31 de març del 2015

JULI CÈSAR

Juli Cèsar amb la corona de lloer
Gai Juli Cèsar (13 de juliol 100 aC - 15 de març 44 aC). Venia d'una de les famílies patrícies més antigues els Julis. Això va causar que tingués una molt bona educació, i va ser educat per grans mestres de l'època. Quan tenia 12 anys el van anomenar Flamen Dialis (sacerdot de Zeus) i va ser obligat a casar-se amb Cornèlia Cinilla. Als 14 anys va quedar-se orfe de pare, i va ser perseguit quan es negà a divorciar-se de la seva esposa.  
En la seva adolescència, va ser segrestat per uns pirates mentre feia un viatge per les illes greges, i pagant un gran rescat va ser alliberat. Més tard va crucificar a tots aquests pirates que el van segrestar i va quedar-se les seves dones i els seus fills com a esclaus. Cada cop va anar agafant més prestigi a causa dels seus càrrecs polítics: qüestor, edil, pontífex màxim, pretor i propetor. Tot seguit, una part del seu gran èxit va ser que fes que es reconciliessin Cras i Pompeu.
Estàtua de Juli Cèsar

L'any 59 aC va ser escollit cònsul i va guanyar una gran popularitat. Es va buscar una base per poder tenir el control absolut de l'imperi. Cèsar i Pompeu van ser grans enemics després que morís Júlia (la filla de Cèsar i esposa de Pompeu). A causa de la seva rivalitat, Juli va assassinar a Pompeu a Egipte. Allà Juli Cèsar al passar per Egipte, va trobar a Cleòpatra VII, amb qui va tenir un fill, Cesari Ptolomeu XV. Va lluitar contra els partidaris de Pompeu. Primer va vèncer el rei Farnaces,i després els últims pompeians que es resistien a l'Àfrica, a la batalla de Tapso. Va ser el vencedor d'aquesta llarga guerra civil. Mentre passava el temps els honors i càrrecs de Cèsar van anar-se enfortint encara més. Per poc a causa d'això el Senat anava desapareixent. Cèsar va establir una dictadura militar. La seva autoritat venia de l'acumulació de poders que tenia, i que anteriorment estaven repartits en magistratures. Un dia es va estendre el rumor de que es volia proclamar rei, i es va formà un grup de republicans, on Cai Casi Longino n'era el líder juntament amb Marco Juny Brut. El 15 de març del 44 aC, van assassinar Cèsar. El seu successor va ser Octavi August.

Aquest vídeo us mostrarà com es va conspirar la traïció cap a Juli Cèsar, i els fets que van causar aquesta traïció.  


Judit Font 
1r batx

30 de març del 2015

ELS JOCS OLÍMPIC A L'ANTIGA GRÈCIA

Els jocs olímpics van néixer a Olímpia, tenien un caràcter religiós; es tractava d'unes festes dedicades a  Zeus. En aquestes festes es barrejava el caràcter sagrat amb l'esport, música i la literatura.
Els primers jocs olímpics es van celebrar l’any 776 a.c i des de llavors es van anar celebrant cada quatre anys fins el 394 d.c, data en la qual l’emperador romà Teodosi va decidir suprimir-los pel seu caràcter pagà.
Al començament, els jocs olímpics només duraven un dia i sempre coincidia amb la primera lluna plena després del solstici d’estiu. Amb el temps els jocs olímpics cada vegada rebien més participants de tots els racons de Grècia. Al segle IV a.c els jocs duraven cinc dies.
Un mes abans de la celebració dels jocs Olímpics començava la treva olímpica en que es paralitzaven totes les guerres, tenint en compte que si es trencava la pau, no es podia tornar a participar.


Tot i que els esports que es practicaven actualment encara es practiquen, eren molts pocs:
Curses a peu
  • Curses a peu: es tractava de córrer una vegada la longitud d'un estadi (mesura de longitud varible, a Olímpia eren uns 192 metres). També hi havia curses de dos estadis i curses de fons, en les quals es recorria l'estadi diverses vegades (de 7 a 24). Una altra modalitat era la cursa d'hoplites, en la qual els corredors anaven carregats amb escut i armes.

