ÀRTEMIS/DIANA

Diana és la deessa de la caça, els animals salvatges, el terreny verge, els naixements, les donzelles i la virginitat. Es va identificar com Àrtemis. El seu nom és semblant a les paraules llatines dium "cel i dius ("llum del dia"). Diuen que aportava i alleujava les malalties en les dones. Aleshores és reconeguda com una personificació de la Lluna, de la mateixa manera que el seu germà ho és del sol. És la germana de bessona d'Apol·lo, per tan, és filla de Zeus i Let, que va donar llum a la Illa de Delos amagada per Selena, la esposa de Zeus. Després de que Àrtemis neixes va ajudar a tenir al seu germà Apol·lo. És un prototip de persona esquerpa, i només està bé quan caça. Els seus principals punts forts, per els quals era elevada, eren l'agilitat, la bellesa i sobre tot la seva capacitat de la caça.

     Diana de Versalles, Leocares o Praxíteles, Barthélemy Prieur

Diana és molt venjativa ja que hi ha un gran nombre de víctimes que la seva còlera ha arrasat. Orió va intentar-la violar i ella va enviar a un escorpí i amb una picada ja el va matar. Un altre cas va ser que, Ifigènia, la deessa venia d'anys enrere però tot va començar quan un dia Agammemnon va sortir a caçar i va matar a un cérvol sense fer cap sacrifici. Aquell mateix dia va néixer la seva filla, Ifigènia. Llavors quinze anys mes tard quan estaven apunt d'embarcar cap a Troia, es van trobar que no hi havia gent per navegar i Calcant, endeví grec, va suposar que Diana estava molt enfadada amb Agammemnon i que Ifigènia havia de morir per viatjar cap a Troia. A l'últim moment la deessa va canviar la jove per un cérvol  i se la va endur com a esclava per sempre. Tot i així, també hi han versions de que al final Àrtemis va morir i a l'últim sospir ja va tornar a bufar el vent. 

Raquel Larrubia

4t ESO

POLIFEM, FILL DE POSIDÓ

El famós gegant d'un sol ull de la mitologia grega, va aparèixer per primera vegada a l'Odissea d'Homer i es va convertir en un personatge recurrent tant en la literatura clàssica com en les tradicions europees.

Qui era Polifem?

Segons Homer, era fill de Posidó, el déu del mar. Va habitar a l'illa que ara es coneix com Sicília, amb altres gegants sense nom.

Polifem a Sicília

En desembarcar a Sicília, Odisseu i els seus homes van descobrir una cova carregada de provisions i van organitzar una festa. Quan el gegant va tornar a pasturar les seves ovelles, va empresonar els mariners i va començar a devorar-los. Els grecs van entendre això no només com una bona història, sinó com un afront horrible als costums de l'hospitalitat.

Odisseu va oferir al gegant una quantitat de vi del seu vaixell, que el va deixar profundament adormit sota els efectes. Abans de desaparèixer, el gegant li pregunta el nom d'Odisseu; l'aventurer astut li contesta: "Ningú".

Un cop Polifem es va adormir, Odisseu el va enlluernar amb un bastó esmolat cremant al foc. L'endemà, quan el ramat va sortir a pasturar, els grecs es van lligar al ventre de les ovelles per poder passar per la porta de la cova, on el gegant cegat, controlava amb les mans tot el que sortia. La ferida del seu fill va fer que Posidó perseguís a Odisseu al mar, allargant el seu perillós viatge cap a casa.

Altres fonts clàssiques

El gegant d'ull es va convertir en el favorit dels poetes i escultors clàssics, inspirant una obra d'Eurípedes ("El ciclop") i apareixent en l'Eneida de Virgili. Polifem es va convertir en un personatge de la molt estimada història d'Acis i Galatea, on busca una nimfa marina i, finalment, mata el seu pretendent.

Un final alternatiu del conte d'Ovidi trobat que Polifem i Galatea es van casar de la seva descendència van néixer diversos races "salvatges", inclosos els celtes, els gals i els il·liris.

El renaixement i més enllà 

La història d'amor entre Acis i Galatea, es va inspirar en la poesia, òpera, estàtues i pintures de tot Europa. En la música inclouen una òpera de Haydn i una cantata de Haendel. El gegant va ser pintat en un paisatge per Nicolas Poussin i una sèrie d'obres de Gustave Moreau. Al segle XIX, Auguste Rodin va produir una sèrie d'escultures de bronze basades en Polifem. 

Aquestes creacions artístiques creen una postdata curiosa i adequada a la carrera del monstre d'Homer, nom del qual, significa "abundar en cançons i llegendes".

Clement Amudu

4t ESO

LA TEOGONIA D'HESÍODE

La Teogonia és una obra poètica escrita per Hesíode, on Teogonia vol dir literalment Origen dels Déus. És un poema fantàstic que relata una sèrie de mites sobre els orígens dels déus grecs, els quals són personificacions de fenòmens. Aquest relat inicia amb una referència a les Muses de l'Helicó i acaba amb un  proemi al catàleg d'heroïnes. "Teogonia" ve de la paraula grega "theogonia" que traduït literalment seria "l'estudi de l'origen dels déus".

