28 de desembre del 2016

TÀRRACO, LA CIUTAT ROMANA PER EXCEL·LÈNCIA A CATALUNYA

Els romans van arribar a Tàrraco el 218 a.C. on hi van construir un campament militar. El que ningú s'esperava és que el cap de tres segles, allà on hi havia el campament, s'hi construiria una de les ciutats romanes més importants de principis de segle.

La magnífica ciutat de Tàrraco, imponent i important durant l'època d'esplendor romana
 PER QUÈ TÀRRACO VA SER TAN IMPORTANT I PRÒSPERA?

Tàrraco forma part de l'època d'esplendor de l'Hispània romana, i les restes que en queden a l'actual ciutat de Tarragona ho demostren. Era la capital de la província Tarraconensis, la província més gran d'Hispània i amb una gran riquesa i importància per l'imperi.

Mapa d'Hispània el segle I d.C. amb Tarraconensis com a província més destacable
Tenir el mar també va ser una gran ajuda perquè Tàrraco fos una ciutat tan influent en l'època romana, ja que des de la ciutat es podia controlar una gran quantitat de riqueses marines procedents del Mar Mediterrani. 

Moltes de les restes que encara es poden visitar i presenciar al centre històric de Tarragona mostren que la ciutat romana tenia tots els elements per considerar-la una gran localitat romana: muralles, un amfiteatre, un circ, un teatre, aqüeductes, termes, el fòrum...

Va ser la primera gran construcció dels romans en territori Tarragoní. Tot i que en un principi era una simple muralla de fusta, l'engrandiment i la importància tan ràpida que va agafar la ciutat va fer que es necessités més defensa i per tant una muralla de pedra. L'altura de la nova muralla era de sis metres i el gruix de quatre i mig. Més endavant, es van tornar a ampliar.
Actualment en queden tres torres, i va patir molta destrucció durant la Guerra Civil.

Restes de la muralla de Tàrraco i d'una de les seves torres
La seva construcció va fer que Tàrraco es considerés una ciutat de primer nivell, perquè tenia teatre, circ i amfiteatre. S'hi practicaven tres activitats: la lluita de gladiadors (muneres), la lluita o cacera de feres (venationes) i es jutjava als condemnats a mort. És el monument romà de l'actual Tarragona més visitat actualment.
Estat actual de l'imponent amfiteatre romà de Tàrraco
Era un dels monuments més grans de Tàrraco, i també un dels més importants. El circ va ser, sens dubte, l'espectacle de masses per excel·lència del món romà. S'hi disputaven curses de carros tirats normalment per dos o quatre cavalls. A les grades d'aquest edifici s'hi asseia les persones segons la seva jerarquia social, les persones riques tenien ja uns llocs reservats per ells.

Resta més important del circ de Tàrraco, situada gairebé al costat de l'amfiteatre

Ferran Gil
4t d'ESO

21 de desembre del 2016

EL MITE DE PANDORA

Avui en dia, solem utilitzar la frase “obrir la caixa de Pandora” que significa fer un acte impulsiu i irreflexiu que després comporta problemes, entrebancs o complicacions. No obstant això, d'on prové aquesta afirmació? 



Prometeu donant el foc a la humanitat (1817)
Heinrich Füger

La història de Pandora i la seva famosa caixa s’emmarca dins del mite de Prometeu, que va robar el foc als déus per lliurar-lo als homes. Segons la mitologia grega, Prometeu era fill de Jàpet, descendent d’una divinitat, i de la deessa Clímene. Era germà d’Atles, Epimeteu i Meneci, als quals superava en astúcia i enginy. No tenia cap por als déus de manera que va ridiculitzar Zeus robant-li el foc. Tant és així, que la història de Pandora és una venjança de Zeus com a càstig per a conseqüència que aquest havia revelat a la humanitat el secret del foc. Així doncs, el mite de Pandora comença aquí:

Zeus, enfadat amb Prometeu, ordena a Hefest, déu del foc, a crear una figura de fang, una donzella preciosa a qui tots el déus li van donar les millors aptituds per a ser capaç d'enamorar qualsevol dels homes. Així doncs, van crear una donzella que seria qui portaria totes les desgracies al món dels mortals. A més a més, abans de baixar a la terra, però, Zeus li va entregar una caixa indicant-li que no devia obrir-la mai per conèixer el seu contingut ja que, en el món dels humans, seria feliç i tindria tot allò que un home pot desitjar. 


Amb aquestes indicacions, Zeus portà a Pandora a la terra malgrat que el càstig no va ser per Prometeu sinó per Epimeteu, el seu germà. Aquest, en veure-la es va enamorar sense tenir en compte les advertències del seu germà envers als regals de Zeus. Així que va decidir casar-se amb ella.