 
  • Combat (hi havia tres modalitats):  la lluita (pale) calia que l'altre jugador a toqués  les dues espatlles a terra tres vegades. En el pancraci, es permetia gairebé tot per obligar el contrari a abandonar. En el pugilat es lluitava a cops de puny, amb les mans embolicades amb una cinta de cuir fins que un dels dos abandonava.
  • Pentatló: consistia en un conjunt de 5 proves: Començava amb el salt de llargada; els que superaven la marca mínima exigida, després passaven al llançament de javelina, que pesava 1,5 kg (actualment pesa 800 gr); els quatre primers classificats del llançament de javelina feien una cursa a peu que consistia en donar una volta a l’estadi; els tres primers classificats de la cursa passaven al llançament de disc i, finalment, els dos primers en el llançament de disc decidien la victòria en un enfrontament de lluita.
  • El salt de llargada es feia amb unes peses que es deien halters, que servien per agafar més impuls. S'havien de fer una sèrie de salts consecutius, sense impuls.
Discòbol, Representa el llançament de disc.
  • El llançament de disc consistia a enviar el més lluny possible un disc de metall, generalment de bronze i d'uns dos quilos.
  • El llançament de javelina tenies d'enviar el més lluny possible la javelina. S'ajudaven amb una cinta enrotllada a la javelina i acabada en un llaç on es col·locaven els dits perquè agafés més impuls i més estabilitat.

    Reprsentació de les curses de genets
  • Les curses de genets i de carros: es practicaven a l'hipòdrom. Els carros podien ser tirats per dos cavalls al llarg de 6 o 8 km o tirats per quatre cavalls al llarg de 14 km. Els coronats com a vencedors eren els propietaris dels cavalls i dels carros i no pas els genets.

Cerimònia de la victòria
El vencedor olímpic rebria els seus premis immediatament després de la competició. Després de l'anunci d'un jutge grec que col·locava una branca de olivera a les mans, mentre que els espectadors aplaudien i llençaven flors el guanyador, quan el guanyador sortia el camp amb cintes vermelles lligades al cap i les mans en senyal de victòria.
La cerimònia oficial dels premis tindria lloc a  l'últim dia dels Jocs, al vestíbul elevat del temple de Zeus. En veu alta, el jutge anunciava el nom del campió olímpic, el nom del seu pare, i la seva pàtria. Llavors se li col·locava la sagrada corona d'olivera, al cap del guanyador.

Per ampliar més informació:

Laia Costa
4t ESO

27 de març del 2015

ELS ANIVERSARIS A L'ANTIGA ROMA


Fa poc va ser el meu aniversari, i em vaig preguntar com devien ser els aniversaris a l'antiga Roma. La veritat és que eren força diferents dels aniversaris de l'actualitat.
Per començar, els aniversaris no es celebraven quan una persona feia anys, sinó que se celebraven els aniversaris de la mort d'una persona, ja que es creia que eren més significatius. També cal destacar que no es celebraven els aniversaris ni de les dones ni dels nens. 

- Les primeres celebracions conegudes són les dels faraons. Només quedaven registrats els naixements i aniversaris dels nens de sexe masculí que pertanyien a la reialesa. En aquestes celebracions, es muntava una gran festa a palau, on també hi acudien esclaus i dones lliures. 

A l'època de l'antiga Grècia, a més, es va incorporar el pastís. Aquest pastís constava de tres aliments: farina, mel i nous. Aquest pastís, que era rodó, s'oferia a Artemisa   . La forma del pastís ve determinada perquè era la deessa de la lluna. Finalment, s'hi posava una espelma al centre, ja que creien que era una manera d'invocar els bons esperits. 

A l'esquerre, Àrtemis. A la dreta, un pastís de l'antiga Grècia. 

Els pastissos es feien en tres tipus d'aniversaris: celebracions privades, amb familiars i amics, aniversaris de ciutats i temples i finalment els aniversaris del emperadors. Cal dir també que tota aquesta tradició es va acabar amb l'arribada del cristianisme. 

Amb el pas dels anys, la tradició dels pastissos s'ha anat recuperant. També cal dir que amb invents com el sucre i el forn van canviar molt, tant d'aspecte com de gust. És per aquest motiu que a l'actualitat hi ha tanta varietat de pastissos, de forma, gust, etc... 

