28 de febrer de 2018

LACOONT I ELS SEUS FILLS

Laocoont  és l'escultura més significativa del període hel·lenístic, es una obra de Agesandros,Polidoros i Atenadors. Aquesta escultura va ser trobada a Roma el 1506 per l'arquitecte Giuliano da Sangallo.
Segons alguns autors, aquest grup escultòric, esculpit a mitjants del segle I a.C, diuen que podria ser una adaptació de marbre blanc d'un original bronze.
L'objectiu de l'autor va ser plasmar l'expressivitat per davant dels temes tractats sobre els déus, i representa el patiment de la lluita contra les serps. 


CONTEXT HISTÒRIC

Tot comença amb la mort de l'Alexandre el Gran, l'imperi es queda dividit en diferents regnes. Amb l'art passa el mateix , i és creen diferents escoles. Aquesta escultura es de l'escola de Rodes.
A l'època hel·lenística es canvia l'idealisme clàssic pel realisme i les escultures més turmentades.


DESCRIPCIÓ

La còpia romana est
à realitzada de marbre, però es creu que la original era de bronze mitjançant la tècnica de cera perduda.
Està representat d'una manera frontal, hi han tres figures una que és la principal i és gegantina, que representa un sacerdot amb un cos d'ancià que lluita per desfer-se de les dues serps terribles. Llavors també hi han dos altres personatges que representen els seus fills, aquests també estan entre les serps però sembla que ells els hi costa més d'escapar-se'n.

COMPOSICIÓ


La composició és oberta. Formada per un triangle, que inclou els tres caps de les figures, i una diagonal que va des del colze del pare fins al terra passant per tot el cos.
Podem veure que és una escultura molt dinàmica, perquè les serps formen línies ondulades. Els personatges estan lluitant amb les serps, per tant estan en moviment però després d'aquesta imatge trobaran una altre posició.
La musculatura de les figures estan en tensió i veiem que les cares mostren molta expressivitat, el pare mostra una expressió de patiment (phatos). És una escultura que ens transmet violència , tensió i patiment.
S'utilitza la tècnica dels "draps molls" per tal de representar que les teles siguin més reals.
Resultat d'imatges de laocoont i els seus fills
      


Per saber més informació podeu veure aquest sildeshare.


Judit Espina

27 de febrer de 2018

LA VIDA QUOTIDIANA DELS ROMANS

ÀPATS
Els romans menjaven pocs aliments i no massa variats. Poc més tard a causa de la riquesa generada per les conquestes, les taules es van anar omplint amb més plats, i més variats. 
Constaven de tres àpats:
  • El ientaculum eren els petits esmorzars amb pa, llet, ous i formatge
  • El prandium àpat que es feia al mig dia, era a base d'aliments freds, fruita, formatge, carn...
  • El sopar àpat principal del dia, durava des de les 17:00 hores fins a la nit, consta de tres parts:
  1. Gustiato per estimular la gana.
  2. Plat compost de carn, ous i peixos
  3. Fruites fresques, fruits secs o dolços. 
LA VESTIMENTA I PENTINATS
  • L'home vestien amb una túnica curta.
  • La dona també vestia amb una túnica i a sobre un vestit llarg amb cinturó.
  • Els nens vestien amb una túnica fins als genolls i si feia fred amb una capa.
  • Les nenes vestien amb una túnica amb un cinturó de llana lligada al voltant de la cintura.
El calçat era el mateix tan per dones com per homes, espardenyes, sandàlies, sabates de carrer... 



Abans els homes, a finals del s.III a.C no s'afaitaven la barba ni es tallaven els cabells però més tard es va imposar la moda d'afaitar-se cada dia. Els homes lliures solien portar-lo rapat al zero o no, en canvi els joves solien portar-los llargs, les modes van anar canviant. 

Barba que duien els homes

El pentinat de les dones era molt variat, les joves es recollien el cabell amb un nus o una trena, les senyores casades preferien anar amb un pentinat més còmode. Es tenyien el cabell, normalment de color ros. En la moda no era habitual portar els cabells curts.

Pentinat recollit de les dones

TREBALL
- Feina a la Roma primitiva: dedicaven la seva jornada a la cria de bestiar per obtenir-ne les pells, el formatge, la llana... 

- Feina a l'època republicana: Exercien diverses activitats com la política, comerç, artesania, agricultura... Els esclaus feien les feines més dures. 

HABITATGES
Habitaven o en domus, o en insulas o en vil·les.
Domus romana


Insula
Vil·la romana 
Judit Osuna 
1r Batx 

26 de febrer de 2018

EL LLATÍ APLICAT A L'ACTUALITAT

Com tots bé sabeu, la nostra llengua prové del llatí, com moltes altres. Però en el que potser no us havíeu fixat, és en que el llatí "original", és força present en el nostre vocabulari d'avui dia. A continuació, us ensenyaré algunes expressions llatines que de ben segur havíeu sentit i potser no us havíeu plantejat que podien ser d'aquest origen.