La Teogonia

En aquest llibre, Hesíode relata tota la història de la mitologia grega, adjunt amb una descripció general de tots els déus i mortals, més els seus procedents. Una bona part de l'obra és un relat en forma de poesia de l'arbre genealògic dels déus grecs, en el qual l'autor ens cita, amb total ordre, totes les unions que va haver-hi entre ells i els fills que van sorgir d'aquestes.

L'obra comença a tenir sentit quan s'explica el mite on Zeus és elegit per Déu i Senyor de l'Olimp en l'Antiga Grècia. Durant l'escrit, podem percebre com l'autor mostra un alt respecte per aquestes deïtats, sobretot per Zeus i Posidó; quasi sempre que s'esmentava algun dels anteriors, Hesíode l'acompanyava per una frase senzilla amb la qual recalcava la seva superioritat.

El relat està escrit a partir de gèneres poètics preexistents que, fins al moment, havien pertangut a la tradició oral en Grècia; cosmogonies, teogonia i la genealogia. Aquests tres gèneres poden aparèixer junts, donen estructura a l'obra i es troben ordenats en un criteri cronològic.

Nour el Karrouchi

4t ESO

NIX

Nix,Nyx o Nox , pels romans, és la deessa grega de la nit.

Per conèixer aquesta deessa n'hem de remuntar quan al principi només regnava el Caos i el no-res, d'ell en van sorgir els déus primordials que foren el que dirigiren a tots els altres déus. Entre tots aquests primers déus hi havia Gaia, la mare terra; Eros, l'exemplificació de la força de la procreació, el Tàrtar, l'inframon; Hydros, l'aigua; Thesis, la creació; Èreb, el déu de la foscor i per última Nix, la deessa de la nit.

Nix, en néixer del Caos, és una deïtat incerta, ja que va representar les primeres fases de l'univers, quan res tenia forma decisiva i tot es limitava amb una massa amorfa que estava a escassos passos de la desintegració. Va ser Nix qui en aquest estat de l'univers es va encarregar de col·laborar per ordenar el cosmos. Tanmateix, ella va ser una peça molt important dels grecs pel fet que va ser la responsable de l'existència de molts dels déus més importants de la mitologia.

Descendència de Nix:

Molts foren els descendents d'aquesta deessa encara que la majoria d'ells eren de caràcter malèfic i fosc.

Nix amb el seu germà Érebo va engendrar a Èter, la lluminositat del cel, i Hemera, el dia. Així mateix, es creu que Caront també fou fruit d'aquesta unió.

Per l'altra banda sense cap intervenció d'un home va engendrar diversos déus primordials secundaris imprescindibles pel funcionament de l'univers: Apate, l'engany; Eris, la discòrdia; Ezis, el dolor; Filotes, l'amistat i la tendresa; Geras, la vellesa; Ker, la perdició; Momo, la burla; Moros, el destí i la condemnació; Némesis, la justícia divina i el càstig merescut; Hipnos, el somni; Tánatos, la mort; Hespèrides, filles de la tarda; les Keres, esperits de la destrucció i la mort i per acabar els Oniros, els somnis.

Representació i culte:

Nix era representada com una dona de gran bellesa amb unes ales negres, vestint un llarg mantell negre ple d'estrelles, conduint un carruatge tirat per dos cavalls. Amb freqüència era acompanyada pels seus fills bessons Hipnos i Tánatos. Es creia que els seus poders excedien els de qualsevol altre déu i el seu culte es duia a terme a tota Grècia. Tanmateix, Nix era poques vegades destinatària de cultes així que era molt més freqüent que rondes en el fons d'altres cultes, per això hi havia una estàtua anomenada "Nit" al temple d' Artemisa, a Efes, però igual que a les Erníes o les Moires se  li feien els rituals per implorar a la deessa sacrificant animals amb pelatge i plomes negres en honor a ella. El seu animal sagrat era el mussol i la seva planta simbòlica era el Cascall o Pintacoques.

Tal com he dit abans, els poders de Nix eren molt superiors, ja que tenia la feina de ser ella mateixa, la nit, però també cada un dels seus actes formaven part d'un mecanisme que assegurava l'estabilitat de l'univers. El seu poder era tan superior que el mateix Zeus li generava terror. Va ser per això  que Zeus sempre reprimí la seva fúria contra ella, a l'estar summament agraït per col·laborar perquè el senyor de l'Olimp, enderroqués el seu pare i aconseguís tornar-se el governant del món dels déus. 

Finalment, els mites grecs creien que quan Nix sortia del Tàrtar cap a la superfície tenia lloc la nit mentre que quan Hemera sortia a substituir a la seva mare, s'iniciava el dia. 

                                  Nyx, fris de l'altar de Zeus, Pèrgam

A continuació us deixo un vídeo resumint tot el que hem mencionat anteriorment.

Núria González

4t ESO

LA CAIXA DE PANDORA

El mite de la caixa de Pandora va començar quan Prometeu, amic dels mortals, va robar el foc que Zeus tenia al carro. En aquell moment, Zeus va decidir venjar-se, així que va manar als déus que li construïssin una donzella capaç de seduir a qualsevol home. Afrodita li va donar bellesa, Hermes la seducció i les mentides, Atena la saviesa i Apol·lo la música...

