31 de desembre del 2014

EL DILUVI UNIVERSAL EN: LA MITOLOGIA GREGA I LA TRADICIÓ CRISTIANA

EL DILUVI UNIVERSAL DE DEUCALIÓ

Va ser causat per la ira de Zeus contra els fills de Licaó. Aquest va ser el primer que va civilitzar Arcàdia i va instituir el culte de Zeus Lici, però va enutjar a Zeus al sacrificar-li un nen. En conseqüència, va ser transformat en llop i la seva casa va ser destruïda pel raig. Els seus fills van reproduir l'episodi del pare. La notícia dels crims comesos pels fills de Licaó va arribar a l'Olimp i Zeus va anar personalment a visitar-los, disfressat de viatger pobre. Ells van tenir el desvergonyiment de servir una copa de menuts amb la qual havien barrejat les entranyes del seu germà Níctimo amb les d'ovelles i cabres. Zeus, en adonar-se'n, els va convertir a tots en llops, mentre que a Níctimo, li va tornar la vida. Al seu retorn a l'Olimp, Zeus, disgustat amb el propòsit de destruir tota la raça humana; va desencadenar un gran Diluvi sobre la terra. Deucalió, rei de Ptia, va ser advertit pel seu pare, el Tità Prometeu, a qui havia visitat al Caucas, que construís una arca, la va omplir d'avituallament i va pujar a bord amb la seva esposa Pirra, filla d'Epimeteu.

Després va bufar el vent del sud, va començar a ploure i els rius van córrer amb l'estrèpit de la mar, que va créixer amb sorprenent rapidesa, arrasant amb tot. El món sencer va quedar inundat, amb excepció d'unes poques cims de muntanyes. Totes les criatures mortals semblaven haver mort, llevat Deucalió i Pirra. L'arca es va mantenir a flotació durant nou dies, fins que a la muntanya Parnàs, un colom li va confirmar a Deucalió el cessament del Diluvi. Després del desembarcament fora de perill, Deucalió i Pirra van oferir un sacrifici a Zeus i van suplicar al Temple de Temis, que la humanitat fos renovada. Temis se'ls va presentar personalment i els va dir: "Cobriu-vos el cap i llanceu cap a enrere els ossos de la vostra mare". 

Els supervivents van interpretar que la Deessa feia referència a la Mare Terra, els ossos de la qual eren les roques que hi havia en la riba del riu. Per tant, van aixecar les roques properes al riu i les van llançar per sobre de l'espatlla. Les roques es van convertir en homes i dones, segons les haguessin llançat Deucalió o Pirra. Així, es va renovar la humanitat i des de llavors "un poble" (laos) i "una pedra" (laas) han significat gairebé el mateix en molts idiomes. 

                            
A continuació, us mostro una cançó grega sobre el mite. Tot i que està subtitulada en anglès, és fàcil d'entendre i les imatges ajuden a entendre el significat de la cançó. 

                             

EL DILUVI UNIVERSAL EN LA TRADICIÓ CRISTIANA


La història de l'Arca de Noé, segons els capítols 6 al 9 del llibre del Gènesi, comença amb que Yahvé, en observar el comportament malvat de l'home, li va pesar haver-ho creat i es va indignar en el seu cor. Decideix inundar la terra i destruir tot tipus d'ésser vivent. No obstant això, va trobar a un bon home que va trobar gràcia davant els seus ulls, Noé “un home just i total entre la gent del seu temps”, i va decidir que a ell li correspondria mantenir el llinatge dels homes. Yahvé va dir a Noé que construís una arca, i que portés amb ell a la seva esposa, als seus fills Sem, Cam i Jafet, i les esposes d'aquests. També havia de portar de tots els animals, dels purs havia de prendre set parelles i dels impurs una parella, i per subministrar-los aliments, li va dir que prengués i emmagatzemés el menjar necessari.



