31 de gener del 2013

ESCOLA SANT LLUÍS GONÇAGA

Recordant  vells i bells temps, mirant fotografies de quan era més petita, vaig veure que tenia moltes fotografies a l’antiga escola on anava abans  de començar primer de batxillerat i havia passat tots els meus anys  d’aprenentatge  allà. Parlo de l’estimada escola Sant Lluís Gonçaga, localitzada a La Garriga.

Bé, abans de que us pregunteu perquè redacto la meva vida i els meus records escolars, aniré al gra i explicaré el perquè ho estic fent.

Resulta que cada any, a la primavera, cada curs amb el seus tutors es feia una foto de grup a l’entrada de l’escola. Analitzant totes les fotografies dels darrers setze anys, a part de veure l’evolució dels meus companys i meva també he notat que un missatge de l’edifici mai canviava, deia així: 


Initium sapientiae timor domini.

            El principi de la saviesa és el temor del senyor.

Hi ha una cosa que al principi no entenia referent a aquesta frase, si aquesta escola és una escola religiosa, per què té aquest missatge que sembla contradictori?  Simplement perquè pensava que aquest “temor” tenia a veure amb la por, i anava equivocada, aquest temor no té res a veure amb la por, sinó que es refereix  a l’adhesió i l’estimació.




Fotografia de quan feia P5 en què s’aprecia molt bé el missatge gravat a l’edifici. 

Anna Vallhonesta
1r batx

30 de gener del 2013

LA SEXUALITAT A ROMA

Segur que després d'haver parlat tant sobre els romans, és a dir, ara que sabem quines eren les seves conductes envers tot i, en aquest cas, envers les dones estaria bé parlar una mica sobre la seva sexualitat, que després de tot ens podem imaginar bastant bé com era. He trobat una pàgina, anomenada arteguias, on he trobat molta informació

La societat romana, com és evident, era molt promiscua i liberal. Tot i això, encara que costi una mica de creure, estava regida per unes normes ètiques i de conducta. En aquella època no sabien gaires coses sobre l'amor, no el valoraven tant com ho fem nosaltres en els nostres dies, així que si un home i una dona estaven casats i aquesta tenia relacions sexuals amb una altra persona ho veien totalment normal, tenint en compte que els ciutadans lliures tenien una gran llibertat sexual

Un matrimoni

Per aquest motiu, un ciutadà podia tenir perfectament relacions sexuals amb la seva dona a la llar, també amb un home als banys, amb una prostituta en un bordell o amb un esclau. Fent tot això, aquest ciutadà en qüestió, només tenia la possibilitat de ser criticat si no era capaç de mantenir cada cosa al seu lloc, per això, si era capaç de fer-ho no hi havia cap ni un problema. 

Com he dit abans, es podia apreciar una gran promiscuïtat fora del matrimoni, i per aquesta raó ser muller tenia molt més a veure amb el status social que amb el seu propi plaer. Les lleis d'aquella època també deien que un home casat podia mantenir tantes relacions sexuals com ell volgués. Un fet que m'ha impressionat és que Ciceró, durant l'època en què va haver-hi República a l'Imperi romà aquest va declarar que el fet que un home se n'emportés un altre al camp amb la intenció de gaudir dels plaers eròtics no tenia absolutament res d'il·legal. Després de dir això ningú s'hi va oposar.

Com hem pogut intuir després de llegir tot això, els romans creien que l'amor era una cosa ridícula, tenint en compte que creien que l'únic que feia era disminuir la capacitat de pensament racional. També pensaven que si una parella de casats es feien un petó en públic era molt indecent, però es permetia a les dones que rebessin visites, però elles ho havien de fer seguint uns codis socials i morals determinats.

L'homosexualitat en aquella època no era ni de bon tros condemnada, ja que existeixen referències que afirmen que fins i tot els emperadors tenien relacions homosexuals. En aquestes relacions, hi havia moltes normes. Una d'elles deia que en una parella homosexual sempre hi ha d'haver un amo i un altre que obeeix. El que obeeix en la parella havia de ser un jove de classe social inferior o bé un esclau. Podem afirmar que l'esclavitud va ser un dels motius de la llibertat sexual que atribuïm al món romà.

