26 de maig del 2017

RESTES ROMANES PROP DE TARRAGONA (II)

En aquesta entrada seguiré explicant les restes que podem trobar fora de la ciutat de Tarragona, que porten sobre la mateixa terra des de fa molts anys.

Torre dels Escipions:
La Torre dels Escipions és un clar exemple d'un monument funerari romà. A principis del segle I d.C, una família romana, la qual vivia amb una bona economia, va encarregar la construcció d'un mausoleu. Un mausoleu és una construcció funerària amb forme de torre. Està situada uns cinc quilòmetres i mig al nord-est de la ciutat.
Estava formada per tres cossos quadrangulars i amb una teulada piramidal (la qual va desaparèixer). En la cara frontal i podem apreciar dues figures en relleu que representen al déu Atis, sota una escriptura dins d'una tabula ansata (suport o marc d'una inscripció romana de forma rectangular) que malauradament no podem veure molt bé a causa dels desperfectes del pas del temps. A la part superior podem observar la silueta de dos personatges, que es creu que són les persones enterrades en el monument. A l'interior hi havia una cambra funerària on hi havia les cendres o els cossos dels difunts, aquest monument però es va trobar totalment buit per l'interior. Segurament aquest monument va ser utilitzat com a torre de guaita a l'època medieval.

De fet, els cementiris romans sempre es trobaven fora de les muralles de la ciutat, per qüestions higièniques.

Torre dels Escipions

La vil·la dels munts:

La rellevància política i el desenvolupament demogràfic que tingué Tàrraco a voltants del segle II a.C va generar l'aparició de diverses vil·les al voltant del seu territori. La implantació de les villae, establiments rurals dedicats a l'activitat agrícola, va el proveir menjar a la ciutat i va ajudar amb transformació i el domini del territori.
A partir del canvi d'era, la funció residencial de la vil·la adquireix més importància. La vil·la llavors esdevé, sense oblidar l'explotació dels recursos agrícoles, una residència complementària i alternativa a la casa urbana, i les seves edificacions principals estan destinades al repòs i al lleure de propietaris i convidats.
Al segle I dC, en el terme municipal d'Altafulla (tarragonès), en la vessant occidental del Cap Roig relativament a prop de la desembocadura del riu Gaia, i a només 12 km de Tàrraco, es construeix la gran vil·la que avui coneixem com la vil·la dels Munts. Es tracta d'una de les vil·les residencials romanes més importants del país per la magnitud de les seves restes arquitectòniques i per la riquesa del tractament decoratiu.
A les parts septentrional i occidental del turó es va estendre la part rústica aprofitant una extensa i fèrtil plana travessada per la Via Augusta. A l'altre costat, de cara a mar, va construir l'àrea residencial formada per una gran casa, la domus, diversos jardins i un mínim de dos conjunts termals. Uns banys principals es trobaven a prop de la casa i, els altres, a la platja.
Hi van viure Caius Valerius Avitus i la seva esposa Faustina. Caius tenia el càrrec més alt de l'administració local i havia estat traslladat per ordre de l'emperador Antoní Pius. Caius va engrandir les termes principals de la vil·la, afegint-hi més piscines i noves estàtues, va construir una gran cisterna i va renovar les pintures i alguns dels paviments de la casa.
Més tard, entre els anys 260 i 270, es produí un gran incendi que devastà la major part de la vil·la. Després d'aquest fet, les obres de reconstrucció van restablir l'activitat agrícola, però la vil·la no va recuperar la riquesa i l'esplendor de segles passats. El gran edifici residencial, molt afectat per l'incendi, no es va tornar a habitar i fins i tot es va instal·lar en el seu interior una premsa d'oli o de vi.
La vil·la va romandre ocupada fins al segle VI o VII i després va patir, com la majoria dels jaciments rurals, un llarg període d'abandó i d'espoli.



Eva Bujons
1r Batx

24 de maig del 2017

LES MATEMÀTIQUES A L'ANTIGA ROMA

Els romans van ser una civilització molt utilitària i pràctica, raó per la qual no es van preocupar gaire per la ciència ni van fer gaires avenços en les matemàtiques ni en la numeració. Tot i així, Roma va tenir un important desenvolupament en altres matèries relacionades com l'enginyeria o el comerç. És més, la majoria del seu coneixement provenia de terres conquerides com Grècia i Egipte, i les matemàtiques no en van ser menys. Van adquirir molts coneixements d'aquestes cultures i se'ls van fer seus.

Per tant, les matemàtiques dels romans i el seu sistema de numeració eren bastant rudimentàries i no es van actualitzar mai, però cal recordar els romans eren molt pràctics i aquest sistema ja era prou útil per a ells.

