20 d’octubre de 2017

LES LLENGÜES ROMÀNIQUES

El sud d' Europa  tal com sabem, abans era el territori de l'imperi Romà. En aquests territoris es parlen llengües romàniques o neollatines, les quals procedeixen del llatí vulgar. Durant l'imperi romà, el llatí vulgar va ser la llengua que va contribuir unió entre diferents pobles, era un vehicle de comunicació, que en aquell moment pertanyien al domini romà.
Actualment no hi ha parlants que tinguin com a llengua materna el llatí, però tot i això encara no es pot considerar una llengua morta ja que és l'idioma oficial de l'estat del Vaticà.

                                      Imperi romà

LES LLENGÜES ROMÀNIQUES ACTUALS

Avui en dia, el sud-oest d' Europa i a Romania es parlen llengües romàniques. Les llengües que es parlen són: galaicoportugès, asturlleonès, castellà o espanyol, aragonès, català o català-valencià, occità o llengua d'oc, francès, retoromànic, sard, italià i romanès. 

El galaicoportuguès: el portguès és parlat a Portugal i Brasil, i el gallec és parlat a Galícia. És una llengua cooficial juntament amb el castellà i té aproximadament 4 milions de parlants.

Asturlleonès:  el qual és parlada en Astúries i Lleó i no és una llengua oficial. Té 605.000 parlants

Castellà o espanyol: és parlada a Espanya i a la major part d'Amèrica central i del sud i per això té gairebé 417 milions de parlants. Aquesta llengua és parlada en altres països i és una llengua oficial de 20 estats.

Aragonès: aquesta és parlada en algunes valls de Pirineu aragonès i parcialment en el nord d'Aragó. Actualment té uns 25500 parlants.

Català: és una llengua parlada a Catalunya, al País Valencià, a les Balears, a Andorra, Catalunya nord (França) i a l'Alguer (Sardenya). És oficial en la majoria dels llocs esmentats anteriorment, que aquests són: Catalunya i Catalunya Nord, València, Alguer, Andorra i Balears. És un idioma que té més de 10 milions de parlants, força reconeguda i amb molts dialectes.

Occità: es parla al sud de França, a l'oest d'Itàlia i també a la Vall d'Aran (Catalunya) on rep el nom d'aranès i té 528000 parlants.

Francès: és un idioma parlat a França, sud de Bèlgica, l'oest de Suïssa, a Luxemburg, Vall d'A osta (Itàlia), antigues colònies com per exemple el Quebec (Canadà), Haití i alguna illa del Carib. Té aproximadament 300 milions de parlants.

Retoromànic: és una llengua parlada a una petita regió de Suïssa i al nord d'Itàlia, té gairebé 625000 de parlants i no és una llengua oficial.

Sard: és una llengua parlada a l'illa de Sardenya (Itàlia) i el 81% dels habitants el comprenen perfectament, i entre el 65% i el 70% el parla com a idioma habitual i és llengua oficial a Sardenya.

Italià: és pròpia d'Itàlia, també es parla el sud de Suïssa i a Còrsega. Té aproximadament 70 milions de parlant i és oficial a Itàlia.

Romanès: és parlat a Romania i a Moldàvia. Té més de 26 milions de parlants i és oficial a Romania, República de Moldàvia.


                                Llengües parlades a Europa oriental i occidental



EL CATALÀ, LLENGUA ROMÀNICA.

"La romanitat és una realitat present quotidiana per a nosaltres cada cop que, per establir comunicació, per rebre informació o per deixar constància del nostre pensament, obrim la boca, agafem la ploma, despengem el telèfon, engeguem el televisor o teclegem a l'ordinador. No en som generalment conscients, però és bé així."
L.E. López Del Castillo

Varnpreet Kaur
1r Batx

19 d’octubre de 2017

LA POLÍTICA A L'ANTIGA GRÈCIA

L'Antiga Grècia va ser l'origen de la democràcia i també el naixement de la figura del polític dels nostres temps, que és aquella persona escollida per uns ciutadans i que té el càrrec d'encapçalar i/o representar el poble. Amb aquest encàrrec van sorgir els primers representants de la població grega, concretament la que vivia a Atenes, i van sortir els primers polítics de tota la història. 
De polítics, com en els nostres dies, n'hi havia de bons i de dolents. De fet, ens podem trobar amb uns polítics que van ser molt importants per Grècia i d'altres que van ser desastrosos i eren corruptes; fet que ens fa pensar que, definitivament, les coses no han canviat tant.

