21 de gener de 2019

ARISTÒFANES

D'aquest personatge històric se'n desconeixen algunes coses, però es creu que va néixer el 448 a.C. i va morir el 380 a.C. Va ser un còmic i dramaturg grec força reconegut, i es creu que va estudiar a Atenes. Va viure durant la Guerra del Peloponès, que va coincidir amb l'esplendor de l'imperi atenenc i la seva derrota en mans dels espartans .

La seva postura conservadora el va portar a defensar la validesa dels mites tradicionals religiosos i es va mostrar distant davant de qualsevol doctrina filosòfica. Especialment coneguda en la seva animadversió amb Sòcrates, el qual en la seva comèdia "Els núvols" el tracta com un personatge que es dedica a inculcar tot tipus d'insensateses a la ment dels joves. 

Escrivia comèdies i va ser així com es va començar a fer famós. "Els ocells" va ser una obra de comèdia escrita per ell pels festivals atenencs, com per exemple; Gran dionisíacs, un festiu dedicat plenament al deu Dionís
En total va escriure quaranta obres però poques han sobreviscut al pas del temps. 
Respecte a la comèdia àtica antiga només hi han onze exemplars, els quals són tots d'Aristòfanes. El principal tema d'aquestes obres era la política i normalment es tractava de sàtires dels personatges més importants de l'època i la seva conducta en la Guerra del Peloponès, és a dir, se'n burlava. 
Gràcies a l'obra de "Les granotes", que ell mateix va escriure, va rebre una corona cívica. Aquesta obra també va ser repetida ja que va causar moltes emocions al públic que la va veure per primer cop. 

Corona cívica que rebé, feta amb fulles de llorer
Aristòfanes bust, autor desconegut 425 a.C.

Judith Rodríguez Bares
1r Batx

18 de gener de 2019

HERA

Hera és l'esposa i germana de Zeus, tal com podem veure representat en el panteó olímpic dels deus mitològics. És filla de Cronos i Rea, representa el matrimoni fet irònic ja que el seu marit, Zeus, se'l coneixia per les seves infidelitats. També era germana de Posidó, Hares, Hèstia i Demèter, és la deessa del cel. En la mitologia romana la denominem com a Juno.

Els animals més representatius de la deessa són el paó blau, el bou i el cucut. Per altra banda, les seves plantes sagrades són la sempreviva, la granada i el lliri. 

Tot i representar el matrimoni, no és una figura materna destacable. Com a resultat de la relació que va tenir amb Zeus va engendrar a Ares, déu de la guerra, Hebe, deessa de la joventut, Eris, deessa de la discòrdia i IlÍtia, deessa dels parts. En canvi, Hefest és fill únicament d'aquesta i va ser concebut per la gelosia que protagonitza  Hera. Tot i això, el matrimoni va expulsar a Hefest de l'Olimp per la lletjor que el caracteritzava. Més endavant, com a venjança li construirà un tro a la seva mare del qual no es podrà aixecar fins que apareix Dionís i emborratxa al déu donant-li a canvi el privilegi de casar-se amb la  bella deessa Afrodita.

L'enemic més conegut d'Hera és Hèracles (Hèrcules), ja que va ser fruit d'una de les infidelitats que va cometre Zeus. La deessa com a venjança li dificultarà els dotze treballs que li són encarregats. 

La seva gelosia no coneixia límits, hi ha moltes històries on dones són convertides en horribles monstres per haver mantingut relacions amb Zeus.  

Els seus llocs de culte principals eren Samos, Olímpia, Atenes, Eleusis, Epidaure, Corint, Nèmea, Esparta, Argos i per últim Herea. 

Hera és represntada com una figura solemne i majestuosa, normalment sentada en un tro i portant el polos, la qual és una corona cilíndrica que vestien les deesses més importants. A vegades també se la pot representar portant una diadema al cap i a la seva mà una granada, símbol de l'amor i la fecunditat, o un ceptre. 

Hera la muller de Zeus, Harry Peelig Gill, 1855-1916


















Judith Rodríguez Bares
1r Batx

17 de gener de 2019

AGAMEMNON

Agamenon, fill del rey Atreu, es va criar amb el seu germà Menelau i el seu cosí Egist, fill de Tiestes. Quan van ser grans, el pare d'Agamemnon els va dir als tres nois que anessin a buscar a Tiestes que havia estat expulsat de la ciutat de Micenes. Però aquest va matar Atreu i es va fer amb el poder de la ciutat juntament amb el seu fill. Menelau es va casar amb Helena i Agamemnon amb Clitemnestra. El primer va heretar el tron d'Esparta però Agamemnon volia recuperar el control de la ciutat de Mecenes. La seva esposa el va recolzar en aquesta decisió i tots dos van quedar-se a la ciutat ocultant la seva identitat. 











