19 de juny de 2019

L'ACTIVITAT ECONÒMICA DE LA CIVILITZACIÓ ROMANA

L'agricultura era l'activitat bàsica, i era molt ben considerada dintre de la societat romana, al contrari de l'artesania. En l'origen, Roma havia estat una comunitat de pastors i agricultors, de manera que es va convertir en una activitat sagrada. Els Patricis es dedicaven al cultiu de la terra i a cuidar el bestiar. També tenien grans terres on necessitaven la mà d'obra dels esclaus, que vivien en finques durant tot l'any, a cura d'un capatàs, que també era un esclau, però l'amo li tenia molta confiança. Aquestes enormes finques produïen tota mena d'aliments.

Les collites diàries  es traslladaven als mercats i es venien, ja que solien ser productes que es feien malbé ràpid, com per exemple fruites, hortalisses i verdures fresques, que eren molt apreciades pels habitants de les grans ciutats. Si les finques estaven molt lluny de les ciutats, els productes frescos eren utilitzats per al consum immediat i per als treballadors lliures, i en menor mesura per als esclaus de l'exportació, i els productes que anaven cap a la ciutat eren els que no morien al cap de poc temps, com per exemple el vi, el raïm i l'oli.

Els pagesos lliures que conreaven la seva pròpia terra amb l'ajuda de la seva família, compraven les terres als Patricis a canvi de diners o a pagaments en espècie, que era donar una part de la collita al Patrici. 
La tècnica que els romans feien servir per conrear la terra s'ha mantingut fins als nostres dies. Es practicava la rotació de dues fulles. El que no ha arribat als nostres dies és la tècnica amb la qual els romans llauraven els camps. Les arades romanes eren molt lleugeres, i al ser de fusta, no deixaven els solcs a la terra que veiem sovint avui en dia. 

La vida de la pagesia a l'antiga Roma era molt dura i els camperols vivien en condicions molt humils, eren pobres i no arribaven a tenir els mateixos ingressos que per exemple un fuster o un terrissaire que treballés a la ciutat, ja que allà hi havia un grau d'especialització que no  hi era al camp. Quatre vegades al mes, un cop per setmana, els camperols anaven a la ciutat a vendre  els seus productes, a comprar llavors i estris variats i fins i tot per anar al circ.
Van aconseguir grans avenços tecnològics: van començar a fer servir els molins d'aigua i de vent per poder moldre el gra, van inventar una millorada manera de premsar l'oli i noves tècniques de regadiu i van generalitzar l'ús dels adobs i altres fertilitzants naturals.


Esclaus treballant en l'agricultura- Mosaic romà

La producció artesanal era una altra activitat econòmica important. Es desenvolupava a les ciutats, on hi havia gran varietat de tallers: tallers de teixits, joieries, perfumaries, tallers de vidre, ferraries, cuir, etc. L'activitat artesanal es va estendre per tot l'imperi, que es va anar especialitzant i diversos productes i van permetre l'intercanvi.

L'organització de la producció es basava en el petit taller artesà. En la majoria de casos hi treballava l'amo del taller, generalment llibert, amb un o dos esclaus. Però també hi havia nombroses empreses que tenien entre cinc i deu homes. El taller també servia de botiga, i era una estança de la casa de l'artesà oberta al carrer.
En alguns casos, sobretot en la ceràmica, les empreses eren més grans i algunes tenien més de cent artesans i obrers. 

                                Bol de Terra Sigilata Hispànica trobat a Cástulo (segle I d.C)
El comerç va ser el motor que va conduir l'economia romana. La llengua, el llatí, i les legions van ser recolzades pel comerç. Les legions van acabar amb la pirateria i el bandidatge, que havien suposat curioses amenaces per al comerç.
Gràcies a l'anomenada Pax Romana, el comerç es va desenvolupar en les condicions més favorables, que va provocar un gran creixement demogràfic. Un augment de la població sol ser produït per la millor en la vida dels ciutadans. Segons diverses estimacions, la població de l'Imperi en temps de Cèsar estava al voltant d'uns 60 milions de persones, i sembla que el nombre de persones que van morir en l'època del regnat de Marc Aureli  (180 d.C) va ser el doble que el temps del regnat de Juli Cèsar (44 a.C). Això demostra el gran augment demogràfic en 224 anys, on la població es va multiplicar per dos. 
Generalment, la via de transport més utilitzada, tot i les calçades romanes, va ser el Mediterrani, que es va convertir en una gran via del tràfic comercial. El comerç arrossegava amb si llengües, costums, religions i problemes de mil orígens i natures, convertint a Roma en un fòrum internacional. 

                                                              Mercat a l'antiga Roma

Karina Szabo 
4t ESO

18 de juny de 2019

LUCRÈCIA

Lucrècia fou una figura femenina molt important i llegendària per la història de Roma, filla de l'important romà Espuri Lucreci Triciptí. Tot comença durant el regnat de Tarquini el Superb (535 a.C al 510 a.C).

           Lucrècia, Damià Campeny, 1804
Mite de Lucrècia: Aquesta jove fou una de les primeres "heroïnes" de la historia de Roma, dona de Juni Brutus. 
Però, tot comença quan Tarquini  desperta el seu interès per la bella Lucrècia. Aquest, intentava seduir-la però tots els seus intents van fer fallida i, aprofitant l'absència del seu pare Sext Tarquini envià a guerrejar a Brutus (home de Lucrècia) fora de Roma.

I en un moment donat, desesperat, Tarquini el Superb va forçar Lucrècia a l'adulteri per mitjà d'amenaces: Si ella no cedia a estar amb ell, mataria el seu esclau i el posaria nuu al seu costat i després simularia haver venjat l'honor del seu marit.
L'endemà, davant del seu pare i del seu marit, desesperada, els va explicar tot el que havia passat i va dir:  " Però... Només el meu cos està tacat: La meva ànima és pura. La meva mort ho testificarà" i tot seguit es suïcidà enfonsant-se un punyal al cor.