Pandora obrint la caixa 


Però una nit, mentre Epimeteu dormia, Pandora, moguda per la tafaneria, no va poder resistir la curiositat i va decidir obrir la capsa. Dintre d'aquesta, es trobaven tots el mals i desgràcies de la humanitat com les malalties, l'odi, les guerres malgrat que també contenia tots el béns. Ella en adonar-se del seu error va tancar la caixa ràpidament però va aconseguir que només un bé es quedés a la caixa, l'esperança, mentre que la resta de béns van tornar a l'Olimp i els mals van romandre al món humà. Tant és així que, avui en dia, encara es diu que l'esperança és l'última qualitat que perd un home. 



Joia de la marca Pandora
Aquest mite doncs, ha influït de tal manera a l'actualitat que actualment existeix una marca de joies que porta el seu nom. Aquesta, doncs, té relació amb la historia mitològica ja que la marca pretén transmetre al comprador que posseeixen una gran quantitat de bens com els que hi havia dins la caixa de Pandora. 



Mireia Recuero Solà
1r Batx 

20 de desembre del 2016

ELS ESCLAUS A L'ANTIGA ROMA

Poderosos gladiadors, jornalers, prostitutes o fins i tot narradors i mestres, tots tenen una cosa en comú, la majoria d'ells eren esclaus. Igual que a gairebé totes les societats antigues, a Roma va existir l'esclavitud en tots els períodes de la seva història i a tota l'extensió de territoris que dominava.
Tanmateix l'ús massiu dels esclaus com a mà d'obra i un percentatge molt gran del total de la població -els dos trets que caracteritzen una societat i una economia esclavista- solament es donaven en la Itàlia romana a partir de les conquestes II a.C. -i en la resta de pobles de l'antiguitat només a Atenes. En la resta de l'Imperi Roma només la mà d'obra de l'agricultura o les manufactures era majoritàriament lliure o era subjecte a diversos sistemes de dependència segons els usos locals (equiparables als serfs medievals).

Els esclaus o servi ocupaven la posició més baixa de l'escala social romana, una societat molt jerarquitzada, amb classes i rols molt marcats gairebé impossibles de trencar. Però si l'esclau ocupava el pitjor lloc en la societat romana. era al mateix temps, un element imprescindible per a la seva supervivència. Molts autors parlen d'ells com ''la base de l'economia romana'': el seu sistema productiu depenia en gran mesura d'ells, fins al punt que l'esclavitud mai va ser abolida a Roma. En la mentalitat de l'època era un fet social i econòmicament necessari i acceptable. 

De fet, més o menys inhumana, l'esclavitud ha format part de la història de la humanitat fins fa molt poc temps, per no parlar de situacions que se segueixen donant, lamentablement, en l'actualitat.

Una cita ens diu: "El món antic té com a base una economia de tipus esclavista, i Roma no anava a ser menys [...] Però l'esclavitud no era sempre tan inhumana com ho pot semblar i està plena de matisos". 

Les guerres i conquestes de la poderosa Roma era la font principal -encara que no l'única- d'esclaus per als ciutadans. En les conquestes els romans arribaven a esclavitzar poblacions senceres com a càstig si havien oposat resistència. La reproducció de la mateixa població esclava, els fills de les esclaves anomenats uernae  neixien i creixien esclaus. Els infants abandonats eren sovint recollits i criats com a esclaus.



    Mercat d'esclaus a Roma. Jean-Léon Gérôme

A Roma, al contrari de la societat grega, l'esclau era una propietat, un objecte sense drets, del qual es podia exigir qualsevol cosa, des de treball fins al sexe. 

L'ESCLAVITUD EN EL DRET ROMÀ

El dret romà assimilava els esclaus a qualsevol tipus de possessió i els definia com a ''instruments amb veu'' (instrumentum uocale). Un esclau només podia esdevenir lliure si el seu amo així ho decidia. 

Llevat d'excepcions els esclaus gaudien d'una relativa llibertat a les ciutats. També podien viure amb parella i formar una família, però sempre sota la formula del concubinat (al no ser ciutadans no podien unir-se en matrimoni) i sent conscients que els seus fills es convertirien en esclaus al néixer.

En l'escalafó més alt es trobaven els esclaus amb algun tipus de formació: metges, comptables, etc. Eren els que gaudien d'una vida més plàcida tot i no tenir cap dret com a ciutadà.

No obstant això, és curiosa la multiplicitat de circumstàncies que envoltaven l'esclavitud a l'Antiga Roma: mentre uns només podien recórrer a la rebel·lió, molts altres van tenir una vida més que acceptable en una societat com la romana.