A PRIORI


Vol dir amb anterioritat, és a dir, abans d'alguna cosa. Per exemple: A priori pensava que no era una persona de confiança, però després vaig veure que podia explicar-li qualsevol cosa.


ALIAS (escrit en català, àlies)


Significa 'dit d'una altra manera'. Dwayne Johnson, àlies 'La Roca', és un actor molt conegut pel seu debut en les pel·lícules Fast & Furious.


CURRICULUM VITAE


Literalment es traduïria 'cursa de vida'. És el document on s'agrupen els estudis i experiències professionals d'una persona, per tal d'obtenir una feina. 


ET CETERA (en català, etcètera)


Es tradueix 'i la resta de les coses'. Es diu al final d'una enumeració per no haver de dir cadascun dels elements. Vaig comprar pasta, embotit, enciam, etcètera.


HABITAT


S'utilitza per referir-se a la regió on sol viure un ésser viu. L'habitat natural de les truites és el riu.


IN FRAGANTI

Instant en el que s'està cometent una acció reprovable. El van trobar in fraganti robant joies.

IN SITU


Vol dir 'en el lloc dels fets'. Veure l'actuació in situ és millor que veure-la per la televisió.


IPSO FACTO


Significa 'immediatament'. Va dir-me que sortís de l'aigua, i ho vaig fer ipso facto.


IUNIOR (sovint ho veiem escrit 'junior')


És el contrari de senior, és a dir, més jove. El meu germà va guanyar la cursa en la categoria junior.


LAPSUS


Vol dir error, falta involuntària. Si es tracta d'una falta oral, s'anomena lapsus linguae, però si és una falta d'escriptura, se'n diu lapsus calamiHe tingut un lapsus mentre escrivia la redacció i he hagut de corregir-la.


SINE QUA NON

Significa condició indispensable. Per poder votar, és condició sine qua non tenir 18 anys.


Si cliqueu aquí sereu redirigits a una pàgina web on podreu trobar un Google Slides, en el qual s'hi exemplifiquen algunes d'aquestes locucions, i d'altres que no he esmentat.

Marta Orte
1r Batx

23 de febrer de 2018

ÈPOCA POSTAUGUSTAL

DESPRÉS D'AUGUST
Els temps d'August, que s'acaben amb la mort d'August, successor de Cèsar, deixen pas tot un corrent d'autors molt diversos. La època vinent s'anomenarà més tard "post"agustal, de la qual se'n conserven molts noms d'autors i pocs textos. Això es podria associar a que en aquestes èpoques es dona la crema de la biblioteca d'Alexandria, el moviment cristianitzador i la invasió bàrbar.  
Aquest "tercer període" es caracteritza per les seves abundants guerres i l'inici del moviment cristià per tota Europa. Arriben moltes innovacions de l'imperi occidental, de les províncies d'interior, i moviments classicistes, que aniran des de l'època de Tiberi, successor d'August, fins al següent, Neró.
I serà promogut per molts autors, poetes com Germànic, Manili, Fedre, Calpurni Sícul, Col·lumela..., prosadors com Cels, Pomponi Mela, Q. Curci Ruf.., Petroni, com a novel·lista més destacat, el filòsof i autor de tragèdies L. Anneu Sèneca, i el poeta èpic Luca, aficionats a l'estoïcisme i futures víctimes de Neró.
Marc Ulpi Trajà
Marc Cocceu Nerva


Llavors arribarà l'època de Vespasià i Domicià presidida per la de Nerva i Trajà, en la qual podem destacar el seu interès per millorar les condicions dels seus súbdits i la màxima expansió de l'imperi, i des de l'època d'Adrià, el qual seguirà amb aquest interès humanitari, fins la caiguda de l'imperi d'Occident.
Aquesta època de Vespasià i Domicià serà molt classicista, i ho veurem ens les imitacions de Siri i Valeri, els quals recolliran de la mà de Virgili i un poeta de retòrica Estaci, a més destacaran tres coneguts protestants, Marcial, poeta destacat pels seus "epigrames", Juvenal, gran critic de la vida cotidiana romana, i Persi, que destacava pel seu gran caire satíric. En la següent època predominen el rètor Quintilià de Calahorra, i l'epistològraf i panegirista Plini El Jove, l'historiador i estilista Tàcit, que va públicar els Anales, que s'ambientaven en les èpoques de la mort d'August i la caiguda de Neró, i les Historias, que comprenien les èpoques de Neró a Nerva, i el biògraf dels cèsars Suetoni, el qual fou secretari d'Adrià i protegit de Plini El Jove.

