Tant a l'antiguitat com a l'actualitat, l'amor és un dels grans temes de debat entre els grans pensadors i filòsofs però tanmateix, és un tema de controvèrsia en la quotidianitat. No obstant això, què és l'amor? L'amor és molt difícil de definir, de fet, podríem dir que no hi ha una definició que el defineixi per complet. Al diccionari hi diu que és un sentiment, atracció o inclinació profunda cap a una persona, encara que, és tant sols això? Grans filòsofs afirmen que l'amor és un concepte inexplicable encara que tots el sentim i el rebem. De fet, a l'antiguitat el concepte d'amor ja estava present. Alguns dels amors cèlebres d'aquell moment eren:
- ORFEU I EURÍDICE
- AFRODITA I ARES
- AMOR I PSIQUE
- FEDRA I HIPÒLIT
- JASÓ I MEDEA
ORFEU I EURÍDICE
Un dia Eurídice caminava per un camí quan, de cop i volta, Eurídice va patir un intent de rapte per part d’Aristeu, un pastor rival d’Orfeu. Ella escapà, però mentre s'escapava, va trepitjar un escurçó que li va mossegar el peu i li va provocar la mort. Quan el seu estimat va descobrir el cos sense vida d’Eurídice va decidir anar a buscar la seva ànima al Món dels Morts. Es va atrevir per amor al que cap home mai havia gosat fer: emprendre un viatge terrible als Inferns.
Orfeu va anar a buscar a Caront, un dels barquers d’Hades (déu de l'infern) encarregat de guiar les ombres errants dels difunts a l’altre banda del riu, i li va demanar que el conduís al món dels morts. Per tal d'aconseguir el què volia, va decidir fer ús de la seva màgia i li va tocar a Caront una cançó amb la seva lira. Caront commogut va acceptar portar Orfeu allà on volia. Quan va arribar a l'altre costat del riu, va caminar fins a arribar a les portes vigilades per Cèrber (el gos d’Hades, un monstre de tres caps). Llavors Orfeu, per poder passar, va tornar a recitar una cançó amb la seva lira i va aconseguir arribar als inferns.
Justament al arribar, es va trobar amb Persèfone (deessa dels inferns) i amb Hades, i per a ells va cantar amb la seva lira demanant que els hi tornès l’ànima de la seva estimada. Commoguts per la seva veu, no van poder negar-li el que ell demanava, i així va ser. Mai ningú va recitar un cant tant preciós als inferns, mai un amor havia estat tan lluitat abans, i la súplica d’Orfeu va arribar fins al racó més llunyà del món dels morts, i per un instant, el temps es va aturar en aquell lloc tan fosc i trist. Persèfone i Hades van accedir a tornar-li la vida d’Eurídice, però amb una condició. Així doncs, li van dir: “has d’anar agafat de la seva mà, posar-te davant seu i caminar pel camí que us portarà fins el món dels vius, però a més, no podràs mirar-la als ulls, si la mires el joc haurà acabat i la teva estimada es quedarà atrapada al món dels morts per sempre.” Junts van travessar el camí que els retornaria al món dels vius i quan Orfeu ja tenia els paus a la terra, Eurídice encara tenia un peu al món dels morts. Llavors en aquell mateix moment, en l'instant en que es va girar, va veure com perdia la seva estimada i com s'allunyava d’ell per sempre. Orfeu, doncs, desesperat, intenta tornar a entrar al món dels morts amb totes les seves forces però ja no pot de manera que desconsolat, torna a la Terra. A partir d'aquell moment, va renunciar a la companyia dels humans i va caminar errant per les solituds agrestes de Tràcia cantant i plorant les seves penes amb la seva lira.
Les Bacants, enamorades del poeta van intentar seduir-lo, i ell, enamorat d'Eurídice, en va fugir. Les dones el van seguir i, furioses de la fugida d’Orfeu, van fer bocins la seva roba i van esquinçar el seu cos. El seu cap va caure per les aigües deixant escoltar la seva veu, i a aquell lloc s'hi va fundar un santuari en honor seu. Fet trossos el seu cos, la seva ànima, al fi lliure, va poder partir cap als inferns, i allà juntament amb Eurídice, van poder estar junts demostrant que existeix l'amor desprès de la mort.