Els romans van agafar els conceptes matemàtics de Grècia i Egipte, que van posar els fonaments de la matemàtica moderna

El sistema de numeració romà no era com el nostre tot i que el solem utilitzar quan ens referim a segles. Es tractava d'un sistema on cada nombre comptava amb un símbol especial per a nombrar-lo. Els símbols eren els següents:

  • I: 1
  • V: 5
  • X: 10
  • L: 50
  • C: 100
  • D: 500
  • M: 1000



Aquests símbols tenien algunes regles bàsiques per no poder escriure els nombres de maneres diferents, com ara la no possibilitat d'escriure quatre vegades el mateix símbol. Per tant, si jo vull escriure el número 4 en el sistema de numeració romana, no escriuré mai IIII, sinó que hauré d'escriure IV.

Una curiositat d'aquest sistema és que els romans no tenien cap símbol pel 0 encara que coneixien el concepte de no-res, és a dir, el fet de no tenir res o cap cosa. La raó per la qual no tenien el 0 en el seu sistema és que, com ja he dit, els romans formaven part d'una civilització molt pràctica.

MATEMÀTIQUES I ROMA, UNA MALA COMBINACIÓ?

Sobre les matemàtiques romanes ja hem pogut observar que eren molt simples, i només van limitar l'aplicació de la matemàtica en àmbits que ells consideressin importants com el comerç o l'agrimensura. De fet, els emperadors romans mai van recolzar el desenvolupament de la matemàtica, fet que va provocar que en els onze segles de duració de l'Antiga Roma mai sorgís un matemàtic destacat o mínimament important.

L'agrimensura va ser una de les branques on la matemàtica hi estava més present
La destrucció de la Biblioteca d'Alexandria i el sorgiment del cristianisme que prohibia l'aprenentatge del grec i, per tant, el seu coneixement matemàtic, són altres raons que van ajudar a que Roma tingués un desenvolupament de la matemàtica pèssim.

Si voleu entendre d'una forma més clara el món de la matemàtica romana, podeu veure aquest vídeo realment interessant:


Ferran Gil
4t ESO

23 de maig del 2017

RESTES ROMANES PROP DE TARRAGONA (I)

Fa uns dies els alumnes de 1r i 2n de Batxillerat els quals estem estudiant llatí i literatura castellana, ens vam dirigir cap a Tarragona amb l'objectiu de conèixer una mica més de la ciutat, veure'n les restes i un teatre: EL SOLDAT FANFARRÓ. Els alumnes de llatí durant les setmanes anteriors a aquesta vam estar fent un treball sobre la ciutat de Tarraco per coneixen més la història i les restes que en queden. Seguidament podreu veure algunes de les restes que n'han quedat fora d'aquesta ciutat romana.

Via Augusta:


La Via Augusta és una resta romana que no només trobem a Tarragona sinó al llarg d'Espanya. És la calçada romana més llarga d'Hispània amb una llargada aproximada de mil cinc-cents quilòmetres. El seu traçat recorre des dels Pirineus fins a Cadis resseguint el mediterrani. Era la xarxa viària principal a la Hispània romana, a més era l'única via que unia la península Itàlica amb la península Hispània. Les seves etapes i distàncies són gravades als vasos Apol·linars o vasos de Vicarello, quatre copes de plata trobades entre el 1852 i el 1863 a les aigües termals d'Aquae Apollinares, Vicarello. Després dels Pirineus continuava a la Via Domitia, a través de la Gàl·lia Narbonense i per fi a la ciutat eterna.

El seu nom original fou el de Via Augusta Julia, en honor als emperadors Juli Cèsar i August, que van intervenir en la seva construcció tot i que ha estat anomenada anomenada de diferents maneres segons les èpoques: Via Hercúlea, via Heràclea, camí d'Anníbal, via exterior, camí de Sant Vicent Màrtir i ruta de l'Espart.
Resultat d'imatges de mapa via augusta

Mapa Via Augusta

Necròpolis:

Al voltant de les vies de sortida de Tàrraco, cap al sud-oest i prop del riu Francolí, es va desenvolupar, una extensa àrea funerària on s'hi ha trobat els sepulcres del bisbe Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi, morts a l'arena de l'amfiteatre l'any 259 d.C. És un dels cementiris més grans i importants de tot l'occident de l'Imperi romà, amb 2.050 sepulcres datats des del segle III fins al VII d.C, des de magnífics mausoleus fins a senzilles sepultures.
La Necròpolis es completa amb una basílica construïda al s.V que disposa d'un baptisteri i de cambres funeràries. A l'interior dels sepulcres s'hi ha trobat una gran quantitat d'estris domèstics. En el material utilitzat per a la construcció apareixen elements trets d'altres edificis i construccions de la ciutat com carreus, motllures, marbres, rajoles...
Entre les peces principals del museu en destaquem el sarcòfag anomenat dels Lleons, el sacrifici d'Isaac, el de sant Pere i el de sant Pau.
Segons els estudis realitzats per les restes, la població de Tàrraco tenia una estatura mitjana, els homes mesuraven entorn de 1,65cm i les dones 1,54cm, amb un gran predomini de la tipologia mediterrània. En època imperial, molts ciutadans pertanyien a la tribu Galeria. Hi ha moltes inscripcions de lliberts i destaca l'emigració de les persones vingudes de les províncies orientals i de l'interior d'Hispània. En el sector nord-oriental, rere el museu, es poden veure les restes d'una vila suburbana amb uns petits termes, cisternes i dependències d'ús domèstic i residencial. Aquesta vil·la va ser usada durant els segles II i III. Posteriorment les seves restes es van aprofitar en la necròpolis.

