ELS DIES DE LA SETMANA ROMANS

Els dies de la setmana en llatí tenen un significat particular que normalment es refereix als Deus. Al ser el llatí la mare de totes les llengües romàniques, els noms dels dies han tingut diverses variacions en cadascuna de les llengües romàniques. Però això ho veurem més tard. Ara, veurem els significats dels dies de la setmana:

1. Dilluns, Lunae Dies El dia dedicat a la lluna.
2. Dimarts, Martis Dies El dia dedicat a Mart, Déu de la guerra.
3. Dimecres, Mercurii Dies El dia dedicat a Mercuri, Déu del comerç i els viatgers.
4. Dijous, Iovis Dies El dia dedicat a Júpiter, Déu de les tempestes és el Déu equiparable a Zeus en la mitologia Grega. 
5. Divendres, Veneris Dies Dia dedicat a Venus la deessa de l'amor. Equiparable a Afrodita altra vegada en la mitologia Grega.
6. Dissabte, Saturni Dies Aquest dia és diferent als altres. Prové de la festivitat jueva de el Sabbath que vol dir dia de descans. Els Romans veiem però, que el dediquen més aviat a Saturn Déu del temps i la agricultura.
7. Diumenge, Solis Dies per els romans, però en llatí diumenge pròpiament, s'anomena Dominicus dies. Aquest és per els cristians el seu dia de descans dedicat al Senyor.

AQUÍ també hi ha una ampliació de els dies de la setmana i el seu origen en llatí.

      Requadre de els dies de la setmana en idiomes de tot el món. Clica per veureu Bé !

Dins de totes aquestes llengües sols ens fixarem sols en les romàniques. O sigui: El Lleonès, el Romanès, el Portuguès, el Català, el Francès i l'italià. 

Després d'haver comparat els dies de la setmana de varies llengües romàniques, arribem a la conclusió que la majoria no canvien gaire, excepte el portuguès i fins i tot el català. És curiós com totes les llengües tenen una evolució diferent, però l'arrel continua sent la mateixa. Amb aquest exemple, és pot visualitzar molt bé la derivació de les llengües romàniques respecte al llatí.

Si voleu saber quin és l'origen dels dies de la setmana en les llengües germàniques, punxeu AQUÍ.

Martí Grau 

1r Batx

EL NAIXEMENT D'ATENA

Atena deessa de la guerra justa i estratègica, del teixit i de la ceràmica i protectora d'Atenes, també coneguda com a Pal·las o Minerva, és representada per una olivera, una òliba o una serp.

Filla d'un dels romanços de Zeus juntament amb Metis, s'explica que va néixer del cap del seu pare ja amb l'armadura, el casc, l'escut i la llança amb ella. I el mite succeeix així: 

Atena Pàrtenos, Fídies

Quan Zeus va assabentar-se que Metis estava embarassada, Urà i Gea van advertir a Zeus que si Metis tenia una filla, temps després tindria un fill que arribaria a destronar-lo. Així dons, aquest va decidir empassar-se Metis.

Temps després Zeus, va començar a patir un gran mal de cap i va ordenar a Hefest que li obrís aquest d'una destralada. D'aquí en sorgeix el naixement d'Atena ja armada i adulta.

Aquí podreu trobar algunes curiositats:

Gabriela Núñez
1batx

EL CAOS, L'ORIGEN DEL MÓN

Segons la mitologia romana, els tres elements principals; el cel, la terra i el mar estaven combinats en un sol, el que denominaven Caos . Aquell equilibri es va trencar quan el cel va ser expulsat cap a les altures i la terra i el mar es casaren formant només un món en mig de l'extens univers. Aquest fet va ocórrer de forma simbòlica a la mitologia, és a dir Urà (mar) va casar-se amb Gea (terra) i va exiliar al cel a les altures donant-li la missió de protegir a l'univers (representat com una cúpula). El cel era els límits entre l'univers i el paradís del Panteó (terra dels déus). 

  

Urà i Gea van tenir quatre fills; Saturn, Oceà, Vesta i Anteu. 

