava caure l'aigua de la pluja en el impluuium, una bassa que recollia l'aigua i passava a una cisterna subterrània.
Originàriament hi havia la llar (focus) on es cuinava i menjava, però a les últimes cases que s'han trobat ja no se n'hi troben. El que sí que es troba és una taula de marbre, una capelleta consagrada als lars (lararium) i l'arca dels cavalls. A cada cantó de l'atrium hi havia dues ales (alae) per ampliar l'espai.
El tablinum estava situat al darrera de l'atrium, separat per una cortina o un reixat de fusta. Era el despatx del pater familias, on rebia les visites i guardava l'arxiu familiar.
Els dormitoris s'anomenaven cubiculas, situades al costat de l'atrium. Les habitacions que rodejaven l'entrada podien estar obertes a l'interior, com a habitació, o donar a l'exterior. De l'última manera, el propietari podia llogar-les com a botigues, les anomenades tabernae.
Moltes tenien un jardí, l'hortus.
La domus dels Vetis, Pompeia
Aquí podreu veure una simulació de com seria una Domus
Al segle II aC, les domus van patir alguns canvis. La influència de la civilització hel·lenística converteix les cases senyorials, abans austeres, en mansions majestuoses:
La part de davant es queda igual, però la de darrera es desenvolupa una mica més. Anteriorment, la part central de la casa era l'atrium, després d'aquests canvis, però, passa a ser-ho el tablinum i el peristylum. A més, aparèixen espais especialitzats com el triclinium i la culina.
El triclinium, era el menjador. Es va introduir amb el costum grec de menjar ajagut. N'hi podia haver més d'un.
Ni la culina (cuina) ni la latrina (lavabo) tenien un lloc fix. A vegades la latrina estava al costat de la culina i a vegades a dins.
El peristylum era un jardí envoltat d'un porxo sostingut per columnes. Al seu voltant es distribuïen unes quantes cubiculae.
Aquí tenim la planta de la domus
A les grans ciutats, no tothom es podia permetre les Domus així que la gent amb pocs recursos vivia amuntegada en pisos, més ben dit, en illes de pisos, en llatí insulae:
A diferència de les Domus, les insulae podien arribar a quatre pisos. A més, per construir-les, feien servir els materials més barats, de manera que hi havia molts riscos d'incendi o esfondrament.
Es feien al voltant d'un pati que permetia la ventilació i la claror als habitatges, ja que molts no donaven al carrer.
Com que tenien moltes finestres i balcons, res no impedia que entrés el soroll.
Les cambres eren poques i no estaven destinades a un ús fix: s'utilitzaven en funció de les necessitats de cada família. Els lloguers eren cars i molts llogaters sots-arrendaven alguna cambra, amb la qual cosa encara hi vivien més estrets.
Per si no fos ja prou miserable amb aquestes condicions, normalment no tenien conduccions d'aigua i per tant, havien d'anar a buscar l'aigua a la font pública més propera. A més, moltes insulae no tenien lavabos a tots els pisos i per tant, la gent havia d'anar a les comunes públiques.
Casa dels aurigues, Òstia
La Villa Rustica era el mas, l'edifici principal d'una explotació agrària. Primitivament, l'edifici era tan sols una cabana d'habitatge individual i un pati o corral amb una cisterna per recollir l'aigua de la pluja. Més endavant, es van incorporar noves dependències al voltant del pati com el menjador, dependències per a carros... Normalment, l'amo tenia una part de la uilla destinada a residència de camp.
Els amos més rics, es feien construir la "uilla urbana" enmig de bells paisatges. Aquestes tenien totes les comoditats que es podien imaginar. Les habitacions estaven separades en diferents edificis i es comunicaven per mitjà d'uns passadíssos (criptopòrtics). Tot i així, si el propietari no era prou ric, es quedava en les millors habitacions de la uilla rustica.