Màscara d'Agamemnon feta d'or, segle XVI a. C




Quan Paris va raptar a Helena, Agamemnon va ser anomenat comandant de l'exèrcit i va consultar l'endeví Calcant que va predir que els grecs s'enfrontarien amb els troians durant nou anys però que a l'últim la ciutat cauria. Abans de marxar, Agamemnon va matar un cérvol, animal consagrat a Àrtemis i aquesta es va enfadar i va enviar una gran pesta sobre l'exèrcit grec i va parar els vents perquè no poguessin navegar. Calcant li va dir a Agamemnon que la única manera de calmar l'ira de la deessa era sacrificant la seva filla Ifigènia. La nena va ser enviada a un altar de sacrificis però Àrtemis la va salvar en el moment de la mort sense que ningú ho sabés. 


Sacrifici de Ifigènia, Giaquinto Corrado

Quan es va acabar la guerra, Agamemnon es va emportar a Cassandra com a botí de guerra i quan va arribar al seu poble va veure que Clitemnestra s'havia aliat amb Egist i tots dos van matar Agamemnon i Cassandra com a venjança d'haver sacrificat suposadament a Ifigènia.  

                        
              Clitemnestra i Egist a punt de matar a Agamenon, Pierre Narcisse Guérin

Silvia Kanuteh Rubio
1r batx

16 de gener de 2019

GEGANTOMÀQUIA

Zeus, amo del poder, el va repartir entre els seus germans Posidó i Hades, els quals els van ser donats els dominis dels mars i del món subterrani. Però, aleshores, els gegants nascuts de la sang d'Urà ,van decidir escalar l'Olimp ja que estaven en desacord amb la decisió de Zeus.

Davant la presència dels gegants, les estrelles van empal·lidir i el sol va deixar de brillar. Per poder assaltar l'Olimp, els gegants van col·locar una muntanya sobre una altra, i així fins que els va ser possible arribar gairebé als peus de la casa dels déus. Per atacar van fer servir roques i troncs d'arbre incendiats. Les divinitats van marxar horroritzades pels danys que els estaven causant els gegants. Molts van marxar a Egipte, on van adoptar diverses formes fins que, va arribar el dia en que van organitzar l'oposició als gegants. Si bé era que els gegants tenien un origen diví, hi havia sols una manera d'enderrocar-los, l'assassinat hauria de ser comès per un déu i un mortal a la vegada. Sols hi havia una herba màgica que podria donar la immortalitat als gegants. Però Zeus va aconseguir-la, abans de que ho fessin els gegants, gràcies a que ni el sol ni la lluna van brillar durant un temps, per així fer que ningú més que ell tingués la llum necessària per trobar-la.

Així que els déus van començar a buscar ajuda desesperadament per poder fer front als gegants. La primera en oferir-se com a ajudant, va ser Estígia, que governava un riu subterrani. Aquesta va ser acompanyada pels seus fills: la Victòria, el Poder, i la Força. Zeus, com a mostra d'agraïment a Estígia, va fer que a partir d'aquell moment tots els juraments que es fessin per ella fossin inqüestionables. Després d'això, altres déus van oferir la seva ajuda. 

Però era imprescindible trobar un mortal per poder assassinar als gegants. L'elegit va ser Heracles, semidéu, fill de Zeus i Alcmena. Heracles, sobre el caro del seu pare va tombar a Alcinoeo, cap dels gegants, el qual va caure a la seva terra natal Flegras i, segons explica la llegenda, els gegants no podien morir a la terra que havien nascut així que que Heracles va agafar Alcinoeo i se'l va endur lluny, en un lloc on el va poder matar amb el seu garrot.

La guerra entre els déus i els gegants va prolongar-se uns dies més fins que, a la fi, la victòria va ser donada als déus i, l'Olimp, va tornar a la normalitat.