Zeus, va enviar una dona, que es deia Pandora, a casa de Prometeu. Malgrat tot, qui es va enamorar d'ella va ser Epimeteu, el germà de Prometeu. El germà d'aquest sabia que d'algun manera Zeus es volia venjar d'ell per el què li havia fet, però tot hi així, Epimeteu es va casar amb Pandora.

Epimeteu i Pandora

Pandora tenia una caixa, la qual contenia tots els mals que podien omplir el món de desgràcies. Tot i que la caixa, també obtenia virtuts, com per exemple  l'esperança. La història diu que en aquella època, no hi havia pobresa ni malalties. 

En un moment determinat, Pandora ja no ho suportava més i guiada per la curiositat, va obrir la caixa i d'aquesta en va sortir tots els mals que fins aquest moment van romandre dins la caixa. Les virtuts van pujar al cel de l'Olimp i es van quedar allà dalt amb ells déus i les deesses.

Pandora, John William Waterhouse

Davant d'aquest fet, Pandora es va espantar molt i per aquest motiu va tancar la caixa immediatament, deixant dins d'ella, l'esperança. Aquesta era l'única que podia ajudar els homes assetjats per els mals.

Pandora ràpidament va anar a consolar els homes, dient-los-hi que en qualsevol moment, podien acudir a l'esperança, ja que sempre hi és quan es necessita.

D'aquesta manera neix el mite i l'expressió "d'obrir la caixa de Pandora", representant màxim en la mitologia de la perdició de la pròpia humanitat. A l'actualitat aquesta expressió significa fer una acció en aparença petita o inofensiva, però que pot portar conseqüències catastròfiques, o també, quan algú ha realitzat una acció que ha fet enfadar a l'altre persona, comportant greus conflictes i problemes i per això es diu que "ha obert la caixa de Pandora".

Aquí, us deixo un vídeo on explica més a fons el mite de Pandora.

Com acostuma a passar, hi ha una altre versió del mite que diu que la caixa en lloc de mals en van sortir béns.

Helena Rovira

4t ESO

L'ORIGEN DE L'UNIVERS

Segons els mites grecs, l'Univers surgeix des del Caos, era com un lloc obert on es trobaven els elements naturals desordenats (l'aigua, el foc, la terra i l'aire). 

Més endevant, del Tàrtar, en va sorgir Gea (la deessa de la Terra) i Eros, l'amor. Per culpa d'Eros va néixer Nyx, l'oscuritat de la nit i Erebos, les tenebres. I d'ells dos en sortí Eter i Hemera que simbolitzaven la llum del dia. 

En sorgí la llum, Gea va tornar al seu estat natural i va començar a concebir per ella mateixa. Va donar llum a Urà, el cel. Després, Urà va fer caure sobre Gea una pluja fèrtil i en van sorgir els mars i oceàns, que van rebre el nom de Titans com per exemple: Oceà, Ceo, Hiperión, Cronos... Urà i Gea també van donar llum als Cíclopes i als Centimans. 

El déu Urà

Tot i que Urà concebia fills amb Gea, els deixava presoners al ventre d'aquesta i no els permetia veure la llum.

Els fills ja crescuts al ventre, li ocasionaven a Gea terribles dolors i convulsions. Els parts que no podia concretar li causaven greus molèsties. Els seus fills, dins d'ella, lluitaven per néixer i respirar lliurement.

Això va fer que Gea s'omplís d'odi contra Urà i comencés a pensar en la manera de desfer-se'n. Va convocar als seus fills i els va demanar que matessin el seu pare amb una dalla de pedra foguera. Els fills es van convertir en ostatges de l'odi entre els seus pares. Només Cronos, el menor, va decidir complaure el desig de la seva mare. 

Gea li va parar un parany a Urà. Li va fer creure que li faria una abraçada. Era l'abraçada entre el cel i la terra, entre el món de les idees i l'instint bàsic. Urà va accedir i llavors Cronos va prendre la dalla i el va castrar. 

L'òrgan viril és abordat com el símbol de poder i la castració com la pèrdua de la mateixa.

La sang que brollava de la ferida va fecundar a Gea i d'aquí van néixer els Gegants, les Herínies i les Nimfes dels Freixes... 

Cronos castrant el seu pare Urà, Giorgio Vasari

Aquest mite, com tots els altres, intentava donar resposta a una de les grans preguntes de la humanitat, abans de que sorgís la filosofia. Respon a la pregunta "quins són els orígens de l'univers?"

Paula García Balbín

1r de Batx

EL MATRIMONI

El matrimoni en l'antiga Grècia, era la unió d'una dona i un home juntament amb els béns de riquesa o immobles, però mai de terres. Un cop afirmat el matrimoni, l'home gestionava el dot de d ela dona (patrimoni que la futura núvia o la seva família lliure al promès). La dona ho podia recuperar en cas de divorci, cosa no molt típica en aquella època, era més comú les relacions extra matrimonials abans que el divorci. 