Quan Noé va completar l'Arca, ell i la seva família i els animals van entrar, “aquell dia van ser trencades totes les fonts, i les cataractes del cel es van obrir, i va haver-hi pluja sobre la terra quaranta dies i quaranta nits”. A causa del Diluvi, totes les criatures de la Terra van morir; només Noé i els que estaven amb ell a l'Arca van sobreviure. Finalment, després de molts dies, l'Arca es va allotjar a la muntanya Ararat, i les aigües van retrocedir per alguns dies fins que van emergir els cims de les muntanyes. Llavors Noé va enviar a un corb que “va sortir, i va estar anant i tornant fins que les aigües es van assecar sobre la terra”. Després Noé va enviar una coloma, que va tornar perquè no va tenir on posar-se. Noé va enviar de nou a la coloma i va tornar amb una fulla d'olivera en el seu bec, i llavors va saber que les aigües s'havien retirat. Noé va esperar set dies més i va enviar a la coloma una vegada més, i aquesta vegada l'au no va tornar. 

Llavors ell i la seva família i els animals van sortir de l'Arca, i Noé va oferir un sacrifici a Yahvé, i aquest va decidir que mai tornaria a maleir a la Terra a causa de l'home, i que no tornaria a destruir tota la vida en ella. Per recordar aquesta promesa, Yahvé va posar un arc de Sant Martí en els núvols i va dir, “I succeirà que quan faci venir núvols sobre la terra, es deixarà veure llavors el meu arc en els núvols, i ho veuré, i m'acordaré del pacte perpetu entre Déu i tot ésser vivent, de tot tipus sobre la terra”.

            

Lioba Sallés 
1r Batx

30 de desembre del 2014

TÒPICS LITERARIS SOBRE L'AMOR

Aquesta entrada es centrarà en exposar quatre tòpics literaris relacionats amb l'amor. Tot i que hi ha altres tòpics que tinguin a veure amb aquest tema, ens centrarem amb els quatre següents:

Amor post mortem (amor més enllà de la mort)
L'origen d'aquest tòpic és molt antic. Representa l'eternitat de l'amor i la força d'aquest. Una obra que representa molt bé aquest tòpic s'anomena Amor constante más allá de la muerte i està escrita per Francisco de Quevedo. Altres obres com Los amantes de Teruel, Tristany i Isolda o Romeu i Julieta també serien uns bons exemples, ja que els amants es maten per poder continuar estimant-se.

Escultura de Los amantes de Teruel
Amor bonus (amor bo)
Fa referència al caràcter bo de l'amor. L'Arcipreste de Hita, que situem durant l'Edat Mitjana, el va utilitzar per escriure El Libro del Buen Amor. Aquest llibre explica, de manera indirecta, el boig amor i les males experiències que ell ha tingut al llarg de la vida contrastant-les amb l'amor bo.
El Libro del buen amor
Amor ferus (amor salvatge)
Aquest tòpic representa la cara negativa de l'amor físic, de la passió sexual. Un exemple seria el poema/cançó Déjate llevar de Blaze, on es mostren els sentiments més íntims de l'autor i conté un gran erotisme en l'expressió.

Amor mixtus (amor mixte)
És el conjunt de l'amor físic i l'espiritual, el caràcter complet de l'amor. Es pot veure aquest tòpic en l'obra de teatre As you like it, escrita per William Shakespeare que actualment també s'ha convertit en pel·lícula.
Caràtula de la pel·lícula mencionada anteriorment.
Si voleu saber més coses sobre els tòpics literaris relacionats amb l'amor o simplement us interessa el tema, aquest Slideshare hi aprofundeix molt:

Cecília Monleón Cubero
1r Batx

29 de desembre del 2014

INSTRUMENTS MUSICALS A L'ANTIGA ROMA

Des del seu començament, Roma va assimilar la música d'altres pobles com per exemple Egipte, Grècia i el poble etrusc. Pel que fa als instruments, la cultura romana també va adoptar instruments d'altres cultures però els va desenvolupar pel seu compte. Per exemple, van augmentar el nombre de cordes a la lira i a la cítara. 