Pendes (a l'esquerre), un dels grans polítics de l'Antiga Grècia. Alexis Tsipras (a la dreta), actual primer ministre de Grècia.
Els dos van formar o formen part del poder d'un estat en què la bona i la mala política han estat molt discutits.
ELS GRANS POLÍTICS DE L'ÈPOCA

Durant l'Antiga Grècia es va forjar la manera d'entendre la política i també la figura del polític. Tot i que el polític no es veu avui en dia com una figura fonamental per la societat d'aquesta època, cal recordar que, sense ells, moviments polítics i socials com la democràcia haguessin estat, potser, impossibles.
Dos dels polítics més destacats de l'època van ser Clístenes i Pèricles, que van originar i van ajudar a confeccionar el concepte democràcia tal i com l'entenem avui.

Clístenes (Segle VI aC)
Clístenes va ser un polític atenès i membre del partit aristocràtic. Va arribar al poder després de destronar el tirà (dictador) Hipias.

L'any 580 aC, va introduir unes reformes que van desembocar en el sistema polític tan famós avui en dia: la democràcia. Alhora, va introduir al poble atenès un sistema anomenat ostracisme, que consistia en desterrar durant deu anys tots aquells que poguessin ser perillosos per la societat.

Clístenes, un element fonamental per a la democràcia.

Pèricles (Segle V aC)
Estadista i general atenès, es va convertir en el polític més poderós de l'època. Era un orador molt destacat i intel·ligent, i és per això que solia aconseguir posar la opinió pública a la seva butxaca. Va perfeccionar el sistema democràtic construït per Clístenes, i va organitzar grans decisions en diferents àmbits, com ara la reconstrucció de l'Acròpolis.

Tot i així, Pèricles no sempre va ser vist sempre com un home benèvol, ja que l'any 430 aC va ser acusat d'apropiació de fons públics i va haver de pagar una multa molt important. Per tant, sorprenentment, Pèricles no només serà una gran figura democràtica, sinó que també figurarà com el primer polític corrupte de la història.

Pèricles, un gran polític i un gran corrupte

Us deixo amb un vídeo que tracta sobre l'organització de la democràcia atenesa i que ajudarà entendre com era l'estructura i en quin punt es trobava el polític dintre del poder atenès.




Ferran Gil
1r de Batxillerat

MEDUSA: BELLESA I MALDAT

El monstre, la dona amb serps al cap, la dona que petrificava amb la mirada... se n'han sentit moltes històries diferents sobre Medusa en la mitologia. Es tracta d'un dels personatges que més ha cridat l'atenció de tot el conjunt de personatges de la mitologia grega ja que era una dona-monstre que reflectia la dualitat que pot haver entre la màxima bellesa i la maldat. També és de les que més marca ha deixat en la història de la nostra cultura, influenciant artistes de la talla de Klimt o Rubens. 
Gustav Klimt, Medusa.

Peter Paul Rubens, Medusa (1617-1618)
En la mitologia grega, Medusa ("guardiana protectora"), era un monstre, generalment descrita com una humana alada amb serps en lloc de cabell. La majoria de les fonts la descriuen com a filla de Forcis i Ceto, tot i que l'autor Higini (Fàbula) la descriu com a filla de Gorgona i Ceto. Segons Hesíode i Esquil va viure i va morir en un illa anomenada Sarpedó, a ''l'Occident del món'' en una zona molt propera a la que els grecs consideraven que se situava el Regne dels Morts i, per aquest motiu, la seva vinculació amb el món de l'obscuritat i la mort és una constant en les seves llegendes. El novel·lista del s. II a. C  Dionís de Mitilene la situa però en algun lloc de Líbia, on, segons Heròdot els bereberes originaren el seu mite com a part de la seva religió.

MITE
La seva bellesa va ser tan extraordinària que va arribar a  enamorar a Posidó, aquest, en veure's enlluernat per la bellesa de Medusa, va decidir seduir-la al temple d'Atenea, tot i que hi ha textos que parlen més aviat de violació. En assabentar-se del que havia passat al seu temple, Atena, enfurismada, decidí castigar a Medusa equiparant-la al mateix que les seves germana Esteno i Euríal, es a dir, la va convertir en un monstre sense ànima, amb gran ullals, mans metàl.liques i ulls plens de llum capaços de petrificar a tot aquell qui la mirés. No conforme, Afrodita, la deessa de l'amor, envejosa de la preciosa cabellera de Medusa decidí canviar-la per serps.

