15 de juny de 2018

ANDRÒMEDA

Dins la mitologia grega, Andròmeda era la filla de Cassiopea i Cefeu, els reis d'Etiòpia. La seva mare estava estava tan orgullosa de la seva bellesa i de la bellesa de la seva filla que va declarar que la seva bellesa era encara més bonica que les Nereides, la qual cosa les va fer enfurismar i es van anar a queixar al déu Posidó. Aquest va amenaçar en enviar una inundació i un monstre marí anomenat Cetus perquè pogués destruir el regne per culpa d'aquesta ofensa.


Davant d'aquesta por de veure el seu poble destruït, els reis van consultar l'Oracle d'Amón, el qual els hi va explicar que la única manera de salvar el poble i calmar la ira de Posidó era entregar el sacrifici de la seva preciosa filla Andròmeda al monstre. Els reis no van tenir més opció que encadenar la seva filla Andròmeda a unes roques punxegudes perquè Cetus acabés amb la seva vida, però van prometre que si algú l'aconseguia salvar, li donarien la seva mà en matrimoni.




Desesperada i demanant pietat, ella va començar a cridar en desesperació. Els crits van arribar a ser escoltats per Perseu, que sobrevolava el cel després d'haver matat a Medusa sobre el seu cavall alat. Ell, al veure a la bella jove, se'n va enamorar. En veure la donzella abatuda i el monstre marí apropant-se a ella va volar feroçment cap al monstre i li va apropar el cap de Medusa perquè es convertís en pedra, i en aconseguir-ho el monstre es va enfonsar al mar. Andròmeda, en veure l'heroïcitat que el caracteritzava, es va enamorar d'ell.


Perseu i Andròmeda, de Pieter Paul Rubens
Els seus pares, que havien promès que el salvador es podria casar amb ella, no van complir amb la seva paraula i van intentar matar a Perseu ja que en realitat, Andròmeda havia estat promesa en matrimoni anteriorment a Fineu, el germà de Cefeu. Degut a això, Fineu va ordir una conspiració contra el valent Perseu. Tot i així, Perseu ho va descobrir a temps i va utilitzar el cap de Medusa contra els seus enemics. Qualsevol que veiés directament el cap del monstre seria convertit en pedra. Així Perseu es va poder alliberar dels seus enemics, també comptant els pares de Andròmeda, i es va poder casar feliçment amb ella. 
Se la va emportar cap a Argos i després se'n van anar a viure a Tirint, on Andròmeda va donar a llum diferents nens i només una nena.


Helena Osset

1r Batx

8 de juny de 2018

LA DONA A L'ANTIGA ROMA

La dona a l'antiga Roma és un tema que, encara avui, es manté entre ombres.
Una documentació escrita sobre emperadrius i aristòcrates encara que sigui curta, és la més destacable.Tot i així, el col·lectiu femení de les menys afavorides es pràcticament desconegut. 
"Quan mirem al passat, les notícies que ens arriben són molt escasses, desarticulades i anecdòtiques, referides en la seva major part a les dones del nivell social més alt i sempre de manera marginal en els textos que relaten la vida o fets destacats dels familiars homes." - Isabel Barceló


La condició de ser dona a Roma

La classe social en la que naixia una dona romana determinava el seu rol dins la societat.
Les dones constituïen una classe a part on els seus drets van variar, de la mateixa manera que els de la ciutadania, a través del temps.
Sabem en general, i fos quin fos el seu estatus, que elles mai van tenir la merescuda totalitat dels drets ciutadans que eren atorgats als homes, ni podien gaudir de la majoria dels privilegis socials o polítics dels seus congèneres.
Les nenes tampoc rebien la mateixa educació que els nens, rarament i només en ocasions molt especials, podien anar a l'escola mitjana i mai a la superior, encara que les filles dels aristòcrates van aconseguir un alt nivell cultural gràcies als preceptors particulars.
A elles no els hi era permès, per exemple, votar o ser escollides en càrrecs d'elecció o d'importància.
En la realitat romana el gènere masculí era el dominant, el rol a perpetuar i transmetre a les generacions futures.
Per una altra banda, les condicions físiques del col·lectiu femení eren bastant inferiors a les dels homes degut al desgast de les maternitats reiterades a les que estaven sotmeses i degut, també, a l'esgotador treball de la casa.
Aquelles dones que arribaven als 45 anys hi arribaven amb una salut i un aspecte fatal i desgastat.


Les dones com a propietat, l'esposa romana

La dona lliure romana estava sotmesa al seu pare o al seu marit i era provada de drets polítics.
Durant la República i entre les classes altes era una pràctica comuna utilitzar els matrimonis per consolidar relacions polítiques.
Però a la pràctica, les dones estaven subjectades al control casi absolut del seu "pater familias", el qual ostentava el dret de propietat personal sobre elles i inclús podien acabar amb la seves vides si aquestes cometien adulteri. També podien ser obligades a divorciar-se i tornar-les a desposar.
En aquesta denigrant moral cívica de l'antiga Roma, la dona casada no era més que un utensili al servei del marit i de l'amo de la famíla, tenia fills amb freqüència i no tenia patrimoni. Era socialment acceptat que un marit fos amo de la seva dona, com ho era de les seves filles i dels seus criats.
Durant el s.II d.C. perquè un matrimoni fos considerat legal a l'Imperi Romà es requeria el consentiment dels dos pares. El matrimoni mitjançant compra (coemptio) continuava com a el ritual més freqüent. En aquest cas, el novio pagava per la nòvia, pesant un ase o una quantitat determinada de bronze en una balança en presencia de cinc testimonis, havent consentit ja al seu pare o al seu guardià a la transacció.