Titus Flavi Sabí Vespasià
Neró Claudi Drus Germànic
 
Fins a l'època que va d'Adrià fins a la caiguda de l'imperi en que sorgeixen noves corrents de literatura, per exemple en la poesia que hi havia abans d'aquesta època havien sorgit les poetae nouelli, ara presidides per les èglogues de Nemesià,  Peruigilium Veneris, i, Ausoni, Claudi Claudià i Rutili Namacià, tots tres poetes. Pel que fa la prosa sabem que en aquella època final (d'Adrià fins la caiguda de l'imperi) es decantava pel dret, l'erudició, la gramàtica i la lexicografia.

Tiberi Claudi Cèsar August Germànic
Titus Flavi Domicià

FINAL DE L'ÈPOCA POSTAUGUSTAL
Més tard, de l'any 400 d.C. ,aproximadament, obtindrem un llibre anomenat "Historia Augusta" i epítoms de la història romana de Florus del segle II, promotor de Tit Livi i d'Eutropi del segle IV, que recolecta la història de Roma en el seu llibre Breviarum at urbe condita. Frontó i Apuleu seran dos escriptors africans, escrivien en un llatí "africà", que tornaran a les escriptures clàssiques, arcaïtzants i influenciats per la vinguda del segle II d.C.. I en el segle III la llengua llatina finalment es convertira en instrument del cristianisme, i començarà l'era de la literatura llatina cristiana, la qual acabarà amb la literatura clàssica i estendrà la seva pròpia literatura arreu.

Àlex Pujalt 
1rB

21 de febrer de 2018

ELS RIUS DE L'INFRAMÓN (III): L'AQUERONT

Aqueront va ser un fill d'Helios i Gea que va ser precipitat al Tàrtar per haver donat aigua als titans o als gegants durant la guerra dels déus contra els titans.


És el riu que les ànimes han de travessar per a arribar a l'Hades, l'inframón i es diu que té unes aigües tèrboles i estancades amb les ribes fangoses.

Aquest riu era considerat el riu de les tregedies tot i que en grec significa temut.
El riu Cocit, també conegut com el riu de les lamentacions, és un afluent de l'Aqueront que circula paral·lel al riu Estix.


Riu Cocit amb la barca de Creont
Riu Aqueront a Grècia

EL RIU COCIT I LES SEVES PROPIETATS
Aquest riu està format per totes les llàgrimes, penes i lamentacions dels condemnats després d'haver tingut una mala vida. Es deia que aquest riu que corria amb molta força era d'un color blau fosc profund i que si hi estaves molt a prop, totes les lamentacions de la teva vida se't acumulaven i augmentaven fins al punt de voler-te tirar al riu. Es deia que a la riba s'hi podien trobar les ànimes que no podien pagar un tribut a Caront.

EL FLEGETONT I LES SEVES PROPIETATS
És un altre afluent que unit amb el Cocit formava el riu Aqueront i és conegut com el riu que flambeja. Aquest riu era ple de vapors sulfurosos i no consumia cap combustible. Al relaciona el nom del riu amb un riu de foc, a vegades també se'l anomenava flegetont de foc o piriflegetont. A més, es deia que si els éssers humans beguessin aigua d'aquest riu i que aquest faria que poguessin mantenir-se vius però tenint la mateixa gana i set.

Paula Sala
1r Batx

20 de febrer de 2018

DETERMINATS DÉUS DE LA MITOLOGIA ROMANA

La mitologia romana està plena de grans déus i personatges que al llarg dels segles han estat referència d'una de les civilitzacions més antigues.

Aquests déus de la mitologia romana, se'ls invocaven amb grans rituals i oferien sacrificis per obtenir les virtuts que ells atorgaven d'acord als seus poders. A continuació, us presentaré algunes d'aquestes divinitats que des de llavors han format part de la història.
Rafael Sanzio, O consílio dos deuses, 1517-18


Júpiter: És equivalent al déu grec Zeus, el més poderós de l'Olimp. Aquest déu romà, fill de Saturn, era considerat el pare de tots els déus, qui va exaltar al tron després d'abatre al seu pare en represàlia per haver devorat als seus germans, sort de la qual es va salvar gràcies al fet que la seva mare, la deessa Ops, el va amagar al costat dels seus germans, Neptú i Plutó. Entre els seus atributs es troben: l'àguila, el poder i el llamp.
Júpiter de Esmirna (Museu del Louvre) 

SaturnÉs l'equivalent al déu grec Cronos, era considerat el déu de l'agricultura i la collita. El seu poder de governar el va obtenir del seu germà Titan, qui li va cedir el tron amb la condició que no concebés fills, per això, Saturn en casar-se amb la deessa Ops, deessa de l'abundància, va tenir diversos fills als quals va decidir menjar-se, i va obtenir per això el nom de "devorador de fills". La seva imatge és la d'un vell de barba blanca amb una túnica i una falç a la mà que representa el temps.
Escultura del dios Saturno. Ríoseco de Soria, segle I d.C
Museu Numantí




Juno: És equivalent a la deïtat grega Hera. Va ser la germana i esposa de Júpiter i reina dels déus, protectora del matrimoni i la família. Juntament amb el seu marit i Minerva, van formar la Tríada Capitolina, és a dir els tres déus més importants de la mitologia romana. Entre els seus atributs es troben la corona i el paó.

