EL COMPLEX D'ÈDIP

El complex d'Èdip, concepte desenvolupat per Sigmund Freud, són un conjunt de sentiments i emocions experimentades per nens que es caracteritzen per la simultaneïtat de desitjos amorosos i hostils cap als pares. 

Freud defineix el complex d'Èdip com el desig inconscient de mantenir una relació sexual amb la mare i eliminar el pare (parricidi). A aquests símptomes li acompanyen un sentiment de culpa ja que el nen és conscient de que no està bé odiar al pare. Es desenvolupa entre els 3 i els 6 anys, edat que coincideix amb una de les etapes del desenvolupament psicològic del nen.

Se'n distingeixen dos tipus: el complex d'Èdip positiu, quan el nen sent odi cap al progenitor del mateix sexe i, per tant, es sent atret per el del sexe contrari; i el complex d'Èdip negatiu, quan es dóna a l'inrevés.

Si es dóna en nenes, es parla del Complex d'Electra, encara que hi ha algunes diferències.

 Sigmund Freud (Moràvia, 1856 - Regne Unit, 1939)

En el següent vídeo podem veure l'escena final de la pel·lícula Freud, la pasión secreta (1962), en què el psicoanalista explica la seva teoria sobre el complex d'Èdip.


I us preguntareu, quina relació tenen els dos complexos amb els clàssics?

Doncs bé, Èdip és el protagonista de l'obra més coneguda de Sòfocles: Èdip Rei. L'acció narra la història d'Èdip, príncep de Tebes, fill de Laios i Iocasta. Abans que els seus pares es casessin, l'oracle de Delfos els va advertir que el fill que tinguessin mataria al seu pare i es convertiria en el marit de la seva mare.

Quan van tenir Èdip, Laios va ordenar matar-lo però la persona encarregada només li va fer dos forats als peus i el va penjar a un arbre. Per allà on es va abandonar Èdip passava Forbas, un pastor, i va lliurar el nadó a Pòlibos i Peribea, reis de Corint.

Un dia, en un casament un borratxo li va dir a Èdip que no era el fill biològic dels reis de Corint. Aquest, preocupat per la declaració de l'home li va preguntar a se mare si era veritat el que li havien explicat; Peribea, per por a perdre el seu fill li va mentir i la va dir que eren els seus pares de veritat. 

Però Èdip no va quedar satisfet amb les respostes de la seva mare i va decidir anar a preguntar-li a l'oracle de Delfos. Aquest el va advertir que mataria al seu pare i es casaria amb la seva mare i, per això, Èdip va decidir no tornar a Corint i es va dirigir cap a Fòcida.

De camí es va trobar amb el carruatge de Laios. Com que aquest no deixava passar Èdip ni Èdip el deixava passar a ell, van començar una batalla en què el jove va matar al Laios. Però encara li esperaven més adversitats: en arribar a Tebes es va trobar amb l'Esfinx, que parava a tothom que passava pel seu costat i els formulava una pregunta, si no sabien la resposta els matava. Però, per sort, Èdip va saber la resposta i va alliberar Tebes del monstre. 

En agraïment, els ciutadans de Tebes van proposar de fer-lo rei i casar-lo amb la reina Iocasta, que feia poc que era vídua. Es van fer grans festes i es van casar poc després. Però semblava que les desgràcies no podien allunyar-se de Tebes: els oracles van revelar que l'assassí del rei Laios vivia entre els tebans. Tirèsias, un endeví cec tebà, li va explicar a Èdip que el se li havia anunciat s'havia complert: es va casar amb la seva mare i va matar el seu pare.

La història acaba quan Iocasta es suïcida i Èdip s'arrenca els ulls i fuig de Tebes.

I qui era Electra?

Doncs bé, Electra era la filla d'Agamèmnon, rei de Micenes, i de Clitemnestra (germana d'Helena de Troia). Quan Agamèmnon marxà cap a Troia, la seva dona es va enamorar d'Egist. Com que el rei estava absent, Egist volia pujar al poder amb ajuda de Clitemnestra, la reina, tot i que el tron de Micenes ja tenia hereu: Orestes.

Quan Agamèmnon va tornar de Troia va ser assassinat per Egist mentre la seva dona li donava la benvinguda. Amb l'assassinat del rei, Egist ja tenia el poder, juntament amb Clitemnestra.

Amb això, Electra tenia por que Egist matés Orestes per evitar que aquest heretés el tron, ja que era el veritable hereu i va decidir treure'l de palau i el portaria amb el rei Estrofi, sent Orestes encara un nadó. Aquest va conviure amb el fill del rei, Pilades, i es van fer millors amics.

Quan Orestes va ser gran, Electra li va proposar a Orestes que matés a la seva mare i  a Egist; Orestes estava d'acord en matar Egist, però no a la seva mare. Com que dubtava, va demanar-li consell a l'oracle de Delfos i aquest li va ordenar que ho fes. Amb això, Orestes va pujar al tron que li havia sigut arrabassat. Pel que fa a Electra, es va casar amb Pilades, amic d'Orestes.

En aquest cas, i en molts altres, podem veure la gran influència que la civilització grega ha tingut al llarg de la història.

Clàudia López
2n batx

5 comentaris:

Llúcia Gómez ha dit...

Jo ja havia sentit a parlar d'aquest mite, tot i que una mica diferent. Sembla mentida que sigui real aixo del Complex d'Èdip o d'Electra. Però es clar, tot pot ser... Jo mai hagués imaginat que aquesta necessitat de matar al pare i desitjar sexualment a la mare o al revés existits realment. Es verdaderament curiós. Bona entrada!

Angi Johana ha dit...

Hola!
Primer de tot, Clàudia felicitats per aquesta entrada; la informació que aportes m'ha semblat molt interessant. Ha estat una casualitat ja que fa dues setmanes vaig haver de buscar informació sobre la vida de Sigmund Freud i va ser llavors que per primer cop vaig sentir parlar del complex d'Èdip (tot i que molt per sobre), i la veritat és que em vaig quedar amb ganes de saber-ne més sobre el tema... Em sorprèn moltíssim que sigui veritat!!
Amb relació a la cultura clàssica, dia a dia aprenc que hi ha mites sobre tot ja que mai havia sentit parlar d'aquests ! M'ha sorprés molt que aquests complexos tinguin també relació amb els clàssics. Enhorabona per l'entrada.

Yasmina Ketami ha dit...

Ostres Claudia molt molt bona entrada, felicitats! Personalment el tema psicologic que aportes dona molt a pensar i et donen ganes de saber més la veritat. El mite ja l'havia sentit, però molt per sobre i l'has sapigut relacionar molt be de debo.
El tema dona molt on buscar.
Molt bona entrada Clàudia guapa!

Brian V. ha dit...

sempre es interessant descobrir l'origen de les paraules i les histories que s'hi amaguen darrere, sigmund freud era un home brillant amb teories fantàstiques.

m'ha agradat molt aquesta entrada.

Laia Fernández ha dit...

M'ha sorprès que tot aquest mite acabés sent veritat. He de dir que mai n'havia escoltat a parlar; m'ha agradat haver-lo llegit. Ja diuen que tots els camins porten a Roma...! bona entrada!