28 de febrer del 2020

HELENA DE TROIA

Helena, era filla del déu Zeus i de Leda, tot i que, la va criar Leda i el seu espòs el rei Tíndaro d'Esparta. Tenía tres germans més: Càstor, Pòl·lux i Clitemnestra. 
Quan ella era encara una nena, Teseu la va raptar amb la intenció de casar-se amb ella, ja que la seva bellesa era increïble, però els seus germans la van rescatar de les mans d'aquest. Però després de tot va acabar casant-se amb el rei grec, Menelau. 

Al seu palau sempre feien unes festes amb els troians, però una nit Helena va conèixer al jove Paris, príncep de Troia. Ràpidament es van enamorar, i Paris va decidir raptar-la i portar-la amb ell a Troia, la seva pàtria. Afrodita va ajudar molt a Paris, ja que aquest la havia triat com la deessa més bella de l'Olimp. Però la cosa no va acabar bé, ja que quan el rei Menelau se'n va esdevenir de que la seva esposa havia fugit amb el príncep Troià va acudir immediatament a tots els reis de Grècia perquè formessin un gran exèrcit i atacar contra Troia per la traïció. I així va ser que els grecs van atacar Troia. 

Helena de Troia, Evelyn de Morgan, 1898

Durant la guerra, Helena es passava hores i hores a la torre del Palau de Troia, allà teixia totes les seves desgràcies, i se'n penedia d'haver fugit de la seva pàtria per marxar amb un estranger. 
Durant la guerra els grecs van tenir un pla, que va ser amagar-se dins d'un cavall gegant de fusta i per les fronteres de Troia. Aquest cavall el van deixar a la porta de Troia, i quan els troians el van veure el van acceptar i entrar dins la ciutat, ja que, es pensaven que era una ofrena dels grecs, perquè s'havien retirat de la guerra. Aquella nit els troians van celebrar la seva victoria, però quant van anar a dormir, els grecs que s'amagaven dins del cavall van obrir les portes de Troia perquè entressin les seves altres tropes, i així va ser que durant la nit i sense que els troians s'ho esperessin van atacar Troia. 

Durant la guerra Paris va ser moltes vegades protegit per la deessa Afrodita, però en una ocasió Paris va rebre una fletxa de Filoctetes, un antic company d'Heràcles i hereu del seu arc. La fletxa que va ser clavada al príncep Paris, no era una ferida mortal, però aquesta, estava enverinada d'un verí molt potent, i així poc a poc va anar matant al jove Paris fins acabar amb la seva vida. 
Fins que finalment els grecs van destruir la ciutat de Troia, i molts dels habitants que vivien en ella. 

En el següent vídeo podem veure una mica més el mite i la història de la  ciutat de Troia:

Quan la guerra va acabar Helena va ser raptada per Atreu, el fill de Menelau, que la va portar fins a Grècia per obtenir el perdó de Menelau i tot continués sent com abans. Així que la va portar fins a Grècia (en un viatge molt complicat ple de tempestes al mar). En arribar a Esparta, Menelau la va perdonar i va continuar vivint feliç al costat d'aquest durant mots anys. 

Però, quan aquest va morir, Helena va ser explusada per indigna, així que va buscar refugi a un altre lloc, fins que va arribar a la ciutat de Rodes, on va demanar refugi a la reina Polyxo, qui la va acollir. Però tot i això, la reina va ordenar que mentre Helena estigués al bany l'ofeguessin i la pengessin d'una forca.

I per més informació, aquí teniu un petit resum de la vida d'Helena:

En aquest vídeo podem veure la batalla entre Paris i Menelau per veure qui es quedava amb Helena: 


Judit Contreras
1r Batx

27 de febrer del 2020

DIONÍS

Dionís en llatí és Bacus. Es tracta del déu de la disbauxa i l'exhuberància de la naturalesa, especialment del vi i de la vinya, fill de Zeus i de la mortal Sèmele.
És representat com un jove coronat amb pàmpols, amb una copa a la mà, sovint sobre un carro tirat per panteres i acompanyat per un desenfrenat seguici de bacants i sàtirs. 

                                 El seguici de Dionís, mosaic del s.III a.C. Museu de Sussa, Tunísia.


  • EL NAIXEMENT DE DIONÍS
Hera, gelosa de Sèmele, la va convèncer que demanés al seu amant que es mostrés a ella en tota la seva esplendor. Per complaure-la, Zeus va aparèixer envoltat de llamps i trons. Un dels raigs va fulminar Sèmele. Com que aquesta només estava embarassada de sis mesos, Zeus va arrencar el nen de la panxa de la seva mare, encara viu, i Hermes el va cosir dins la cuixa de Zeus perquè completés la gestació.  
Per això Dionís és considerat el nascut dues vegades. Més tard, per instigació de Hera, Dionís és esquarterat i bullit en una caldera pels Titans, però la seva àvia Rea va unir les seves restes i li va tornar la vida. Zeus, llavors, va amagar a Dionís disfressat de dona a la cort del rei Atamant
No van aconseguir enganyar a Hera, que va tornar boig a Atamant. Dionís va ser transformat en cabra i el van deixar en mans de les nimfes. 
Ja d'adult va descobrir la, vinya, amb el fruit s'emborratxava amb els seus companys. Quan Hera va aconseguir trobar-ho es va tornar boja. 
A partir de llavors, Dionís es va envoltar d'una cort de bèsties i sàtirs que mai el van abandonar. 
Van ser freqüents els seus viatges i aventures fins que va trobar a Ariadna. Dionís s'hi va casar i es va venjar de Teseu. 
Després va aconseguir que Persèfone fes tornar dels inferns a la seva mare, a la qual va canviar el nom per Tione per portar-la amb ella a l'Olimp sense ofendre Hera. I allà va viure amb Ariadna.