A partir del segle II les coses van canviar. La influència del estoïcisme introdueix costums més humanitàries. La dona passa a ser considerada companya del marit en canvi de ser considerada un instrument com fins llavors.

Des d'aquesta perspectiva més amable elles eren considerades virtuoses procreadores, amigues i companyes de viatge. Tot i així, sempre eren naturalment inferiors als seus marit qui esperaven d'elles que l'obeïssin sense més.
Per la part del marit, havia de respectar a la seva esposa com un amo que respecta als seus amics inferiors.
A Roma existia el divorci però, generalment, era l'home qui el sol·licitava.


Les llevadores

A una dona de classe alta se la coneixia com a llevadora. Suposa el prototip de dona aristòcrata romana que han revelat les fonts històriques i a ella se la suposava com a exemple de mare exemplar, decència, castedat i mesura en tot.
Aquests escrit, lògicament redactats per un home, pretenen perpetuar el rol masculí mentrestant parlen de la dedicació femenina a les tasques domèstiques, com la costura.
Entre aquests autos romans destaquen historiadors com Tàcit, Suetoni o Plini el Jove.
Pompeia Plotina

Livia Drusila
Tot i així, es coneixen grans emperadrius com ara Lívia, Agripina la Menor o Plotina les quals van jugar les seves cartes en moment decisius per a l'Imperi. En especial durant les successions on van recolzar amb èxit als seus propis candidats al tro encara que fossin per aquest motiu la crítica                                                  social.





Agripina la Menor
Les llevadores adinerades no tenien obligacions com a mestresses de casa ja que aquest era el treball dels esclaus sobre els quals manava el marit. El millor estat per a aquestes dones era la viudetat ja que les permetia ser molt més lliures que qualsevol dona casada i podien disposar de la seva fortuna tal com volien.















Helena Osset
1r Batx

7 de juny de 2018

EL MENJAR A L'ANTIGA GRÈCIA

Us explicaré la alimentació dels grecs.

SEQÜÈNCIA DELS ÀPATS

Els grecs menjaven tres o quatre vegades al dia. L'esmorzar, que s'anomenava akratismós, hi havia pa d'ordi sucat en vi, que s'anomena akratos, a vegades complementaven amb figues i olives. També menjaven creps, per tant aquella època ja existien les creps. Al migdia, hi havia un dinar ràpid i s'anomenava ariston. El sopar, depinon, era l'àpat més important, com els romans. Fins i tot també es feia un berenar. Els homes i les dones prenien els seus menjars per separat. Quan la casa era petita, els homes menjaven en primer lloc, les dones després i finalment els esclaus. 

COM ES MENJAVEN?

Menjaven normalment asseguts en cadires, els bancs es van utilitzar per als banquets. Les taules eren força altes per als àpats i baixes per als banquets els quals eren rectangulars. A partir del segle IV aC, la taula era rodona. 
Els coberts no s'utilitzaven, però la cullera si. Es menjava amb els dits. Els ganivets s'utilitzaven per tallar la carn.
Grecs menjant
EL BANQUET 

En aquella època es deia simposi (Symposion) era una "reunió de bevedors". Consistia en dues parts: la primera dedicada al menjar pròpiament dit, i una segona part dedicada a la beguda i a la tertúlia. La segona part es començava amb una libació en honor de Dionís seguida de conversa o jocs de la taula, com ara kottabos. Els comensals s'ajeien en sofàs. També hi havia diverses taules baixes per servir els aliments o jugar jocs de taula. Fins i tot hi havia ballarins, acròbates i músics que entretenien els comensals. Ara bé, el banquet estava estrictament reservat als homes. Era un element essencial de la vida social grega, que els romans van heretar. El banquet es va convertir en l'escenari d'un gènere específic de la literatura, com el Simposi de Plató.


Simposi de Plató
ALIMENTS DELS GRECS
L'alimentació d'aquella època es fonamentava en el pa de blat, el vi, els derivats lactis, oli d'oliva, els llegums i les verdures, el porc i els embotits, l'ús d'herbes aromàtiques i el peix. El peix salat era un aliment dels pobres.
Les herbes i espècies eren molt importants en la cuina i la pastisseria gregues i també per l'elaboració de vins. Els grecs i els romans el feien servir per al peix, les carns i els menuts.

Aquí podeu trobar més informació sobre del menjar a l'antiga Grècia:



Martina Vilar
1r Batx

6 de juny de 2018

EL RAPTE DE LES SABINES

El rapte de les sabines és una llegenda romana molt popular que ha estat representada per molts pintors i escultors. El mite explica el segrest de les dones del poble de Sabínia per part dels fundadors de l'Antiga Roma.

