31 de maig del 2019

COSMÈTICS A L'ANTIGA ROMA

Les dones de l'època romana, sobretot de les classes socials altes, portaven pentinats sofisticats, vestits elegants i joies refinades als braços, coll i cap. Tot i això, un dels elements més importants de la seva aparença era la pell. La cura de la pell per elles va ser molt important, i això va ser un dels factors que va impulsar a la creació del maquillatge, que tenia la mateixa importància que avui en dia. Fins i tot algunes dones comptaven amb l'ajuda de serventes especialitzades a maquillar: les ornatrices.

                     Tocador d'una matrona romana (Juan Giménez Martín, segle XIX
En aquella època la cosmètica ja era molt elaborada, i es buscaven les mateixes propietats que ara, que fos fàcil d'estendre i aplicar, per exemple. Moltes vegades es barrejaven amb olis essencials i d'oliva per aconseguir una pasta més mal·leable. Els tres ingredients principals eren: lanolina de llana d'ovella (era com una substància greixosa groguenca), midó i òxid d'estany.

En la bellesa romana s'aconsellava que la dona tingués la pell la més clara possible, i per fer-ho s'utilitzava pols de mica, un mineral brillant. També era molt comú blanquejar la pell, on s'utilitzaven barreges a base de guix o farina, també vinagre, mel i oli d'oliva o l'aigua de roses i bolets.

Les dones utilitzaven coloret per ressaltar els seus pòmuls, amb colors vermells molt vius, com a signe de bona salut. Els llavis també els hi aplicaven tons molt vius.

Les celles es perfilaven sense allargar-les i es retocaven amb pinces. Es procurava ressaltar els ulls i les pestanyes, així que les dones havien de tenir grans ulls i llargues pestanyes. Hi havia un petit instrument arrodonit, que abans es mullava en oli i aigua, amb el qual s'aplicava el perfilador d'ulls. Per a l'ombra d'ulls s'utilitzava la cendra i el mineral atzurita, que donaven un color negre o blau fosc.

A més les dones no es conformaven en tenir una pell blanca, sinó que també havia d'estar impecable, sense arrugues i taques, per això feien servir màscares a la nit. Per reduir les arrugues era molt comuna la mascara feta d'arròs i farina. Per les taques es feia servir una mascara composta de fonoll, sal i suc d'ordi.
                                      Dibuix d'una dona romana
Els cosmètics es compraven al mercat. Els que eren líquids es posaven en diferents recipients de terracota, alabastre o vidre acolorit. Els que eren espessos es venien en petits cofres de fusta, alguns molt luxosos, acompanyats de petxines per barrejar, al costat d'espàtules, llapis, pinzells i bastonets per aplicar el maquillatge. Els cosmètics molts cops es guardaven amb clau en un armari al dormitori.
                                  Caixa romana de cosmètics
Un important objecte per la cura personal era el mirall. Aquest podia tenir forma arrodonida o quadrada, i tradicionalment estava fet de metall, com or, bronze i plata. En èpoques posteriors el mirall de vidre va acabar reemplaçant els de metall.
                                                  Mirall romà
Maquillar-se i cuidar-se la pell requeria el seu temps i habilitat. Havien d'aprendre a manipular diversos productes que podien arribar a ser repulsius; per exemple per fer algunes mascaretes utilitzaven excrements, medul·les i orins que obligaven a perfumar-los intensament. Per culpa aquest fet no és d'estranyar que el poeta Ovidi recomanes a les dones que es maquillessin soles, sense la companyia dels seus amants. S'ha de dir que normalment les dones es maquillaven per seduir als homes, però hi havia vegades que els homes es burlaven que les dones anessin maquillades, perquè després en treure's-el ja no eren belles.

Karina Szabo
4t ESO

ELS DRACS

Els dracs estan dins del grup de criatures mitològiques més antigues que existeixen, i es solen representar de diferents formes, associats a un significat en particular a cada una de les cultures on s'hi poden trobar.
Aquests animals són molt coneguts, ja que apareixen a moltes obres fantàstiques i mitològiques.