Resultat d'imatges de necropolis tarragona

Restes de la necròpolis 
Aqüeductes i termes:

El subministrament d'aigua durant el període republicà va dependre del curs irregular del riu Francolí i, sobretot, de les aigües del subsòl, acumulades de manera natural en un impressionant conjunt càrstic de cavitats i llac subterranis, situats sota l'espai entre la basílica i el teatre. Per això, en la zona on es va estendre la ciutat baixa de Tàrraco era possible obtenir aigua a través de la perforació de pous i de brolladors naturals, que ja van ser aprofitats pel poblat ibèric precedent i dels quals els romans se'n servien, com demostra la monumental font dels Lleons (C. Pere Martell). Així mateix s'ha trobat recentment una llarga galeria subterrània d'època romana, excavada, segons la hipòtesi dels arqueòlegs, amb la finalitat de recollir aigua d'origen càrstic per dur-la fins al port militar. Sembla, doncs, que el primer aqüeducte de Tàrraco va ser sota terra i que constituiria un extens sistema subterrani de conducció d'aigua.
Però en època imperial l'aigua provinent del riu i de pous, fonts i cisternes va esdevenir insuficient per a les necessitats creixents de la ciutat. Així és que al segle I d.C. es van construir tres aqüeductes per assegurar la provisió de l'aigua necessària des dels rius propers: dos captaven l'aigua del Francolí i un del Gaià. El més llarg era el que avui encara presenta un tram d'uns 200 metres  elevat fins a 26 metres per mitjà de dues fileres d'arcs per salvar una barrancada. És el famós Pont de Diable o aqüeducte de les Ferreres. La resta de la conducció es mantenia a nivell de terra, primer paral·lela a la llera del riu i després resseguint les corbes de nivell.
Les intervencions arqueològiques dels darrers anys a la part baixa de Tarragona han tret a la llum diverses estructures de banys, tant privats com públics. Destaquen les termes públiques localitzades al carrer d'Apodaca (s. I d.C) i, sobretot, les grans termes del carrer de Sant Miquel de model imperial (s. III dC).



Eva Bujons
1r Batx

22 de maig del 2017

JULI CÈSAR

Gai Juli Cèsar va néixer el dia 13 de Juliol a l'any 100 a.C i va ser assassinat el 15 de Març de l'any 44 a.c. Des de petit va ser educat per grans mestres. Als seus 12 anys va ser nomenat Flamen Dialis que volia dir sacerdot de Júpiter. Va ser obligat a casar-se amb Cornèlia Cinilla. Als 14 anys va quedar orfe del seu pare, i aquí, afectat va negar-se a divorciar-se de la seva esposa.


Juli Cèsar
En la seva juventut va ser segrestat pels pirates on el van portar en un viatge per les illes gregues. Es va alliberar dels pirates pagant un alt rescat. Més tard es va venjar dels pirates, els va crucificar i les dones i els nens els va fer convertir esclaus. Durant el temps, César va anant agafant prestigi en els diferents càrrecs. 

L'any 59 a.C va ser triat cònsul i va guanyar una gran popularitat pels motius següents: va repartir territoris, va augmentar els controls sobre els governadors provincials i va donar publicitat a les discussions del Senat.

Va buscar la base per obtenir un poder personal absolut: es va fer concedir per 5 anys. Cèsar va tenir el poder de controlar Gàl·la Ilíria. Cèsar i Pompeu es van convertir en rivals quan la filla de Cèsar, la Júlia amb a qual estava casada amb en Pompeu, es va morir. A partir d'aquí, Cèsar va iniciar una guerra civil que va durar tres anys i gràcies aquesta guerra va poder conquerir Roma i Itàlia, després va conquerir Hispània i es va dirigir cap a l'Orient on en Pompeu es va refugiar. Finalment en Juli Cèsar assassina en Pompeu a Egipte. Durant la llarga guerra civil va matar molta gent. Quan va arribar a Roma va organitzar celebracions per celebrar la seva victòria.
Cèsar va començar acumular càrrecs i honors que van enfortir el seu poder personal. Va establir una dictadura personal.
El rumor era que en Cèsar podia proclamar-se rei. Els conjurats el van assassinar en el Senat el 15 de Març de l'any 44 a.C.
El seu successor va ser Octavi August, el seu nebot-net.  



Martina Vilar
4t ESO

19 de maig del 2017

L'ASTRONOMIA A L'ANTIGA ROMA

Quan l'ésser humà, dotat de capacitats, es va poder aixecar i mirar a l'horitzó, va adonar-se que damunt seu hi havia un altre món tant o més fascinant que aquell al que estaven acostumats.