Júpiter i Juno de James Barry (1773)
Neptú: És l'equivalent al déu grec Posidó. Júpiter, el seu germà gran, li va atorgar el poder de controlar totes les aigües i mars, de manera que vivia a les profunditats del mar i posseïa un gran trident, amb el que creava deus i controlava les onades i tempestes. Es diu que aquest gaudia d'un caràcter iracund i els seus atacs de fúria deslligaven grans terratrèmols. 
Estatua romana de Neptú. (130-140 d.C.,  Prado, Madrid).
Minerva: És l'equivalent a la deessa grega Atenea. Filla del déu Júpiter i Metis. Deïtat de la prudència, protectora de Roma i patrona dels artesans. Va formar part de la Tríada Capitolina.
Minerva armant-se, Lavinia Fontana (1613), Galería Borghese, Roma. 
Meryem Merimi
4t ESO

19 de febrer de 2018

ELS RIUS DE L'INFRAMÓN (II): LETEU

És un riu que passa per l'inframón i que té unes propietats màgiques molt especifiques, el seu nom significa "oblit".

El riu Leteu i les seves propietats

El riu Leteu es caracteritza per poder fer oblidar absolutament tot a qualsevol ànima, per això es deia que qualsevol ànima que volgués tornar a néixer, és a dir reencarnar-se, havia de beure d'aquest riu per oblidar tota la vida anterior i el que havia vist a l'inframón.

Hipnos

És el déu de la son i els somnis i es diu que el seu palau estava situat a prop d'on vivia Tanatos i que era un palau on mai arribava el sol. Altres diuen però, que Hipnos vivia en una cova fosa al mig d'una illa la qual es va envoltada pel riu Leto. És fill de Nix la deessa de la nit, però es deia que no tenia pare o era Erebos, el deu de la mort.

paissatge del leteu a l'inframón
Mnemósine
Algunes altres religions deien que hi havia un altre riu anomenat Mnemósine i que actuava com a oposat del riu Leteu, és a dir, deien que beure de la seva aigua feia recordar-ho tot fins arribar a la omnisciència. A les ànimes els hi deien que quan els deixessin triar de quin riu beure després de demanar la reencarnació per la bona vida que havien tingut, no triessin el Leteu sinó el Mnemósine per tal de començar una vida nova recordant l'anterior.

Paula Sala
1Batx

16 de febrer de 2018

L'ESCULTURA GREGA - INTRODUCCIÓ (I)

En l'escultura grega podem diferenciar tres grans etapes que coincideixen amb les tres etapes històriques de la civilització grega.
  • Arcaica (S. VII - 499 aC): és l'època on hi ha la formació de les polis i la fundació de les colònies. Es fixen els estils arquitectònics i s'inicia l'evolució de l'escultura grega.
Escultures de l'època arcaica

  • Clàssica (499 - 323 aC): És l'època on Alexandre es mor. Moment de màxima esplendor artística grega.
Dorífor

  • Hel·lenística (323 - 146 aC): És l'època on Grècia exporta el seu art als regnes orientals formats després de la mort d'Alexandre.
Laocoont i els seus fills
CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE LA ESCULTURA GREGA
  • Materials: marbre, bronze, pedra, calcària, fusta, or i ivori.
  • La majoria d'escultures gregues ens han arribat per còpies romanes, no els originals.
  • Dues tipologies: el relleu i l'escultura exempta.
  • Les escultures gregues representen figures humanes.
  • Les escultures originals estaven policromades.
  • Els escultors passen de ser artesans a tenir una consideració social important.
Més informació:



Martina Vilar
1r Batx

15 de febrer de 2018

EL DÉU APOL.LO

Apol·lo era el déu de la bellesa, la música, les arts, la raó, l'endevinació i el sol. Era jove, bell i sense barba, sempre se'l veia amb una lira o arc i carcaix, corona de llorer i un corb.

Presideix el cor de les nou Muses, que segons mites eren les 9 filles de Zeus, que es van engendrar en 9 nits consecutives i sempre van ser verges i pures, eren les divinitats de les arts.
Les fletxes que Apol·lo tira amb el seu arc provoquen la malaltia, però també és el déu guaridor i purificador. Eren oracles molts santuaris dedicats a Apol·lo, el més important dels quals era el de Delfos. Si bé els seus nombrosos amors són molts cops dissortats.

La seva aparença és la d'un jove molt bell imberbe i amb els cabells foscos rinxolats cenyits per una corona de llorer, portant a la mà una lira i a l'esquerra un carcaix.El animal amb què se'l representava era sempre el corb.