Angie Pérez 
4t ESO

19 de desembre del 2016

LA VIDA D'UNA DONA ROMANA

Les dones romanes passaven molt de temps a casa, tenia cura de la casa, revisava les feines dels esclaus i cuidava els seus fills. Aquestes dones s'anomenaven matronae. A l'època romana les dones tenien més llibertat que les dones gregues. Les dones romanes acompanyaven els seus marits a les recepcions, banquets. La dona podia sortir de casa sense restriccions, però sempre acompanyada de diversos servents o un vigilant.
Dones romanes
En la realitat, la dona no era independent, sinó que solia estar sota la tutela d'un home, primer el seu pare, un cop casada, el seu marit. Si el pare o els seu marit es moria, se li designava com a tutor un familiar: el germà, el cunyat, el fill o un home escollit per ella. Normalment les dones vivien separades del seu tutor, llavors la majoria de les dones tenien una gran llibertat.

Les dones sortien de casa per anar a comprar, fer visites socials, veure espectacles públics. Les dones de la classe social es movien per la ciutat en una cadira de mans. També podien anar els termes. Les senyores riques no tenien obligacions. Elles no s'havien d'esforçar per vestir-se perquè era feina de les esclaves, sempre estaven acompanyades, fins i tot algunes senyores dormien amb una esclava.
Cadira de mans
A Roma existia el divorci, però havia de decidir el marit, en canvi les dones riques tenien llibertat per decidir si volien el divorci o no.


Martina Vilar
4t ESO

16 de desembre del 2016

L'EDUCACIÓ ROMANA

A inicis de l'època romana no existien escoles a Roma i l'educació fins a les guerres púniques, durant els primers temps era una educació de pagesos que es basava en el respecte dels costums des avantpassats.

Des que els nens eren petits els pares ensenyaven als nens les aficions i les costums tradicionals, com podia ser la dedicació a la feina o el respecte a les tradicions de la família.

Era la mare qui tenia cura de l'educació dels fills fins que ells tenien set anys, a partir els set anys era el pare qui prenia aquesta responsabilitat i es dedicava de ple a la funció d'educador, el pare els ensenyava a llegir, escriure, a comptar, a conrear la terra, etc. Una altra vegada tornem a trobar diferenciació entre gèneres, els nois acompanyaven el pare en totes les activitats, en canvi les noies passaven més temps a casa al costat de la mare i es dedicaven a filar la llana i a altres tasques domèstiques. Els seus pares tractaven d'educar els seus fills perquè fossin ciutadans honrats i útils per a la comunitat, capaços de guanyar-se la vida i prosperar. Com veiem tornem a veure una diferència de genere i podem parlar d'una educació sexista

L'educació familiar acabava als setze anys amb una cerimònia, el es treia la toga praetexta i la bulla i es vestia la toga viril. En canvi en les noies, no es feia cap cerimònia i aquestes abandonaven la roba infantil quan es casaven.


Més endavant a partir de la influència grega en Roma, l'escolarització es va passar a fer a les escoles amb un mestre. A partir d'aquest moment, l'escola no servirà per ensenyar als nens uns coneixements per poder fer un ofici, sinó, que servirà per preparar als nens per a ser homes i viure en una societat.

Resultat d'imatges de niños en una escuela romana

                                        Dibuix d'uns nens a l'escola.

Des dels set anys fins els onze o els dotze era l'ensenyament primari alguns estudiaven a casa seva amb professors particulars, però la majoria de nens i nenes anaven a l'escola del litterator. A aquesta escola s'aprenia a llegir, a escriure i a comptar, sota una fèrria disciplina de manera que es castigava amb severitat, fins i tot amb càstigs corporals.

A onze o dotze anys, els alumnes passaven a l'escola del grammaticus, on anaven fins a setze o disset anys, que com hem dit abans era quan prenien la toga viril. En aquest segon ensenyament hi accedien menys joves perquè era més car, ja que la condició de grammaticus estava més ben considerada que la de litterator. Aquest ensenyament es centrava en l'estudi de la teoria gramatical, en la lectura exclusiva dels poetes clàssics, grecs i llatins i en el comentari dels aspectes formals dels textos llegits, a més a més, per entendre els escriptors s'estudiaven altres disciplines com música, declamació, oratòria, filosofia i astronomia. Els càstigs corporals eren poc freqüents en aquesta etapa, ja que els alumnes normalment responien a la dedicació i l'interès mostrat pel professor.

