9 de febrer de 2009

ZEUS I DÀNAE

Dànae era filla d’Acrisi i d’Aganipe. Se li va revelar el fat que el que ella engendrés mataria Acrisi. Per por, Acrisi la va tancar dins d’una cambra de pedra. Llavors Júpiter, transformat en pluja daurada, s’uní a Dànae i d’aquesta unió va néixer Perseu. Arran d’aquest deshonor, Acrisi la va introduir dins d’una arca amb Perseu i la va llançar al mar.

L’arca, per voluntat de Zeus, va ser arrossegada fins a l’illa de Sèrifos i trobada pel pescador Dictis. Un cop esbotzada, el pescador hi va veure a l’interior la noia amb l’infant i va conduir tots dos davant del rei Polidectes. Aquest la va prendre per esposa i va educar Perseu al temple de Minerva. Quan Acrisi es va assabentar que Dànae i el noi vivien amb Polidectes, va emprendre el camí per reclamar-los.

En arribar davant de Polidectes, aquest va intercedir per ells, i Perseu va prometre al seu avi que mai el mataria.
En haver estat retingut per una tempesta, Polidectes va morir. Se li van fer els jocs fúnebres: Perseu va llançar el disc, que el vent va portar fins al cap d’Acrisi, i el va matar. Així, tot i que no ho volia fer, va succeir per voluntat dels déus. Un cop sepultat Acrisi, Perseu va marxar a Argos i va ocupar el regne de l’avi.



Dànae, Joachim Wtewael, Louvre














TIZIÀ VECELLIO, Dànae i la pluja d'or (1553). Museo del Prado. Madrid

Danae

La tarde muere envuelta en su tristeza.
Paisaje tierno para soñadoras miradas de mujer,
exploradoras de su melancolía en la belleza.
Danae apoya en sus manos la cabeza.
El ambiente que el sol último dora es una leve,
dulce y turbadora caricia que la oprime con pereza.
Un pajarillo gris, desde una vana rama,
canta a la tarde lenta y rosa.
Oro de sol entra por la ventana
y Danae, indiferente y ojerosa,
siente el alma transida de desgana y se deja,
pensando en otra cosa.

Ángel González

Bruno Gómez
1r Batx

2 comentaris:

majka. ha dit...

Un poema molt bonic, Bruno, molt ben trobat.

Daltra banda, m'han encatata aquests quadres, que treballen amb tan gust els clarobscurs!

Rakel ha dit...

Quin poema més bonic Bruno!
Si, realment, quan t'hi poses t'hi poses...
I els quadres són genials!
M'encanta que poseu art en els comentaris...l'art és tan increible!
Sense cap mena de dubte un dels millors quadres "Saturn devorant els seus fills" i si no li pregunteu a la Majka ;)