Apol·lo sempre va ser molt "famós" tant amb els Grecs com amb els Romans, se li han dedicat moltes escultures i ciutats en el seu nom

Apol·lo després de matar a la temuda serp Pitó que s'amagava a la muntanya Parnàs, Apol·lo ple d'orgull per la victòria va tenir la valentia de burlar-se del Déu Eros(cupido) per dur l'arc i les fletxes sent tan sols un nen. Apol·lo li va dir que les seves fletxes eren infal·libles ja que havien matat aquella immensa Pitó, però, Eros va dir que les seves feien molt més mal, ja que es tractava de l'amor.
Eros tenia dues fletxes, una amb la punta daurada, que era la de l'amor i la passió i altra era amb la punta de plom, que era de l'amor no correspost o rebutjat. Eros molt enfadat li va tirar Apol·lo la fletxa daurada, fent que s'enamorés de la nimfa Dafne, però Eros li va tirar la fletxa de plom a Dafne fent que odiés l'amor, i sobretot el d'Apol·lo,
Així que Apol·lo perseguia constanment Dafne, però ella fugia com si ell fos un monstre. Ella es va amagar en les profunditats del bosc però gràcies a l'ajuda dels déus Apol·lo la va poder trobar, i quan la noia es va veure sense escapatòria li va pregar al seu pare Paneu que la convertís en qualsevol cosa per conservar la seva llibertat i la va convertir en una escorça d'arbre.
Apol·lo i Dafne, Bernini
ESCULTURA DE DAFNE I APOL·LO DE BERNINI:

Ha sigut una de les escultures més famoses d'aquest mite. Va ser creada per un gran escultor italià anomenat Bernini, entre els anys 1622 i els anys 1625.
És d'un estil molt peculiar, com és el barroc i està feta de marbre. És una escultura força gran de dimensions ja que fa 243 cm d'altura. Bernini ens vol ensenyar just el moment en què Dafne fa la transformació.

EL TRON D'APOL·LO:

El tron era alt i daurat, amb inscripcions màgiques tallades.Sobre el seu seient hi havia una pell de pitó i el seu respatller tenia una forma de lira de set cordes, també penjava un disc amb 21 rajos amb forma de fletxa, semblant  a un Sol.

el Tron d'Apol·lo. ubicació: MUSEU DE CALIFÒRNIA



Nora Prado
4t ESO

14 de febrer de 2018

LA VIDA QUOTIDIANA

LA JORNADA DEL CIUTADÀ ROMÀ

Les activitats que duia a terme un romà els dies feiners duraven, generalment, de sol a sol. S'aixecava abans que es fes de dia, cap a dos quarts de cinc a l'estiu i a dos quarts de vuit a l'hivern. Es rentava la cara, els braços i les cames, i anava a la cuina a esmorzar. Sortia de casa per anar al seu lloc de treball.
Si era ric, rebia a molt d'hora els clients que saludaven el senyor. Després es dedicava als afers personals (visites, votacions als comicis, negocis, etc.) o públics (en el cas que fos magistrat).
A mig dia plegava de la feina fins l'endemà, i llavors prenia el prandium, un dinar lleuger, tan senzill que ni tan sols es parava la taula. Després , cap a les dues de la tarda, feia la migdiada (meridiatio).
Després de la migdiada, cada nou dies a l'època republicana, prenia un bany de cos sencer: els ciutadans rics ho feien generalment a casa seva, i la resta de ciutadans anaven als banys públics (thermae), on calia pagar una moderada entrada. Seguidament solia anar a fer un tomb i, cap a l'hora desena (les 4 de la tarda), s'asseia a la taula per prendre el sopar, l'última menjada del dia i la més abundant. Un cop havia acabat de sopar,se n'anava a dormir.
Les termes de Caracalla
deixo un enllaç per veure'n més informació,
aquí
EL MENJAR  

Els romans primitius eren molt mesurats: menjaven pocs aliments i no gaire variats. Ben aviat, però, a causa de la riquesa generada per les conquestes, les taules de nombrosos ciutadans es van omplir de plats exquisits. 
A partir del segle II a.C els romans feien ja tres àpats al dia, tot i que només el sopar era abundant:

a) El ientaculum, un petit esmorzar després de llevar-se, que consistia en pa, formatge, mel i fruites
b) El prandium, una espècie de piscolabis, àpat lleuger, que feien al migdia. Prenien carn freda, ous o embotits, així com fruita i vi. De vegades, aprofitaven per a aquest dinar les restes del dia anterior
c) El sopar, l'àpat principal, que durava des de mitja tarda fins a la nit. A les grans ocasions, quan hi havia convidats, el banquet podia durar fins a la matinada: després del sopar pròpiament dit tenia lloc una sobretaula molt llarga (comissatio), amb converses, espectacles diversos i passatemps, acompanyada amb la ingesta abundant de vi, fruits secs i dolços.