Acabat l'ensenyament del grammaticus i un cop havia pres la toga viril, el noi decidia dedicar-se a la política o l'advocacia passava a l'escola del professor de retòrica, generalment grec. Aquest professor ensenyava a l'alumne el complex sistema de regles, fórmules i models d'expressió de l'art oratòria i una instrucció universal en arts, en ciències i en dret. Solien estar en aquesta escola fins als dinou o vint anys, després els qui pertanyien a famílies benestants marxaven a Atenes, a Rodes o a altres poblacions, on exercien rètors de renom, ja que era gairebé l'única via per accedir a les altres magistratures.


MATERIAL ESCOLAR:

A les escoles romanes feien servir rotllos de papir com a llibres, aquests eren molt cars, per tant no hi havia gaire gent que en tingués, només els més rics.



Et recorda alguna cosa aquest tipus d'educació i ensenyament?

Eva Bujons
1r Batx

12 de desembre del 2016

EL MAQUILLATGE EN L'ÈPOCA ROMANA

Per tenir un aspecte esplèndid, les dones i els homes de l'antiga Roma passaven hores davant els miralls. Parlant, sobretot, de gent de classes socials elevades.
La cosmètica ja era molt elaborada, i moltes tècniques i productes d'aquella època s'utilitzen encara actualment. Per aconseguir el maquillatge feien servir majoritàriament productes de la vida quotidiana (no tots). 
Quan sortien de casa, tant ells com elles volien estar perfectes. Alguns homes es pintaven els ulls, les celles o les parpelles, i es posaven pólvores a la cara per aclarir el rostre.
A tots els agradava tenir la cara blanca, era símbol de bellesa, per això les pólvores la blanquejaven.
Els colors que utilitzaven les romanes per maquillar-se eren el blanc i el vermell, el blanc el feien servir per a tota la cara i el vermell per acolorir els pòmuls, que era símbol d'una bona salut. Les tèmpores se les marcaven de color blau, per ressaltar-les. Els ulls, igual que ara, havien de ser grans i amb unes llargues pestanyes. Ho feien amb una pólvora negra egípcia, es realçaven la mirada i per les pestanyes i l'ombra d'ulls utilitzaven antimoni. També trobaven molt atractiu que les seves celles estiguessin unides sobre el nas, pràcticament com una única cella, i se les perfilaven.
Encara que això sembli una cosa actual, per estar perfectes tampoc podien tenir ni una arruga, ni taques, ni pigues.
És espectacular veure que poc ha hagut d'evolucionar el maquillatge fins ara, ja que els romans ho van aconseguir gairebé tot.
No he parlat dels pentinats, perquè passaven hores i hores i portava molta feina arreglar-se el cabell. L'ornatrix era la que s'encarregava de tot el tema dels pentinats.
El maquillatge de les senyores, per Juan Giménez Martín

















Vinyet Vila
4t ESO

7 de desembre del 2016

AUSA, L'ANTIGA CIUTAT ROMANA DE VIC

Els romans arriben a Osona per motius militars, la situació era la següent: Roma havia de conquerir Cartagena i el sud de la Península Ibèrica perquè els cartaginesos avançaven veloçment per territori africà. L'imperi romà, però, acaba conquerint Cartagena, i gràcies això, s'inicia un procés de romanització en tots els àmbits per tota la Península Ibèrica. A terres osonenques només hi vivien uns indígenes, els ausetans, però a partir del segle II, no s'escaparan de la influència romana, i en sorgirà un nou municipi, Ausa, on hi viuran funcionaris militars i civils amb un temple propi.


LES CARRETERES I COMUNICACIONS D'AUSA

A l'actual Plana de Vic, hi confluïen els eixos o vies de comunicació prepirinenques de l'interior pertanyents a la Via Augusta i que servien per a transportar tropes i controlar militarment tot l'espai geogràfic que tenien els romans al seu abast: les vies des de Barcino cap a la Cerdanya (que corresponen a la C-17 actual) i les que anaven des de Barcino cap a Olot i el Coll d'Ares, obertes pel preconsol Sergi Manli el segle II aC.

Les vies romanes a Catalunya

Construït entre els segles II i I dC, és la prova més destacable del pas dels romans a la capital d'Osona. No es va descobrir fins el 1882, quan es va demolir una part del Castell dels Montcada i es van observar les restes d'un possible temple romà al pati d'aquest castell medieval. Una de les característiques més interessants d'aquest temple és que està situat i construït en el punt més alt de Vic.
Durant molt de temps, gairebé cinc segles, va estar unit amb el Castell dels Montcada on es va utilitzar com a presó i graner.


Tenir un temple com aquest a Catalunya és un veritable tresor, ja que s'ha de tenir en compte que hi ha poques construccions religioses romanes tan ben conservades com aquestes en tota la Península Ibèrica.