Aquestes criatures són màgiques, independents i estan classificats en dues categories, els dracs benignes i els malignes:
  • Dracs benignes: Pertanyen generalment a la mitologia xinesa i japonesa, són sers valorats i respectats, i simbolitzen grandesa, poder i riquesa
  • Dracs malignes: Aquests dracs es troben a la mitologia celta i la nòrdica, són hàbils i poderoses. Són caçadors per la pròpia naturalesa i els podem associar amb el color vermell, negre, verd, blau o blanc.
ELS DRACS SEGONS LES DIFERENTS CULTURES

Quetzalcoatl

És la representació d'un dels déus de la mitologia americana. Quetzalcoatl era el déu de la vida, i la seva vocació va ser ensenyar a la població diferents oficis i també ensenya'ls-hi coneixements astrològics. Tot i així, va realitzar alguns actes que el van deshonrar, i a causa d'això es va suïcidar per no avergonyir a la regió.
Després de la seva mort, Quetzalcoatl va renéixer al cel, en una constel·lació en forma de drac. 
El drac Quetzalcoatl

Yamata no Orochi
És un drac que pertany a la mitologia japonesa, se'l coneix com un terrible monstre que posseeix vuit caps, vuit cues, ulls de color vermell i un ventre de color carmesí. Aquest drac va ser assassinat per Susanoo. que després de matar-lo va trobar la sagrada espasa Kusanagi a la quarta cua. 
El drac Yamata no Orochi

Ladó
Conegut a la mitologia grega per ser un drac de cent caps, cada un d'aquests tenia la capacitat de parlar un idioma diferent. Va ser enviat per Hera, per custodiar les pomes d'or al jardí de les Hespèrides, per això també es coneix com El drac de les Hespèrides.
Aquest drac va ser assassinat per Hèrcules, fill de Zeus, en un dels seus dotze treballs. No obstant, Hera va pujar les restes del drac al cel, per agrair-li els seus serveis, així creant la Constel·lació del Drac.
El drac Ladó

Ryujin
Conegut com el déu Drac de la mitologia japonesa, doncs tenia una capacitat de transformar-se en un ser humà, era l'autoritat més gran de l'oceà i habitava a un palau sota l'aigua, que era construït amb coralls roigs. Controlava els corrents, les marees i les onades, els animals marins com les tortugues, peixos o meduses i acostumaven ser els seus servents.
El drac Ryujin

Rei Drac
A la mitologia xina existeixen quatre reis dracs, coneguts com: Ao Guang, el màxim rei, és del mar Oriental; Ao Qin, drac del mar del Sud; Ao Run, drac del mar Oest i Ao Shun, drac del mar del Nord. 
Aquestes criatures governen la vida aquàtica, per tant, tenen el control sobre la pluja i els núvols. Quan hi havia sequera o inundacions, els habitants de l'antiga Xina creien que això era perquè un dels dracs estava enfadat. 
L'aspecte dels dracs provinents de la mitologia xina corresponen a una fusió de parts de 9 animals. 
El rei drac


Shenlong
És un drac espiritual, conegut en la mitologia xinesa i japonesa. Es diu que aquesta criatura controlava la pluja i el vent. És d'un color blau, tot i així el to de les seves escates canvia constantment, i això fa que sigui difícil veure'l o distingir-lo amb claredat. Pel poble asiàtic és un drac molt important, ja que te el poder de determinar el futur de les collites. 
El drac Shenlong

Alba Riera
1r batx

30 de maig del 2019

LES DIVINITATS MÉS RESPECTADES

Els romans volien que els seus déus els protegissin sota qualsevol circumstància, per tant, feien el que calia per satisfer-los, sovint amb cultes. Hi havien cultes públics, els quals tenien lloc a la ciutat, i els altres a les cases, a càrrec del "pater familias".

Els cultes domèstics
Cada casa adorava els seus déus domèstics: els penats, els déus de la glaçadora, i els lars, esperits protectors de la llar. Així, posaven les ofrenes, flors i diferents menjars en un petit altar. Cada persona estava acompanyada tota la vida per un geni protector, representat sovint com una serp.

A la ciutat
A les ciutats, els déus principals tenien els seus propis temples, els seus sacerdots i les seves festes. Vesta, la deessa de la llar, era molt honorada a Roma, com si tota la ciutat fos com una gran casa que cal protegir. El foc és el seu símbol. Les vestals, les noies encarregades del culte de Vesta, vetllen per tal que aquest foc sagrat no s'apagui mai. 

