LA REPÚBLICA II
Runes d'Empúries
Bust conmemoratiu a Gai Juli Cèsar
LA CONQUESTA D'ITÀLIA
Des del s. V al s. III a.C. Roma passa de ser una ciutat-estat a conquerir, de manera gradual però imparable, tota la península Itàlica. Al segle V a.C. Roma forma part de la Lliga llatina formada per les ciutats-estat del Laci. La Lliga s'enfronta en una sèrie de guerres amb els pobles veïns i els venç. Durant el segle següent els etruscos, els llatins i la mateixa Roma pateixen una invasió de gals que van entrar a sac a la ciutat i se'n van anar a canvi d'un feixuc rescat (390 a.C.). Els romans van continuar l'expansió en les tres guerres acarnissades contra els samnites (343-295 a.C.), que havien baixat de les muntanyes per ocupar la Campània, i els altres pobles itàlics, entre els quals sabins, llatins i etruscos. Però malgrat que s'arriben a unir contra els romans, tots van sent derrotats. Roma primer sotmetrà els llatins i dissoldrà la Lliga llatina, a continuació vencerà els samnites i altres pobles itàlics.
LES GUERRES PÚNIQUES
Roma, després d'haver aconseguit sotmetre al seu poder tota la península Italiana, ha esdevingut una potència mediterrània del mateix nivell que Cartago.
Roma, després d'haver aconseguit sotmetre al seu poder tota la península Italiana, ha esdevingut una potència mediterrània del mateix nivell que Cartago.
♦LA PRIMERA GUERRA PÚNICA (264-241 A.C.)♦
Els mamertins, s’havien rebel·lat i havien ocupat Messina, on van crear un estat propi. Cartago els va donar protecció fins que els mamertins van decidir donar-se a Roma. Quan els romans van acudir a ajudar els mamertins, va començar la primera guerra púnica. La guerra es va desenvolupar sobretot a Sicília, on els romans van disposar de l'aliança de la poderosa colònia grega de Siracusa, mentre que l'exèrcit cartaginès estava comandat per Amílcar Barca.
Roma fins aleshores havia lluitat sempre a terra i per això va haver de crear gairebé de nou una flota de guerra i van imaginar una tàctica nova: aferraven les naus enemigues amb uns garfis i per mitjà d'unes passarel.les que es llançaven en l'abordatge, de manera que el combat esdevenia un cos a cos terrestre, avantatjós per als romans. Gràcies a això va aconseguir vèncer Cartago en diverses batalles navals. El bloqueig dels ports cartaginesos a Sicília i la derrota de les illes Egades van forçar la rendició de Cartago. Pocs anys després els romans van aprofitar la debilitat cartaginesa per envair Còrsega i Sardenya (238 a.C.).
Els mamertins, s’havien rebel·lat i havien ocupat Messina, on van crear un estat propi. Cartago els va donar protecció fins que els mamertins van decidir donar-se a Roma. Quan els romans van acudir a ajudar els mamertins, va començar la primera guerra púnica. La guerra es va desenvolupar sobretot a Sicília, on els romans van disposar de l'aliança de la poderosa colònia grega de Siracusa, mentre que l'exèrcit cartaginès estava comandat per Amílcar Barca.
Roma fins aleshores havia lluitat sempre a terra i per això va haver de crear gairebé de nou una flota de guerra i van imaginar una tàctica nova: aferraven les naus enemigues amb uns garfis i per mitjà d'unes passarel.les que es llançaven en l'abordatge, de manera que el combat esdevenia un cos a cos terrestre, avantatjós per als romans. Gràcies a això va aconseguir vèncer Cartago en diverses batalles navals. El bloqueig dels ports cartaginesos a Sicília i la derrota de les illes Egades van forçar la rendició de Cartago. Pocs anys després els romans van aprofitar la debilitat cartaginesa per envair Còrsega i Sardenya (238 a.C.).
♦LA SEGONA GUERRA PÚNICA (218-201 A.C.) ♦
Els cartaginesos, comandats per Amílcar Barca, van conquerir bona part del sud i l'est de la península Ibèrica fins a l'Ebre, una zona de gran riquesa de minerals. Mort Amílcar el 229 a.C., el va succeir el seu gendre Asdrúbal, que va fundar Cartago Nova. L’Anníbal, fill d'Amílcar esdevingut cabdill dels cartaginesos a Hispània morí Astrúbal, llavors va atacar Sagunt, ciutat ibèrica aliada de Roma, el senat romà va declarar la guerra a Cartago, i així es va iniciar la segona guerra púnica.
