25 d’abril de 2019

EL MITE DE LA CAVERNA

El mite que us explicaré a continuació fou inventat per Plató. Plató era un famós pensador de l'antiga Grècia, va néixer entre els anys 428 i 427 aC a Atenes i va morir als 81 anys a la mateixa Atenes. Les grans motivacions filosòfiques de Plató eren l'ètica la política i l'epistemologia. En una ocasió el filòsof decidí donar la seva opinió sobre un tema en particular de la filosofia, les idees, a través d'un mite.  Aquest l'anomenà "El mite de la Caverna".

El mite explica com tres homes es troben atrapats dins una caverna, lligats pels peus i pel coll a un mur de manera que aquest queda darrera seu. Darrera d'aquest mur hi ha un foc encès, els homes que mantenen el foc encès fan moure unes figures que es projecten a la paret de la cova, per tant, l'única cosa que poden veure els tres presoners. Aquests pensen que les ombres que veuen reflectides són la realitat ja que són el que han vist al llarg de la seva vida i desconeixen qualsevol factor que negui que el que veuen no és cert. 

Un dels homes aconsegueix alliberar-se de les cadenes i surt a l'exterior de la cova, de manera que mica en mica descobreix la veritat, veu que el que és real és el món exterior i no les ombres de dins la cova. 

L'home meravellat pel que ha descobert torna eufòric fins als seus companys per comunicar-los la veritat, doncs sent la necessitat de compartir el seu coneixement, tanmateix aquests el prenen per boig i l'intenten matar. 

Amb aquest mite Plató vol representar vàries coses; els presoners com a símbol de la condició humana inicial, és a dir, la ignorància, l'home alliberat que observa la vertadera realitat i transita per la caverna direcció a la sortida simbolitza el camí dolorós del coneixement. L'interior de la caverna, que representa el món de les coses, el món que vivim, el que contemplem a través dels nostres sentits. Els reflexes al mur simbolitzen el coneixement sensible impulsat per la irracionalitat dels instints i prejudicis. Finalment, l'exterior de la caverna simbolitza el món de les idees, el món il·legible. Representa l'àmbit de la reflexió de la filosofia i de la ciència. 



Representació del mite
Jana Casacuberta
1r batx

24 d’abril de 2019

LES MUSES

Les muses són divinitats femenines que es dediquen a les arts i les ciències, i inspiraven als filòsofs i als poetes. 

Encara que el seu número canviï segons els autors, generalment es diu que n'hi han nou, nascudes de nou nits seguides d'amor entre Zeus i Mnemòsine, una de les titànides. Les muses són, per tant, netes d'Urà i Gea.

Aquestes deesses es presenten com cantants a les festes dels déus,  formen part dels seguicis d'Apol·lo. El seu primer cant va ser el de la victòria dels déus de l'Olimp contra els Titans, i l'establiment d'un nou ordre còsmic. També es deia que acompanyaven als reis, ajudant-los a dir les paraules necessàries per governar, inspirant-els-hi saviesa i atorgant-els-hi la virtut de la justícia i la clemència, amb això es guanyaven l'amor dels seus súbdits. 

Les muses es trobaven amb molta freqüència en al mont Parnàs, que estava consagrat a Apol·lo. A sota d'aquest muntanyà hi havia la font Castàlia, la qual els artistes s'hi purificaven abans d'entrar al temple del déu. També tenien un santuari a Helicó, la muntanya més alta de Beòcia, on es troba la font d'Hipocrene, que d'allà va sorgir el caball alat, el Pegàs.

La musa més distingida de totes és Cal·líope, que presidia l'eloqüència i la poesia èpica. Era representada amb una agulla i una taula d'escriure. Vaire llegendes la representen com la mare dels cantors Orfeu i Linus. 

Clio és la musa de la història i la poesia heròica. Es diu que va ser qui va introduir l'alfabet fenici a Grècia. És també la mare de Jacint, amic d'Apol·lo. Es representa amb freqüència agafant un rollo de pergamí. 

Èrato és la musa de la poesia amorosa, a més de la mímica. A l'art es mostra amb una lira. 

Euterpe és la musa de la poesia lírica i la música. Se li atribueix la invenció de la flauta doble, amb la que és representada. 