Les dones podien ser compromeses a partir dels cinc anys i normalment eren casades bans dels quinze. En cap cas les dones escollien el casament ni el marit, això era pura elecció de les famílies per part del marit i la noi, arribaven a una acord entre famílies i decidien casar els seus descendents. Normalment hi havia una gran diferència d'edat entre l'home i la dona. Quan el pare o tutor de la noia, la comprometia amb un home, li comunicava al futur marit amb la frase següent:

"Et lliuro aquesta dona per la arada dels fills legítims". El que ens ve a dir aquesta frase, és que entregava a la seva filla, com a futura mare dels fills, cuidadora de la casa i la família i clarament per el benefici pactat entre famílies. 

CERIMÒNIA (GAMOS)

La cerimònia es realitzava amb varis testimonis per donar fe de la virginitat i puresa d'aquella dona. El paper de testimoni era important ja que no constava en cap registre el casament ni l'home firmava cap contracte que afirmés aquell matrimoni. La cerimònia era un acte però el verdader matrimoni era iniciat en el moment que la dona deixava casa seu, per instal·lar-se a casa del marit. Per tant el fet de casar-se implicava més per la dona que per l'home, ja que ella havia de canviar de casa i tutor.

Representació d'un casament Emilio Vasarri

Sovint també es feien rituals les nits abans del casament, de purificació com banys tan el marit com la muller. Un altre petit ritual era que el dia del casament, decorar les cases amb fulles de llorer  i d'oliver. Generalment a casa del pare de la núvia es realitzava un banquet on la noia duia un vestit blanc una corona i un vel. Ella acompanyada per una padrina i el noi per un padrí. Els nens també jugaven un paper important, ja que un d'ells duia una corona d'espines i glans el cap i repetia amb un cistell, pa per els convidats mentre repetia la següent frase:

"M'he escapat del mal i he trobat el millor". Durant els banquet es menjaven plats típics i tradicionals.

A la nit de noces sortia un carruatge conduit per ases i al seu voltant els seguien els convidats fins arribar a casa el nuvi. Un cop allà passaven la nit junts i l'endemà  seguien amb els banquets i les celebracions.

VESITITS 

Si mirem la vestimenta, les noies i sobretot la núvia anaven amb vestits o túniques blanques o de colors molt clars per simbolitzar la puresa. En canvi l'home o núvia solia anar d'uns colors més llampants. Ambdós duien corones la noia amb tons més verds i més de fulles i flors. L'home amb tons daurats i grocs més florejat. Els convidats també lluïen els sues millors vestits, solien ser cridaners i de colors variats (sobretot en els homes).

Exemple dels vestits de la núvia i les acompanyants

Com a conclusió m'agradaria esmentar que tot i que hi ha rituals o petites accions que a dia d'avui no ens semblen justes hem de pensar en aquella època no tenien els mateixos pensaments que en l'actualitat. Però el que si compartim és la finalitat del casament, poder celebrar la unió de dues persones que s'estimen i poder passar temps amb les famílies i amics, poder passar una vetllada feliç i bonica.

Laia Bardolet

1r Batx 

HADES I PERSÈFONE

Hades és el deu que en mitologia grega guarda l'inframon, dit d'una altra manera, el rei dels morts. És un dels deus amb més poder de l'Olimp, únicament esta per sota el poder de Zeus. En ser el déu de l'inframon no té quasi relació amb el món dels vius, excepte quan algun d'aquests éssers decideix baixar al seu regne.

Hades és fill de Cronos i Rea, quan va néixer va ser menjat pel seu pare però més tard va ser salvat per Zeus. Quan Hades va estar salvat per Zeus, el seu germà, va unir-se a ell en la guerra contra els titans per aconseguir el poder de l'Olimp. La guerra va estar guanyada i Zeus va decidir repartir l'univers entre 3 germans, Zeus va quedar-se amb el regne del cel, Posidó amb el regne de les aigües i a Hades se li va donar el poder del regne dels morts.

Escultura d'Hades

Com ja ha estat mencionat abans, Hades molt poques vegades abandonava el seu govern i una de les poques vegades que va decidir abandonar-lo va ser per una dona, Persèfone. Persèfone es trobava un dia caminant pels camps de Nisa quan Hades la va veure i quedà parat de la gran bellesa de la jove i va voler fer-la la seva esposa. Hades va dirigir-se a la bella Persèfone obrint una escletxa en la terra i muntat en el seu carruatge, Persèfone que no li va donar ni temps a reaccionar que el déu de l'inframon ja l'havia pujat al carro i se l'emportava al seu regne. 