Al segle VI es va prohibir l'homosexualitat a l'Imperi romà per la influència del Cristianisme, tenint en compte que aquesta es va convertir en la religió de  moda. El Cristianisme afirmava que només era vàlid el sexe si era amb el motiu de la procreació, i per això qualsevol altre tipus de sexe tenia influències malignes. 

Què en penseu sobre el comportament que tenien els romans envers la sexualitat? Creieu que ha canviat molt la societat?

Paula Campelo
4t ESO 

29 de gener del 2013

APOL·LO I DAFNE

Molts mites són coneguts per a tothom, però a continuació explicaré el mite d'Apol·lo i Dafne, ja que mai n'havia sentit a parlar i em sembla bastant interessant. 


Apol·lo, el déu del sol i la música va veure  Eros que jugava a tirar fletxes amb l'arc. Apol·lo anteriorment va matar a una serp amb fletxes i al sentir-se tant orgullós de sí mateix i veient com Eros utilitzava aquestes armes va burlar-se d'ell, així que Eros va voler venjar-se d'ell.

El que va fer va ser agafar dues fletxes, una d'or que creava l'amor i una altre de ferro que creava l'odi, així que va llençar la fletxa d'or al cor d'Apol·lo i la de ferro a Dafne, una nimfa que sempre havia tingut a pretendents i que els havia rebutjat ja que ella volia estar soltera al igual que la germana d'Apol·lo, Àrtemis.

Apol·lo va quedar completament enamorat de Dafne i la perseguia a tot arreu i aquesta, en canvi l'odiava, però el déu seguia intentant-ho de totes maneres. 
Va arribar al punt de demanar-li als déus ajuda per a aconseguir-la i Dafne, en veure que podia arribar a aconseguir-la, va demanar ajuda al seu pare. 

Apol·lo perseguint Dafne
De sobte, la nimfa va començar a convertir-se en un arbre però tot i això Apol·lo va admetre que encara que no la pogués tenir com a esposa la continuaria amant fos com fos, així que ell al tenir poders de eterna joventut va fer que Dafne sempre tingués les seves fulles verdes i que mai morís com a arbre.

Aquest mite ha estat interpretat com que la nimfa Dafne sacrifica el seu cos perquè Apol·lo deixés d'assetjar-la i que deixés de tenir desitjos sexuals amb ella, i transformant-se en arbre és com una mena de càstig de castedat.

S'han arribat a esculpir algunes escultures d'aquest mite, en el qual s'observa a Apol·lo apunt de tocar Dafne i aquesta comença a convertir-se en arbre per poder escapar-se.

Dafne i Apol·lo, Berini


Carla Espinosa
4t ESO

28 de gener del 2013

DE TESEU NO US EN FIEU GAIRE...

Cada 9 anys 7 joves nois i 7 joves noies ateneses eren enviats a Creta, on es trobaven amb el Minotaure i allà, eren sacrificats.
Teseu fill d'Egeu fart d'aquesta situació va decidir anar a batir-se contra el Minotaure, el seu pare li avia dit que si tornava viu i tot anava bé poses les veles blanques i així ell no hauria de passar angoixa mirant el seu vaixell sense saber si el seu fill era viu o no, si anava malament hauria de posar les veles negres.

Quan va arribar al laberint del Minotaure (pels que no ho sabeu el Minotaure era un monstre amb cos de persona i cap de Toro que s'amagava al mig d'un laberint) Ariadna, filla de Minos, va donar a Teseu un fil de llana llarguíssim que hauria d'anar deixant anar durant el seu camí, d'aquesta manera ell podria tornar enrrere si es girava i recollia el fil de llana (no us recorda cap conte?).

Teseu s'endinsà al Laberint i quan va sentir els passos del minotaure el va matar agafant-lo de les banyes i cargolant-li el coll.
             
Teseu matant el Minotaure

Al sortir es van trobar amb Ariadna, amb qui havia promès casar-se a Atenes quan arribessin, però primer van fer un descans mentre preparaven el vaixell, va resultar que Teseu no era un amant molt agraït i quan el vaixell va estar preparat van marxar deixant a Ariadna abandonada perquè s'havia quedat adormida. 

Ariadna adormida

El cas és que a mi m'agrada pensar que va ser el karma, va haver-hi una gran tempesta que va trencar les veles del vaixell de Teseu i va haver de canviar-les per les negres. Quan van arribar a Atenes, el seu pare puja dalt d'un turó esperant l'arribada del seu estimat fill i quan va veure les veles negres es va suïcidar tirant-se al mar. És per això que al mar li diuen Egeu. 