Guerra entre déus i gegants

Jana Casacuberta
1r batx
      

15 de gener de 2019

PANDORA

Pandora va ser la primera dona, com Eva ho va ser en la religió del judeocristianisme. Hefest (déu del foc) la va moldejar amb la imatge i semblança dels immortals, i va tenir l'ajuda d'Atena, deessa de la  saviesa. Zeus ordenà la seva creació per castigar en els humans, perquè Prometeu havia robat el foc diví per donar-lo als homes.


La creació de Pandora, John D. Batten

Cada déu va donar una característica diferent a Pandora, com per exemple la bellesa, la gràcia, la persuasió, i l'habilitat manual, entre d'altres. que van crear una Però Hermes, missatger dels déus i intèrpret del llenguatge diví, va posar en el seu cor la mentida i la fal·làcia. D'aquí va sorgir l'idea de fer la característica polsera  de la marca Pandora, és una polsera senzilla d'or o de plata, que li pots afegir petits abaloris, com els déus ho van fer amb Pandora. 

Segons "els Treballs i els Dies" d'Hesíode, hi havia una gerra que contenia tots els mals. Pandora al moment que la va veure la va obrir i va deixar que els mals inundessin en la Terra. Quan va aconseguir  tancar la gerra, l'únic que quedava a dins era l'esperança, així que els humans no la van rebre. D'aquest mite prové l'expressió "obrir la caixa de Pandora". Aquest mite ens explica com els grecs explicaven la primera causa  dels seus mals. Pandora, representa la perdició de la humanitat, igual que per els judeocristianisme ho va ser Eva. 

La caixa de Pandora, John William Waterhouse
D'acord amb una altre tradició, la gerra contenia tots els béns, i Zeus els lliurà a Pandora, perquè els regali a Epimeteu el dia de la seva boda, però ella la va obrir imprudentment, i tots els béns es van escapar i tornaran a l'Olimp, deixant a tots els homes entristits per tots els mals, amb l'únic consol de l'esperança.

Epimiteu era el germà de Prometeu. És un tità, de la primera generació de déus, descendents de Gea i Urà. Quan Prometeu va enganyar a Zeus i li va robar per fI el foc sagrat, estava segur de que havia d'esperar un càstig. Per això li prohibeix a Epimiteu rebre regals de Zeus, però Epimiteu al veure la bellesa de Pandora no va poder contenir. Epimiteu, llavors és el culpable de les desgràcies humanes.



Fernanda Paredes 
1r Batx

14 de gener de 2019

DEESSA DE LA LLUNA

Selene en la mitologia grega és la deessa de la lluna, germana d'Hèli, el sol i d'Eos, l'aurora. Filla dels germans titans Hiperió  i Tea.


Selene, és un nom que està connectat amb la paraula "Selas" que significa "Llum", ja que els antics grecs la representaven com una dona jove i bella que viatjava pel cel en un carruatge de plata tirat per dos cavalls blancs.
Aquesta era la patrona de les dones i, tenia els següents poders: Ocultar la realitat i desfer les il·lusions, alleujar els mals dels parts de les dones i també era associada amb el creixement de les plantes i de les marees.

Estatua romana de la deessa Selene

Tot i que aquesta deessa va tenir molts romanços, un d'aquests va ser amb Zeus amb el que va tenir una filla, Pandia. Però el romanç més conegut i més important és el que va tenir amb un pastor de Cària, Endimió amb el que va tenir més de 50 fills.

La historia explica que en una nit d'estiu, després de que Endimió acabés les seves tasques com a pastor, va refugiar-se en una cova en el Mont Latmos per dormir. Selene que passejava pel cel amb el seu carruatge, amb la llum que desprenia, va veure al pastor i se'n va enamorar. Es dirigí cap al pastor i el va despertar amb un suau petó als llavis.

Després d'aquella nit, aquests dos van començar a trobar-se d'amagat contínuament, fet que feia que les nits només brillessin amb les estrelles ¡, quan Zeus s'adonà d'aquest fet, va prohibir a la deessa de la lluna que es reunís amb el seu estimat.
Un dia, Selene va decidir anar a l'Olimp a parlar amb Zeus i li va pregar que li concedís 2 desitjos a Endimió, Zeus no es va negar i el pastor va demanar-li: Eterna joventut i un somni etern del qual només es pogués despertar per rebre a la seva estimada. 

Gabriela Núñez 
1r batx

11 de gener de 2019

LA LLEGENDA DE PÈRSEFONE

Pèrsefone era la filla de Zeus i Demèter.