Gerard Casanovas 
1 Batx

16 de març del 2015

LES PLÈIADES

Les Plèiedes, o les Set Germanes, és un dels cúmuls d'estrelles més coneguts i fàcils de veure, es troba a la constel·lació de Taure i de vegades se'l denomina Nebulosa Maia. Quant al significat del nom de Plèiades hi ha diferents versions:

- Significa "filles de Plèione", tot i que el nom podria ser anterior al mite de les Set Germanes.

- També podria derivar de πλεîν, "plein", que vol dir "navegar". A partir d'aquí, les Plèiades serien "les navegadores".

- Finalment, s'ha suggerit que vindria de pleos, "ple" o "molt", o de peleiades, que vol dir "bandada de coloms".

Constel·lació de Taure
Les Plèiades, que formen part de la constel·lació de Taure
Hi ha diverses llegendes que justifiquen la seva transformació de les Plèiades en estrelles. Una d'elles diu que Orió, que les desitjava i les va perseguir durant set anys. Zeus, per ajudar-les va convertir-les en coloms i van volar tan amunt que van arribar al cel, on van quedar fixades com un grup d'estels de la constel·lació de Taure. Posteriorment quan Orió va morir a causa d'escorpí gegant, Zeus el va posar també al cel just darrere les Plèiades, de tal manera que recordés aquella  cacera.

Una altra versió explica que el motiu de la seva transformació es deu al dolor que van sentir quan les Híades (unes germanes seves) van morir. Els reis troians descendien d'Electra i arrel de la caiguda de Troia va abandonar les seves germanes i es va convertir en un cometa.


Mercuri entrega a Baco les Híades, pintura de Laurent la Hyre
Les Híades eren filles d'Atles i Petra, per tant,  germanastres de les Plèiades. També eren set i es deien Ambrosia, Coronis, Dione, Eudora, Filètoe, Pedília i Polixo, però també se n'esmenten d'altres, com Adaste, Altea, Cleia i Fèsile.


El mite explica que van plorar tant per la mort del seu germà Hiant, que els déus les van transformar en un grup d'estels de la constel·lació del Taure. La seva aparició a començaments de maig anunciava la pluja, que els antics interpretaven com les seves llàgrimes.

En el vídeo següent podreu veure un "mini documental" relacionat amb la constel·lació de les Plèiades, molt ben explicat per uns experts anglesos:



Cecília Monleón Cubero
1r Batx

15 de març del 2015

IDUS DE MARÇ

En un dia com avui, però de l'any 44 a.C, va passar una cosa molt important, i sabreu quina si continueu llegint aquesta entrada.

Els idus de març, en llatí Idus Martii o Idus Martiae, corresponia al dia 15 de març del calendari romà. Els idus eren dies de bons auguris, durant tot l'any, excepte el març, maig, juliol i octubre, es celebraven el 15, la resta el dia 13.

Retrat de l'emperador
Julius Cèsar
Els idus de març són els més coneguts pel fet que fou el dia en què Juli Cèsar fou assassinat, l'any 44 aC.. L'assassinaren un grup de senadors que estaven en contra dels seus ideals. Cassius i Brutus foren qui conspiraren contra ell. Van escollir el dia i el lloc per assassinar-lo: el 15 de març a la Cúria del teatre de Pompeia, on el senat es reunia. 

Es veu que Cèsar estava al costat de la estàtua de Pompeu i Tilio Cimbro i Servili Casca el van colpejar i seguidament, Brutus el va apunyalar, 26 vegades, però no se sap si totes li va fer ell. 

Quadre en el qual observem 
l'escultura de Pompeu.

Actualment, més de dos mil anys després d'aquest fet, un grup del CSIC (Consejo Superior de Investigaciones Científicas) ha descobert el lloc exacte on el van apunyalar, gràcies a que el seu fill adoptiu August, hi va posar una estàtua en el seu honor. Així doncs, aquest grup de científics han determinat que el lloc on el van apunyalar i es va desagranar, fou el final de la Cúria, als peus de l'estàtua de Pompeu. 





D'altra banda, com a curiositat, dir que hi ha una pel·lícula que rep el mateix nom d'aquesta entrada. 


Els Idus de març, la pel·lícula
Aquesta pel·lícula té quelcom a veure amb la verdadera història dels idus de març; un jove comença a treballar com a cap de premsa d'un prometedor candidat que es presenta a les eleccions primàries del Partit Demòcrata. Durant la campanya tindrà l'oportunitat de veure fins a quin punt es pot arribar amb tal d'obtenir l'èxit polític. Tal com van fer Cassius i Brutus, que van arribar a matar a Juli Cèsar. 