Seguidament podreu veure una llista de les principals divinitats:

Divinitat romana           Divinitat grega         Funció principal
Saturn                            Cronos                       Pares dels olímpics
Cíbele                             Rea                           Pares dels olímpics

Júpiter                            Zeus                         Rei dels déus, déus del cel
Juno                               Hera                         Esposa de Júpiter
Bacus                             Dionís                       Déu del vi i l'embriaguesa
Apol·lo                            Apol·lo                      Déu del sol i la música
Diana                             Artemis                     Deessa de la caça      
Neptú                            Poseidó                      Déu de l'aigua, del mar
Vulcà                             Hefaistos                    Déu del foc
Venus                            Afrodita                      Deessa de l'amor
Mart                              Ares                           Déu de la guerra
Minerva                         Atena                         Deessa de la guerra i les ciutats

Plutó                            Hades                         Déu de l'infern
Ceres                           Demèter                     Deessa dels ocells
Prosèrpina                    Persèfone                    Deessa de l'infern 
Mercuri                        Hermes                       Missatger dels déus
Les parques                 Les moires                   Decideixen el destí de cadascú


Jana Casacuberta
1r batx

PROMETEU I PANDORA

Segons una tradició, Prometeu, fill del tità Jàpet i de l'oceànide Clímene, va crear els homes modelant-los amb fang a la imatge dels déus. Va fundar el primer sacrifici com un pacte entre els homes i els déus: Prometeu, després de matar un bou, va repartir les seves restes en dos munts, un de carn i encanyes, i un altre d'ossos i greix coberts de pell. Zeus va escollir el segon i així va quedar establert el ritual del sacrifici: Els homes celebren un banquet amb la carn de les víctimes, mentre cremen ossos i greix per als déus. 

Un cop Zeus es va assabentar de l'engany de Prometeu, va llençar la seva ira contra els homes i els va privar del foc, perquè patissin fred i gana. Davant d'aquest fet, Prometeu va robar foc de la farga d'Hefest, amagant-lo en una canya, i el va lliurar als homes. 


Prometeu donant el foc als homes, Heinrich Füger

Zeus va ordenar a Hefest que construís una bella figura imitant les deesses, i va encarregar als altres déus que li donessin dons. Afrodita li va donar l'encís, Atena el coneixement de les arts de casa i Hermes la paraula i la mentida. Així va néixer Pandora, la primera dona. El seu nom feia referència als dons que va rebre i al fet que era un regal dels déus. 


La creació de Pandora per a tots els déus, Pintor de Níobe

Zeus va oferir-la en matrimoni a Epimeteu, i tot i els avisos del seu germà Prometeu, va decidir acceptar, ja que s'havia enamorat. A casa d'Epimeteu Pandora va trobar una capsa, i incapaç d'aguantar la seva curiositat la va obrir. De seguida van escapar-se tots els mals que Prometeu hi havia desat, i quan la va tancar només hi quedava l'esperança. Des de llavors les malalties i el dolor persegueixen els humans i el seu únic consol és l'esperança. 

Pandora obrint la capsa amb curiositat

Zeus també va encadenar a Prometeu al món Caucas, on cada dia una àguila se li menjava el fetge, que li tornava a créixer de nit. Segles més tard, Hèracles va salvar a Prometeu que va matar a l'àguila amb les seves fletxes i el va desencadenar. 


Prometeu encadenat amb l'àliga menjant-li el fetge, Gustave Moreau

David Raurell
4t ESO

29 de maig del 2019

ARACNE

Aracne era filla d'un noble tinter nascut a Lídia, anomenat Idmó. Ella era reconeguda per ser una noia molt hàbil a l'hora de teixir, i a ella li agradava molt que la gent la reconegués pels seus propis mèrits. 


Com que tothom pensava que era una noia que teixia molt bé, era molt creguda i un dia va decidir comparar-se amb Atena (deessa de la saviesa i les filadores). La deessa va escoltar tot el que Aracne havia dit i va decidir baixar a la terra disfressada d'àvia i guanyar-la teixint. 


Les filadores, Diego Velázquez, 1644-1648


Les dues van decidir organitzar una competició on qui fes el millor teixit guanyaria. Atena el va fer sobre ella mateixa, en canvi Aracne no trobava el tema per poder fer-lo. Aracne, es va fixar que els genolls de la vella eren d'una dona jove, i en comprendre que era una de les deesses va teixir el rapte d'Europa, que explicava llegendes on el pare d'Atena, Zeus, violava i segrestava les deesses i després es transformava en un animal. 



El rapte d'Europa, Peter Paul Rubens


Quan Atena va veure el teixit, es va enfadar molt. Quan van exposar els dos teixits, la gent va coincidir que tots dos eren perfectes, dignes d'una deessa. Atena, veient la vergonya que va fer passar als déus, la va transformar en una aranya. I d'aquí ve el nom d'aranya, d'Aracne.  