 |
| Orfeo y Eurídice, de Joseph Paelinck |
AFRODITA I ARES
La gran majoria de vegades, associem Afrodita amb Ares, el deu de la guerra. De fet, això es deu a una de les llegendes més famoses sobre ells dos. Es diu, que Afrodita estava farta del seu marit Hefest, ja que no li feia el cas que ella mereixia. Per això va intentar trobar l'amor amb Ares. Un dia quan Hefest estava distret, va fugir en busca del seu amant. Més tard mentre Hefest estava treballant a la forja, però, va venir Helios (altres fons diuen que va ser Apol·lo) a avisar-lo que la seva dona li era infidel. Com a càstig i venjança va crear una xarxa de fins fils i la va tirar sobre d'ells per atrapar-los. Un cop atrapats va cridar a tots els deus olímpics per burlar-se de la parella, però només vingueren els homes, doncs les dones es van quedar a casa mortes de vergonya. Els déus eren allà, rient sense parar de la infidelitat de la noia. Posidó, cansat de veure com els seus germans humiliaven a la deessa, va prometre a Hefest que Ares pagaria el que havia fet. Però, finalment, es van escapar sense complir la promesa. Per la seva part, Afrodita va marxar trista i plorant desconsoladament per culpa de la humiliació a la que acabava de ser sotmesa per part del seu marit.
La infelicitat d'Afrodita amb el seu matrimoni va fer que busqués la companyia de molts altres. Entre ells hi havia Ares i Adonis.
 |
| Afrodita i Ares. de Virginia Seguí |
AMOR I PSIQUE
Un mite d'amor com el d'Amor i Psique parla de la lluita entre el cor, la passió i la raó. Amor o bé Eros, era el déu que feia enamorar, desenamorar i que, tanmateix, jugava amb els sentiments dels homes i els déus. D'alta banda, Psique, era l'ànima, l'última cosa que abandonava el cos abans de la mort.
El mite diu que hi havia una ciutat, on hi regnava un rei i una reina que van tenir tres filles. Les tres, cridaven l'atenció per la seva bellesa, però tot i així la més petita era la més bonica, i es deia Psique. Ho era tant, que la deessa Venus, es va posar gelosa perquè ella volia ser-ho més.
Venus, va enviar el seu fill, Amor, el déu de l'amor, a fer que la jove s'enamorés del ser més lleig. Però per error, el déu Amor, es va enamorar de la jove i per no desobeir a la mare, va fer un pla: el pare de Psique, va anar a consultar un oracle i aquest, li va dir que portés a la seva filla fins a una roca, que allà, es casaria amb un monstre. Ella, amb una gran pena, va ser conduïda fins allà i la van deixar abandonada. La van portar al mig d'una vall molt fonda, al costat d'un riu, on hi havia un palau preciós.
Quan va entrar, les portes s'obrien al seu pas, i unes veus que ella desconeixia, misterioses, la van guiar, li van donar de menjar, i després, la van conduir fins al seu dormitori.
Quan dormia, va sentir al seu costat el seu misteriós marit. No obstant això, no el va poder veure, de fet, no l'havia vist mai ja que abans que sortís el sol, ell ja havia desaparegut. I així van estar durant un temps: durant el dia, ella estava sola, i de nit, apareixia el seu marit estirat al seu costat. En un principi, era molt feliç malgrat que va començar a trobar a faltar a la seva família i va demanar-li permís al marit, per anar-los a veure.
Ell, li va permetre, però amb una condició, que no fes cas als consells que li diguessin sobre intentar investigar qui era realment el seu marit, ja que això voldria dir, perdre'l per sempre. Però la van convèncer. Les seves germanes li van dir que un dia, de nit, encengués una espelma i així veuria com era. I ella, així ho va fer. Però quan va veure la bellesa d'Amor, de l'emoció, una gota de cera de l'espelma li va tocar l'espatlla al marit, i es va despertar. Ell, després del que li havia dit abans, la va abandonar.
Psique, va començar la recerca del seu marit. Primer de tot, va anar al temple de la deessa Ceres, després, a una arbreda de la deessa Juno, però ningú la va poder ajudar i no li va servir de res. Però li quedava una opció, que era recórrer a Venus, però la mare del seu marit no es va apiadar d'ella, i la va enviar al regne dels morts, on vivia la deessa Prosèrpina, perquè li donés una caixa plena amb la seva bellesa. La va aconsellar com s'havia de comportar durant el viatge: havia de portar dos pastissos per tirar a la cara d'un gos de tres caps que vigilava el regne, portar dues monedes a la boca per facilitar-li el pas del riu que separava el regne dels vius del regne dels morts, i finalment, li va dir que no obrís la caixa que Prosèrpina li donés.