Els grecs el van idear de forma esfèrica i seguint un sistema semblant a l'heliocèntric: un gran cos igni restava al mig i era orbitada per la terra, la lluna, el sol i cinc planetes. Per tant, nou cossos. Pels grecs, però, el nombre deu era sagrat, així que es van inventar el desè cos celeste: la anti-terra, invisible i situada darrere del sol. Quan aquesta passava per davant del sol tenia lloc la nit, i quan i passava la terra, tenia lloc el dia. Els grecs van idear el sistema d'òrbites dels planetes i el de rotació i de translació.


Eudoxe de Cnidos va proposar la teoria de les esferes homocèntriques. Considerava que la Terra era el centre de l'univers i un total de vint-i-set esferes l'envoltaven (el sol era considerat un planeta).

Aristòtil es va basar en aquest model per a fer el seu propi sistema, però en el seu, en comptes de vint-i-set, n'hi havia cinquanta-quatre. Hiparc de Nicea va reduïr el nombre a set, i llavors Claudi Ptolomeu va fer el sistema que s'adoptaria durant l'edat mitjana fins al renaixement.


L'imperi romà va donar poc avanç a la ciència. Les teories que van sorgir en aquesta època van ser les que ja es coneixien a Grècia, com les teories geocèntriques d'Aristòtil. Tot i així, va destacar Lucreci, un filòsof del s.1 aC, que concebia l'univers d'una manera molt semblant a la moderna.


La coneixença que tenim avui en dia sobre el cosmos és molt més gran. Però què pensaries en mirar el cel si no sabessis res del que hi ha allà fora, ni de com funciona? Però realment en sabem tant? Què és el que veus, a simple vista, quan mires al cel a la nit?
"El cel que veiem a la nit consisteix d'una petita selecció entre les
estrelles més brillants i les més properes dins d'aquest cercle vermell"

És a dir, tot el que veien els llatins i els grecs i tota l'astronomia antiga és basada en tant sols aquest petit cercle dins de la nostra galàxia. I tot i així, no ens podem imaginar ni de lluny com de petita és la nostra galàxia. Deixo un petit vídeo subtitulat que ho explica.

Miquel Aragonès
1r Batx 

18 de maig del 2017

COM ESCRIVIEN ELS ROMANS?

Actualment, quan tenim la intenció d'escriure qualsevol cosa ho tenim ben senzill: agafem un bolígraf o un llapis i un paper i llestos; però a l'època romana no hi havia ni estris d'escriptura de tinta tan ben desenvolupats com els bolígrafs ni uns papers tan perfectes com els que tenim ara.


Per deixar-ho ben clar, els romans no tenien papers en blanc ni aquests tenien una forma tan perfecta, però evidentment, tenien els seus propis mètodes que eren prou avançats tenint en compte que estem parlant de fa dos mil anys.

En primer lloc, a Roma s'escrivia en materials durs, com la pedra o el bronze. Es tractava d'una escriptura de caràcter públic, és per això que en pedra, veiem inscriptiones en arcs de triomf, temples o estàtues.

El papir, el material més preuat que provenia d'Egipte, va ser el més utilitzat i se'l reconeix com l'antecedent del paper. 

Restes de papir, l'antecedent del paper


COM ÉS EL PAPIR I COM S'UTILITZAVA A ROMA?

Com ja hem dit el papir procedia d'Egipte i era el material més preuat pels romans que provenia d'Egipte. El papir provenia d'una planta les fulles de la qual s'unien amb una goma natural, s'allisaven amb una pedra anomenada Pumicita i s'escrivia en elles amb tinta (atramentum) d'origen vegetal, ordenant l'escriptura en columnes (paginae), i s'enrotllaven formant un cilindre (volumen) al voltant d'una mena de vareta de fusta (umbilicus).

Si voleu saber més coses sobre el papir i l'escriptura que s'aplicava sobre aquest material, aquesta presentació us ajudarà molt.


Ferran Gil
4t d'ESO

17 de maig del 2017

AMORS CÈLEBRES A L'ANTIGUITAT

Tant a l'antiguitat com  a l'actualitat, l'amor és un dels grans temes de debat entre els grans pensadors i filòsofs però tanmateix, és un tema de controvèrsia en la quotidianitat. No obstant això, què és l'amor? L'amor és molt difícil de definir, de fet, podríem dir que no hi ha una definició que el defineixi per complet. Al diccionari hi diu que és un sentiment, atracció o inclinació profunda cap a una persona, encara que, és tant sols això? Grans filòsofs afirmen que l'amor és un concepte inexplicable encara que tots el sentim i el rebem. De fet, a l'antiguitat el concepte d'amor ja estava present. Alguns dels amors cèlebres d'aquell moment eren:

- ORFEU I EURÍDICE
- AFRODITA I ARES
- AMOR I PSIQUE
- FEDRA I HIPÒLIT
- JASÓ I MEDEA

ORFEU I EURÍDICE 

Un dia Eurídice caminava per un camí quan, de cop i volta, Eurídice va patir un intent de rapte per part d’Aristeu, un pastor rival d’Orfeu. Ella escapà, però mentre s'escapava, va trepitjar un escurçó que li va mossegar el peu i li va provocar la mort. Quan el seu estimat va descobrir el cos sense vida d’Eurídice va decidir anar a buscar la seva ànima al Món dels Morts. Es va atrevir per amor al que cap home mai havia gosat fer: emprendre un viatge terrible als Inferns.