El següent pas d'Anníbal va ser tan audaç que ningú no l'esperava: amb un enorme exèrcit d'uns 70.000 homes i uns quants elefants creua els Pirineus, el sud de la Gàl·lia i els Alps i penetra a Itàlia, sense que l'exèrcit romà enviat a interceptar-lo al Roine arribés a temps. Malgrat perdre la meitat dels seus homes, un cop en sòl itàlic aconsegueix una sèrie de victòries sobre els romans (Tesí, Trèbia, Trasimè, Cannes) que fan perillar el domini romà de la península, ja que molts pobles del sud d'Itàlia es posen al seu costat. Tanmateix no s'atreveix a atacar la ciutat de Roma. En un primer moment Roma va ser presa del terror, si bé finalment va reaccionar: es nomena un dictador -Fabi Màxim- i es va iniciar una guerra de desgast, amb tàctiques de guerrilla, contra Anníbal.
Mentrestant els exèrcits romans havien arribat a la península Ibèrica per primer cop, comandats pels dos germans Escipions -Publi i Gneu Corneli Escipió- contra els cartaginesos que hi havien romàs sota les ordres d'Asdrúbal, germà d'Anníbal. El mateix 218 a.C. desembarquen a la colònia grega d'Empòrion i hi instal·len un campament militar, que serà la base de les seves operacions contra els cartaginesos que havien restat a la península Ibèrica.
La guerra de desgast va afavorir els romans: a la península Ibèrica, tot i que els Escipions hi van morir el 211 a.C., els cartaginesos hi serien vençuts per Publi Corneli Escipió fill -conegut més endavant amb el sobrenom d'Africà-, investit excepcionalment amb els poders de procònsol a desgrat de la seva joventut (210 a.C.). Mentrestant a Itàlia Anníbal anava perdent el seu avantatge inicial. De tota manera Roma va tornar a perillar quan després de ser derrotat a Bècula, Asdrúbal va fugir d'Hispània amb un altre exèrcit cap a Itàlia, en una repetició de la gesta del seu germà. Tanmateix els reforços no van reeixir a unir-se a les tropes d'Anníbal, sinó que van ser esclafats i Asdrúbal mort a Metaure. El 205 a.C. Escipió emprèn una iniciativa arriscada: passar les legions romanes al nord d'Àfrica. Això va obligar Anníbal a abandonar Itàlia per defensar Cartago. Finalment va tenir lloc la batalla decisiva a Zama (202 a.C.), guanyada pels romans, i els cartaginesos van demanar la pau, per la qual van pagar un preu molt elevat: van perdre totes les seves possessions de la península Ibèrica i de l'Àfrica nord-occidental, van entregar la seva flota i els elefants i van ser obligats a pagar un tribut molt feixuc. D'aquesta manera Roma va guanyar el control de tot el Mediterrani occidental.
Les noves possessions romanes de la península Ibèrica van ser dividides en dues províncies el 197 a.C.: Hispània Citerior -la zona més propera a Roma- i Hispània Ulterior -la zona més allunyada. Al llarg del s. II a.C. els romans van anar sotmetent tota la península Ibèrica excepte la zona cantàbrica, no conquerida fins a l'època d'August.
Els cartaginesos, comandats per Amílcar Barca, van conquerir bona part del sud i l'est de la península Ibèrica fins a l'Ebre, una zona de gran riquesa de minerals. Mort Amílcar el 229 a.C., el va succeir el seu gendre Asdrúbal, que va fundar Cartago Nova. L’Anníbal, fill d'Amílcar esdevingut cabdill dels cartaginesos a Hispània morí Astrúbal, llavors va atacar Sagunt, ciutat ibèrica aliada de Roma, el senat romà va declarar la guerra a Cartago, i així es va iniciar la segona guerra púnica.