La llegenda comença quan un dia Pèrsefone estava al camp collint flors, concretament narcisos, i de sobte la terra es va obrir i va aparèixer el seu oncle, Hades.
Aquest va decidir reptar-la i emportar-se-la cap a l'infern amb la finalitat de fer-la la seva esposa ja que n'estava bojament enamorat.

                        El rapte de Prosèrpina, Pedro Pablo Rubens

Quan la seva mare, Demèter, es va assabentar de la seva desaparició es va posar molt nerviosa, ja que Hades, se l'havia endut d'una manera molt discreta i sense deixar rastre pel camí.

La mare, despareda, va estar nit rere nit buscant a la seva filla fins que a la desena nit va optar per demanar ajuda al déu Hèli.
Aquest li explicà tot el que sabia i la dura veritat, la que Zeus havia sigut còmplice del rapte.

Al cap del temps, Zeus s'adonà del mal que li havia fet a Demèter i les repercussions que estava tenint, i així doncs, va decidir anar a  parlar amb el seu germà Hades perquè retornés a la seva filla amb la seva mare, però ja era massa tard, Pèrsofone ja havia pres al gra de magrana que la deixaria per sempre més lligada allà abaix.

Finalment el mite acaba prou bé.
Demèter i Hades van arribar a un acord. Aquest tracte consistia en què una tercera part de l'any la viuria amb Hades i la resta amb la seva Mare.



Berta Dong Reixach
4t ESO

10 de gener de 2019

LES POLIS GREGUES

Les polis són molt característiques de la civilització grega i la defineixen molt bé. Representaven el centre polític i cultural de la societat grega. També eren conegudes com a ciutats-estat ja que tenien el seu propi govern, lleis, moneda i exèrcit propis. Aquestes polis no tenien perquè tenir bona relació amb les polis veïnes i  normalment no la tenien. Si que és cert que molts cops s'unien per combatre un enemic comú però molts cops també lluitaven entre elles.
Van aparèixer als voltants del s. VIII a.C. i estaven formades per una ciutat-estat, petits pobles que es trobaven al voltant d'aquestes i tots els territoris que les envoltaven. En cada polis hi havia un govern aristocràtic on els que manaven eren terratinents molt poderosos amb formació militar. Tots els altres homes que la formaven es reunien en assemblees però sense cap mena de poder polític a l'hora de decidir.

Es consideraven nacions independents i separades de totes les altres polis i consideraven estrangers tots aquells que provenien d'una polis diferent. Tot i aquesta manera autònoma de pensar creien que eren tots una mateixa civilització i per això quan un enemic atacava lluitaven junts per protegir-se.
Encara que ells mateixos fessin tantes diferències entre uns i altres tenien moltes característiques comunes. Entre d'altres:
- No eren extensions de terreny gaire grans i en formaven part d'entre 3.000 i 5.000 habitants. Les úniques polis que no van compartir-ho van ser Atenes i Esparta, les dues polis més grans i importants de la civilització grega.
- La seva política estava totalment aïllada de qualsevol altre polis.
- La societat de totes les polis estava formada de ciutadans lliures i esclaus.
- Eren independents econòmicament i no havien de dependre de cap més organisme extern.
- Tots els ciutadans comptaven d'una gran participació i s'involucraven en els assumptes de la comunitat.
- Tenien tradicions i festes pròpies i diferents de les altres polis.
- Dins la polis donaven culte a una divinitat comuna.
- Cada polis tenia una divinitat protectora pròpia i creadora de la polis.

En aquestes dues imatges podem veure les polis més importants i tot el territori que era considerat Grècia en aquells moments. 













Entre els s. VIII i VI a.C. molts dels ciutadans grecs d'aquestes polis van començar a tenir deutes degut a la manca de terreny. Quan els deutes van ser insostenibles, per poder de ser esclavitzats, van començar a emigrar per les costes del Mediterrani i del mar Negre buscant metalls amb els que poder comercialitzar.

En blau, zones per les que navegaven els emigrants.



















Aquests emigrants es van anar instal·lant en diversos territoris en els quals hi havia comerç i podien guanyar-se la vida i reduir els seus deutes. En tots aquests territoris hi van crear colònies, en les quals hi van establir la cultura i donaven culte als deus protectors de la polis de la que provenien.

