VENUS, EL SEU NAIXEMENT I LA SEVA VIDA

Venus és la deessa de la sexualitat, de la bellesa i de l’amor, el que seria Afrodita pels grecs, i simbolitza els principis universals de la fertilitat i de la vida. Els seus atributs són la petxina i la poma. D’altra banda, els seus animals són el colom i el dofí. Com a plantes té la rosa i la murta. Del seu naixement existeixen dues versions. 

La primera llegenda sobre el naixement explica que durant un matí de primavera, una gran petxina va aparèixer a les aigües del mediterrani. Aquesta va xocar contra les costes de Xipre i es va obrir. Al seu interior hi havia Venus, una bonica deessa, que posseïa tots els encants possibles. Un cop va sortir de la petxina va ser portada a l’Olimp.

La segona versió explica que Venus va néixer quan Saturn li va tallar en el seu propi pare, Urà, els genitals després de destronar-lo. La sang que va perdre en aquell moment, li va caure sobre el mar i en barrejar-se amb l’escuma va néixer la deessa.

                                                     El neixament Venus, de Botticelli

Venus tenia un cinturó màgic que feia que tots els déus de l’Olimp volguessin fer-la esposa seva, per això Júpiter va obligar que Venus es casés amb Hefest (o Vulcà), el guerrer que acabava d’inventar el raig. Amb aquest llamp el senyor de l'Olimp havia pogut vèncer els gegants i amb el matrimoni va trobar la manera d'agrair el seu treball a Vulcà i d'aturar els estralls que la seva filla estava fent entre els déus. No obstant, la deessa no es va conformar amb el matrimoni i a més, el seu marit era coix i brut. Per tot això, Venus va córrer cap als braços de Mart, als de Mercuri i als de Posidó.

                                            

                                                     El judici de Paris, Peter Paul Rubens

Venus està present en molts episodis de la mitologia, però potser el més conegut és el del "judici de Paris", també conegut com "la poma de la discòrdia". Durant el casament de la deessa Tetis amb el mortal Peleu. A la cerimònia van ser convidats tots els déus i mortals , però es van oblidar de convidar Èride, deessa de la discòrdia. Aquesta va preparar una venjança terrible per crear la discòrdia entre els convidats. Èride va anar a la festa amb una poma d'or amb la inscripció: "per a la més bella" i la va llançar entre Minerva, Venus i Juno. Les tres es van posar a discutir perquè pensaven que la poma era per a ella, ja que es tenia per la més bella. Júpiter, cansat de la disputa, va ordenar que Paris, un dels mortals, decidís per qui havia de ser la poma. Les deesses van tractar d'aconseguir el seu favor, Minerva el va assegurar la victòria en tots els seus combats, Juno li va prometre govern en tota Àsia i Venus li va prometre l'amor de la dona més bella sobre la terra, Helena. Paris va donar la poma a Venus i així va començar la guerra de Troia, però aquesta és una altra història. Així mateix, és la mare del déu de l'amor: Cupido. 

Hem arribat a la conclusió que les dues versions del naixement ens mostren maneres diferents d’interpretar a l’amor, la primera versió ens indica un amor que sorgeix espontàniament, sense res que ho provoqui, com ànimes destinades o la més vulgar mitja taronja. També es pot interpretar que l’amor és idealitzat i pur, és tot sentiment i tot és perfecte. En canvi, la segona versió és el símbol de la sexualitat, que ens indica que en l’amor no només hi ha sentiment sinó que també hi ha l’atracció, el plaer, coses que poden ser tabú però que de fet juguen un gran paper en l’amor, ja que l’atracció i el plaer sexual ens ajuden a distingir l’amor de l’amistat.

Lioba Sallés Graus

Míriam El Mouhadab Carbonell

4t ESO