                                Dionís i els sàtirs. Museum of Fine Arts, Boston.
Paula Torras
1r Batx 

26 de febrer del 2020

L'ECONOMIA A L'ANTIGA GRÈCIA

La base de l'economia grega era principalment l'agricultura, especialment pel cultiu de blat, vinya i olivera entre alguns altres cereals. Tot i això, la seva situació al costat del mediterrani no feia que tingués un clima ideal per desenvolupar cultius tal com ho feien els habitants de Mesopotàmia o Egipte, i això feia que aquests aliments encara adoptessin més importància. A més, els terrenys muntanyosos que suposava el territori grec també eren un impediment per aquests cultius.

També, la ramaderia, amb la cria de cabres, ovelles i porcs, complementava l'activitat agrícola. 

El naixement de l'artesania el segle IV a.C. , que més tard va desenvolupar el comerç marítim (gràcies a la situació al costat del mar mediterrani) , va ser un enorme canvi per l'economia de Grècia. La ceràmica, especialment el marbre d'Atenes, les teles tant de orba com de sabates i juntament amb els altres productes d'artesania (metalls), va ser els seus millors productes  a partir dels quals comercialitzaven més els grecs comercialitzaven més, i d'aquesta manera van fer pujar poc a poc l'economia. Concretament Atenes i Corinti, van ser les ciutats que van influir més.


 Ceràmica grega

Amb aquest comerç, també es va aconseguir importar sobretot el gra, però també altres productes com ara papir, algunes espècies, o materials de construcció com ara resina.

Els intercanvis entre comerciants es realitzaven a partir de la moneda. La moneda no només tenia aquesta utilitat de compra-venta, sinó que es podia utilitzar de motes més formes, ja que estava feta de plata,  que era un metall que interessava a gairebé totes les cultures d'Europa.

Com a curiositat, els dibuixos que apareixien a les monedes de l'època, encara es troben actualment en les monedes d'Euro provinents de les illes gregues.
Exemplar de moneda grega

Quan una persona no era capaç de pagar alguna cosa, havia de fer una sèrie de pagaments per algun motiu o en un intercanvi de productes, automàticament es generava un deute amb l'altra persona. En generalment la majoria de casos, això s'acabava complint, ja que no fer-ho no interessava perquè es perdia l'honor. Si per algun motiu la persona no acabés donant els que li tocava, fins i tot, es podia acabar esclavitzant aquesta persona.


Carla Erra
1r Batx

25 de febrer del 2020

LES ETAPES DEL LLATÍ

El llatí era una llegua derivada de l'indoeuropeu que es parlava a la Península Itàlica, en una petita regió central. Amb el temps, però, gràcies al seu poder militar i econòmic va esdevenir la llegua imperial de la qual van néixer les llengües romàniques. 
Mapa que mostra l'extensió de les llengües itàliques al segle VI a.C

Hi ha moltes variants d'aquesta llengua, moltes són tan antigues que no se'n tenen registres escrits o en tenen molts pocs però, tot i això, s'ha pogut apreciar unes diferències entre cada variant. El més antic de tots és el llatí protohistòric, dels segle VII a.C - segle III a.C, aquest període es coneix gràcies a les inscripcions (les primeres inscripcions es remunten al segle VII a.C) com a la Fíbula de Preneste. Era una llengua oberta a les variants dialectals llatines i a les influències d'altre llengües de la Península Itàlica, sobretot del grec i l'etrusc. 

La Fíbula de Preneste 

Després apareix el llatí arcaic, del segle III a.C - segle I a.C,  en aquesta època es considerada la de la formació del llatí literari. En aquest punt els escriptors es veuen davant el procés de codificació i normalització d'una llengua que no havia estat utilitzada per escriure literatura. Seguint el model del grec literari comencen a crear lèxic propi per els diferents gèneres i reflexionen sobre la gramàtica, l'ortografia i els procediments estilístics.  

Inscripció en llatí arcaic

Tot aquest procés culmina amb l'aparició del llatí clàssic, del segle I a.C - segle I d.C, ara ja és una llengua apta per a totes les necessitats d'expressió, fins i tot sobre a noves modalitats d'escriptura com la filosofia, la lírica o la medicina, les quals fins llavors no havien estat de gaire importància. 

