30 de desembre de 2020

GEA


Gea, Gaia o també anomenada Mare Terra és la deessa més antiga des déus de l'Olimp, segons la mitologia Grega és la generadora de les coses vivents. 

Gaia, Anselm Feuerbach (1875)

La història de la creació de la Mitologia Grega, l'estat primigeni del cosmos és el Caos, fet de buit, massa, obscuritat i desesperació. La Terra emergeix d'aquest caos personificada per Gea. 

Gea és la primera de les divinitats primordials, nascuda abans de l'Eros, l'amor, i sorgida del caos .

Transformada en la Terra, concep els paisatges, les plantes, els Ourea (déus de les muntanyes), i Pontos, el mar. Tot i la grandesa de la seva creació, la sensació de soledat de Gea es feia gran. Empesa per aquest sentiment concep ella sola Úranos, el Cel, que l'envolta.

Gea, dins L'Ara Pacis Augustae, any 9 aC

De la unió entre Gea i Úranos neixen els dotze titans (Ceos, Crios, Cronos, Hiperó, Jàpet, Oceà, Febe, Mnemòsine, Rea, Temis, Tetis i Tia), els tres Ciclops (gegants d'un sol ull), i els tres Hecatònquirs (gegants de cent mans i 50 caps). 

Uranos odiava els seus fills i els tanca dins les profunditats de la seva mare, Gea. Gea decideix alliberar-los i els va demanar que assassinessin a Úranos. Tots s'hi van negar atemorits per la figura del seu pare, llevat de Cronos que acceptà. Gea li lliurà una falç d'acer amb la qual, una nit, quan Úranos va cobrir a Gea li tallà els testicles. La sang que va brollar de la ferida va fecundar a Gea i d'aquí van néixer els gegants i les Nimfes.

Posteriorment Gea es va unir també amb Pontos i van originar a les divinitats marines. Mentrestant Cronos regnava el món convertit en un tirà autoritari, va tancar els seus germans al Tàrtar, per això Gea crea una nova venjança. Els fills de Rea i Cronos havien sigut devorats pel mateix Cronos, menys Zeus a qui Rea havia aconseguit salvar. En créixer, Zeus lluita contra Cronos amb l'ajuda dels Cíclops i els Hecatònquirs i surt vencedor. 

Cronos, Saturn devorant els seu fill, Francisco de Goya (1819-1823)

Gea trista pel destí tràgic dels Hecatònquirs, derrotats en la batalla, s'uneix amb el Tàrtar, déu dels abismes, i engendren a Tifó.

Gea, a banda de ser considerada la mare de tot, la mare universal, se li atribueixen poders pítics, És la inspiradora de molts oracles, posseïdora dels secrets del destí, les seves prediccions eren més antigues i més segures que les del mateix déu Apol·lo.

El següent vídeo explica la història de Gea amb un toc més humorístic:

 
Júlia Vilaró

1r Batx

28 de desembre de 2020

RÒMUL I REM

MITE RÒMUL I REM, I LA FUNDACIÓ DE ROMA:

Tot comença en una ciutat  D'alba Longa, que era regnat pel rei Numitor, fins que va ser expulsat pel seu germà Amuli, després de què li prenguis tot el seu poder. Va matar a tots els seus fills mascles menys a una única filla, Rea Sílvia. Amuli no volia que l'única filla que li quedava en el seu germà tingues fills, ja que no volia que en un futur, ningú li pogués disputar el tron. Així que va obligar-la a fer-se vestal. D'aquesta manera quedava verge per tota la vida.

Un dia mentre ella dormia, va ser violada pel déu de la guerra, Mart, perquè es va enamorar plenament d'ella i li agradava molt. Poc després va quedar embarassada de dos fills bessons, que quan van néixer van obtenir el nom de Ròmul i Rem.
Amuli quan es va assabentar de què Rea Sílvia havia  tingut dos fills bessons, va empresonar-la i va ordenar què posessin els dos fills en un cistell i els tiressin al riu Tíber, així es moririen i no tindria rivalitat.

Però el cistell va anar a parar a la riba del fill. On una lloba que passava per allà anomenada Lupeca, va sentir el plor dels nens, es va acostar i va veure que eren dos nens molt petits així que el que va fer, va ser recollir-los i portar-los en el seu cau que es trobava al damunt de la muntanya Palatí. On allà van ser criats i alletats.
La Lloba alletant Ròmul i Rem, Musée du Louvre, París.
Lupecre alletant Ròmul i Rem, Musée du Louvre, París.

Dies després van ser trobats per un pastor anomenat Fàustul i van ser portats a casa seu, on allà, la seva  esposa i ell els van criar com si fossin els seus propis fills.
Els bassons van ser criats com uns pastors més i no sabien del seu origen. Un cop van ser adults, uns lladres van acusar a Rem a davant del rei Amuli, que en realitat era el seu tiet, però quan Numitor es va assabentar de la història de Rem i d'un germà bessó que tenia i de la seva edat, va arribar a la conclusió de què Rem era el seu nét.
Quan li van explicar tota la història en els bessons, van decidir destronar a Amuli. Van fundar la colònia de Roma a la riba dreta del riu Tíber, on van ser trobats per la lloba en un passat.

Però tot i això, no va ser fàcil decidir, ja que no se s'havia quins dels dos germans donaria el nom de la ciutat i seria el rei. Rem, volia fundar-lo al patrimoni de l'Aventí, mentre que Ròmul ho volia fundar al turó de la muntanya Palatí.
Van decidir que ho deixarien la decisió en  mans dels déus. Primer semblava que guanyava en Rem, ja que va veure sis voltors en el cel i pensava que havia guanyat, però just al moment va aparèixer dotze voltors, donant la victòria a Ròmul.
D'aquesta forma es va convertir en el primer rei de Roma el 21 d'abril del 753 aC.