En els seus principis, Roma era una petita ciutat poblada per una majoria masculina, i per aquesta raó el rei Ròmul va organitzar un esdeveniment esportiu en honor al Déu Neptú, el Déu del mar, i va convidar als homes i dones dels pobles veïns. Molts d'ells van venir a l'esdeveniment i els sabins van venir acompanyats de les seves famíles, i per tant, amb el seu rei Titus Taci. El que no sabien els pobles veïns és que es tractava d'una trampa. Els romans pretenien assaltar a les famílies quan estiguessin distrets i quedar-se amb les dones per poder continuar amb la seva descendència. 

L'espectacle va començar amb una senyal que indicava als romans el rapte d'una dona, per després portar-la cap als homes. Els romans -amb els seus comportaments més primitius- van intentar convèncer a aquestes dones declarant que es volien casar amb elles i que havien de sentir-se orgulloses, doncs passarien a formar part de Roma, un poble escollit pels deus. Les sabines van acceptar a canvi de que elles només realitzarien una sola tasca: telar. Així es van deslligar d'altres obligacions i treballs domèstics, destinats a servents i prendrien importància.

No obstant això, els ex-marits rebutjats no es van quedar de braços creuats i van atacar als romans, enfurismats per haver sigut traïts. Els van acorralar al Capitoli gràcies a l'ajuda de una sabina anomenada Tarpeia, que els va franquejar l'entrada a canvi de uns braçalets. Van acceptar el tracte però, enlloc de joies, van castigar la seva traïció  amb una altra traïció, posant els seus escuts pesats sobre ella, aixafant-la. El lloc on va tenir lloc aquest assassinat es va passar a dir Roca de Tarpeia, lloc on es tiraven als convictes de traïció en temps primitius.

Els enfrontaments entre sabins i romans van continuar i quan va arribar el moment del que aparentment seria la batalla final, les sabines es van interposar entre els dos bàndols, impedint la massacre i intentant fer-los entrar en raó. Elles van argumentar que si guanyaven els romans, perdrien els seus pares i germans, i si guanyaven els sabins, perdrien els seus marits i fills. Amb aquesta argumentació van aconseguir parar la rivalitat i es va celebrar un banquet per a celebrar-ho. Titus Taci i Ròmul van formar una diarquia per a beneficiar els dos pobles que va durar fins la mort de Titus.


El rapte de les sabines, de Jacques-Louis David
Helena Osset
1r Batx

5 de juny de 2018

LA GUERRA DE TROIA

Tot va començar amb el judici de Paris amb la disputa de Zeus i Posidó.

Com als avantpassats de Zeus, ell seria destronat per un dels seus fills, en saber-ho va obligar Tetis a casar-se amb un mortal. Peleu i Tetis van tenir un fill anomenat Aquil·les, que, segons la profecia, moriria jove a Troia. 

En el casament de Peleu i Tetis, tots van ser convidats menys Eris, on es va presentar i va deixar una poma d'or amb un gravat que deia: "per la més bella" i la poma va ser reclamada per Hera, Atena i Afrodita.

Zeus va acabar amb l'assumpte escollint un príncep de Troia, en aquest cas Paris (criat per un pastor després d'haver estat abandonat) on les tres deesses van intentar subornar-lo. Primer Atena li va oferir saviesa, destresa en la batalla i les habilitats dels grans guerrers. Hera li va oferir el poder polític i el control de tota Àsia. I per últim, Afrodita li va oferir l'amor de la dona més bella del món.
Paris concedeix la poma d'or a Afrodita i torna a Troia. 

Helena, filla de Leda i la dona més bella del món, té molts pretendents, el seu pare per por a escollir-ne un i que els altres es posessin en contra, crida a Ulisses (el més astut) per crear un pla, on consistia que tots els pretendents havien d'acceptar la decisió d'Helena i protegir-la.
Finalment Helena escull Menelau.

Paris va a Esparta per signar la pau amb Menelau, nou rei d'Esparta. Menelau en assabentar-se de la mort de la seva àvia se'n va a Creta i Paris aprofita per raptar a Helena amb l'ajuda d'Afrodita.

Una vegada la flota grega arriba a les costes troianes intenten atacar però no poden perquè són dues vegades més nombroses que ells i doncs, decideixen intentar convèncer els troians de tornar a Helena, però no ho aconsegueixen perquè durant l'atac havien mort molts troians. Passats mesos i anys els troians segueixen resistint i els grecs no saben com acabar amb tot això i així doncs acaben lluitant per lluitar sense recordar l'objectiu de la guerra. 


Llavors, comença la lluita contra els troians on els grecs capturen unes noies, una d'elles és Criseïda, filla d'un sacerdot d'Apol·lo
Agamèmnon com a cap dels grecs escull a Criseïda de botí de guerra. El sacerdot va cap a Agamèmnon i li ofereix una recompensa a canvi de la llibertat d'ella, finalment ell cedeix i l'alliberen a canvi d'una noia igual de bonica que ella. 


Després és quan comença la còlera d'Aquil·les i els grecs comencen a perdre tots els combats. Així doncs els troians aprofiten la retira d'Aquil·les per atacar i derrotar als grecs. 

Patrocle acaba amb la vida de molts troians en el camp de batalla, mor a mans d'Hèctor.