Maqueta d'una uilla rustica, Museu d'història de la ciutat de Girona
L'Antiga Grècia va ser l'origen de la democràcia i el naixement de la figura del polític com a representant de la democràcia tal i com coneixem actualment, que és aquella persona escollida per uns ciutadans i que té el càrrec d'encapçalar i/o representar el poble. Amb aquest encàrrec van sorgir els primers representants de la població grega, concretament la que vivia a Atenes, i van sortir els primers polítics de tota la història. De polítics, com en els nostres dies, n'hi havia de bons i de dolents. De fet, ens podem trobar amb uns polítics que van ser molt importants per Grècia i d'altres que van ser desastrosos i eren corruptes; fet que ens fa pensar que, definitivament, les coses no han canviat tant.
Philipp Foltz, Via Wikimedia Commons
GRANS POLÍTICS DE L'ÈPOCA
Durant l'antiga Grècia es va anar formulant el concepte de política i el concepte de una figura política representant.
Tot i que el polític no es veu avui en dia com una figura fonamental per la societat d'aquesta època, cal recordar que, sense ells, moviments polítics i socials com la democràcia haguessin estat, potser, impossibles. Dos dels polítics més destacats de l'època van ser Clístenes i Pèricles, que van originar i van ajudar a confeccionar el concepte democràcia tal i com l'entenem avui.
Clístenes (Segle VI aC)
Clístenes va ser un polític atenès i membre del partit aristocràtic. Va arribar al poder després de destronar el tirà (dictador) Hipias.
L'any 580 aC, va introduir unes reformes que van desembocar en el sistema polític tan famós avui en dia: la democràcia. Alhora, va introduir al poble atenès un sistema anomenat ostracisme, que consistia en desterrar durant deu anys tots aquells que poguessin ser perillosos per la societat.
Clístenes, una figura important a la democràcia
Pèricles (Segle V aC)
Estadista i general atenès, es va convertir en el polític més poderós de l'època. Era un orador molt destacat i intel·ligent, i és per això que solia aconseguir posar la opinió pública a la seva butxaca. Va perfeccionar el sistema democràtic construït per Clístenes, i va organitzar grans decisions en diferents àmbits, com ara la reconstrucció de l'Acròpolis. Tot i així, Pèricles no sempre va ser vist sempre com un home bo, ja que l'any 430 aC va ser acusat d'apropiació de fons públics i va haver de pagar una multa molt important. Per tant, sorprenentment, Pèricles no només serà una gran figura demòcrata, sinó que també figurarà com el primer polític corrupte de la història.
Pèricles, un gran corrupte
A continuació, per concloure us adjunto un vídeo que explicarà més detalladament com era la democràcia a Grècia.
Acrisi, el rei d'Argos, tenia una filla molt famosa anomenada Dànae. Però un oracle el va avisar que el fill de la seva filla li causaria la mort. Així és que Acrisi va tancar a Dànae en un soterrani protegir per portes de bronze. Només Zeus va poder-hi entrar, després de convertir-se en una pluja d'or, en una de les seves habituals transformacions amb les quals seduïa les seves amants. Zeus i Dànae es van unir i Dànae va concebre Perseu. Llavors Acrisi va abandonar mare i fill en una barca a la deriva sense menjar ni aigua perquè morissin. Tanmateix, van arribar a l'illa de Sèrifos, on els va recollir Dictis, un pescador germà del rei Polidectes.
Amb el temps Perseu va fer-se un home i el rei va començar a molestar a Dànae amb insistents proposicions de matrimoni. Dànae amb el suport del seu fill, s'hi negava. Per desfer-se d'aquell noi, sense pensar-s'ho gaire, va acceptar el repte. La Medusa era una de les tres Gorgones, monstres amb ales i unes urpes i uns ullals terrorífics i amb una cabellera de serps verinoses. Però la seva arma més terrible era la seva mirada, que convertia els homes en pedra. Zeus, sabent que tot sol el seu fill no se'n sortiria, va demanar a altres déus que l'ajudessin. Hades li va donar un casc amb el poder de tornar-se invisible, Hermes unes sandàlies alades i una falç, i Atena un escut tan brunyit que reflectia com un mirall, amb l'advertiment que mirés sempre la Medusa a través de l'escut i no directament.