Saturn igual que el seu pare es va coronar com a déu dels déus de tot el panteó i el món terrenal. Es va casar amb un tità, semideessa, Rea. Aquests dos van tenir tres fills; Neptú, Plutó i Júpiter. Els primers dos fills van ser menjats pel seu pare, ja que Saturn tenia por que el destronessin com ell va fer amb el seu pare. 

Saturn devorant a un fill, Pedro Pablo Rubens

El fill petit, Júpiter ser salvat per la seva mare, Rea, la mateixa que el va amagar en una cova a l'illa de Creta. Rea va ordenar a alguns dels seus sacerdots guerrers que protegissin el seu fill i l'ajudessin amb la mentida que li havia dit al seu home. Va fer-li pensar que el seu infant havia mort, però tot i així Saturn se'l volia menjar, però el que li va donar Rea va ser un sac de pedres. 

Júpiter va aconseguir viure amb l'ajuda d'un sacerdot guerrer de Rea, Urates. Quan Júpiter es va assabentar de tot, amb ajuda d'una tità anomenada Metis (la tità de la saviesa), va iniciar la guerra contra el seu pare. Aquesta guerra va durar deu anys. 

En un principi, Júpiter, va donar-li de beure al seu pare una poció que el va induir al vòmit, i va expulsar als seus  dos fills; Neptú i Protó. La guerra continuava, en un cantó Saturn i a l'altre Júpiter amb Neptú, Protó, Ceres, Metis, Vesta, Venus i Juno. 

Saturn va perdre la guerra, va ser desterrat al món terrenal, on més tard ensenyaria l'agricultura als homes. 

Després de desterrar a Saturn els déus es van repartir els poders. 

Metis va ser assassinada pel seu home, Júpiter, quan ell es va assabentar que estava embarassada. Poc temps després es va casar amb Juno, amb qui va tenir dos fills: Mart i Vulcà. 

Júpiter va demanar al seu fill Vulcà que creés el que ell va anomenar "mortals". D'aquests mortals, Vulcà va fer tres tipus diferents de mortals. La primera creació van ser els mortals d'or però eren molt fràgils i com que no van aprendre el cultiu es van extingir. La segona creació  va ser feta de plata, però tot i que Saturn els hi va ensenyar a cultivar es van extingir ja que no es van poder reproduir i van morir en el fred de la fúria de Juno, ja que Júpiter li era infidel amb les mortals. I la tercera creació va ser feta de coure i ferro i va sobreviure gràcies a Prometeu i Pandora. Prometeu va ensenyar-lis el foc als mortals i Saturn els va ensenyar a cultivar. I així és com nosaltres, els mortals, existim. 

Fernanda Paredes
1r batx

EL MITE D'ARACNE

Aracne era la filla d'Idmón, un tintorer, i va néixer a Lídia. La jove era molt reconeguda per les seves impressionants habilitats relacionades amb el teixit i el brodat. 

Segons algunes fonts, fins i tot les nimfes acudien a Aracne per observar com teixia magnífiques obres d'art. A mesura que el temps anava passant la seva fama i popularitat augmentava, va arribar a ser considerada deixebla d'Atena, deessa de la saviesa i les filadores. 

Aracne posseïa qualitats molt bones com per exemple la seva bellesa o el  fet de ser molt hàbil, però tenia un defecte molt destacable; era massa orgullosa. La jove volia que el seu art fos considerat el que era pel seu propi mèrit, no volia atorgar els mèrits a altres factors divins. Plena d'orgull i d'inconsciència desafià a Atena per demostrar que les seves habilitats eren comparables a les d'una deessa, aquesta acceptà ràpidament. Primer es va presentar en el cos d'una àvia i es dirigí a la jove per advertir-la que es comportés de manera digne amb la deessa, però Aracne la contestà amb insults i menyspreus.

Atena plena de ràbia es descobrí davant la jove i ordenà que la competició comencés. I així va ser, consistia en teixir un tapís; la deessa va representar els dotze deus de l'Olimp amb tota la seva grandesa i resplendor. També, per advertir a la rival, va representar quatre episodis exemplificant terribles derrotes que havien patit els humans al desafiar a deus.Per altra banda, Aracne representà els amors secrets i deshonrats dels deus, entre d'ells Zeus i Europa, Zeus i Dànae, etc. 