A l'època antiga els romans sopaven a l'atrium; a l'època republicana ho feien al cenacle (una cambra que solia sobreposar al tablinum); i, ja durant l'Imperi, sopaven al triclinium (menjador), ajaguts damunt de tres llits que tenien una disposició fixa al voltant d'una taula, i eren anomenats summus, medius, imus.
Els lectus medius era el lloc d'honor; el lectus imus, el del propietari de la casa.


triclinium
EL MENÚ

Una vegada els comensals s'havien acomodat al lloc assenyalata,els esclaus presentaven l'aigua per a l'ablució de les mans i el banquet començava.
El menú d'un bon sopar, a partir del segle I a.C, constava de tres parts:

a) La gustatio, que era una mena d'aperitiu. Es menjaven entremesos, amanides, carxofes, espàrrecs, porros, bolets, olives, nous, ostres etc. i com a beguda prenien vi amb mel (mulsum).

b) La prima mensa, que era el sopar pròpiament dit. Constava de diversos plats de carn, ho amanien tot amb sal, llorer, julivert, herbes aromàtiques, salses i canyella. El pa també era imprescindible a la taula.

c) La secunda mensa o postres, que consistia en prendre pastissos, fruita i fins i tot gelats, acompanyats de vi dolç.
Simulació del menjar que podia haver-hi en un àpat romà
1r Batx
Êlia Vilà

13 de febrer de 2018

LA POMA DE LA DISCÒRDIA

La poma de la discòrdia, de Jordaens
Explica la llegenda que quan Peleu, el pare d'Aquil·les, i Tetis, la deessa del mar, es van casar, van enviar invitacions de la festa per tots els déus, però com que no volien cap mena de conflicte en un dia tan especial, van decidir que el millor seria no convidar a Eris, la deessa de la Discòrdia.

Eris es va enfadar tant que va aparèixer en el banquet de boda de totes maneres. Furiosa es va dirigir a la taula on hi havia totes les deesses més belles: Hera, Atena i Afrodita i hi va tirar una poma immensa amb una inscripció que deia: "Per a la més bella".

El judici de Paris, de P.P. Rubens
Hera va dir que devia ser per ella, però, al moment, Atena i Afrodita també van reclamar la poma i van posar a Zeus com a àrbitre. Zeus, no volia decantar-se per cap de les deesses ja que sabia que almenys dues d'elles acabarien fent reclamacions per la seva intervenció o el que és pitjor, enemistades envers ell. Així doncs, va decidir treure's el problema de sobre. No se li va acudir res millor que enviar el déu missatger Hermes (Mercuri), en busca de Paris (el príncep de Troia) amb l'encàrrec del judici que se li demanava. Va localitzar el príncep-pastor i li va mostrar la poma de la que hauria de fer entrega a la deessa que considerava més bella. Precisament per això, Zeus havia escollit a Paris: per haver viscut allunyat i separat del mon de les passions humanes. Així, s'esperava d'ell que el seu judici fos absolutament imparcial.

Cada una de les tres deesses van fer una desfilada davant d'ell cobrint-lo de promeses.

"Prometo donar-te poder i riqueses si m'esculls, seràs emperador de tot Àsia." va dir Hera.

"Si dius que jo sóc la més preciosa, t'atorgaré glòria en les guerres, gran intel·ligència i saviesa." li va prometre Atena.

Però la sensual Afrodita, que era de les més astutes, li va dir: "Et donaré l'amor de la dona que consideris per tu com la dona més preciosa."

Afrodita va obtenir la poma d'or i des d'aquell moment va esdevenir la més bella de totes les deesses, però d'aquí en endavant Hera i Atena van esdevenir les seves pitjors enemigues.

La decisió de Paris va comportar greus conseqüències per al seu poble, ja que la bella dona la qual Afrodita va fer créixer l'amor en el pit de Paris, era Helena, l'esposa del rei d'Esparta: Menelau. En ocasió del pas de Paris per les terres d'aquest rei, i després d'haver estat una nit en el seu palau, Paris va raptar a la bella Helena i se la va emportar a Troia. L'amor per Helena donaria lloc a la guerra més gran vista des d'aquells temps.

Això va fer enfurismar  Menelau. Aquest va convocar als reis aqueus com ara: Agamèmnon, el seu germà, que va ser nombrat comandant en cap; Odisseu, que, inspirat per Atenea, va ser el que va idear el cavall de fusta amb el que l'expedició aquea va poder, i per fi, ocupar Troia; i Aquil·les, entre molts altres va anar a recuperar Helena, o, si fos necessari, lluitar per ella a Troia, fet que glosa Homer a la Ilíada.


