EL MITE DE NARCÍS

Un dels temes que la societat, avui dia, és el fet d'estimar-se a si mateix per poder superar les adversitats o aquells comentaris, en algunes ocasions, negatius per part de les persones que ens envolten i que ens poden afectar negativament. Ara bé, el que el pot girar contra nosaltres és si, al final, ens creiem massa que som els millors del món, els perfectes, els més atractius i bells del món, ja que podem quedar-nos completament sols si ens movem per una actitud massa creguda i egoista.

Des del món grec, el poder de la seducció, l'amor i la bellesa s'ha transmès a través de déus i deesses com: Eros, Afrodita i Apol·lo, que tenien atributs físics i un do especial per despertar l'amor, que han estat uns referents que han inspirat com hem de ser i actuar. 
A vegades, però, les coses no surten bé i la realitat resulta ben diferent de com ens pensàvem que seria.

El mite de Narcís, està relacionat amb el que he dit, ja que explica com aquest jove va ser condemnat a enamorar-se de la seva pròpia imatge  reflectida a les aigües d'un estanc perquè havia rebutjat l'amor d'Eco, una nimfa que vivia a prop de les aigües d'un rierol. Aquest mite, que remet a la Grècia Clàssica posa de manifest l'amor i el culte cap a un mateix; és a dir, el plaer tan interioritzat que pot arribar a tenir una persona que fa que esdevingui molt egocèntrica i que els altres li siguin totalment indiferents, la qual cosa li impedirà poder arribar a tenir una vida plena per fet de voler ser "el centre de l'univers".

Del mite de Narcís n'hi ha força versions, a continuació, s'explica la que es relaciona amb l'amor. La història explica que Narcís, fill de Cefís (déu fluvià) i Liríope (nimfa, filla d'Oceà i Tetis), era un jove d'una gran bellesa. Per això, donzelles i nois s'enamoraven d'ell, però els rebutjava i es mostrava insensible, sobretot quan les nimfes el festejaven. Una de les Nimfes que més l'estimava era Eco, nimfa dels boscos. Eco, però, no s'atrevia a expressar-li els seus sentiments, fins que un dia es van trobar al bosc on Narcís li va demanar que sortís. Eco el rebia amb els braços oberts, mentre sortia d'entre els arbres. En aquell precís instant, Narcís la va rebutjar cruelment i es va negar a acceptar el seu amor.

Va ser tan gran el disgust de la Nimfa que es va refugiar en una cova i allà es va quedar, consumida en cos i ànima, fins que només en va quedar la seva veu. A partir d'aquest fet, Nèmesi, la deessa de la venjança, va castigar a Narcís a què només s'enamorés de la seva pròpia imatge, reflectida a les aigües de la font. Va ser, però, en un moment de decuit, i quan no podia deixar de contemplar la seva imatge, que va caure a les aigües de l'estany, d'on va créixer, l'anomenada flor "Narcís" que fa honor a la seva memòria.

A sota, imatge de Narcís mentre contempla el seu rostre i cos a les aigües de l'estany.

Narcís a la font (Jan Cossiers, 1636-1638, en oli sobre tela, Museu del Prado, Madrid)

A través de la història d'aquest mite, Sigmund Freud, estableix el que s'anomena el narcisisme quan una persona manifesta un excés d'autoestima. Des d'aquesta visió egocèntrica i aplicada a l'amor, hi ha persones, anomenades narcisistes, que mostraran la seva predilecció a buscar, dins d'una relació amorosa, aquella persona que sigui idèntica a elles, la qual cosa fa que els costi molt trobar l'amor vers una altra persona, ja que se senten úniques, perfectes. Tenen en ment la fantasia de pensar en grandeses, en l'èxit a tots els nivells de la seva vida. 

Per això, detesten sentir-se insegurs perquè queden vulnerats els seus sentiments de grandesa. En definitiva, quan una persona presenta aquestes característiques, pateix un trastorn narcisista, cosa que l'amor que donarà sentit a la seva vida serà l'amor que sent cap a sí mateixa.

              
Bruna Safont
1r Batx 

Comentaris

Aya El Kelai ha dit…
Bruna, el teu text explica molt bé el mite de Narcís i la seva relació amb el narcisisme actual. M'agrada com has connectat la història amb la psicologia de Freud i com mostres la importància de trobar un equilibri entre l’autoestima i l’egoisme. Està molt ben estructurat i fa reflexionar sobre com aquest mite encara té rellevància avui dia. Bona feina!
Pol Fernàndez ha dit…
M’ha agradat molt com has relacionat el mite de Narcís amb la realitat actual, fent una reflexió profunda sobre l’autoestima i els perills de l’egocentrisme. Has estructurat molt bé el text, combinant història, psicologia i filosofia d’una manera clara i interessant. Gran treball!
Martina Pareras ha dit…
Una entrada molt interessant!! Sabies que Eco va patir la maledicció de la deessa Hera? Doncs sí, en un altre mite s'explica com Hera, nimfa de les muntanyes, tenia una gran capacitat a l'hora de parlar. Per això, no va dubtar a ajudar a Zeus, que se sentia molt atret per les nimfes, a amagar la seva infidelitat. Per fer-ho distreia a Hera traient-li temes de conversa interminables, deixant-li via lliura a Zeus per gaudir amb la resta de nimfes. Però quan Hera es va acabar assabentant la va maleir perquè només pogués repetir les últimes paraules que una altra persona hagués dit.
Juan Jimenez ha dit…
Molt bona entrada Bruna! Es interesant el mite de Narcís i com Sigmund Freud dona lloc a aquest concepte mental, com ho es el narcicisme. Es increible com Freud va introduir aquest concepte, al 1914, en Introdució al narcicisme.

Entrades populars d'aquest blog

LA SOCIETAT ROMANA

LES CASES ROMANES

L'ESCULTURA GREGA - ÈPOCA HEL·LENÍSTICA (IV)