D'aquestes colònies se'n beneficiaven tant els natius del territori com els grecs nouvinguts. La gent autòctona en treia profit ja que els estrangers els van ensenyar noves tècniques com ara els tors per fer peces de ceràmica molt més fàcilment, la moneda, la metal·lúrgia (per tractar ferro), l'escriptura i també el conreu de la vinya, l'olivera. Per altra banda, els estrangers treien molt benefici de metalls com l'or, la plata, el coure i l'estany. 

D'aquesta manera, la cultura i la religió gregues es van estendre i van arribar a tants territoris i així de conegut es avui en dia en moltes parts del Mediterrani. 

Paula Vinci
1r Batx

9 de gener de 2019

CAIXA DE PANDORA

MITE DE CRONOS EL PARE DE ZEUS

Cronos o Saturn era el tità més jove, fill de Gea i Urà. Urà odiava els seus fills i amb Gea la seva mare els enviar a Tàrtar. Però Gea es volia venjar de Urà i per fer-ho va convèncer el seu fill Cronos perquè el castrés amb una falç que ella mateixa havia fabricat. Quan Cronos va matar el seu pare, es va convertir en rei dels Titans, i es va casar amb la seva germana Rea.
I amb la por que els seus fills fessin el mateix amb ell se'ls menjava a mesura que naixien.
El primer a ser menjat per Cronos va ser Hèstia, després Demèter, Hera, Hades i i per últim Posidó. Però quan Rea anava a donar a llum Zeus, ho va fer amb silenci i de nit, i el va confiar a Gea la seva mare. A Cronos en comptes de donar-li a Zeus perquè se'l menges li donar una pedra. Zeus va créixer va demanar ser el coper de Cronos, i així donar-li una poderosa beguda per fer-lo vomitar la pedra i els seus cinc germans.
Després de fer vomitar als seus germans els va dirigir a fer una guerra contra els Titans.
Amb l'ajuda dels Ciclops, que també va lliberar Zeus, van aconseguir derrotar els Titans. I a partir d'aquell moment Zeus regnà com a cap suprem dels déus.



Marco Peña 
4t ESO

8 de gener de 2019

VERCINGETÒRIX

Vercingetòrix o amb cèltic, gran cap dels guerrers, fou cap de la tribu gal·la dels Averns. Ell, era fill de Celtill i va viure cap al 80 aC fins el 46 aC a Roma, executat. De la seva vida no se'n sap gaire res ja que els documents històrics escrits sobre ell són fets per romans i no són objectius ni són con-fiables.

Juli Cèsar va organitzar la invasió de les Gàl·lies i Vercingetòrix per oposar-se a la conquesta, va federar els pobles gals i als seus caps i va liderar una resistència ferotge contra els romans invasors.
Mitjançant una tàctica de terra cremada, (que consisteix et retirar-te a una altre posició destruir el lloc on et trobaves per fer més difícil l'avenç de les tropes enemigues), va aconseguir derrotar inicialment els romans a Gregòvia al 52 (aC). Però un any després amb els romans recuperats ell es refugiar a Alèsia, on els romans van fer un setge ferotge allà va resistir fins que va haver de capitular degut generalment a la falta dels aliments. 

La informació de aquests esdeveniments es troba ampliada aquí.
                                Vercingetòrix rendint-se a Juli Cèsar 51(aC)
La seva fama bé de quan es va rendir davant Juli Cèsar on va tirar les seves armes al terra, generant una imatge molt clara de humiliació. Però és conegut sobretot pels comentaris escrits de Juli Cèsar després de la seva Victòria.

És el cap més tribal de l'època romana més conegut és un símbol fins i tot del nacionalisme francès, i això es demostra en que el personatge Astèrix de Goscinny, es va inspirar en ell.
                              Goscinny dibuixant Astèrix
Martí Grau 
1r Batx

7 de gener de 2019

ELS CALENDARIS

"I pel que fa als assumptes humans, d'aquesta manera parlaven, i estaven d'acord entre ells: que els egipcis són els primers de tots els homes que van descobrir l'any, i en van fer dotze parts de les èpoques en ell. I deien que això ho van descobrir a partir dels astres. I ho observen, al meu parer, de manera molt més sàvia que els hel·lens perquè els hel·lens cada tercer any inclouen un mes intercalat a casa de les estacions; per contra, els egipcis, que fan de trenta dies els dotze mesos, afegeixen cada any cinc dies fora del recompte, i el cicle de les seves estacions, en fer la volta, s'esdevé en la mateixa data."
Heròdot, Històries, II, 4

Aquest és un fragment d'Heròdot, forma part del volum II del llibre Històries. 