El rapte de Persèfone de Pedro Pablo Rubens

Demèter, mare de Persèfone, en veure que la seva filla no tornava a casa va començar a buscar-la en el món dels vius, tot i preguntar a tothom que trobava sobre on estava la seva filla, no va obtenir respostes vàlides. La deessa, enfadada per la desaparició de la seva filla, va fer que es produís un hivern etern, sense collites, amb fred, els humans morien de gana... Zeus va descobrir on es trobava la jove i li va dir a Demèter on es trobava la seva filla. Zeus va exigir a Hades que deixés tornar Persèfone amb la seva mare. Hades va acceptar per por al que el seu germà podria fer-li però va fer-li una trampa a Persèfone. Va fer que mengés una magrana de l'inframon sabent que qui menjava algun aliment de l'inframon ja fos déu o mortal hauria de quedar-se al regne d'Hades. Persèfone que havia menjat la magrana es va veure lligada a Hades i el seu regne. Zeus, en veure que Persèfone no podia tornar amb Demèter, va decidir arribar a un pacte amb el seu germà i la deessa: Persèfone es quedaria amb Hades 4 mesos de l'any mentre que els altres els passaria amb la seva mare. 

Aquest mite és com en mitologia s'expliquen les estacions de l'any, els mesos que Persèfone esta amb Demèter són les estacions càlides i quan baixa amb Hades a l'inframon, Demèter entristeix i provoca les estacions fredes.

Laura Rovira 

1r Batx

ERIS

Eris o Éride en grec és la deessa de la discòrdia i el caos.

Actualment, podem trobar dues versions del seu naixement i els seus respectius pares.

La primera diu que és filla de Nox, qui la va portar al món sola com tots els seus altres germans: Ker, Moros, Hipnos, Tànats, Momo i Filotes.

La segona versió més recent, trobem que Eris és filla de Zeus i Hera, ja que això coincidiria perfectament amb les característiques del seu germà Ares, déu de la guerra, pel fet que es diu que Eris sempre voltava pels camps de batalla i es delitava amb la matança dels guerrers.

En cap moment es nombre l'amant de Eris, però es creu que va ser Ares. Ella va tenir com a descendència dotze fills:

Ponos, el treball dur; Lete, l'oblit; Limos, la fam; Algos, els dolors; Hisminas, les disputes; Macas, les baralles; Fonos, les matances; Androctasias, les massacres; Neika, els odis; Pseudologos, les mentides; Anfilografias, els aldarulls; Disnomia, els desordre; Ate, l'engany i la insensatesa.

Si bé Eris és coneguda per provocar tota classe de problemes a la Terra, un dels més importants és la Guerra de Troia, en la qual Eris llença la famosa poma d'or on Paris hauria de triar quina deessa era la més guapa.

Tot va començar al casament de Peleu i Tetis on tothom va ser convidat excepte Eris a causa del seu caràcter desagradable. La deessa, en veure que no l'havien invitat, es va presentar allà, però se li va negar la seva admissió fent que esclatés d'ira. Llavors va llançar la poma d'or que contenia una inscripció que deia: "Per la més bella". La poma havia de ser entregada a la deessa més guapa no obstant el conflicte es formà quan Hera, Atena i Afrodita van reclamar la poma al mateix temps. Com que no es posaven d'acord van posar com a àrbitre a Zeus, tanmateix ell no va participar perquè sàvia que es formarien enemistats, per evitar-ho va enviar a Hermes a buscar a Paris, el príncep de Troia que vivia allunyat de les passions humanes i seria el més just.

Totes les tres deesses per guanyar li van prometre a Paris diferents coses:

Hera va prometre donar-li poder i riqueses.

Atena va assegurar gloria en totes les guerres que lliures i saviesa.

Mentrestant, Afrodita per guanyar li va prometre l'amor de la dona que trobés més atractiva.

Paris finalment va donar la poma a Afrodita però la seva decisió va tenir unes conseqüències molt greus ja que es va enamorar d'Helena, l'esposa del rei d'Esparta, la qual un dia va raptar i se la va emportar  a Troia produint una de les majors guerres. 

El símbol principal en què es representava Eris era la poma d'or. No obstant això, no trobem a la deessa en les pintures, ja que la poma d'or ens fa referència a Eris d'una manera indirecta.

                                      El casament de Peleu i Tetis, Jacob Jordaens

                                      El judici de Paris, Pedro Pablo Rubens

Per finalitzar deixo un vídeo per acabar de complementar la informació.

Núria González 

4t ESO

VENUS DE MILO

   

Venus de Milo, Alexandros d'Antioquia

La Venus de Milo és una escultura de l'antiga Grècia, del període hel·lenístic, i és un dels exemples més famosos d'escultura clàssica. És una figura de 204 cm de marbre d'una deessa grega, representada amb una tela a la cintura i el tors nu, i posada en la clàssica corba "S". Es considera que va ser tallada en marbre per Alexandros, un escultor d'Antioquia al riu Meandre (degut a una inscripció al sòcol, ara desapareguda) cap al 150 aC. 

En general, s'accepta que l'estàtua és una representació d'Afrodita, la deessa grega de l'amor i la bellesa, degut a la seva nuesa i la sensualitat del seu cos. Tanmateix, també podria ser una representació d'Amfitrite, la deessa del mar, que era significativa per als habitants de l'illa on es va trobar l'obra. En tot cas, possiblement mai es coneixerà la veritable identitat de l'escultura, ja que l'element a través del qual els deus grecs sovint es reconeixen- els objectes o atributs que tenen a les mans- no hi és (tot i que una mà aguantant una poma, atribut d'Afrodita, es va trobar esculpida al mateix marbre de Paros).