Perseu va arribar el mont Atles, on vivien les Graies, germanes de les Gorgones, que tenien només un ull i una dent per totes tres. Perseu els hi va exigir que li indiquessin el camí cap a Medusa.
Quan li van dir, Perseu es va dirigir a la Terra dels Hiperboris, a l'extrem nord del món, on vivien les Gorgores en una cova entres les figures petrificades de les seves víctimes. Perseu les va trobar dormint i es va anar costant a la Medusa a poc a poc, d'esquena mirant enrere a través de l'escut. Quan va tenir Medusa al seu abast, el noi, sense girar-se, li va tallar el cap. Del contacte de les gotes de la sang de Medusa amb la terra, va néixer Pegàs, el cavall alat. Perseu va córrer a guardar, amb l'escut encara, el cap de Medusa dins un sarró de roba gruixuda, ja que, morta hi tot, la seva mirada no havia perdut el seu poder petrificador. Després, amb les sandàlies alades i el casc d'Hades, se'n va poder anar a gran velocitat i sense que el veiessin les altres Gorgones.
Perseu amb el cap de Medusa, Benvenuto Cellini
Perseu tornava volant sobre el nord d'Àfrica quan, de cop, va veure a Tità Atles sostenint el món, càstig que Zeus li havia imposat per sempre quan va encapçalar la revolta dels titans contra els deús olímpics. Perseu va tenir pietat del seu sofriment i el va tornar pedra amb el cap de Medusa, convertint-lo així en cadena muntanyosa encara avui anomenada Atles. Més endavant, a un penya-segat, va trobar a una jove que estava encadenada i nua i que era bellíssima. Perseu la va alliberar i li va oferir la capa per cobrir-se. La noia es va presentar i va dir que es deia Andròmeda, filla de Cefeu, el rei d'Etiòpia. La seva mare, Cassiopea, havia dit sovint que tan ella com la seva filla eren més formoses que les Nereides, nimfes del mar.
Aquestes, enutjades, s'havien queixat el seu senyor, Posidó, el qual havia enviat un monstre a desolar Etiòpia. Només hi havia una manera d'aplacar la ira de Posidó, segons un oracle consultat: que el rei sacrifiqués la seva filla al monstre. Quan la noia va acabar d'explicar la seva història a Perseu, el monstre va sortir del mar. Perseu gràcies als dons dels déus, va aconseguir matar-lo i va demanar casar-se amb ella. Però s'havia d'enfrontar amb Fineu, un oncle d'Andròmeda, que la pretenia i que Perseu va transformar en pedra tan sols ensenyant-li el cap de la Medusa. Finalment, el rei, en agraïment, li va donar la mà de la seva filla.
Les Nereides, Gaston Bussière
Tot seguit, Perseu va tornar a buscar la seva mare a Sèrifos i va arribar just el dia que el rei volia obligar-la a casar-se amb ell. Va anar al palau de Polidectes, on aquest estava reunit amb els seus amics, i traient el cap de la Medusa davant seu, van quedar tots convertits en pedra.
En acabar Perseu va retornar tots els presents als déus. El cap de Medusa el va donar també a Atena, que el va fixar per sempre a l'ègida. Un dia Perseu va anar a uns jocs que es celebraven a Argos per provar la seva habilitat en el llançament del disc. Acrisi, encara el rei, presidia els jocs sense saber que un dels participants era el seu nét. En llançar el disc, Perseu va relliscar i el disc es va desviar cap a la tribuna amb tanta mala sort que va encertar el cap d'Acrisi i es va morir instantàniament. Finalment, l'oracle s'havia complert. Perseu succeí el seu avi en el regne d'Argos, on va viure feliç al costat d'Andròmeda.
Quan el cap d'un temps van morir els dos, els déus els van convertir en sengles constel·lacions.
Anaximandre de Milet va ser un filòsof grec. Va ser el primer en establir un principi comú per a tots els éssers, anomenava a aquest concepte "apeiron". La paraula "apeiron" pren el significat de "indeterminat" o "indefinit".
