L'INFERN GREC: HADES
Tothom sap qui és Hades, el déu de l'Infern, aquell que el governava. Però... és aquest infern el mateix que el del cristianisme actual? Quines zones hi havia i quins càstigs s'hi aplicaven? Hi havia manera de sortir? totes aquestes preguntes es resoldran en aquesta entrada.
Tot això comença durant la guerra anomenada Titanomàquia, una guerra en què els déus, cansats de la tirania i el domini dels titans, van decidir que era hora d'actuar. Zeus, amb l'ajuda de la seva mare Rea i més aliats, van mantenir una llarga lluita en la que els déus van sortir victoriosos i van tancar als titans a Tàrtar, la part més profunda de l'inframon. Amb aquesta victòria, Zeus i els seus germans es van repartir el món: Zeus es va quedar amb el cel, Posidó amb el mar, i Hades amb l'inframon, també conegut com el regne dels morts.
I aquí va una gran diferència entre l'infern grec i el del cristianisme actual: en el cristianisme, l'ànima després de la mort té un destí clar, o bé va al cel, o bé a l'infern. A l'antiga Grècia, però, no era tan simple, I és que totes les ànimes anaven camí a l'Inframon. L'inframon no és el mateix que l'infern, l'Inframon era un regne neutre, no importava si havies estat bona persona o no, tothom acabava allà. Però abans d'entrar definitivament a l'Inframon, les ànimes apareixien al riu Estix, un riu en el qual apareix Caront, una persona que porta les ànimes cap a l'inframon en vaixell, això sí, per a poder pujar al vaixell necessites una moneda de plata o bronze anomenada òbol.
Aquesta moneda es posava sota la llengua o sobre els ulls als morts abans de ser enterrats. Si no tenies l'òbol, no podies pujar al vaixell, fent que les ànimes es quedessin a la vora del riu, vagant entre cent anys o fins al final dels temps. Llavors les ànimes eren portades a l'inframon on, mentre eren jutjades pels tres jutges de l'inframon: Minos, Radamantis i Èac. Cèrber, el gos de tres caps, vigilava que cap ànima escapés.
Les ànimes al ser jutjades tenien 3 llocs on anar:
1-El primer eren els camps Elisis, un lloc de pau, bellesa i repòs etern.
2- El segon eren les Planes de l'Asfòdel, una zona grisa i neutral, sense dolor però sense gloria.
3- L'últim era el Tàrtar, la part més profunda del Inframon, que estava plena de càstigs eterns.
Per avaluar on havien d'anar les ànimes, es tenia en compte el criteri de si havies fet bones accions (ajudar el altres, ser just o honorable) o dolentes (crims, assassinats, abusos de poder, etc.), també si havies mort de forma valenta i si havies respectat i honorat als déus, pràcticament igual que el cristianisme.
I es pot sortir? Hi ha alguna manera de salvar-se? Tècnicament no, però si que hi han agut alguns casos en el que déus o persones van intentar sortit de l'inframon o, com a mínim, arribar a estar en els camps Elisis. Fins i tot hi havia gent que entrava a l'inframon, sense estar mort! Però per fer-ho necessitaves permís dels déus i els governants de l'inframon. Per exemple, Orfeu va encantar a tothom amb la seva música perquè el deixessin entrar, ja que volia rescatar a la seva estimada Eurídice. Malauradament, la història no va acabar bé. Un altre cas és Hèrcules, en un dels seus treballs havia de portar a Cèrber a l'inframon, tot això amb el permís d'Hades.
Comentaris