El calendari grec era una eina de càlcul del temps que a totes les polis era diferent, també es tenia en compte el fet de l'agricultura, festivitats... El calendari es dividia en l'àtic i l'hel·lènic. 

El calendari àtic era lunisolar (considera tant les fases del sol com les de la lluna) i tenia dotze mesos de trenta dies, per tant, en total eren 354 dies. El calendari hel·lènic es basava en l'art de l'esport, es practicaven gran varietat d'esports en cada una de les olimpíades i començaven a l'estiu o a la tardor. Els mesos s'anomenaven així:
  • Gamelió (Gener/Febrer): hivern
  • Antesterió (Febrer/Març): hivern
  • Elafabolió (Març/Abril): hivern
  • Muniquió (Abril/Maig): primavera
  • Targelió (Maig/Juny): primavera
  • Esciroforió (Juny/Juliol): primavera
  • Hecatombeó (Juliol/Agost): estiu
  • Mategitnió (Agost/Setembre): estiu
  • Boedromió (Setembre/Octubre): estiu
  • Pianopsió (Octubre/Novembre): tardor
  • Memacterió (Novembre/Desembre): tardor
  • Posideó (Desembre/Gener): tardor
El calendari romà era un calendari lunar (basat en les fases de la lluna), tenia deu mesos de vint-i-nou dies, dotze hores i quaranta-quatre minuts. Cada dos anys hi havia un any amb tretze mesos. Els mesos s'anomenaven així:
  • Martius (març): en honor al déu Mart.
  • Aprilis (abril): prové de "aperire" (vol dir "obrir") ja que la terra s'obre aquest mes.
  • Maius (maig): en honor a la nimfa Maia, filla del déu Mercuri. 
  • Iunius (juny): en honor a la deessa Juno.
  • Quintilis (juiliol): perquè era el 5è mes de l'any.
  • Sextilis (agost): perquè era el 6è mes de l'any.
  • September (setembre): perquè era el 7è mes de l'any.
  • October (octubre): perquè era el 8è mes de l'any.
  • November (novembre): perquè era el 9è mes de l'any.
  • December (desembre): perquè era el 10è mes de l'any.
En l'època de l'imperi, Quintilis i Sextilis van passar a ser anomenats Julius (juliol) i Augustus (agost) en honor a Juli Cèsar i Octavi August. Més tard, els etruscos van afegir dos mesos (els quals ara serien gener i febrer) per tal que hi hagués Ianuarius, dedicat a Janus (déu de les entrades) i Februarius, dedicat a les festes de purificació de la ciutat (Februa) on es feien sacrificis en honor Febru, més endavant conegut com a Plutó.

El calendari babilònic era lunisolar amb dotze mesos de trenta dies cada un. Tammuz era un més del calendari babilònic i es deia així en honor a un dels principals déus de babilònia.

El calendari egipci i l'actual s'assemblen en que els dos tenen dotze mesos però en l'actual, cada quatre anys s'hi afegeix un dia al mes de febrer així que l'any té tres-cents seixanta-cinc dies (l'egipci també tenia tres-cents seixanta-cinc dies) menys a l'any de traspàs que en té tres-cents seixanta-sis. Els egipcis afegien cada any cinc dies.

Bruna Villegas 
1r Batx

4 de gener de 2019

MARCIAL

Marc Valeri Marcial va néixer a l'1 de Març del 40 d.C. i va morir al 104 d.C. Va néixer a Bilbilis amb la seva família d'origen romà i probablement emparentada amb els nadius hispans. 
L'any 64 va deixar la seva terra natal i es va dirigir a Roma per acabar el seus estudis jurídics sota la protecció de Sèneca i Lucà, mas tard aquests dos moren ja que l'emperador Neró els obliga a suïcidar-se i Marcial es queda sol. Després d'això Marcial cau en desgràcia i passa un període en la pobresa, resideix en el tercer pis d'una modesta casa assequible situada al Quirinal, allà coneix quatre grans escriptors del moment que a mesura del temps es converteixen en amics íntims i en els seus protectors. La seva posició estatal anirà pujant però no arribarà a ser ric. 
Durant els anys va rebre el nomenament d'oficial d'exèrcit, i es va convertir en pare d'una família nombrosa. La major part de la seva vida va estar vivint a Roma i en les seves proximitats. 