Aquest acte heroic va animar els romans a la insurrecció que va destronar la monarquia etrusca.


Gabriela Núñez
1r batx

17 de juny de 2019

ELS ROMANS A PORTUGAL

L'actual Portugal  700 a.C estava habitada per pobles preromans com els celtes i els ibers. Els grecs, fenicis i cartaginesos dominaven el territori fins que al segle III a.C els Romans van ocupar el que ara és Portugal derrotant al cabdill lusità Viriat al segle II a.C. La conquesta de Hispània que l'integrava Lusitània era una conseqüència directa de la segona guerra púnica i la tercera que es va lliurar en part en aquesta península. De camí els Romans van envair tota Hispània, conquerint Lusitània

Un cop va acabar la segona guerra púnica Roma va dividir Hispània en Hispània Citerior (Nord) i Hispània Ulterior (Sud). Els pobles celtes van començar un moviment de resistència (guerres celtiberes) des del 197 a.C fins el 179 a.C on els lusitans van sotmetre als romans. Però això va portar a una segona guerra en que els Lusitans al 154 a.C amb la Guerra Hispànica, acabada quatre anys després amb la mort del llegendari de Viriat. La resistència continuà fins que al 60 a.C arribà Juli Cèsar a Lisboa i va aniquilar la oposició romana.

Si parlem de la capital de Portugal, Lisboa hem de dir que al 205 a.C , Juli cèsar va elevar la vila a municipium i afegint-li el nom de Olissipo segons la llegenda la ciutat fou creada per Ulisses. 

                                     Mapa de l'organització Romana de Hispània 


Roma va dominar el territori portuguès durant quatre segles. August al 27 a.C va reorganitzar la península dividint Hispània en Bètica, Hispània Citerior o Tarrachonensis i Lusitània. La capital d'aquesta última era l'actual Mèrida. 
Això sí, un tros de l'actual Portugal estava a la província de Gallaecia. El segle IV es va cristianitzar els pagans celtibers. Amb la caiguda de l'imperi Romà Lusitània va ser controlada pels pobles bàrbars al 409 d.C.
                                           Mapa de Lusitania

Del que van deixar els romans a Portugal se'n conserven molts traçats de carretera i ruïnes com:
Les ruïnes de Miróbriga, Conímbriga, Evora, Bobadela, Oldroes, Vila Pouca de Aguiar, Sines, Braga, Vila do Bispo entre altres. 

Podeu trobar més informació sobre les ruïnes i el passat Romà a Portugal aquí

                            Ruines de Conímbriga

Martí Grau Alemany
1r Batx

14 de juny de 2019

ILITIA

Ilítia, filla de Zeus i Hera, coneguda per ser la fidel servidora i criada de la seva pròpia mare Hera, també rep una gran importància en la mitologia grega per ser la principal protectora dels parts i dels nadons.
Es representada amb una copa a la mà dreta i amb una llaça a la ma esquerra o  bé, també se la pot trobar subjectant dos nadons enmig d'un bosc que en representa la fertilitat.
Representació d'Ilítia, deessa dels parts. William Adolphe Bouguereau
Mite de Leto: El mite explica que quan Leto, una de les tantes amants de Zeus, va quedar embarassada, Hera, que n'estava tant gelosa de Leto va decidir torturar i castigar la dona prohibint que aquesta pogués donar a llum el seu fill en qualsevol part de la terra.
La pobra dona, desesperada, anava buscant un lloc en el qual Hera no  tingués cap poder per poder tenir els seus fills tranquil·lament i, un dia aquesta va anar a parar a una illa deserta anomenada "Ortígia" on van néixer Apol·lo i Artemisa.

Una altra versió d'aquest mite varia en el càstig que imposa Hera: Leto no podia donar a llum a cap lloc on els rajos del sol arribessin. 
Mentre, Zeus acordà amb Posidó el naixement dels nens: Es fabricà un cercle amb les onades per cobrir tota la illa, per evitar el contacte amb els rajos de sol. I finalment els nadons van néixer.

Ilítia, que era fidel a la seva mare, no va assistir al començament del part d'aquesta i es diu que els dolors del part van durar 9 dies i 9 nits fins que, algunes divinitats, després de veure tot el patiment de la dona, van donar a la deessa dels parts un collaret d'or i d'ambre de gran longitud a canvi que presenciés el part de Leto.

 Naixement d'Apol·lo i Artemisa, Marc Antonio Franceschini
Gabriela Núñez
1batx

ELS BANYS TERMALS ROMANS DE BATH

Bath és una ciutat situada al sud-oest d'Anglaterra, al comptat de Somerset, coneguda pels seus balnearis termals. 
Les termes romanes de Bath són un dels elements més espectaculars de la ciutat, ja que fascinen a la majoria dels turistes que van a visitar-les. Tot i que es va descobrir fa relativament poc, fa 132 anys, té més de 7000 anys d'història. 
Mapa de la ciutat de Bath, el número 10 és allà on es situen les termes romanes.


Els celtes van ser els primers de construir un santuari en aquestes aigües termals. Aquests van dedicar-les a Sulis, la que pels romans seria la deessa Minerva. Posteriorment, arribarien a la zona els romans, que també aprofitarien per deixar la seva empremta en aquest lloc.

Tot i haver arribat allà, els romans van decidir no canviar el nom a la ciutat, que es va fundar dient-se "Aquae Sulis" (Les aigües de Sulis), mantenint-lo així en lloc de posar el nom de la deessa Minerva. 



