ELS MANEL, ROMANS?

Tot escoltant música catalana, em vaig trobar aquesta cançó dels Manel que porta per títol: Roma. Em va entrar la curiositat i la vaig estar escoltant una bona estona. Llavors em vaig fixar en la lletra, i em vaig adonar que el cantant està intentant imaginar-se com seria haver nascut a Roma, fa més de dos mil anys. 

Pensant de què podia fer l'entrada, he tingut la idea de comparar la lletra de la cançó amb la història real de la civilització romana i la vida diària dels romans. Aquí teniu la lletra:

Roma

Si hagués nascut a Roma, fa més de dos mil anys,
viuria en un Imperi, tindríem un esclau,
i àmfores al pati plenes d'oli i vi
i una estàtua de marbre dedicada a mi.

Si hagués nascut a Roma, fa més de dos mil anys,
no faria olor a xampú el teu cabell daurat,
oferiríem bous als déus, brindaríem amb soldats
i ens despertaria un carro pujant per l'empedrat.

I els turistes es fan fotos on tu i jo vam esmorzar,
són les coses bones de passar a l'eternitat,
i una guia els ensenya el mosaic del menjador,
es retraten i passegen per la nostra habitació.

I ara un nen dibuixa a llapis a la sala del museu,
el braçalet de maragdes que t'embolicava el peu
i un submarinista troba els nostres gots i els nostres plats,
són les coses bones de passar a l'eternitat.

Viuria en un Imperi: l'imperi romà va anar del 27 a.C. al 476 d.C. Va començar amb l'emperador August i va seguir amb l'ona expansionista dels governants anteriors.

Tindríem un esclau: a l'imperi romà hi va haver esclavitud durant totes les èpoques de la seva existència. Les condicions dels esclaus eren terribles. 

Àmfores al pati plenes d'oli i vi: les àmfores s'utilitzaven per emmagatzemar i transportar productes alimentaris, com el blat, l'oli, etc. Però, sobretot, transportaven vi. El vi era una beguda molt abundant i en consumien a cada àpat.

Una estàtua de marbre dedicada a mi: els romans donaven molta importància a la decoració i mobiliari de les cases. Les famílies més riques tenien estàtues fetes de marbre. Es clar, dubto que alguna tingués cara dels cantants de Manel...

No faria olor a xampú el teu cabell daurat: les dones romanes no portaven mai el cabell curt. Sempre el portaven recollit amb trenes a dalt el cap o darrere la nuca. És veritat que hi havia botigues especialitzades en productes de bellesa, però dubto que el xampú amb olors ja s'hagués inventat. 

Oferiríem bous als déus: quan s'havien de fer ofrenes, generalment es sacrificaven mamífers petits, tot i que alguns déus exigien animals més grans. Per a Júpiter, sacrificaven animals blancs; per els déus subterranis, animals negres; a Ceres algun porc; i a Líber algun boc (el mascle de la cabra).

Un carro pujant per l'empedrat: Els romans van donar una gran importància a les vies de comunicació. Efectivament, estaven fetes de pedra (a més d'altres materials), per tant eren empedrats.

Aquestes són les coses que explica la cançó dels Manel, que tenen un punt de veritat. És cert que no aprofundeixen molt en la informació, però el que diuen és important. Gràcies a aquesta cançó podem aprendre una mica més sobre la vida quotidiana dels romans.

La següent cançó també és dels Manel. Aquesta no parla de Roma, però porta un títol en llatí: Captatio Benevolentiae. És la següent:

Captatio Benevolentiae
Provem d'encaixar en escenes boniques,
en ports de diumenge farcits de gavines,
en grans sobretaules on els avis canten,
en nits vora el foc abraçats a una manta.
Es tracta de ser els simpàtics del barri,
els que ballen i ballen fins que els músics parin
i irrompre arrogants lluint les millors gales
en discos amb dones amb feines estables.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.

Busquem quedar bé en el retaule magnífic
dels que van pel món amb posat monolític
i afronten la vida mirant-la a la cara
i un dia, contents, compren flors a sa mare.

Intentem trampejar per ser persones dignes,
el pare modèlic que volen les filles,
el de la veu greu, el de la mà forta,
que paga un vermut i que arregla una porta.
I després tancar els ulls i sentir el món en calma
i dos ocellets fent piu-piu dalt d'un arbre
havent enllestit un gran epitafi
que arranqui somriures a tots els que passin.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, se'ns baixa la verge i de sobte ens revela que ens en sortim.


I, a vegades, contra tot pronòstic una gran bestiesa capgira allò que crèiem lògic,
tot fent evident,
que per un moment,

ens en sortim. 

Captatio Benevolentiae significa voler el millor cap a l'espectador, mitjançant la falsa modèstia. Ens pot lligar bastant amb la lletra de la cançó, si tenim en compte expressions com: es tracta de ser els simpàtics del barri.

Aquí us deixo les dues cançons:

Laia Masnou
1r Batx