Per aprofundir més el tema, aquí teniu un vídeo.


Najlae Amazian
4t ESO

26 de desembre de 2020

ELS SOFISTES

Ens situarem a Grècia al segle VI a.C quan neix la filosofia, una Grècia molt diferent a la d'ara, una Grècia que era una de les majors potencies del món.
La filosofia neix quan es fa el pas del mite al logos.
El pas del mite al logos es el pas de donar resposta a les grans preguntes de la humanitat, de manera filosòfica. 

El mite

El mite intenta respondre a les grans preguntes de la humanitat, explicant una part del món.
El mite és una història, narració sagrada d'esdeveniments ocorreguts en temps llunyans, on apareixien éssers divins o algun déu o heroi.

El logos

El logos és el corrent de pensament que també intenta respondre les grans preguntes de l'humanitzat de manera filosòfica però de forma global.
També el logos ho explica tot de manera coherent i ordenada sense que apareixi n'hi déus ni éssers divins ni herois.

Els sofistes

Els sofistes neixen a Grècia, quan Pèricles desenvolupa la democràcia directa.  
Als filòsofs d'aquella època, recordem que era quan és passa del mite al logos, doncs a els filòsofs els hi fa un gir en els interessos pensatius i els sofistes seran els que més importància tindran en el camp de la democràcia.

Abans a Grècia es dividia en polis i parlaven tots i totes a l'àgora, la plaça que hi havia a cada polis.
Els sofistes aprofiten això i es van dedicar a anar polis per polis, una a una, i van veure que cada polis tenia la seva manera d'organitzar-se. 
Els sofistes van veure que per a cada polis sorgeix un relativisme cultural.

Els sofistes aprofiten la seva virtut, que com he dit abans es l'art d'oratòria i a cada polis de Grècia es plantaven els sofistes a debatre coses a l'àgora. Els sofistes com que parlaven tant bé,  et feien entendre que el que ells deien era el millor pel poble. 


Guillem Vivet
4t ESO

23 de desembre de 2020

ATALANTA

Atalanta era una heroïna grega del cicle arcaic de la mitologia grega i estava consagrada a la deessa Artemisa. Es coneixia a Atalanta per ser molt hàbil caçant. El seu pare, qui es diu que va ser Mènal o Esqueneu, només desitjava tenir fills barons, va abandonar-la després de néixer als Partènion, unes muntanyes d'Arcàdia. En veure, això, Artemisa va enviar-li una óssa perquè la cuidés fins que uns caçadors van trobar-la i van decidir criar-la.

Atalanta, de Pierre Lepautre 1705.

Quan va ser més gran, va prendre la decisió de romandre verge i consagrar-se a Artemisa, raó per la qual dedicava la seva vida a caçar als boscos i és considerada una de les caçadores més populars d'aquella època.
Un dia, l'oracle va predir que el dia que Atalanta es deixés de ser verge, seria convertida en animal. Per tal d'evitar això, ella va anunciar que només es casaria amb aquell qui la guanyés en una carrera, i que ella mateixa mataria a tots aquells que fossin derrotats.

Després de guanyar a una gran quantitat d'homes que volien casar-se amb ella, va aparèixer un jove especialment atractiu. El seu nom era Hipòmenes i la va reptar a la cursa. La sorpresa va arribar quan, cada cop que Atalanta estava a punt d'avançar el noi, ell deixava caure una poma d'or que li havia donat Afrodita i que venien del jardí d'Hespèrides. Així mateix, cada vegada que queia una poma d'or, Atalanta no podia evitar ajupir-se a agafar-la, embadalida per la seva bellesa.

Atalanta i Hipòmenes, de Guido Reni 1622

Finalment, Hipòmenes va guanyar i ambdós es van enamorar mútuament. Després de viure feliços un temps caçant i vivint junts, van arribar al temple de Zeus, en el que van consagrar el seu amor. En veure això, el déu va enfurismar-se pel sacrilegi que suposava i va decidir convertir-los en lleons. Això era considerat un gran infortuni, ja que a l'Antiga Grècia es pensava que els lleons no tenien parella, així que estaven condemnats a una vida separats. Altrament, va sentenciar-los a tirar del carro de la deessa Cíbele tota l'eternitat.

Font de Cíbele, de Ventura Rodríquez 1782

Duna Garcés
1r Batx

21 de desembre de 2020

Minotaure

Minotaure, significa toro de Minos. Era fill de Pasífae, esposa del rei Minos de Creta, i d'un toro blanc enviat per Posseïdor. Va néixer com a venjança de Posseïdor, deu del mar, cap a Minos després de què l'ofengués. Fent que Pasífae s'enamorés plenament de l'animal. 

Minotaure es considerava un ésser violent, meitat home i meitat toro, que s'alimentava de la carn humana. Minos avergonyit del fruit del toro blanc i de la seva esposa Pasífae. Va anar a buscar ajuda Dèdal, un arquitecte. Suplica'n que construís un laberint del qual el monstre mai pogués sortir.

MINOTAURE I TESEU

Cada nou anys Minos l'hi oferia 6 dones i 6 joves, que eren elegits a l'atzar a la ciutat d'Atenes, per calmar-lo una mica. Un dia Teseu fill d'Egeu, va oferir-se voluntari com a víctima, per acabar amb ell i matar-lo, així alliberant a Atenes d'un destí miserable.

Teseu quan arriba a Creta coneix a Ariadna una de les filles de Minos. Ariadna enamorada plenament  d'ell, li suplica que no lluiti contra la bèstia, però Teseu la convenç de què el pot vèncer amb la seva ajuda.

Així Ariadna, accepta ajudar-lo, dóna'n-li un fil de cabell, que li havia donat Dèdal, l'arquitecta del laberint. Advertint-li que no deixes anar en cap moment el fil, ja que un cop el perdés, ell no podria sortir mai més del laberint. 