El següent pas d'Anníbal va ser tan audaç que ningú no l'esperava: amb un enorme exèrcit d'uns 70.000 homes i uns quants elefants creua els Pirineus, el sud de la Gàl·lia i els Alps i penetra a Itàlia, sense que l'exèrcit romà enviat a interceptar-lo al Roine arribés a temps. Malgrat perdre la meitat dels seus homes, un cop en sòl itàlic aconsegueix una sèrie de victòries sobre els romans (Tesí, Trèbia, Trasimè, Cannes) que fan perillar el domini romà de la península, ja que molts pobles del sud d'Itàlia es posen al seu costat. Tanmateix no s'atreveix a atacar la ciutat de Roma. En un primer moment Roma va ser presa del terror, si bé finalment va reaccionar: es nomena un dictador -Fabi Màxim- i es va iniciar una guerra de desgast, amb tàctiques de guerrilla, contra Anníbal.
Mentrestant els exèrcits romans havien arribat a la península Ibèrica per primer cop, comandats pels dos germans Escipions -Publi i Gneu Corneli Escipió- contra els cartaginesos que hi havien romàs sota les ordres d'Asdrúbal, germà d'Anníbal. El mateix 218 a.C. desembarquen a la colònia grega d'Empòrion i hi instal·len un campament militar, que serà la base de les seves operacions contra els cartaginesos que havien restat a la península Ibèrica.
La guerra de desgast va afavorir els romans: a la península Ibèrica, tot i que els Escipions hi van morir el 211 a.C., els cartaginesos hi serien vençuts per Publi Corneli Escipió fill -conegut més endavant amb el sobrenom d'Africà-, investit excepcionalment amb els poders de procònsol a desgrat de la seva joventut (210 a.C.). Mentrestant a Itàlia Anníbal anava perdent el seu avantatge inicial. De tota manera Roma va tornar a perillar quan després de ser derrotat a Bècula, Asdrúbal va fugir d'Hispània amb un altre exèrcit cap a Itàlia, en una repetició de la gesta del seu germà. Tanmateix els reforços no van reeixir a unir-se a les tropes d'Anníbal, sinó que van ser esclafats i Asdrúbal mort a Metaure. El 205 a.C. Escipió emprèn una iniciativa arriscada: passar les legions romanes al nord d'Àfrica. Això va obligar Anníbal a abandonar Itàlia per defensar Cartago. Finalment va tenir lloc la batalla decisiva a Zama (202 a.C.), guanyada pels romans, i els cartaginesos van demanar la pau, per la qual van pagar un preu molt elevat: van perdre totes les seves possessions de la península Ibèrica i de l'Àfrica nord-occidental, van entregar la seva flota i els elefants i van ser obligats a pagar un tribut molt feixuc. D'aquesta manera Roma va guanyar el control de tot el Mediterrani occidental.
Les noves possessions romanes de la península Ibèrica van ser dividides en dues províncies el 197 a.C.: Hispània Citerior -la zona més propera a Roma- i Hispània Ulterior -la zona més allunyada. Al llarg del s. II a.C. els romans van anar sotmetent tota la península Ibèrica excepte la zona cantàbrica, no conquerida fins a l'època d'August.
♦LA TERCERA GUERRA PÚNICA (149-146 A.C.) ♦
Cartago es va recuperar aviat. Això va provocar la preocupació de molts romans, entre ells Cató -el qual a cada discurs que feia al senat acabava dient: Delenda est Carthago ‘Cal destruir Cartago'- fins que hom va decidir esclafar del tot la ciutat amb el pretext que els cartaginesos havien pres represàlies contra el rei númida Massinissa, aliat dels romans. Aleshores Cartago va ser assetjada per Escipió Emilià i, quan va caure el 146 a.C., va ser completament destruïda, els seus habitants esclavitzats i els seus camps maleïts i sembrats de sal. Així Àfrica (l'actual Tunísia) esdevé província romana.
LA FI DE LA REPÚBLICA: CÈSAR
El darrer període de la República segueix caracteritzat pels conflictes polítics provocats per líders ambiciosos que utilitzen tots dos partits, populares i optimates, com a plataformes per aconseguir un poder personal. Ara és el torn principalment de Juli Cèsar.
Cartago es va recuperar aviat. Això va provocar la preocupació de molts romans, entre ells Cató -el qual a cada discurs que feia al senat acabava dient: Delenda est Carthago ‘Cal destruir Cartago'- fins que hom va decidir esclafar del tot la ciutat amb el pretext que els cartaginesos havien pres represàlies contra el rei númida Massinissa, aliat dels romans. Aleshores Cartago va ser assetjada per Escipió Emilià i, quan va caure el 146 a.C., va ser completament destruïda, els seus habitants esclavitzats i els seus camps maleïts i sembrats de sal. Així Àfrica (l'actual Tunísia) esdevé província romana.