  

Noies, que faríeu si fóssiu Ariadna? 
Nois, faríeu el que Teseu va fer? Deixaríeu anar una noia com Ariadna?

Ariadna sentint-se abandonada

Té el seu què...

Mariona Lucas 
4t ESO 

25 de gener del 2013

JACQUES-LOUIS DAVID I EL NEOCLASSICISME

El neoclassicisme és un art que es va formar a la segona meitat del s. XVIII. Va començar en conseqüència dels descobriments que es van fer a la ciutat de Pompeia, que portava anys enterrada sota la destrucció del volcà Vesubi, que ho havia deixat tot petrificat. La ciutat de Pompeia havia quedat sepultada i oblidada i, en estar tot petrificat, s'hi van trobar coses que normalment no es conservaven: persones petrificades, ous, gossos, mobles, roba, decoració de les cases, sabates... Això va fer que es posés de moda tot el que fos antic, i així es va crear l'art neoclàssic. Els neoclàssics creien que l'art perfecte era el dels antics i el copiaven.

  • Els escultors ho tenien bastant fàcil ja que el marbre es conservava bé, però s'equivocaven en fer les escultures sense pintar, ja que els antics les pintaven però la pintura no s'havia conservat. Volien copiar i estaven innovant.

Escultura de Maria Paulina Bonaparte

  • Els arquitectes També ho tenien bastant fàcil, ja que els edificis també es conservaven, però no podien construir un temple romà perquè no era pràctic, així que adaptaven l'estructura a altres edificis com universitats, esglésies, casernes militars... Així que també innovaven, com els escultors.

Biblioteca alemanya

  • Els pintors eren els que no ho tenien gens fàcil, ja que no hi havia cap tipus de resta o vestigi de com pintaven els antics, així que quan volien pintar s'inspiraven en l'art clàssic i en mites grecs i romans, que era bàsicament l'únic que pintaven. El pintor de referència de l'art neoclàssic és Jaques-Louis David.
Jaqcues Louis David va néixer a Paris el 30 d'agost del 1784. El va ser el pintor que va introduir l'art neoclàssic com a l'art oficial de la Revolució Francesa del 1789 i també era el pintor neoclàssic més reconegut. Ell havia anat a Itàlia per estudiar els antics, i quan va esclatar la Revolució Francesa va tornar al seu país per interès, David era un oportunista que va arribar a estar al parlament francès. Ell va convèncer els líders de la revolució que l'art neoclàssic era l'art perfecte per la revolució, ja que s'adaptava molt bé a les idees democràtiques.


File:David-Oath of the Horatii-1784.jpg
El jurament dels Horacis (1784)

Per últim us deixo una presentació molt completa sobre el neoclassicisme. Voldria agrair al professor d'història Joan Antoni Padrós per l'explicació del neoclassicisme i La mort de Marat.




Maria Guallar 
4t ESO

24 de gener del 2013

PRESENTACIÓ NOIES DE 4t ESO DE L'INSTITUT CAN RECORD

Hola, som les noies de 4t d'ESO de l'institut Can Record. Aquest any hem començat l'itinerari de llatí, la nostra professora és la Majka Llibre Massaguer.

Estem il·lusionades en poder participar en aquest bloc. És el nostre primer any en aquesta assignatura i trobem que estaria molt bé poder compartir opinió amb vosaltres, per això ens ha semblat una gran idea poder començar junt amb vosaltres a formar part d'aquest bloc.


ROSA CRVX

Després de llegir i comentar l'entrada "Heavy metal en llatí", que podeu veure al final de tot, vaig buscar altres bandes que toquessin alguna cançó en aquest idioma. Tot seguit vaig trobar un grup anomenat Rosa Cruz (o Rosa Crvx en llatí). Aquest és un grup francès que interpreta les seves cançons en llatí a més a més d'escriure les seves lletres basant-se en els textos alquimistes. 

Integrants de Rosa Crvx
Rosa Cruz es caracteritza pel seu estil gòtic i per la seva inclinació cap a tot això tenebrós i contundent. Els integrant van ser acusats de profanar llocs històrics del Sud de França i antigues tombes amb la fi d'obtenir més informació per a les seves investigacions. 

