LES SIRENES

Les sirenes, des de sempre ens han semblat aquells éssers irreals que viuen al mar i que canten angèlicament als mariners, com ens les pinten a Disney o Andersen, i que desperten tant i tant misteri. Però de fet, les sirenes s' han representat mitològicament com a éssers que enganyaven els navegants. En algunes ocasions també és recalca que el concepte de bellesa es va introduir més endavant, però que en un principi, no eren precisament boniques. 


Sirena de la Grècia Clàssica
Així doncs, podem dir que antigament l' imatge de la sirena estava lligada al pecat, la luxúria i la temptació, que portava fins a la mort i la perdició. Al cap i a la fi, la traducció de sirena al grec seria Σειρήν , de Seiran, "encadenat". Cal tenir present que les sirenes no sempre han estat amb cua de peix i cos de dona. En un principi, els grecs les van representar com ocells amb cap humà. Constantment ens trobem amb mites sobre dones d'extrema bellesa que associen com a perill (vindria a ser el que anomenem avui femme fatale), i les sirenes més modernes podrien formar part d' aquest tipus. En un origen, eren filles del déu riu Aquelloo i la musa de la poesia Calípoe. Podien ser tres, cinc i fins a vuit. 

Sirena pintada al 1901 

Hi ha diversos mites que ens expliquen l'origen de les sirenes. Possiblement el que tots heu sentit, és el que ens explica que les sirenes vivien als voltants d'una illa al mediterrani, i que cantaven a tots els vaixells que passaven. Els mariners es tornaven bojos amb el so, i perdien el control del seu propi cos llançant-se al mar, i moltes vegades estampant el vaixell contra les roques. Llavors les sirenes devoraven els mariners. 




Per altra banda, també hi ha una història d'Ulisses, a l'Odissea relacionada amb aquest mite. Quant el vaixell s acostava a la zona on habitaven, Ulisses va ordenar a tots els seus homes que es tapessin les orelles, però que a ell el lliguessin al pal major del vaixell, ja que sentia la curiositat a sentir aquells cants celestials. Va demanar que per molt que ho demanés que no el deslliguessin. D'aquesta manera, Ulisses va ser l' únic que va poder sentir les sirenes sense caure en el parany. 


Representació de les sirenes
al mite d' Ulisses amb cos d' ocell
Representació de les sirenes al mite d' Ulisses
amb cua de peix 
De totes maneres, hi ha infinitats d'històries sobre l'origen de les sirenes, ja sigui mitificat o no. Aquests éssers tant misteriosos formen part de moltes cultures. Segons Ovidi, les sirenes eren dones molt belles, companyes de Persèfone (deessa del món subterrani), abans de que fos raptada per Hades. Quan la van segrestar, van demanar als déus que els donessin ales per poder anar a la seva recerca. També es diu que va ser Afrodita que els va treure la seva bellesa, perquè defraudaven l' amor.   

Cinematogràficament, han sortit representades en moltes pel·lícules. Des de mitològiques gregues fins al Peter Pan del 2003, on les pinten fosques i misterioses. També se n'ha fet diversos documentals i podríeu trobar diversos vídeos al youtube on es veuen sirenes, i es recalca que són de veritat (mentida). Fins i tot el National Geographic en va fer un documental, on explicava tot de curiositats que moltes persones es van creure, i després és van haver de desmentir. 



Júlia Castro 
4t ESO

Comentaris

Anònim ha dit…
M'ha agradat molt l'entrada, jo no sabia que abans eren ocells les sirenes, ni tampoc que Persèfone fos amiga d'elles.
Cecília ha dit…
Ja coneixia les sirenes d'Ulisses, però no sabia que durant un temps no se'ls hi atribuia la qualitat de bellesa. Ha sigut molt interessant.
Anònim ha dit…
Poca cosa coneixia sobre les sirenes, i en realitat és un ésser lleig i dolent, no com ens el plantegen les històries i els contes. Bona entrada!
Unknown ha dit…
Ja n'havia sentit a parlar de les sirenes amb cos d'ocell, i també de les de cos de peix. A mi em fan una mica de por, ja que a part de les sirenes dels contes de Disney, les dels mites eren dolentes, com les del mar que s'emportaven els mariners.

Entrades populars d'aquest blog

LA SOCIETAT ROMANA

L'ESCULTURA GREGA - ÈPOCA HEL·LENÍSTICA (IV)

LES CASES ROMANES