Quan Aquil·les s'assabenta de la mort del seu amic, embogeix de dolor i lluita amb totes les seves forces per venjar la mort del seu amic, buscarà el seu assassí, Hèctor, però ell decideix plantar-li cara per aturar-lo. Després de tant lluitar Aquil·les és qui venc, així doncs ell li lliga els peus del cadàver d'Hèctor al seu carro i l'arrossega al voltant de la cuitat mentre els troians el veuen des de les muralles.
Priam demana el cadàver a Aquil·les, llavors s'acorda una treva que permet celebrar el funeral d'Hèctor

Passada la treva, els combats tornen a començar.
Paris guiat per Apol·lo llança una fletxa que es clava al taló de l'heroi grec Aquil·les. Poc després les fletxes donaran la mort a Paris, però Helena serà casada, de nou, amb Deífob (germà de Paris).

Després de deu anys de guerra, morts els principals herois, Ulisses construeix amb Atena un cavall de fusta buit per dins per poder guardar-hi els millors guerrers grecs, el situa davant de la ciutat. 

Els troians al matí quan desperten, veuen un núvol de fum sobre el campament grec i pensen que l'han abandonat. Quan tenen davant de la muralla el cavall s'adonen que és massa gran, de manera que tiren part del mur a terra i empenyen el cavall de fusta pels carrers de Troia.
És d'aquesta manera com comença l'episodi final de la guerra. 

Els Troians aquella nit celebren que els Grecs han marxat i que s'ha acabat la guerra.
Aleshores els Grecs surten del cavall i després d'obrir la porta de la ciutadella, comencen a incendiar la ciutat i matar tots els Troians.

Així arriba l'últim dia de la poderosa Troia. 


Cavall de Troia 
Judit Osuna 
1r Batx

4 de juny de 2018

LA MEDICINA A L'ANTIGA ROMA

ORÍGENS

Els romans van adquirir la majoria dels seus coneixements en medicina dels grecs. Sobretot, gràcies a Hipòcrates, qui va ser una gran font d'inspiració i ajuda, ja que va deixar per escrit una detallada descripció de totes les malalties que va tractar.


Ja des dels inicis de la República, es van començar a crear escoles de medicina a Roma, on els futurs metges hi aprenien tot tipus d'habilitats mèdiques. Aquests mètodes, però, no eren estrictament científics, sinó que es combinaven amb rituals religiosos.


ELS PROFESSIONALS
Molts dels recent formats metges, començaven a formar-se professionalment a hospitals de l'exèrcit. Allà aprenien sobre anatomia i cirurgia per curar les ferides dels soldats. 

Els metges experimentats solien ser esclaus o lliberts, que es desplaçaven de poble en poble tractant els seus pacients a les fires o mercats.


Ara bé, aquests no visitaven a tothom. La gent pobra del món rural era atesa per curanderos amb remeis populars.


També el barber feia sovint funcions de metge i fins i tot de cirurgià. Aquests, creaven receptes que curaven algunes ferides. Afaitaven el cap del client i després estenien una composició de pasta sobre la ferida, amb una espàtula i una cullera de bàlsam.



LES INTERVENCIONS QUIRÚRGIQUES

Les operacions eren extremadament doloroses, ja que els romans no coneixien cap anestèsic. Els pacients bevien vi per alleujar el dolor. Malgrat tot, complexes operacions es duien a terme, com ara la amputació d'extremitats, l'establiment de pròtesis (sobretot de cames) o restabliment d'ossos trencats, cessàrees, extracció de pedres de la bufeta, etcètera.


Soldat romà traient una fletxa de la cama d'un company amb un parell de pinces


LES MALALTIES

En aquells temps, moltes malalties assetjaven a la població. Com és habitual, els infants eren sovint les víctimes innocents de grans epidèmies com el tifus.

Més del 90% de la població de l'Imperi era pobre, vivia al camp i tenia una existència més aviat precària. 

Anàlisis forenses realitzats recentment a esquelets procedents de qualsevol racó del món romà revelen moltes malalties relacionades amb la malnutrició.

Els metges romans sovint diagnosticaven les malalties que tenien els pacients a través del que aquests havien menjat.




ELS REMEIS

Els metges romans coneixien molt bé els beneficis de l'exercici físic, per això el recomanaven, juntament amb respirar aire pur i visitar regularment els banys, com a mesura per mantenir una higiene correcta.

Quant als remeis que utilitzaven per curar malalties o altres problemes de salut, els més coneguts són aquests:
  • Les infeccions als ulls eren tractades amb diferents ungüents fets de plom, zinc o ferro.
  • Per curar problemes respiratoris i afeccions de pit, s'utilitzava la barreja d'herbes medicinals i vi.
  • La saba d'algunes plantes era usada per curar problemes de la pell, com per exemple mossegades de serps.
Estan documentades més de 500 plantes medicinals que usaven els romans. Però no totes eren destinades a guarir, sinó que moltes van ser utilitzades per elaborar verí, a fi d'eliminar enemics. En una altra entrada parlaré sobre aquests.