David Raurell
4t ESO

EL NAIXEMENT DE DIONÍS

Dionís és el déu que va portar el vi a Grècia també és patró de la agricultura i del teatre. És fill de Zeus i Sèmele i forma part de la segona generació dels déus olímpics. A Romà se'l coneix com a Bacus.

Escultura de Dionís, Michelangelo Bounarroti

MITE DEL SEU NAIXEMENT
El naixement de Dionís va ser peculiar i únic. Existeixen dues versions. En la primera es fill de Sèmele, una dona mortal, i de Zeus. Hera,l'esposa gelosa del rei dels déus va visitar a Sèmele amb la fi de fer-la dubtar sobre el verdader pare de criatura que esperava, ja que Zeus sempre es presentava quan era fosc.

Així doncs Sèmele va anar a buscar Zeus per demanar-li explicacions i que es revelés tal i com era a l'Olimp. Això va provocar que ella quedés cremada. Però Zeus va aconseguir salvar el fetus i guardar-se-la a la cuixa fins que arribés el dia del naixement de Dionís. 


L'altre versió ens explica que la seva mare és Persèfone, reina de l'inframón. Hera, una vegada més descobreix la infidelitat de Zeus i decideix acabar amb Dionís, enviant Titans. Zeus, aconsegueix acabar amb aquest, però per desgràcia ja s'havia menjat tot el nen menys el cor, que va ser recollit per Atena i Rea. Zeus va donar de menjar el cor a Sèmele per tal que quedés embarassada de Dionís i aquest tornés a néixer.
Dionís de petit, John Reinhard Weguielin
Sevia Opoku 
4t ESO

28 de maig del 2019

ELS DÉUS OLÍMPICS

L'Olimp és una muntanya sagrada de Grècia i el cim més alt del país. Aquest està situat entre les regions de Tessàlia i Mecedònia, te 2.919m d'altitud i també és conegut com a mont Mítikas.
En la mitologia, anomenat mount olympus era considerat un lloc molt important, ja que era on residien els déus més commemorats de la mitologia grega,  Zeus era el déu més poderós i era el que governava.
Segons el mite tots els 12 déus, vivien en el seu propi palau personal gaudint de la immortalitat i els seus avantatges. Estaven ocults per una espessor de núvols que no permetien que es veiés el lloc on es situaven. Des d'aquí els déus manaven i dirigien la humanitat.


Mount olympus

Els grecs eren politeistes això vol dir que creien en més d'un déu, especialment en dotze, que eren els més importants i vivien a l'Olimp, aquests eren:
  • Zeus: déu del cel i fenòmens atmosfèrics.
  • Hera: deessa del matrimoni.
  • Posidó: déu del mar i terratrèmols.
  • Hades: déu dels inferns i dels morts.
  • Demèter: deessa de l'agricultura.
  • Hèstia: deessa de la llar, família i pàtria.
  • Afrodita: deessa de l'amor, sexualitat i bellesa.
  • Ares: déu de la guerra.
  • Hefest: déu del foc i dels ferrers.
  • Atena: deessa de la guerra, saviesa, intel·ligència i artesanats.
  • Àrtemis: deessa de la cacera i els boscos, virginitat i els parts.
  • Apol·lo: déu de les arts, música, bellesa i raó.
  • Hermes: missatger dels déus, déu del comerç i guia els morts a l'infern.
  • Eros: déu de l'amor.
  • Dionís : déu del vi, racionalitat i del teatre.

Zeus

Polidoro da Caravaggio déus de l'olimp

Anna Canadell
4t ESO 

ALIMENTACIÓ ROMANA

Avui en dia, tenir una bona l'alimentació és un dels pilars més importants per la nostra salut. 
Els romans tenien 4 àpats diaris i una bona dieta equilibrada.