L'obra era simplement perfecte, però Atena es sentí insultada i guiant-se pels seus impulsos, agafà la seva llança i destrossà el tapís de la jove i del mateix impuls també li donà un cop a ella. 

Aracne, plena d'impotència i avergonyida pel que havia passat, va marxar trista i es volgué suïcidar penjant-se amb una corda d'un arbre. La deessa però, no ho va permetre i la va aturar a temps, però com que encara seguia molt molesta, decidí convertir-la en aranya, així podria seguir teixint tota la seva vida i les seves obres no serien mai admirades per ningú.

 
Diego Velázquez, Les filadores

                                                 
Judith Rodríguez Bares
1r Batx

CRIATURES MITOLÒGIQUES

A la mitologia grega, a banda dels personatges mitològics també hi trobem criatures mitològiques, aquests en són alguns exemples:

NEREIDES: són la personificació de les ones del mar, filles de Nereu i Doris i nétes d'Oceà. El seu nombre pot variar entre cinquanta i cent. Aquestes viuen amb els seu pare en un palau especialment pels de la seva espècie que es troba als abismes marins. Es passen el dia assentats ens trons d'or cantant, filant o bé nedant.

                                   Les Nereides de Gaston Bussière (1902)

NIMFES: simbolitzen la força de la fecunditat a la natura. Els ninfeos, són petits temples dedicats a elles on se'ls ofereixen collites i se'ls dediquen pregàries perquè aquestes siguin propícies. Es passen el dia ballant i cantant. Moltes vegades trobem a nimfes amb embolics amorosos amb déus i homes. Són representades com a joves molt belles i alegres. La seva vida té una durada de llarg termini, però són mortals. 

Hi ha diferents tipus de nimfes: 

NÀIADES: representen l'aigua dels llacs i les fonts. Són considerades filles de Zeus, d'Oceà o del déu del riu. Les aigües en les que es banyes se'ls hi han atribuït qualitats curatives. No obstant, banyar-se ens les mateixes aigües que una Nàiade o el sol fet de veure-les podia ser motiu de càstig.

                                        Nàiades de Henrietta Rae (1909)

HAMADRIADES: són esperits femenins que simbolitzen el poder diví dels arbres. Neixen al mateix moment que neix l'arbre, creixen amb ell i, finalment, moren junts. Són considerats esperits que aporten beneficis, per això, sovint se sol·licita la seva intervenció.

                                       Hamadriade al seu hàbitat natural

            

HESPÈRIDES: les nimfes de l'Ocàs, filles de Zeus i Temis. Normalment són tres: Egle, Erítia, i Hesperaretusa. Aquestes viuen en un jardí meravellós dedicat a Hera. La seva missió és controlar unes pomes d'or que proporcionen la immortlitat.

                                          Hespèrides al jardí d'Occitània

FÚRIES: són la personificació del càstig. Filles d'Urà i Gea, aquestes van néixer de les gotes de sang que van caure sobre Gea quan Cronos, els seu fill, li va tallar els testicles a Urà. Protegeixen el cosmos i l'ordre universal contra el caos.

Fúries alades

Jana  Casacuberta
1r batx

APOL·LO

Apol·lo era el fill de Zeus i Leto i germà bessó d'Àrtemis i era conegut amb el nom Dèlic.

En la mitologia era conegut per ser el déu del sol i la llum, la veritat i la profecia, també per el tir amb arc, la medicina i curació i la musica, la poesia i les arts. 

Físicament ell era un déu molt bell, notable, alt i  amb els cabells llargs:

Apol·lo entre la dansa i la música, Aimé Millet, 1868

L'ORACLE DE DELFOS

Apol·lo tenia un oracle en el santuari de Delfos on va matar Pitó. Aquesta era una serp encarregada de protegir aquest santuari, i quan Apol·lo va aconseguir derrotar-la també aconseguí apoderar-se de l'oracle. Avui en dia és un dels santuaris més coneguts i importants de Grècia. 

                                 Santuari i oracle de Delfos, Grècia.

AMORS D'APOL·LO

Molts déus olímpics acostumaven a tenir moltes parelles i fills, i apol·lo no seria un excepció i menys sent un déu de la bellesa.

Ell va tenir relacions tant amb homes com amb dones.