Orfeu va anar a buscar a Caront, un dels barquers d’Hades (déu de l'infern) encarregat de guiar les ombres errants dels difunts a l’altre banda del riu, i li va demanar que el conduís al món dels morts. Per tal d'aconseguir el què volia, va decidir fer ús de la seva màgia i li va tocar a Caront una cançó amb la seva lira. Caront commogut va acceptar portar Orfeu allà on volia. Quan va arribar a l'altre costat del riu, va caminar fins a arribar a les portes vigilades per Cèrber (el gos d’Hades, un monstre de tres caps). Llavors Orfeu, per poder passar, va tornar a recitar una cançó amb la seva lira i va aconseguir arribar als inferns.

Justament al arribar, es va trobar amb Persèfone (deessa dels inferns) i amb Hades, i per a ells va cantar amb la seva lira demanant que els hi tornès l’ànima de la seva estimada. Commoguts per la seva veu, no van poder negar-li el que ell demanava, i així va ser. Mai ningú va recitar un cant tant preciós als inferns, mai un amor havia estat tan lluitat abans, i la súplica d’Orfeu va arribar fins al racó més llunyà del món dels morts, i per un instant, el temps es va aturar en aquell lloc tan fosc i trist. Persèfone i Hades van accedir a tornar-li la vida d’Eurídice, però amb una condició. Així doncs, li van dir: “has d’anar agafat de la seva mà, posar-te davant seu i caminar pel camí que us portarà fins el món dels vius, però a més, no podràs mirar-la als ulls, si la mires el joc haurà acabat i la teva estimada es quedarà atrapada al món dels morts per sempre.” Junts van travessar el camí que els retornaria al món dels vius i quan Orfeu ja tenia els paus a la terra, Eurídice encara tenia un peu al món dels morts. Llavors en aquell mateix moment, en l'instant en que es va girar, va veure com perdia la seva estimada i com s'allunyava d’ell per sempre. Orfeu, doncs, desesperat, intenta tornar a entrar al món dels morts amb totes les seves forces però ja no pot de manera que desconsolat, torna a la Terra. A partir d'aquell moment, va renunciar a la companyia dels humans i va caminar errant per les solituds agrestes de Tràcia cantant i plorant les seves penes amb la seva lira.

Les Bacants, enamorades del poeta van intentar seduir-lo, i ell, enamorat d'Eurídice, en va fugir. Les dones el van seguir i, furioses de la fugida d’Orfeu, van fer bocins la seva roba i van esquinçar el seu cos. El seu cap va caure per les aigües deixant escoltar la seva veu, i a aquell lloc s'hi va fundar un santuari en honor seu. Fet trossos el seu cos, la seva ànima, al fi lliure, va poder partir cap als inferns, i allà juntament amb Eurídice, van poder estar junts demostrant que existeix l'amor desprès de la mort.


Orfeo y Eurídice, de Joseph Paelinck
AFRODITA I ARES

La gran majoria de vegades, associem Afrodita amb Ares, el deu de la guerra. De fet, això es deu a una de les llegendes més famoses sobre ells dos. Es diu, que Afrodita estava farta del seu marit Hefest, ja que no li feia el cas que ella mereixia. Per això va intentar trobar l'amor amb Ares. Un dia quan Hefest estava distret, va fugir en busca del seu amant. Més tard mentre Hefest estava treballant a la forja, però,  va venir Helios (altres fons diuen que va ser Apol·lo) a avisar-lo que la seva dona li era infidel. Com a càstig i venjança va crear una xarxa de fins fils i la va tirar sobre d'ells per atrapar-los. Un cop atrapats va cridar a tots els deus olímpics per burlar-se de la parella, però només vingueren els homes, doncs les dones es van quedar a casa mortes de vergonya. Els déus eren allà, rient sense parar de la infidelitat de la noia. Posidó, cansat de veure com els seus germans humiliaven a la deessa, va prometre a Hefest que Ares pagaria el que havia fet. Però, finalment, es van escapar sense complir la promesa. Per la seva part, Afrodita va marxar trista i plorant desconsoladament per culpa de la humiliació a la que acabava de ser sotmesa per part del seu marit.

La infelicitat d'Afrodita amb el seu matrimoni va fer que busqués la companyia de molts altres. Entre ells hi havia Ares i Adonis. 

Afrodita i Ares. de Virginia Seguí
AMOR I PSIQUE

Un mite d'amor com el d'Amor i Psique parla de la lluita entre el cor, la passió i la raó. Amor o bé Eros, era el déu que feia enamorar, desenamorar i que, tanmateix, jugava amb els sentiments dels homes i els déus. D'alta banda, Psique, era l'ànima, l'última cosa que abandonava el cos abans de la mort. 