Primer hi van construir un temple, com els seus antecedents, i finalment, van decidir crear un termal complet, un edifici que pels romanes ja era habitual en altres parts de la geografia. 

Aquest tenia instal·lacions com el "caldarium" (el bany d'aigua calenta), el "tempidarum" (el bany d'aigua tèbia) i el "frigidarium" (el bany d'aigua freda).
Desgraciadament, la importància d'aquests banys, que per l'època romana eren freqüentats per gent de càrrecs alts i famílies adinerades, acabaria per enterrar-se poc a poc a mesura que passava el temps després de que els romans abandonessin Britània, durant el segle V. Així doncs, les instal·lacions van deixar de ser útils, quedant tancades en un procés de sedimentació que les amagaria de la resta del món.
Part frontal de l'edifici de les termes.


A l'edifici actual va ser construït després del descobriment de les termes, per això està en tant bones condicions. Les termes es situen més avall que el nivell de la superfície, i es divideixen en quatre parts:

  • El déu sagrat és el cor dels banys. Allà és d'on surt l'aigua calenta, aproximadament 1,2 milions de litres al dia amb una temperatura de 46 graus. 
  • El temple romà, el lloc que destaca la gran figura de la Gorgona situada al davant. La seva mirada sembla interrogar a tot aquell que s'hi apropi. 
  • El gran bany és el lloc on hi ha la piscina rectangular, quasi bé de 2 metres de profunditat, en la que s'hi banyaven antigament. Avui en dia no és possible banyar-s'hi perquè després de la Segona Guerra Mundial es va descobrir un grau alt de radioactivitat en aquesta.  
  • La casa Museu, un lloc on hi podem trobar artefactes procedents de l'antiga civilització romana. Hi podem destacar 12000 monedes romanes per cap, de bronze daurat de la deessa Sulis Minerva trobada al 1727.
Piscina rectangular del Gran Bany.

Actualment es pot visitar l'edifici, i descobrir tota la seva història passejant per les termes. A l'entrada et donen una audioguia que t'acompanya durant tot el recorregut, a més d'explicar-te curiositats sobre les sales i els objectes que et vas trobant. A més, també et fan alguna pinzellada d'història. 

Alba Riera
1r batx 

13 de juny de 2019

SIBIL·LA DE CUMAS

Les Sibil·les eren profetesses del déu Apol·lo. Al nord-est de la Badia de Nàpols hi havia una muntanya volcànica en la que en el cim es trobava una colònia grega on hi havia el Santuari de Cumas en funcionament durant el segle V i VI a.C. La gruta de Sibil·la es trobava abaix de la muntanya. Els habitants de les polis sentien especial fe per aquestes entitats i desitjaven anar a parlar amb elles. Per poder consultar-les havien d'arribar a una caverna i travessar la seva llarga galeria de 107 metres de longitud i als laterals tenia altres dotze galeries per on passaven escletxes de llum creant així un efecte especial entre la llum i la foscor. Al final hi havia un vestíbul on el visitant esperava que es comuniqués el veredicte de la Sibil·la. Es deia que aquesta transmetia l'oracle a través de les galeries laterals mitjançant cent veus diferents. 


Gruta de la Sibil·la


A l'època imperial la Sibil·la de Cumas va caure en l'oblit i ja no s'anava tant a consultar-la, tot i que hi seguien creient. Quan hi havia algun perill que amenacés a la República, i a l'imperi més tard, els magistrats romans intentaven conèixer què en pensaven les divinitats sobre les decisions que havien de prendre, per això feien servir diferents mètodes, com ara observar les aus el qual era molt habitual, però de vegades no funcionava, ells creien que els Déus es quedaven muts o que els missatges eren intel·ligibles, per tant calia acudir als Llibres Sibil·lins, allà hi havia una misteriosa recopilació d'oracles que segons la llegenda havien estat escrits al Santuari de Cumas. 


Lectura d'Oracles

Hi ha una part de la història que sempre ha estat ignorada, i és que va arribar a haver-hi una forta repressió a què van ser sotmeses les Sibil·les, ja que els polítics romans no podien suportar que hi haguessin dones amb la capacitat de dialogar amb els Déus. Els polítics romans sentien por per aquestes dones amb aquestes capacitats, de fet, les perseguien i deien que només els sacerdots tenien el poder d'interpretar signes i oracles. 

Representació Sibil·la

Júlia Sabat
1r Batx

HERMAFRODIT

Alguna vegada hem sentit la paraula "hermafrodita", però tot i que sabem que significa, no sabem d'on prové i en aquesta entrada us ho explicaré.

Hermafrodit era fill del déu del comerç i missatger dels déus, Hermes, i de la deessa de l'amor, la bellesa femenina, el desig i la reproducció, Afrodita. El nom del fill sorgeix de la barreja dels noms dels pares. Afrodita estava casada amb Hefest, per tant, aquesta unió amb Hermes havia estat una infidelitat al seu matrimoni i com que se sentia culpable va deixar el petit Hermafrodit amb les nimfes a la muntanya Frígia on es va criar fins el 16 anys. El jove va decidir abandonar les nimfes i la muntanya i recórrer el món. En el seu camí cap a Halicarnàs, tenia tanta calor que es va acostar a un llac i es va despullar per banyar-s'hi. Va ser en aquest moment quan Sàlmacis, esperit del llac, va veure Hermafrodit i va quedar enamorada de la seva gran bellesa. va decidir acostar-se a ell i quan van estar cara a cara, ella li va declarar el seu amor. Ell però, no només va mostrar un gran desinterès, sinó que també la va rebutjar. 