I si us heu quedat amb ganes... aquí podeu veure el tràiler



I per riure una miqueta ... 

Podeu fer click aquí i veure una paròdia del Crackòvia sobre Juli Cèsar, i us deixo també aquesta imatge tant graciosa que explica molt bé, de manera gràfica, l'assassinat de Cèsar.


Es diu que el dia 14 de març, Cèsar s'acostà a un captaire vident i feu broma sobre quin dia seria l'endemà, i el vident li digué: Demà és 15 de març, vigila amb els idus de març.

Bon idus de març!

Ioana Sofrea
1r Batx

13 de març del 2015

NOMS PROPIS D'ORIGEN CLÀSSIC

Una de les mostres que encara ara tenim, que demostren, que el català prové del llatí són els noms propis.
Molts dels noms propis catalans tenen el seu origen en aquesta llengua mare.

Helena
Nom mitològic, portat per la dona més bella de Grècia.

Jordi

Del grec, Georgos, vol dir "pagès", que treballa la terra.

Laura

Origen llatí, laurus, vol dir "llor" i, per tant, també "triomf", ja que als guanyadors sempre se'ls posava una corona de llorer.

Marc

Origen llatí, marcus, vol dir "martell", relacionat amb el déu Mart (déu de 
la guerra).

Pau / Paula

Origen llatí, paulus, vol dir "petit". 

Sergi

Origen llatí, Segius, vol dir "guardià".

Víctor

Origen llatí, vol dir "vencedor". Va ser un nom molt utilitzat en l'antiga Roma.

Clara

Origen llatí, clarus, -a, -um, vol dir "famós".

Silvía

Origen llatí,  silva, vol dir "bosc".

Alba

Origen llatí, albus, -a, -um, vol dir "blanc" i també es refereix a la primera 
llum del dia.

L'origen dels noms és una cosa molt curiosa, per tant si voleu buscar-ne més, en aquesta pàgina trobareu molts noms, el seu origen i el seu significat.
Tot i això no només els noms de persona provenen del llatí, sinó que també hi
ha molts topònims (noms de lloc), que també provenen d'aquesta llengua.

topònims d'origen llatí a Catalunya
Aquí us deixo un joc, perquè pugueu descobrir l'origen dels noms de ciutats catalanes.

Xana Martínez
4t d'ESO 

12 de març del 2015

EL MITE D'ARACNE

Aracne va néixer a la regió de Lidia i era filla del tintorer Idmó. Aquesta jove es caracteritzava per tenir una gran habilitat per teixir i brodar. Aracne era molt talentosa i bonica, però era molt orgullosa. 

La llegenda:

Diu la llegenda que fins i tot les nimfes anaven a veure com Aracne teixia perquè no només valia la pena veure els teixits ja fets, sinó que també la manera com els feia ja que realitzava les robes amb molta gràcia.

Tenia tant prestigi i popularitat qua la gent pensava que era discipula de Atena, que era la deessa de la saviesa i de les filadores. Com que era molt orgullosa, volia demostrar que teixia millor que Atenea, i va decidir desafiar-la. 
"La fàbula de Aracne" de Velàzquez

Atena va decidir disfressar-se de anciana i advertir a la noia de que no la desafiés però Aracne o li va fer cas. Atena enfadada va decidir acceptar el repte i les dues van fer una competició.


Aracne de Gustave Doré
Atena va teixir una roba on hi havia el dotze déus principals de l'Olimp en tota la seva grandesa i majestuositat. En canvi, el teixit de Aracne que era perfecte hi havia les infidelitats dels déus com Zeus sent infidel a Hera amb Leda, Europa, Dànae i altres. 

Atena enfurismada va trencar el teixit d'Aracne i la va convertir en una Aranya, perquè teixís fins a l'eternitat.
Dibuix d'Aracne



Abril Sala 
4t ESO

11 de març del 2015

LES CIUTATS ROMANES

Les ciutats romanes, totes tenen unes mateixes característiques: un traçat i uns edificis similars. Per construir-les primer s'estudiava el terreny, després es construïen i després es celebrava amb una festa.
Ciutat romana
Les ciutats estaven emmurallades i solien tenir quatre portes des de les quals sortien els dos carrers principals, el cardus i el decumanus.

