APOL·LO I DAFNE

L’amor d’Apol·lo per Dafne no va ser un atzar cec, sinó que va ser causat per la ira de Cupido. Apol·lo i Cupido van discutir per veure qui dels dos posseïa les fletxes més poderoses. Cupido, per demostrar a Apol·lo que les seves fletxes eren més poderoses i feien un mal impossible de curar va pujar al cim del món Parnàs, va treure del seu buirac dues fletxes, una feta d’or i molt punxeguda, que provoca amor, i una altra que conté plom sota la canya, que fa l’efecte contrari a l’altra fletxa, fa fugir l’amor. Va disparar la primera fletxa a Apol·lo, que va quedar immediatament enamorat de la nimfa Dafne, mentre que aquesta va ser tocada per la fletxa feta de plom, i per tant va fugir d’Apol·lo.

Dafne fuig i s’amaga d’Apol·lo pels boscos i amb les pells dels animals que captura. Apol·lo no va ser l’únic pretendent de Dafne, però ella va seguir recorrent els paratges i els boscos sense preocupar-se de que és l’amor i el matrimoni.

El pare de Dafne sempre li demanava que tingués un fill, però ella odiava totes les coses relacionades amb el matrimoni i amb les relacions sexuals per la qual cosa va demanar al seu pare la virginitat perpètua. El seu pare li concedeix però l’avisa que per la seva bellesa no pot aconseguir el que desitja.

Apol·lo segueix esperant aconseguir el desitjat, però Dafne segueix fugint i no s’atura a escoltar aquestes paraules de la boca d’Apol·lo:

«Nimfa, t’ho suplico, filla de Peneu, atura’t; no et persegueixo amb males intencions; nimfa, atura’t [...]. Sàpigues, tanmateix, qui has enamorat; jo no sóc pas un habitant de les muntanyes, no sóc un pastor, ni un d’aquells homes rudes que guarden per aquí bestiar i ramats. No saps, no saps, inconscient, de qui fuges i per això fuges. A mi m’obeeixen la terra de Delos, Claros i Tènedes, i la residència reial de Pàtara; Júpiter és el meu pare; per a mi es revela el que serà, el que ha estat i el que és; per a mi els cants s’acompanyen dels sons de les cordes; la meva fletxa és infal·lible, tot i que n’hi ha una més infal·lible que la meva, la que ha ferit el meu cor, abans lliure de cuites. La medicina ha estat una de les meves invencions, sóc anomenat auxiliador pertot arreu, i controlo el poder de les herbes. Ai de mi! El mal d’amor no pot ser guarit amb cap mena d’herbes i les arts que són útils a tothom de res no serveixen al seu senyor».

Apol·lo tenia la intenció de seguir parlant, però Dafne va fugir i el va deixar un cop més amb la paraula a la boca. El jove Déu no va poder suportar més perdre el temps amb paraules que no servien per a res i va decidir córrer rere Dafne. Apol·lo corria empès per la força de l’amor i Dafne per la por. El Déu, gràcies a les seves ales va poder atrapar a la donzella. Ella va empal·lidir a causa de l’esgotament de la fugida i va dir contemplant les aigües del Peneu:

«Ajuda’m, pare, si és veritat que els rius teniu poder diví; destrueix, transformant-la, aquesta figura meva que m’ha fet ser massa desitjada»

Quan Dafne va acabar aquesta pregària, un pes li envaïa els membres, els seus pits començaven a envoltar-se d’escorça, els seus cabells es transformaven en fulles, els seus braços en branques, els peus van quedar fixats a terra en forma d’arrels i el seu cap es convertí en la copa d’un arbre.

Apol·lo, tot i veure aquesta metamorfosi va seguir estimant a Dafne, va posà la seva mà dreta al cor i va notar que el cor de la nimfa encara bategava. Apol·lo va estranyar amb els seus braços l’arbre i va omplir la fusta de besos, però aquestes els va rebutjar. Apol·lo va dir:

“Ja que no pots ésser la meva esposa, seràs, no ho dubtis, el meu arbre; ornaràs per sempre, llorer, els meus cabells, la meva lira, el meu buirac; acompanyaràs els cabdills romans quan veus alegres cantin el seu triomf i el Capitoli sigui testimoni de les llargues desfilades.”

Apol·lo i Dafne a la literatura

Si voleu veure el text original de les Metamorfosis d'Ovidi on explica aquest mite cliqueu en aquest enllaç de la pàgina del Laberint del mites, font que he consultat per realitzar la cerca, aquí.

Literatura catalana:

En el poema de Francesc Vicenç Garcia que trobeu a continuació se’ns mostra el moment de la metamorfosi de Dafne.

Ella, oint estes paraules,
sens respondre ni parlar
Mes que si fora cartuxa,
de terra en un punt s’alçà.

I girant-li les espatlles,
li va mostrar lo replà
de Besós, on lo lector,
si vol, podrà prendre pau.

Veient Apol·lo esta acció,
va restar fet un babau,
més confús i ocorregut
que no fa pobre assotat.

Mogut amb impuls colèric,
corrent la volgué alcançar,
més en va és sa diligència,
i son treball és en va.

Puix, quan quasi la tenia,
veient no podia escapar,
en llorer fou convertida,
deixant a Apol·lo burlat:

que arribant per abraçar-la,
en lloc de cos delicat
abraçà la crosta pura,
que encara calenta està.

I amb amorós pensament,
mil besos li està donant,
amb qui l’apar qu’es despica
de tot lo desdeny passat,

en honra d’esta conquista
dues o tres branques trencà,
i ordenant-ne una corona
se la posà sobre el cap.”

“Esta és de Dafne i Apol·lo
la patranya singular:
i ment quisvulla que diga
que hi ha mot de veritat.”

Literatura castellana:

En el sonet que podeu llegir a continuació, Garcilaso de la Vega també ens descriu el moment de la metamorfosi de Dafne.

A Dafne ya los brazos le crecían
y en luengos ramos vueltos se mostraban,
en verdes hojas vi que se tornaban
los cabellos que el oro oscurecían;
de áspera corteza se cubrían
los tiernos miembros que aun bullendo estaban;
los blandos pies en tierra se hincaban
y en torcidas raíces se volvían.
Aquel que fue la causa de tal daño,
a fuerza de llorar, crecer hacía
este árbol, que con lágrimas regaba.
¡Oh miserable estado, oh mal tamaño,
que con llorarla crezca cada día
la causa y la razón por que lloraba!

Apol·lo i Dafne en les arts plàstiques

Apol·lo i Dafne d' Antonio de Pollaiuolo. 1470

Apol·lo i Dafne de Cornelio del Vos. Museu del Prado. Madrid

Apol·lo perseguint a Dafne de Giovanni B. Tiépolo. Galeria nacional de Washington.

Apol·lo i Dafne de John Wiliam Waterhouse (1908)

Apol·lo i Dafne de Gian Lorenzo Bernini. 1625. Galeria Borghese , Roma

Víctor Moreno
1r Batx