Hermafrodit dormint, Gian Lorenzo Bernini

Sàlmacis continuava intentant seduir el jove i al veure que aquest no li feia cas va decidir agafar-lo i emportar-se'l cap al fons del llac. Mentre ho feia va demanar als déus que no els separessin mai i aquests li van concedir el desig; van fusionar els dos cossos de manera que un sol cos posseís els dos sexes. Hermafrodit, en veure el que havia passat, va demanar als déus que qualsevol jove que es banyés al llac, tinguessin la mateixa sort que ell. Els déus van fer-li cas i van encisar el llac per tal que quan algú es banyés, perdés la seva virilitat i quedés atrapat en un cos amb els dos sexes. 

La nimfa Sàlmacis i  Hermafrodit, François Joseph Navez

A arrel d'aquest mite, la ciència per exemple ha pogut anomenar el fenomen de néixer amb òrgans reproductius dels dos sexes, femení i masculí, amb el nom de "hermafroditisme de les espècies", que en la raça humana és el que coneixem com a "intersexualisme". També trobem alguns casos en la naturalesa, per exemple hi ha flors que presenten característiques tant masculines com femenines. En els animals no és tan comú però coneixem els cargols, les estrelles de mar o alguns cucs. 

Silvia Kanuteh Rubio
1r batx

12 de juny de 2019

HADES I EL MÓN SUBTERRANI DE L'INFERN

Quan els tres germans, Zeus, Posidó i Hades es divideixen l'univers, Hades rep l'infern. Ni als humans ni als déus els agrada aquest lloc obscur, on romanen les ànimes dels difunts.

On és l'infern?
Els grecs el situen més enllà de l¡oceà, a l'oest de la Terra, que imaginen plana. Després, descobreixen que l'oceà, sens dubte, no és el límit del món dels humans. Llavors transporten l'àmbit dels difunts sota terra. Les seves entrades són cavernes profundes i rius que flueixen sota terra.

Qui és Hades?
Hades és el rei de l'infern. El seu nom significa "l'invisible", i ho és gràcies al casc màgic que li donen els ciclops. Els humans viuen atemorits de pronunciar el seu nom, per tant li posen el sobrenom de Plutó, que significa "el ric". Efectivament, és el cap de les riqueses que vénen del sòl: els metalls i els brots primaverals. Hades gairebé no surt mai del seu reialme. Tot i que, una vegada, una fletxa d'Hèracles el va ferir i es va veure obligat a pujar a l'Olimp a demanar ajuda.

Qui és l'esposa d'Hades?
Hades s'enamora un dia de la seva neboda Coré, filla de Zeus i de Demèter. Així que la rapta i se l'enduu al seu àmbit, per un forat que hi ha a terra. Demèter sent la seva filla cridar espantada, però no la troba. Aquesta la busca per tot els indrets possibles però no la troba mai. Desesperada, deix de banda la seva tasca de deessa de les collites: els camps ja no produeixen. Zeus ordena a Hades que alliberi la seva presonera. Però aquell que ha tastat l'aliment de l'infern s'hi ha de quedar i, Coré, presa per la fam, no s'hi pot resistir. Hades s'hi casa i li dóna el nom de Persèfone.

L'estiu i l'hivern
Hades i Zeus decideixen junts que, cada any, Persèfone tornarà a prop de la seva mare, a la primavera i a l'estiu; d'aquesta manera, la vegetació creixerà sense problema. Quan aquesta torni al costat d'Hades, arribarà l'hivern.

Qui viu a l'infern?
Hades i Persèfone estan envoltats per un grup de subjectes cada cop més nombrós, ja que l'ànima de cada difunt ha d'anar a l'infern. Cèrber, un gos feroç amb tres caps, és el que vetlla perquè ningú surti d'allà. Hermes, missatger dels déus, és qui duu els nouvinguts fins al món subterrani. El barquer Caront, un ancià, és qui els fa creuar un dels rius infernals, l'Estix o l'Aqueront, segons diu la tradició.

Què fan les ànimes?
Segons els relats més antics, totes les ànimes superficials erren per l'infern. Estan marcades per un lament etern per la seva vida terrestre. Més endavant, els grecs imaginen destins diferents per als bons i per als dolents. Els assassins i aquells que han desafiat els déus van al Tàrtar, al fons de l'infern, i hi pateixen un suplici sens fi. Les ànimes dels justos van als Camps Elisis, per celebrar i cantar la glòria dels déus.

Dos condemnats cèlebres
Tàntal i Sísif van desafiar els déus. Després de la seva mort, van ser condemnats a penes eternes al Tàrtar. Sísif ha de fer rodar una pesada roca cap al cim d'una muntanya. Cada cop que aquest està a punt d'aconseguir-ho, la pedra se li escapa i cau. D'aquesta manera, torna a començar de nou aquest càstig interminable. A Tàntal, el submergeixen en un llac molt amb molta profunditat, d'aquest no hi pot sobresortir res més que el seu cap.


Gos vigilant de tres caps


Caront
Jana Casacuberta
1r batx

EL MITE DE PROMETEU

Prometeu fou un tità de l'antiga Grècia,  fill de Jàpet i de la nimfa Clímene.
Juntament amb el seu germà Epimeteu eren els encarregats de crear la humanitat juntament amb els animals i eren els responsables de facilitar-lis el que fos necessari per poder viure.
Epimeteu, començà creant els animals obsequiant-los amb un cos resistent per poder seguir el cicle de la vida i amb unes qualitats com la força, la rapidesa... Però a l'hora de crear uns éssers superiors als animals (els homes) no va saber com fer-ho i va demanar ajut al seu germà.
Prometeu, fou qui finalment creà els homes modelant-los amb argila, obsequiant-los amb unes capacitats superiors a la dels animals com la capacitat per treballar, construir... I, el fet més important: Els va atorgar el foc.