Inscrpció en llatí clàssic

El llatí postclàssic, que va del segle I d.C - segle III d.C, és una llengua literària més enllà de les innovacions d'escriptors com Sèneca o Tàcit. Tot i aquesta gran evolució per part de la llengua escrita, la popular no pateix tantes modificacions i s'acaben distanciant molt una de l'altre, també en aquesta, hi ha moltes diferències entre cada dialecte. 

Fedra, de Seneca, escrit al s.I d.C

Durant els segles III d.C - VII d.C, apareix el llatí tardà. En aquest període es quan més s'accentuen les diferències entre el llatí vulgar i el llatí literari. Aquesta època s'acaba quan el llatí parlat i el vulgar passen a ser dues coses completament diferents. Aquí també apareix el llatí cristià, on hi introdueixen clacs dels grecs i agafen moltes paraules i els hi canvien el significat principalment per la necessitat d'anomenar conceptes propis de la nova religió, la cristiana. Clica aquí per comprendre millor la relació entre el cristianisme i el llatí. 

Extret de Juraments, escrit al segle VI d.C. 

Íngrid Tornamira 
1r BATX

24 de febrer del 2020

HIPÀTIA D'ALEXANDRIA

Hipàtia va néixer a Alexandria, Egipte l'any 370 i va morir el 415.  Era filla de Teó, un matemàtic que era un dels encarregats de la llibreria d'Alexandria i el seu mestre, qui li va proporcionar una bona educació. Aquesta educació que Hipàtia va rebre era un fet molt inusual ja que la societat no permetia que les dones poguessin estudiar i les seves vides transcorrien dins els espais privats de les cases, fent el tipus de feines que es consideraven femenines. Així va ser, doncs, com es va convertir en una de les primeres dones matemàtiques. A més de matemàtica va ser astrònoma, filòsofa, neoplatònica i política.

Durant vint anys, Hipàtia es va dedicar a ensenyar molt àmbits diferents al museu d'Alexandria. El seu ensenyament va tenir tanta repercussió que a les seves classes van arribar a assistir-hi alumnes de diferents parts del món. També va arribar a ser càtedra de Filosofia Platònica. 

Retrat d'Hipàtia, Rafael Sanzio
En l'època d'Hipàtia, el segle V,  els romans poc a poc començaven a tenir poder, i el cristianisme cada vegada anava creixent i s'anava convertint en la religió predominant. Egipte també s'anava convertint en el centre on hi havia més cristianisme, i Hipàtia, ja que vivia a allà, en va patir les conseqüències: el març del 415  va ser assassinada per un grup de cristians. Després de cremar i destruir totes les fons de coneixement gregues, van fer convertir a tothom al cristianisme i qui no ho feia havia de morir. Hipàtia va renunciar a deixar enrere tot el seu coneixement. 

Les seves obres i descobriments més destacats
  • La perfecció de l'astrolabi (instrument per determinar la posició i l'altura de les estrelles, fet servir en l'astronomia)
  • Densímetre (instrument per determinar la densitat d'un líquid)
  • Va escriure 13 volums de comentaris a l'Aritmètica de Diofant
S'han fet moltes pel·lícules basades en la vida  d'Hipàtia. Una de les més rellevants és Àgora, una películ·la del director espanyol Alejandro Amábar estrenada el 9 de'octubre del 2009.


Aquí teniu més informació sobre Hipàtia:

Carla Erra
1r Batx

21 de febrer del 2020

EL CAVALL DE TROIA

El mite del cavall de Troia, prové del poema èpic grec La Ilíada, escrit per Homer. Ens explica el moment en què Paris va conèixer a Helena, la dona més bella de Grècia i esposa de Menelau, es va enamorar d'ella i va decidir emportar-se-la  a Troia. Menelau, quan es va assabentar del rapte de la seva esposa, va decidir reunir a tots els reis de Grècia per declarar la guerra a Troia. 
Mentre els grecs buscaven la manera d'entrar a Troia, Odisseu, amb l'ajuda d'Atena, va ordenar la construcció d'un enorme cavall de fusta. El cavall havia de tenir una cosa especial: havia d'estar buit per dins per tal que els soldats grecs s'hi poguessin amagar. Una vegada que el cavall va ser construït per Epeu, Odisseu i trenta-nou guerrers s'hi van posar a l'interior del cavall. La resta dels soldats i tots qui formaven part de la tripulació grega (menys Sinó), es van retirar abandonant el cavall a Troia, per tal que els Troians creguessin la seva retirada.
Canakkale, Turquia 
Els troians en veure que es van retirar, van pensar que ja s'havien donat per vençuts. Així que quan van anar a la platja, es van trobar amb el meravellós cavall i el soldat Sinó. Aquest, els hi va dir que els grecs el volien sacrificar a la deessa Atena per tal de tenir un bon viatge. Malgrat això, ell va poder escapar-se gràcies al fet que va buscar refugi en aquest cavall. Per tant, va confirmar que el cavall era un regal pel poble troià.