ELS INSTRUMENTS MÈDICS

Els instruments més utilitzats pels metges i cirurgians romans eren els següents:
  • Fòrceps
  • Ganxos
  • Pinces
  • Escalpelos
  • Paletes
  • Agulles
  • Ventoses
  • Tisores
  • Serres
  • Palanques
  • ...
METGES CÈLEBRES
Han sigut molts els metges de l'Antiga Roma que han passat a la història: Celi Aurelià, Critó d'Heràclea, Escriboni Llarg, Dioscòrides, Sorà d'Efes i el més destacat: Galè. Aquest era un metge grec que va acabar sent el metge de la cort de l'Emperador Marc Aureli. El pensament d'aquest i el seu punt de vista van dominar la medicina europea al llarg de més de mil anys.

Galè
Marta Orte
1r Batx

1 de juny de 2018

LLATINISMES II

Com a continuació de la primera entrada de llatinismes, ara llistaré les expressions d'àmbit general amb sentit adverbial temporal:

A PRIORI 
És una locució adverbial que significa amb anterioritat a l'experiència, abans dels fets.
Exemple: A priori hi havia cinc solucions, però al final va haver-n'hi sis.

A POSTERIORI
És el contrari que l'anterior, i significa amb posterioritat a l'experiència, després dels fets.
Exemple: A posteriori vam veure l'error que havíem comès.

AB ILLO TEMPORE
Literalment significa des d'aquell temps. S'utilitza per referir-se a fets o accions que es feien des de molt temps enrere. Serveix per emfatitzar el caràcter llunyà d'algun fet.
Exemple: Ab illo tempore els romans van inventar la cloaca màxima.

A.M
A.m és una unitat de mesura, literalment significa ante meridiem (abans del migdia) i s'utilitza al parlar de les hores del dia.
Exemple: Hem quedat a les 10 a.m perquè tinc la tarda ocupada.

P.M
P.m és el contrari d'a.m, vol dir post meridiem, literalment després del migdia i s'utilitza per referir-se a les hores posteriors al migdia i anteriors a la mitjanit.
Exemple: No vam quedar a les 7 p.m perquè no podia.

IN ARTICULO MORTIS
Literalment significa " a punt de morir ", i tal com indica, s'utilitza per prendre decisions durant el tràngol final de la vida d'una persona.
Exemple: Va casar-se in articulo mortis.

IN EXTREMIS
Significa a l'últim moment, es pot utilitzar al parlar de certes persones o situacions que estan a punt de morir o acabar, o també en narratologia referint-se que la narració dels fets s'inicia pel final.
Exemple: La pel·lícula que vam veure l'altre dia a classe començava in extremis.

IN FRAGANTI (D'IN FLAGRANTI)
In fraganti significa en el moment de fer una acció reprensible, un delicte.
Exemple: Va treure la xuleta a l'examen i el van pillar in fraganti.

IPSO FACTO
Significa immediatament.
Exemple: Necessito aquells papers ipso facto.

SINE DIE
Sine die vol dir sense termini, data i serveix per dir que alguna cosa es posposa indefinidament. 
Exemple: La reunió es posposa sine die.

Èlia Vilà
1r Batx

31 de maig de 2018

EL NAIXEMENT D'AFRODITA

Afrodtia és una de les deïtats més antigues i posseeix nombroses equivalents: Inanna en la mitologia sumèria, Astarté en la sirià-palestina, Turan en l'etrusca, Ishtar a la mesopotàmica, Venus a la romana i Freia en la nòrdica. Té paral·lelsimes amb deesses indoeuropees  de l'aurora, com ara Ushas o Aurora. Però la seva popularitat sorgeix de la mitologia grega, com a deessa de l'amor i la bellesa, famosa per haver sorgit de l'escuma del mar.
En el llibre V de La Ilíada, Homer ens regala una altra versió sobre l'origen d'aquesta deessa. Segons ell, era filla de Dione, la deessa oracular original en Dódona. Dione sembla equivalent a Rea, la Mare Terra, a qui Homer va traslladar a l'Olimp. Una vegada que el culte Zeus va haver usurpat l'oracle-roureda de Dódona, alguna poetes ho van tenir per pare d'Afrodita.
Naixement d'Afrodita de Sandro Botticelli (1455-1510)

No obstant això, el nom Afrodita vol dir "nascuda de l'escuma", ja que aquesta és la versió més "acceptada", i la preferida de tots els artistes que l'han representat. El seu origen remet el mite de la creació de l'olímpic. Gea era la mare Terra d'on havien sorgit totes les races divines. Només ell va engendrar a Urà (el Cel), i es va unir amb ell per donar a llum als Titans, als Ciclops i als Hecatonquirs. Però Urà odiava a tots els seus fills, de manera que els va obligar a viure en les profunditats de la seva mare. Un dia ella va decidir alliberar-los i els va demanar que es vengessin del seu pare, però tots li tenien massa por. Només el menor, Cronos (el temps) va acceptar la tasca i Gea i va lliurar una falç d'acer. A la nit, quan Urà va cobrir a Gea per unir-se amb ella, Cronos va tallar els genitals, i la sang i el semen d'aquest van caure el mar, on va comenar a formar-se l'escuma que va donar vida a Afrodita. 