INSTRUMENTS


Tuba romana
1. INSTRUMENTS DE VENT
-Tuba romana

La tuba de l'Antiga Roma era una trompeta militar, bastant diferent a la tuba que coneixem en l'actualitat. La tuba (que ve de la paraula llatina tubus, que literalment vol dir "tub"), es va començar a usar al voltant del 500 a.C. La seva forma era recta, en diferència a altres instruments de vent romans. El seu origen probablement sigui etrusc. Mesurava aproximadament 1'2 metres i normalment estava feta de bronze. La tuba se solia tocar per emetre senyals militars i la persona que la tocava era molt respectada.

- El cornu (corn)

El corn era un instrument de vent metall que feia una volta al voltant del cos del músic, en forma de G majúscula. S'utilitzava per emetre senyals militars i a la desfilada militar. També sonava en esdeveniments públics i espectacles al carrer.

- Aulos
L'aulos era un instrument de vent que se solia utilitzar als banquets, als funerals i als rituals religiosos. Estava fet per un tub cònic d'uns 50 cm i tenia uns 4 o 5 forats. Podia estar fet de diferents materials. 

Així sonava l'aulos:

 
Lira
2. INSTRUMENTS DE CORDA

Els instruments de corda romans provenien de Grècia i del pròxim orient.

- La lira

La lira era un instrument de corda pinçada que tenia forma d'àbac, format per una caixa de ressonància. Al principi només tenia 3 cordes, però aquest nombre va anar augmentant. 


És un instrument que té una importància mitològica destacable ja que Apol·lo en va regalar una al seu fill Orfeo.


- La cítara
La cítara és un instrument molt antic, més gran que la lira, fet íntegrament de fusta. Els braços de la cítara formaven un únic cos amb la caixa de ressonància que amplificava el so. Les cordes es situaven a la part interior. 
Cítara
També podem destacar altres instruments de vent com la gaita, de corda com el llaüt o de percussió com el tympanum. Podeu trobar més informació aquí.


Pau Pratsobreroca
4t ESO

28 de desembre del 2014

COGNOMS


A molts pobles antics, cada individu duia un sol nom. Els romans, que en un principi seguien l'ús del nom únic, van trencar aquest costum, introduint dos, tres i fins a quatre noms per a designar cada individu, dins les classes socials elevades. Cada ciutadà romà tenia un praenomen (nom individual) i un nomen gentilicium (nom derivat de la tribu d'on descendia). Amb la subdivisió de tribus (anomenades gentes) en famílies es féu necessari distingir més, i des de la República romana es va introduir el cognomen, que era el nom de la família, i encara a vegades s'afegia un sobrenom (agnomen) que expressava una circumstància personal de l'individu.

Podem dir que el praenomen equival al nostre nom; el nomen genitlicium i el cognomen al nostre cognom; i l'agnomes, al nostre sobrenom o malnom.

A partir d'aquí, molts cognoms catalans vénen del llatí.

He agafat alguns cognoms catalans típics i he pogut comprovar d'on vénen i què volen dir gràcies al llibre Els Llinatges Catalans de Francesc de B. Moll. 

Pujol: Del llatí vulgar Podiolum, "muntanyeta".
Puig: Del llatí Podium, "muntanya".
Vila: Del llatí Villa, "vila".
Vilar: Del llatí Villare, "finca rústica".
Pou: Del llatí Púteus, "pou".

Vall: Del llatí Vallis, "vall."


Podem comprovar que diversos cognoms catalans vénen del llatí. Els nostres cognoms també tenen origen pre-romànics, germànics, celtes, àrabs... També hi han molts casos on els cognoms corresponen a ciutats, viles o muntanyes.

Pau Pratsobreroca

4t ESO

24 de desembre del 2014

BONES FESTES!!!!

Ara que ve el Nadal i és època de cantar nadales, aquí us en deixo una de clàssica, "Jingle Bells", cantada en llatí per el Dr. Massey, fent servir la traducció original del Dr. Charles Mierow, publicada al 1922:



I la original, escrita entre el 1850 i el 1857 pel compositor americà, James Pierpont: 


Amb els dos vídeos de les cançons, en podem comparar la lletra i veure el significat de les paraules en llatí. 
Bon Nadal!