L'escena de la poma prohibida
D'aquest mite, o per els cristians, de l'episodi d'Adam i Eva i la poma prohibida, n'ha nascut l'expressió "Ets la poma de la discòrdia". Aquesta expressió vol fer referència a aquell que causa, intencionadament, disputes o baralles dins d'un grup. D'altra banda, els xinesos atribueixen a la poma una concepció totalment diferent. A Xina associen la poma amb la pau i a Noruega representa la immortalitat. Segons la religió cristiana, com la majoria de nosaltres sabem, la poma simbolitza el pecat i el coneixement ja que Adam va tastar la poma prohibida de l'arbre del coneixement.

Helena Osset
1r Batx

12 de febrer de 2018

HADES, SENYOR DE L'INFRAMÓN

A la cultura grega Hades era el guardià dels inferns. Consideraven que només hi havia un déu superior a ell, que era Zeus, del qual eren germans. A ells i la seva resta de germans se'ls-hi diu Déus de l'Olimp.
Els pares de Hades eren Cronos y Rea. La historia narra com Cronos devora als seus fills, menys a Zeus, gràcies a Rea, que el salva intercanviant-l'ho per una pedra. Cronos no vol que cap fill el destroni com va fer ell amb el seu pare. Zeus acaba derrotant al seu pare i allibera a tots els seus germans. Després, Zeus i Hades lluiten contra els titans per ser-se amb el control del món (Titanomàquia). El seu poder també es diferencia per posseir el casc de la invisibilitat, que el va ajudar a guanyar batalles contra als seus enemics.
Zeus va decidir compartir l'univers amb dos dels seus germans. Ell va triar ser senyor dels cels, Posidó el senyor dels mars, i Hades el senyor del món subterrani, de l'inframón.

HADES I PERSÈFONE

La historia dona la explicació de les estacions de l'any. Hades veu a Persèfone recollint flors i s'enamora de ella. Perséfone es la filla de Demèter, la deessa de l'agricultura i la fertilitat. En aquell mateix moment va decidir raptar-la i casar-se amb ella.
El rapte de Persefone.
En veure que passaven els dies, i Persèfone no tornava a casa, Demèter, va anar a buscar a la seva filla. Es va passar dies buscant-la, però per més que la busqués, no la trobava. Trista i encoleritzada per la desaparició, va retirar tots els seus favors a la terra, condemnant.la a un hivern etern
conjuntament amb els seus habitants. Els arbres ja no donaven fruits, les flors no germinaven, als camps no hi creixia cap cereal. i això provocà la mort de molts a la terra
Zeus va descobrir la treta d' Hades, i per solucionar el conflicte va enviar a el seu missatger; Hermes.
El missatger va baixar als dominis de Hades, a l'inframón. Hermes va pregar al governant de l'infern que deixés tornar Persèfone al costat de la seva mare. Finalment Hades va acceptar, però al disposar-se a marxar Persèfone, l'astut Hades li va oferir un gra de magrana. Ella confiada se'l va menjar. La norma del inframón era clara, tan per déus com per els mortals. Qualsevol que mengés algun aliment a l'infern hauria de residir per tota la eternitat en ell.
Zeus, en assabentar-se de l'estratagema d'Hades, va arribar a un acord amb Demèter per evitar la seva fúria. Durant un terç del any, Persèfone estaria amb Hades a l'infern, i la resta de l'any, amb la seva mare.
D'aquesta manera, els antics grecs explicaven les estacions de l'any.
Hi ha moltes històries relacionades amb Hades, com: Hades i Teseu, Hades i Orfeu, etc.



HADES AL MÓN ACTUAL

En els nostres dies, s'ha adaptat la figura d' Hades a pel·lícules, llibres, contes, etc.
La figura d'Hades és completament diferent, ja que els antics grecs li tenien molt respecte, però era totalment aliè a les persones, no li temien si elles no el feien enfurismar de manera directe (com és el cas de Sísif). Avui en dia s'ha escenificat Hades com maligne i cruel.

Amanda del Río
4t ESO

9 de febrer de 2018

PERÍODES I EVOLUCIÓ DE LA LITERATURA LLATINA

INTRODUCCIÓ A LA LITERATURA LLATINA

Roma com a tal no tenia una cultura per a la literatura sinó que la va recollir de altres civilitzacions, la més destacada era Grècia la qual va conquistar el 142 aC. En aquest context es començarà a denotar la literatura llatina, la qual es distingeix de la grega pel seu caràcter més pràctic i polític diferent de la grega que és més idealista i imaginativa. Aquesta llengua unitària de Roma, el llatí, va ser imposada a totes les civilitzacions que conquerien i això va provocar l'arraconament de les llengües itàliques d'entre altres i en l'imperi, s'arraconaran llengües d'Occident. Tots aquest pobles els quals ara parlen el llatí potenciaran aquesta literatura llatina. 