Estàtua d'Anaximandre
Anaximandre va ser deixeble de Tales de Milet i va formar part de l'escola de Milet. Va ser Anaximandre qui va convocar una expedició a Apolònia on més tard se li va donar el poder polític i se li va manar que controlés la natalitat del territori, ja que hi havia un problema de superpoblació.
Apolònia
Anaximandre durant la seva vida també va realitzar tot de recerques, una d'elles va ser per crear el primer mapa del món, que va elaborar a través d'altres trossos de mapes i del que sentia dels mercaders. Anaximandre va haver de lluitar en contra de les creences terraplanistes d'aquella època per elaborar-lo.
Primer mapa d'Anaximandre
A Anaximandre també se li atribueixen la fixació dels equinoccis i solsticis, els rellotges de sol...
La seva filosofia es basava en l'origen dels éssers. Segons aquest filòsof tot procedeix d'allò que és humit, de manera que els nostres avantpassats són els peixos, gràcies a aquesta teoria van considerar-lo el primer cosmòleg i antecessor de la teoria de l'evolució. Anaximandre defensava el concepte de "l'apeiron" com allò que va fer que esdevingués l'ésser, "apeiron" és allò etern, infinit, il·limitat i indeterminat, no es pot corrompre. Va escriure 4 llibres sobre aquest tema.
Anaximandre a més de ser el primer filòsof en crear "l'apeiron" i fer infinit l'origen dels éssers, va ser de les primeres persones en escriure en prosa.
Hera va ser una de les deesses més importants de l'Olimp. Va ser esposa i germana de Zeus. En la mitologia romana va ser coneguda com a Juno. És la filla gran de Cronos i Rea. Era la deessa del matrimoni i es caracteritza per la fúria i l'ànsia de venjança causades per les constants infidelitats del seu marit. Els fills de la seva unió amb Zeus són Ares, Hebe, Ilítia, Eris i Hefest.
La Hera Campana, una còpia romana d'un original hel·lenístic, al museu del Louvre
Va ser coneguda per ser protectora de totes les dones casades. Va ser una de les víctimes de la fúria devoradora del seu pare. Cronos, per evitar que un dels seus fills el destronés (com ell mateix havia fet amb el seu propi pare), els devorava un a un a mesura que anaven naixent. D'aquesta manera, Hera va acabar engolida pel seu pare. Tot i això, Zeus la va acabar salvant i també va alliberar a tots els seus germans. Es diu que va ser criada per Oceà i Tetis. D'altres diuen que va ser criada per les Hores, per l'heroi Témeno i fins i tot per les filles d'Asterió.
Se la representa bella i severa. Sovint, també gelosa, violenta i venjativa. Els seus atributs són la diadema i el ceptre. Els seus animals són el paó, la vaca i el cucut i les seves plantes són el ramell de Sant Ponç, la magrana i el lliri.
Durant la lluita que va haver-hi entre Zeus i els titans, a deessa va ser criada segons algunes versions per Oceà i Tetis, amb qui ella en va estar sempre molt agraïda i quan ells es van barallar, va tractar de reconciliar-los.
HERA I HÈRACLES:
Un dels herois que més va patir l'exaltació d'aquesta deessa va ser Hèracles, fill de Zeus amb la mortal Alcmena. En assabentar-se que aquesta donaria llum un fill al seu marit, Hera va malformar les cames d'Alcmena per evitar el part. No obstant això, una serventa va aconseguir enganyar la deessa, dient que el nen ja havia nascut. En descobrir l'engany, Hera va transformar a la criada en una mostela. La deessa no va desistir en el seu esforç de treure la vida al nadó: per eliminar-lo va arribar al seu bressol dues serps. Però, Hèracles que havia heretat la força del seu pare Zeus, va escanyar les serps amb les seves mans. Pels antics grecs, l'origen de la Via Làctea estava relacionada amb Hèracles i Hera. Perquè el seu fill bastard es pogués alimentar de la llet d'Hera, Zeus va enganyar a la deessa i va aconseguir que el nen s'alletés del seu pit. Tot i així, en descobrir que la criatura a la qual estava alimentant era el fill d'Alcmena el va retirar amb violència. Les últimes gotes de llet que van sortir del mugró de la deessa van quedar fixes al firmament, i van crear la Via Làctea.