Aquest relat va commoure a la població troiana, que malgrat les advertències de Cassandra, van decidir introduir el cavall dins la ciutat juntament amb Sinó.
Quan va arribar la nit, Sinó, va pujar a la torre més alta i amb una torxa va fer senyals a la flota grega (que es trobava en el mar ) per tal que aquests tornessin. Seguidament va acostar-se al cavall i va donar uns cops per tal que els soldats que es trobaven a dins puguin sortir amb tota la seguretat. 
Quan aquests van sortir, el primer que van fer va ser matar els vigilants de l'entrada, de manera que els grecs que venien del mar poguessin entrar sense cap problema.La ciutat va ser presa amb fúria i rancor, ja que els grecs van estar en conflicte durant molts anys per poder obtenir la ciutat. Després, Troia va ser destruïda, les dones van ser violades i també assassinades, i els homes i els nens van ser també assassinats, i finalment, la ciutat es va cremar. 

Heus aquí un vídeo més detallat sobre el mite:



Meryem Merimi
1r batx

20 de febrer del 2020

LES GRANS DIONISÍAQUES

El gènere de la tragèdia i la comèdia van néixer a Atenes al segle V a.C.  Les grans dionisíaques eren unes festivitats religioses  gregues dedicades al déu Dionís, el déu de la fertilitat i el vi. No se sap ben bé quants dies duraven (es creu que uns cinc dies), però se sap que es celebraven al març de primavera, en canvi una altra versió de la mateixa festivitat, anomenada "petites dionisíaques" es duia terme al gener. Els escriptors componien una trilogia (tres obres) de tragèdia sobre un mateix mite de l'època i una satírica que el parodiés, en total el que és anomenat una tetralogia, un conjunt de quatre obres. 

Dionís, Museu del Louvre (s.II a.C)

Les obres es representaven al teatre de Dionís, sota l'Acròpolis, just al costat del santuari d'aquest mateix déu. Aquest teatre era a l'aire lliure i estava format per un semicercle de graderies. 

Els governants de les polis eren els que ho organitzaven tot perquè aquest festival es pogués dur a terme. Tot i que les polis pagaven la majoria dels costos, els ciutadans rics, anomenats "corega", també estaven obligats a pagar normalment una representació i tot el que això costava.

Procés de la festivitat:
  1. La festa començava amb el sacrifici d'un animal i també amb una desfilada on participava tothom. al front hi havien els sacerdots i seguien la gent del poble, que es disfressaven i ballaven, cantaven i reien. Sens dubte, no hi faltava mai el vi, ni estàtues de Dionís en honor seu. les dones, realitzaven libacions des del darrere. 
  2. Durant els següents dies (tres dies aproximadament) es representaven totes les obres dels autors (les trilogies de tragèdia i el drama satíric), que a vegades es repetien els dies següents. 
  3. Un cop ja s'havien representats totes les obres i ja era l'hora de donar els premis, es lliurava un primer i un segon premi a cada un dels dos gèneres diferents. Aquest constava d'una corona de fulles d'heura. 
  4. La festivitat ja s'havia acabat, però just l'endemà de que s'acabés es feia votar el poble al mateix teatre de Dionís, per saber la opinió de com havia estat l'organització, i si el festival s'havia de continuar o no.
Un dels participants més destacats de les dionisíaques es Sòfocles, qui va guanyar durant 18 anys consecutius. Èsquil també era dels més destacats, però va perdre a les dionisíaques contra Sòfocles, i des d'aquell moment van ser rivals. Entre ells dos també hi era Eurípides, qui també ha estat molt famós amb el teatre grec.

Heròdot va afirmar que Dionís era el déu de les màscares, cosa que ens mostraria que el teatre s'origina de les festes en honor a aquest déu. També, es creu que l'origen del carnestoltes també ve d'aquestes festivitats. 

Aquí teniu un vídeo on us explica el déu Dionís o on menciona aquestes festivitats!

Carla Erra
1r Batx

19 de febrer del 2020

MITE DE ÈDIP I L'ESFINX

Hera va enviar l'Esfinx a Tebes, per castigar la ciutat de l'amor culpable que sentia Laios cap a Crisip fill de Pèlops (es creu que aquesta va ser la primera relació homosexual). Aparentment, l'Esfinx era filla de dos dimonis, o d'un dimoni i una nimfa. Al mateix temps, tenia un cos de gos, unes potes de lleó ales d'àguila i una cua de drac. 
Esfinx del Palau Belvedere a Àustria
Així, l'Esfinx va establir-se en una de les muntanyes a l'oest de Tebes, i des d'allà, devorava tots els éssers humans que hi passaven i així turmentava el país. Però, abans de menjar-se als viatgers, els obligava a respondre endevinalles molt difícils amb la condició que si l'encertaven, no els devoraria pas. Però tal com he dit anteriorment, eren endevinalles difícils que ningú va poder resoldre, fins que un dia va arribar Èdip. 