Va portar més tard la seva divina presència fins a l'illa de Citera; però com li va semblar una illa molt  petits, es va traslladar al Peloponès, per després establir-se definitivament a Pafos, Xipre, on continua sent el principal lloc on se l'adora.
Afrodita no va tenir infància. Es diu que va néixer adulta, núbil i infinitament desitjable. De vegades, se la presenta vanitosa, malhumorada i susceptible. La veritat és que és protagonista de desenes de mites, i en ser d'una generació anterior a la de Zeus, és la més gran dels déus olímpics.
A causa de la seva immensa bellesa tenia molts amants, entre ells es troben Ares, Hermes, Adonis i Anquises. 
Encara que usualment es fa referència a Afrodita com a "la deessa de l'amor, cal assenyalar que no era de l'amor en el sentit cristià o romàntic, sinó específicament eròtic (atracció física i sexual).

Varnpreet Kaur
1r Batx

30 de maig de 2018

MORT NÒRDICA O GREGA? (IV)

Seguirem amb els déus nòrdics ja que encara en queden varis d'importants per explicar. Aquesta serà l'última entrada de déus nòrdics i per això avui en comptes de deu us n'explicaré onze, entre els quals hi torbareu varis dels més importants i dels quals pot ser que n'hagueu sentit alguna cosa.

  1. Jord: És la mare de Thor i és la deessa de la terra. És una deessa molt desconeguda i hi ha qui creu que és un altre sobrenom per a la deessa Frigg esposa d'Odín.
  2. Kvasir: Va ser un ésser nascut de la saliva dels Æsir i els Vanir, és molt intel·ligent, viatja molt ensenyant, etc..
  3. Lofn: És una Æsir i el seu nom significa "pacificadora". És habitualment descrita com una deessa molt afable, cordial i és l'arranjadora de casaments, fins i tot els prohibits. Hi ha qui diu, però, que pot ser una altre forma de la deessa Frigg.
  4. Loki: És el déu del foc i de l'engany i tot i ser gegant se'l considera un Æsir per un pacte de sang fet amb Odin. Va ser el que va matar a Baldr i els Æsir el van lligar però es va deslliurar per lluitar contra els déus en el Ragnarok. No es té gaire informació del seu origen per això se'l considera més un ésser mitològic que una deïtat.
  5. Mimir: És un gegant i oncle matern d'Odin. És el guardià de les fonts de la saviesa ubicades a les arrels d'Yggdrasil. Odin va donar un ull per poder beure de la font ja que Mimir no el deixava. Després de tot això, Odin va tornar a Asgard amb el cap de Mimir per a consultes oculars. 
  6. Njord: És el déu del vent, la terra costanera fèrtil, els mariners, a navegació i la pesca. És el pare de Freya.
  7. Odin: És el déu principal de la mitologia nòrdica. És el déu de la saviesa, la guerra i la mort. Però també se'l considera el déu menor de la poesia, de la màgia, la profecia, la victòria i la caça. A més, igual que el déu romà Mercuri, va inventar un alfabet, en aquest cas l'alfabet rúnic. Se'l representa amb una llança anomenada Gungir i amb un cavall de vuit potes anomenat Sleinpnir. Era l'encarregat d'enviar les seves filles Valquíries a recollir guerrers heroics morts en batalla. Es diu que serà el que guiarà els déus i els humans en el Ragnarok i que serà mort per el llop Fenris. 
  8. Thor: És el déu del tro i la força, normalment fa el paper de protector de Midgard, el món dels homes. La seva arma és un martell anomenat Mjolnir. és el fill d'Odín i Jord. 
  9. Tyr: És el déu dels duels i la glòria. Se'l representa amb una sola ma ja que el llop Fenris li va arrencar quan els déu l'intentaren lligar. És el fill d'Odin i germà de Thor, Baldr, i Hòder. 
  10. Ve: És un dels tres déus de la creació juntament amb el seus germans Odín i Vili, van matar Ymir i van utilitzar el seu cos per crear el món. 
  11. Vili: És un dels tres déus de la creació juntament amb els seus germans Odín i Ve, van matar Ymir i van utilizar el seu cos per crear el món. 


Representació de Thor 


Representació deVe 


Representació de Vili 


Paula Sala
1r Batx

29 de maig de 2018

TRIPTÒLEM

Còpia romana d'estàtua de Demèter
En la mitologia grega, Triptòlem era un semidéu i un heroi que va aprendre de Demèter les arts de l'agricultura i a la vegada va ensenyar als grecs.

El mite explica que, mentre buscava a la seva filla Persèfone, Demèter va arribar a Eleusis disfressada com una vella. Allà va conèixer a les filles de Céleo, explicant-los que es deia Doso i que era una cretense que havia estat raptada per pirates, i que podia realitzar qualsevol tasca domèstica que li donessin. Així va conèixer a Metanira, (dona de Céleo) qui li va demanar que cuidés del seu fill Demofont, germà de Triptòlem. Demèter es va encapritxar amb el nen i, volent fer-lo immortal, pel dia  l'ungia amb ambrosia i a la nit l'exposava a les flames.