Èrica Palomares
1r batx

19 de desembre del 2014

DÉUS, PERSONATGES I MONSTRES MITOLÒGICS

A continuació, podeu observar unes breus explicacions sobre els déus, personatges i monstres mitològics de la mitologia grega per a tenir més coneixement sobre ells i saber qui és cadascú. 

DÉUS

Hades: Déu de l'inframón
 i dels morts.


Zeus: Déu del cel i el tro;
és el més poderós i regidor
del mont Olimp.
Posidó: controla els mars
 i els oceans; provoca
terratrèmols. 
                        
                    Atena: Dessa de la saviesa,
                 l'educació i la guerra i la
                   protectora dels herois. 
Artemisa: Deessa de la caça,
els animals i la fertilitat. 
       

                                 
 Apol·lo: Déu de la dansa, la
música, les arts, la prudència
 i la bellesa masculina.
Afrodita: Deessa de l'amor, la bellesa femenina i
l'atracció sexual. 
               


Hera: dona de Zeus i reina
dels déus. Deessa del
matrimoni i la fidelitat. 
     
     Hèstia: Deessa del foc,
    la llar i la família.
Cronos: Déu del temps, pare de
 de Zeus, Posidó i Ares.
















                        
                      Dionís: Déu del vi i la festa. 
Hermes: Déu missatger i de
l'orientació.

PERSONATGES I MONSTRES MITOLÒGICS


La cabra Amaltea: va ser la nodrissa de Zeus. Era la filla del Sol i vivia en una cova, a Creta. 
Amaltea tenia cura de Zeus, quan aquest era petit, i en un atac d'ira el Déu-nen va subjectar amb força la banya de la cabra, va tirar d'ella i l'hi va arrencar, produint un immens dolor a la seva cuidadora. Amaltea la va omplir de flors i fruites i la va oferir a Zeus. Aquest, al fer-se gran, va recordar l'accident i va concedir a la banya arrencada el do de l'abundància; a partir de llavors la banya està sempre plena dels aliments i bén que el seu amo pugui desitjar. Aquesta banya és anomenada "la cornucòpia" o "la banya de l'abundància. 
Quan Amaltea va morir, Zeus la va convertir en la consel·lació de Capricorn i, de la seva pell, Zeus es va fer l'ègida (cuirassa, escut). 


Els centaures: eren criatures meitat home - meitat cavall amb sis extremitats; quatre potes de cavall i dos braços humans. Vivien als boscos i a les muntanyes. 
Eren rudes, de costums brutals, menjaven la carn crua i s'emborratxaven sovint. 
El ca cèrber: Era un gos gegantí de tres cap i cua de serp; moltes altres serps li neixien del coll. A més, la seva mossegada era verinosa. 
Era el guardià de les portes de l'Hades; la seva tasca és impedir la sortida als morts i l'entrada als vius. 



Els cíclops: són uns gegants amb un sol ull enmig del front, són immortals.  
Els cíclops van regalar a Zeus el llamp i el tro perquè aquest, els va alliberar de Tàrtar, lloc de sofriment etern on estaven empresonats. Zeus els va alliberar perquè un oracle li va dir que noés guanyaria a Cronos si alliberava tots els presos de Tàrtar. 




L'esfinx: era dotada d'ales d'ocell de presa, cos de lleó i el rostre de dona. Vivia a unes muntanyes prop de Tebes; tenia aterrits als passatgers, ja que els proposava enigmes i devorava els qui eren incapaços de resoldre'ls.







L'au fènix: ocell mascle amb les plomes daurades i vermelles, molt belles. Quan arribava a la fi del seu cicle vital, el fènix feia un noi de branquillons de canyella i després l'encenia; el niu i l'ocell amb fúria i quedaven reduïts a la cendra, de la qual en sorgia un nou i jove fènix. 




Les gòrgones: eren tres monstres marins: Esteno, Euríale i Medusa. Tenien cos de dona, unes llargues dents punxagudes, mans metàl·liques amb urpes, ales d'or i una massa onejant de serps verinoses vives pels cabells. 
Tot aquell que les mirava fixament als ulls, es convertia en pedra. 