Èdip, que passava per aquella zona perquè va marxar de la seva ciutat per tal que l'oracle de Delfos no es complís (aquest oracle deia que Èdip es casaria amb la seva mare i mataria el seu pare), es va trobar amb l'Esfinx. Aquesta li va dir el següent enigma: "Quina és l'única criatura que a l'alba camina de quatre grapes, al migdia camina en dues i a la nit camina en tres?"  Després d'uns minuts pensant la resposta, Èdip va respondre fermament: l'home. Va explicar-ho de la següent manera: " l'home en néixer s'arrossega gatejant, en la vida adulta camina sobre dos peus, i en la vellesa necessita un bastó per estar-se dret".
Kýlix àtica del pintor d'Èdip
No està molt clar quina va ser  la reacció de l'Esfinx davant aquesta resposta, només se sap que va morir després  que Èdip hagués esbrinat la resposta. Segons algunes versions, l'Esfinx es va llançar per un abisme. Altres versions expliquen que Èdip mateix va causar la seva mort o que la criatura va sortir fugint refugiant-se a Egipte, on allà va quedar petrificada. 

Alguns psicoanalistes han interpretat a l'Esfinx com una representació del misteri femení, que sempre vols ser desxifrat. També  s'ha pensat que simbolitza la destinació tràgica de l'ésser humà. Èdip venç a l'Esfinx, però és això mateix el que el precipita a la seva gran tragèdia: casar-se amb la seva mare sense saber-ho i després castigar-se per això, traient-se els ulls. 


Meryem Merimi
1r batx

18 de febrer del 2020

EL MITE D'IFIGÈNIA

La història d'Ifigènia té diferents versions i encara avui dia no s'ha acabat de concretar quina és la vertadera i possiblement sigui pel fet que no va ser desenvolupada per Homer, sinó per escriptors posteriors com Eurípides

Ifigènia era una de les filles d'Agamèmnon i Clitemnestra. El seu pare havia fet enfadar la deessa Artemisa ja que havia caçat un dels seus cérvols sagrats i degut a això la nau del rei que venia de lluitar a la guerra de Troia havia quedat parada a Àulida i no podien marxar.  Van fer un interrogatori a l'endeví calcant per tal de trobar la manera de poder tornar a navegar i aquest va dir que la solució era sacrificar Ifigènia en nom de la deessa Artemisa. Al principi el rei s'hi va negar, però com que no hi havia un altra solució, va acceptar sacrificar la seva filla. Va fer cridar la jove que es trobava a Micenes amb la seva mare amb l'excusa que es casaria amb Aquil·les i quan arribés, Calcant seria l'encarregat de sacrificar-la. La versió més coneguda del mite és que quan la noia anava  ser sacrificada, Artemisa va tenir pietat amb ella i la va canviar per una cérvola i es va emportar la jove a Tàurida, on va convertir-se en la seva sacerdotessa. 


El sacrifici d'Ifigènia, Leonaert Bramer

Però hi ha altres versions del mite; segons Sòfocles, el sacrifici es va produir i va ser l'excusa perquè Clitemnestra matés el seu marit, per venjar la mort de la seva filla. Una altra diu que el sacrifici va tenir lloc a Brauron i canvien la figura de la noia per un óssa, un toro, una vedella o fins i tot una dona gran. En una versió diu que la mateixa Ifigènia és la que es converteix en óssa, vedella, toro o en una senyora gran i desapareix. La seva desaparició és possible ja que quan estan  a punt de matar-la, la gent aparta la mirada i ella aprofita. La versió més racionalista ens diu que en el moment del sacrifici apareix una cérvola, un toro, o una vella i el sacerdot ho interpreta com un presagi que els déus no accepten el sacrifici d'Ifigènia i que Artemisa li ha perdonat la vida. 

Segons la versió en què no se sacrifica la jove, diuen que després d'això, Ifigènia va viure al servei d'Artemisa al seu temple a Tàurida, on sacrificava els nàufrags estrangers que arribaven a la costa. Un dia va arribar el seu germà Orestes juntament amb Pílades que havien sigut enviats per l'oracle de Delfos a buscar l'estàtua d'Artemisa. Ifigènia els va lliurar la imatge de la deessa i va marxar amb ells cap a Grècia. 
El sacrifici d'Ifigènia, Francesco Fontebasso

Sobre el seu final, es creu que Artemisa li va donar la immortalitat i la va identificar amb la deessa Hécate. També es creu que es va casar secretament amb Aquil·les complint així amb l'engany del seu pare quan anava a ser sacrificada. 

Hi ha una versió que diu que Ifigènia seria la filla de Criseida i Agamèmnon, o la filla de Teseu i Helena que havia estat raptada per ell.  Els Dioscurs, Càstor i Pol·lux, germans d'Helena la rescaten i ella els jura que és verge. Per mantenir la veritat entrega a la seva germana Clitemnestra el fruit de les seves relacions amb Teseu, per tant, Ifigènia. 

Silvia Kanuteh Rubio
2n batx

17 de febrer del 2020

LES METAMORFOSIS: PÍRAM I TISBE

Píram i Tisbe és un dels mites que componen l'obra de Les Metamorfosis, creada pel poeta Ovidi. 

Píram i Tisbe és un mite d'amor. Parla sobre dos joves de l'antiga Babilònia, l'actual Irak. Estaven enamorats i vivien l'un al costat de l'altre, i encara que els seus pares els ho havien prohibit pel conflicte existent entre les dues famílies, mantenien el contacte gràcies a una esquerda que van trobar a la paret que separava les cases. Cada cop s'estimaven més, però la frustració de no poder-se veure creixia també amb el seu amor. 