Algunes cançons que podem trobar d'aquest grup són: 

- Noctes insomnes ("Nits sense dormir")

- Proficere ("Avançar")

- In Tenebris ("En la foscor")

A continuació us deixo la lletra de l'ultima de les cançons juntament amb el vídeo, pels que estiguin interessats en com és aquesta música: 

 IN TENEBRIS
A sagitta volante in die
A negotio perambvlante
In tenebris: ab incrvrsv, 
Et daemonio meridiano.
Cadent at latere tvo mille, 
Et decem millia a dextris tvis;
Ad te autem
Non appropinqvabit.
Non timebis
A timore noctvrno. 




Com he dit abans, aquí us facilito el link de l'entrada "Heavy metal en llatí" .

Martina Maldonado 
4t ESO

23 de gener del 2013

ORFEU I LOT

Heu sentit mai a parlar sobre el mite d'Eurídice i d'Orfeu? I sobre la història bíblica de Lot? Si les coneixeu, podreu observar les clares semblances dels dos mites encara que no pertanyen a la mateixa religió. Tot i així, deixeu-me explicar-vos una mica sobre cada mite:

Orfeu, era fill de d'Apol·lo i es va enamorar d'una nimfa anomenada Eurídice. Finalment, la nimfa es converteix en l'esposa d'Orfeu encara que, el seu matrimoni no va durar gaire ja que un dia, Eurídice va ser atacada i ferida mortalment per una serp. L'home, endut per la tristesa i la desesperació va decidir descendir a l'inframón per a buscar a la seva estimada i fer-la tornar de nou a la vida terrenal. 

Gràcies a la seva cítara i el seu gran encant musical va aconseguir el permís d'Hades i Persèfone per a poder endur-se'n a la seva dona amb una condició: Orfeu havia de caminar sempre per davant d'Eurídice, sense donar-se la volta per mirar-la en cap moment. 

Tot i el difícil viatge de tornada a la superfície i dels perills que es donaven a l'inframon, Orfeu va complir amb aquella condició fins que, quan ja estaven a la superfície i pensant que el perill havia passat, va girar-se per a tornar a veure la seva estimada amb la gran mala sort que Eurídice encara tenia un peu en l'ombra de l'inframón i en aquell instant, la noia va desaparèixer en l'aire fent així, que mai més pogués tornar a la vida terrenal.

Orfeu i Eurídice. 
Pel que fa al mite bíblic de Lot, es diu que aquest home era nebot d'Abraham amb el qual van caminar durant molt temps junts fins que van decidir separar-se. Lot i la seva família, van instal·lar-se entre Sodoma i Gomorra, ciutats situades a les vores del mar Mort. Durant la seva estada a la que era la seva nova llar, es van donar varies batallles entre Sodoma i Gomorra contra varis pobles veïns. 

En unes d'aquestes batalles, Lot i la seva família van ser empresonats pels contraris, però gràcies a l'estima d'Abraham cap a ell, va ser rescatat. Lot va ser manat marxar de Sodoma abans de que fós destruïda i així ho va fer: mentre la ciutat quedava en un no res, Lot i la seva família havien de marxar, tal i com un àngel de Déu els havia dit, amb la condició  que no es giressin en cap moment per veure el que passava, però, la dona de Lot no va poder resistir la temptació de mirar com el seu lloc de vida desapareixia per complet, va girar-se i de cop, ,es va convertir en una estàtua de sal.

Lot i la seva família marxant de Sodoma
En les dues històries es veu com la curiositat i les ganes de fer el que estava prohibit, fan jugar una mala passada als dos protagonistes, tant del mite grec com el del bíblic. Però hi ha una gran diferència entre els dos, que de vegades pot passar desapercebuda i que no se li dóna gaire importància: en el mite bíblic, no és Lot sinó la seva dona qui mira enrere essent vençuda pel patiment de saber que tota la seva vida està essent destruïda en aquell precís moment. 

En canvi, en el grec, és el propi Orfeu el que comet l'errada i es gira per a veure la seva amada. Així doncs, es veu clarament a la història de Lot, el masclisme que hi ha en fer que sigui la dona la que desobeeix les ordres de Déu, que reflecteix, com en moltes altres ocasions a la Bíblia, com la dona és dolenta, com no fa cas al Senyor i com sempre, acaba fent que tot vagi malament.



Què us sembla la posició masclista de les històries?


