31 d’octubre del 2020

TROIA I GRÈCIA

La guerra de Troia i l'exèrcit aqueu, és a dir, Grècia va ser concebuda entre els segles XIII i XII a.C, a la antiga a l'Àsia menor.  

El casus belli de la guerra entre els dos exèrcits els troians contra els dels aqueus  va ser debut a que els troians, en concret Paris el fill de Príam van raptar a Helena d' Esparta. Una noia preciosa filla de Zeus i Leda. Una noia que ja estava casada amb un altre noi, Menelau el que en aquells moments era l'emperador de Esparta.

Per això Menelau va demanar ajuda al seu germà Agamèmnom, a l'exèrcit aqueu, i junts van partir a la que anys més tard esdevingué la guerra de Troia.

Un cop l'exèrcit aqueu va arribar a les vistes de Troia, els grecs van sortir de les naus i es van plantar davant dels Troians. Aquil·les, un noi jove guapo i valent, va iniciar la disputa entre els troians, Grècia comandada per a Aquil·les van fer retrocedir al que quedava de l'exèrcit troià. Grècia es va plantar a les costes on va transcórrer la primera batalla.

Aquil·les era fill de Tetis, una de les nereides més importants i conegudes. Es diu que les nereides eren filles de Nereu i Doris. Nereu era el rei del mar i Doris era filla de l'oceà. Tetis, la mare d'Aquil·les, quan el noi era molt petit se'l va endur a un riu on va banyar Aquil·les, el va agafar per el peu dret i el va ficar al llac de cap. La llegenda diu que aquell llac et feia invencible que no et matarien mai.

En una de les batalles que va transcórrer durant tots els anys, Troia va anar fins a les costes on es trobaven els aqueus i van llançar unes boles gegants recobertes de foc. D'aquesta manera, els aqueus van sofrir moltes baixes i en una d'elles es trobava l'amic de Aquil·les. Eren idèntics perquè portava el casc que utilitzava Aquil·les en les batalles. Hèctor, proper rei i fill de Príam, el rei de Troia, va matar el germà d'Aquil·les, anomenat Pàtrocle.

Quan Aquil·les va tornar del seu viatge i va veure el seu germà mort va agafar un carro i 2 cavalls i es va plantar davant de el castell de Troia. Un cop allà davant va començar a cridar el nom de Hèctor molts cops durant uns minuts que es van fer eterns. Hèctor es posà l'armadura, agafà l'escut i l'espasa i es va plantar davant d'Aquil·les. 

Va començar la disputa entre els dos soldats mes poderosos. Aquil·les per el cantó dels aqueus i Hèctor per el canto dels troians. Tota Troia mirava la batalla que s'estava disputant. Aquil·les va matar a Hèctor sense que el toquessin, va ser una victòria arrasadora per Aquil·les. Va lligar per els peus a Hèctor i se'l va endur a la costa on l'esperaven els aqueus.

Ela aqueus van idear un plà per entrar a dintre la ciutat de Troia. Van fer un cavall de fusta molt gran on a dintre s'hi havien amagat uns quans aqueus. Aquesta trampa va ser ideada per Ulisses. Quan els troians van ficar cap a dintre les muralles, pensant que era una ofrena de pau, van sortir els aqueus i van obrir les portes de la gran ciutat.

Quan Troia va caure en la trampa del cavall de fusta i els aqueus van entrar a la ciutat. Els grecs van massacrar tota la ciutat i cremà tot el que podien amb l'ajuda d'Ulisses i Aquil·les al capdavant. Paris el fill de Príam va amagar a les dones i als nens en un passadís secret perquè elles es salvessin amb els nens. Paris agafà un arc i va anar a buscar Aquil·les. Un cop el va trobar, li va disparar una fletxa al peu dret, en concret al tendó d'Aquil·les, just on la seva mara Tetis no el va banyar en aquell llac que et feia invencible.

Paris, un cop va assassinar Aquil·les, va intentar fugir però Filoctetes un guerrer aqueu el va matar. Paris el noi que va destruir Troia.

En temps moderns la guerra de Troia contra Grècia es va considerar una guerra i ciutat mitològica, però més endavant al 1870 un arqueòleg alemany anomenat Heinrich Schliemann realitzà unes excavacions i en va descobrir unes ruïnes que mes endavant uns altres arqueòlegs la van identificar com la antiga Troia.

A continuació hi ha un vídeo del resum de la guerra de Troia i Grècia. 