LA FI DE LA REPÚBLICA: CÈSAR
El darrer període de la República segueix caracteritzat pels conflictes polítics provocats per líders ambiciosos que utilitzen tots dos partits, populares i optimates, com a plataformes per aconseguir un poder personal. Ara és el torn principalment de Juli Cèsar.
♦La dictadura de Cèsar♦
Cèsar s'anticipa al principat en l'intent de forçar les institucions republicanes, aparentment respectades, a fi de reunir en les seves mans tot el poder, tradicionalment repartit entre els membres de l'oligarquia: exerceix diverses magistratures -en especial el consolat i la dictadura- ininterrompudament, contra els costums polítics romans; li són concedits les potestats dels censors i dels tribuns de la plebs, i aconsegueix intervenir en el nomenament dels altres magistrats perquè s'elegeixin els seus candidats.
Per afermar el seu poder a Roma Cèsar es recolza en la plebs, la classe eqüestre i els seus soldats veterans. Veterans i altres ciutadans reben terres arreu de l'Imperi per colonitzar-les. Malgrat beneficiar els seus partidaris en primer lloc, evita el sectarisme i tracta amb generositat els enemics vençuts tot cercant la concòrdia entre els ciutadans. Du a terme un seguit de reformes per adequar les institucions a les noves realitats socials: augmenta el nombre de magistrats i senadors i obre el senat a les aristocràcies italianes i provincials, reforma el dret civil i el calendari. Les obres públiques que emprèn sobretot en el fòrum de Roma -Fòrum de Cèsar, temple de Venus Genetrix, basílica Júlia- uneixen la tradició republicana amb l'origen diví que invocava com a membre de la gens Júlia, pretesament descendent de la deessa Venus.
Impulsat per les sospites que vol investir-se rei, un complot republicà acabarà amb la seva vida: Cèsar és apunyalat per un grup de senadors, encapçalats per Brutus i Cassi, en una sessió del senat les idus de març del 44 a.C.
Cèsar s'anticipa al principat en l'intent de forçar les institucions republicanes, aparentment respectades, a fi de reunir en les seves mans tot el poder, tradicionalment repartit entre els membres de l'oligarquia: exerceix diverses magistratures -en especial el consolat i la dictadura- ininterrompudament, contra els costums polítics romans; li són concedits les potestats dels censors i dels tribuns de la plebs, i aconsegueix intervenir en el nomenament dels altres magistrats perquè s'elegeixin els seus candidats.
Per afermar el seu poder a Roma Cèsar es recolza en la plebs, la classe eqüestre i els seus soldats veterans. Veterans i altres ciutadans reben terres arreu de l'Imperi per colonitzar-les. Malgrat beneficiar els seus partidaris en primer lloc, evita el sectarisme i tracta amb generositat els enemics vençuts tot cercant la concòrdia entre els ciutadans. Du a terme un seguit de reformes per adequar les institucions a les noves realitats socials: augmenta el nombre de magistrats i senadors i obre el senat a les aristocràcies italianes i provincials, reforma el dret civil i el calendari. Les obres públiques que emprèn sobretot en el fòrum de Roma -Fòrum de Cèsar, temple de Venus Genetrix, basílica Júlia- uneixen la tradició republicana amb l'origen diví que invocava com a membre de la gens Júlia, pretesament descendent de la deessa Venus.
Impulsat per les sospites que vol investir-se rei, un complot republicà acabarà amb la seva vida: Cèsar és apunyalat per un grup de senadors, encapçalats per Brutus i Cassi, en una sessió del senat les idus de març del 44 a.C.