Psique, va fer cas, i va tornar sana i estàlvia, però un cop al costat del riu, per curiositat, ella va obrir la caixa i al obrir-la, va sortir de dins la caixa un somni mortal que va fer-la desplomar a terra. Però Amor, va córrer a ajudar-la i va recollir el somni mortal que s'havia apoderat de Psique, el va tornar a guardar a dins la caixa, i després la va despertar. El final del mite, diu que van viure feliçment junts tota l'eternitat.
 |
| François Gérard, 1798 |
FEDRA I HIPÒLIT
Fedra era un princesa grega, germana d’Ariadna, la qual va ser reptada per Teseu després d’abandonar a la seva germana per casar-s’hi. D’aquest matrimoni van haver-hi dos fills Acamant i Demofont. Fedra es va enamorar d’Hipòlit que era un molt bon caçador, encara que rebutjava a totes les dones. Així doncs, Hipòlit la va rebutjar i Fedra enfadada i rancuniosa es va suïcidar a causa que Hipòlit l'havia intentat violar . Teseu, el seu pare, en trobar aquesta nota va entregar al seu fill a Posidó el qual va enviar un monstre marí que el va ferir. Poc desprès d'aquest incident, però, Artemisa va confessar que Fedra havia parat un parany a Hipòlit i que ell no havia intentat violar-la. Teseu, arrepentit, va anar a fer les paus amb el seu fill just abans que morís.
 |
| Mort d'Hipòlit, Peter Paul Rubens. 1610 |
JASÓ I MEDEA
Al nord de Grècia, a la Tessàlia, el rei de Iolcos, Èson, va ser destronat i empresonat pel seu germanàstre Pèlias. Aquest va apoderar-se del regne, però un oracle el va advertir i a sobre un home amb una sola sandàlia.
Jasó, fill d’Èson i criat pel centaure Quiró, va arribar a la cort del seu oncle Pèlias com a estranger, però amb un senyal que Pèlias ja coneixia per l’oracle, que li havia advertit que un dia un home «amb una sola sandàlia» li reclamaria el tron usurpat. Jasó havia perdut una sandàlia portant una vella a coll. Tant és així que Pèlias, no volent cedir a Jasó el tron, l’envià a una missió impossible, la de recuperar el velló o toisó d’or que un drac custodiava a les costes del mar Negre al reialme d’Eetes. Aquest rei, fill del Sol, tenia una filla anomenada Medea.
El velló d’or era la pell del moltó amb el qual van fugir Frixos i Hel·le, els fills d’Atamant, rei de Tessàlia, quan la seva madrastra Ino, que els culpava d’una mala collita, els va voler sacrificar. Hel·le va caure al mar i va donar nom a l’Hel·lespont. Frixos va arribar a la Còlquida, on va sacrificar el moltó a Zeus i, en agraïment, va regalar la pell al rei Eetes, que la va fer penjar d’un arbre en oferiment a Ares. Aquest velló era custodiat per un paorós drac que mai no dormia.
Jasó, a la recerca del velló d’or, va convocar els herois més famosos de Grècia perquè l’acompanyessin en una llarga expedició que els duria al Caucas. El primer dels convocats va ser el fill de Frixos, Argos, al qual Atena va aconsellar que construís un vaixell. El vaixell va rebre el nom d’Argo (‘la ràpida’), en referència al seu constructor, i els membres de l’expedició van ser anomenats argonautes. Els argonautes eren una cinquantena d’homes entre els quals hi havia molts dels grans herois coneguts d'aquell moment: Hèracles; els bessons Càstor i Pòl·lux (‘fills de Zeus’); Zetes i Càlais (fills alats del vent del nord Bòreas); Peleu (pare d’Aquil·les); Orfeu i Mopsos. En el seu viatge, els argonautes viuen una llarga sèrie d’aventures malgrat que van aconseguir superar-los.
Ja a la Còlquida, Eetes no es va avenir a lliurar gratuïtament el toisó d’or i va imposar a Jàson unes proves molt perilloses. Com que Medea, la filla del rei, que era bruixa per la seva ascendència ja que era néta del Sol (Hèlios) i neboda de la fetillera (Circe) se’n va enamorar de manera que el va ajudar a aconseguir el toisó d’or. D'aquesta manera, un cop aconseguit l’objectiu del viatge, els argonautes van fugir perseguits per Eetes i els seus homes encara que van escapar.
De retorn, els argonautes, durant quatre mesos, van recórrer les zones d’Europa i Àfrica, aleshores conegudes, i van viure un reguitzell d’aventures abans d’arribar al seu destí, Iolcos. El rei Pèlias, en possessió del velló d’or, es va negar a tornar el tron a Jàson, i la maga Medea se’n va venjar causant-li la mort. Jàson i Medea van ser expulsats de Iolcos i es van refugiar a Corint, on van viure feliços durant deu anys, fins que Jàson va decidir casar-se amb Glauce (anomenada també Creüsa), la filla del rei Creont. Medea, despitada, va oferir a Glauce, com a present de noces, un vestit i una corona que la van cremar fins a la mort. Tot seguit, va matar els seus dos fills i va fugir a Atenes amb un carro tirat per serps alades. Finalment, Jasó va morir a Corint ja que li va caure al damunt el mascaró de la nau Argo.
 |
| Jasó i Medea, Carle Van Loo |
Mireia Recuero Solà
1r batx