Guillem Vivet
4t ESO

30 d’octubre del 2020

EL NAIXEMENT ROMÀ

En el moment del neixement
A l'antiga Roma el naixement d'un nadó era un moment cerimoniós que marcava el seu futur. Els nadons naixien a casa. 
Immediatament després del naixement el nadó es posava als peus del pare, qui l'havia d'acceptar com a fill. Si el reconeixia l'alçava en braços (tollere filium), si no el reconeixia el nadó era rebutjat. Quan passava això, el posaven en un clot per a escombraries i moria. Podia ser que algú el recollís fer fer-lo servir d'esclau en el cas que fos un nen o prostituta en el cas de que fos una nena.
Aquest rebuig era degut a malformacions o bé a qüestions econòmiques (els pobres perquè no els podien mantenir i els rics per no haver de repartir l'herència) i solia passar més a nenes que a nens.

Cerimònia del nounat  
Una vegada el nounat era reconegut per el seu pare era purificat a l'altar (lustratio) i se li penjava al coll una bulla o un amulet d'or o de cuir. 

Bulla d'or, Imatge extreta del blog de Ana Vazquez Hoys.

Nen romà amb la bulla. Imatge extreta del Blog de Ana Vazquez Hoys.  

Els nens tenien tres noms (tria nomina) mentre que les nenes només en tenien un. 

Adopció
Per garantir la succeció d'una família que no havia pogut tenir fills o que els havia rebutjat, per els motius que hem explicat abans l'adopció podia ser en persones ja adultes. 

L'educació
En les famílies que tenien diners, el fill es deixava amb la dida (dona que cuidava els nadons), que l'alletava, l'ensenyava a parlar i l'educava. Normalment aquestes dides o cuidadores eren gregues perquè els nens poguessin aprendre grec des de ben petits. Després de les dides els pedagogs continuaven amb la seva educació fins els dotze anys, ja que als tretze anys ja se'ls considerava adults. 

Foto d'una dida alletant un nadó. Imatge extreta del blog Etre enfant a Rome.

En aquest slide hi trobareu més informació sobre el naixement romà.

 


Avui dia, a diferència de l'antiga Roma afortunadament, en el pais d'Espanya és molt baix el nombre d'abandonaments a nadons, ja que encara que tinguin malformacions en néixer, els pares sempre decideixen cuidar-se'n. Només un percentatge no significatiu de nadons són abandonats. 
Pel que fa a l'educació, en la societat actual, totes persones tenen educació obligatòria fins als setze i no són considerades adultes fins als divuit. Cada vegada hi ha més gent que es forma fins als vint-i-tres anys aproximadament. 

Maria Pou Roca
4t ESO

29 d’octubre del 2020

LES NIMFES

Les nimfes, d’acord amb la mitologia grega i romana, són divinitats de la natura. Eren considerades genis femenins de de diferents elements com els rius, les muntanyes, els boscos, les fonts i els llacs.

Venen de matrimonis entre déus i semidéus, i  a vegades, tot i que no gaire sovint, amb humans. Sovint eren cridades per les reunions dels déus de l’Olimp, tot i que normalment només les associen com a ajudants d’alguns deus com Apol·lo o Àrtemis.

Eren éssers amb molta bellesa, que no envellien i no morien a causa de malalties, però no eren immortals. També podien tenir els fills dels déus, així es tornaven immortals encara que elles no ho fossin.

Se'ls posava el nom a partir de la funció que tenien o on vivien. Es divideixen en dos grans grups:

  • Les que eren divinitats menors, que eren venerades per la natura.
  • Personificaven tribus, races o estats, les que s’associaven a una localitat o raça.
Les que eren considerades divinitats menors es separaven en quatre grups:
  1. Nimfes de l’aigua: també es deien Oceànides i estaven principalment en rius, oceans i fonts.
    Les Oceànides, Gustave Doré
    Les oceànides, Gustave Doré

  2. Nimfes de les muntanyes o coves: també conegudes com a Orèades
    Les Oréades, William-Adolphe Bougereau

  3. Dels boscos, gorgues i encanyadisses.
    Imatge d'una nimfa dels boscos

  4. Dels arbres: també anomenades Dríades
Dríada, Evelin de Morgan

I les del segon grup, tenien el nom d'allò que representaven.


Clàudia Dot
4t ESO

28 d’octubre del 2020

LA MÚSICA A L'ANTIGA GRÈCIA

És important saber que aquesta paraula (música) procedeix de l'expressió llatina "ars musica", que és una còpia del grec "Mousiké téchne" que vol dir "art música" o, el que és el mateix, "art de les muses". És per això que existeix l'expressió: "La música és l'art de les muses". 