Els grifons: ferotges i perillosos; tenien el cap i les potes devanteres d'àliga gegant, amb plomes daurades, urpes esmolades i un bec ganxut. Les musculoses potes del darrera i la cua són de lleó. Era, al mateix temps, rei de la terra i del cel, per això se'l considerava un animal noble.




Les harpies: el seu nom significa "raptores" i se les presentava com a aus amb cap de dona i dotades de fortes urpes. 








L'hidra de lerna: era un despiatat monstre aquàtic amb forma de serp policèfala i amb alè verinós. El seu cau era el llac de Lerna al golf de l'Argòlida. Sota les seves aigües hi havia una entrada a l'inframón que l'Hidra guardava. 








L'hipocamp: cavall marí; tenia el cap, el pit i les potes superiors de cavall. La part inferior era la d'un gran peix, amb una cua que podia mesurar fins a 4 metres de llarg. El seu cos estava cobert d'escates excepte la part que era de cavall, que tenia el pèl curt. El seu color variava entre el verd i el blau. Eren pacífics, tot i que si es veien amenaçats lluitaven estrenyent la seva mandíbula i aixafant a la pressa. Eren molt ràpids i pocs animals podien agafar-los. 
Poseidó els feia servir per tirar del seu carro quan passejava pel mar. 




La làmia: monstre femení que raptava els nens per xuclar-los la sang. 

Es diu que Làmia es es va unir amb Zeus i va ser castigada per Hera, la seva dona, fent que el fill de Làmia morís. Aquesta es va amagar en una cova per ocultar la seva pena i allà es va quedar fins que es va convertir en un monstre que tenia enveja dels nens de les altres dones, a causa d'això els espiava per atacar-los i menjar-se'ls. 

El minotaure: era un monstre amb cos d'home i cap de toro. Estava tancat a dins del famós Laberint i Teseu el va matar. 







El cavall pegàs: va néixer del coll tallat de Medusa. Normalment es representa en blanc o negre i té dues ales que li permeten volar. Una característica del seu vol és que quan el realitza, mou les potes com si estigués corrent per l'aire. 





El quimera: monstre amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp, que treu foc per la boca i és molt ràpida. També hi ha una altre versió que diu que tenia tres caps: un de lleó, un de dragó i l'altre de cabra.                        







Els sàtirs: divinitats dels boscos i les muntanyes. Eren homes amb potes de cabra (a vegades també representats amb potes de cavall), orelles punzegudes, banyes i cua. Solien acompanyar al déu Dionís i participaven en totes les festes ballant i bevent. A més, sempre anaven darrere les nimfes. 






Els faunes: criatures que tenien el cos i la cara d'home, i les cames, la cua i les orelles de cérvol. Tenien una gran passió pel flabiol i no eren agressius.  







Les sirenes: cos de dona i cua de peix. Veure sirenes era signe de mala sort pels mariners per no tornar a casa, que podien naufragar o perdre's. Tot i que els finesos ho veien com un bon auguri, ja que la sirena era una espècie se fada aquàtica que podia concedir un desig o guarir una malaltia. 






Lioba Sallés 
1r Batx

17 de desembre del 2014

UBI SUNT

Ubi sunt és un tòpic literari. Un tòpic literari que fou molt usat a l'edat mitjana. L'oració sencera és "Ubi sunt qui ante nos in hoc mundo fuere? que en català significa "A on són o què va ser dels que visqueren abans de nosaltres?". En la literatura medieval volia dir la rapidesa en què fuig la vida. També significa el poder igualitari, des del rei fins al serf, la mort els igualava la posició social. És degut a la visió religiosa que enviava els morts cap a un món celestial. Normalment aquest tòpic és utilitzat per gent que escrivia poemes dedicats o recordant estimats seus que van marxar cap a dalt. Diu que la vida és un simple camí cap a la mort, que és a on serem eterns. 
                       Pintura que representa la incertesa d'ón són els que marxaren