Els àpats:
  • Esmorzar: Els romans es prenien un senzill esmorzar anomenat (ientaculum), l'esmorzar era simple i consistia en menjar només pa amb all o sal , i una mica de formatge.
  • Dinar: anomenat (prandium), era un àpat que es saltaven sovint, majoritàriament no es menjava gaire i consistia en carn o vegetals frescos.
  • Sopar: es deia (cenae):era l'àpat mes llarg i el que es menjava en mes abundància el sopar es dividia en tres parts:
  1. La gustatio: que eren entremesos i plats lleugers com: ou, peix, enciam...
  2. La prima mensa: consistia en carn o peix acompanyats de verdures.
  3. La secundae mensae: postres basats en formatge fruita i pastissos.
Aliments bàsics dels romans:
El pa, el vi, la mel i altres com la sal, eren fonamentals per la cuina romana.
Feien servir la sal per conservar els aliments com la carn, olives i per impedir que l'oli s'espessi.
El pa era considerat com a menjar de rics, i en el poble, un dels menjars més comuns era el pulmentum, una mena de pasta feta de farina i aigua molt semblant a les nostres farinetes.

Mercats i botigues:

Els aliments es trobaven en mercats públics, gestionats i supervisats per edils,  aquests, controlaven el funcionament i les normes. 
Els pagesos es reunien en el mercat setmanal anomenat (nundinae) on aportaven els béns sobrers i nombroses botigues es distribuïen per els barris on oferien productes que tenien a l'abast.


Mercat, d'Enric Simonet i Lombardo 


Anna Canadell
4t ESO

27 de maig del 2019

LES PLÈIADES

Les Plèiades eren les set filles del tità Atles i la nimfa marina Plèiane.
Són les protagonistes de moltes històries de la mitologia grega, però juntes van viure les aventures més grans, fins el punt d'acabar formant un dels cúmuls estel·lars més bonics que podem observar.


Les Plèiades, el cúmul d'estels.


Això si, una de les parts de la història que més curiositat dóna, és quina de les joves estrelles és la que no brilla, ja que mentre sis d'aquestes il·luminen cada nit, una d'elles està gairebé apagada. Així doncs, hi han diferents versions sobre quina germana és la que correspon a l'estrella apagada.

Aquestes set joves, anomenades Alcíone, Electra, Maia, Mèrope, Taígete, Celeno, i Astérope, formaven part del consell de nimfes d'Artemisa, i com ella, intentaven mantenir la seva virginitat.
Però tot i això, la seva gran bellesa atreia a molts joves, déus i mortals, que lluitaven per festejar-les, alguns de millors maneres que els altres. Per aquest motiu, van arribar a tenir fills amb déus com Zeus, Posidó i Ares, entre altres, encara que el pitjor va arribar després de la mort del seu pare, Atles. 
En quedar desprotegides, el jove Orió, va començar a perseguir-les insistentment fins al punt que cinc anys després Zeus va haver de lliberar-les, convertint-les amb colomes, i després, en estrelles.
Altres versions també expliquen que com que Orió les perseguia, elles van volar tant amunt que van arribar al cel i allà van quedar fixades com un grup d'estels a la constel·lació del Taure.

D'aquesta manera van arribar al firmament, encara que tampoc així es van poder alliberar d'Orió, la constel·lació que segueix perseguint-les cada nit.

La constel·lació d'Orió. 

Les històries de la mitologia no es posen d'acord, ja que algunes llegendes defensen que es tracta de Mèrope, a causa de la vergonya que sent per haver tingut relaciona amb un mortal, Sísif. 
Altres, en canvi, opinen que es tracta d'Electra, que es troba de dol per la mort de Dàrdanos, que com confirmen altres històries, va decidir abandonar a les seves germanes per visitar les runes de la ciutat de Troia. 

Alba Riera
1r batx

RITUS FUNERARIS DE L'ANTIGA ROMA

A l'antiga Roma hi havia diferents rituals funeraris:

L'ENTERRAMENT

Els ritus d'enterrament són molt similars als grecs. En els primers temps va ser més popular la inhumació a la necròpolis, però aquesta va ser reemplaçada en popularitat per la cremació i després la inhumació va tornar a aparèixer quan va augmentar la població cristiana. Les famílies més riques contractaven organitzadors que s'encarregaven de portar des de músics fins a "ploramorts" per mostrar al mort com un ésser gran, plorat i reverenciat pels altres.



Quan es tractava d'un personatge important, el seguici s'aturava davant del fòrum i un familiar proper pronunciava una oració davant del carro on estava el cos. Un cop feta l'oració, i en alguns casos el discurs, els familiars es dirigien cap a la pira funerària, sempre fora de la ciutat, carregant màscares de cera i escultures dels seus familiars morts anteriorment, com si tots estiguessin presents. Abans d'encendre el foc, un familiar, s'acostava al mort i obria els seus ulls per permetre-li veure per última vegada la llum, després d'això es tancaven els ulls pronunciant el nom del difunt per després dipositar una moneda a la boca, amb l'objectiu que aquest pagués el seu viatge al més enllà. Posteriorment seguia l'encesa de la pira. 