Va lligar el fil en un dels extrems de l'entrada. M'entres caminava amb el fil lligat, per així poder-lo seguir de tornada. Teseu i altres voluntaris que volien lluitar, van entrar en el laberint, després d'unes quantes hores, es van trobar amb el Minotaure. 

Teseu lluita amb ell, aconseguint matar-lo. Amb l'ajuda del fil que li havia donat Ariadna, va aconseguir sortir del laberint.

                             Pablo Picasso, Minotauromaquia del 1935.

Per aprofundir més sobre el tema, us adjunto aquest vídeo:


Najlae Amazian
4t ESO

18 de desembre de 2020

LES SIRENES

LES SIRENES

Les Sirenes són éssers fabulosos, originaris de la mitologia grega i àmpliament entesos en les narracions fantàstiques de la literatura occidental, tot i que la funció i representació ha variat amb el temps. 

La sirena és un ésser mitològic que té cos de dona i cua de peix, tot i que les primitives sirenes tenies potes d'ocells i plomes. També és coneguda com a ondina en català poètic. 

                                        

Sirena (mitologia diversa)

Encara que en la seva forma original eren éssers híbrids de dona i au, posteriorment la representació més comuna les descriu com a dones joves amb cua de peix. És per això que en moltes llengües no llatines distingeixen la sirena original clàssica de la sirena amb cua de peix. 

Eren tres dones molt boniques, companyes de Persèfone (deessa del món subterrani i companya d'Hades), abans de que fos raptada per Hares. Quan va succeir el segrests, elles li van demenar als déus que els donessin ales per poder anar a la recerca de la seva amiga, i com no van aconseguir salvar-la , la deessa les va transformar, com a càstig, en aquestes extranyes criatures. El cant de les sirenes anunciava de forma enganyosa els plaers del món subterràni, però també tenia poders profètics.

Un dels mites de les Sirenes diu que vivien en una illa del Mediterrani que tradicionaltment s'ubicava davant de la costa italiana meridional, més específicament davant l'illa de Sorrento i amb la música que tocaven atreien els mariners, atoridits per el seu so, perdien el control del vaixell que normaltment xocava contra les roques. Llavors les Sirenes devoraven els imprudents navegants. 

                               La sirena (John William Waterhouse)

Diversos herois van passar per la seva illa, incòlumnes, gràcies a trucs o l'ajuda d'algun déu. En el cas dels Argonautes, es diu que van passar molt a prop de l'illa de les Sirenes, però que Orfeu que tenia fama de cantar meravellosament va fer us del seu talent amb tanta harmonia i melodia, que no les van sentir i van poder escapar-se del seu terrible destí. Brutes (un dels Argonautes) no va poder suportar la temptació i es va lançar al mar, però Afrodita el va rescatar.

De la mateixa manera, Odisseu, un cop s'anava acostant a l'illa temuda, per consell de Circ, va ordenar els seus homes que es tapessin les sorelles amb cera, i ell, que no podia amb la gran curiositat de sentir-les, es va lligar al pal major, amb ordre que passés el que passés, no el desfermessin. En sentir els cants de les sirenes va voler deixar-se anar però els seus companys no li ho van permetre. Diu la llegenda que les sirenes decebudes pel seu fracàs, es van llançar al mar i van morir ofegades. 


                     Odisseu i les Sirenes (Herbert James Draper 1910)

Posteriorment, les Sirenes van passar a ser considerades divinitats del més enllà, i se suposava que cantaven per als benaurats a les illes Afortunades. Va ser així com va passar a representar les harmonies celestials i és així com les dibuixen el els taüts i sarcòfags. 


Rut Lagonigro 

1r Batx

17 de desembre de 2020

DEMÈTER

Demèter era la deessa de l'agricultura i del cicle de la vida. També coneguda com a Ceres en la mitologia romana. Formava part dels déus originals i per tan era filla de Cronos, rei dels titans i déu del temps. Quan Cronos va tenir els seus fills els va devorar tots excepte Zeus, qui va poder amagar-se. Potseriorment Zeus va aconseguir rescatar als seus quatre germans. Després de lluitar tots junts contra el seu pare i derrotar-lo, Zeus, Hades i Posidó es van repartir el món, però Demèter no es va quedar amb cap part. 

Demèter i Iasió

Un dia Demèter va anar, junt amb altres déus, al casament de Cadmo i Harmonía. Allà es va trobar amb Iasió, fill de Zeus i Electra (una nimfa). Iasió era un heroi grec, que a més tenia un cert interés per ajudar als grangers de la seva ciutat. Aquesta atenció cap a l'agricultura va enamorar a Demèter. Des d'aquell dia els dos van començar a parlar i a enamorar-se mútuament. Però per desgràcia, un dia mentre Iasió estava abraçant a Demèter, Zeus els va veure i es va posar tan gelós que va llençar un llamp destructor cap a Iasió. Aquest va morir carbonitzat i només en van quedar cendres. Després de la seva mort Demèter es va aïllar del món durant un temps, fins que van néixer els fills d'ella i Iasió, a qui va anomenar Plutos i Philomelus. 

Pintura de Iasió i Demèter

Persèfone

De la relació entre Zeus i Demèter va néixer una altre deessa: Persèfone. Persèfone era deessa de la terra com la seva mare. Simbolitza la primavera i el creixement de les flors. Es deia que Persèfone era una de les deesses més belles de tota la mitologia, on només quedava ofuscada per Afrodita. 

Segons el mite Persèfone es trobava recollint unes flors en companyia d'unes nimfes, quan es va obrir una esquerda en el terra i en va sortir Hades. Aquest va agafar-la per la cama i se la ve endur a l'Inframón. Demèter en veure que la seva filla no apareixia va començar a buscar-la per tot el món sense èxit. Fins que finalment, després de buscar-la sense parar, el fill d'uns reis li va dir el que havia succeït. Enfadada perquè Zeus no ho hagués evitat va decidir venjar-se. Va deixar de conrear la terra i va obligar als arbres i les plantes que deixessin de florir. A causa d'això la gent va començar a morir de gana. 