Respecte a la seva vida professional va ser un poeta llatí d'origen hispà i famós pels seus llibres d'epigrames, els quals són una composició poètica breu que expressa un sol pensament principalment festiu o satíric de manera enginyosa. 
L'obra que ens ha arribat pràcticament completa es compon de quinze llibres de versos, i tots amb un pròleg en vers o prosa. En total es tracta d'uns mil cinc-cents poemes del gènere de l'epigrama. 
El primer llibre és "Liber spectaculorum", que significa "llibre dels espectacles", i commemora la construcció de l'amfiteatre de Flavi. Va ser escrit el 80 d.C. i va ser el primer en aquell temps. 

Gràcies als llibres de Marcial i als seus epigrames, avui en dia tenim molta informació sobre la vida, els costums socials i domèstics i les festes celebrades pels habitants de la capital de l'Imperi Romà al segle 1 d.C.

  Marc Valeri Marcial, autor desconegut
Libre d'epigrames de Marc Valeri Marcial



















Judith Rodríguez Bares
1r Batx

3 de gener de 2019

AFRODITA

Afrodita és una deessa de l'antiga Grècia reconeguda com la deessa de l'amor, bellesa i fecunditat. Es  filla de Zeus i Dione. Afordita representa també el desig sexual, una de les forces creadores de l'univers la qual tots eles éssers vius estem sotmesos. 
Segons antigues llegendes de la mitologia trobem un mite sobre el naixement d'Afrodita, es diu que Afrodita va néixer de l'escuma del mar quan Cronos va tallar els genitals a Urà i les gotes de sang que van caure el mar van fecundar les onades i d'aquestes en va néixer Afrodita. El vent Zefir la va portar fins Xipre on les Hores la van cuidar, vestir i la guiaren fins a la morada dels immortals, i per això se l'ha representada dins d'una petxina.

Dessa Afrodita

Aforadita, es va casar amb Hefest (déu del foc i dels ferrers) el qual l'hi va ser infidel molts cops amb Ares (déu de la guerra) i Hermes (missatger dels déus olímpics). Es diu que una matinada Hefest, gelós, els i va preparar una trampa després d'assabentar-se que la seva estimada estava sent infidel, els amants es van quedar atrapats a una xarxa màgica, Hefest ràpidament va aprofitar per cridar a tots els déus perquè fossin testimonis de l'engany. Finalment van ser alliberats gràcies a el déu Posidó, que va demanar pietat.



  Infidelitat d'Afrodita




Anna Canadell
4t ESO

2 de gener de 2019

CIVILITZACIÓ MINOICA

La civilització minoica es va desenvolupar a Creta, l'illa més gran de Grècia. S'anomena minoica en honor al rei Mitos, que va ser rei de l'illa, i tenia una poderosa flota, amb la que podia conquerir mars pel seu benefici. Aquesta civilització va viure entre els anys 2400 i 1400 aC. 
Els primers homes en arribar a l'illa de Creta van ser precedents d'Anatòlia.
Era una societat pacífica, amb grans edificis, sense muralles i amb grans avenços tècnics, com clavegueres, aigua corrent... El palau era el centre polític i cultural de la ciutat, i les restes més significatives que han quedat d'aquesta civilització són els palaus, en concret el palau de Cnosos, Fest, Malia i Zakro. Aquests palaus tenien un gran pati central, on hi havia les habitacions més importants destinades al culte. En aquest pati es feien les cerimònies religioses, les festes i els torneigs esportius. 
Podem fer-nos a una idea de fins a quin punt la civilització minoica va desenvolupar l'arquitectura i l'enginyeria, mirant la planificació i construcció dels complexos palaus, camins pavimentats, sistemes de rec, el clavegueram..
També tenien una gran destresa amb el treball de metalls, com el bronze, i fins i tot amb soldadures.