Melpòneme és la musa del teatre tràgic. Fa servir els contorns tradicionals dels actors, i és representada amb un ganivet a la mà i una màscara tràgica a l'altre. 

Polímnia és la musa dels himnes sagrats. Apareix amb una actitud meditativa, amb la mirada seria i un colze recolzat en una columna. A vegades també es representa amb un dit sobre la boca, simbolitzant el silenci i la discreció.

Terpsícore és la musa de la dansa i dels cors dramàtics. Es representa asseguda amb una lira a les mans. Moltes llegendes diuen que és la mare de les sirenes. 

Talia és la musa de l'art de la comèdia i de la poesia pastoral. Se li atribueix la màscara de la comèdia.

Urània és la protectora dels astrònoms i els astròlegs. A l'art apareix amb una esfera a la mà esquerra i una espiga a la dreta. Va vestida amb una manta coberta d'estrelles i manté la mirada al cel. 


Alba Riera
1r batx

23 d’abril de 2019

LES VESTALS I L'ATRIUM VESTAE

Les vestals o sacerdotesses de la deessa Vesta eren sis noies triades pel pontífex màxim que formaven part de famílies patrícies. Es triaven nenes d'entre sis i deu anys i havien de restar durant trenta anys al servei de la deessa. Aquest període es dividia en tres grups de deu anys cadascun. Els primers deu anys eren l'aprenentatge dels deures de les joves, la segona part era quan posaven en pràctica el que havien après i els últims deu anys els dedicaven a ensenyar a les noves joves. Eren encarregades de vigilar el foc de Vesta que era el símbol de la llar i creien que si s'apagava portaria la desgràcia a Roma. Cada 1 de març l'encenien i si s'apagava la vestal encarregada era castigada. Les vestals havien de mantenir la seva virginitat durant els trenta anys que estaven a la casa i només podien abandonar-la i casar-se passat aquest període, tot i que moltes d'elles decidien quedar-se un cop acabat el seu servei. Si es saltaven el vot de castedat eren enterrades vives. Es podria dir que eren privilegiades ja que no depenien d'un home com les altres dones de Roma, tenien un seient reservat pels jocs i quan sortien al carrer anaven acompanyades d'un lictor

Execució d'una verge vestal, Heinrich Friedrich Füger

La casa de les Vestals o Casa de les Verges Vestals, era la residència de les Verges Vestals a Roma on s'anomenaven Atrium Vestae. Aquesta casa estava situada just al darrere del Temple de Vesta i era un palau de tres pisos i cinquanta habitacions a l'antic Fòrum romà.
S'han fet vàries excavacions on s'han trobat estàtues de les vestals principals situades a sobre de podis ressaltant les seves virtuts i s'han col·locat a davant la porta de la mansió ja que es desconeix la seva ubicació habitual. A l'est de l'edifici hi havia una escultura de Numa Pompili qui havia manat construir el temple dedicat a la deessa Vesta.
Al llarg de l'Imperi es va reconstruir varies vegades l'edifici, per tant les runes que es poden visitar avui dia no són les de la casa original sinó que corresponen a l'època de Sèptim Sever
Les habitacions de les vestals no tenien finestres i les noies tenien prohibit anar a una habitació que no fos la seva. 
Al sud de la casa es trobava el magatzem, la cuina i el forn i tot i que no està clar l'ús que tenien les habitacions de la part nord, es creu que eren les del servei. 
El culte a les vestals es va mantenir actiu fins el 396 d.C quan Teodosi I ho va prohibir. La casa va passar a ser utilitzada per un ús administratiu tot i que poc a poc va ser abandonada com el Fòrum. 



                            Jardí Casa de les Vestals 

                                                Estàtues de les Vestals (exterior de la casa de les vestals)

Silvia Kanuteh Rubio
1r batx

22 d’abril de 2019

LA BRUIXERIA A L'ANTIGA ROMA I GRÈCIA

La bruixeria és el conjunt de creences (els coneixements teòrics, pràctics i les seves activitats) atribuïdes a certes persones anomenades bruixes o bruixots, segons el seu sexe, que suposadament eren dotats de certes habilitats màgiques, per fer el mal o per fer el bé. 