Homes:

-Ciparís: 
Era un noi jove que venia de Quios. Apol·lo li va regalar una javelina perquè aprengués a casar. Cap al final Ciparís es va convertint amb un Ciprés.

-Jacint:
Era fill del rei Esparta. Amb ell va tenir una relació molt forta.
A Jacint també se'l va emportar el bosc però per ensenyar-li gimnàstica.
Tristament Jacint va morir al costat de Apol·lo, va ser quan un dia estaven practicant el llançament de disc Jacint va voler demostrar a Apol·lo que per ser més petit no significava tenir menys força, i amb un d'aquests llançaments el disc va caure amb tanta força contra al terra que va acabar rebotant al cap de jacint deixant-lo mort

Dones:

Va estar amb moltes muses i nimfes, i això va esdevenir a tenir molts fills de diferents mares, però per l'amor més important va ser amb el de Dafne.

                                      La mort de Jacint, Nicolas-Rene Jollain,  1769.

                                   Apol·lo atès per les nimfes, François Girardon, 1673.

APOL·LO I DAFNE

Un dels amors més coneguts és amb el de Dafne.

Aquest amor va sorgir per culpa de Eros, mundialment conegut com a Cupido. Aquest estava molt enfadat ja que Apol·lo s'havia burlat d'ell i va decidir venjar-se.

La venjança:

Comença quan un dia Apol·lo estava pel bosc passejant i de sobte es va trobar una preciosa nimfa anomenada Dafne.

Eros va aprofitar, i li va llençar a Apol·lo una fletxa d'or que li va provocar un sentiment molt fort d'amor cap a ella, en canvi a Dafne li va disparar una fletxa de plom que li va provocar totalment el sentiment contrari, repugnància  i odi.

Seguidament Apol·lo es va posar a perseguir a Dafne per aconseguir al seu amor, òbviament ella va intentar escapar fins que ja no va poder més i va decidir demanar ajuda al seu pare, Paneu, i li va suplicar que la convertís en un llorer.

Quan Apol·lo va veure que s'estava convertint en un arbre es va posar molt trist, i va decidir que les fulles que l'hi havien sortit a la nimfa adornarien als guerrers, atletes, poetes i cantaires que triomfessin, convertint-se en un símbol de triomf i victòria.

                                             L'apollo e Dafne, Gian Lorenzo, 1625

Berta Dong Reixach
4t ESO

El RAPTE DE PERSÈFONE

Persèfone també coneguda com a Kore era una donzella molt bonica que posseïa les divinitats de la mort, la vida i de la resurrecció. Era filla del gran Zeus i de Demèter, tot i que tradicionalment també es deia que era filla de Zeus i de la nimfa del riu infernal.

Un dia Persèfone estava collint flors en un prat en companyia de les germanes del seu pare (Atena i Artemisa) i de les seves amigues les nimfes. Justament quan aquesta estava apunt d'agafar un lliri, la terra és va obrir i de sobte en va sortir el seu oncle Hades (déu dels inferns), que la va raptar i se l'endugué al seu regne subterrani per fer-la la seva esposa ja que n'estava bojament enamorat. 

El Rapte de Persèfone, Gian Lorenzo Bernini

La mare quan va assabantar-se de la desaparició de la filla, amb un gran dolor, va començar a buscar-la nit i dia per tot arreu, i Zeus penedit d'haver set còmplice del seu germà en el rapte, en veure tant trista la seva dona Demèter i en veure que la terra no era fèrtil (degut a la marxa de Persèfone), li va demanar a Hades que retornés a la seva filla amb la seva mare. Però aquest, per no perdre a la noia que estimà, li va donar una magrana dels inferns, que ella distreta va tastar, fet que la va lligar per sempre més al món dels morts. Però es va arribar a un acord amb Hades i Demèter: A partir d'aquell moment, Persèfone viuria un terç de l'any amb el seu marit sota terra mentre que la resta de terços viuria amb la seva mare en el món dels vius.

Com a curiositat diré que es diu que les flors moren quan Persèfone és segrestada per Hades i que tornen a créixer quan la jove torna amb la seva alegria al món dels vius: D'aquí neix la primavera i l'hivern.

Aquí podreu trobar més informació:

Gabriela Núñez
1r Batx