Un dia, van decidir que s'escaparien una nit, assegurant-se que ningú els veiés, i es trobarien en un monument de Nino. Aquella nit, Tisbe va arribar primer i, esperant que arribés Píram, va veure una lleona que se li apropava amb la boca ensangonada. Ella, espantada, es va amagar darrera una roca, però el mocador li va caure al terra, la lleona el va veure i el va estripar i deixar tacat de sang. Quan Píram arribà, va veure el mocador, i pensant-se que la lleona havia matat a Tisbe, va treure la seva daga i se la va clavar al pit. Tisbe, espantada, va sortir del seu amagatall i va veure el seu estimat estirat a terra i ple de sang. Va anar corrent cap a ell i el va abraçar, li va treure la daga al pit i se la va clavar. Els déus, entristits per la tragèdia, van fer que els pares dels joves els enterressin junts.


PERSONATGES
  • Píram: És un jove valent i apassionat, capaç de sacrificar-se per la dona que més estima.
  • Tisbe: És una dona dolguda perquè no se li permet estimar lliurement: és valenta a l'hora de fugir i apassionada i fidel quan pren la decisió de treure's la vida amb el seu amant.
Ambdós personatges són rebels, quan superposen l'amor sobre la prohibició dels seus pares.
  • Lleona: És un símbol de la mort i la unificació: de mort perquè és l'encarregada de conduir als dos amants a un final tràgic, i d'unificació perquè, malgrat aquest final, els amants aconsegueixen estar junts, encara que sigui a una altra vida.
PERVIVÈNCIA EN L'ART
Com molts mites escrits a Les Metamorfosis d'Ovidi, Píram i Tisbe va tenir una forta influència sobre l'art posterior.

En la literatura, podem trobar diverses adaptacions i interpretacions d'aquest mite: Una de les obres més importants en la literatura anglesa és Romeu i Julieta, de William Shakespeare. Aquesta obra està basada en el mite de Píram i Tisbe, on es veu al mateix argument de l'obra de Shakespeare: els enamorats i l'oposició de famílies, que al final, aquest conflicte familiar acabarà amb les seves vides. 
A més, Shakespeare també va utilitzar el mateix mite per escriure l'obra teatral de Somni d'una nit d'estiu. Aquesta obra teatral creada al 1595 relata la història d'amor entre diferents parelles: Lisandre, Hermia, Demetri i Helena. Els joves es veuen obligats a casar-se amb qui no volen, ja que estan enamorats d'altres persones. Al final de l'obra, es recita un fragment de Píram i Tisbe.

Somni d'una nit d'estiu

Romeu i Julieta

També va tenir una forta influència en la literatura castellana, en autors com Luís de Góngora, que escriu un poema explicant el mite.

"La ciudad de Babilonia
-famosa, no por sus muros
(fuesen de tierra cocidos
o sean de tierra crudos),
sino por los dos amantes,
desdichados hijos suyos,
que, muertos, y en un estoque,
han peregrinado el mundo--
citarista dulce, hija
del Archipoeta rubio,
si al brazo de mi instrumento
le solicitas el pulso, 
digno sujeto será
de orejas del vulgo [...]"

En la pintura també va ser un mite força representat per autors com John Waterhouse o Abraham Hondius, a més a més dels nombrosos frescos que es troben, però amb autor desconegut.

Thisbe, de John Waterhouse

Pyramus and Thisbe, d'Abraham Hondius

Alba Riera
2n batx

14 de febrer del 2020

SÒFOCLES

Va néixer a Colona, avui en dia forma part d'Atenes, l'any 495 a.C. i va morir l'any 406 a.C. Va ser, juntament amb Eurípides i Èsquil, un dels tres grans dramaturgs tràgics de l'època. Només amb setze anys fou escollit director de la coral de joves durant la celebració de la victòria de Salamina. L'any 468 va començar a ser reconegut com autor de tragèdies al presentar-se a un concurs que es celebrava anualment a Atenes, on va vèncer a Èsquil, un poeta tràgic de molta importància durant els anys abans, se'l considerava invencible. A partir d'aquí cada cop més habitants d'Atenes van començar a llegir o recitar les seves tragèdies. 

"Sòfocles", Ny Carlsberg Glyptothek

Durant la seva vida va escriure unes cent vint-i-tres obres literàries, però actualment només se'n conserven set de completes, són: Antígona, Èdip rei, Àjax, Electra, Èdip a Colonos, Filoctetes i Les Traquínies. Les seves obres més famoses són les inspirades en el mite d'Èdip i els seus fills, que són les obres del cicle de Tebes:

ÈDIP REI

Èdip es converteix en el rei de Tebes després de resoldre l'enigma de l'esfinx i casar-se amb Iocasta. Però el jove té la missió de descobrir qui va matar al seu antecessor, Laios, si vol salvar els habitants d'una pesta que havien enviat els déus. Èdip descobreix que l'assassí és ell mateix i també, que Laios i Iocasta són els seus pares que el van abandonar per tal de evitar la predicció de l'oracle, on l'hi havia dit a Laios que el seu fill el mataria i es casaria amb la seva mare. Horroritzats per la veritat, Iocasta es suïcida i Èdip s'arrenca els ulls.  