D'aquesta manera, Medusa, en qualitat de monstre només podia habitar en les terres més llunyanes, prop de l'Hades o l'inframón (les terres hiperbòries).

D'aquell idil.li fortuït sorgí un embaràs el qual no va fer més que incrementar la ràbia d'Atena que ordenà Perseu matar Medusa. 

Perseu, en la seva missió va haver d'utlitzar unes sandàlies amb ales proporcionades per Hermes per tal que la pogués decapitar mentre ella dormia. També se li va concebre un escut molt brillant amb l'objectiu que, si Medusa el mirava pogués repel.lir la llum letal dels seus ulls. 

Perseu va aconseguir complir el seu encàrrec i decapità Medusa. Però la història no acaba aquí. Del cap decapitat de Medusa en sorgiren dos fills: Pegàs i el gegant Crisaor. El cap de Medusa fou per Atena, la qual l'utilitzà com a escut durant les seves batalles d'igual forma que va fer en el seu moment Perseu per rescatar Andròmeda i poder matar a Polidectes. La seva sang per altre banda va ser guardada pels déus de l'Olimp, que l'utilitzaren com a verí contra els seus enemics. 

IMPORTÀNCIA DE MEDUSA EN LA MITOLOGIA GREGA

De Medusa crida l'atenció el fet que, per una relació sexual, la qual no se sap si fou consentida o no, acabà maleïda per tota a vida fins acabar morta per decapitació. La fúria divina torna a fer-se lloc en aquest mite que ens deixa una altre prova que contra la força divina és impossible lluitar. 

Una dona preciosa va ser relegada a un horrible monstre que ni tan sols podia admirar la seva realitat sense acabar amb ella i que es convertí en el símbol de dona independent, perillosa i morta. 

La seva iconografia ens arriba fins al dia d'avui com a ''mediadora entre el cel i l'infern, ''senyora de les bèsties'', que reflecteix el cicle vital: vida, mort i renaixement. Però sobretot com a representant dels misteris femenins.

Durant el S. XIX la dona adquireix un paper amb molta més força i, per aquest motiu podem veure peces que reflecteixen Medusa concebuda com a femme fatale.




Angie Pérez
1r Batx

18 d’octubre de 2017

LA GASTRONOMIA ROMANA

El fet d'alimentar-nos forma part del nostre dia a dia des del principi de la vida en el planeta Terra. Com he dit, és un fet que es repeteix diverses vegades quotidianament, però la manera de menjar ha anat evolucionant des de sempre.
Però bé, jo només us parlaré de la gastronomia a l'Antiga Roma.

L'alimentació diària dels romans consistia en un esmorzar complet, un dinar lleuger, i el sopar, l'àpat més important.

L'ESMORZAR
A l'esmorzar o ientaculum, es podia beure llet o vi amb mel, i per menjar hi havia una gran varietat d'aliments a triar: pa untat amb all, formatge, ous, raïm, olives, fruits secs... Els nens podien menjar altres aliments com galetes o dolços.



Llet i formatge, raïm, vi amb mel, pa untat amb all i olives, aliments que era comú trobar en àpats dels romans.


Era un àpat en el qual no hi mancava pràcticament res per tal de quedar tip.

El que és curiós, com podem observar, és que no es menjaven aliments gaire diferents als que podríem menjar avui dia en un esmorzar complet, excepte pel pa amb all, les olives o la beguda de vi amb mel, que seria el menys comú de trobar en un àpat matutí en l'actualitat.

EL DINAR
El prandium, o el que vindria a ser el dinar per a nosaltres, era un àpat força lleuger i ràpid que se solia prendre a peu dret, en el que s'acostumava a menjar les sobres del sopar del dia abans.

EL SOPAR
L'anomenada cena, seria el que nosaltres considerem el sopar, i era l'àpat més llarg i en el que es menjava amb més abundància. Es solia convidar a familiars i amics, i era, principalment, una ocasió per gaudir.

El sopar es dividia en tres parts:

- El gustus o gustatio, on s'hi prenien diversos entrants: ous, peix en salmorra, olives, enciam, ostres, bolets...

- Al sopar pròpiament s'hi servien plats amb verdures, carns i peixos, cereals, llegums o ous.

- El secundae mensae seria l'equivalent a les postres, que consistia en fruita o dolços.


Verdures, llegums, fruites, bolets, ous, ostres i peix en salmorra, aliments comuns en un sopar romà.