Ferran Gil 
4t d'ESO

6 de desembre del 2016

EL MITE DE CASSANDRA

Cassandra era filla de d'Hècuba i Príam, rei de Troia. De nit els seus pares van marxar i van deixar la petita sola al temple juntament amb el seu germà bessó Helen adormits, quan van tornar van trobar que els bessons envoltats per  dues serps que amb la llengua els purificaven. Els pares fent un crit, van espantar les bèsties fent-les fugir. I va ser així com Cassandra i Helen van concebre un do profètic.


També hi ha una altra narració sobre aquest mite: 

Cassandra, sent tan ambiciosa volia tenir un do especial per lo qual va resar dia i nit al déu Apol·lo perquè li concedís el poder de la clarividència per així poder preveure l'avenir. Apol·lo enamorat de Cassandra li donà el do a canvi del seu amor. Cassandra va acceptar, però un cop concedit el do es va negar a complir la seva part del tracte.
Davant d'això Apol·lo la va castigar a no ser escoltada ni creguda per ningú; és a dir, que tot i que ella pogués preveure el futur ningú faria cas de les seves prediccions. En el cas de la destrucció de Troia, ella ho va predir però com que ningú la va creure no ho va poder evitar.

Aquí us deixo un vídeo amb informació més detallada.


Salima Boudour
4t ESO

2 de desembre del 2016

ELS ÀPATS ROMANS

Els romans realitzaven tres o quatre àpats al dia. Menjaven una mica de tot, excepte carn que menjaven els dies de festa. Normalment la carn era de llebre o de conill, també sabien fer embotits, conservar la carn, assecant-la i salant-la.

Durant el dia a primera hora esmorzaven i menjaven una mica de pa, ous, hortalisses, olives i vi o mel. 

El segon àpat era el dinar, un àpat senzill que ja no calia parar la taula i ni rentar-se les mans, el menjar era fred i ràpid. Un cop havien dinat feien la migdiada.

I l'últim àpat era el sopar, que era més especial. Abans de sopar la família s'havien de dutxar, un cop dutxats es reunien al voltant de la taula i feien la cerimònia i sopaven. El menjar se solia ser plats de verdures, cereals, ous, llegums, carn, peix i les postres: dolços i fruita.
La cena d'una família

Els productes bàsics que usaven els romans

A l'època dels romans usaven productes bàsics com nosaltres, com el pa, la mel, el vi, la sal i el "garum".

On, com i amb qui menjaven

Quan hi havia algú que se n'anava a casa d'una altra persona portava el seu propi esclau per fes els seus serveis.
Quan menjaven tenien una postura molt estranya perquè estaven estirats sobre el costat esquerre mentre la mà dreta era lliure per poder menjar. El menjador es deia triclinium perquè eren tres llits i al mig tenien una taula quadrada. Però amb el temps la tauleta es va anar fent rodona i els tres llits es van forma amb un llit de forma de mitja lluna. Les dones menjaven amb els seus marits, però els esclaus només podien menjar els dies de festa amb els seus amos.

Eines romanes utilitzades per menjar
  • Les culleres, en aquella època les utilitzaven molt.
  • Els esclaus tallaven el menjar en petits talls amb ganivet.
  • No hi havia forquilles.
  • Menjaven amb els dits.
Les culleres romanes
Aquí us deixo un power point:


Martina Vilar
4t ESO

1 de desembre del 2016

ELS CÀNONS DE BELLESA EN LES DIFERENTS ETAPES DE LA HISTÒRIA

La bellesa és una qualitat, un concepte o fins i tot un sentiment. És un acte subjectiu que implica les sensacions que sent algú davant la visió d'alguna cosa o persona que estan influenciades per la seva cultura, desitjos, creences o forma de vida.
Molts estudiosos al·leguen, doncs, que la bellesa és allò agradable als sentits i que, per consegüent, causa plaer. Així doncs, no hi ha dubtes que per cada individu, grup social, raça o època hi ha una manera particular i diferent de la percepció estètica. De fet, el conjunt de característiques que una societat considera com a bell, atractiu o desitjable, ja sigui una persona o un objecte, és el què anomenem cànons de bellesa. Aquests han canviat notablement en el temps de manera que trobem una gran diferència entre els cànons antics i els actuals.

LA PREHISTÒRIA

Venus of Willendor


En l'època prehistòrica i més concretament en l'edat de pedra, ja existia un cànon de bellesa per les dones. És més, gràcies a certes escultures podem afirmar que el cànon femení estava basat en dones amb els òrgans reproductors molt marcats amb la fi que el part resultés més fàcil i lleuger.