Afrodita Anadiomene, de Pompeia 79 aC (autor desconegut)

Posidó i Amfitrite, de Pompeia 50-79 aC (autor desconegut)

L'estàtua es va trobar a trossos a l'illa egea de Milos al 8 d'abril del 1820, i posteriorment va ser presentada al rei francès Lluís XVIII (que la va donar al Louvre al 1821, on encara segueix avui en dia). Tot i que va ser reconstruïda, els braços de l'escultura mai van ser localitzats.

Va ser descoberta per un pagès anomenat Yórgos Kendrotás dins d'un nínxol enterrat a les ruïnes de la ciutat antiga de Milos, que en aquell moment estava sota el control de l'imperi Ottomà. Kendrotás va deixar la meitat de la Venus on l'havia trobat perquè no podia moure'l del terra. Un oficial de la marina francès anomenat Oliver Voutier, que havia amarrat el seu vaixell a Milos, va acudir a l'ajuda de Kendrotás per excavar l'escultura. El descobriment d'aquesta nova obra va promoure els oficials francesos a intentar negociar amb el govern turc per a la possessió de l'estàtua, que es creia que podria tenir un valor important.

En aquell moment, després de la caiguda de Napoleó, França havia perdut moltes obres d'art que van haver de ser retornades als seus països originaris, dels quals havien estat robats. El Louvre s'havia vist obligat a retornar l'Apol·lo Belvedere al Vaticà i la Venus de Mèdici a Florència, que havia estat saquejada per Napoleó. Per al Louvre, doncs, la Venus de Milo va haver de compensar la pèrdua d'algunes obres alhora de rivalitzar amb les recents adquisicions dels Museus Britànics.

Ningú sap amb certesa on estan i què els hi va passar als avantbraços de l'estàtua, fet que sembla donar més popularitat a l'obra, però des del seu descobriment han sorgit vàries teories diferents.

La teoria més popular afirma que els braços es van trencar a l'any 1820, durant la lluita a la costa de Milos, quan mariners francesos i turcs competien per la possessió de l'obra. Es creu que l'estàtua va sortir de l'illa per la força, perdent els dos braços colpejant amb les roques; tanmateix, la majoria dels experts creuen que els braços de l'escultura ja no hi eren quan Voutier i Kendrotás la van trobar.

S'ha especulat sobre la posició original dels braços, i ha donat lloc a diverses hipòtesis:

Hipòtesis sobre les gesticulacions de la Venus de Milo, Museu Louvre

Per més informació sobre aquesta obra, podeu consultar aquest vídeo de youtube:

Amy Serres 

1r Batx

EL TALÓ D'AQUIL·LES

Aquil·les era fill de Peleu i Tetis. Va ser un heroi de la Guerra de Troia i un dels protagonistes de la Ilíada d'Homer en la qual se l'acostumava a anomenar com a "el dels peus lleugers", ja que era considerat el més ràpid dels guerrers.

Peleu intentant capturar la seva amada Tetis

Es diu que quan Aquil·les va néixer, la seva mare el va intentar fer immortal submergint-lo a la llacuna Estígia, però no va submergir el taló pel qual l'agafava. 

També hi ha una altra versió de la història que diu que Tetis va untar a Aquil·les amb ambrosia i el va posar al foc perquè es cremessin totes les parts dels seu cos que no fossin immortals. Això no obstant, va ser interrompuda per Peleu que li va arrencar el fill de les mans fent que el taló quedés carbonitzat. 

De totes maneres, en els dos casos s'hi veu la vulnerabilitat del taló.

Tetis summergint Aquil·les al riu, Thomas Banks

Algunes versions del mite diuen que el guerrer estava destinat a participar en la guerra de Troia, que la guanyaria a favor de Grècia, però que, malgrat tot, moriria a la batalla. Per tal que això no succeís, la seva mare el va retenir amagat, tanmateix, de res va servir, ja que els grecs el van reclutar per anar a lluitar. 

A l'última batalla, Paris, va disparar una fletxa al taló d'Aquil·les fent que com que era l'única part del seu cos que podia ser debilitada, es dessagnés i morís. 

Així i tot, el mite del taló d'Aquil·les surt del poema d'Estaci, Aquileida. Car a la Ilíada no es menciona aquesta debilitat.

D'aquí ve l'expressió "el taló d'Aquil·les", que es refereix a la part vulnerable d'algú. 

Paula García Balbín

1r Batx

LES GUERRES PÚNIQUES

Les guerres púniques van ser una sèrie de tres conflictes armats entre dues potències del Mediterrani, la República De Roma i Cartago, entre el 264 i el 146 a.C. Rebien el nom de "Púniques" perquè els romans anomenaven "púnics" als cartaginesos, degut a la seva descendència fenícia. L'interès de Roma era expandir-se territorialment i controlar el Mediterrani. Però Cartago, era molt poderosa per la seva flota naval i la seva influencia al Mediterrani, tenien molta experiència en navegació però, els romans eren més nombrosos en forces terrestres.