El mite diu que hi havia una ciutat, on hi regnava un rei i una reina que van tenir tres filles. Les tres, cridaven l'atenció per la seva bellesa, però tot i així la més petita era la més bonica, i es deia Psique. Ho era tant, que la deessa Venus, es va posar gelosa perquè ella volia ser-ho més.

Venus, va enviar el seu fill, Amor, el déu de l'amor, a fer que la jove s'enamorés del ser més lleig. Però per error, el déu Amor, es va enamorar de la jove i per no desobeir a la mare, va fer un pla: el pare de Psique, va anar a consultar un oracle i aquest, li va dir que portés a la seva filla fins a una roca, que allà, es casaria amb un monstre. Ella, amb una gran pena, va ser conduïda fins allà i la van deixar abandonada. La van portar al mig d'una vall molt fonda, al costat d'un riu, on hi havia un palau preciós. 

Quan va entrar, les portes s'obrien al seu pas, i unes veus que ella desconeixia, misterioses, la van guiar, li van donar de menjar, i després, la van conduir fins al seu dormitori.

Quan dormia, va sentir al seu costat el seu misteriós marit. No obstant això, no el va poder veure, de fet, no l'havia vist mai ja que abans que sortís el sol, ell ja havia desaparegut. I així van estar durant un temps: durant el dia, ella estava sola, i de nit, apareixia el seu marit estirat al seu costat. En un principi, era molt feliç malgrat que va començar a trobar a faltar a la seva família i va demanar-li permís al marit, per anar-los a veure. 

Ell, li va permetre, però amb una condició, que no fes cas als consells que li diguessin sobre intentar investigar qui era realment el seu marit, ja que això voldria dir, perdre'l per sempre. Però la van convèncer. Les seves germanes li van dir que un dia, de nit, encengués una espelma i així veuria com era. I ella, així ho va fer. Però quan va veure la bellesa d'Amor, de l'emoció, una gota de cera de l'espelma li va tocar l'espatlla al marit, i es va despertar. Ell, després del que li havia dit abans, la va abandonar. 

Psique, va començar la recerca del seu marit. Primer de tot, va anar al temple de la deessa Ceres, després, a una arbreda de la deessa Juno, però ningú la va poder ajudar i no li va servir de res. Però li quedava una opció, que era recórrer a Venus, però la mare del seu marit no es va apiadar d'ella,  i la va enviar al regne dels morts, on vivia la deessa Prosèrpina, perquè li donés una caixa plena amb la seva bellesa. La va aconsellar com s'havia de comportar durant el viatge: havia de portar dos pastissos per tirar a la cara d'un gos de tres caps que vigilava el regne, portar dues monedes a la boca per facilitar-li el pas del riu que separava el regne dels vius del regne dels morts, i finalment, li va dir que no obrís la caixa que Prosèrpina li donés. 

Psique, va fer cas, i va tornar sana i estàlvia, però un cop al costat del riu, per curiositat, ella va obrir la caixa i al obrir-la, va sortir de dins la caixa un somni mortal que va fer-la desplomar a terra. Però Amor, va córrer a ajudar-la i va recollir el somni mortal que s'havia apoderat de Psique, el va tornar a guardar a dins la caixa, i després la va despertar. El final del mite, diu que van viure feliçment junts tota l'eternitat.  

François Gérard, 1798
FEDRA I HIPÒLIT

Fedra era un princesa grega, germana d’Ariadna, la qual va ser reptada per Teseu després d’abandonar a la seva germana per casar-s’hi. D’aquest matrimoni van haver-hi dos fills Acamant i Demofont. Fedra es va enamorar d’Hipòlit que era un molt bon caçador, encara que rebutjava a totes les dones. Així doncs, Hipòlit la va rebutjar i Fedra enfadada i rancuniosa es va suïcidar a causa que Hipòlit l'havia intentat violar . Teseu, el seu pare, en trobar aquesta nota va entregar al seu fill a Posidó el qual va enviar un monstre marí que el va ferir. Poc desprès d'aquest incident, però, Artemisa va confessar que Fedra havia parat un parany a Hipòlit i que ell no havia intentat violar-la. Teseu, arrepentit, va anar a fer les paus amb el seu fill just abans que morís.

Mort d'Hipòlit, Peter Paul Rubens. 1610

JASÓ I MEDEA 

Al nord de Grècia, a la Tessàlia, el rei de Iolcos, Èson, va ser destronat i empresonat pel seu germanàstre Pèlias. Aquest va apoderar-se del regne, però un oracle el va advertir i a sobre un home amb una sola sandàlia.

Jasó, fill d’Èson i criat pel centaure Quiró, va arribar a la cort del seu oncle Pèlias com a estranger, però amb un senyal que Pèlias ja coneixia per l’oracle, que li havia advertit que un dia un home «amb una sola sandàlia» li reclamaria el tron usurpat. Jasó havia perdut una sandàlia portant una vella a coll. Tant és així que Pèlias, no volent cedir a Jasó el tron, l’envià a una missió impossible, la de recuperar el velló o toisó d’or que un drac custodiava a les costes del mar Negre al reialme d’Eetes. Aquest rei, fill del Sol, tenia una filla anomenada Medea.