PREPARACIÓ I CONSERVACIÓ
Haureu notat que a l'Antiga Roma no es consumien aliments tan diferents als que mengem a l'actualitat, però sí que els preparaven i conservaven de maneres distintes a com ho fem nosaltres.

S'utilitzaven condiments, a vegades fins i tot de manera excessiva, però es feien servir per la majoria de plats, inclosos algunes receptes dolces.

Els condiments més habituals eren algunes espècies: la farigola, el julivert, la menta, el pebre, el comí...

I d'altres potser no tan utilitzats com el sèsam, el gingebre, la matafaluga o la mel.
També s'usaven salses, que sovint es preparaven a partir d'espècies.






Pebre, comí, matafaluga, farigola i sèsam, algunes de les espècies usades pels romans per preparar receptes.


Per tal de conservar els aliments, a l'Antiga Roma és evident que no tenien frigorífics o congeladors, per tant, els romans van trobar diverses maneres de mantenir els aliments per tal que no es fessin malbé:

- Salar.
- Fumar.
- Posar en vinagre.
- Fermentació.
- Posar en salmorra.
- Assecar.
- Coure en vi.
- Bullir.
- Mantenir en oli d'oliva o mel.



Tonyina en oli, fruita assecada, peix fumat i carn en sal, alguns dels mètodes utilitzats per conservar aliments en l'Antiga Roma.


A continuació deixo un vídeo fet per unes alumnes de llatí de 4t d'ESO de l'Institut de Premià de Mar, en el qual s'expliquen quins aliments es conservaven amb cadascun d'aquests mètodes.



Marta Orte
1r Batx

12 d’octubre de 2017

EL TEMPLE ROMÀ DE VIC

L'any 1882, al nucli antic de Vic, quan es va enderrocar el castell romànic dels Montcada entre la runa van aparèixer restes d'un temple romà. Aquest no és un temple qualsevol ja que és un dels dos únics temples a tot Espanya que es conserven pràcticament complets.


Temple romà de Vic vist des d'una cantonada de la plaça Vella.
ON ES TROBA?

El temple romà de Vic, també conegut com a Temple d'Ausa, tal i com indica el seu nom es troba a la capital d' Osona (Vic). Concretament està situat al carrer del Pare Xifré, al nucli antic, a prop de l'església de la Pietat i de la plaça Vella. Aquesta ciutat a l'època romana era anomenada Ausa i, aquesta es torna un municipium amb funcionaris civils i militars i amb un temple propi, del qual tractem avui.

EL TEMPLE
Aquest temple que fou construït el segle II, en temps d'imperi tenint en compte que la idea va de construir-lo va aparèixer durant la república. Tampoc se sap que a quina divinitat va ser dedicada, però segons les investigacions que s'han fet, es veu que fou dedicada a Hércules.  Malgrat la seva antiguitat, es troba en condicions perfectes. Les parets d'aquest temple formaven part del pati anterior del castell dels Montcada, per increïble que pugui semblar, això no es va descobrir fins l'any 1882. 
El temple té un pòrtic de sis columnes amb capitells corintis que sustenten el frontó. Les mides d'aquest són 12,10 metres per 10,10 i està construït sobre un pòdium al qual s'accedeix per unes escales situades a la façana central. La majoria de les columnes es van reconstruir idènticament, igual que el frontó l'any 1959. 
L'existència del temple va ser desconeguda, tal com s'ha esmentat abans, fins l'any 1882. Fou trobada en enderrocar-se l'antic castell dels Montcada, que fins aleshores havia servit com a presó. Els tres murs de la cel·la conservats havien fet la funció de les parets internes del castell. 
Es va refer la cel·la amb la seva coberta, el mur de la façana i la columnata frontal, gràcies un grup d'il·lustres procedents de Vic, entre ells en Josep Serra  i Campdelacreu (l'arxiver municipal) que van assabentar-se del valor del temple i van fer una recuperació immediata per tal de no perdre el tresor amagat.



Varnpreet Kaur 
1r Batx.

11 d’octubre de 2017

EL MITE D'ECO

Tothom sap què és l'eco, però potser no saben d'on prové la paraula. L'origen de la paraula "Eco" ve d'un mite grec, especialment, d'una història de desamor.

QUI ERA ECO?
Eco era una nimfa de la muntanya del mont Helicó que va ser educada per nimfes i muses. Es diu que tenia una veu molt melòdica.
Zeus estava enamorat d'Eco, i Hera, la seva esposa, al descobrir-ho, va castigar a Eco traient-li la veu. Afrodita, la deessa de l'amor, va sentir compassió per Eco i al no poder desfer l'encanteri va aconseguir que Eco pogués repetir l'ultima paraula que sentís dir.