Les dues primeres guerres

La primera guerra es va produir a l'illa de Sicília en el 264 a.C fins al 241 a.C. Les causes de la primera guerra eren l'interès per controlar tot el Mediterrani, sobretot les illes de Còrcega i Sardenya. Aquesta guerra la va guanyar Roma i va durar 23 anys.

La segona guerra va durar 16 anys entre el 218 a.C fins al 202 a.C. Aquesta és la guerra més coneguda, per l'expedició que va fer el general cartaginès Aníbal Barca pels Pirineus i els Alps per conquerir la península Itàlica, i el general romà Escipió l'Africà. Cartago, després de perdre Sicília intenten recuperar-la, però, l'exèrcit romà era superior en l'illa de Sicília.

Aníbal Barca

Escipió l'Africà

El general Aníbal va avançar fins el nord-est de la península Itàlica però, per l'enfrontament de l'exèrcit cartaginès i les tropes d'Escipió i la falta de soldats i elefants de combat va haver de retrocedir i tornar a Cartago. Roma victoriosa va reclamar una indemnització a Cartago pels enfrontaments passats i quedar-se la península Ibèrica.

Després de cinquanta anys, Cartago, va acabar de pagar les indemnitzacions a Roma va quedar devastada. La tercera guerra púnica és de les més curtes (3 anys) del 149 a.C fins al 146 a.C. La va guanyar Roma per la incompetència dels cartaginesos. Aquesta guerra va causar la destrucció total de Cartago ( els romans van sembrar sal als camps de conreu de Cartago).

Elias Anaaoui

4t C

TATUATGES A L'ANTIGA GRÈCIA

Actualment creiem que el fet de tenir tatuatges és una cosa de l'actualitat per un tem a estètic o bé un capritx. 

El primer cos tatuat que se'n té constància és el de Ötzi, on se li conserven 61 tatuatges. És conegut també per ser l'home de gel o la mòmia més antiga. Duia els tatuatges repartits per tot el cos, les cames, braços, esquena, però sempre en punts molt concrets. Els tatuatges que duia creien principalment no tenien una finalitat estètica, sinó que ho feien servir com a remei curatius, com a punts medicinals o fins i tot com una manera d'acupuntura. 

Històricament els tatuatges es practicaven en pobles "bàrbars". Els grecs van aprendre la tècnica de tatuatge provinent dels perses. Els grecs els utilitzaven per poder marcar els esclaus i presoners per tal de tenir-los identificats en cas que es volguessin escapar. En canvi molts pensadors com podria ser el gran Plató, defensava que els tatuatges eren un càstig, que tothom que es portés malament, havia de ser tatuat i expulsat del poble. Més tard aquesta tècnica també arriba als romans, que a diferència del grecs feien servir els tatuatges per marcar els desertors dels exèrcits. És a dir per marcar als traïdors dels exèrcits i així no podien tornar a formar-ne part.

Disseny d'un tatuatge del canell
per identificar a traïdors dels exèrcits

Més tard durant una època els tatuatges van ser una cosa molt mal vista i per tan van deixar de realitzar-se.

Quant a la tècnica abans utilitzaven una agulla lligada amb fil, a diferència de l'actualitat on les màquines de tatuar són molt professionals i van amb mecanismes automàtics.

Finalment, aclarir que avui en dia els tatuatges són una cosa que es prescindible per viure, i que els fem purament per estètica o bé per un significat personal, es poden fer dibuixos, frases, fins i tot en color i amb diferents tipologies de línies. En canvi abans just era un color, ja que les tintes es feien de formes naturals i molts cops les línies eren desiguals i mal fetes per la falta de professionalitat i tècnica. Per tant els tatuatges no són tan moderns com pensem, de fet han existit des de fa molts anys però amb diferents utilitats.  

Agulla de tatuar a l'antiga Grècia.

Laia Bardolet

1r BAT

SÍSIF

Sísif fou fundador i rei d'Efira. Era fill d'Èol i d'Enàrete. Es va casar amb Mèrope. Va ser el pare de Glauc i d'Halmos, juntament amb Mèrope. També va ser pare d'Odisseu amb Anticlea, abans que aquesta es casés amb el seu últim marit, Laertes.

Albert Camus (1913-1969), escriptor (premi Nobel l'any 1957) i pensador existencialista, va recrear el mite grec de Sísif, considerant-lo expressió o metàfora de l'existència humana:

Albert Camus (1913-1969)

Sísif havia estat condemnat pels déus a realitzar una activitat absurda. Havia de fer rodolar constantment una roca fins al cim d'una muntanya i la pedra tornava a caure pel seu propi pes. Havien pensat que no hi havia càstig més terrible que el treball inútil i sense esperança. Va ser condemnat a fer aquesta tasca tan absurda perquè quan era a punt de morir, va voler posar a prova l'amor de la seva muller, ordenant-li a que no enterrés el seu cos, sinó que l'abandonés. Quan Sísif va morir, ella va obeir l'ordre, totalment contrària a l'amor humà. Un cop Sísif ja era a Hades (infern), va obtenir el permís de Plutó per tornar a la terra i castigar a la seva muller. Un cop al món dels vius, Sísif presumia de l'èxit de la seva estratagema, comunicant a tothom que no tenia intenció de tornar a l'infern. Tot i això, complint el decret dels déus, Mercuri l'agafà pel coll i el retornà a l'infern, on ja hi havia preparada la seva roca.