En la antiga Roma i Grècia, la creença de la bruixeria es va anant estenent. Existia, però, una clara distinció entre els diferents tipus de màgia depenent del seu objectiu. La bruixeria benèfica es realitzava públicament, es considerava necessària i fins i tot existien funcionaris estatals, com els àugurs romans, encarregats d'aquesta activitat. Però la màgia realitzada amb l'objectiu de fer el mal (malèfica) era perseguida. S'atribuïa generalment la màgia malèfica a les fetilleres (en llatí maleficae), de las que hi ha moltes mencions en nombrosos autors clàssics. 

Segons els texts clàssics, les bruixes que podien convertir-se en animals, volar de nit i que practicaven màgia tant de profit propi com d'encàrrecs de terceres persones. Es dedicaven a la màgia eròtica. Es reunien de nit i invocaven amb els seus encantaments a deesses com, Hècate, Selene i Diana (deesses lunars).

La bruixa més coneguda de la literatura clàssica és un personatge mitològic,  Medea. Les habilitats màgiques de la bruixa era el domini de les pocions i filtres màgics.  Medea es representava com a adoradora de Hècate  (deessa lunar, que governava el cel, la terra i el submón), es va  convertir en l'exemple de la bruixeria en la literatura grega i romana.

Medea, de Frederyck Sandys

Fernanda Paredes
1r Batx

19 d’abril de 2019

QUI VA CREMAR ROMA?

Segur que molts de vosaltres creieu fermament que Neró, emperador de Roma del 54 al 68 d.C., fou qui va incendiar la ciutat l'any 64 d.C., però està demostrat que no va ser així.

El dia 9 de juny de l'any 68, l'emperador Neró es va treure la vida després que l'exèrcit el tragués del poder, ja que no estava molt centrat en el govern de Roma, al contrari que en les curses de carros, el sexe i el teatre. És per això que desatenia els afers d'estat i permetia que la corrupció envaís tots els estaments de l'imperi. Quatre anys abans, l'any 64, Neró fou culpat per cremar Roma, malgrat els seus intents de carregar-ne la culpa als cristians. El foc va cremar durant cinc dies i les flames van causar una gran destrucció. Tot i així, el que molta gent passa per alt és que, aquell dia, l'emperador no estava a la ciutat, sinó que es trobava a Anzio, la ciutat on va néixer, a uns cinquanta quilòmetres de la capital.

Fou Tàcit, historiador llatí, qui va acusar a Neró de l'incendi. Això ho afirma en els "Annals". En realitat, la superpoblació i el desordre que hi havia a Roma foren els culpables. Tampoc és veritat que Neró acusés als cristians, com narrava Tàcit, ja que d'altres historiadors llatins posteriors no ho van escriure mai. Quin és el motiu pel qual Tàcit va culpar a Neró? Bé, aquest motiu es troba en la malvolença que les classes altes sentien cap a l'emperador.

Neró ja s'havia guanyat aquest odi, en primer lloc perquè fou ell el successor de Claudi (era el seu padrastre) i no el seu fill biològic, Britànic. També per els crims que va cometre: matà a la seva pròpia mare, Agripina; el seu germanastre, Britànic; la seva tia; la seva primera dona i germanastra, Octàvia (filla de Claudi); la segona muller, Popea Sabina; el fill del primer matrimoni de Popea, Rufio Crispino, i altres amb els quals no tenia cap vincle familiar.

Per aquests motius i també per altres (com ara les lluites de senadors i cavallers romans que organitzà) Tàcit i molts altres cronistes llatins no el van perdonar mai i el van acabar culpant de l'incendi de la ciutat.

La torxa de Neró (1877), de Henryk Siemiradzki

Bruna Villegas
1r Batx

LLATINISMES II

Avui us continuaré parlant dels llatinismes. La intenció, però, d'aquesta entrada és intentar conèixer noves expressions que potser no són tan conegudes.

Ad absurdum: "fins a l'absurd".  Demostració de la validesa d'un argument per la impossibilitat de la seva contrari.

Ad calendas graecas:  "en les calendes gregues". Per els grecs no existien les calendes, per tant, entre els romans s'utilitzava en el sentit de "mai".