Al punt on es creuaven aquests dos carrers hi havia el fòrum o plaça central on s'hi instal·laven els edificis públics més importants, com el temple, la cúria, el mercat i la basílica.

A les ciutats romanes hi havia altres edificis públics, com el teatre o les termes, punts importants de reunió.
Als afores de la ciutat es trobava el cementiri i l'amfiteatre.

Temple:
Els temples romans eren els edificis més destacats del fòrum, es situaven al centre i elevats. Els temples romans eren considerats la residència dels déus on els homes anaven a pregar-li. 
La monumentalitat estava expressada sobretot a la façana per tal que sigues un lloc digne per a les oracions i sacrificis que es feien a l'altar, situat davant de l'edifici.


Cúria:
La cúria era un l'edifici on es reunien els càrrecs més alts de l'estat. Normalment eren quadrades o rectangulars. Eren la seu del senat romà.
A Roma hi havia tres principals cúries: la Cúria Hostília, la Júlia i la Pompeiana.

Basílica:
Les basíliques eren construccions formades per tres naus, de les quals la central sobresortia per tal de deixar entrar llum.
A les basíliques principalment s'hi comerciava (s'hi feien negocis, compres i vendes) i per impartir justícia.
basílica de Magenci
Termes:
Les termes eren zones comunes on els romanes hi anaven a banyar-se.
A part de la higiene eren llocs per divertir-se on els ciutadans podien fer gimnàstica, llegir, passejar, fer negocis, jugar i parlar.

Us deixo el link d'una vista virtual a les termes romanes.

Amfiteatre:
Els amfiteatres eren edificis ovalats on s'oferien espectacles violents, sobretot de gladiadors.
Estaven dividits en tres parts: 
- La pista, on es lluitava.
- El soterrani, on hi havia els magatzems, les gàbies de les bèsties i els departaments dels lluitadors.
- La graderia, on hi havia el públic.


Les ciutats romanes tenien diferents cases depenent de la economia de la població. 
Els més rics vivien en casa unifamiliars, les domus, cases molt grans amb grans patis interiors.

domus
Els més pobres vivien en insulae, cases amb diferents pisos que es llogaven. A les plantes baixes hi solia haver els tallers i als pisos superiors els habitatges.
 
insulae
En general les ciutats eren poc higièniques, a causa de la falta de clavegueram i poc segures

Xana Martínez
4t ESO

10 de març del 2015

ELS COMPLEMENTS DE LA MODA ROMANA

LES SABATES
Els romans feien servir sandàlies de punta oberta. No obstant això, a l'aire lliure van preferir portar sabates que cobrien els seus peus.
Sabata romana actual
Sabates romanes de l'època
ROBA INTERIOR
Tant els homes com les dones usaven un tapall senzill sota la roba.
Roba interior femenina
JOIERIA
Els romans, en quant a ornaments personals, només solien dur un anell, al dit anular de la mà esquerra, que els servia de segell. La impressió de l’anell tenia la mateixa validesa que la signatura dels nostres temps.



Les romanes, en canvi, portaven moltes joies al damunt: anells, agulles, acus, agulles de pit, fibulae, inaures, braçalets, armillae, collarets, monilia o torgues, fins o gruixudes cadenes d’or al coll o als turmells, periscelis.

PENTINATS

Els joves es deixaven créixer els primers pels fins que tenien una barba ben espessa, llavors s’afaitaven aquesta primera barba i la consagraven a una divinitat. Un cop afaitada la primera barbeta, continuaven portant barba que cuidaven molt acuradament.


No tots els romans seguien la moda del moment. Hi havia algunes persones que per circumstàncies especials: els que estaven de dol i els acusats en un judici anaven bruts i mal vestits perquè volien fer pena.
Els filòsofs sempre portaven barba espessa i molt llarga, seguint el costum grec.