El foc era extingit amb vi (era molt normal que s'evitessin mullar les cendres perquè el difunt no anés ebri per l'altre món) i les cendres eren recollides pels familiars més pròxims, generalment les mares o els esposos. El ossos, encara calents, eren rentats amb vi o llet, un cop freds es dipositaven en una urna funerària plena de flors. L'endemà se celebrava un banquet , en el qual es menjava en honor al mort. Aquests menjars després eren celebrats en aniversaris per commemorar al difunt. Era normal que els familiars, al recordar els seus avantpassats, visitessin molt sovint les tombes dipositant flors.



Els ritus funeraris per als pobres eren molt diferents, moltes vegades eren llançats com animals en les fosses comunes fora de les ciutats per deixar-los podrir, i després eren incinerats allà. Els romans associaven la mort amb la contaminació, no només material sinó espiritual, és per això que els enterraments s'havien de realitzar de nit i fora de la ciutat. 



Els familiars honraven als seus éssers estimats amb ofrenes de menjar, per això en les tombes hi havia tubs de libació , pèrgoles, exedres i pous. Es realitzaven ofrenes d'ous, mongetes, llenties i vi . El vi es considerava un substitut de la sang i la beguda preferida dels morts. En ocasions especials es sacrificaven animals i es feia una ofrena amb sang. L'espai de l'enterrament, sepulchrum, adquiria el caràcter de lloc sagrat, locus religiosus. Només podien accedir-hi els familiars. Les parts externes, la momumenta, sí que es podia transformar i redecorar.
RITUALS FUNERARIS
Sempre el funeral començava a la casa del difunt. La família acompanyava al cos al seu llit per donar-li l'últim petó i retenir així l'ànima que s'escapava per la seva boca. Després de la defunció se li tancaven els ulls i es cridava tres vegades pel seu nom per comprovar que realment havia mort. A continuació es rentava el cos, se’l perfumava i se’l vestia. Els luxes estaven prohibits per llei però permetien col·locar sobre el cap del difunt les corones que havia rebut quan estava viu. Seguint el costum grec es dipositava al costat del cadàver una moneda perquè Caront transportés la seva ànima en barca i travessar així la llacuna Estígia cap al regne dels morts. Finalment el cos del difunt es col·locava sobre una llitera amb els peus cap a la porta d'entrada, envoltat de flors, i es cremaven perfums. Segons la classe social, podia estar allà de tres a set dies. A la porta de la casa es col·locaven branques d'avet o xiprer per avisar els vianants de la presència d'un mort a l'interior. 

Com a senyal de dolor per la mort, evitaven encendre foc a la casa. Fins a finals del segle I, el funeral era celebrat a la nit a la llum de les torxes, ja que la mort era un succés desgraciat i contaminant. A partir d'aquesta data comencen a realitzar els ritus de dia, excepte els dels nens, suïcides i indigents. El transport a la tomba, es realitzava col·locant al difunt en una caixa de fusta oberta que es col·locava sobre una espècie de llitera per a transportar o era portada a coll per la seva família. La humatio, era essencial en el funeral. Consistia en llançar terra sobre el cos del difunt o sobre part d'ell.

Durant els nou dies següents al funeral, es realitzaven ritus que finalitzaven amb un dinar i el sacrifici d'un animal. El temps de dol per als familiars directes era de deu mesos i no podien realitzar festes ni utilitzar adorns. Els difunts eren honrats de forma general els dies de Parentalia, que tenien lloc entre els dies 13 i 21 de febrer. Altres festes dedicades als difunts i més antigues van ser les Lemurias, celebrades el 9, 11 i 13 de maig.

                            Altar amb ofrenes per el difunt 

INCINERACIÓ


Consistia a reduir el cadàver a cendres, ja que creien que així l'ànima podria arribar al seu origen, el cel. La cerimònia es celebrava sobre una pira amb forma d'altar sobre la qual es dipositava el taüt amb el cadàver. Se li obrien els ulls perquè simbòlicament pogués mirar com la seva ànima anava cap al cel. Abans de cremar el cadàver se li tallava un dit i es llançaven 3 grapats de terra que simbolitzaven seu enterrament. Com a símbol de dolor dels familiars i amics llançaven sobre la pira ofrenes d'aliments i de perfums, es cridava el seu nom per última vegada i s'incendiava la pira amb torxes. El ritu acabava tirant aigua i vi sobre la pira. A la fi del segle II i principis del segle III les incineracions van ser substituïdes per les inhumacions en tot l'imperi excepte els enterraments infantils que continuaven amb la incineració.