Zeus, que no n'estava d'acord perquè el foc era considerat un element diví, va decidir castigar a la humanitat creant la primera dona que els portaria les majors desgràcies: Pandora, una dona plena de les millors qualitats existents però amb un únic defecte: La tafaneria
Pandora, Jules Joseph Lefebvre: 1882
Zeus, doncs, va lliurar a Pometeu la bonica dona per fer-la la seva esposa però aquest, la rebutjà. I Zeus decidí lliurar la dona a Epimeteu, qui l'acceptà sense cap problema. Però, El gran deu, el dia del matrimoni, li donà com a regal als joves una capsa que no podien obrir fins passat 1 dia, malgrat la tafaneria de Pandora, no va poder resistir-se i la obrí. 
De la capsa en van sortir la crueltat, les desgràcies, el patiment, les malalties, les guerres... i quan Pandora s'adonà del que havia fet, va tancar la capsa deixant-hi a dins, l'únic element que ajuda a superar els mals moments: L'esperança.

Quan Prometeu s'assabentà del que havia passat, fou tant gran la seva ira que va decidir venjar-se de Zeus de la següent manera:
Va sacrificar 2 toros i va decidir fer 2 piles: En una hi va posar les parts comestibles dels animals, coberts d'una manera poc agradable, i en l'altre, va posar-hi els ossos dels animals coberts amb la pell dels mateixos. Quan acabà va fer triar a Zeus una pila.
Quan Zeus va veure l'engany, va manar a Hermes que encadenés a Prometeu dins d'una cova on es donaria a fi el seu càstig: Cada nit, una àliga li rossegaria el fetge durant 30 mil anys però sense provocar-li la mort, ja que el fetge s'aniria regenerant per si sol. 

Actualment, el mite de Prometeu es veu reflectit en la literatura, com és el cas del llibre de Frankenstein.




Gabriela Núñez
1 batx

11 de juny de 2019

CIPARÍS I EL CÉRVOL

En els camps de Cartea hi havia un cérvol sagrat per a la nimfes del lloc. No li faltava de res a l'animal i estava acostumat a passejar per la comarca sense que ni humans ni altres éssers vius el ferissin. Les seves banyes eren d'or, i del seu coll penjaven un brillant collaret de diamants, al front tenia una cinta de plata amb petites perles que feien conjunt amb dues grans perles més que tenia a les orelles. El cérvol es deixava acariciar per tothom, però sens dubte amb la persona que més va congeniar va ser amb Ciparís, el noi més bell de Ceos. Aquest jove sempre acompanyava el cérvol, el portava als millors llacs perquè begués aigua neta i als millors prats perquè mengés. Li feia alguna guarnició per les seves banyes i fins i tot a vegades muntava sobre el llom de l'animal. 

Apol·lo i Ciparís, Guilio Romano


Un dia però, el cérvol estava dormint després d'haver pasturat durant una llarga estona i Ciparís va anar a caçar amb el seu amant, el déu Apol·lo. Va veure un bony a darrere uns arbusts, va llençar la seva javelina i va córrer darrere d'aquesta per veure si havia encertat.  El que no sabia el jove és que havia disparat i assassinat el cérvol sagrat de les nimfes. No van poder fer res ni Apol·lo ni Ciparís que plorava desconsolat, desitjant la seva pròpia mort. El jove va quedar plorant al costat del seu estimat cérvol i va demanar als déus estar de dol tot el temps. Quan se li van acabar les llàgrimes, els seus membres van començar a tornar-se verds i el cabell li va començar a endurir. Va adquirir una gran altura i podia veure les estrelles des de la seva copa. S'havia convertit en un xiprer. 
Apol·lo i Ciparís, Claude-Marie Dubufe

A partir d'aquest mite, en la civilització grecollatina, aquests arbres es relacionaven amb la mort i solien estar a prop dels cementiris tot i que quan un conjunt d'ells formaven un petit bosc eren relacionats amb la vida ja que els seus efluvis ajudaven a la gent quan tenia problemes respiratoris. 


Silvia Kanuteh Rubio
1r batx

ANTÍGONA

Antígona era la filla d'Èdip, rei de Tebes, i de la seva mare Iocasta. El dramaturg Sòfocles va relatar la història a les seves obres d'"Èdip rei" i "Antígona".
Antígona, de Frederic Leighton

Quan Èdip es va donar compte de que havia matat al seu pare accidentalment, i s'havia casat amb la seva mare, es va treure els ulls. Va ser expulsat de Tebes, mentre que Iocasta es va suïcidar. L'oncle d'Èdip, Creont, va apoderar-se de Tebes, mentre que després d'ell van agafar el poder els germans d'Antígona, Etèocles i Polinices. Mentrestant, Antígona va acompanyar a Èdip al seu desterrament per Grècia com un malalt cec. 
Finalment, el rei Teseu d'Atenes li va concedir asil i protecció i va ser allà on va trobar la tranquil·litat que buscava per poder morir en pau. Però abans de que això passés, la seva segona filla, Ismene, es va assabentar de que Eteocles havia expulsat Polinices per convertir-se en l'únic rei de Tebes. Tenia el recolzament de Creont, que fins i tot va dirigir el seu exèrcit fins Atenes per capturar a Antígona i Ismene. Després de la intervenció de Teseu, Creont va canviar d'opinió i les dues germanes van tornar a Tebes voluntariament.



En aquell moment, Polinies i els seus seguidors havien iniciat una batalla contra la seva pròpia ciutat, morint poc després d'un duel amb Etèocles, que també hi va perdre la vida. Creont va recuperar el poder i va desterrar a Etèocles, oblidant a Polinices i deixant-lo a les afores de la ciutat, tota una humiliació per qualsevol grec. Va prohibir que s'enterrés sota pena de mort, però Antígona va desafiar el rei i va tirar tres grapats de terra sobre el cadàver de Polinices de manera simbòlica. Llavors, Creont la va arrestar i la va condemnar a mort, tot i que per evitar ser acusat de provocar la mort d'un parent va ordenar que la tanquessin dins d'una cova amb provisions perquè visqués.