El velló d’or era la pell del moltó amb el qual van fugir Frixos i Hel·le, els fills d’Atamant, rei de Tessàlia, quan la seva madrastra Ino, que els culpava d’una mala collita, els va voler sacrificar. Hel·le va caure al mar i va donar nom a l’Hel·lespont. Frixos va arribar a la Còlquida, on va sacrificar el moltó a Zeus i, en agraïment, va regalar la pell al rei Eetes, que la va fer penjar d’un arbre en oferiment a Ares. Aquest velló era custodiat per un paorós drac que mai no dormia.

Jasó, a la recerca del velló d’or, va convocar els herois més famosos de Grècia perquè l’acompanyessin en una llarga expedició que els duria al Caucas. El primer dels convocats va ser el fill de Frixos, Argos, al qual Atena va aconsellar que construís un vaixell. El vaixell va rebre el nom d’Argo (‘la ràpida’), en referència al seu constructor, i els membres de l’expedició van ser anomenats argonautes. Els argonautes eren una cinquantena d’homes entre els quals hi havia molts dels grans herois coneguts d'aquell moment: Hèracles; els bessons Càstor i Pòl·lux (‘fills de Zeus’); Zetes i Càlais (fills alats del vent del nord Bòreas); Peleu (pare d’Aquil·les); Orfeu i Mopsos. En el seu viatge, els argonautes viuen una llarga sèrie d’aventures malgrat que van aconseguir superar-los.

Ja a la Còlquida, Eetes no es va avenir a lliurar gratuïtament el toisó d’or i va imposar a Jàson unes proves molt perilloses. Com que Medea, la filla del rei, que era bruixa per la seva ascendència ja que era néta del Sol (Hèlios) i neboda de la fetillera (Circe) se’n va enamorar de manera que el va ajudar a aconseguir el toisó d’or. D'aquesta manera, un cop aconseguit l’objectiu del viatge, els argonautes van fugir perseguits per Eetes i els seus homes encara que van escapar.

De retorn, els argonautes, durant quatre mesos, van recórrer les zones d’Europa i Àfrica, aleshores conegudes, i van viure un reguitzell d’aventures abans d’arribar al seu destí, Iolcos. El rei Pèlias, en possessió del velló d’or, es va negar a tornar el tron a Jàson, i la maga Medea se’n va venjar causant-li la mort. Jàson i Medea van ser expulsats de Iolcos i es van refugiar a Corint, on van viure feliços durant deu anys, fins que Jàson va decidir casar-se amb Glauce (anomenada també Creüsa), la filla del rei Creont. Medea, despitada, va oferir a Glauce, com a present de noces, un vestit i una corona que la van cremar fins a la mort. Tot seguit, va matar els seus dos fills i va fugir a Atenes amb un carro tirat per serps alades. Finalment, Jasó va morir a Corint ja que li va caure al damunt el mascaró de la nau Argo.


Jasó i Medea, Carle Van Loo
Mireia Recuero Solà
1r batx

16 de maig del 2017

ASTÈRIX I OBÈLIX I L'IMPERI ROMÀ, REALITAT O FICCIÓ?

És ben normal preguntar-se l'origen de les històries i el rerefons de les aventures d'Astèrix i Obèlix. És evident que són personatges inventats, i també tenim clar que Juli Cèsar va conquerir i ensorrar la Gàl·lia durant la dècada del 50 a.C., època on es desenvolupen les aventures dels dos personatges còmics. El que també és veritat, però, és que les costums dels gals i altres aspectes es plasmen molt bé al llibre. 
Fa dotze anys, a més, va sorgir una notícia que va deixar descol·locat a molts, perquè un grup d'arqueòlegs es van trobar un poble intacte en el territori de la Gàl·lia que hi ha qui diu que podria comparar-se ben bé amb el poble d'Astèrix. Així doncs, Astèrix i Obèlix són realitat o ficció?


Uns guerrers que atacaven en grup, sense disciplina militar i que eren molt temuts pels romans són el que ens transmeten els còmics i són el que eren tal i com ens demostren molts documents verídics. I és que els gals no només tenien una gran resistència en les seves lluites bàrbares, sinó que també tocaven cançons bèl·liques esgarrifoses gràcies a unes trompetes amb forma d'animal que els gals ballaven despullats. Tot plegat ens pot fer recordar molt a un dels personatges del còmic, Assegurançatòrix, el bard del poble d'Astèrix i Obèlix.

El bard Assegurançatòrix, molt conegut entre els lectors dels còmics d'Astèrix i Obèlix i que, precisament, no és un gran músic
EL DRUIDA I LA POCIÓ MÀGICA

El druida Panoràmix també està molt ben retratat, no només pel físic sinó també pel material que utilitza per fabricar les pocions, com ara la marmita, la gran olla on Obèlix va caure quan era petit, o el vesc, la planta que va a buscar al bosc per crear la famosa poció màgica. 