                                            Dibuix del palau de Cnosos quan va ser acabat de construir 

Coneixien l'escriptura: jeroglífica (amb discos de Festos) i lineal A (sil·làbica), tot  que mai va ser desxifrat. L'economia es basava en l'agricultura, la cera mica i el comerç per tot el Mediterrani. Mirant des del punt de vista religiós, tenien culte al toro (salts i acrobàcies) i a una deessa mare de la Natura, també anomenada com "La Gran Dama del Laberint", que estaven representades amb estàtues petites femenines enroscades amb una serp.  
                                                           Disc de Festos

Cap a l'any 1750 aC. es van destruir els palaus a causa de l'erupció d'un volcà de l'illa propera de Thera i per una invasió enemiga. L'any 1450 els micènics ocupen el palau de Cnosos. Poc després, s'abandonen tots els palaus i es produeix la desaparició de la cultura minoica. Posteriorment van ser reconstruïts alguns palaus. 
Volcà de Thera
Karina Szabo
4t ESO

1 de gener de 2019

EL MATRIMONI ROMÀ

Antigament el matrimoni, concretament romà, tenia certs aspectes diferents als actuals. La finalitat del casament no era l'amor, sinó simplement tenir fills. 
Per poder-se casar necessitaven el ius connubii, és a dir, el dret al matrimoni. Havia d'estar acceptat pels pares i havien de ser ciutadans per tenir aquest dret. 
Un altre requisit important era ser fèrtils ja que la finalitat d'aquest era la maternitat. Havien de casar-se a una edat mínima de 12 anys en la noia i 14 en el noi.  
Abans de tot es feia una prèvia reunió amb els pares i amics de les respectives parelles i es deixava per escrit que hi hauria un compromís per evitar malentesos. En aquesta reunió el nuvi donava un anell a la futura esposa que es col·locava en el dit anular com actualment es fa. 
Hi havia dos tipus de matrimonis:
  • Matrimonium cum manu: La dona havia d'abandonar la pròpia família i incorporar-se a la del marit.
  • Matrimonium sine manu: La dona seguia sota l'autoritat del pare i podia recuperar el dot en cas de divorci.
Hi havia tres tipus de cerimònies: 
  • Confarreatio: Era la més típica entre els patricis. Era una cerimònia religiosa.
  • Coemptio: Era la cerimònia civil i la més feta pels que queden de la societat. 
  • Usus: La parella convivia durant un any i si la convivència era correcta s'acceptava del tot el matrimoni.
Escultura del dret al matrimoni romà

EL CASAMENT (Nuptiae): 
Els romans consideraven que tenir un matrimoni era essencial, ja que així creaven una família, una cosa molt important per la societat romana, per tant, havia de ser un dia molt especial per la parella. 
La núvia agafava antigues joguines de la seva infància i les dedicava als Déus de la casa i la família. Es vestia amb una mena de túnica blanca amb sanefes i es recollia el cabell amb un reticulum luteum, que era com una reixeta, i així fins el dia del casament. 
Al matí del casament, la núvia es pentinava amb una petita llança que representava Juno. La mare de la jove la vestia amb una túnica recta blanca i sense sanefes amb un nus de llana d'Hèrcules el qual a la nit era deslligat pel marit. S'utilitzaven com uns tipus de mocadors per tapar el cap i flors. 
El nuvi anava a casa de la núvia acompanyat pels familiars. 
Durant la celebració, els déus estaven presents, segons ells, sobretot Juno ja que era la protectora del matrimoni. 


Casament romà, Óleo de Emilio Vasarri (1914)

EL DIVORCI: 
El divorci era informal. La dona abandonava la casa i s'emportava el seu dot. Desgraciadament, els fills es quedaven amb el pare i no amb la mare. 
En l'època imperial, les dones eren escasses i per tant, no era estrany que hi hagués circulació de dones, podien arribar-se a casar cada any amb un home diferent. 
L'opció de casament més arcaic, el usus, feia que hi hagués un divorci immediat si la dona passava més de tres nits fora de casa. 
Això demostra un cop més en la història, que la dona era utilitzada com a objecte i propietat. 

LA INFIDELITAT AL MATRIMONI ROMÀ: 
L'emperador August va intentar reprimir la infidelitat ja que era un delicte marcat per la llei, però no ho va aconseguir ja que era molt freqüent. 
En aquell temps, com era d'esperar, en el cas de l'home infidel es considerava un delicte menor, mentre que en el cas de la dona infidel es considerava un delicte greu. 
L'home podia matar, si volia, la dona infidel i l'amant, o quedar-se amb els seus béns. El càstig que imposava la llei també era la mort. S'exiliava l'adultera amb plom desfet en el coll. 


Infidelitat dona romana (Casa de la Farmesina Museu Nacional Romà)


Com podem veure, la dona ha estat molt menyspreada al llarg de la història i ha estat castigada injustament comparat amb l'home. 



Júlia Sabat
1r Batx