Poc després, el profeta cec Tirèsies li va demanar a Creont que enterrés a Polinices i alliberés a Antígona, i el rei, per por de les paraules del profeta, va acceptar. Al descobrir la cova van veure que Antígona s'havia penjat, cosa que va provocar el suïcidi de la dona de Creont i del seu fill Hemó, que estava promès en matrimoni a la noia, ja que havia suplicat al seu pare per la seva alliberació. 



Existeixen diverses versions sobre aquest mite, i a totes es descriu Antígona com una dona valenta, amb una moral molt recta, dins d'una família marcada per la tragèdia. 




Alba Riera
1r batx

10 de juny de 2019

LA BATALLA DE SALAMINA

Durant el segle V a.C., l'Imperi persa es trobava en el seu millor moment. El rei Dari I manava sobre el territori que anava des del Caucas fins a l'oceà Índic i des del mar Mediterrani fins al riu Indo. La població d'aquest imperi estava creada per una gran diversitat de pobles, entre ells els grecs jonis que havien colonitzat la costa occidental de l'Àsia Menor. En el 500 a.C, els jonis van iniciar una rebel·lió en contra de Dari però van ser derrotats després de sis anys de lluita. El poble d'Atenes va reconèixer els lligams ancestrals que tenia amb els jonis i van prendre foc a la ciutat persa de Sardis. El 491 a.C, Dari va intentar castigar els atenesos i va fer una expedició a la ciutat de Marató per enfrontar-se amb ells. Després de 36 anys de regnat, Dari va morir sense poder realitzar la seva venjança.

Dari I, (autor desconegut)

Xerxes, fill de Dari, quan va pujar al tron no va decidir venjar-se dels Atenesos directament, sinó que no va ser fins que va aconseguir una gran victòria a Egipte que va reunir els seus consellers per fer un moviment militar a Atenes. El 482 a.C van descobrir una important mina de plata a una ciutat propera a Atenes, Laurium. Temístocles tenia molt clar que Atenes havia d'ampliar la seva armada per contrarestar l'amenaça d'una invasió persa. 


Xerxes I (autor desconegut)

L'historiador grec Heròdot va escriure que l'exèrcit persa tenia cinc milions d'homes i que a més, assecava els rius quan bevia. Deu anys després de la seva humiliant derrota a la batalla de Marató, els perses anaven cap a Grècia i pel camí varies ciutats gregues van jurar fidelitat a Xerxes a mesura que avançaven. Tot i que Esparta i Atenes van continuar desafiants.
Quan els perses van arribar a Atenes, la majoria de població havia fugit i els que no havien marxat, van ser assassinats. La ciutat sencera va ésser saquejada i incendiada, tot i això, Xerxes havia de derrotar l'exèrcit grec de terra però abans havia de guanyar per mar. Degut  a una maniobra de Temístocles. Els perses es van veure incapaços de maniobrar ja que tenien molt poc espai per passar amb els seus vaixells.
El matí del 20 de setembre del 480 a.C, Xerxes es va adonar que la gran quantitat de perses ja no era una avantatge, sinó un inconvenient. Uns trirremes grecs van aconseguir envoltar l'enemic i així els va desconcentrar i quan els perses es van adonar de la trampa ja era molt tard, les naus perses es van enfonsar.

Xerxes va marxar cap al nord però va deixar una petita part de l'exèrcit en mans de Mardoni que van tornar a atacar els atenesos i espartans a la primavera. Els grecs van derrotar-los finalment a Platea. 

Silvia Kanuteh Rubio
1r batx

POSIDÓ

Posidó (Neptú en llatí) era el déu del mar, dels llacs i dels terratrèmols i protector dels navegants, tot i que podia causar tempestes i naufragis. Vivia en un palau ple de corals i gemmes, i del seu caràcter depenia l'estat del mar.


Posidó, Ventura Rodríguez

Va ser el primer fill de Cronos i Rea, i en néixer va ser devorat pel seu pare, per tal que cap dels seus fills el destronessin, com ell mateix havia fet. Seguit d'ell també van ser engolits els seus germans Hades, Hèstia, Hera i Demèter. Rea va aconseguir salvar a Zeus, el seu últim fill, embolicant una pedra com si fos un nadó i fent creure a Cronos que s'estava menjant el seu fill. 


Cronos devorant Posidó

Era representat com un home fort i barbut, amb un trident a la mà que podia fer tremolar la terra i estava acompanyat de dofins i peixos. Tot i que va tenir moltes relacions amoroses, es va casar amb Amfítrite, el fill més conegut que van tenir va ser Tritó. 


Tapís d'Amfitríte i Posidó, Museu de Belles Arts de València

Quan va ser adult, Posidó es va unir al seu germà Zeus en la lluita contra Cronos i els titans, on van sortir guanyadors. Després d'aquest fet Zeus, Hades i Posidó es van repartir el govern de la Terra. Zeus va escollir el mar, Hades l'inframón i Posidó el mar i els oceans.

David Raurell
4t ESO

7 de juny de 2019

TARQUINI EL SUPERB

Tarquini el Superb va ser el setè i últim rei de la ciutat de Roma. Era el nét de Tarquini Prisc i gendre de Servi Tul·li, a qui va assassinar a una conspiració amb la seva esposa Túl·lia. Va regnar del 534 a.C. al 510 a.C.
Medalló de Tarquini el Superb

Tarquini va ser un rei autoritari i tirà. Va ser tant dolent el seu regnat, que els romans van expulsar-lo i el van catalogar com Superbus (Superb en llatí). A partir d'ell, la monarquia fou vista com un mètode fallat, i per evitar. Per exemple, els emperadors sempre tenien en compte no ser anomenats rex (rei).