Com Demefont creixia més de lo normal, la seva mare, Metanira, va vigilar Demèter i va acabar sorprenent-la posant el nen el foc. Llavors va cridar, i el nen va ser consumit per les flames. Demefont va ser recollit del terra i les seves germanes el van anar a rentar i abraçar amorosament, però no van poder consolar-lo. 
Va ser llavors quan Demèter es va revelar com a tal, canviant la seva alçària i aspecte, apartant la seva velles, i va ensenyar a Céleo i als elesins, els rituals que celebrarien en el seu honor. Demèter va donar llavors a Triptòlem grans de blat i un carro alat d'una sola roda tirat per dracs perquè plantés les llavors des de l'aire per tota la terra, ensenyant-li d'aquesta forma l'art de l'agricultura. A través d'ell, la resta de Grècia va aprendre a plantar i segar cultius.


      
Demèter, Prosèrpina i Triptòlem, en un relleu d'Eleusis.
 Museu d'Eleusis.

Segons algunes versions, va ser així com la deessa va agrair a Triptòlem la informació sobre la seva filla que aquest li havia donat. Quan Triptòlem va ensenyar a Linco, rei de Escítia, les arts de l'agricultura, aquest va refusar ensenyar-les als seus súbdits i va tractar de matar a Triptòlem per enveja. Demèter el va convertir en un linx perquè no ho fes.


Podem trobar escultures de Triptòlem i d'aquest mite que acabo d'explicar a Reus, a la plaça Joan Rebull feta per el mateix Joan Rebull i dissenyada per Enric Llimona que es va inspirar en la rosa de Reus. 

Les plataformes representen els pètals de la flor i fa homenatge a la ciutat de Reus com a centre de comarca i capital cultural.











Clara Serrat
4t ESO

28 de maig de 2018

MITOLOGIA EGÍPCIA (III): L'OGDÒDADA D'HERMÒPOLIS

Explicada en anteriors entrades l'Enèada d'Heliòpolis, ara vé l'Ogdòdada d'Hermòpolis, d'on va sorgir el déu Ra.

L'OGDÒDADA D'HERMÒPOLIS
  • Nun: És l'oceà primordial. El terme Nun és utilitzat al període tardà, mentre que arcaicament s'ultilitzava Nuu. Era considerada la primera substància abstracta, l'element caòtic que conté el potencial de la vida. Es representa amb forma humana o amb cap de granota i amb dos plomes altes o el jeroglífic del seu nom sobre el cap.
  • Nunet: És la deessa que forma, amb el seu doble, Nun, l'Oceà primordial. Se la representa com una dona amb cap de serp, amb la seva parella Nun al costat.
Nun i Nunet representats de costat
  • Heh: Déu de l'espai i temps infinit, de l'aire, de l'eternitat. Se'l representa com un home assegut sobre el símbol d'or. A les mans té dos fulles de palmera que simbolitzen els milions d'anys de vida desitjats pels humans.
  • Hehet: Deessa, junt amb el seu marit Heh, era la deessa de l'espai infinit. Era representada com una dona amb cap de serp. També era l'encarregada d'ajudar amb els naixements.
Heh i Hehet representats de costat
  • Kek: Encarna les tenebres d'abans de la creació. Com que era el déu de la nit, també estava relacionat amb el dia,ja que es deia que portava la llum del dia. Era representat com una granota.
  • Keket: Deessa esposa de Kek. Junt amb ell simbolitzava les tenebres i la foscor. Veureu que la majoria de déus tenen cap o son representats comuna granota i la majoria de deesses tenen cap o son representades com a serps. Això és una característica d'alguns déus de l'Ogdòdada d'Hermòpolis.
Kek i Keket de costat
  • Amon: És un dels déus principals al panteó egipci. Representa l'ocult i el poder creador associat a l'abisme primitiu. És el déu que no pot ser vist amb ulls mortals, que és invisible tant per déus com per homes. És representat com un home coronat amb dos plomes llargues i verticals.
  • Amonet: Deessa esposa d'Amon. Junt amb ell representa l'ocult i el poder creador associat a l'abisme primitiu. També representa el vent que no es pot veure però que es pot sentir. és representada com una serp o com una dona amb cap de serp amb la corona del Baix Egipte.
Amon i Amonet de costat (a l'esquerra)
Maria Erra
1r Batx

25 de maig de 2018

ELS NAIXEMENTS A L'ANTIGA ROMA

Inspirada per la recent entrada de la meva companya Judit Osuna, Món funerari a l'Antiga Roma, he decidit parlar sobre els naixements dels infants a l'antiguitat romana.

En aquella època, hi havia diversos mitjans de regulació de la natalitat acceptats i legals. Es podia recórrer a diversos mitjans de contracepció d'una eficàcia més aviat dubtosa, com per exemple ungüents espermaticides, diafragma, rentat després de l'acte o màgia. L'avortament era força practicat, tot i que va ser il·legalitzat durant l'imperi.

Però bé, un cop l'infant naixia, era dipositat als peus del pare, que el reconeixia alçant-lo en braços. Si el rebutjava, era exposat en un clot per a escombraries on moria si ningú el recollia per fer-ne un esclau o una prostituta. L'abandonament era causat per malformacions de la criatura o raons econòmiques, i era més freqüent en el cas de les nenes que dels nens. Els pobres renunciaven als seus fills quan no els podien mantenir, mentre que els rics ho feien per evitar dispersar el patrimoni de l'herència. Per ells, dos o tres fills era l'ideal. Un altre motiu podia ser per amagar l'origen il·legítim del nadó, ja fos per l'adulteri de l'esposa o per altres raons.

