ELS AQÜEDUCTES
Els aqüeductes (aquaeductus) són una de les obres arquitectòniques i d'enginyera més importants que es conserven de l'antiguitat. Era un conducte artificial que permetia transportar l'aigua en gran quantitat des de la seva font fins a la ciutat a través de recs de superfície, galeries subterrànies i ponts d'arcs aeris.
Circuit de l'aigua
Els aqüeductes aprofiten la inclinació suau del terreny per tal que l'aigua simplement flueixi en el sentit desitjat. Un aqüeducte comença en un sistema de captació d'aigua. L'aigua passava de forma controlada als canals des d'un depòsit anomenat caput aquae, també conegut com acue. S'utilitzaven tant canals oberts (riui) com canals coberts amb tubs de plom (fistulae) o de ceràmica (tubuli fictiles) que formaves com teules (tègules). En arribar a la ciutat anava a parar a una torre d'aigua (castellum aquae), on l'aigua es filtrava d'impureses i des d'on es distribuïa en tres receptacles: un per a les fonts públiques, un altre per les termes i un tercer per a les cases privades.
Construcció
A sota hi ha uns pilars que sobresurten de terra i a partir d'aquí es van succeint nivells o pisos. Sempre que era possible, el canal transcorria sobre el sòl recolzat en un mur (substructio). Si el terreny s’elevava, el canal quedava soterrat (riuus subterraneus) i formava una galeria subterrània (specus), excavada directament en la roca o construïda en un solc. Aquests canals subterranis estaven comunicats amb la superfície mitjançant els pous (putei) que estaven col·locats cada certa distància. També, si s’havia de vèncer una forta depressió o desnivell, es recorria a la construcció d’arcs (arcuationes) que sostenien el canal i el mantenien al nivell adequat.
Hi havia llocs on el cabal d’aigua variava segons l’estació de l’any, així que el que feien era construir un embassament de retenció d’aigua que permetia conservar-la en molt bones condicions en èpoques de sequera
Lioba Sallés Graus
4t ESO
Comentaris