♦Guerres civils♦
L'assassinat de Juli Cèsar va desencadenar una nova onada de guerres civils. Els hereus de Cèsar són el joveníssim Cèsar Octavi, el seu nebot i fill adoptiu, i Marc Antoni, antic lloctinent de Cèsar. Després d'un breu conflicte entre tots dos -en el qual Ciceró va donar suport a Octavi per desfer-se d'Antoni, com es reflecteix en les Filípiques-, Octavi i Antoni arriben a un acord de formar, amb Lèpid, un segon triumvirat amb tots els poders investit amb la missió oficial de reformar la república. Però immediatament emprenen una repressió ferotge contra l'oposició republicana, en la qual mor degollat Ciceró, entre molts d'altres. Poc després derroten els exèrcits comandats per Cassi i Brutus a Filipos, Grècia. Els triúmvirs acorden repartir-se l'Imperi, pacte segellat pel matrimoni d'Antoni amb Octàvia, germana d'Octavi, fins que, exclòs Lèpid, l'imperi resta tan sols en mans d'Octavi -Occident- i Antoni -Orient. Mentre Octavi reprenia a Roma tot d'obres públiques projectades per Cèsar o de pròpia iniciativa, Antoni va restar a Orient, en particular a Alexandria, seduït per Cleòpatra i preparant una expedició contra els parts que fracassarà. Aviat Antoni repudia Octàvia per casar-se amb Cleòpatra, i perd el favor entre els romans quan Octavi fa públic el seu testament, custodiat per les vestals, en el qual deixa part de les possessions romanes orientals als bessons nascuts dels seus amors amb la fascinant reina egípcia. Tot seguit Octavi s'erigeix en el defensor de la romanitat davant la deriva oriental d'Antoni i, després de declarar la guerra a Egipte, s'enfronta a les flotes aliades de Cleòpatra i Antoni a la batalla naval d'Acci (31 a.C.). Antoni i Cleòpatra són derrotats i fugen, perseguits pel vencedor, cap a Alexandria, on se suïcidaran l'una després de l'altre. D'aquesta manera Octavi, el futur August, va aconseguir el domini d'Egipte i el control indiscutible de l'Imperi.
Informació extreta de Labirinthus i del llibre de text de Llatí 1r, Edebe.
Bruno Gómez
1r Batx
L'assassinat de Juli Cèsar va desencadenar una nova onada de guerres civils. Els hereus de Cèsar són el joveníssim Cèsar Octavi, el seu nebot i fill adoptiu, i Marc Antoni, antic lloctinent de Cèsar. Després d'un breu conflicte entre tots dos -en el qual Ciceró va donar suport a Octavi per desfer-se d'Antoni, com es reflecteix en les Filípiques-, Octavi i Antoni arriben a un acord de formar, amb Lèpid, un segon triumvirat amb tots els poders investit amb la missió oficial de reformar la república. Però immediatament emprenen una repressió ferotge contra l'oposició republicana, en la qual mor degollat Ciceró, entre molts d'altres. Poc després derroten els exèrcits comandats per Cassi i Brutus a Filipos, Grècia. Els triúmvirs acorden repartir-se l'Imperi, pacte segellat pel matrimoni d'Antoni amb Octàvia, germana d'Octavi, fins que, exclòs Lèpid, l'imperi resta tan sols en mans d'Octavi -Occident- i Antoni -Orient. Mentre Octavi reprenia a Roma tot d'obres públiques projectades per Cèsar o de pròpia iniciativa, Antoni va restar a Orient, en particular a Alexandria, seduït per Cleòpatra i preparant una expedició contra els parts que fracassarà. Aviat Antoni repudia Octàvia per casar-se amb Cleòpatra, i perd el favor entre els romans quan Octavi fa públic el seu testament, custodiat per les vestals, en el qual deixa part de les possessions romanes orientals als bessons nascuts dels seus amors amb la fascinant reina egípcia. Tot seguit Octavi s'erigeix en el defensor de la romanitat davant la deriva oriental d'Antoni i, després de declarar la guerra a Egipte, s'enfronta a les flotes aliades de Cleòpatra i Antoni a la batalla naval d'Acci (31 a.C.). Antoni i Cleòpatra són derrotats i fugen, perseguits pel vencedor, cap a Alexandria, on se suïcidaran l'una després de l'altre. D'aquesta manera Octavi, el futur August, va aconseguir el domini d'Egipte i el control indiscutible de l'Imperi.
Informació extreta de Labirinthus i del llibre de text de Llatí 1r, Edebe.
Bruno Gómez
1r Batx
Comentaris
En aquest text mostra la evolució de la republica les guerra puniques ja que els romans anomenaven als cartaginesos punics.
Roma va guanyar les tres guerres contra Cartago que era un potencia molt important comercialment en aquell temps,no obstant Roma va demostrar la seva potencia.
i es va extendre de república i imperi on com molt bé has ficat un emperador que destaca es Cesar.
Molt bé Bruno felicitats.
has trobat molt bona informació
És molt interessant i està tot molt ben explicat!