EGIPTE
De la mateixa manera, pels antics egipcis la bellesa consistia en l'harmonia i la perfecció de forma que el cos humà havia de ser harmònicament proporcionat. Segons el cànon de bellesa d'aquesta època, la dona havia de ser prima, amb malucs amples, pits petits, tornejats i, tanmateix, la higiene corporal era un sinònim de bellesa.
Bellesa egípcia


Cànon de bellesa egipci


EL MÓN CLÀSSIC
No obstant això, l'ideal estètic del món clàssic es va forjar a l'antiga Grècia partint sobretot de la escultura que consistia en la perfecció, la proporció i l'harmonia. Tant és així, que la bellesa es concebia com a resultat de càlculs matemàtics, mesures, proporcions i simetria.
Pels grecs, un cos bonic era considerat evidència d’una ment bella. Fins i tot, tenien una paraula per això: kaloskagathos, que significava ser agradable a la vista i per tant, ser una bona persona. De fet, aquest cànon on totes les parts han de guardar una proporció harmònica establia que el cos humà, per ser perfecte, havia de mesurar set vegades el cap.

Cànon dels set caps 

Aquest concepte de bellesa com conservació de les mesures i les proporcions ordenades fou mantingut pels filòsofs Plató i Aristòtil i perdurarà durant tot el període romà. Així doncs, Aristòtil va afirmar: “Com la bellesa, sigui vivent o sigui una cosa qualsevol composta de parts, no només suposa que tingui ordenades tals parts, sinó també una mida que no ha de ser casual, ja que la bellesa està en el mida i ordre…”

Per una banda, l’ideal de bellesa femení grec era de membres petits, cos prim però amb malucs amples i cuixes generoses, cabell ondulat, ulls grans,  galtes i mentó ovalats, etc. Encara que eren proporcionades es representaven dones robustes i sense sensualitat, és el què podríem anomenar un perfil triangular. D'altre banda, l’ideal de bellesa masculí era aquell home atlètic a qui se li atribuïen qualitats com la voluntat, el valor, l'equilibri i la bellesa.  L’home havia de ser alt i musculós, de cames llargues amb molt de cabell i al cap, amb front i ulls amplis, nas i mandíbula poderoses i boca petita, elements que donaven un perfil perfecte.
 Afrodita de Cnido
Cànon de bellesa masculí

De la mateixa manera, el cànon de bellesa grec serà adquirit per l’Imperi Romà guardant les mateixes característiques bàsiques. De fet, moltes de les obres de cronologia romana s’inspiraven en obres gregues i, en molts casos, els escultors romans feien simples còpies.

L'EDAT MITJANA

El cànon de bellesa femení 

A l'Edat Mitjana si es considerava alguna cosa bella era perquè tenia a veure amb la creació divina. La bellesa material era externa, física o sensible que desapareixia amb el temps malgrat que la bellesa espiritual es mantenia en l'interior de les persones. Així doncs, el cànon de la dona medieval era aquella jove de pell blanca, cabell ros i tors prim mentre que l'home era un cavaller amb armadura, alt, vigorós, esvelt i elegant.

EL RENAIXEMENT

Tanmateix, el Renaixement té un cànon de bellesa semblant al món clàssic ja que era la seva principal font d'inspiració. Tant és així que també es basa sobretot en l'harmonia i la proporció de forma que les característiques femenines es basaven en dones de pell blanca, ruboritzades en les galtes, de llarga cabellera rossa, ulls grans, gran primor i elegància i, de la mateixa manera,  l'ideal masculí era una figura jove amb cabells llargs i lluents, les celles poblades i marcades, una mandíbula forta i uns pectorals amples.

El naixement de Venus, Botticelli
Les tres gràcies, Rubens
EL BARROC
Madame de Pompadour

El Barroc es caracteritza per ser l'edat de l'aparença i la coqueteria ja que s'utilitzaven perruques tant pels homes com per les dones i va aparèixer la paraula maquillatge com a  sinònim de truc i engany. Les dones tenien els cossos més robusts que en èpoques anteriors, pits prominents, malucs amples i cintures estretes, músculs estrets, braços arrodonits, carnosos i de pell blanca. En el cas dels homes,però,  destaca el cabell, la pell blanca, les galtes rosades i, per sobre de tot, una vestimenta sumptuosa d'infinites capes.


L'ACTUALITAT
Finalment trobem els cànons de bellesa actuals que es caracteritzen per una figura femenina excessivament prima, pits elevats,  pòmuls pronunciats, nas petit, llavis prominents i una figura masculina musculosa, atlètica i, tanmateix, amb una cara marcada.
Evolució dels cànons de bellesa 

De fet, a partir de tots aquests cànons de bellesa podem veure com han anat variant durant les èpoques i cal destacar el fet que aquests tant sols son cànons referents a un ideal i a l'escultura malgrat que tothom és com és. Així doncs veiem que tant en els nostres dies com en temps antics,    la influència  dels mitjana de comunicació, la societat artística  i de consum sobre l'home provoca, en certa mesura,  un menyspreu de tot allò que no s'ajusta als models corporals que ells mateixos imposen i que ens porten a associar aquests canons amb l'èxit tant emocional com professional i, fins i tot, social.