Respecte a la poció màgica, hi ha indicis que apunten a que algunes famílies guerreres gal·les entraven en combat intoxicades per certes substàncies, amb les quals es podien tornar bojos sense tenir dolor.

L'Obèlix, com sempre, demanant poció màgica al druida Panoràmix. No en pot prendre perquè ell va caure a una marmita plena de poció quan era petit i ja té els efectes per tota la vida.
ELS PIRATES: REALMENT SÓN TAN POC AFORTUNATS?

Durant les històries d'Astèrix i Obèlix que s'aventuren cap al mar, sempre es troben un vaixell pirata que acaben destrossant o robant tota la fortuna que tenen, un fet que, com a lector del còmic, el trobo molt graciós. De fet, Astèrix i Obèlix són tan despietats amb els pirates que aquests els hi tenen una por gegant.

Tot i així, els pirates durant l'època romana mai van ser tan desafortunats com els del llibre. A més, els vaixells pirates van ser molt presents durant l'època en què se situa les històries.
Astèrix i Obèlix, protagonistes de les aventures i molt temuts per pirates i romans
Us deixo amb un fragment de la pel·lícula Les Dotze Proves d'Astèrix i Obèlix graciós i mogut que fa riure només començar-lo a veure.



Ferran Gil
4t ESO

15 de maig del 2017

MEDUSA I LES SEVES GERMANES LES GORGONES

Les Gorgones eren tres monstres i es deien Esteneo, Euríal i Medusa. Les tres eren filles de divinitats marines Forcis i Ceto, tot i que Medusa era l'única mortal i es la mes famosa de totes elles.  


Els caps d'aquests monstres estaven rodejats de serps, tenien grans ullals, mans de bronze i ales d'or. La seva mirada eren tan penetrant que el que gosava mirar-les als ulls, quedava convertit en pedra. Vivien en l'occident extrem, no lluny del país dels morts. Tots els temien i només Posidó va ser capaç d'unir-se a Medusa i donar-li dos fills; el cavall alat, Pegàs i Crisaor. 


Medusa:
Medusa

En la mitologia Medusa era una dona molt maca que va mantenir relacions amb Posidó en el temple dedicat a Atena (deessa de la guerra). Quan ella se'n va adonar va decidir castigar a Medusa amb un monstre tal i com les seves germanes.

Quan Medusa estava embarassada de Posidó, Perseu ajudat per Atenea i Hermes a qui van donar les sandàlies alàdes, el casc d'invisibilitat d'Hades, un escut i una espasa, Medusa va ser decapitada. 


De la sang de Medusa en va néixer Pegàs, el cavall alat, i el gegant Criasor.



Perseu amb el cap de Medusa
Perseu va entregar el cap a Atena, el qual va ser incorporada en l'escut de la deessa coneguda com a Ègida. La sang de la Gorgona va ser guardada gelosament per els Déus (era el verí més mortal sobre la terra), la sang que baixava sobre les seves venes era una poció capaç de ressuscitar fins i tot els morts.




Cal dir que existeixen altres versions sobre aquest mite i que moltes pel·lícules estan inspirades amb ella. Aquí us deixo un fragment de la pel·lícula ''Fúria de titans'' basada en aquest mite grec.



Fes Click aquí per més informació.

Salima Boudour
4t ESO

5 de maig del 2017

EL PERIODISME A L'ÈPOCA ROMANA

El periodisme és un dels oficis de moda en la societat d'avui en dia, sobretot perquè tots volem estar informats i saber què passa al món. Però és fàcil preguntar-nos d'on ve aquest interès i quan sorgeix l'ofici del periodista. Precisament, va ser a Grècia i sobretot a Roma on podem trobar els origens d'aquesta professió.


Tal com hem dit, el periodisme apareixerà d'una forma destacable durant l'època romana, concretament al principi de l'etapa de l'Imperi, més o menys entre el 53 a.C. i el 117 d.C. Els romans, durant aquesta època, es dedicaven a publicar el següent:

  • Edictes o ius edicendi: eren notes públiques fetes per una autoritat competent, com ara qüestors o pretors. Aquestes notes solien ser avisos, ordres o decrets publicats per l'autoritat fent ús de les seves atribucions o donant compliment a un altre precepte legal, amb la finalitat de promulgar una disposició, fer pública alguna resolució, donar notícia d'algun acte o citar algú
Exemple d'un edicte escrit en un pergamí
  • Notícies de societat
  • Successos d'interès públic
  • Rumors
S'ha de tenir en compte que no hi havia impremta, i això va fer que l'expansió del periodisme no fos tan important fins a uns segles més endavant (segle XVI-XVII), quan a més de tenir l'impremta, el paper cada cop era de més bona qualitat.

Si voleu més informació en la relació a la història del periodisme, podreu gaudir d'aquest vídeo que, tot i ser de poca durada, ens ho explica molt bé:


Ferran Gil
4t ESO

TÀRRACO

Tots coneixem la ciutat de Tarragona, però pocs saben el seu origen i la gran importància que va tenir en l'època clàssica... En aquella...

Popular Posts