Clàudia Martínez
1r Batx

22 de gener del 2013

LA GELOSIA D'HERA

Actualment hi ha una gran desconeixença en allò que tracta de les curiositats i impulsos dels déus. Així com la que tractarem avui, la gelosia d’Hera.

Júpiter i Io, Correggio. 1530
Hera, anomenada pels romans com Juno, era filla de Cronos i Rea, esposa de Zeus, mare de Mart, d'Hefest, déu del foc, d'Hebe, deessa de la joventut, i d'Ilitía, deessa dels parts. Però d’entrada, deessa de l'Olimp.

Hera era deessa del matrimoni i la protectora de totes les dones casades. Per aquesta raó, Hera era tractada com una dona gelosa i plena de venjança. Tanmateix, Zeus era profundament infidel a Hera, per consegüent, ella es prenia una venjança personal cap a la descendència sorgida d'aquestes relacions.

Hera era la filla gran de Cronos i Rea i va ser empassada pel seu pare, igual que els seus germans, fins que Zeus va ser deslliurat de les malediccions paternes i va poder salvar els seus germans. 
Un cop Zeus va vèncer la gran batalla de la Tauromàquia, es va casar amb Hera, per la qual cosa es va convertir en la reina dels déus.

Hera es mostra molt hostil amb les amants de Zeus i dels fills que tenien amb ell. Durant un temps, la nimfa Eco va tenir el treball de crear certa inatenció a Hera d’aquestes aventures parlant-li sense parar. Quan Hera se'n va adonar, va condemnar Eco, fent que només tingués la capacitat de dir les últimes síl·labes que sentia dels altres.

També avorria els fruits de les relacions del seu marit. Per aquest motiu, va ser com Hèracles va caure en desgràcia amb Hera, ja que era fill de Zeus i Alcmena, i va ser potser el que més va patir la còlera de la deessa. 
D'aquí neix el mite dels dotze treballs als quals es va sotmetre al semidéu.

La gelosia també la perjudicava, ja que Zeus sempre havia protegit els seus fills i les seves amants de la venjança d'Hera. Per exemple, quan Hèracles es va veure embolicat en una tempesta enviada per Hera quan ell tornava de prendre Troia, Zeus la va suspendre de l'Olimp i li va subjectar una enclusa a cada peu. No obstant això, Hera va aconseguir el perdó de Zeus.

La ira d'Hera no sempre ha estat relacionada amb la gelosia, sinó que hi ha casos d'afany de poder.
Juno rebent el cap d'Argos, Jacopo Amigari, 
1730-1732
Per exemple, Hera va cooperar en el concurs de la poma per esbrinar quina deessa era la més agraciada. En conseqüència de què Paris va triar a Afrodita, el seu enuig va caure sobre ell i sobre Troia, de manera que la balança es va inclinar per als aqueus. 



Amb tot i això, va castigar Tirèsies i el va deixar cec, per donar-li la raó a Zeus en una polèmica entre la parella sobre quin dels dos sexes gaudia més dels plaers de l'amor.

Què en penseu? 
Alguna altra curiositat que ens pugueu explicar sobre els déus...?

Àlex Alemán
1r Batx

21 de gener del 2013

EL LLATÍ MAI NO MORIRÀ

Són moltes aquelles persones que consideren que el llatí és ja una llengua morta, i que per molt que molts estudiants l'estudiïn diàriament mai més tornarà a ser una llengua viva. Durant molts segles, el llatí va ser la llengua més important pels romans i també per aquells cultes posteriors que volien escriure. Són molt textos en llatí que s'han trobat fa ben poc i que anoten tot allò que els  escriptors volien dir.

És ben veritat que actualment el llatí no és una llengua parlada per la majoria de persones, ja que cal dir que és l'idioma oficial del Vaticà. Fa ben poc, Benedicte XVI amb la carta apostòlica en forma de Motu Proprio Latina Lingua va instruir la Pontifica Academia de Latinidad. Segons el Papa, té com a finalitat "sostenir l'esforç per un major coneixement i un ús més competent de la llengua llatina, tant en l'àmbit eclesial com en el més ampli món de la cultura".
Per tant, podem tenir la seguretat de dir que el llatí és encara una llengua viva, tot i que no la parlem entre nosaltres.