Luca Giordano: El rapto de Perséfone (1684-1686)

Zeus, penedit de no haver-la ajudat, va anar a oferir-li tota mena de regals, a canvi que tornés a fer florir i conrear la terra. Però ella es va negar. L'única cosa que volia era que la seva filla tornés. Zeus va parlar amb Hades i aquest va accedir, però li va advertir que, si Persèfone menjava algun fruit de l'Inframón hauria de quedar-se allà amb ell. Així van fer, Persèfone va començar a sortir de l'Inframón sense saber el que li esperava. Demèter en veure-la li va preguntar si havia menjat algun fruit, i Persèfone li va respondre que havia menjat set llavors de magrana. Demèter es va enfadar conscient de que això significava que hauria de tornar a perdre la seva filla. Així que van decidir fer un tracte: Persèfone passaria set mesos a l'any amb Hades i la resta estaria amb la seva mare. 

Gràcies a aquest mite els grecs donaven explicació a les estacions de l'any, doncs en els mesos que Persèfone estava amb Hades, Demèter entristia i no conreava les terres del món (l'hivern). 

Lídia Poyato

4t ESO

16 de desembre de 2020

SÒFOCLES

Sòfocles va ser un dels grans poetes tràgics de l'Antiga Atenes, juntament amb Èsquil i Eurípides. Va néixer l'any 496 a.C. a Colonus, en una família benestant (el seu pare era fabricant d'armes), la qual va fer que rebés una educació molt acurada i ben aviat va destacar en concursos gimnàstics i musicals, i va morir al 406 a.C. a Atenes (Grècia), amb 90 anys d'edat. 

Escultura de Sòfocles

Sòfocles era sociable i obert, el que el va portar a relacionar-se amb tota mena de gent. D'altra banda, sempre va romandre en la seva estimada Atenes, el que el dugué a acceptar diversos càrrecs en el govern de la ciutat, però sense tenir ni ambició política ni vocació per aquest tipus d'activitats. 

Aquest gran poeta va escriure 123 obres en total, de les quals només queden set tragèdies completes i un drama satíric. Les més famoses són les obres del cicle de Tebes, sobre el mite d'Èdip i els seus fills:

-Èdip Rei: 

-Èdip a Colonos:

Després de passejar durant molt temps guiat per la seva filla Antígona, un Èdip vell i cec arriba a Colonos, lloc en el qual està destinat a morir segons els oracles, després d'haver suportat amb fermesa les enormes desgràcies que ell mateix va realitzar sense saber-ho a Tebes. Els habitants de la zona el rebutgen, però la necessitat de complir la destinació assenyalada pels déus porta a Èdip a recórrer a l'ajuda de Teseu, rei d'Atenes, ciutat situada prop de Colonos.

Èdip a Colonos, Jean-Antoine-Théodore Giroust (1788)

-Antígona



Les altres quatre obres que encara es conserven són Electra, Àiax, Les Traquínies i Filoctetes. 

Sòfocles introdueix importants novetats en el teatre d'Atenes: abandona la unitat temàtica de la trilogia i augmenta el nombre d'actors de dos a tres en l'escena del diàleg. A part d'això, defensa una democràcia que respecti la religió i els déus tradicionals, davant dels corrents que desvinculen l'Estat de la religió; en el teatre sofoclí hi ha un confrontament entre les lleis divines i les lleis humanes.
Teatre d'Atenes

Sòfocles va competir en uns trenta concursos literaris, dels quals en va guanyar 24 i mai va quedar per sota del segon lloc. A més, es va convertir en una figura important a Atenes, ciutat que estava passant el moment de màxima esplendor.

Ciutat d'Atenes

Meritxell Barniol 

1r Batx

15 de desembre de 2020

ARES

 ARES: EL DÉU DE LA GUERRA

Ares, una de les 12 Divinitats Olímpiques en la mitologia grega, és el déu de la guerra i, per tant, es caracteritza per la seva actitud violenta i la força bruta. Va ser identificat per els romans amb Mart.

                                                                Ares: el déu de la guerra

Aquest déu és fill de Zeus i Hera, tot i que després del seu naixement, molts van dir que Hera el va concebre posteriorment  d'haver tocat una determinada flor. Aquest rumor també el podem associar amb la llegenda del naixement d'Hefest.

Encara que Ares tingui aquest caràcter tant fort i sigui tant violent, en molts dels enfrontaments que va participar, va ser derrotat. Fins i tot per la seva germana Atena i Heracles, també fill de Zeus. En tots els seus conflictes, Ares anava acompanyat amb els dos fills (Deimos i Fobos) que va tenir amb Afrodita, la deessa de l'amor.

Ares i Afrodita, la deesa de l'amor

Els déus sempre havien desconfiat d'Ares, ja que no era gaire respectuós i mai anava en un sol bàndol, sempre variava segons el què creia que era més necessari i beneficiós per ell. En la guerra de Troia, Ares va prometre a Hera i Atena que lluitaria en el lloc on també lluitava Aquil·les, però, després, Apol·lo i Afrodita el van insistir perquè lluités amb ells al bàndol dels troians, i finalment el van convèncer. Més tard, en la batalla, Diomedes, va tenir un conflicte amb Ares on, gràcies a Atena, l'heroi dels aqueus en va sortir victoriós. Després d'aquesta derrota, el déu de la guerra es va veure obligat a anunciar la retirada als Troians i a tornar a l'Olimp.