Èdip Rei, de Sòfocles, de l'editorial La Magrana

ANTÍGONA

Els fills d'Èdip van acordar regnar Tebes alternativament. Però Etèocles ni li cedeix el tron al seu germà Polinicies quan li arriba el seu torn de governar. Llavors, el germà, decideix atacar Tebes resultant en la mort dels dos germans. Creont, el seu oncle, passa a ser el nou governant i el primer que decideix és no enterrar a Polinicies sinó deixar el seu cadàver al camp de batalla per servir-li d'aliment alguna bèstia, ja que considera que els ha traït. Antígona, però, decidirà enterrar-lo igualment. Al assabentar-se, l'oncle la condemna a ser sepultada viva. La seva mort provocarà la ruïna de Creont. 

Antígona, de Sòfocles, de l'editorial Verbum


ÈDIP A COLONOS

Èdip és un vell captaire cec, qui es guiat per les seves filles, Antígona i Ismene. Aconsegueix arribar a l'Àtica, on un oracle li havia dit que es salvaria. El cor de vell vols expulsar-lo de les terres però Teseu, rei d'Atenes, el deixa quedar-se. Èdip acaba morint en una pau absoluta, ja que la predicció de l'oracle no es va complir.  

Èdip a Colonos, de Sòfocles, de l'editorial Gredos

A més, Sòfocles introdueix grans innovacions al teatre d'Atenes, per exemple, abandona les trilogies. Fins l'època les obres de teatre s'escrivien de tres en tres però ell ho canvia. També comença a afegir més actors al teatre donat-li molta més importància al diàleg. Ell es conegut per la seva gran creença en els déus i la religió, tot i viure durant el racionalisme. Això es veu clarament a Antígona, ja que la protagonista fa cas del que li diuen els déus i no al govern. Gràcies a ell apareix la ironia sofòclia que és una contraposició entre les decisions dels déus i les accions humanes, un gran exemple és quan a Èdip l'oracle li diu que matarà el seu pare i anirà al llit amb la seva mare, el jove se'n va de la ciutat per fugir d'aquest destí però, en intentar allunyar-se, l'únic que fa es acostar-s'hi més. 

Íngrid Tornamira 
1r batx

13 de febrer del 2020

RÒMUL I REM

Ròmul i Rem és un mite molt famós i que els romans consideren que l'has de saber si vols conèixer més a fons les creences romanes. 

Mite Ròmul i Rem, i la fundació de Roma:
Ascani, era fill de l'heroi troià Enees (fill de Venus). Ascani va fundar la ciutat d'Alba Longa, sobre la riba dreta del riu Tíber.  Després van anar regnant diferents descendents, fins que van arribar a Numitor i el seu germà Amuli. Aquest va destronar a Numitor, i perquè no pogués tenir descendència que li disputés el tron, va condemnar a la seva filla, Rea Sílvia a ser sacerdotessa de la deessa Vesta,  i així d'aquesta manera és romangués verge. 
Però tot i això, quant el déu Mart se'n va esdevenir va engendrar a dins de Rea Sílvia als bessons Ròmul i Rem. Quant aquests van néixer, la seva mare per salvar-los va decidir llançar-los dins d'una cistella cap al riu Tíber. 


"Ròmul i Rem", Rubens

Però una lloba anomenada Luperca, va veure una cistella i es va acostar a veure, i al veure als dos nens tant petits els va recollir i els va portar fins al seu cau al damunt de la muntanya Palatí. Un dia finalment van ser trobats i rescatats per un pastor, que els va portar fins la seva dona i aquesta els va criar.
Un cop van ser adults, van decidir destronar a Numitor, i van fundar una colònia  (Roma) a la riba dreta del riu Tíber, on la lloba els havia estat esperant perquè fossin els seus reis. 


"Luperca", entre els segles XI i XII

Però tot i això, no va ser fàcil decidir el lloc on fundarien la ciutat, ja que, Rem preferia fundar-la al patrimoni de l'Aventí, mentre que Ròmul preferia el turó de la muntanya Palatí. Així va ser que ho van deixar en mans dels déus perquè decidissin on és fundaria la ciutat. 
Un matí com qualsevol altre, Rem va contemplar el cel, i va veure sis enormes voltors sobre el seu turó. Va arrancar a córrer cap a Rèmol per anunciar la seva victòria, però just en aquell moment dotze ocells sobrevolaven el Palatí. Segur de la seva victòria i sense esperar al seu germà, Ròmul va agafar una arada i va fer la fossa que fixaria el límit sagrat de la seva ciutat, jurant que mataria a qualsevol que gosses travessar-lo. 
Però al arribar Rem, enfadat per la seva derrota ho va creuar d'un salt, Ròmul després del seu juraments, va matar al seu germà Rem. 