A continuació us deixem un vídeo, on es pot observar clarament que el llatí segueix essent important per nosaltres:



Laia Fernández
1r Batx

18 de gener del 2013

LES SUPERSTICIONS ROMANES

Com que acabem d'iniciar el 2013 he pensat en parlar sobre supersticions,  ja que donant voltes al cap he caigut en què precisament hem començat l'any 2013 en dimarts!

Sabíeu que els romans eren molt, però que molt supersticiosos? 

A l'antiga Roma, la paraula superstició es deia superstatio, que significava una "ubicació superior als déus", els quals eren més poderosos que els humans. Creien molt en les supersticions ja que consideraven que els déus tenien moltes formes d'avisar els humans.


Però, com eren aquestes supersticions?

  • Creien que el raig de Júpiter fonia els diners en una borsa i que la deixava intacta.
  • Creien que els genis dolents penetraven els cossos humans i els inflaven tres cops. I perquè això no passés, els sacerdots recomanaven menjar ceba o all cada matí.
  • Les dones procuraven tallar-se les ungles els dies de mercat, en silenci i sempre començant amb el dit índex, sinó creien que els donava mala sort.
  • Donava mala sort viatjar pel mar amb les ungles i els cabells tallats.
  • Creien que donava mala sort casar-se un divendres o en el mes de maig.
  • Tot i que no temien la mort, creien que donava mala sort pronunciar la paraula  "mort", per això mai ho feien.
  • S'intercanvien regals per Cap d'Any perquè creien que això donava bona sort.
  • Creien que donava molta mala sort que un gos negre volgués entrar a les seves cases.
  • Creien que si se'ls creuava pel camí una llebre tindrien mala sort.
  • Creien que els déus descarregaven la seva còlera contra la roba penjada i per això enviaven als seus amos calamitats.
  • Evitaven pel matí trobar-se a un coix de peu dret.
  • Si et topaves amb un llindar en sortir de casa, millor era no sortir i tornar-hi ràpidament.
  • Si en un banquet es parlava d'un incendi, creien que donava massa mala sort, per tant havien de tirar aigua a la taula.
  • Per lliurar-se dels mals pensaments es passaven per darrere l'orella un dit mullat en saliva.
  • Quan hi havia llamps, per conjurar la mala sort xiulaven.
  • Creien que donava mala sort que caigués una serp de la teulada al pati, o que es trenqués una biga, o fins i tot que es vessés l'oli, el vi o l'aigua.
  • El nen romà dies després del seu naixement, rebia un amulet conegut com la bulla, que era tipus de penjoll amb una càpsula feta de metalls nobles o comuns (depenent de quina classe pertanyia el bebè) i aquest amulet tenia la funció de protegir les malediccions, desgràcies i malalties del nen. El nen havia de portar aquest amulet fins als 15-18 anys. No obstant això, molts adults també portaven un tipus d'amulet similar a aquest.
bulla

I vosaltres, sou molt supersticiosos? Què en penseu de les supersticions romanes? Potser això ho feia la religió per poder controlar millor la societat, o no?

Angi Johana Chang
4t ESO

17 de gener del 2013

L'ART D'ESTIMAR

L'Art d'estimar, més conegut com Ars Amandi o Ars Amatoria és un poema didàctic. El va escriure Publi Ovidi Nasó. Aquest escriptor és un poeta romà molt conegut per aquest llibre i sobretot també per Les Metamorfosis, un recull de relats mitològics de l'antiga Grècia i Roma. Va viure entre el segle I a.C. i el II a.C. Feia sobretot poesia eròtica i mitografia, literatura dels mites.


Ars Amandi és un poema escrit en llatí. En aquest llibre Ovidi dóna consells sobre les relacions amoroses i tot el que les envolta, com trobar-les, com conquistar les dones, com fer l'amor, com evitar que algú et robi la parella, entre d'altres temes relacionats. Tot i que és un escrit didàctic, que dóna consells per millorar, està escrita en forma d'elegia, un tipus de poema dedicat a lamentar-se ja sigui per la mort d'un ésser estimat, per la pèrdua de la felicitat anhelada, per la bellesa o per algun mal que hi ha dins la teva vida.