  
                      Urna funerària

TOMBES I SARCÒFAGS


Les tombes podien contenir urnes, amb les cendres del difunt, o sarcòfags amb el cos d'aquest. les dues coses, estaven adornades amb baix relleus de diferents escenes mitològiques, de la vida quotidiana, i fins i tot plantejaments filosòfics o polítics relacionats amb els gustos i preferències del mort. Aquestes urnes i sarcòfags podien estar construïdes de metalls preciosos o marbre, depenent del nivell econòmic de la família del difunt. Més enllà de les tombes comuns hi havia les tombes colossals, monuments que expressen la idea de la creació humana en totes les seves perspectives.

Tipus de tombes:

- Tombes simples:
  • Sarcòfag: recipient llaurat de pedra, fusta o plom, pel difunt.
  • Tomba a dues aigües o caputxines: consisteix a cobrir el cos del difunt amb tègules disposades en forma de triangle.
  • En un recipient ceràmic o urna cinerària, es posaven les restes o les cendres del difunt.
- Tombes monumentals:
  • Monuments turriformes: construcció de planta quadrada sobre un podi esglaonat i decorada amb relleus.
  • Pilars estela: base escalonada sobre la qual s'alça un pilar en forma de capitell, que serveix de base per a una escultura. Igual que als monuments turriformes, són característics del món oriental i ibèric, però després serà propi dels romans. 
  • Mausoleus: llocs monumentals d'enterrament col·lectiu familiar.
  • Catacombes: enterrament col·lectius paleocristians senzills.
  • Abocadors: a vegades es fan servir de fosa comuna per a la gent més pobre que no disposaven de familiars o coneguts.
  • Columbari: grans estructures rectangulars alineades en files rectangulars horitzontals o verticals que albergaven més de mil urnes. De vegades es feien pòdium o excavacions per als cossos inhumats. Això es va estendre en l'època d'August quan el sòl es va encarir per als enterraments de les classes més humils.                    
 Tomba de Gai Cesti davant la porta de San Paolo, a Roma                        
                              

Karina Szabo
4t ESO

24 de maig del 2019

FILEMÓ I BAUCIS

Filemó i Baucis eren dos avis que vivien a les muntanyes, casa seu era una petita cabanya senzilla i digne. No tenien gaires propietats, però això no els feia pobres. 
Zeus i Hermes a casa de Filemó i Baucis, de Peter Paul Rubens

Un dia, Zeus va baixar a la Terra amb el seu fill, Hermes, tots dos amb aspecte d'humans. Així van recórrer la regió buscant hospitalitat a cada casa, per comprovar la bona voluntat i generositat de la gent que vivia allà. 
Quan van arribar a casa de Filemó i Baucis, aquests els van acollir humilment a la seva llar. Baucis els hi va donar un lloc per dormir i aigua calenta perquè poguessin rentar-se els peus, bruts i adolorits pel viatge. Filemó va sortir a l'hort per buscar verdura fresca i donar-la a Baucis perquè cuinés. Els únics aliments que tenien i tots els van oferir a Zeus i Hermes, tot i que Zeus, gaudint molt del menjar que aquests els hi oferien, cada vegada que la gerra de vi es buidava, feia que es reomplis sola. Quan la parella va observar aquest miracle, van veure que els seus convidats eren déus, i van tenir por de no haver-los donat suficients aliments dignes d'ells i van sortir de casa, per matar a la seva oca, l'únic animal que tenien. 

Zeus els va dir que no la sacrifiquessin, perquè ja havien donat prou mostres de la seva bondat. Va explicar a Filemó i Baucis que els seus veïns serien castigats pel seu egoisme i que s'inundaria gran part d'aquella regió, però que ells dos es podrien salvar. Seguidament tots van sortir de la casa, i van pujar a dalt de tot d'una muntanya. Quan van girar-se per veure el lloc d'on venien, només van veure un gran llac i un temple preciós on abans hi havia hagut la cabana de Filemó i Baucis. Així doncs, Zeus va convidar als dos a demanar allò que més desitgessin. Aquests van respondre que volien seguir vivint allà on hi havia estat la seva cabana,  i a més, que poguessin morir-se a la vegada, i així cap dels dos hagués d'enterrar a l'altre. 
Finalment, van seguir vivint feliçment i quan els va arribar l'hora, Zeus va complir el seu desig, transformant-los en arbres, un Tell i una Alzina, que des d'aquell dia, creixen junts a les portes del temple. 