Ad nauseam: "fins a la nàusea", " fins al vòmit". S'utilitza quan algú repeteix varies vegades el mateix argument per donar-li credibilitat.

Album: literalment vol dir "blanc". Llibre per omplir amb fotos, adhesius,...

Annus horribilis: "any terrible, horrorós". L'utilitzem quan les coses o ens han sortit com esperàvem durant un any. 

Beatus ille: "feliç aquell". Principi d'un vers molt conegut d'Horaci que celebra la vida senzilla. És un recurs literari.

Caritas:  "amor a la compassió". D'aquí ve el nom de la coneguda institució benèfica Càrites.

Cave canem: "alerta amb el gos". Forma part d'un mosaic trobat a la porta d'una casa de Pompeia i actualment s'utilitza amb la finalitat d'avisar del perill de l'existència d'un gos a la casa on en troba el cartell. 


Mosaic del "Cave Canem" trobat a la casa del Poeta Tràgic a Pompeia


Contra naturam: "contra la naturalesa". Va en contra de les lleis de la natura o al que les persones creuen que són les lleis de la natura, sobretot amb lleis morals. 

Delirium tremens: fora de deliri amb il·lusions òptiques i terror, per un ús d'alcohol en excés. 

Ergo: "per tant, en conseqüència".  S'utilitza per reduir una sèrie d'expressions molt utilitzades en la nostra llengua.   

INRI: "Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum". Jesús de Natzarè, rei dels jueus.  Cartell amb inicials que va posar Pilat en la creu de Jesús. 


Crucifixió de Crist, Lleó Bonat 
Silvia Kanuteh Rubio
1r batx

18 d’abril de 2019

LA VESTIMENTA

La vestimenta a Roma, com molts ja sabreu, no era una cosa molt extravagant, més aviat era senzilla. La vestimenta tant d'homes com de dones era molt semblant, i entre rics i pobres l'única diferència era el tipus de material que s'havia utilitzat per fer la seva indumentària.

VESTIMENTA INTERIOR:

Subucula: Túnica interior que utilitzaven per dormir.

                              Subucula d'home i dona

Subligar/Subligaculum: Semblants a uns  pantalons blancs, com uns calçotets d'aquella època.

                                      Subligar d'homes

Mamillare/Fascia pectoralis: Eren com una faixa, però fina, que es posava a la part del pit i tenia l'utilitat de sostenidor.

Strophium: Cintes de cuir que subjectaven el pit.

                    Mamillare de les dones

VESTIMENTA EXTERIOR:

Túnica: Peça llarga que arribava fins als talons. Aquesta normalment estava feta de llana o de lli, depenent del teu poder adquisitiu. I sempre la portaven lligada amb un cinturó.

      Túnica d'home

Toga: Tros de tela molt llarg que es portava enrotllada 

          Toga d'home

Stola: semblant a la toga i  només la podien portar les dones que ja s'havien casat. Era un vestit bastant llarg i podia està feta de llana, lli, seda (pels més rics) i cotó. Normalment eren de diferents colors.

                  Stola de les dones 

Palla: Era una peça semblant el mantell que cobria les espatlles i tenia una llargada fins la cintura. S'ho posaven per sortir el carrer i no passar fred.

      Palla d'una dona

CALÇAT:

Utilitzaven un calçat etrusc, i depenen de la classe que fossin, eren una mica més sofisticades, però en general tothom portava les mateixes.

Tipus de calçat:

Sandalium: Eren sabatilles sense taló que utilitzaven les dones.
Soleae: Eren unes sandàlies d'aquella època utilitzades pels homes
Soccus/ Socci: Calçat que es posaven per estar a casa i que els hi cobria tot el peu.
Calcei: Eren unes botes blanques que duien la majoria de romans.
Calcei patricci: Es caracteritza per ser de cuir vermell. Ho portaven els senadors d'alta classe.
Calcei senatorii: Es caracteritzava per ser de cuir negre i aquest calçat el portaven els senadors de menys importància.
Carbatina: Eren dutes pels pagesos, i estaven fetes de cuir.
Caligae: Sabates també de cuir, que les portaven els soldats d'aquella època.





                   Diferents tipus de calçats romans

Si voleu saber encara moltes més coses us deix-ho aquest petit power point:



Berta Dong Reixach
4t ESO