Quan l'heroi va créixer, Hera va aconseguir obligar-lo que obeís els treballs que Euristeo (rei de Micenes) li encomanés. Tot i que l'objectiu de la deessa era que Hèracles fracassés i morís en alguna d'aquestes missions, el resultat va ser tot el contrari del que esperava: Hèracles va triunfar en cada una de les proves i la seva glòria es va estendre. Hèracles va ser divinitzat després de la seva mort, la majoria d'autors antics suposen que es va donar una reconciliació tardana amb l'esposa legítima de Zeus, que arribaria fins i tot a lliurar l'heroi a la seva filla Hebe en matrimoni.
The Birth of the Milky Way, Peter Paul Rubens, 1637
L'antiga Grècia es descriu com una societat patriarcal. Durant el desenvolupament de la ciutat al llarg del segle VIII aC, es van establir dos grans grups socials basats en criteris d'exclusió: el "cercle de ciutadans", que excloïa als estrangers (metecs) i als esclaus i el "club d'homes", que excloïa a les dones.
El nom del ciutadà es va establir com aquell que tenia possibilitat de participar en el poder polític, activitat en la qual les dones eren el sector social més allunyat a obtenir la possibilitat de participar en el poder polític, però tot i ser difícil no eren excloses a diferència dels esclaus i estrangers que mai podien convertir-se en ciutadans, per tan no podien participar en política.
Les noies vivien recloses sense poder ni sortir al pati interior de la casa. Allà era la mare o l'àvia l'encarregada de l'educació. Els hi ensenyen a cuinar, a treballar la llana i el teixit i a portar les tasques de la casa. De vegades fins i tot aprenien coneixements de lectura i música. Solament sortien per assistir a festes religioses, les quals alguns cops participaven en processons i cants, però sempre separades dels nois.
EDAT DE CASAMENT
Quan arriben a l'edat de casar-se,14 o 15 anys, el cap de família decideix amb qui es casen, normalment sense que els nuvis es coneguessin abans. També el nuvi, que sol tenir vint anys o més, segueix les indicacions del seu pare i els interessos familiars i no pas les seves inclinacions. El futur sogre acorda amb ell donar-li amb la seva filla una elevada quantitat de diners. En cap moment del compromís o del casament es demana el consentiment de la núvia. De fet la dona és tractada per la llei d'Atenes com un ésser dependent, igual que un esclau o un menor d'edat, primer està sota la potestat del seu pare o algun altre familiar, després sota la del seu marit, i fins i tot, si enviuda, pot quedar sota la del seu fill.
Hi ha una ciutat grega que es distingeix per tenir un tracte diferents a les dones, aquesta és Esparta situa a les dones més o menys en peu d'igualtat amb els homes; totes estaven sotmeses a l'Estat i la seva fi primera, era la reproducció de soldats vigorosos i disciplinats. Les dones espartanes tenien més llibertat i autonomia. Podien fer activitats comercials o literàries, podien ser propietàries de terres i la seva opinió es tenia en compte entre els homes. Estaven ben alimentades amb l'objectiu que els seus fills estiguin forts i saludables també. Les dones espartanes rebien una educació semblant a la dels homes. Les competicions eren mixtes, i els homes no s'avergonyien si era un dona qui guanyava L'espartana era la única dona que podia anar a veure els torneigs.
Als 15 anys s'emancipaven, però no era fins als 25 anys que es casaven.
Actualment el tema de que la dona estigui vetada en molts casos, ha avançat però no tant com hauria d'haver evolucionat, ja que segueixen havent moltes diferències i desigualtats envers les dones i fins i tot algunes societats encara les veuen com una persona que sols ha d'estar a casa i cuidar els infants i de la llar. Per tant cal seguir lluitant per les igualtats entre homes i dones ja que després de tants segles no pot ser que hagi avançat tot menys aquest tema. És un objectiu que encara ens queda per aconseguir i hem d'obrir camins i mentalitats a petits o grans passos, però s'ha d'aconseguir.
A continuació un vídeo explicatiu sobre les dones a l'antiga Grècia.