Els homes lliures solien portar els cabells curts o rapats al zero; en canvi els joves podien portar-los llargs.
Pentinats d'home i dona

Les dones mai portaven els cabells curts. Si recollit amb trenes lligades a dalt del cap, o al darrera de la nuca. De vegades portaven pentinats molt alts, amb diversos pisos de cabell.
  • Les romanes es tenyien, es maquillaven i es depilaven. Hi havia botigues especialitzades en productes de bellesa.
  • La dona romana podia portar ventall.
Berta Malet
4t ESO

9 de març del 2015

HERA

Hera és la deessa de l'amor familiar, el matrimoni, la maternitat i les dones.
Filla de Cronos i Rea, per tant és germana de Zeus. Com tots els seus germans Hera va ser menjada pel seu pare però amb l'ajuda de Metis i Zeus la van salvar. 

                              Dibuix d'Hera

Hera es va casar amb Zeus. Van tenir un casament molt solemne i ella era la tercera dona de Zeus després de Metis i Temis. El casament es va celebrar al jardí de les Hespèrides. Deien que l'amor entre Hera i Zeus era molt antic, ja que abans s'havien ajuntat secretament mentre Cronos regnaba. De la seva unió en van sortir quatre fills; Hefest, Ares, Ilítia, Eris i Hebe.

                                                                                  Hera i Zeus

L'esposa de Zeus era representada com una dona gelosa, violenta i venjativa. A més prenia venjança cada vegada que el seu mart li era infidel. Però no només prenia venjança amb l'amant sinó que també amb els seus fills, com per exemple Heracles amb els seus dotze treballs. Però aquestes venjances tenien altres causes. Un exemple seria que mentre tenia una discussió amb Zeus aquest va buscar un referent que aportés el seu punt de vista, aquest li va donar la raó i Hera el va deixar cec. 
Hera també va formar part del concurs de bellesa per la dona que es casaria amb Paris. 
Un dels atributs d'Hera és el paó i la magrana. També algunes plantes com el lliri. 

Hera representada amb el paó i la magrana.

Buscant més informació sobre Zeus i Hera he trobat una cosa que m'ha semblat molt divertida. He descobert que hi ha un joc que porta el nom dels dos déus. Pel què he trobat es tracta d'un joc de rol on tu assumeixes el paper d'ambdós déus i has d'utilitzar l'astúcia i l'estratègia per poder arribar a tenir el control de l'Olimp. El joc es diu: Hera and Zeus


 
Caràtula del joc


Júlia Rama
1r Batx

6 de març del 2015

APOL·LO

NAIXEMENT
Escultura d'Apol·lo

Apol·lo és fill de Zeus i Leto i germà bessó d'Artemisa. Va néixer a l'illa de Delos, on la seva mare havia anat a refugiar-se. 

Hera, quan es va adonar que la seva germana estava embarassada del seu marit Zeus, li va prohibir donar llum a terra. Va ser així com Leto va aconseguir anar fins a Delos, una illa que s'havia creat fa poc i encara no s'ho considerava del tot. 

Els habitants de l'illa la van ajudar a tenir els dos bessons: tan Apol·lo com Artemisa. Leto va prometre als delians que Apol·lo sempre els serviria per haver-la ajudat.

MITE D'APOL·LO I DAFNE


Apol·lo perseguia constantment a Dafne, la nimfa dels arbres, filla del déu riu Peneu amb Gea i ella fugia d'ell, amagant-se en les profunditats del bosc per no ser trobada. 

Tot i això, la sort no ajudava Dafne, perquè els déus jugaven a favor d'Apol·lo, fent mans i mànigues perquè aquest aconseguís atrapar-la. Davant d'aquesta situació, la nimfa va recórrer al seu pare perquè la convertís en qualsevol criatura i pogués conservar la llibertat. Peneu va convertir-la en un arbre: la pell se li va convertir en escorça, el seu cabell en fulles, els seus braços en branques i els seus peus es van arrelar al terra.

Apol·lo i Dafne, pintura de Francesco Albani
Quan Apol·lo va veure que la seva musa es convertia en arbre, va abraçar les branques i va poder sentir com es contreien i com bategava l'esperit de la nimfa en l'arbre. Va adonar-se que Dafne ja no podia ser la seva muller, però de totes maneres va prometre estimar-la eternament i decidí que les seves branques serien la corona dels herois.

Finalment, Apol·lo va fer que l’arbre sempre lluís verd i bonic gràcies als seus poders de l’eterna joventut i immortalitat.

CURIOSITATS


Escultura d'Apol·lo al jardí del Palau de Versalles
Una de les feines diàries més importants d'Apol·lo era agafar el seu carretó de quatre cavalls i moure el sol a través del cel.