Escriptors d'Àfrica, Itàlia, Hispània, Gàl·lia i del món hel·lènic en general aportaran canvis en els accents i cultures d'aquesta literatura. De tota aquesta ens ha quedat molt poc patrimoni i no hi ha gaire informació, però sabem d'alguns generes poètics grecs com les naeniae que foren poemes funeraris, d'alguns càntics que es duien a terme en els banquets per honorar personatges heroics, cants satírics que ridiculitzaven els triomfs dels generals, també sabem de les comèdies atel·lanes bufonesques i dels obscens versos Fescennini que es corejaven a les festes públiques. De tots aquests els versos més antics conservats són les pregaries o carmina, cants de la confraria dels arvals i els dels Sacerdots Salii. En la mètrica antiga l'única forma romana que es troba és el saturni, i posteriorment els metres grecs. 

El poble romà dedicarà al dret, a l'oratòria i a la història la seva prosa. El document legislatiu més antic romà conservat el trobem en la llei de les Dotze Taules recuperades per Api Claudi Cec, l'escriptor llatí més antic, per un altre cantó Papiri ens recuperarà fragments de lleis religioses donades en la monarquia, les leges regiae, i Gneu Flavi ens farà arribar diverses formules de procediments judicials.
Llavors posem data al començament de la literatura llatina al segle III aC quan Grècia, degut al seu sistema polític, es posa per sobre de Romà. La literatura evolucionarà fixant-se amb els elements itàlics i hel·lenístics com a referents més importants.
Tindrem llavors un primer període que data del 264 al 78 aC, de les guerres púniques a la mort de Sul·la, en la que tindrem una literatura molt receptiva i de progrés. Un segon a l'època del Ciceró del 78 al 29 aC i els temps d'August del 29 aC al 14 dC on trobem que és més orgànica i rica en creadors. I un tercer que troba el seu final en la caiguda de l'imperi d'Occident el 476 dC on es veu una literatura molt extensa, molt desequilibrada i desigual. El cristianisme remarcarà aquestes característiques i donarà personalitat a Europa.

FILHEL·ENISME 
El filhel·lenisme s'iniciarà a Roma gràcies a alguns cercles aristocràtics, els Escipions i els Metels, i gràcies a alguns generals que havien conquerit els regnes dels successors d'Alexandre. Aquest corrent  farà néixer la reacció de l'esperit conservador i "nacionalista", representat en Cató el Vell. Livi Andrònic serà el gran promotor. Amb el temps sorgeixen els primers assaigs d'epopeia romana de Nevi i Enni. En canvi el teatre serà l'element més fort que durarà dos segles, el III i el II aC, amb la comèdia palliata, de moral romana i arguments grecs, dels autors Nevi, Enni, Celici, Plaute i Terenci. La comèdia togata, representadora d'escenes de la vida romana, dels autors Titini, T. Quincti Ata i L. Afrani. I la tragèdia praetexta, de personatges romans, d'autors, Andrònic, Nevi, Enni, Pacuvi i Acci. Lucili serà creador de la sàtira, un gènere originalment romà i en quant a la prosa trobarem historiadors i annalistes com Fabi Píctor, Cinci Aliment, G. Aquili i Q. Claudi Quadrigari, dels quals en conservem escritures en grec, però també en conservem en llatí, per uns altres autors, L. Cassi Hèmina, L. Calpurni Pisó, L. Celi Antípater i Semproni Asel·lió. De tots aquests autors el més important fou l'anomenat M. Porci Cató, el Vell. Llavors, durant el segle II i I aC la retòrica i l'oratòria serà desenvolupada per tota una sèrie d'autors dels quals, entre d'altres, ens ha quedat un manual d'ensenyament dels rètors llatins, La Retòrica a Herenni,d'autor desconegut.

La cultura grega, ja dissolta, deixa pas al tradicionalisme romà, en tindrem constància en la escriptura, que s'orienta en els sentits més polítics, coincidint amb la guerra civil i algunes revolucions. En aquest context es poden contemplar dos tipus d'oratòries diferents, l'oratòria àtica, de la qual una característica era el raonament cenyit, i de la qual em conegut el nom d'autors molt coneguts, com Licini Calvus, Juli Cèsar, Cató d'Útica, M. Favoni, Marc Juni Brut, l'assassí de Cèsar..., i l'oratòria asiàtica, distingida per la seva estructura barroca, d'autors com Hortensi, el rival de Ciceró, i M. Antoni.

FI DE LES PRIMERES ETAPES

Amb el temps els annalistes varen ésser substituïts pels escriptors de memòries M. Emili Escaure, Q. Lutaci Càtul i Sul·la, d'entre altres, i els historiadors i biògrafs,com Cèsar, Sal·lusti i Nepos. El més erudit fou M. Terenci Varró. D'altre cantó la poesia es convertira a l'alexandrisme determinant els noui poetae, fent destacar per sobre de tot el temps d'August com a edat d'or en la literatura llatina amb l'historiador, orador i poeta, Tit Livi, i els poetes Virgili i Horaci.

Tit Livi, màxim representant en l'època arcaica i clàssica. 

Àlex Pujalt 
1r Batx