Un exemple clar d'ubi sunt és "Coplas por la muerte se su padre" (1476), de Jorge Manrique. Es pregunta pel destí dels grans personatges de la història i dels luxes de les Corts.
      XVI
¿Qué se hizo el Rey Don Juan?
      Los Infantes de Aragón
      ¿qué se hicieron?
      ¿Qué fue de tanto galán,
      qué de tanta invención
      que trajeron?
      ¿Fueron sino devaneos,
      qué fueron sin verduras
      de las eras,
      las justas y los torneos,
      paramentos, bordaduras
      y cimeras?
      XVII
      ¿Qué se hicieron las damas,
      sus tocados y vestidos,
      sus olores?
      ¿Qué se hicieron las llamas
      de los fuegos encendidos
      de amadores?
      ¿Qué se hizo aquel trovar, 
      las músicas acordadas 
      que tañían?
      ¿Qué se hizo aquel danzar,
      aquellas ropas chapadas
      que traían?
                                  Lletres capitals d'ubi sunt
Jofre Palau 
1r Batx                                                             

16 de desembre del 2014

HÈCTOR

Hèctor era el fill primogènit de Príam, rei de Troia i estava casat amb Andròmaca, amb la qual tenia un fill anomenat Cestrinus.

Era el comandant de la ciutat de Troia, per tant és un dels personatges principals de l'Ilíada i antagonista a Aquil·les tant com a guerrer i en caràcter. Per això Hèctor mor en mans d'Aquil·les. 

En l'Iliada es mostra com un personatge molt valent ja que va decidir enfrontar l'enemic i contraatacar encara que al prendre aquesta decisió només tenia dos opcions de futur: morir o esdevenir esclau a l'estranger.

Hèctor acomiadant-se de la seva família abans de la batalla. 

Ell juntament amb Paris, el seu germà, van decidir atacar amb el seu exercit després que Héleno; que tenia una capacitat premonitòria,  li comuniqués que no moriria en la batalla. Un cop preparats per la batalla els grecs van decidir a sorts qui s'enfrontaria a Hèctor. Finalment Aiax va ser escollit però els dos eren realment bons així que van donar per acabada la batalla sense cap guanyador i reconeixent les virtuts dels dos. Això provocà que es determinés un moment de pau entre ambdós bàndols, temps que els grecs van aprofitar per construir una muralla i enterrar els seus morts.


Hèctor i Aiax

Després de diverses batalles i enginyosos atacs d'ambdós bàndols Pàtrocle es va vestir amb l'armadura d'Aquil·les i decidí atacar però Hèctor el va matar provocant així la ira de Aquil·les, qui decidí venjar-se. Durant la nit els troians es van reunir aconsellant tornar a la ciutat per protegir-se de l'ira d'Aquil·les però Hèctor va rebutjar el consell i va fer que les tropes es quedessin al campament ja que estava decidit a enfrontar-se a ell.

Al dia següent els grecs s'acostaven a la ciutat i per això el Déu Apol·lo li va aconsellar barrejar-se entre les tropes per evitar ser vist per l'enemic però en el moment en que Aquil·les matà a Polidor, germà seu, va deixar d'amagar-se mentre les tropes s'anaven retirant i es va quedar sol fora de la ciutat. 

En quant Aquil·les el va veure va començar a perseguir-lo donant així tres voltes al voltant de la ciutat fins que Atena li aconsellà enfrontar-se. Per aquest motiu ell va demanar que el cos del guerrer que perdés fos lliurat al seu bàndol per ser honrat pels seus però en l'últim moment Aquil·les no va acceptar. 

Finalment Hèctor mor ja que Aquil·les li clava una llança en el coll i decideix cordar unes cordes per unir els seus turmells amb el seu carro i així arrossegar per fora de la ciutat el seu cadàver. 




Aquil·les arrossegant el cadàver



Aquí teniu un breu relat de la seva acció en la guerra de Troia.

Valery Valencia
1r Batx

15 de desembre del 2014

LA PROFECIA DE PERSEU I LA FUNDACIÓ DE MICENES

La fundació de Micenes va ser una obra de Perseu. Perseu era un heroi grec, fill de Zeus i Dànae una mortal. Dànae era filla del rei Argos, el qual també era l’avi de Preseu. És el famós mite de la pluja d’or. Que consistia en què Zeus volia tenir una aventura amb Dànae. El pare la tenia tancada en una habitació de bronze perquè ningú hi pogués entrar. Però Zeus va llençar una pluja d’or que la va deixar embarassada. Després el rei d’Argos, pare de Dànae els va tancar a ella i al seu fill en una caixa i tirar-los al mar. Zeus els va protegir i va fer que arribessin bé a una illa.