Sísif, Tizià (1576)

Tornar al peu de la muntanya i tornar a començar de nou el camí fins al cim és una representació del constant recomençar de forces activitats humanes. Quan dominem un procediment o un art, aquest ja és obsolet, ja és acabat. També, quan amb esforç hem assolit la satisfacció d'un desig, en reneix un de nou. És necessari reconquerir constantment valors com la llibertat, la democràcia i l'autenticitat.

Però cal imaginar Sísif feliç. La presa de consciència de la dificultat que pot tenir, el no optar pel camí més fàcil, és el que pot omplir el cor d'un ésser humà.

A continuació teniu un vídeo on s'aprofundeix més en el mite:

Neus Llovera

1r batx

HÈSTIA

Hèstia o Vesta, va ser la primera filla de Cronos i Rea la qual la feia una de les deesses Olímpiques germana de Zeus, Hades, Posidó, Hera i Demèter.

En ser la primera filla de Cronos, va ser la primera en ser devorada pel seu pare, que intentava evitar que un dels seus fill el derrotes. Però també es pot dir que va ser la seva última filla, ja que va ser l'ultima en ser expulsada gràcies a l'ajuda de Zeus, l'únic fill de Cronos que no va ser devorat.

 Francisco de Goya, Saturn devorant el seu fill, 1820-1823

Hèstia era representada com la deessa del foc, de la llar i protectora de la família. En alguns escenaris surt com a figura secundària en escenes de part.

Com a deessa de la llar presidia el centre religiós de totes les cases, ciutats, temples..., i estava present en tots aquets llocs a través del foc i quan el foc crepitava era senyal de que Hèstia s'estava rient.

Aquest foc normalment es conservava en el pritaneu, un edifici públic ubicat en l'àgora de les polis gregues.

Normalment en aquest lloc es reunien ambaixadors estrangers o guanyadors de l'olimpíada i també era el lloc on impartien justícia els magistrats.

Hèstia sempre que sortia de L'Olimp mai es ficava en disputes dels déus i els homes per la qual cosa surt en pocs relats mitològics. De fet, quan Dionís és admès a l'Olimp, Hèstia li cedeix el seu lloc al consell dels dotze déus demostrant així un altre cop el seu caràcter pacífic.

Ja que el foc es considerava un element pur i purificador, Hèstia era una deessa verge i va ser ella mateixa la que va prendre la decisió de no perdre la seva virginitat. Va prendre aquesta decisió per no dependre del impuls sexual sinó de ella mateixa. Apol·lo i Posidó van intentar casar-se amb ella però clarament els va rebutjar.

En una altra versió es narra que el déu Príap va intentar violar-la mentre dormia però gracies al soroll de l'ase de silè va despertar-se i poder fugir. Per això l'ase es va convertir en l'animal preferit d'Hèstia i en les festes al seu honor els grecs vestien aquets animals amb garlandes.  

Segle II, Vesta, Vetllada, amb el ceptre, la pàtera i l'ase.

Franny Beltre 

1rBatx

ARES

Ares era un dels deus més coneguts ja que era el déu de la guerra i la batalla. Fill de Zeus. Era conegut per les seves batalles i també per les intervencions en disputes dels altres. Però cal remarcar que en moltes histories mitològiques Ares va servir d'agent de justícia.

ARES EN LA MITOLOGIA

Ares va assassinar un dels fills de Posidó, Halirrhothius, quan aquest va intentar violar la seva filla Alkippe. Ares va interrompre l'acte abans de ser comès i el va matar d'immediat. Posidó va posar a Ares en judici davant els dotze déus de l'Olimp. Ares va sortir beneficat ja que les seves accions van quedar justificades.

Ares també es va veure implicat en un conflicte per ser amant de Afrodita, quan el marit de Afrodita els va descobrir els va preparar una trampa on van quedar atrapats en una xarxa i van ser exposats davant de tots els déus, del seu adulteri.

Més tard, Afrodita va llançar Ares per a la bella jove Adonis. Ares es va tornar gelós, es va convertir en senglar i va matar a Adonis, tot per la ràbia de ser canviat.

Ares i Afrodita atrapats a la xarxa

CULTE D'ARES

Com a déu guerrer, Ares no era tan popular amb els grecs, ja que el seu homòleg, Mart, es trobava entre els romans.

De fet, moltes de les llegendes que envolten Ares culminen amb la seva pròpia derrota i humiliació.

A l' Odissea d' Homer, el propi Zeus insulta Ares després del seu retorn dels camps de batalla de Tòria, on Ares va ser derrotat pels exèrcits d'Atenea.

Tot i que afirmen que Ares no va ser gaire popular entre els grecs, si que és cert que en moltes llegendes mitològiques, o en moltes obres, Ares hi és present i va ser protagonista de moltes batalles i conflictes.

Per acabar adjunto un vídeo on explica més detalladament la vida d'Ares.

Laia Bardolet

1r Batx