Va fer diverses guerres per ampliar els seus dominis, entre aquestes podem distingir-hi la guerra contra els volscs, per exemple, o amb Gabii. Totes aquestes li van proporcionar un domini quasi bé total del Laci.

A nivell religiós, cal destacar que va construir i acabar les obres del temple Júpiter Capitolí, també va comprar els llibres sibil·lins a la Sibil·lia de Cumes, que es tractaven d'uns llibres profètics on hi havia escrit el futur de la ciutat de Roma. Uns documents que, quan la ciutat es trobava en perill, se'ls consultava.

Finalment, a causa de la violació de Lucrècia per part del seu fill Sext, va perdre el poder i va ser el seu derrocament com a rei.

Lucrècia era filla d'Espuri Lucreci, i estava casada amb Luci Tarquini Col·latí. Una nit, mentre el seu marit estava lluitant contra Ardea com a soldat rei, van començar a parlar tots sobre les virtuts de les seves respectives dones. Col·latí va començar a fer una descripció de Lucrècia que tots van voler descobrir si era tal com la descrivia el marit. Van dirigir-se cap a la casa d'aquest i allà van veure que Lucrècia era tal i com havia estat descrita.
Set, va quedar profundament meravellat de la bellesa i honestedat d'ella, i per això, un altre dia, va tornar a la casa demanant poder passar la nit ja que se li havia fet fosc. Quan tothom dormia, ell va ficar-se dins el llit de Lucrècia i la forçà, amb l'amenaça de matar-la i fer creure que l'havia trobada amb un esclau al llit. 
El dia següent, quan Sext se'n havia anat, va fer cridar el pare i el marit i els hi explicà què havia passat. Els hi va demanar que la vengessin, ja que deia que cap dona havia de quedar autoritzada amb el seu exemple de sobreviure al deshonor. Dient això, es va suïcidar. 

Llavors, el pare, el marit i Luci Juni Brutus es van dirigir a la ciutat encapçalant una revolta, amb l'ajuda del poble, que va obligar a Luci Tarquini a abandonar el poder. A l'any 509 a.C. comença la República, el govern ja no té rei.



Alba Riera
1r batx

EL MITE DEL CARRO ALAT

El mite del Carro Alat va ser creat per Plató, filòsof grec nascut el 427 aC. Plató deia que l'ésser humà és de naturalesa dual, un compost d'ànima i cos. El cos pertany al món de les coses, per tant és de naturalesa sensible, és matèria mortal i efímera, en constant moviment. D'altre banda l'ànima és de naturalesa intel·ligible, immortal, eterna i perfecta. Per tant, l'ànima és l'entitat que possibilita el coneixement de les idees. Plató, per explicar aquesta teoria, va crear el següent mite:

En el mite del Carro Alat, el filòsof compara l'ànima humana amb un carro dividit en tres parts: un esclau condueix un carro tirat per un cavall blanc i un cavall negre. El carro, de naturalesa divina circula per les altures dels cels ideals recorrent el món de les idees contemplant-les amb goig. Tanmateix, mentre el cavall blanc tendeix a circular pel món ideal, el cavall negre empeny al món de les coses; en aquesta lluita constant l'esclau perd el control dels cavalls i el carro cau tot perdent les ales cap al món de les coses. Allà el carro s'agafa a la solidesa d'un cos físic conformant d'aquesta manera l'ésser humà. Malgrat això, l'ànima presonera en un cos físic, sent l'anhel de tornar a la seva llar, al seu món. 

Igual que el carro del mite la nostra ànima és partida en tres parts: la part racional, la irascible i la concupiscible. 
El cavall blanc simbolitza les tendències més nobles de l'ésser humà. Aquell desig humà de fer el bé i cercar harmonia entre els homes. Representa les nostres tendències ideals, les més elevades com el sacrifici, l'esperança, el valor o la ira. És la nostra part irascible.
El cavall negre simbolitza les tendències materials de l'ésser humà, com l'instint animal de menjar, beure o procrear. És la part que ens lliga al cos físic; a l'instint de conservació. Respon a la part concupiscible.
L'esclau simbolitza la capacitat intel·lectual de l'ésser humà. Representa el pensament i la racionalitat que dirigeix i controla les altres dues parts. És la nostra part racional.


Il·lustració del mite del Carro Alat

Jana Casacuberta
1r batx

6 de juny de 2019

EL COMPLEX DE CASSANDRA

Cassandra era la filla de Príam (rei de Troia) i Hècuba, i germana bessona d'Helen. En néixer els bessons, es va fer una festa al temple d'Apol·lo, als afores de Troia, i a la nit, els pares van marxar i van deixar els bebès al temple. L'endemà, quan van tornar per recollir-los, els germans dormien i dos serps els passaven la llengua pels òrgans dels sentits per purificar-los. És així com Cassandra i Helen varen tenir el do profètic una vegada adults.

Una altra versió diu que Apol·lo s'havia enamorat de Cassandra i li va prometre a la jove el do de la profecia si acceptava entregar-se a ell. Ella acceptà, però una temps més tard es negà a complir la seva part del tracte. Així doncs, Apol·lo la escupí a la boca i li retirà el do de la persuasió, pel què tot i que digués la veritat, ningú la creuria. 

Cassandra és coneguda per les seves prediccions en varis moments crucials de la història de Troia: el primer succeeix quan ella prediu que Paris portarà la ruïna a la ciutat, i també quan Paris apareix amb Helena de Troia, indica que el fet provocarà també la ruïna de la ciutat, però ningú l'escolta. Un altre moment té relació amb el cavall de fusta, ja que ella s'oposa a deixar-lo passar les muralles. 