                               Mite de la pluja d'or de Rubens

La profecia deia que Perseu mataria el seu avi, rei d’Argos i així fou. Va arriba un dia que aquesta profecia es va complir. Perseu després d'intentar reconciliar-se amb el seu avi, el qual es va negar i va fugir, per por a que la profecia es complís. Després Perseu va ser invitat a uns jocs, on ell va participar en la categoria de tirar el disc. Quan va tirar el disc, va tirar tan fort que matà al seu avi, al cap i a la fi la profecia es va complir.

Després d’això va decidir renunciar el seu tro a Argos i li va canviar el tro Magapentes, un heroi, que era fill del germà d’Acrisi, l’avi de Perseu. I li canvia el tro per Trinit, per tant era Perseu rei de Trinit i Megapentes rei d’Argos. Després d’això va fundar la ciutat de Micenes i va viure allà un llarg temps amb la seva família.

Dibuix de la ciutat de Micenes


Aquí deixaré un Slideshare que explica una mica la història de Perseu i també els diferents mites, entre ells el que he explicat jo.
Júlia Rama
1r Batx

12 de desembre del 2014

ORÍGENS DE LA LLENGUA LLATINA

El llatí era una llengua indoeuropea de branca itàlica que es parlava originàriament en el Laci, una regió del centre de la península d'Itàlia. En aquells temps, el que ara anomenem "llatí" es deia Latinum, paraula derivada del nom de la regió, Latium.

Situació de la província de Laci (en italià, Lazio)
L'indoeuropeu era la llengua que parlaven a un poble situat entre Europa i Àsia, però no se sap el lloc en concret. Els seus habitants eren de principis de l'edat de bronze, més o menys a partir del 3000-4000 aC. La seva societat es basava en la relació entre homes i eren un poble de pastors nòmades, que domesticaven cavalls i animals bovins. En quant a la seva religió, aquesta era politeista, centrada en el ritus de sacrifici. Hi ha mostres de que la seva societat estava dividida en classes: clerical, guerrera i camperola. El rei de la tribu, també era l'alt sacerdot.

Quan aquest poble va emigrar a altres territoris del planeta, per causes climàtiques i de subsistència, el seu idioma també es va separar en diferents branques, de les quals provenen les diverses famílies de llengües indoeuropees: grec, llengües eslaves, germàniques, cèltiques, itàliques... El llatí, com ja s'ha esmentat abans, pertany a les itàliques.

Mapa d'expansió del indoeuropeu

Aquesta teoria del indoeuropeu la van formular els filòlegs Ramus Rask i Franz Bopp durant el primer terç del segle XIX. En aquells temps  va ser acceptada per tota la comunitat lingüista. William Jones, un filòleg destacat en la descoberta d'aquesta llengua, també va tenir un paper important.

No tenim mostres escrites d'aquest idioma, però els lingüistes, mitjançant el mètode comparatiu, han buscat correspondències fonètiques entre les llengües conegudes, ja estiguin vives o mortes, fins a reconstruir la llengua indoeuropea.
La taula anterior mostra les semblances que es troben en els noms dels números en diferents idiomes procedents del indoeuropeu.

Més endavant, gràcies a les conquestes dels romans, el llatí es va anar estenent per gairebé tot el mar mediterrani, substituint els idiomes que es parlaven en aquells indrets. El procés de substitució de la llengua i de la cultura dels territoris conquerits pels romans per la llengua i la cultura de roma s'anomena romanització.

En aquesta presentació podreu aprofundir més sobre l'evolució del llatí:


Fet per Santiago Jorge Paricio Martín, UOC

Cecilia Monleón Cubero
1r Batx

TÀRRACO

Tots coneixem la ciutat de Tarragona, però pocs saben el seu origen i la gran importància que va tenir en l'època clàssica... En aquella...

Popular Posts