                                                La guerra de Troia

Aina Vidal

1r Batx

14 de desembre de 2020

JÀSON I ELS ARGONAUTES

CONTEXTUALITZACIÓ
Jàson era fill del rei de Lolcos, Èson. Aquest va ser destronat pel seu germà, Pèlias, qui, aleshores, va ser comunicat per l'oracle de Delfos que seria destronat per un home amb una sandàlia. Jàson va ser confiat a Qurió, un centaure que va educar molts herois coneguts.

Jàson amb el Velló d'OrErasmus Quellinus, 1636

Anys més tard, Jàson va tornar al regne per reclamar el seu tron i, al camí, es va trobar una vella que l'hi va demanar ajuda per travessar el riu. El jove la va ajudar sense pensar-s'ho dues vegades, i en el procés va perdre una sandàlia. La vella va resultar ser Hera, qui es va convertir des d'aleshores en la seva deessa protectora.

Quan Pèlias va veure arribar Jàson amb un peu descalç, va dir-li que l'hi donaria el tron si li portava el velló d'or, que era guardat zelosament a la remota Colòquida pel rei Eetes, amb les esperances que no pogués complir la missió. 

Jàson va acceptar l'oferta i va encarregar la construcció de l'Argo, un vaixell de cinquanta rems. Va reunir cinquanta herois incloent Hèrcules, Orfeu, Càstor i Pòl·lux i, l'única dona, Altanta. Tots aquests van rebre el nom d'Argonautes, és a dir, navegants de l'Argo. 

L'Argo, Lorenzo Costa el Viejo

PARADA A L'ILLA DE LEMNOS
Al primer lloc on van anar, vas ser l'Illa de Lemnos, habitada únicament per dones, ja que els homes havien mort de la poca atenció que els prestaven. Els argonautes, com és d'esperar, van ser molt ben acollits per les habitants i la seva reina Hipsípile, tant, que es van oblidar de la seva missió fins que Hèrcules els va exhortar a marxar.

PARADA A MÍSIA
Seguidament, en una escala Mísia, Hilas, amant d'Hèrcules, va ser raptat per nimfes quan va anar a buscar aigua. Hèrcules va deixar la missió per anar a la seva cerca. 

PARADA A TRÀCIA I LES SIMPLÈGADES
Després, van anar a Tràcia, on van trobar un endeví, Fineu, qui els déus havien imposat un càstig doble per haver revelat als mortals els seus secrets: deixar-lo cec i condemnat a viure amb les harpies. Zetes i Càlais, que tenien ales, ja que eren fills del déu del vent, Bòreas, van fer marxar les harpies. Fineu, a canvi, els va ensenyar la manera de passar per les Simplègades, enormes roques flotants que s'obrien i es tancaven a l'entrada del mar Negre, xocant entre si. Seguint els consells de l'endeví, els argonautes van deixar anar un colom, que només va perdre una ploma, i van copiar el seu moviment amb l'Argo. Van aconseguir passar deixant només una taula enrere i, a més, les roques no es van moure mai més des d'aquell dia. 

La persecució de les Harpies, Erasmus Quellinus, 1636

ARRIBADA A CÒLQUIDA
Finalment, van arribar a la Còlquida, on el rei d'Eetes els va oferir el velló d'or a canvi de dues tasques: junyir dos enormes toros amb peülles de bronze que respiraven foc i llaurar amb ells i, després, sembrar-hi les dents del drac de Cadme

Això hauria sigut impossible sense l'ajuda d'Hera, la seva deessa protectora, qui l'hi va demanar a Afrodita que llancés una fletxa sobre Medea, la filla d'Eetes.

Ella, doncs, es va enamorar plenament de Jàson, i el va ajudar a complir les tasques. Això va ser extremadament convenient, ja que tenia molts coneixements en les arts màgiques. Tots junts van aconseguir realitzar les impossibles proves. No obstant, Eetes no tenia intenció d'oferir-els-hi el velló d'or, però, això no és tot, també volia matar tots els argonautes. 

Medea, però, va tornar a fer servir la seva màgia per adormir el drac que custodiava el velló i van aconseguir robar-lo i fugir amb ell. 

Quan es van adonar que Eetes els seguia, Medea va assassinar el seu propi germà, Apsirt, qui havia fugit amb ells, i va escampar el seu cadàver a trossos al mar perquè el seu pare tingués massa feina recollint-los i abandonés la persecució.

CAMÍ DE TORNADA
Al camí de tornada, va ser igual que forta que el d'anada. Van haver d'anar a l'illa d'Eea on la tieta de Medea va purificar els argonautes de les diferents coses terribles que van fer els argonautes i, d'aquesta manera, alliberar la ira de Zeus per la mort cruel d'Apsirt. 

Després van passar per l'illa de Creta, on Medea destrueix Talos, un autòmat de bronze gegant que llançava els vaixells a grans pedres, allunyant-los de l'illa. 

ARRIBADA A LOLCOS
Finalment, tot i tots els entrebancs, van aconseguir arribar a Lolcos, on van oferir el velló d'or a Pelias. Ell, però, es va negar a complir amb la seva promesa. 

Medea, per venjar-se, prepara un pla: utilitza la seva màgia per tornar la joventut a Èson, el pare de Jàson. Llavors, les filles de Pèlias, cauen a la trampa, demanen que faci el mateix amb el seu pare, i Medea els hi ofereix una poció, que realment és verí. 

Medea, Federick Sandys, 1866

El problema és que, quan Pèlias mor, Jàson és acusat de traïció i és forçat a marxar de Lolcos. Alcast, el seu cosí, aconsegueix el tron. 

TRASLLAT A CORINT 
Jàson va a viure a Corint amb Medea, on van té dos fills i van viure feliços durant deu anys. Jàson, però, al veure que pot ser rei de Corint, decideix abandonar a Medea i casar-se amb la filla del rei, Glauce. 

Medea, enfurismada de gelosia, envia els seus dos fills a portar una corona a Glauce, com a regal casament amb Jàson. Quan la noia se la col·loca al cap, esclata en flames. Creont, corre a ajudar la seva filla, però els dos acaben consumits per les flames. 