"Ròmul i Rem", Peter Paul Rubens, 1615-1616

Significat d'aquesta llegenda:

Pels romans, aquesta llegenda significava una promesa: que la seva ciutat seria perfecta i mai tindria fi, com la fossa que envoltava el Palatí. 
Però que també contenia una fosca amenaça: l'ombra de fratricidi sobre la qual estava fundada, portaria una maledicció sobre Roma, on en la història van arribar els assassinats i les Guerres Civils. 


Judit Contreras
1r Batx

12 de febrer del 2020

ELS DOTZE TREBALLS D'HERCULES (2)

En el primer apartat vam veure els 6 primers treballs que el rei Euristeu va encarregar a Hèracles. Aquí van els 6 que segueixen:
  • EL BRAU DE CRETA
En morir el rei de l'illa de Creta, el tron se'l disputen els seus tres fills: Minos, el més gran, demana a Posidó (déu del mar) que l'ajudi i el déu li envia un brau preciós com a senyal del reconeixement del seu dret a governar. Ara bé, cal que el sacrifiqui com a signe de lleialtat divina. Però, quan el veu, Minos se sorprèn, se'l queda i en sacrifica un altre. Com a càstig, Posidó embogeix el brau.
Euristeu mana a Hèracles capturar-lo viu. Se'n va a Creta i, llançant-se des d'un arbre, comença una lluita per domar-lo. Finalment, li posa una anella al nas.

                                          Heracles i el brau de Creta
  • LES EUGUES DE DIOMEDES 
Diòmedes és el rei d'una tribu que habita la regió de Tràcia. En uns estables té unes eugues tan feres que s'alimenten amb la carn dels hostes.
Hèracles s'embarca cap a Tràcia i se les enduu per a Euristeu. Perseguit per la tribu fins la platja, les deixa a càrrec del seu amic Abderos, que mor devorat pels animals. 
Hèracles es desfà dels animals obrint un canal per inundar el territori amb l'aigua del mar, i venç Diòmedes amb un cop de clava i el dóna a les eugues perquè se'l mengin. 


                                                      Diomedes devorat pels seus cavalls
  • EL CINYELL D'HIPÒLITA
Admete, filla d'Euristeu, demana el cinyell d'Hipòlita, reina de es amazones, unes dones guerreres que se serveixen dels homes per fer les tasques domèstiques mentre elles lluiten i governen. Duen arcs de bronze, destrals, escuts en forma de mitja lluna i llueixen cinyells fets amb pells de feres.
Hipòlita li ofereix a Hèrcules el seu sense condicions. Però Hera, disfressada, fa córrer el rumor que ell vol capturar la reina. Les dones se senten amenaçades i ataquen a Hèracles, que fa presonera a Hipòlita, la capitana. Ella li entrega el seu cinyell com a rescat.
  • ELS BOUS DE GERIÓ
El rei Euristeu envia a Hèracles a Erítia per tal que en torni amb un ramat de bous rojos. L'amo del ramat és Gerió, un gegant de tres cossos i tres caps, sis braços i sis cames), que el fa custodiar al fidel pastor Euritió i el seu gos Ortre.

L'heroi s'embarca per arribar a l'occident llunyà i, després de moltes aventures, mata el pastor, el gos i després Gerió, travessant-li els tres cossos amb l'espasa. Finalment, entrega els bous a Euristeu.


                                                         Heracles lluitant contra Gerió
  • LES POMES D'OR DE LES HESPÈRIDES
Com a regal de noces per al déu Zeus i la seva esposa Hera, Gea, deessa de la terra, els regala unes pomes d'or. Hera les planta al seu jardí, vigilades per un drac-serp i les tres nimfes Hespèrides. Són filles d'Atles, el tità condemnat per Zeus a aguantar els pilars que separen la terra del cel. 
Per aconseguir les pomes, tal com li mana el rei Euristeu, l'heroi ha de fer un pacte amb Atles: li sostindrà la càrrega mentre el tità va a buscar-les.
Quan torna amb les pomes, Atles proposa portar-les ell mateix al rei, però és enganyat per Hèracles, que li demana que aguanti els pilars un instant, però fuig ràpidament amb el trofeu.



  • EL CA CÈRBER 
Hèracles ha de baixar a l'Inframón i emportar-se'n Cèrber, el gos guardià que hi impedeix la sortida de les ànimes i l'entrada dels vius. És gegantí, té tres caps dels quals vessa una baba verinosa, una cabellera de serps i una cua acabada en fibló d'escorpí. 
Per complir el treball, Hèracles és preparat per Hermes, déu missatger, i Atena, deessa de la guerra i la saviesa. L'heroi es presenta davant d'Hades, déu dels morts, i aquest li diu que li permetrà emportar-se el gos si aconsegueix dominar-lo sense armes. Dit i fet!


                             Cèrber, en una aquarel·la de l'anglès William Blake

Paula Torras
1r batx

L'AMOR COM UNS JARDINS

"Now you hang from my lips like the Gardens of Babylon". Aquesta és un tros de la lletra d'una cançó de Taylor Swift. En catal...

Popular Posts