És el déu de la música i normalment se'l representa amb una lira d'or. També se'l coneix com a l'Arquer: les fletxes que tira amb el seu arc provoquen la malaltia, però alhora és el déu guaridor i purificador. 

Hi havia molts santuaris dedicats a aquest Déu, el més important és el de Delfos. La seva aparença és la d'un jove molt bell, imberbe i amb els cabells foscos rinxolats cenyits per una corona de llorer, portant a la mà una lira i a l'esquena un carcaix.

En aquest vídeo es pot veure la història d'aquest déu:



Cecília Monleón Cubero
1r Batx

5 de març del 2015

ORIGEN DE LA HUMANITAT: PROMETEU I PANDORA

Prometeu és el creador de la humanitat segons la tradició grega. El seu pare, era el tità Jàpet i l'oceànide Clímene. Depèn quines versions, diuen que va ser ell qui va crear els homes, formant-los amb fang a la imatge dels Déus. i el seu germà Epimeteu va crear els animals. Va fer el primer sacrifici de la història amb un animal, concretament va matar un bou.  Va separar les carns en dues piles; una era de carns i entranyes, i l'altra dels ossos i el greix cobert de la pell. Va deixar triar Zeus quin pilot preferiria, i ell va escollir el segon. Doncs va quedar establert per sempre com es faria el sacrifici. Els homes es menjarien la carn i els déus el greix i els ossos que cremen els homes.
         Un home fent l'ofrena als Déus
Però Zeus, enrabiat per la mentida de Prometeu, els va prohibir el foc, i van estar condemnats a patir gana i fred. Prometeu, va robar el foc d'Hefest i el va repartir entre la humanitat.
Zeus va tornar a mostrar la dolenteria  que podia arribar a tenir i va ordenar a Hefest que construís una figura d'imitació a les deesses. Acte seguit, va manar a altres Déus que li atribuïssin dons: Afrodita li va traspassar l'encís, Atena el coneixement de les arts de la casa, Hermes li va proporcionar la paraula i la mentida. Així nasqué la primera dons, Pandora. El seu nom era compost per les paraules gregues pan(tot) i dorón(regal), que es refereix als dons que va rebre de tots els déus.
                    Hefest amb el seu foc
Zeus va oferir-la per matrimoni a Epimeteu, que la va acceptar captivat per les seves qualitats, tot i que son germà Prometeu el va avisar que es malfiés de qualsevol present de Zeus. A cal Epimeteu, Pandora va trobar una caixa. No fou capaç de resistir la temptació i la va obrir; en van sortir tots els mals que estaven allà emmagatzemats. Quan la va tancar només hi quedava  l'esperança.
             Pandora obrint la caixa
A Prometeu li va arribar el càstig imposat per Zeus: fou encadenat al mont Caucas, on cada dia una àliga li rosegava el fetge, que de nit, tornava a nàixer. Al cap dels Segles fou salvat per Heracles, que va matar l'àliga amb les seves fletxes. Així es va demostrar el poder profètic de Prometeu.
      l'àliga menjant-se el fetge de Prometeu
                                                                                                                 Jofre Palau
1r Batx

4 de març del 2015

SIRENES

Originalment, a diferència de la creença general, les sirenes tenien mig cos d'aspecte humà i mig cos d'au, semblants a les harpies. Segons la llegenda, eren fidels companyes de Persèfone però, quan aquesta fou raptada per Hades i la van poder salvar, la deessa Demèter, mare de Persèfone les van convertir en híbrides per castigar-les.

Per aquest mateix motiu en alguns idiomes fan distinció entre la sirena d'origen clàssic, siren en anglès o sirene en alemany, i la sirena amb cua de peix, mermaid en anglès i meerjungfrau


Es diu, segons el mite més difós, que vivien en la illa de Artemisa envoltades pels cadàvers dels homes que s'acostaven a la illa atrets pels seus càntics sobre els plaers del món subterrani. Per tant eren relacionades amb el pecat, la luxúria que diuen els homes, principalment els marines, a la seva mort.

Utilitzaven el seu cant per atraure els mariners, per tant, la seva virtut era la música ja que a més es creu que tocaven la lira o mentre una cantava una altra tocava la flauta.
Sirena de John William Waterhouse, 1901 

En en els seus inicis no eren representades amb una bellesa destacable, de fet per demostrar el perill que suposaven eren lletges. Però amb el pas del temps van representar-les amb una bellesa extravagant perquè aquest aspecte atractiu era encara més perillós.

