ELS NAIXEMENTS A L'ANTIGA ROMA

Inspirada per la recent entrada de la meva companya Judit Osuna, Món funerari a l'Antiga Roma, he decidit parlar sobre els naixements dels infants a l'antiguitat romana.

En aquella època, hi havia diversos mitjans de regulació de la natalitat acceptats i legals. Es podia recórrer a diversos mitjans de contracepció d'una eficàcia més aviat dubtosa, com per exemple ungüents espermaticides, diafragma, rentat després de l'acte o màgia. L'avortament era força practicat, tot i que va ser il·legalitzat durant l'imperi.

Però bé, un cop l'infant naixia, era dipositat als peus del pare, que el reconeixia alçant-lo en braços. Si el rebutjava, era exposat en un clot per a escombraries on moria si ningú el recollia per fer-ne un esclau o una prostituta. L'abandonament era causat per malformacions de la criatura o raons econòmiques, i era més freqüent en el cas de les nenes que dels nens. Els pobres renunciaven als seus fills quan no els podien mantenir, mentre que els rics ho feien per evitar dispersar el patrimoni de l'herència. Per ells, dos o tres fills era l'ideal. Un altre motiu podia ser per amagar l'origen il·legítim del nadó, ja fos per l'adulteri de l'esposa o per altres raons.

Un cop reconegut, el nadó era purificat en una cerimònia davant l'altar domèstic (lustratio) i se li penjava al coll una butlla o amulet d'or o de cuir. Si era nen, se li donaven els tria nomina. Si era nena, només rebia un nom.

Butlla

En cas de no tenir fills naturals o que aquests no complissin les expectatives dels pares, l'adopció era molt freqüent, i en les classes benestants, servia per impedir l'extinció d'una família o per escollir un hereu o successor polític.

Més tard, l'adopció es va convertir en una pràctica habitual en la transmissió del poder imperial. Perquè un infant fos adoptat no era cap impediment que el pare biològic visqués ni que el nou fill fos adult, ja que tan sols es tractava d'una qüestió d'interessos econòmics o polítics.

En les famílies benestants, el fill acabat de néixer s'entregava a una dida que l'alletava i li ensenyava a parlar i contribuïa en la seva educació. Per això sovint era grega, perquè així el nen aprenia el grec de petit. Fins als dotze anys, el pedagog li ensenyava a llegir i a escriure. Els infants sovint vivien lluny dels pares, en una villa del camp.

 Il·lustració d'una villa al camp

Els nens més afortunats distribuïen el seu temps entre jocs i estudis, i els menys afortunats, entre pocs jocs i molt treball.

Però en aquella època la infantesa era més curta. Un nen de tretze anys era considerat adult i podia estar en condicions de casar-se, encara que això no era el més habitual.

Diverses escenes de la vida d'un infant en el sarcòfag de Corneli Estaci, Musée du Louvre, s. II dC

Marta Orte
1r Batx