Alba Riera
1r batx

ELS ESCLAUS A L'ANTIGA ROMA

QUE SÓN?

Els esclaus eren una classe social on hi havien les persones que eren considerades inferiors a la resta de la societat. Aquests estaven sotmesos a obeir les ordres del seu amo al llarg de la seva vida.  

     esclaus romans fent feines pels romans

COM S'ADQUIRIEN ELS ESCLAUS?

Els esclaus romans s'aconseguien a través de guerres, presoners de guerra, nadons abandonats que els convertien en esclaus, si eren homes i si eren dones les feien prostitutes.

Durant aquell temps hi havia molt tràfic d'esclaus, ja podia ser en una subhasta pública, en botigues, i fins i tot si aquell esclau era molt important, es venia per venda privada.

      esclaus treballant el món rural

COM EREN TRACTATS?

Com molts sabeu, tots els esclaus depenien d'un home, l'amo. Aquest els podia obligar a fer qualsevol tipus de feina. Alguns treballaven a les mines, aquesta era la pitjor de tots, altres treballaven als camps i els que tenien més nivell i intel·ligència eren mestres, perruquers, etc.

Els esclaus eren tractats depenen de la família per a qui treballaven. Alguns tenien molt bona sort i podien gaudir d'alguns petits privilegis ja que eren tractats com un altre membre de la família. En canvi d'altres no en tenien tanta de sort i eren explotats i maltractats fins el seu últim dia de vida.   



Berta Dong Reixach
4t ESO

23 de maig del 2019

GALATEA I POLIFEM

Galatea era filla de Nereu (fill de Pont i Gea) i d'una nimfa marina molt bella. La filla va heretar la bellesa de la mare, vivia al mar i era l'objecte de desig del ciclop Polifem.  

Polifem era tot el contrari a la bella Galatea, era monstruós, gegant i brut. Era fill de Posidó i de la nimfa Toosa, i estava bojament enamorat de Galatea, però com solia passar ella no li feia cas. La jove estava enamorada del fill del déu Pan i una nimfa i s'anomenava Acis i els dos amants s'havien de trobar secretament. 

El triomf de Galatea, Rafael
Una vegada, els amants estaven al costat del mar i Polifem els va descobrir. Molt enfadat pel que havia vist, va agafar una roca molt pesada i la va llençar a damunt d'Acis xafant-lo i matant-lo. Galatea, desesperada, va córrer cap al seu enamorat i va intentar salvar-lo però va ser en va. Galatea plorant, va suplicar els déus que van convertir la sang del jove i les llàgrimes d'ella en un riu perquè d'aquesta manera estiguessin junts per tota l'eternitat. 


Acis i Galatea, Guillemot

Hi ha tres versions més d'aquest mite. Una diu que Galatea està destinada al ciclop i quan Acis s'enamora d'ella, Polifem actua d'una forma molt agressiva cap a ell, tirant-li pedres i per escapar, Acis es converteix en riu. L'altra versió diu que Galatea acedeix a l'amor del Polifem i tenen tres fills: Celt, Gàlata i Il·liri, d'aquí venen ens epònims dels celtes, els gàlates i els il·liris. 
L'última versió diu que Pigmalión, rei de Chipre, va constuir una escultura que va anomenar Galatea. Com que vivia sol es va començar a enamorar de l'escultura. Durant una celebració en honor a Afrodita, el rei Pigmalión va demanar a la deessa que li donés vida a Galatea i la deessa li va fer un senyal al rei que ell no va entendre i va marxar a casa decebut. Després de contemplar l'escultura durant hores va besar-la iva adonar-se que els seus llavis no eren freds. Va tornar a besar-la i Galatea va cobrar vida i es va enamorar del seu creador. Afrodita va concedir el do de la fertilitat i així va néixer Pafo que va donar nom a l'illa de Pafos. 


Odisseu a la cova de Polifem, Jakob Jordaens

Silvia Kanuteh Rubio

1r batx

TÀRRACO

Tots coneixem la ciutat de Tarragona, però pocs saben el seu origen i la gran importància que va tenir en l'època clàssica... En aquella...

Popular Posts