La música era molt important en l'antiga societat grega. Hi ha moltes pintures (en vaixelles, frescos...) que mostren diferents actes en els que utilitzaven la música. La música estava present en les activitats panhelèniques, com ara jocs i cerimònies, però també en "combats" de solos, dansa, teatre musical... La música a l'antiga Grècia era una assignatura obligatòria. 

La música s'associava molt amb l'ànima, per exemple, Pitàgores deia que la música podia determinar conductes i reaccions entre les persones. Pitàgores va formar una escola en la que s'estudiava música, en ella s'aprenia la seva teoria musical com a fonament de l'educació moral. La teoria musical de Pitàgores, per resumir-la, es basava en les matemàtiques i establia una relació entre la longitud d'una corda i el so emès per la mateixaEn aquesta teoria es deia que la música influïa tant en l'universal com en el personal o humà, el que convertia a la música en una arma molt poderosa a el servei de l'Estat. Plató també va dir el mateix, preguntant-se quina música beneficiava la formació dels ciutadans (escrit a La República). Més tard, Aristòtil va demostrar que la música també tenia un fi terapèutic i que tenia certa influència en l'estat d'ànim.

Si avui sabem com és la música en aquell temps és perquè s'han trobat varis fragments de la notació musical. La música d'aquella època havia de seguir normes molt estrictes. L'escala musical grega, la doria, era descendent a diferència de la nostra actual que és ascendent. Els instruments principals eren la lira, la cítara, l'aulos, (era una espècie d'oboè), la flauta de pa, l'hydraulis, la corneta o trompeta i alguns instruments de percussió. Els músics d'aquella època creaven peces amb música i drama, és a dir, que incloïen poesia, dansa i música; eren els drames grecs. 

Dibuix dels instruments musicals de l'època


Audio de com sonava la música grega

Paula García Balbín

4t ESO

21 d’octubre del 2020

ESCIL·LA I CARIBDIS

Són moltes les criatures i monstres que viuen entre els mites grecs i romans, alguns de molt famosos com el Minotaure, l'Hidra o les Harpies, però n'hi ha alguns no tan coneguts, però de gran importància en certs mites. Alguns d'aquests no tan famosos són Escil·la i Caribdis, dos grans monstres marins coneguts per el seu paper important en l'Odissea d'Ulisses. 

Escil·la i Caribdis eren dos monstres, originalment nimfes, que vivien a l'estret de Messina, entre l'actual Sicília i Calàbria, al sud d'Itàlia. Escil·la, filla de Forcis, era un gran monstre de sis caps, que vivia en una cova al costat de l'estret. Es deia que cada cop que passava un vaixell, tots els caps del monstre engolien un mariner. Caribdis, que era fill de Posidó, era en canvi un gran remolí, que segons es deia absorbia l'aigua del mar fins a les profunditats tres cops al dia, formant així el seu característic remolí. De manera que cada vaixell que passava vora seu corria el risc de ser empassat per aquest remolí gegant. 


 Johann Heinrich Füssli, Odisseu davant d'Escil·la i Caribdis

En el mite de l'Odissea, Ulisses ha de prendre una decisió, que llavors portaria a l'expressió: estar entre Escil·la i Caribdis (estar entre l'espasa i la paret). Ulisses va haver de decidir si provar sort i passar pel costat de Caribdis, que significaria o bé salvar-se tota la seva tripulació o bé morir tots, o la segona opció, passar pel costat d'Escil·la, i per tant sis homes moririen engolits per els caps del monstre, però la resta viurien segur. Ulisses, fent cas al consell que li havien donat abans d'embarcar-se en aquella zona, va decidir passar pel costat d'Escil·la, assegurant-se així que una part de la tripulació sobrevisqués, a canvi que en morissin només sis. 


Com tots els mites grecs, res d'això és veritat i no va succeir, però, i d'on ve la història, doncs? Tots els mites tenen una part de veritat, que dona sentit a la història,  quin és l'origen d'aquesta? 
Si llegiu l'apartat de "El mito de carne y hueso" de l'enllaç següent veureu quina és la veritat darrera el mite

Lídia Poyato
4t ESO

ELS CONCURSANTS D'OT 2023 SI FOSSIN DÉUS DE L'OLIMP

El passat 19 de febrer va ser la final de la dotzena edició d'Operación Triunfo. Des de finals de novembre, per les xarxes socials, nomé...

Popular Posts