Està dividit en tres llibres. El primer tracta sobre com i on aconseguir l'amor d'una dona. El segon és sobre la manera de mantenir l'amor aconseguit de la dona. Per tant, ambdós van dedicats als homes. El tercer, en canvi, va dedicat a explicar a les dones com seduir un home. Primer es van publicar els dos inicials, però en veure l'èxit que van tenir dins la civilització romana, l'autor va decidir editar el tercer llibre.



Tot i que va tenir molt èxit entre la població de Roma, els sectors més conservadors de la civilització van ser detractors dels temes que tractava Ovidi, fins i tot el seu propi protector, l'emperador August. Més tard, empès per la pressió que tenia, Ovidi va publicar Remedia Amoris, una obra on pretén adoctrinar a les persones contra els amors dolents i interessats. 

A més, hi ha un grup molt conegut en espanyol que es diu igual, Ars Amandi. Aquí us deixo un vídeo perquè pugueu escoltar-los.



Us agrada aquest tipus de música? 
Per què creieu que han escollit aquest nom pel seu grup?
Què en sabeu de Publi Ovidi Nasó?
Heu llegit mai aquest llibre?

Tranquils, si no ho heu fet, no patiu, ja que l'haureu de llegir a 2n de Batxillerat perquè surt a la Selectivitat. 

Anna Solà
2n Batx

16 de gener del 2013

LA FUNDACIÓ DE ROMA

Al final de la Guerra de Troia, Venus va dir a Enees, el seu fill i d'Anquises,  que se n'anés amb la major quantitat de gent que pogués a les costes d'Itàlia per continuar amb el seu llinatge. 

Això és el que va fer i va marxar, amb el seu pare, el seu fill i altres persones que havia pogut convèncer, cap a un altre territori, el qual conqueriria. Allà va tenir varies lluites amb el rei Llatí, fins que es va casar amb la seva filla, Lavínia, i així les baralles van acabar. D'aquest matrimoni en va sorgir un fill anomenat Ascani

Ascani va fundar la ciutat d'Alba, amb la qual es va donar la dinastia Albana. Uns dels reis d'aquesta ciutat, Procas, va tenir dos fills: Numitor i Amuli. Ja que el primer era l'hereu del tron, Amuli l'expulsa del territori juntament amb tots els fills mascles de la família, i nomena a l'única filla, Rea Silva, vestal, és a dir sacerdotessa de Vesta; d'aquesta manera Amuli s'assegurava que no hi hauria cap persona que pogués arravatar-li el tron. 

Tot i així Rea Silva es va quedar embarassada del deu Mart i va tenir dos bessons: Ròmul i Rem. Quan Amuli es va assabentar dels nous vinguts, va ordenar a la noia que els llancés al riu Tíber. 

En el moment en què els nadons ja estaven a l'aigua, una lloba els va salvar i els va portar amb ella fins que un pastor anomenat Fàustul els va trobar i els va criar amb la seva dona com si fossin fills seus. 

Escultura de Ròmul i Rem
Una anys més tard, Ròmul i Rem van descobrir la seva procedència reial i per això van decidir tornar a la ciutat on havien estat trobats per matar a Amuli.

Una vegada mort, Numitor torna a ser rei i regala un tros de terra als dos bessons. A partir d'aquest moment podem trobar dues versions diferents del que fan Ròmul i Rem: 

Al territori regalat pel rei li van fer una arada que delimitava on aniria la muralla. En aquell temps hi havia una creença que deia que no es podien creuar les muralles per altres llocs que no siguin les portes. Però tot i així Rem es va saltar aquesta mena de superstició i Ròmul el va matar, convertit-se d'aquesta manera el rei d'aquelles terres. 

Una altra versió explica que immediatament va sorgir la disputa de quin dels dos bessons donaria nom a la ciutat i seria el rei. Per prendre aquesta decisió cadascú havia de pujar un turó, i qui veiés una voltors volar seria el rei. Però tot seguit va sorgir un problema ja que no s'havia decidit si el que guanyava era el que veiés més voltors, o el que els veiés primer. En aquesta situació Ròmul va veure 12 ocells, mentre que Rem va afirmar haver-los vist abans. 

Ja que ell volia ser el rei, Ròmul va matar el seu germà, Rem. quedant-se així amb el tron de la ciutat, i donant-li el nom de Roma



Martina Maldonado 
4t ESO

TÀRRACO

Tots coneixem la ciutat de Tarragona, però pocs saben el seu origen i la gran importància que va tenir en l'època clàssica... En aquella...

Popular Posts