Mireia Recuero
1r batx

29 de novembre del 2016

LA LLETRA Ñ EN LLATÍ

En català fem servir el dígraf "ny" per simbolitzar el so ɲ/, en castellà es fa servir la lletra "ñ", i el dígraf "gn" en françès i italià. Tant en català com en françès com en italià s'usen dígrafs amb lletres ja existents per formar un nou so, però en castellà s'ha adoptat un nou símbol, la "n" amb una petita línia curva al damunt.


D'on ve, però, aquesta lletra?

En llatí, hi havia paraules que duien una doble "n",com Hispanna. Els llatins tenien el costum d'abreviar paraules o terminacions per tal d'ocupar menys espai ja que els pergamins eren fets amb pell d'animal i resultava certament car fer tot un llibre. Un exemple d'abreviatures era que escrivien un 9 al final d'una paraula per representar la terminació "orum" o "eorum", i amb la doble "n" van fer més o menys al mateix, en van muntar una sobre l'altra.



Amb el temps, en castellà la "n" de dalt va derivar a una simple titlla "ñ" i es va convertir en el símbol del so ɲ/.
També altres combinacions de lletres van derivar a la "ñ", 
com "seniorem" (señor), "vineam" (viña) o "ligna" (leña).






Miquel Aragonès
1 Batx

28 de novembre del 2016

PARIS

En la mitologia grega, París era un príncep troià fill del rei Príam i de la seva dona Hècuba.

Quan la reina  Hècuba estava embarassada va somiar que donava llum a una torxa que incendiaria tota la ciutat. El germanastre de Paris, Èsac, posseïa un do d'interpretar somnis i va aconsellar que quan nasqués l'abandonessin. Així va ser, Príam pare de la criatura va ordenar al seu criat Agelau que abandonés el petit a la muntanya Ida. 
Uns pastors el van troba i el van anomenar Alexandre (que volia dir "home protegit"). Aquest el van criar com si fos el seu fill, va créixer dotat amb una bellesa i un gran talent per tocar la lira.
Alejandro (Paris)
El judici de Paris:
Zeus va organitzar un banquet de boda quan Eris (la deessa de la discòrdia) va llençar una poma daurada que anava dirigida a la deessa més bonica. La poma va quedar entre Hera, Afrodita i Atena. 
Zeus no es va atrevir a intervenir i va decidir que un mortal decidís quina de les tres deesses era la més bella. El mortal va ser Paris, cada deessa va intentar subornar-lo oferint diferents favors, Paris va triar Afrodita el qual li va oferir l'amor de la mortal més bella.
El judici de Paris, Rubens
El rapte d'Helena:
Paris va sortir en busca de la mortal més bella; Helena, esposa de Menelau i filla de Zeus i de Leda.
Va arribar al Peloponès (una península del sud de Grècia) acompanyat d'Enees i allà Menelau els va acollir i els va presentar Helena, encarregant-li que atengués als seus hostes mentre assistia als funerals de Catreu. Quan Menelau va tindre que emprendre el viatge a Creta Paris va aprofitar l'ocasió per enamorar Helena. 
Aquesta va abandonar la seva filla de nou anys, Hermíone i simulant el seu rapte va fugir amb el seu amant.
Quan Menelau va rebre la notícia es va posar en contacte amb els seu germà, Agamemnon i els monarques grecs que li havien promès ajuda. Juntament amb Odisseu va viatjar fins a Troia per obligar els Troians a alliberar Helena, sense aconseguir-ho. De manera que els grecs van preparar un gran exèrcit i van partir cap a Troia on va començar un setge que va durar deu anys.  
Paris i Helena
Mort de Paris:
Això va provocar la guerra de Troia i Grècia. Durant el conflicte va ser protegir per la deessa Afrodita fins que finalment Filoctetes va llançar una fletxa enverinada que li va travessar l'engonal i va causar la seva mort.

Aquí us deixo un enllaç per més informació.

