UN DIA A LA BIBLIOTECA D'ALEXANDRIA DES DE LA PERSPECTIVA D'UN ERUDIT ROMÀ
Ens situem a l'apogeu de l'Antiguitat, exactament a finals del segle III aC, on un erudit romà volia refugiar-se de tot el dolor que va patir a causa d'una gran crisis de l'imperi romà. Ell, decidit i valent, va emprendre un gran viatge cap a Egipte, anhelant explorar la gran font de coneixement: la Biblioteca d'Alexandria. El seu gran somni des de petit era ocupar-se de tot el coneixement que hi havia en aquella biblioteca. Volia conèixer tota la història que amagava, detall a detall. Quan la va tenir davant dels seus ulls, les majestuoses portes de la biblioteca es van obrir, i a ell se li van omplir els ulls de llàgrimes.
L'home no només es va limitar a les paraules impreses, a la biblioteca també podia trobar mapes detallats que tractaven el món conegut i descobert, i artefactes curiosos que explicaven històries de les civilitzacions antigues, de fet, va trobar objectes d'arquitectura, medicina, filosofia...
Però, sens dubte, la seva part preferida eren els jardins del Museion, a ell, a part de la història, li fascinava la ciència. En aquests jardins hi havia astrònoms que estudiaven els cels, matemàtics que intentaven resoldre misteris dels nombres i les proporcions, químics que feien barreges de diferents substàncies... Allà et nodries de saviesa científica i resolies secrets de l'univers.
Amb el soroll de passes que ressonaven, l'erudit romà es va aventurar encara més profundament dins de la Biblioteca d'Alexandria, intentava buscar alguna cosa que li omplis el cor de satisfacció. Va trobar-se amb un home recolzat sobre una columna de marbre, estava llegint un antic manuscrit. A l'erudit li va cridar l'atenció, així que va decidir començar una conversa amb el senyor. L'home era Plutarc, un filòsof grec que va dedicar la seva vida a l'estudi moral. Van intercanviar pensaments sobre les complexitats de l'ànima humana i la natura que els envolta. Van compartir idees, visions i perspectives.
Entre paraula i paraula, l'erudit va compartir amb ell la seva situació amb la crisi que havia viscut, així que Plutarc va dir-li la seva famosa frase per ajudar-lo: "la paciència té més poder que la força", referint-se que donés temps a aquest problema, que segur que se'n sortiria. Van aprendre molt l'un de l'altre. L'erudit es va quedar ben satisfet, sens dubte aquell home li va donar el que buscava, aquella satisfacció que feia dies que buscava.
Va arribar el dia de deixar enrere la biblioteca i tornar a la realitat, però aquest cop, l'erudit se sentia diferent, sentia que li corria energia per les seves venes, aquesta vegada pensava tornar a casa sense gens de por, sense cap preocupació, amb ganes de menjar-se el món. Aquesta experiència, per ell s'havia convertit en un immens regal que li havia donat la vida, se sentia afortunat. A part d'haver après noves coses, d'haver adquirit coneixement, saviesa, cultura... Havia superat una etapa de la seva vida que no li permetia seguir. Així que va agafar les seves coses i va tornar cap a casa amb el cor ple, i us asseguro, que després d'això, va tenir una vida esplèndida.
Comentaris