Durant la massacre de Troia, Cassandra es refugià en el temple d'Atena, on l'heroi grec Àiax el Menor (no el confonem amb l'altre Àiax) l'intentà violar. Posteriorment, el rei Agamèmnon la va convertir en la seva esclava i se l'emportà a Micenes. 

Així, doncs, el complex de Cassandra el podríem resumir amb una frase que tots hem dit alguna vegada: "T'ho havia dit i no m'has escoltat!". En la psicologia, però, es parla del complex de Cassandra per al·ludir a aquelles dones que han estat violades o creuen haver-ho estat i pateixen la indiferència de la gent. 

Cassandra, d'Evelyn de Morgan, 1898
Bruna Villegas
1r Batx

ORÍGENS DEL CRISTIANISME A ROMA

La religió de Roma va ser la politeista fins que el 27 de febrer del 380, el cristianisme es converteix en la religió oficial de l'imperi Romà. Fins el concili de Nicea, del 325, tot aquell que seguia la fe cristiana era  perseguit i les esglésies eren cremades. Sobretot durant el regnat de Dioclecià va ser quan va haver-hi més persecucions ja que volia que es tornessin als cultes pagans i que fossin la religió de l'imperi cosa que va fracassar quan Constantí el va succeir. 
L'emperador Neró va ser possiblement el que més va perseguir els cristians ja que no adoraven els déus ni creien que la figura del Cèsar hagués de ser divinitzada. 

El concili de Nicea: 
El 19 de juny de 325, Constantí va reunir uns 300 representants eclesiàstic, no per fer del cristianisme la religió oficial, sinó per trobar la pau religiosa per estabilitzar l'imperi. Es considera el primer concili ecumènic cristià ja que els bizantins ja en realitzaven. Després de molt debatre, Constantí va decidir arribar a l'acord que Jesús i Déu representaven un mateix "ésser". D'aquesta manera van arribar a l'acord que no es perseguirien més els cristians. 
El 27 de febrer del 380, Teodosi I el gran, l'emperador romà d'Orient, va firmar un acord juntament amb l'emperador d'Occident, Valentinià, que considerava el cristianisme com a religió oficial de l'imperi i es castigava a aquells qui seguien rituals pagans. Aquest acord es va anomenar cunctos populos. 



Fresc del s.XVI, El concili de Nicea

El fet que el cristianisme passés a ser la religió oficial, va fer que les altres religions fossin perseguides. Per exemple, l'Oracle de Delfos va ser destruït igual que altres temples i llocs de culte. No obstant, el Concili de Nicea va servir per unir les arrels judeocristianes amb les grecoromanes i aquest fet a continuat fins a l'actualitat. 

Com ja sabem, a prop de Roma hi ha la Ciutat del Vaticà que és on hi ha tots els càrrecs eclesiàstics més importants, entre ells el Papa. Això ens demostra la influència que va tenir el cristianisme en la societat ja que des del 380 fins a l'actualitat s'ha conservat i de moment, encara es conserva la mateixa religió. 


mapa del Vaticà


Silvia Kanuteh Rubio
1r batx

5 de juny de 2019

PIRROS, REI D'EPIR

Pirros fou rei de l'Epir hel·lenística. Al nord i oest de Grècia. Nascut al 318 a.C. i mort al 272 a.C. fou un dels militars més importants durant l'època antiga que va vèncer en varies ocasions a potències com Roma o Macedònia.  

Va accedir al tron l'any 306 a.C. Va afegir al seu regne zones occidentals dels regnes de Macedònia i Tessàlia. Lisímac, rei de Tràcia, el va ¡ expulsar dels nous territoris adquirits. Al 281 a.C Tarentum, la colònia grega, va sol·licitar la ajuda de Pirros contra els romans allà, amb 25.000 homes, cavalleria i 20 elefants va derrotar els romans a Heraclea. Pirros, va tornar a vèncer els romans a la batalla de Ausculum. Després es dirigí a Sicília per reconquerir la illa als Cartaginesos. 
                                                       Mapa Contemporani a Pirros.
El rei d'Epir inspirava els seus homes amb una gran capacitat de lideratge i lluitava amb els seus homes. Les victòries de Pirros li van suposar grans pèrdues és així que quan un exèrcit tot hi haver guanyat una batalla en surt molt malament, s'utilitza una l'expressió 'victòria pírrica'. Els reforços eren escassos i els soldats que l'havien acompanyat i ara eren morts eren difícilment substituïbles. Quan els seus soldats el congratulaven per la victòria, El rei d'Epir digué: "Una altra victòria com aquesta i estarem acabats".
                             Pirros, Rei d'Epir 
Tornà a Itàlia al 276 a.C però finalment no va aconseguir guanyar a Beneventum. Per acabar, Pirros tornà a Grècia, on va lluitar forces com Macedònia, Sparta i Argos. Al 272 a.C va ser assassinat per una teula llençada des d'una casa per una mare d'un soldat. 

Molts el descriuen com el millor successor a Alexandre el Gran. Tot i el seus grans èxits contra els romans, se'l recorda més per les seves batalles que pràcticament eren derrotes. El manual que no s'ha pogut conservar, que va escriure Pirros va ser molt utilitzat pels generals antigament. Fins i tot Hanníbal el valorava molt. Pels romans, Pirros fou l'enemic que van enfrontar-se més semblant a Alexandre el Gran. 


                                          Pirros, Rei d'Epir al museu d'arqueologia de Nàpols

Trobareu més informació sobre l'expressió i Pirros, Clicant aquí 

Martí Grau Alemany
1r Batx