Salima Boudour
4t ESO

25 de novembre del 2016

EL LLATÍ I ELS SEUS ORÍGENS

El llatí es una llengua de la branca itàlica que forma part de la família de llengües indoeuropees: un conjunt de pobles que es desplaçaren des d'Àsia cap a Europa i anaven poblant diverses regions. No ens ha arribat cap document escrit de l'indoeuropeu. Anomenem "indoeuropeu" a la llengua de la qual van evolucionar les llengües actuals.
     Pobles d'Àsia que es desplaçaren cap a Europa

El nom de "llatí" deriva de la zona geogràfica en què es trobava, la península itàlica on es va desenrotllar Roma, Laci (Latium). Tot i així abans de l'arribada dels pobles indoeuropeus la península itàlica ja estava poblada per altres tribus de la civilització mediterrània com per exemple en podem destacar el poble dels lígurs. 
Ens en han arribat alguns documents de la llengua llatina, les inscripcions més antigues que es conserven del llatí són generalment lletres tallades en pedra.
El llatí és una llengua de reconstrucció, la qual l'han "elaborada" filòlegs i lingüistes a partir de tots els trets comuns que hi ha entre altres llengües. La parlaven a l'Antiga Roma i posteriorment a l'Edat Mitjana i l'Edat Moderna. Es va expandir en gran part gràcies a l'exèrcit romà, ja que aquest anava conquistant nous territoris. Els militars llicenciats s'establien en les noves terres i amb ells, també la seva llengua i els seus costums.

    Documents de la llengua llatina


En el s.VIII aC trobem que l'Imperi Romà només es troba a Roma, entre els segles I-IV dC el llatí ja es parlava en gran part del sud d'Europa i el nord d'Àfrica. Després d'aquesta expansió el llatí va donar origen a un gran nombre de llengües europees les quals anomenem "llengües romàniques", com pot ser el català, castellà, entre d'altres.
El llatí dels soldats no era igual que la dels estudiosos, i d'aquí trobem la diferència entre el llatí culte i el llatí vulgar.

  • LLATÍ CULTE: Era fidel al llatí inicial, conreat per grans autors llatins.
  • EL LLATÍ VULGAR: És el llatí que parlava la gent al carrer i va evolucionar amb préstecs d'altres llengües.
A part d'aquestes dues maneres de parlar aquesta llengua, el llatí ha passat per diferents etapes com: el llatí protohistòric (s. VII a.C. - s. III a.C.), el llatí arcaic (s. III a.C. - s. I a.C.), el llatí clàssic (s. I a.C. - s. I d.C.), el llatí postclàssic (s. I d.C. - s. III d.C.) i finalment el llatí tardà (s. III d.C. - s. VII d.C.).

Ens situem a la nostra terra, Catalunya, els romans van arribar aquí el 218 a.C. i a partir d'aquest moment les persones que vivien aquí, els ibers, van començar a parlar la llengua i a seguir les costums dels conqueridors.
El llatí no ha deixat mai de fer-se servir, encara és parlat en diferents reunions i congressos científics, per tant mai ha estat una llengua morta.

Eva Bujons
1r Batx

21 de novembre del 2016

DEESSA HERA


Hera (equivalent amb llatí Juno) és la reina de tots els déus. Filla de Rea i de Cronos, germana i dona de Zeus.  És la deessa del matrimoni, protectora del naixement i de les dones casades. Hera era una dona molt venjativa i gelosa. Era fidel al seu marit, però ell l'enganyava constantment  amb altres deesses i dones mortals, així que ella sovint es venjava de les dones i  fills il·legítims del seu marit. Normalment se la representa vestida fin al peu i  els seus atributs són la diadema i el cucut.

                                                                                           
     Juno i Júpiter, Annibale carracci
                                                                       
Hera i Heracles

Hera odiava Heracles, va fer tot possible per fer la seva vida difícil.
Tot va començar quan Zeus es va disfressar com el marit d'Aclmena, una mortal. La pobra dona, pensant que era el seu marit, va fer l'amor amb ell. El resultat d'això va ser que es va quedar embarassada. De fet, el seu marit de veritat va tornar a casa més tard aquella nit i Alcmena es  queda embarassada un altre cop. Això va despertar la ira d'Hera. Va  obligar la deessa dels parts a seure amb les cames creuades. Així va ser que Heracles es va quedar a panxa de la seva mare deu mesos. Quan va néixer Heracles, Hera va demanar al seu germà Posidó que enviés dues serps cap a on estava  ell i el seu germà per matar Heracles. Les serps van intentar d'aixafar Heracles, però ell va acabar ofegant-les a la mort. 

Heracles  matant les serps 
Fills d'Hera
Ares:déu de la guerra és agressiu i sanguinari
Hebe: deessa de joventut
Hefest: déu del foc i del ferrers
lliatía: deessa de l'enllumenament



Emma osei
4t ESO

ELS CONCURSANTS D'OT 2023 SI FOSSIN DÉUS DE L'OLIMP

El passat 19 de febrer va ser la final de la dotzena edició d'Operación Triunfo. Des de finals de novembre, per les xarxes socials, nomé...

Popular Posts