El mite més conegut en el qual l'home va poder evitar la temptació que el cant de les sirenes suposava és explicat a l'Odissea d'Homer. Ulisses va tapar les orelles de tota la seva tripulació i es va cordar al màstil del vaixell aconseguint així que cap membre de la seva tripulació morís degut al cant de sirena i ell les pogués sentir sense morir.

Si les sirenas no aconseguien el seu objectiu una d'elles havia de morir, l'escollida va ser Parténope. El seu cos sense vida va ser endut per les ones fins que arriba a la platja i la van enterrar amb tots els honors. 
Allà on el seu cos romania es va construir un temple i amb els temps aquest temple va esdevenir una ciutat, l'actual Nàpols


Aquí teniu un fragment d'un documental sobre el mite de l'Odissea.

Valery Valencia
1r Batx

3 de març del 2015

EL XIFRATGE DE CÈSAR

La criptografia és el conjunt de totes les tècniques que permeten xifrar missatges o fer-los inintel·ligibles. Un dels mètodes de xifrat més coneguts històricament el trobem a l'Imperi Romà, l'anomenat Xifrat de Cèsar

El Xifrat de Cèsar, també conegut com a codificació de Cèsar, Xifratge per decalatge o decalatge de Cèsar, és una tècnica de xifratge que utilitzava antigament Juli Cèsar per enviar ordres als seus generals en els camps de batalla. 

Juli Cèsar
EN QUÈ CONSISTEIX?
Simplement, es tracta de crear un text difícil de llegir realitzant una sèrie de canvis en el text original. El xifrat de Cèsar és un tipus de xifratge per substitució, és a dir, que consistia en reemplaçar cada lletra del text original per una altra que es troba un nombre fix de posicions més endavant a l'abecedari. 

Es pot aplicar amb desplaçament de qualsevol valor, tot i que Cèsar solia utilitzar-ne un de 3 posicions en gairebé tots els seus missatges. 

L'acció del xifrat de Cèsar és substituir cada lletra del text clarper una altra que estigui un nombre fix de llocs més endavant a l'alfabet. Aquest exemple és amb un desplaçament de tres, per tant una B en el text clar esdevé E en el text xifrat.D'aquesta manera, cada lletra A del text original era substituïda per una D (perquè es troba 3 llocs a la dreta de l'A), cada B es reemplaçava per una E, i així successivament. Quan la lletra a substituir estava a quasi al final de l'alfabet, es començava novament pel principi, com si l'alfabet fos "circular" , continuant amb l'A, B, C, etc. després de la X, Y, Z. 

Així quedaria constituït l'alfabet xifrat després d'aplicar el xifrat de Cèsar amb un valor de 3:

Normal 
A
B
C
Ç
D
E
F
G
H
I
J
K
L
M
N
O
P
Q
R
S
T
U
V
W
X
Y
Z
 Xifrat 
D
E
F
G
H
I
J
K
L
M
N
O
P
Q
R
S
T
U
V
W
X
Y
Z
A
B
C
Ç

Per exemple, si volem enviar el missatge HOLA, escriurem LSPD
Un altre exemple:  

Text normal:  FIRMA LA PAU
Text xifrat:    JMVQD PD TDY


Es desconeix l'efectivitat del xifratge de Cèsar en el seu temps, però és probable que fos segur, ja molta gent no sabia llegir ni escriure en llatí. 

ACTUALMENT
Actualment no s'utilitza cap sistema semblant, excepte en jocs. Malgrat la seva senzillesa, el xifrat de Cèsar sol formar part d'altres sistemes més complexos (com per exemple el xifrat de Vigenère) o bé s'usa en fòrums d'Internet. En aquest context, el que més s'utilitza és l'anomenat ROT13, que és el xifrat de Cèsar amb un desplaçament de 13 llocs. 

Per més informació podeu mirar aquest vídeo: 



Per a més informació sobre la criptografia podeu clicar aquí.

D VIZIYVI!

Laura Canadell
4t ESO

TÀRRACO

Tots coneixem la ciutat de Tarragona, però pocs saben el seu origen i la gran importància que va tenir en l'època clàssica... En aquella...

Popular Posts