Medea, però, encara no està contenta, i decideix assassinar els fills dels dos, ja que sap el mal que l'hi farà aquest acte a Jàson. 

Medea amb els fills morts, Germán Hernández Amors, 1887

L'heroi, terroritzat, s'escapa d'ella, però no abans de ser maleït dient que la seva mor serà causada per la seva pròpia embarcació. Poc després, es desperta a l'Argo i acaba caient daltabaix per culpa d'una fusta mal col·locada.

Explicació del mite del velló d'or

Queralt Marsal 
1r Bat

11 de desembre de 2020

HIPÀTIA

Hipàtia de Alexandria, va ser una filòsofa, mestra neoplatònica grega, que va destacat en la matemàtica, la filosofia i l'astronomia, i va ser un membre de l'escola neoplatònica d'Alexandria. No és amb exactitud la seva data de naixement però es diu que va néixer el 355 o 370 d.C, i va morir l'any 415 o 416 d.C a Alexandrina, Egipte.
Hypatia, Jules Maurice Gaspard
(1862-1919)

Hi ha una pel·lícula que està basada amb la seva vida, la seva època i les seves circumstàncies de vida que Hipàtia va tenir al llarg de la seva vida. Aquesta pel·lícula és anomenada " Àgora " i va ser dirigida per Alejandro Amenábar i es va estrenar el 9 de d'octubre del 2009. 
Pel·lícula Àgora,
dirigida per Alejandro Amenábar
 
El que es posa en joc a la Pel·lícula és la seva condició de dona, filòsofa dona , en un món on predominava l'home. En aquest sentit, Hipàtia representa el Principi de la dissolució de l'predomini masculí sobre el gènere femení. 
Hipàtia, no només apareix com una persona molt més intel·ligent que tots els homes que apareixen a la pel·lícula, sinó també els seus 2 ajudants que són esclaus, són millors alumnes, i miren més enllà de la pròpia societat, que a els homes de grans famílies que acaben ocupant un gran paper, tant polític com eclesiàstic a la societat. 
Queda involucrada en una lluita entre religiosos i pagans, i és acusada injustament per un grup de religiosos cristians que van ser la causa de la seva tràgica mort. 
Ja a la vida real, la van apedregar i cremar, els mateixos cristians, el març de l'any 415. 

Escultura de Odoardo Tabacchi,
 moments abans de la seva mort. 



Aquí podem veure un fragment de la pel·lícula Àgora, on Hipàtia descobreix el moviment el·líptic de la Terra.  

Clara Machuca 
1r Batx 

10 de desembre de 2020

HADES

Hades és el déu de l'inframón i dels morts. Era el germá major de Posidó, Zeus, Demèter, Hera, Hèstia i Querió, tots fills d'en Cronos i Rea. Hades poc després de néixer, va acabar en el ventre del seu pare després d'haver sigut devorat per ell. On també van arribar a parar els seus germans, quan van néixer.

Zeus va ser , qui va lliberar-los, obligant-lo a ressuscitar als seus germans. Quan van estar tots ressuscitats. Zeus, Hades, Posidó i uns quants aliats que van aconseguir reunir, van desafiar el poder dels titans de la Titanomàquia. On Zeus, Hades i Posidó, van rebre les armes de "les tres Ciclopies" com ajuda. 

Zeus va obtenir "el llamp" , Hades "el cas de invisibilitat" i Posseïdor "el trident de invisibilitat" . La nit anterior de la rebuda de les armes, Hades es va posar el casc i va destruir les armes del campament dels Titans, infiltrant-se.

Quan van guanyar la batalla,  es van repartir el món; Zeus, li va tocar la terra i el cel, Hades l'inframón i Posidó, el mar.

SEGREST DE PERSÈFONE

Hades estava molt sol en la seva vida a l'inframón; cap dona es volia casar amb ell. Ja que ningú anava a les profunditats de l'inframón.

Zeus li va donar la mà d'una de les seves filles, Persèfone, sense el consentiment de la seva mare Demèter (deessa de l'agricultura).  Així que,mentre, Persèfone recollia flors per la seva mare. Hades va  utilitzar al seu casc d'invisibilitat per a capturar-la.

Demèter quan se'n va assabentar de la desaparició de la seva filla, va aixecar una maledicció cap a la terra, fins que la filla tornes a casa. Deixant així a la gent morin-se de gana.

Zeus com que s'havia a on es trobava Persèfone. Va enviar a Hermes , per convèncer a Hades d'alliberar-la. Hades va acceptar, però li va posar una trampa a Persèfone, li va donar llavors de l'inframón, ja que, si tu menjaves qualsevol fruit de l'inframón , ja no podies sortir d'allà. A causa d'això va estar obligada de quedar-se per sempre. D'aquesta manera es va convertir amb la deessa de l'inframón .

Zeus poc després va trobar una solució. Persèfone passaria sis mesos amb la seva mare, en què així, la terra és podria germinar . I sis mesos els passaria amb Hades, el temps en què la terra s'assecaria. 

Així era com els grecs antics justificaven el fenomen de canvi d'estacions.

CÈRBER, BÈSTIA D'HADES.

Cèrber era un ésser molt ferotge amb la forma d'un gos, de tres caps i una cua amb serps. Els ulls eren vermells i estaven il·luminats per una llum sobrenatural. Cadascuna dels caps comptava amb uns ullals molt afilats que desprenien un verí negre i mortal, a vegades, solia ajudar-se amb les serps que desprenien de la seva cua, per exercir constricció en els éssers que s'enfrontava.

A la gent li feia por, per la força que tenia i la seva agressivitat a l'hora de vigilar la porta que tenia encomanada, de la regió d'Hades. On s'encarregava de què, cap dels mortals passes al pla dels morts i que cap espectre passes a l'àmbit dels vius.