HISTÒRIA D'ECO I NARCÍS
Narcís era fill de la nimfa Liríope i del déu del riu Cefiso, era un noi molt guapo. Eco es va enamorar de Narcís i per això el seguia pel bosc amagant-se d'ell, fins que al trepitjar una branca, Narcís es va adonar de la seva presència, i va preguntar: "Hi ha algú?" i Eco, incapacitada per parlar, va dir: "Algú? Algú?". Narcís, qui no podia veure qui el seguia va cridar: "Qui ets?" i Eco va respondre: "Ets? Ets?" mentre sortia de darrera dels arbres. Després, Eco va demanar als animals que diguessin a en Narcís l'amor que sentia per ell, però la resposta de Narcís va ser riure's d'ella. A causa de la reacció de Narcís, Eco va córrer a amagar-se a una cova on es va anar envellint i consumint fins a morir.

Eco al bosc mirant a Narcís enamorat del seu reflex
Es diu que quan Eco va amagar-se a la cova, un noi enamorat d'ella va pregar que es fes justícia i va ser respost per NÈmesi, la deessa de la venjança, davant d'aquests fets va decidir castigar Narcís fen que s'enamorés del seu reflex en una font fins que es va tirar a la font en busca del reflex i es va ofegar. Allà on va quedar reposant el seu cos va néixer una flor que més tard donà el nom a la flor Narcís.

HISTÒRIA D'ECO I PAN
Pan, el déu de la fertilitat i la naturalesa, es va enamorar d'Eco però ella no sentia el mateix que Pan. Sentin-se rebutjat, Pan va manar matarla i van estendre els trossos d'Eco per tota la Terra. Gea, la Mare Terra, els va rebre i la veu d'Eco es va quedar amb els fragments del seu cos repetint les seves últimes paraules.

Paula Sala
1r Batx

10 d’octubre de 2017

SÍSIF: COM SER IMMORTAL

Des de temps remots, la humanitat s'ha preguntat quina és la font de la vida eterna. Els grecs també, i aquesta és una història que ens explica les peripècies d'un rei que volia evitar la mort, Sísif.

EL MITE
Sísif va ser el fundador i el rei d'Efira. Era fill d'Èol i d'Enàrete, i es va casar amb la plèiade (nimfa filla d'Atlas i Plèione) Mèrope. Hi ha llegendes que diuen que va ser pare d'Odisseu amb Anticlea (que més tard es va casar amb Laertes).
La imatge més famosa de Sísif: empenyent la roca
Sísif tenia fama de ser el més astut dels homes, i no tenia cap interès a morir. Quan va arribar l'hora, Hades va sospitar d'ell, i quan va enviar Tànatos a buscar-lo, li va donar uns grillons especials. Tot i així, quan Tànatos es va presentar a casa de Sísif, ell el va aconseguir enganyar i va acabar encadenant Tànatos i el va tancar a dins un bagul. Com que Tànatos no feia la seva feina, la gent no moria. Ares, el déu de la guerra, va començar a sospitar, i va descobrir que Sísif tenia el déu de la mort encadenat. El va alliberar, i Tànatos va portar el rei a l'Inframón. Tot i així, Sísif encara no havia acabat els seus recursos. Abans de morir, li va dir a la seva dona que quan ell marxés no li fes cap ritual funerari, ni el sacrifici habitual als morts. Així, quan va arribar a l'Inframón, va suplicar a la deessa Persèfone, dona d'Hades, que li deixés tornar a la superfície per poder renyar a la seva dona per no aplicar els rituals. Quan va arribar a Corint, va refusar de qualsevol manera retornar a l'infern, fins que Hermes l'obligà a tornar-hi a la força.
Amb tot el que havia passat, Hades estava realment enfadat amb ell, el va enviar als camps del càstig, i va ser obligat a empènyer una pedra enorme i pesant fins a dalt d'una muntanya, però cada vegada que estava a punt d'arribar al cim, la pedra rodolava fins a baix de tot i Sísif havia de tornar a començar.

ALBERT CAMUS I EL MITE DE SÍSIF
Albert Camus va fer un assaig filosòfic, anomenat "El mite de Sísif", en el qual reflexiona sobre el càstig absurd que els deus van imposar a Sísif, i a partir d'aquí exposa que és tan sols una metàfora de l'absurditat de la vida humana.


Maria Erra
1er Batx