Un cop reconegut, el nadó era purificat en una cerimònia davant l'altar domèstic (lustratio) i se li penjava al coll una butlla o amulet d'or o de cuir. Si era nen, se li donaven els tria nomina. Si era nena, només rebia un nom.

Butlla

En cas de no tenir fills naturals o que aquests no complissin les expectatives dels pares, l'adopció era molt freqüent, i en les classes benestants, servia per impedir l'extinció d'una família o per escollir un hereu o successor polític.
Més tard, l'adopció es va convertir en una pràctica habitual en la transmissió del poder imperial. Perquè un infant fos adoptat no era cap impediment que el pare biològic visqués ni que el nou fill fos adult, ja que tan sols es tractava d'una qüestió d'interessos econòmics o polítics.

En les famílies benestants, el fill acabat de néixer s'entregava a una dida que l'alletava i li ensenyava a parlar i contribuïa en la seva educació. Per això sovint era grega, perquè així el nen aprenia el grec de petit. Fins als dotze anys, el pedagog li ensenyava a llegir i a escriure. Els infants sovint vivien lluny dels pares, en una villa del camp.

 Il·lustració d'una villa al camp

Els nens més afortunats distribuïen el seu temps entre jocs i estudis, i els menys afortunats, entre pocs jocs i molt treball.

Però en aquella època la infantesa era més curta. Un nen de tretze anys era considerat adult i podia estar en condicions de casar-se, encara que això no era el més habitual.

Diverses escenes de la vida d'un infant en el sarcòfag de Corneli Estaci, Musée du Louvre, s. II dC

Marta Orte
1r Batx

23 de maig de 2018

MORT NÒRDICA O GREGA? (III)

Cal recordar que n'hi ha tantes de menors i menys importants que no les podré esmentar totes, tot i així, avui us n'explicaré deu més.
  1. Elli: És la deessa de la vellesa però no hi ha gaire més informació.
  2. Forseti: És el déu de la justícia, la veritat i la pau. És el fill de Nanna i Balder. Es diu que la seva llar era brillant. És considerat el déu més savi d'Asgard ja que resolia els conflictes mitjançant la mediació. Era tant respectat que només els juraments més solemnes eren pronunciats en nom seu. Com és el déu de la pau no s'esmenta que sigui un guerrer durant el Ragnarok.
  3. Freya: És la deessa de l'amor, la fertilitat i la sexualitat. És propera als follets i a les fades. És una de les deesses principals dels Vanir, és filla de Njord i germana de Frey. Es va casar amb Od, un déu misteriós que es sospita que era una altra forma d'Odin, que va desaparèixer. La meitat dels guerrers caiguts en batalla incloent-hi les dones van a parar al seu palau, on s'hi canten cançons d'amor, i l'altra meitat al Valhalla.
    Freya representada segons els germànics
  4. Frey: Significa "senyor" i és el déu de la fertilitat. Pertany als Vanir, és el germà de Freya, amb la qual havia estat casat, i és fill de Njord. Més endavant es va casar amb una geganta de Jötunheim. El seu servent va ajudar a Frey a trobar la seva esposa i a canvi va rebre l'espasa sagrada d'aquest déu.
    Frey representat segons els germànics.
  5. Frigg: És l'esposa d'Odin, mare de Balder i una de les principals deesses. Del seu nom significa "estimada" i és d'on provenen les paraules "friend" de l'anglès i "freund" de l'alemany.
  6. Fulla: Era una de les tres criades de Frigg i la que li queia millor, el seu nom significa "complert" i sovint donava consell a Frigg sobre com ajudar als civils que li demanaven ajuda.
  7. Hel: És la sobirana de Helheim, el món subterrani nòrdic, és la deessa de la mort, filla de Loki, germana del llop Fenrir. Governava els nou mons i es deia que era una noia molt bonica però que la part inferior del seu cos estava en descomposició. El seu nom significa "tapar, cobrir, amagar".
  8. Heimdallr: És el déu guardià i el seu nom significa "llar, casa". És fill d'Odin i de nou gegantes que el nodrien amb sang de porc senglar. Es diu que amb una banya que li va regalar Odin anunciarà l'inici del combat entre els deus i els gegants quan comenci el Ragnarok. Es diu que lluitarà i serà mort per Loki, però serà el síbol de poder ja que serà l'últim déu en caure.
  9. Hödr: Era un déu cec fill d'Odin i germanastre de Balder. El seu nom es pot relacionar amb batalla i combat. No es té gaire informació d'aquest déu tret del mite de la mort de Balder en mans d'aquest.
  10. Idunn: Tampoc es té gaire informació d'aquesta Æesir però sempre apareix com a la esposa de Bragi i com a la guardiana de les illes que proporciones joventut eterna als déus i la portadora de les pomes que ho permeten.
    Idunn, la guardiana de les illes de la joventut
Paula Sala
1r Batx