Cèrber tenia dos punts febles; la mel i la música. El gos va ser vençut només dues vegades. La primera per Orfeu que va dominar el Cèrber, amb la música que sortia de la seva lira, deixant-lo amb un dolç-somni. La segona vegada va ser Hèrcules que era un dels treballs més difícils que tenia dels "dotze treballs", ho va aconseguir amb la seva gran força, i encadenant-lo.

La mel, l'altra debilitat del Cèrber. Només amb unes coques de mel, podies tranquil·litzar a la bèstia. De lo contrari, si no portaves cap gota de mel, el mortal era atacat pel Cèrber, això es el que deien els únics que havien pogut veure'l en la seva vida.

Aquarel·la de el Cèrber, fet per en  Willam Blake

Finalment per aprofundir més l'explicació, aquí teniu un vídeo sobre Hades.


Najlae Amazian

4t ESO

9 de desembre de 2020

AQUIL·LES A LA ILÍADA

Aquil·les fou un dels herois més reconeguts de la mitologia grega. Aquil·les va ser un dels protagonistes en la guerra de Troia, anomenda Ilíada, un poema èpic grec composat per Homer al segle VIII a.C. 

Aquil·les fill de Peleu i Tetis és conegut per la seva fúria que no podia controlarr en el camp de batalla. El fet que va marcar la seva vida va ser quan la seva mare Tetis va voler fer immortal i invulnerable al seu fill, Aquil·les. Per fer-lo immortal el tenia que banyar en un llac anomenat Estígia, la mare al cap d'uns dies d'aver nascut Aquil·les el va portar el llac, el va banyar però, el va banyar de dalt a baix menys un peu. És a dir, tot el cos era invulnerable menys el peu. Per això quan maten a Aquil·les l'única forma de matar-lo era a través del peu o al taló.

La ira d'Aquil·les, François-Léon Benouville 1847
                                                Quan era un nen, Aquil·les va ser ensenyat per el centaure Queron, en les arts de la guerra i la caça, i també una mica de música i propietats curatives de les plantes. 

Caucas, un envidí, va dir que en una futura guerra que hi hauria a Troia, els grecs només la podrien guanyar si Aquil·les hi lluitava, però que si Aquil·les hi anava moriria a Troia, hi no tornaria mai més amb la seva família. La seva mare no volia que hi anés, ja que sabia que sinó no tornaria, així que el va amagar amb les filles del rei Licomedes, però quan va ser l'hora d'anar a la guerra, els grecs van manar a Ulisses que l'anés a buscar, i el va convèncer.

En un dels primers atacs, els grecs van obtenir com a botí, una sacerdotessa de Apolo, déu de la ciutat de Troia i de la medicina, anomenada Criseïda. Apol·lo enfadat va llençar fletxes en el camp en què dormien els grecs, hi van morir uns quants soldats. Aquil·les va proposar tornar a Criseïda perquè Apol·lo no s'enfades, però el rei Agamnon no ho acceptava, així que Aquil·les li va haver de donar una esclava que tenia a el rei, perquè aquest acceptés tornar a Criseïda a Troia.

 Troia, Aquil·les protagonitzat per Brad Pitt, 2004
                                          
Aquil·les, va acceptar però, va decidir deixar de lluitar fins que no se li restableixes al seu honor. El temps en què Aquil·les va estar fora dels camps de lluita, els troians van guanyar totes les guerres, així que els grecs van pregar a Aquil·les que tornès a la guerra, però ell va es va negar.

Després de bastants mesos, hi va haver un fet que va fer que Aquil·les tornés a la guerra, aquest fet a ser que un amant o millor amic, Patrocle (segons la versió que s'explica) va ser abatut en el camp de batalla, però no per un soldat qualsevol, sinó que va ser abatut per Hèctor, el príncep de Troia. 

Llavors Aquil·les va decidir enfrontar-se a una batalla només d'ell contra Hèctor, Aquil·les va guanyar la batalla, de la ira que portava Aquil·les, va decidir que el cos de Hèctor no mereixia tenir honors ni la sepultura de la família. Durant uns dies el va tenir en el camp dels grecs denegant retornar el cos a la família reia troiana. Només els déus van poder convèncer a Aquil·les de tornar el cos a la família perquè li poguessin donar els honors i la sepultura. 

El dia més famós de la guerra de Troia, va ser quant el famós cavall de Troia, dissenyat per Ulisses, deien que era un homenatge a Troia ja que havien guanyat la guerra però no, quant van posar el cavall al mig de la ciutat, a la nit els soldats amagats a dins del cavall van sortir i van saquejar tota la ciutat. Aquil·les però com havia predit Caucas, va morir a mans de París, germà d'Hèctor, i ajudat per la deessa Afrodita, va disparar una fletxa el taló d'Aquil·les i aquest va morir, ja que era l'única part que era vulnerable d'ell. 



Cavall de Troia, Troia 2004

Per acabar, us recomano mirar aquest vídeo en què explica més detalladament tota la guerra de Troia:


Biel Font
1r Batx

4 de desembre de 2020

AFRODITA

Afrodita, també reconeguda en la mitologia romana com a Venus, era la deessa grega de l'amor, la luxúria, l'atracció física i el sexe. Afrodita era considerada una deesa amb molta ira i també era descrita com a malhumorada o bé capritxosa.

El mite de l'origen d'Afrodita està relacionat amb la pròpia etimologia del seu nom. El terme grec aphrós significa "escuma" i això va poder portar a la consolidació de la creença que aquesta deessa havia nascut el mar. Segons el mite més antic, recollit pel poeta de Hesíode, després de que Cronos arrenques els genitals al seu pare Urà va llançar les despulles al mar, a les costes de Pafos, a l'illa de Xipre. De la barreja del semen i la sang d'Urà amb l'escuma de l'oceà, va néixer la deessa de l'amor, en forma ja completament adulta. No obstant això, hi ha una altra versió completament diferent. Segons Homer, Afrodita era filla de Zeus i Dione. 

