EL CÀSTIG DE NÍOBE
En aquesta entrada, explicarem un mite molt curiós, una llegenda que ens ensenya les conseqüències dels nostres actes, concretament el càstig que nosaltres obtenim després d'haver criticat, burlat i ridiculitzat l'orgull d'una persona o d'una sèrie de persones. El mite més adequat per aquesta situació, és el de Níobe que explicarem a continuació.
Níobe, era filla de Tàntal i Díone, i dona de Amfió, rei de Tebes. Per tant, Níobe era la reina de Tebes. Tenia un caràcter orgullós, altiu i poc raonable, no obstant estimava al seu marit... També tocava la flauta que aconseguia que les pedres de les muralles de la ciutat encaixessin soles.
Juntament amb el seu home, havia tingut molts fills -el nombre de fills varia segons la versió que llegim, però sempre es mencionava que tenia més fills que Leto-.
Però Níobe estava tan orgullosa de si mateixa, que la va portar a burlar-se de la deessa Leto, mare dels bessons Apol·lo i Àrtemis, assegurant que ella era superior que Leto pel simple fet de tenir més descendència i ser més fèrtil. Fins i tot, volia convèncer el poble de Tebes que havien de rendir culte a ella - ja que ella era filla de Tàntal, que havia aconseguit ni més ni menys l'honor de compartir taula amb els déus- i no pas a la deessa Leto que només tenia dos fills.
Tant orgull tenia que va fer excavar la seva pròpia tomba. Leto se sentia profundament ridiculitzada al no rebre el culte degut i va ordenar a Apol·lo que acabes amb els fills masculins de Níobe. Així va ser, com va acudir a Tebes i Apol·lo va matar amb tots els homes. El rei de Tebes, Amfió, no va poder suportar tant dolor i es va prendre la vida.
Níobe va plorar pels seus fills, però, tot i això, va tornar a recordar a Leto que tenia més fills que ella. Llavors, Àrtemis, amb l'ordre de la seva mare, va fer el mateix que va fer el seu germà, Apol·lo, però amb les dones.
Níobe, devastada, decaiguda i consumida en el dolor, va fugir al mont Sípil, on va ser convertida en pedra pels déus, com a càstig de les seves accions indecents i el seu caràcter egoista, produint la mort a tots els seus fills i produint el suïcidi del seu marit.
Segons la llegenda, des d'aquell moment, una pedra de la muntanya plora incessantment, com a símbol etern del lament de Níobe.
En conclusió, el mite de Níobe és un advertiment sobre els perills de l'orgull i la supèrbia. En la mitologia grega els deus no toleraven l'arrogància dels mortals, i aquells que desafiaven la seva autoritat sofrien càstigs (com en aquest cas). La història ens recorda la importància de la humilitat i respecte cap a altres persones. Al llarg dels anys, el seu plor va continuar ressonant en les pàgines de la història, d'una eterna elecció de la fragilitat humana davant el poder diví.
Finalment, un vídeo que resumeix aquest mite:
Comentaris