Tots els escriptors antics estan d'acord en que la deessa de l'amor no va tenir infància, sinó que va néixer ja sent adulta, amb les seves formes físiques madures i preparades per ser desitjables per tots els mortals i immortals. 


                        El naixement de Venus, Sandro Botticelli (1486)

La infelicitat d'Afrodita amb el seu matrimoni va fer que busqués altres homes. Entre d'ells Ares. Hefest, a través d'Heli va ser informat, de que la seva dona mantenia una relació amb Ares. Per venjança va crear una xarxa màgica de cadenes fines i la va posar a sobre el llit per tal d'atrapar a Ares i Afrodita. Un cop van estar atrapats, Hefest va cridar a tots els déus olímpics així se'n podien enriure d'ells. Hefest no els va alliberar fins que Posidó (déu del mar i els oceans) li va prometre a Ares que pagaria pel que havia fet. Després de ser alliberats, Afrodita i Ares van fugir i no van mantenir la seva promesa. La deessa de l'amor se'n va anar a Xipre i ell a Tràcia.

L'amant més important d'Afrodita era Adonis. És el fill de Mirra, maleïda per Afrodita amb una luxúria insaciable pel seu propi pare, el rei Cíniras de Xipre, després de que la seva mare se'n enteres de que el fill era més bonic que la deessa de la bellesa. Expulsada després de quedar-se embarassada, Mirra va ser convertit en un arbre de mirra, però tot i aixó dóna llum a Adonis. Afrodita trobar el nadó i el porta a l'inframón, on va ser cuidat per Persèfone. Quan va créixer van veure que era molt bonic, però Persèfone se'l volia quedar. Zeus decreta que Adonis passarà un terç de l'any amb Afrodita, un altre terç amb Persèfone i l'últim terç amb el qui ell vulgues. Així dons Adonis va triar Afrodita. Adonis, el cap d'un temps, va ser assassinat per un senglar. Va morir desagnat, mentre que la deessa de l'amor plorava sobre el seu cos. Ella a causa d'això, decreta un festival per l'aniversari de la seva mort. 

Culte

Afrodita tenia els seus propis festivals, les Afrodisias, que se celebraven per tota Grècia, però particularment a Atenes i a Corint. En el temple d'Afrodita ubicat al cim de l'Acrocorinto (abans de la destrucció romana de la ciutat en 146 a.C.) les relacions sexuals amb les seves sacerdotesses eren considerades un mètode d'adoració a la deessa. 


 Afrodita Urania, drapejada més que nua, amb els seus peus descansant sobre una tortuga (Museu de Louvre)

Per a finals de segle V a.C. la Filosofia hauria separat Afrodita en dos deesses diferents: Afrodita Urània, nascuda de l'escuma i Afrodita Pandemos, nascuda de Zeus i Dione. Amb la interpretació cristiana, Afrodita Urània figura com l'Afrodita celestial, representant l'amor de el cos i l'ànima, mentre Afrodita Pandemos estava associada amb el simple amor físic. La representació d'Afrodita Urània, amb un peu descansant sobre una tortuga, va ser interpretada més tard com emblemàtica de la discreció de l'amor conjugal.

Per això segons Plató Afrodita és dues deesses, una vella i l'altra jove. La major, Urània, és la filla d'Urà; la menor es diu Pandemos, i és la filla de Zeus i Dione. Pandemos és l'Afrodita comuna i l'Afrodita Urània és la celestial.

Rut Lagonigro 

1r batx

1 de desembre de 2020

HERÀCLIT

Heràclit d'Efes va ser un filòsof grec que va néixer a l'antiga Grècia entre els anys 544/535 a.C i va morir entre els  484/475 a.C per culpa d'una malaltia anomenada Edema. Estava interessat en metafísica, llenguatge i política. Venia de família aristòcrata hi hauria d'haver estat rei però ho va rebutjar per poder-se dedicar a la filosofia. 


Era un filòsof presocràtic, que vol dir que es trobava abans de Sòcrates. Aquest va ser el primer grup de pensadors considerats filòsofs. Van inaugurar una nova manera de pensar, el pensament racional. Aquests filòsofs deien que la natura era ordenada i estructurada i que els humans podíem arribar a entendre-la gràcies a la raó.

Contràriament a els altres filòsofs presocràtics, no creia que la natura estava formada per una mateixa substància, sinó que defensava que tot es troba en canvi continu. "Panta rei". El seu arkhé era el foc. No s'ha d'interpretar com un element estrictament físic sinó com un símbol o una metàfora: El foc està en moviment i canvi constant, com la natura mateixa.

El problema del canvi entre Heràclit i Parmènides:

És un problema que es relaciona amb el de l'essència. Heràclit defensava que el mon estava en canvi constant i que els humans no podem arribar al coneixement.


En canvi Parmènides, contràriament a Heràclit, defensava que no hi ha canvi i que sí que es pot arribar al coneixement a través de la raó. 



Finalment Plató va  resoldre el problema donant una part de raó a cada un d'ells. Va dir que hi havia canvi, com deia Heràclit però que també hi havia coneixement com deia Parmènides.

Heràclit és conegut com l'obscur, com un personatge estrafolari. De fragments se'n han conservat uns 150 que són sovint enigmàtics, pero per el reconeixement que li mostren els filòsofs grecs posteriors, s'interpreta que es tracta d'un pensador de gran calada i que va desenvolupar una filosofia conceptualment molt elaborada.

Seguidament hi ha un vídeo per entendre i aprofundir més en el problema del canvi.


Berta Godoy
4t ESO

LA BELLESA A L'ANTIGA GRÈCIA

Els cànons de bellesa són tot allò que com a societat hem considerat "agradablement estètic" i depèn de lloc i l'època varien....